La bomba de la boba del bombo

Abans es deia que ser politic era l'ofici de fer possibles les coses impossibles. Ara, ser politic s'ha convertit en una mena de funcionariat semi-mafios i sectari, que consisteix en llepar el cul del que tens a sobre per continuar mantenint el teu ben col.lcat a la poltrona. A Espanya no es necessari tenir coneixements de res per a ser politic professional, qualsevol ficus es apte per aquesta feina. Nomes has de tenir en actiu les neurones minimes per tal d'aconseguir signar l'acta que et col.loqui i premer el boto de les votacions. Pels carrecs mes capacitats, es demana tambe que, a mes de respirar, emetin alguna mena de so intel.ligible per la resta d'humans de la mateixa rac,a. No es imprescindible que els sons aportin cap mena d'informacio ni siguin congruents amb la realitat del mon.

Un dels exemples mes brillants de les nul.les capacitats per assolir qualsevol mena de carrec de responsabilitat en la res publica el tenim en la figura de la Matxacon, la yoli del PSOE. Aquesta estulta certificada incapac, de cap idea rpopia mes enlla dels eslogans buits del seu partit, es ara, Menistra de Defensa! Deu n'hi do!!! i te la barra sobirana de sortir en una entrevista hagiografica del Pais (te alguna cosa genuinament interessant per explicar?) i dir, morro al viento, "soy pacifista". El que ets, xiqueta, es tonta, vassalla i mentidera, ja que no es possible ser i no ser a la vegada.

De llepes sempre n'hi ha hagut i n'hi hauran. D'inutils, tambe, i d'incompetents mentals, a cada casa en tenim un. Ara, una cosa es aixo, i l'altre es que em vulguin vestir la realitat pauperrima de una vassalla de partit, disposada a vendre's fins on calgui, sense criteri personal, per tal de que els seus continuint remenant les cireretes dels altres, amb els d'una Ventafocs despres de trobar el seu princep blau, que s'ha guanyat el lloc a pols.

Aquesta yoli es tant tonta avui com el dia aquell famos que fa fer el ridicul de la seva vida a TV3 dient que havien guanyat les eleccions (a Catalunya) perque tenien mes 'vots populars'. Despres es va haver de menjar amb patates el que va dir, ja que en aquella ocasio, els de CiU van aconseguir mantenir la seva de poltrona merces als seus pactes d'amagatotis (quina colla tambe aquests!). Quins merits te, doncs, la pallussa aquesta?

Be, ha anat a la Universitat i sap parlar un pel mes de catala que l'altre sequac, de partit, el Pazideng Tontilla, que ja es dir molt en aquest partit de llumeneres. Aixo sembla que la faci mes atractiva, a part de ser un pel mes fotogenica que la marmota actual, per a poder-la col.locar de cap de llista per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i clar, no hi ha millor publicitat que la gratuita, pagada amb diners publics, que els partits politic es fan quan estant ocupant (literalment) carrecs publics. Es aixi una bona pec,a com per intentar arreplegar el vot 'feria de Abril', per un costat, i de l'aplec del caragol per l'altre.

A mi, personalment, cada cop que la sento parlar i dir mentides, doncs, se'm revolten les entranyes de pensar que en som de mesells quan ens deixem governar per genteta d'aquesta categoria, que un dia surten per la tele dient que solucionarant els problemes de la vivenda perque ells son "mes d'esquerra" que ningu, i l'altre, com a ministra de l'exercit, dient collonades com la de 'soc pacifista'. Suposo que quan es presenti a la Generalitat dira que ella es tant catalana o mes que en Jaume I, i nosaltres ens ho creurem i es possible que tinguem la primera presidenta de la Generalitat que sera 100% d'esquerres, pacifista i catalanista, lady Matxacon, la yoli de Catalunya.

Com caus de conills

Avui llegia aquest article molt il.lustratiu de com son les cases al Japo. Com diu el titol, son llodrigueres, caus de conills, forats. Moltes vegades ho he comentat amb companys i sembla no adonar-se'n. Amics meus, despres de visitar-me han arribat a la mateixa conclusio, sense jo haver-los dit res: Japo te un problema amb les cases, foten fastic. En ma vida se m'acudiria comprar-me una casa al Japo, tot i que no crec que cap banc em dones un credit!

About a year ago, the government announced a program to encourage the building of more permanent homes—durable enough to last 200 years. The government reckons that increasing the replacement period of the nation’s housing stock from the current 26 years would reduce the amount of construction-related trash the nation disposes annually by about 10m tons. Dubbed the “200-Year Home project, the idea is that homes will be multi-generational dwellings, that can be easily renovated according to family size and age.

The government points out that compared with the average life span of its citizens, the average life span of a home at 26 years is too short—and clearly they have a point. In the U.S., the average life of similarly built homes (eg, houses built of wood and some synthetic materials), the life span is 55 years, while in the UK it is 77 years. Indeed, when you think that the average Japanese couple buys the family home in their late 30s, and that typically they have to take a 35-45 year mortgage to buy the home—it is ironic that the life span of their dwelling is less than that of the mortgage.

The government has said that it will encourage more durable housing by: i) introducing a requirement for all home repairs to be recorded, ii) requiring better quality construction methods, iii) providing tax cuts and interest bank loans, and iv) introducing financial subsidies for housing builders to churn out longer-life homes.

This got me to thinking about why the Japanese insist on tearing down their homes so frequently. While I can see that tax cuts would definitely help improve the situation, I believe there are some other factors that strongly influence homeowners’ decisions to pull down their homes. If these fundamental problems are not addressed, then it is unlikely that the government will be successful in its goal to have people build and live longer in a single
dwelling.

Typically, Japanese homes cost around 30 million - 40 million yen, so the average family is still paying through the nose to build somewhere to live. It is estimated that the major builders (Sekisui, Daiwa, Misawa, etc) are charging about 20% more for their cookie cutter solutions than if a homeowner was to get their own architect and do it themselves. Unfortunately, people feel so unsure about their own abilities in the so-called expert area of homebuilding, that they allow the housing titans to do it all for them. This means that any initiatives to start making houses more durable have to start with these building firms.

In the 200-Year Home project, the government acknowledges that the quality of design and construction needs to be improved, and they estimate that durable houses will only cost 20% more than conventional ones. I doubt this figure very much, unless they are considering the inflated prices charged by the building firms, and most likely their assumption is based on timber houses that will continue to be full of health-affecting cheap synthetic materials.

Instead, I think the starting point should be choosing a building material far more appropriate for permanent homes in Japan—concrete. Unfortunately, concrete costs more than 20% over its timber counterpart.

Why concrete? Well firstly, because the nation has plenty of the raw material and is unlikely to run out any time soon. Secondly, if used properly with in-ground and internal insulation and good thermal design, it is within the experience of existing builders to improve the housing stock. Concrete can significantly cut the power consumption for a house, as well of course as offering structural integrity in earthquakes and for building upwards.

If you’re going to have concrete, then you need glass as well—and double glazed windows need to become standard for all parts of Japan from northern Kyushu northwards. Again, Japan has an ample supply of glass and is home to the world’s leading glass companies. They are proficient at making strengthened product that looks good, lasts forever, and can withstand medium-strength earthquakes. I find it strange why the product costs so much.

Thermal Properties

One of the biggest problems of Japanese houses constructed over the last 30 years is the fact that they are made of lightweight synthetic materials and low-quality timber. Basically, they are constructed for convenience rather than thermal design. In winter, the walls sweat with condensation and the wallpaper goes moldy. In the summer, the rooms become humid boxes with poor ventilation, and the occupants have to resort to all-day air conditioning or going out to a comfortable shopping mall.

It amazes me that such an advanced nation as Japan hasn’t made greater use of insulation and made double-glazed windows, or that apartment builders are still making concrete floor slabs that extend to the outside of the building and conduct heat and cold into the building. This is starting to change, but it seems that government regulation forcing the speed of such change is in order. The nation’s biggest box builders: Sekisui and the others, make good money churning out the same designs they have done for several decades and they are not about to change unless forced to do so.

Rabbit Hutches

Size is another issue. There are about 1.15 million dwellings a year constructed in Japan, and the average size is around 30 tsubo (100 square meters), about half that of the U.S. (although closer to the UK). Small rooms and low ceilings have less air and less circulation and react more quickly to the presence of a breathing person inside, or to heat outside. Small dwellings also can’t accommodate growing families.

While the shortage of land is hard to circumvent, local government rules restrict the height of buildings to 8-10 meters in many parts of Tokyo (other than main roads) and thus people are forced to build and live in rabbit hutches that match the footprint of the land underneath.

The technology is here to make safe 3-5 story timber houses, and of course there is concrete, but the authorities are more concerned about sunlight for the neighbors’ garden. Of course, no one wants to be next to a towering edifice, but you have to wonder what is more important: a decent amount of room and height, and a healthy living environment, or getting 8 hours sunlight on the bottom floor. I think the reality of city living needs to be recognized and height restrictions moved up by at least one floor. This would immediately give home builders 25% more space in which to grow a family or lifestyle. Given that the population is no longer growing, this one area of deregulation might make a huge difference
to the desirability of staying at home.

Lack of a Maintenance Culture

Another major contributor to the premature deterioration of homes is the lack of a maintenance culture in Japan. Most men are at work until late, sleep on the weekends, and take few holidays. This fact, coupled with builders’ penchant to offer a “cradle to grave” service on their standard house designs, means that home owners seldom take personal responsibility for maintaining their own dwellings. Timber homes overseas also fall down if they are not painted, leaks are not filled, and rotting timber replaced on a regular basis. A quick bicycle ride around Tokyo suburbs reveals an astounding number of homes with loose roofing, leaking walls and unpainted surfaces suffering from the weather. It not only looks ugly, it virtually guarantees the home is going to fall down within 25 years, if not pulled down first. And in an earthquake—well forget about it.

Changing Attitudes

I assume that the status quo has remained because citizens are obedient, and building your own home and maintaining it is so inconvenient. Thus, there is little incentive to make a structure last longer. Indeed, most people I know are not home (well, apart from the housewives) that much anyway. For most, “home” is a small space that is comfortable for a single person in the evenings, but not a space to actually “live” there for extended periods. There is little room to cook, to store food and furniture, to do hobbies, or exercise in private, or do other quality of life activities that bind someone to their home. And for growing families, cramped quarters are a recipe for stress, so it is no wonder that the kids and Dad are typically out.

What I am saying here is that while the objective of making more permanent homes is a good goal, practically speaking, there are many impediments which are beyond the minor tinkering of regulations that the government is considering. Instead, the LDP should launch a proper study on the issue and take some major decisions that will make a true difference. For example, instead of lowering building taxes for five years, homeowners should be able to deduct home loan interest from their other income (negative gearing). This would have an immediate effect on people’s willingness to take on bigger home loans and to spend more building high-quality buildings.

Likewise, the government needs to lean on the major home building firms and require them to meet more stringent standards. It is a fact that Japanese are unused to building their own homes, and so with more than half the nation’s houses being churned out by factories, this is an obvious place to start applying regulatory change.

Terrie Lloyd writes a weekly newsletter for entrepreneurs and business people about business and political opportunities in Japan. You can find the newsletter at www.japaninc.com. For further contact with Terrie, email him at terrie.lloyd@japaninc.com.

La Patufa

Tinc una fotografia de Barcelona presa des de dalt del Tibidabo a sobre l'escriptori de la feina, i una del Pretori de Tarragona retallat pel cel blau penjada de la pseudo-paret del meu cubicle gris, al costat d'un retrat de la Patufa, la gateta dels meus pares, que em mira fixament sobre la taula de la cuina. Debia estar esperant que ma mare li fes algun regalet en arribada de la plac,a, ja que sobre la taula tambe es veuen bosses d'haver anat a comprar. La Patufa es una gateta immigrant que ma germana va portar d'Andorra, petita com una puc,a, amagada dins d'un butxaco de la camisa, fent tot el cami des del Pirineu fins a la gloriosa i brillant Tarraco. Ara ha crescut un pel mes, pero continua essent mes aviat petita i esprimatxada. Es molt espavilada, com tots els gats, pero te vertigen. Mai hauria dit que els gats, que per naturalesa els apassiona pujar i saltar pels llocs mes inversemblants, poguessin arribar a tenir vertigen, pero l'haurieu de veure com plora i s'arrapa al pit quan la treus en brac,os al balco a veure passar els cotxes. Vol mirar pero la por la venc, i amaga el caparro entre les potetes, rematades de blanc com si fossin mitjons, per tapar-se els ulls i no veure l'alc,ada. Es una gata feta de mil pedac,os, de tots els colors, pero te una pitrera blanca envoltada de negre motejat de ros, que fa semblar que porti una estola d'armini entorn del coll. La fotografia esta ben enquadrada, pero li falta color, segurament pel contrallum de la finestra de la galeria, que fa que la resta de la cuina estigui mes fosca. Em mira com guaitant que faig, com quan estava a casa. Se'm pujava per sobre la falda i caminava damunt de la taula, buscant el sol, i fins i tot habia arribat a jaure's sobre el teclat del portatil. Refunfunya quan li dius "Patufa, que fas? que no veus que estic treballant?". Es fa insoportable quan esta en zel, es un no parar de gemecs i precs, com de buscona de carrero. Ahir vaig arribar tard a casa i plovia. De pet al futon, encara em va costar conciliar el son una estoneta. La barrufeta ja dormia. Tinc un auricular de l'mp3 que no va, per variar. Es trenquen molt sovint i em tenen negre perque es cargolen d'una manera tant complicada que a voltes necessito minuts per desembrollar el merder de fils. Diuen que a l'Univers hi ha unes cordes que lliguen les particules. No m'estranya, segur que es van fer un embolic i les pilotetes que en van sortir ja no hi ha hagut ningu que les hagi pogur desencargolar. Sentia un programa de radio per una orella i per l'altra la pluja calma que queia a glopades sobre l'asfalt del carrer. Es una sensacio estranya sentir-hi nomes per una orella, es com si estiguessis encostipat i se t'hagues embussat les oides. Badalles per intentar aclarir-les, pero no serveix de res perque el sonotone de l'mp3 no funciona. Aleshores, vaig sentir per l'altra orella una gata que miolava com una desconsolada buscant companyia. Marramiau! i vaig pensar "Que deu fer la Patufeixon, pobrissona, tota sola?"

Mateu-los perque ells han matat!

Hi ha una cosa, Barrufets meus, que no se si sabeu de la terra de la gran armonia, es a dir, Yamato, altrament dit, Japo. Es diu pena de mort. A mi em va sorprendre descobrir que al Japo hi ha pena de mort, que s'aplica sense masses contemplacions i d'una manera bastant habitual, tot i que, com tot el que sense fer-se massa publicitat, per raons obvies. Acabo de llegir que 4 presos de corredor de la mort van ser penjats aquest dijous passats. Sembla a ser que el nou ministre de Justicia, nou de fa 4 mesos, ja se n'ha fet petar 10, en total. Si continua aixi n'enviara tants al cel com l'antic Papa els feia sants!

Des del 1993, despres d'una pausa de 3 anys i 4 mesos, ja en porten executats 67, i encara en tenen 104 a l'espera. Mentre que des de l'exterior s'esta demanant una moratoria, el ministre pensa que te molta feina per fer i que la fara sense queixar-se. Aquest es el pensament japones, fer la feina encomanada sense cap consideracio paral.lela. Aquest es, per mi, el gran perill i error del pensament japones.

Sobre la pena de mort, personalment estic completament en contra. Matar es un error, en qualsevol cas, i crec que l'Estat no es mes que ningu per a poder executar a ningu. Hi ha dos arguments recurrents en defensa de la pena de mort. L'un es el de la culpabilitat dels criminals: ells han matat abans, per tant, han perdut el dret a no ser matats. L'altra es com a defensa o revenja de part de les victimes, com una mena de reposicio per la perdua. Sempre acaben per preguntar-te "que faries tu si t'haguessin matat un fill?". Jo sempre dic el mateix: Si em passes, es possible que perdes els papers i intentes atacar l'agresor fins les meves forces i valor em deixessin. Pero, afageixo, pel fet de ser victima, deixo de ser immediatament objectiu, i perdo el dret de jutjar, que no em pertoca a mi.

Hi ha alguna justificacio per matar a algu altre? Nomes em ve una al cap, salvar la propia vida o la d'algu que creguis que la mereix mes que la persona a la que mataras. Tot i aixo, aquest no es el cas de l'Estat, que administra la mort com a mesura de justicia, es a dir, com a castic per un fet greu comes previament. Te dret l'Estat a treure la vida? Jo penso que no. Per que? Apart de la possibilitat de l'error i de les deficiencies de la defensa, o que els sistema de justicia estigui completament viciat pels mals usos, penso que ningu, ni un ministre de Justicia ni un jutge ni cap oficial te dret d'ordenar l'eliminacio d'un esser huma.

Que passa al Japo? Al Japo, com a gairebe tots els paisos amb una democracia mes o menys establerta, hi ha llibertat per opinar publicament sobre el que sigui (tret que siguis estranger resident, cas en el qual podries perdre la residencia si t'enganxen en alguna mena de manifestacio). Hi ha grups ecologistes i de suport als drets humans. Quina visibilitat social tenen aquests grups. A mi em sembla, i potser m'equivoco, que son bastant residuals, com ho son als EEUU, amb una repercusio mediatica gairebe nul.la, i molt poca base social. A mes, les protestes no son en plan cimera del G8 a Genova, amb el que ni se'n parla.

Sempre que he posat el tema sobre la taula trobo dues tendencies entre els tertulians. Una es la d'obviar el problema, la de no admetre'l o la de no voler-ne parlar, com si fos alguna cosa obscena de la qual no se'n pot parlar a taula mentre es dina. L'altra consisteix en justificar-lo en ares de la seguretat i de tipic argument esmentat mes amunt ("que faries tu si....?"). Una altra cosa que veig es molta moderacio a l'hora de criticar obertament les mesures que el govern fa. Hi ha de tot, es clar, pero mentre que a Catalunya aquesta questio esdevindria una discusio oberta, publica i a crits, aqui no passa del "so desu ne...".

Si critiquem a la Xina per les execucions, potser que tambe critiquem a d'altres paisos com el Japo. Pero n'hi ha molts d'altres, com pudeu veure en ek mapa seguent


Aquest mapa, pero te un petit error, ja que diu que a Espanya, la pena de mort ha estat abolida per tots els crims. Si no vaig mal informat, aixo no es cert. A Espanya hi ha pena de mort en un cas particular: alta traicio en periode de guerra per condemna d'un tribunal militar.

Be, com la questio no fa riure gaire, us deixo amb un video memorable de la Vida de Brian; en concret el moment de la lapidacio.



Look on the bright side of life, Barrufets!

Per torres, Torres 10

Busqueu-hi les diferencies i digeu-me que us semblen.


La de dalt es la torre Eiffel de Paris (Franc,a, com solen especificar les pel.licules americanes). La de sota es la Tokyo Tower, de Tokyo (Japo). A diferencia de l'original, la torre japonesa es dificil de fotografiar tota sencera, ja que algu va oblidar envoltar-la de jardins com pels del Parc dels Camps de Mart, des d'on es pogues tenir una bona perspectiva. A mes, es pintada de vermell, com si fos dels bombers. Altres diferencies son que la japonesa, tot i ser un pel mes alta, es bastant menys esbelta que la parisina, semblant mes una piramide allargassada que no pas una torre. Esteticament, sembla mes una torre repetidora de televisio que no pas alguna mena de monument a la primacia nippona.

Cal recordar que la d'Eiffel era part de l'exposicio universal de 1889, cent anys despres de la revolucio francesa, i te un innegable valor artistic i simbolic, dificilment superat per cap altre torre commemorativa. Si mireu la llarga llista de torres similars que hi ha al mon, que podeu trobar a la Wikipedia, veureu que gairebe totes cauen en dos grans grups, les que volen assemblar-se a l'Eiffel, i les que s'assemblen al priruli de Torre Espanya. El problema, en general, que els hi veig jo a les torres es que, o be s'assemblen a antenas o torres electriques, o be semblen xemeneies o aquestes torres amb un diposit d'aigua al cap d'amunt. N'hi ha ben poque de realment originals, tret de l'Eiffel, per ser la primera.

Barcelona te unes quantes torres magnifiques, pel seu valor artistic, arquitectonic i d'enginyeria. Per mi, la de Collserola, una vela penjada d'un mastil, es la millor de lluny, malgrat els problems que la seva construccio va suposar i la inutilitat d'en Foster per a proposar solucions. A mes, esta d'alt d'un turo, on es veu de tot arreu i no fa gaire nosa. La torre del Jean Nouvel tambe esta forc,a be, malgrat que no es una torre strictus sensus i que falli la punteta del cap d'amunt. L'ultima d'interes son les de la Sagrada Familia, millor rematades que la del Nouvel, malgrat que la resta de l'edifici sigui una immensa mona de pasqua.

Sempre he trobat que fer-se construir una torre es una barreja entre el sentiment del nou ric per ensenyar que potents que som i de pages per voler-ne tenir una mes alta que la dels veins. A mes, tenen bastant poca utilitat avui en dia, ja que ni per les comunicacions serveixen. Ara veig que Tokyo s'ha proposat de construir-ne una altra de 610.58m, teoricament per fer d'emisora de televisio. Per que aquesta xifra curiosa per la seva alc,ada? Per que no 610m o 611m? No ho se, Barrufets meus. Com diu la dita, torres mes altes han caigut, i jo ho vaig veure en directe per la tele!

Sonna no kankei nee

Quan creieu que ja ho havieu vist tot en aquest mon, apareix en Kojima Yoshio i torna a dir per enessima vegada la seva frase, unica frase, que l'ha fet japonesament famos, "sore...sore, sore, sore..demo, sonna no kankei nee!!!", per acabar dient "oppapi!", i tothom cau a terra, descollonant-se com si aquest paio hagues inventat l'acudit mes famos i gracios de la terra.

Que vol dir la frase? "aixo no hi te res a veure", i l'altra, "Ocean Pacific Peace". Ben poca cosa. On esta la gracia? Qui ha parlat de gracia? Fa riure, pero no te gracia, i durara fins que algu altre inventi una altra frase i/o algun ball mes divertit. Aixo es humor japones en estat pur.

Versio alternativa: un company de feina ha proposat una explicacio a l'exit del "sonna no kankei nee" per ser una mena de haiku modern. Ves a saber! Si us hi fixeu be, al final del video, la noia diu "nande ya nen!", com dient, "pero que dius!".

Aixo era per pujar la moral!

Estar-ne fins al barret o tant de poc sol no es bo

La fotofobica es una noia que viu en el cubicle que esta a les coordenades ( -1, 2 ) respecte del meu cublicle. Li dic fotofobica perque entre les seves moltes paranoies, esta obsessionada amb que ni li toqui ni un raig de sol. Malahuradament per mi, s'asseu just davant de la filera de finestres, les persianes de les quals romanen permanentment clausurades perque a la senyoreta li molesta el sol, fins i tot en dies de pluja com avui.

A mi em te fregida aquesta bestiesa, pero a la resta d'habitants d'aquest univers cubicular sembla no importar-los-hi gaire. Els japonesos ja ho tenen aixo, un cop fixen la seva atencio en un punt, la feina en aquest cas, la resta del mon literalment passa a un segon pla, un pla tant llunya que gairebe desapareix de les seves percepcions i es converteixen en cecs que no veuen ni tan sols les parets o obstacles que els envolten. Ja pots estar parat en un costat d'un passadis, que segur que algu topara de pet amb tu. Que els japonesos no miren quan caminen ho sap tothom, pero a mes, jo diria que tampoc hi veuen. Aixo explica molts dels fenomes que, per mi, el Japo pateix.

Com sembla que ningu no s'immuti davant de l'abus d'aquesta perturbada odiosa, fa temps vaig intentar comenc,ar una batalla per aconseguir tenir, almenys, una sola finestra en l'aire, de manera que almenys, des del meu penos i gris cubicle, pogues tenir acces, de tant en tant, a la claror i blavor del cel. Doncs, no ho va haver manera. El comflicte, com gairebe tot al Japo, es va acabar amb una mena d'acceptacio del que tothom dona per bo. En aquest cas, tothom era la resta muda davant l'status quo i la fotofobica. Jo era l'element perturbador. No hi ha negociacio. Ho vaig deixar estar, per mi aquesta xiqueta te un evident desequilibri mental, que s'hauria de fer mirar.

Pero lo que va passar ahir ja es de comedia burlesca. Ja fa uns dies que la vaig veure voltar amb un barret blanc, a l'estil dels odiosos barrets xampinyo que les iaies/iaios del Japo porten a tot arreu. El color i materia del barret no son pas lletjos, pero la forma es repulsiva: semblen aquests barrets que abans es posava a la canalla quan anava a la platja. L'estil es anticuat i hortera, malgrat que sembla l'unic model que esta homologat al Japo, per la gran quantitat que hi ha.

Els japonesos tenen un problema relacionat amb l'us dels barrets. Sembla a ser que un cop se'l calcen de bon mati, ja no sembla que calgui treure-se'l fins a l'hora d'anar a jaure. D'aquesta manera, els pots veure, sobretot a les obachan, per dins d'edificis o al cotxe amb el barret posat. De vegades son tan grans que gairebe tapen les cares per complet. Dins dels barrets odioso, hi ha la seccio barrets tematics. Aixo es un mon que inclu barrets amb formes inverosimils que donen per bona la llei "qualsevol cosa lligada al cap es un barret". L'altre dia vaig veure uns nois promocionant onigiris (boles d'arros) amb uns barrets gegants amb forma d'onigiri d'on hi sortien les seves cares.

Fins i tot hi ha barrets per mascotes, essent la d'abella molt adient per treure a passejar el gos pel carrer. Els que fan mes gracia, pero, son els dels nadons, amb orelles de gat, que els tornen molt monos. La canalleta ja apren al col.legi a portat barret, fins i tot per fer esport. Aquesta tendencia es dificil de deixar, fins i tot en edat adulta, degenerant en molts casos cap a patologies propies de les que estracten al Pere Mata.

Vaig veure la fotofobica fer tombs amb un barret nou de trinca. Vaig pensar que se l'havia comprat i que o be l'estava ensenyant a l'audiencia femenica, o be s'estava preparant per anar-se'n cap a casa. Ahir hi va tornar, pero era massa aviat per marxar i les secretaries ja el deuen haver vist el barrer! per que, doncs, es va passar mitja tarda anant amunt i avall de l'oficina amb un barret blanc calc,at a rans d'ulls? Sincerament, no ho se. Durant la polemica per les persianes recordo haver-me ofer per comprar-li un casc i una mascara de soldador a la fotofobica, fins i tot uns guants. Pero la realitat, un cop mes, ha superat la ficcio i ara veig que sembla normal anar per la feina amb un barret. Doncs, potser que jo hi vagi amb la meva barretina, no?

Toyota Mahoma, pel Taliba que portem dins!

Us hi heu fixat que sempre que surten imatges de terroristes, insurgents o d'altres perills pel mon lliure provinents de paisos tercermundistes, de l'eix del malament, de l'Irak o d'Afganistan, sempre surten una colla de guerrillers o talibans armats amb Kalashinkovs asseguts a la part del darrera d'una pickup de la Toyota?

Sempre que surten imatges a Algazira d'atacs a l'Irak, sempre hi ha una pickup de Toyota pel mig fent-se propaganda gratuita entre els habitants d'aquests paisos merces a portar escrit amb lletres enormes el nom de la marca a la portella del darrera.

Fins i tot, una guerra que hi va haver entre Libia i el Txad s'anomena la guerra dels Toyota per l'us tan generalitzat que se'n va fer d'aquesta mena de vehicles.

Jo demanaria a la Toyota un parell de millores que fes mes confortable l'us d'aquest cotxe per part de guerrilles de tot el mon. Per exemple, caldria que sortissin de fabrica amb seients al darrera perque els terroristes hi anessin comodament asseguts. Al mig s'hi podria posar alguna mena de suport per deixar-hi el Kalashinikov o el turbant. Tambe caldria un suport per una ametralladora o llanc,a missils al sostre del tot-terreny.

Seria interessant que hi hagues un raconet per col.locar-hi la nevereta amb els entrepans i la beguda, ja que es dificil trobar restaurants quan un va d'atac terrorista. Aquest compartiment hauria de tenir un endoll d'aquells dels encenedors de cotxe per a accessoris, com ara detonadors, molt util en cas de convertir la pickup en un cotxe-bomba.

Espero que la Toyota consideri tambe la fabricacio de motors hibrids i, fins i tot, alguna versio solar, donat que se solen fer servir en deserts amb molta insolacio. Les estoretes, perses, haurien de poder ser retractils i extraibles, per a poder-les fer servir per resar de cara a la Mecca, la direccio de la qual el tablier de comandaments hauria d'indicar sempre, a part de la velocitat, les revolucions (islamiques, s'enten), i un sistema de megafonia amb l'almuatzi incorporat en mp3 o CD, que crides a l'oracio 5 cops al dia de manera automatica o programable.

Un altre misteri que m'inquieta es saber com hi arriben aquests cotxes a llocs tan remots com els deserts de l'Afganistan. Es que hi ha algun concessionari de la Toyota per alla a la vora? Hi ha alguna mena de Plan Renove o financ,ament per aquests cotxes? Com es que n'hi ha tants? Te'ls canvien per camells? El Japo hi te alguna mena de conveni amb Al-Qaeda? Es poden comprar per Internet i els de UPS te'l porten fins al camp d'entrenament secret? Hi ha descomptes per grups?

Be, suposo que a hores d'ara, amb la quantitat de keywords terroristes que hi ha en aquest post, segur que els de la CIA ja se'l deuen estar llegint. Aprofito per saludar-los i per engegar-los cordialment a dida, a ells, vulgars assassins a sou, i al Baby Bush, l'usurpador estult i criminal.

Com diuen, Al.la es gran, pero la pickup de la Toyota, encara mes!

Bono Bo, Bono Dolent

Aixo es un Bonobo, és un ximpanzé conegut també com ximpazé pigmeu. Els bonobos es veuen rarament fora del seu hàbitat natural, per la qual cosa no són tan coneguts com els ximpanzés. A primera vista són molt semblats a aquests, però solen tenir la cara negra, les orelles més petites i la cames més llargues.

Aixo es un Bono dolent, un ximple superior, de la familia dels fill de fatxa intransigents que han viscut tota la vida de la moma sense tenir ni ofici ni benefici. Te com aficio coneguda insultar als catalans perque no som com ell voldria que fossim, es a dir, com ell. El trajo que porta i el cotxe oficial us poden enganyar, Barrufets, i fer-vos pensar que es algu, pero imagineu-vos-el amb boina i un ramat d'ovelles al mig de l'estepa on viu i l'encertareu mes. Es incapac, d'articular correctament les paraules de la llengua que diu que defensa a ultranc,a i el podreu distingir d'altres de la seva especie per un soroll gutural odios, com de mocs. No us hi atanceu gaire, ja que ataca quan pot, sobretot si sent parlar qualsevol cosa que no sigui la seva jerigonc,a. De moment, es una especie protegida i mantinguda pels contribuents. Esperem que el canvi climatic o qualsevol altra mena de canvi el facin desapareixer d'una vegada per totes. No se li coneix cap mena d'activitat intel.lectual destacable.