Plorem, plorem, que ja riurem despres!

Com pot ser que un lluitador de Judo d'unes dimensions properes a les d'una nevera es posi a plorar com una canalla per haver perdut un combat? Era japones; amb aixo esta tot dit. Plorar es de nenes, menys al Japo, on en ma vida havia vist plorar a tant homes fets i drets. No ho he vist directament i nomes em guio pel que he vist a la televisio, pero no son nomes les series de sobretaula, on sembla que s'ha facin les olimpiades de ploramiques, sino tambe amb personatges reals.

L'ultim aixi de sonat va ser el alcalde d'Osaka. Osaka es una ciutat dificilment descriptible i comprensible per ningu que mai hi hagi estat. El referent mes proper que us puc esmentat per a que se'n pogueu feu una ideas es Blade Runner, del Ridley Scott. Es curios, perque uns anys despres, aquest director en va fer una altra que justament passa a Osaka (Black Rain). Osaka esta igual ara que fa 20 anys. Nomes ha canviat en que la ciutat esta completament arruinada i totes les infraestructures s'han anat rovellant i envellint fins assolir un grau de decrepitut inaudit.

Com he dit, Osaka esta en la mes absoluta idigencia economica, en part, com a resultat de la bombolla dels anys noranta i, tambe, per una molt mala gestio per part dels seus politics que en nombroses ocasions han redefinit el concepte de corrupcio i pocs escrupols a l'hora de administrar els bens publics. L'alcalde d'aquesta enorme ciutat amorfa, que s'esten mes com una tumor que no pas com una urbs, es va fer famos per sortir en els medis plorant perque el govern de Tokyo els va retirar una serie de subvencions i inversions que sembla a ser necessitaven per a poder revitalitzar alguna de les moltissimes zones degradades i 4rt mundistes que la ciutat te.

El govern de Tokyo segurament necessita els cales per a tapar algun dels forats que els politics de per alla dalt tenen per costum de fer. El meu idol es l'Ishihara, un creti certificat que fa de Tontilla de Tokyo. Aquest, entre d'altres coses, va posar en dubte la utilitat del frances i dels francesos per les matematiques, donat el 'estrany' sistema de numeracio (allo del quatre-vingt per dir vuitanta, per exemple). Una manera bastant infalible per detectar pallussos, a part de per les bestieses que diuen, es veure quins amics tenen. Un dels amics d'aquest era el Mishima, un altre de la mateixa corda. Aquest es va suicidar rollo samurai; l'Ishihara, pero, no els te tant a lloc i nomes es dedica a arruinar bancs.

Tornant al tema, el senyor alcalde es va posar a plorar com una marieta perque els havien retirat les subvencsions. Tanmateix, els d'Osaka, que son molt de la conya, ja s'han aprofitat de la imatge patetica i han fet un nou omiyage de la ciutat que es una galeta farcida de anko (una mena de pasta feta d'un fesol dolc,) amb un dibuixet gravat on surt una caricatura de l'alcalde plorant com una bleda. A nosaltres ens falta inventiva i iniciativa: per quan un nino que parli tant malament com el Tontilla? o uns carquinyolis de record on es pugui llegir "tant durs com la cara del ZP"?

No se si d eu estar on ben vist, pero es molt comu que els homes plorin en public al Japo. Des d'esportistes a famosos. Ploren quan guanyen i ploren quan perden. Ploren sols i ploren acompanyats. Es un pais de ploreres. Nosaltres, en canvi, som mes aviat de caguarrines. La caguem dia si dia tambe, faci sol o plogui. Ens caguem a les calcetes fins i tot abans que ens ho demanin, gairebe per educacio i cortesia, com alguns diuen, pero aixo es un altre tema.

En resum, si voleu plorar obertament per qualsevol cosa, amb llagrimes copioses i sense haver de sentir el ridicul de semblar una neneta ploramiques, veniu al Japo, que sembla ser un pais "crying-friendly". Salut!

Els Pirates de Nyigui-Nyogui

Hi ha unes quantes cosetes que encara avui em sorprenen del Japo. Direu que son bestieses, pero a mi, de vegades, m'arrenquen un riure sobtat i d'altres, em fan agafar un cop de geni que els pelaria. Ara veia a la tele un anunci sobre ves a saber que. No se que passa pero la creativitat dels creatius publicitaris, d'aqui i d'alla, la trobo d'allo menys creativa: no recordo mai que anunciaven!

Be, doncs, en aquest anunci hi apareixen un grupet de canalleta tota vestida amb els omnipresents xandalls de fer gimnastica mentre mengen el dinar. En primer pla hi ha una nena molt bufona que riu com de la manera mes pura carregada d'ingenuitat. Tots riuen. Pero el que m'ha saltat a la vista es la visio d'un noi amb un pegat a l'ull. Es allo dels ulls dropos, que de petits al col.legi es tan comu. A casa t'hi posen un pegat de paper enganxat, si no recordo malament, o si portes ulleres, unes que bloquegin la visio de l'ull mandros. Aqui no! aqui vas amb un pegat a l'estil pirata!

Que es un pegat de pirata? Doncs, es un pegat que va fermat al cap amb una beta llac,ada a l'entorn del cap. Es esperpentic i el primer cop que ho vaig veure gairebe caic a terra de riure. Pobra canalleta, que han d'anar pel mon amb aixo al cap. No tenen prou amb les mascares que tambe han de dur l'ull emmascarar? hahahaha!!!

Que es el que em fa mes gracia? es la manera que tenen de cordar el pegat. Jo l'anomeno el sistema japones de lligar. Fan el mateix amb els cascs. Enlloc de que del pegat en surti nomes una beta a cada costat i que es lliguin a la part posterior del cap, en surten dues menes de nanses a cada costat, i son aquestes nanses el que es lliguen entre si mitjanc,ant una beta. Es complicar molt la feina? Potser, pero aixo fa que el pegat quedi aparentment bastant ben subjectat.

Amb els cascs passa igual: enlloc de sortir nomes una tira que passi per sota la barbeta, hi ha dues menes de nanses que cauen per sota les orelles, i son aquestes nanses les que es lliguen mitjanc,ant una tira. La visio es de portar una galleda al cap, pero sembla que aixo no els importa gaire. En el cas del pegat a l'ull, em recorden aquelles pel.licules de la IGM, amb infermeres vestides de blanc nivi i ferits amb venes entorn de cap estirats en immenses sales d'algun convent perdut de Franc,a.

El pegats em porten a partlar de les crosses japoneses. Son del mateix estil que fa 50 anys, de fusta i van col.locades sota l'aixella. No se si es que en tenen moltes en stock i fins que no les trenquin totes no les canvien, o es que es part de la mania de fer tot de fusta i que sigui el mes incomode possible. No ho se, pero jo crec que les d'alimuni que van subjectades al colze son bastant mes practiques i pesen menys. Es amor a les velles tradicions? o es que no hi ha cap companyia japonesa amb que n'hagi desenvolupades unes d'exactament igual a qualsevol de les que qualsevol lloc del mon ja te de fa decades (veieu que no suggereixo l'opcio de la importacio perque fer-ho al Japo es una empresa titanica).

Aquestes coses son habituals al Japo: la ultima maquina ultra-automatica per coure grans d'arros de la manera mes especifica i perfecta, al costat del tradicional i poc igienic cubell de fusta de tota la vida per bullir l'arros. Un dels sistemes mes arcaics que m'he trobat es el de les galledes d'aigua preparades per si hi ha algun incendi en algun dels milions de temples i templets de fusta que hi ha esbargits a qualsevol raco del Japo. Algu creu que son efectius? Sincerement, estudiant els registres d'incendis de la majoria de temples i edificis de fusta del Japo (com a minim, qualsevol temple s'ha cremant almenys 2 o 3 cops al llarg de la historia), doncs, no em convenc, gaire el sistema.

Pero el premi, per mi, de futilitats japoneses, son les contramesures que els bancs, oficines de correus i algun comerc, tenen per fer front a un possible robatori. Son unes pilotes plenes de pintura taronja. Si algun lladre (japones, s'enten) entra a robar, despres de fer la reverencia usual i abans que surti per la porta, se li llenc,ara la pilota que petara i l'empastifara de pintura de color buta. Aixo l'identificara com a lladre i l'incapacitara per sortir corrent i escapar. M'agradaria saber quin es l'index d'efectivitat d'aquest sistema i que passaria a casa si davant d'algun kinki dels de sempre o dels de l'est se li llenc,a una d'aquestes pilotetes el mig de la feina.

Aixi es el Japo, pero!

Marieta cistelleram tu que vas a fer cistells...

L'altre dia estava amb la Barrufeta triant unes musiques per il.lustrar un slideshow que preten fer. Em va demanar que si volia hi incloes alguna canc,o catalana o espanyola. Aleshores va surgir el dubte. Que hi puc afegir que s'entengui davant una audiencia japonesa? Sembla trivial, pero no es facil de resoldre. Posare algun exemple.

Imagineu-vos que voleu triar una canc,o que us identifiqui a vosaltres i al lloc d'un veniu. Quina farieu servir? Jo, teoricament, ho tinc facil. Soc tarragoni, doncs, nomes cal emprar alguna de Els Pets, com ara "Tarragona m'esborrona" o "Bon dia!", pero els efectes no van ser els esperats. Si penseu que aqui no saben el que es el "rock agricola" ni les festes majors, i els treieu la poetica de la lletra, el que et queda es nomes soroll dificil de situar.

La musica iberica es dificilment exportable a audiencies japonese, pel que veig. Si treiem les marmellades killes amb les quals personalment passo bastant d'identificar-m'hi, el que queda es incomprensible des d'aqui. No es la llengua, ja que tant provincia es aqui el catala com el castella, es que els estils no son comprensibles. Per exemple, vaig provar amb alguna de l'Alaska, que per mi, es una de les cantants mes originals i interessants d'Espanya (la resta es bastant lamentable, per cert). No hi va haver sort. Mes soroll.

Vaig anar provant Perets, Manolos, Serrats, Llachs, Pau Rina, Sisa....amb la "noia de porcellana" del Riba hi va haver mes sort, tot i que les queixes son sempre les mateixes: introduccions massa llargues que no van enlloc, i massa lletra que mata la melodia. Despres vaig passar al repertori tradicional, hi alguna cosa vam trobar. La conclusio va ser que les canc,ons catalanes son dificils de sentir. Com s'enten aixo?

Sincerament, no ho entenc del tot. Es cert que si no entens la lletra, l'unic que et queda es la melodia, i que si aquesta no es atraient, doncs, res de res. La musica que vol ser internacional ha de tenir alguna qualitat que atragui a totes les audiences, siguin d'on siguin. Els americans, tant criticats sempre, aixo ho saben fer molt be, aixi com els britanics. Fins i tot en castella, els iberoamericans ho fan mil vegades millor que els iberics. A Europa, jo diria que nomes els italians se saben vendre be; la resta, no surt de cases seves i gracies.

La musica que agrada al Japo es bastant particular. A part de la musica internacional que poc o molt se sent arreu, hi ha el que s'anomena j-pop. Es tota bastant igual i molt enganxosa, a part de semblar tota cantada per nenes amb mocs al nas. No hi entenc de musica, pero m'hi jugo que els patrons que es degueixen per fer-les son tots molt semblants. De fet, son molt enganxoses i predictubles.

Tambe esta bastant extes entre els japonesos mes grans una mena de musica semblant a la tradicional que seria mes parangonable a la musica lleugera en diferents graus, fins arribar a coses mes hardcore com l'enka o d'altres mes lolailes japoneses. Una cosa que em fa gracia d'aquestes canc,ons es que solen ser totes bastant tristes, on hi plou molt (ame ga futteru...) i sempre algu se'n va (els japonesos son molt nyonyos), i sempre, sempre, sempre l'estructura de els canc,ons es la mateixa: introduccio instrumental, crescendo amb repeticions de les estrofes, i un pum-pum que marca una mena de culminacio de la canc,o. Sempre hi ha aquest ximpom.

Jo me'n vaig amb la musica a un altre canto, per avui. Que vagi be la calor, barrufets!

Homo Olympicus

Tinc uns dies de festa obligada, estic a casa, a fora hi fa una calor que empasta. Miro el Nadal contral el Hewitt. No hi entenc de tennis, pero aquest xiquet es bo a la pista. Va tot guarnit de la marca Nike i d'una bandereta que sembla l'espanyola. Sembla un pitata, amb pantalons per sota el genoll i mocador lligat al front. Be, pirata i de Mallorca son gairebe sinonims, i que no se m'ofengui ningu.

M'ha semblat veure un dels meus idols veient el partit; el Minguella, pero no n'estic segur. Encara que tampoc m'estranyaria gens. Em sembla que amb els cales que aquest paio te a la butxaca, venir a veure els Jocs es peccata minuta; i aixo si paga res, que ja se sap que com millor conectat s'esta, menys coses s'han de pagar de la butxaca, sino que li expliquin al Bourbon King.

Aixo dels Jocs es una camama que s'hagues mort si no hagues estat per la falera dels paisos per mostrar que grans que son i per la televisio. Quina audiencia tenen, per exemple, uns campeonats del mon de badmington? i de judo? Doncs, el 90% dels esports olimpics son de l'estil. La diferencia esta en les grandioses ceremonies d'inauguracio i clausura, que son espectacles essencialment televisius per atraure les audiencies de tot el mon. Aquest es el veritable ham, a part de poder veure moltissims esports com si fessim zapping.

El primer, si no recordo malament, en utilitzar els Jocs per mostrar la seva superioritat fou en Hitler i la seva distopia nazi. No descobreixo res, pero es bo fer-ne memoria. Despres es va utilitzar com una mena de teatre de titelles durant la guerra freda entre els blocs, a veure qui allargava mes. Aixo els va mantenir candents. Despres va passar a ser un gran sistema de publicitat per les capitals que els celebraven. Barcelona n'es un exemple paradigmatic; de no ser coneguda ni pels veins, ha passat a ser una mena d'icone per uns i una maquina de fer cales per d'altres.

Ara li toca el torn a la Xina, que encara pensa amb la mental.litat dels 60's pero amb una nova energia capitalista que la guerra freda no tenia. Aqui tenim una nova guerra, una nova era de blocs economics montruosos, i la Xina n'es un tros enorme. Els xinesos va a totes, i en 5 anys en veurem els resultats. No us cregueu que tota la Xina es nomes els que fabriquen les cancarries que es venen al tot a 100, es molt mes: una cultura mil.lenaria amb un potencial huma immens.

Una cosa que em va semblar curiosa de la ceremonia d'inauguracio: una de les parts feia referencia als caracters xinesos. El caracter que van mostrar es 'he', que vol dir pau o harmonia. Aquest es un dels ideals dels orientals, l'harmonia. Si us enrecordeu de la pel.licula 'l'ultim emperador', al palau l'emperador mana des de la sala de la 'gran harmonia'.

No crec que nosaltres entenguem de la mateixa manera les paraules pau i harmonia. Per ells es mes una questio d'ordre (social) d'on emana l'harmonia i, per tant, la pau (d'esperit) i la tranquil.litat. Per mi l'harmonia es mes una questio estetica, de proporcions, de bellesa; i la pau, l'absencia de conflictes, pero l'ordre social hauria d'emanar d'aquesta pau, i no al reves.

Aquest concepte d'harmonia es el que al Japo se'n diu 'wa' (和) i que fa servir el mateix kanji. Esta tant imbricat a l'esperit japones, que fins i tot es sinonim de Japo i de qualsevol cosa japonesa. De fet, l'antic nom pel Japo, Yamato (大和), es transcriu com a 'gran harmonia', i tenia com a capital 'Heian-kyou' (平安京), l'actual Kyoto (京都), la capital de la tranquil.litat (hei 平) i la pau (an 安), despres de traslladar-se des de 'Heijo-kyou' (平城京), l'actual Nara, la capital del castell de la tranqil.litat.

Com veieu, aquest concepte, el wa, es l'ideal de gran part de les cultures orientals, malgrat es pugui aplicar de manera un pel contradictoria com ara que un castell es digui de la pau o que el Yamato fos, per exemple, el buc de guerra mes gran que mai s'hagi construit; una mena de Titanic que el Japo va construir durant la IIGM i que va acabar d'igual manera.

Malgrat tot, de petit vaig aprendre a malfiar dels paisos que en el seu nom duien les paraules 'democratic' o 'popular', de la mateixa manera que un no es pot refiar de les urbanitzacions que duen per nom alguna referencia a paratges naturals, ja que el nom sol ser nomes el record del que s'ha perdut. El 'he' xines, com el 'wa' japones, son nomes un ideal i en aquests paisos tenen per costum recordar-te'ls sempre de dalt a baix, per a fer callar els de sota.

De la mateixa manera, els Jocs, que a l'antigor eren una mena de celebracio religiosa/politica de la qual no en queda res, tenen uns ideals que defensats per personatges de la talla del marques de Samaranch, doncs, desllueixen bastant i necessiten una actualitzacio. A altius, citius, fortius, hi hauriem d'afegir ultranationalisticius, corruptius, drogatius. Pero siguem positius, i no nomes en dopping.

Aprenguem d'aquesta cultura antiquissima, xalem veien gent suada per la tele, sobretot les jugadores de voley-platja, i visquem tots plegts en harmonia, encara que nomes sigui una paraula ideal de vida efimera. A fora hi fa massa clar per brandar i la platja queda massa lluny.

Viure a la babia

Com sabeu, el Japo es un pais on els perills son una amenac,a constant. Tot i que sembli evident que no s'ha de posar els dits a cert llocs com ara portes automatiques, ascensors o qualsevol mecanisme que estigui en moviment automatic, hi ha una infinitat de cartells i missatges sonors que no paren de recordar-te que cal fer atencio a que les portes es tanquen, l'autobus es mou o que les escales mecaniques estan pujant.

Malgrat tot, per una questio de nombres, de grans nombres, la quantitat de persones que dia rera dia pateixen accidents curiosos quedant-se enganxats en les situacions mes inverosimils sembla no tenir aturador. L'any passat sembla a ser que la canalla tenia la tendencia a enganxar-se les sabatilles de goma de colors que es van posar de moda a les escales mecaniques, en concret, en la petita separacio que hi ha entre l'esglao mobil i el cos fix de l'escala. Sembla impossible, pero hi van haver mes de 10 casos. Suposo que aquest any deu ser un credit de lliure eleccio a les escoles i no ho he tornat a sentir. A mes, van pintar una ratlla groga a gairebe tots els esglaons del pais demarcant la zona segura del mateix. A Alemanya vaig veure que hi havien posat una mena de faldo amb un respall, de manera que si hi posaves el peu massa aprop notaves un frec que t'alertava.

Ahir, pero, un altre fet insolit va succeir: unes enormes escales en una exposicio de Tokyo es van parar sobtadamentm, provocant que un bon nombre d'usuaris patissin lesions (cops i talls). La noticia fa riure, tot i ser certa. Com pot ser que les escales mecaniques mes lentes de la terra provoquin res un cop s'aturen? Es que la gent que hi anava muntada estaven a la babia? Si, hi estan sempre. Els japonesos tenen una manera bastant curiosa de navegar per les zones publiques; en general, caminen terriblement a poc a poc i no solen mirar enlloc tret de la punta de les seves sabates, i si miren, no hi veuen.

Ahir m'estava al centre comercial de davant de casa intentant passar-me la calor i l'avorriment de viure en un lloc sense cap mena d'alicient intel.lectual ni paissatgistic. Tinc comprovada mil vegades el fenomen quantic de la materializacio d'un japones en els llocs mes impensables. Si t'estas esperant dret a 30 cm d'una paret, no pateixis que en menys de 2min apareixera algu que voldra passar entre tu i la paret. Si estas parat al mig d'un passadis, veuras com la gent, que no mira per on va, se't tirara a sobre. Passa sempre!

Ahir feia molta calor i no dec ser l'unic que s'avorreix sobiranament a casa si hem de jutjar la gernacio que hi circulava per dins del centre comercial. Per mi son com la Rambla Nova de Tarragona, tret que esta coverta i no hi veus ni el cel ni el mar des de cap mirador. Empero, hi pots mig passejat, mirar botigues, prendre un cafeto i seure a llegir un llibre a la fresca dels aires acondicionats. Pero ahir, barrufets, estava de gom a gom!

Primer una iaia se'm va quedar palplantada al costat de la taula esperant que acabes de menjar-me els udon frets i poder pillar ella la comoda taula que m'havia firat per mi. Les obachans no tene vergonya, ni al Japo ni enlloc. La senyora, amb tota la cara del mon, es va seure i se'm va quedar mirant, mentre m'acabava els ultims filets de tallarines. En un altre circumstancia, l'hagues engegat a prendre vent, amb un bon moc si hagues calgut, pero alla, estic en inferioritat estrategica, i la iaia va guanyar la partida.

Despres, mentre esquivava la gent, vaig poder arribar al lloc on m'agrada prendre'm un cafe i llegir una estona. Tenen una mena de butaques i les noies que et serveixen son molt maques de veure. No obstant, vaig topar gairebe de cara amb un parell de paios que es pul.lulaven sense rumb. El millor va ser el noi que estava tant pendent del seu pentinat que ni veia per on anava. Sempre he cregut que es passen amb aixo dels pentinats, pero portar pinces de cabells, laca fins a les crestes i bolso no son actituds massa masculines, per molt ampli i sensible que aquest mot s'hagi tornat ultimament.

Tornant a l'accident de l'escala mecanica, deia que no puc entendre com pot haver passat alguna cosa aixi, mes que res, per que les escales aqui son molt lentes i no crec que es noti gaire si es paren o no. El que deiva passar, com sempre, es que anava plena de gent que estava completament desconectada de la realitat, es va parar de sobte i van caure un sobre l'altre com una gran pilota, escales avall, sense que s'hi pogues fer res. Una mica es una metafora del pais, una gran escala mecanica on tot va molt a poc a poc pero d'una manera automatica que fa que la gent senzillament se'n despreocupi i visqui a a mes absoluta babia i inopia. Un dia es para (es va parar de sobte, de fet!) i tot cau com un castell de cartes. Ah! la companyia de les escales es Otis...a veure que els passa a aquests; espero que no facin el passarell com els de Schindler.

El ring-ring

Quan va obrir la porta mai s'hagues imaginat el que li arribaria a passar aquell mati. Feia calor, i com cada dia, s'havia aixecat tard del llit, entresuat i amb mal ale de boca. De cap a la dutxa, per treure's aquells efluvis de la nit anterior. Es renta les dents i prengue el primer cafe del dia. Mentre, escoltava la radio, la matiexa brossa de cada mati. Feia temps que havia perdut l'interes pel que aquella colleta de carallots li poguessin explicar de bon mati, pero no era capac, de passar sense el soroll de les seves converses ridicules mentre esmorzava.

Tenia la tassa a frec de la boca quan senti el ring de la porta. "Qui cony deu ser ara!?", va exclamar, amb signes evidents d'emprenyamenta. "Es aixecar-te i que et comencin a emprenyar!". No hi va fer cas. Li tocaven sobiranament els bemols haver de respondre a cap missiva mentre menjava. Pero el ring es va fer pesat, repetint-se un i altre cop. Ring! Riiing! Riiiiiiiiiiiing!!!!!!!!!!. "Redeu!!! ja vinc!!!". S'aixeca d'una revolada, cau la cadira per terra, i d'un bot es planta davant de la porta.

En aquell moment tenia l'adrenalina a la sang i pensava que podria fotre escales avall a qualsevol que estigues a fora tocant-li la pera de bon mati. Tenia per costum mirar per forat de la porta, no fos que hi hagues algu amb una Biblia a la ma, disposat a salvar-lo per la resta de l'eternitat. "Us imagineu viure tota l'eternitat amb aquesta mena de genteta? resant i llegint aquest panflet mil.lenari per sempre mes? Abans em faig animista!", pensava.

En mirar pel forat no hi veie res ni ningu, pero el timbre continuava sonant. "Com es aixo?". Obrir la porta i, efectivament, no hi havia ningu, pero el timbre no parava; ring! ring! riiiing!!!. Al principi no savia que pensar. Era un fanasma? un esperit? un curtcircuit? No en sabia treure l'aigua clara. Va sortir de l'apartament i s'ho va mirar des de fora. On era el timbre? No el sabia trobar!

Ara si que estava asturat; era incapac, de situar on era el timbre de la porta. No hi era, pero be el sentia. S'estava tornat ximple? Algu li havia pres el timbre i li havia deixar el ring? Va reflexionar uns moments i finalment ho va veure clar. Se li havia penjat la porta! Per aixo sonava i sonava com una boja. Era la primera vegada que li passava, pero ho havia sentit a dir. Aquelles portes tenien aquest problema; no podia dir que no li haguessin avisat, ni que el venedor l'hagues enganyat, pero ell, tossut com sempre, i veient el preu, va pensar que no seria tant, i que si algun dia es penjava, doncs, que ja la despenjaria.

En principi semblava senzill: despenjar una porta? No en tenia cap experiencia, i les uniques coses que en sa vida havia despenjat, a part d'un parell de quadres i a un amic seu, doncs, eren ben poques. Corregue cap al dormitor, recordava haver guardat el llibre d'instruccions de la porta a la tauleta de nit. Hi buscar al capitol de "Despenjamentes" el procediment per la seva porta. Model PU-2008. En 5 linies s'ho pulien:

1) obrir la porta
2) sortir-ne
3) tancar la porta
4) obrir la porta
5) entrar-hi

Ara ho tenia clar! Tornar corrents a la porta i hi aplicar el procediment, mentre la porta encara cridava i cridava, com si l'estiguessin violentant. Per aleshores, un cop aplicades les instruccions, la porta va callar de sobte. Semblava que funciones! "Ho veieu? no era tant difici!", pensa. Es aixi com la porta emprenyadora, que s'havia passat mig mati rondinant, calla per sempre. Tant va funcionar que el timbre no va sonar mai mes. Pero estava content, ja que ara podria esmorzar, dinar i sopar sense que ningu el molestes mes, mai mes.

Embolica, que fa fort!!!!!!

Vaig portar unes galetes d'omiyage comprades a l'aeroport a l'ultim moment. No es que no penses en els meus amics a l'hora de portar-los-hi algun detallet, va ser que simplement no vaig tenir temps material per a fer-ho, a banda que no se mai que dur!

El que els va sorprendre mes, fins i tot mes que la marcianada d'estar-se menjant unes galetetes que teniren nom de personatge de dibuixos animats (o es al reves?) que veiem tots de petits i que tinguessing gust de pop (unes galetes?), es que cadascuna d'elles estiguessin embolcallades per separat. Es com si en anar a prendre l'hostia a misa (suposant que us agradin les galetes que alla reparteixen) us en donguessin una dins d'un sobret individual. Oi que fliparieu? doncs, els meus amics, en veure que anaven per separat van que dar parats!

5min al Japo es suficient per adonar-se'n del que vol dir embolcallar les coses. Aqui tot va embolcallat, i es molt usual que fins i tot les galetes hi vagin per separat. Es una completa bestiesa i malbaratament de material? Des de la nostra perspectiva materialista, si, es una autentica animalada. Les caixes van embolicades, i dins i torna haver una altra celofana separant els pisos, i cada pis te les galetetes dins de bossetes individuals. De vegades hi ha mes embolcall que galeta, per dir-ho d'alguna manera; i si en mengesssis gaires, et trobaries envoltat per una muntanya de paperines com si fossin clofolles buides.

Pero aixo es nomes la nostra percepcio, entre mercantil.lista de posar-hi el minim per obtenir el maxim, i la nova onada represora del dogma ecologista, que entre els seus manaments hi ha el de reduir la generacio de residus al minim. Pels japonesos es, senzillament, una questio gairebe inquestionable. Per que, doncs, tanta bosseta?

Jo ho he preguntat innombrables vegades i, fins i tot. he estat apunt de saltar a sobre d'alguna noieta que s'entossudeix en embolicar-me el que acabo de comprar en un infinit bucle de paperines. Una de les raons es la climatologia. Com el temps es molt humit, una solucio per evitar que els aliments es facin malbe es embolicar-los per separat de manera que els que no s'han consumit encara no quedin exposats a l'atmosfera.

Una altra rao es que les galetetes poden ser per elles soles un omiyage (record) que es porta a algu quan has anat de viatge. Per la ment japonesa el que compte son les formes i no pas la substancia, es per aixo que a l'hora de fer un regal, el que compta es fer el regal, no pas el regal. Per aixo solen portar llepolies per menjar com a regal, no pas postaletes o figuretes. Obren la caixa i cadascu de la feina en pren una. Per aixo es important tres coses, que totes vagin embolcallades per separat, que totes siguin iguals i que totes portin el nom del lloc d'on son originaries, de manera que en sigui facil la identificacio.

Pero la rao mes genuinament japonesa, crec jo, que soluciona l'enigma de tanta bossa per a tant poca cosa es que senten que s'es descortes donant un objecte que no va cobert d'alguna manera. En un programa de tele vaig sentir la resposta d'una botiguera quan li van preguntar que en pensava de que s'intentes reduir el nombre de bosses de plastic utilitzades per embolicar els productes que els clients compren; ella pensava que seria de mala educacio donar al client el que ha comprat sense bossa, nomes a la ma directament. Aixo em va fer pensar.

Als comerc,os japonesos et tornen el canvi amb una exquisitesa extrema, ordenat i classificat, al contrari que la resta del mon, on senzillament te'l donen i de vegades, te'l llencen. Es de mala educacio donar un objecte que no va embolicat? Sembla que es el que inconcientment pensen, i no nomes dels regals, sino del que s'ha comprat tambe. Suposo que vindra d'aquest terror per mostrar o assumir com son les coses realment, que els porta a amagar-ho tot dins de capes i capes de roba, d'amabilitat, de falses rialles, de parets, de portes, de llenguatge vacuu, etc.

El Japo es un pais embolicat, molt embolicat, i quan has tres una capa, descobreixes que a sota n'hi ha una altra, i una altra, i una altra, i una altra, i....be, no se pas on s'acaba. Suposo que cadascu s'atura a la capa que mes li agrada, fins i tot els mateixos japoseso estan recoberts per diferents capes, tots embolcallats per les seves bossetes invisibles que els separa uns dels altres, per a que tanta proximitat no els transtorni. Hi viuen a dins isolats dels que tenen fisicament al costat, abstrets, abduits, amb la percepcio capturada dins de les seves petites bossetes, dins d'una immensa capsa, amb milers de pisos i compartiments. Per saber com son, has de trencar la bossa, ja que ells mai en surten. Que vagi de gust!

Ehpein is difereng!

Atencio, Barrufetes i Barrufets, a la noticia que acabo de llegir a "el Pais":

Casi la mitad de los españoles no conoce idiomas extranjeros

EL PAÍS - Madrid - 29/07/2008

Casi la mitad de los españoles (49,7%) no sabe hablar otra lengua que el castellano, según un estudio publicado ayer por la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas). A pesar de ello, la mayoría de los españoles considera que saber idiomas es muy importante, incluso una necesidad, en un mundo globalizado.

El conocimiento de lenguas es desigual entre comunidades. En algunas, como Castilla-La Mancha, Andalucía o Cantabria, los que sólo conocen el castellano rondan los dos tercios del total. Los datos provienen de una encuesta realizada a 2.489 personas mayores de 18 años. En el tro lado, en Cataluña y Baleares, menos del 25% de la población declara desconocer lenguas extranjeras, aunque Funcas avisa que en estas comunidades bilingües puede haber un efecto de mala interpretación de la pregunta.

Sólo el 13% de los obreros conoce algo de inglés, frente al 48% de ciudadanos de clase alta y media alta, mientras que más de la mitad de los jóvenes de entre 18 y 24 años considera difícil aprenderlo. Sólo el 5% de los mayores de 25 años reconoce tener un nivel avanzado. Un 55% de los mayores de 54 no manifiesta interés en aprender otras lenguas.

Según el documento, la renta per cápita, la coexistencia de dos lenguas oficiales y la mayor apertura cultural parecen influir en el desigual conocimiento de lenguas. "El sistema educativo no ha corregido, ni a tiempo ni con eficacia, las barreras de la enseñanza insuficiente y poco eficaz con relación a los idiomas extranjeros", según el estudio.

Be, jo diria que ni "extranjeras ni nacionales", nomes cal veure algun/a tontillo/a del Govern. El curios es que sempre ens toca a nosaltres passar per tancats, tossuts i gairebe per cretins per voler parlar la nostra llengua a casa nostra (on, sino?), pero mireu les dades. Res de nou, per altra banda: Espanya es un pais de garruleitors que, malgrat dedicar-se en una part important al turisme, son incapac,os d'emetre un sol so en res mes que el seu patois particular.

Segons ells, per anar pel mon cal saber castella, la llengua universal de fabrica de tot deu. Per la meva experiencia, per anar pel mon el que cal es saber entendre's, sigui amb la llengua que sigui, la que toqui al lloc que toqui. Pero no deuen pensar aixi la immensa majoria d'espanyols, o be no es mouen gaire. A mi, sincerament, que fotin el que vulguin, pero que no m'emprenyin gaire: Jo a casa, nomes la meva, i a fora, la que toqui, si la se. Salut i calor!

Catalunya des de fora

Torno a ser al Japo despres d'uns dies passats a casa. Encara duc a sobre els efectes del jet-lag i em sento desorientat i apatic. Be, crec que es el jet-lag, tot i que no n'estic segur. L'efecte que mes percebeixo, a part de la descoordinacio de les hores de son amb les del dia, es la desorientacio, sobretot, temporal. No tinc una sensacio correcte del temps. O potser es que ja soc aixi de natural!?

Es molt estrany tornar de casa d'un havent-hi estat tan sols uns dies i nomes com a turista. Provoca una sensacio estranya veure a la gent fent el que feies tu cada dia i que et sembli una cosa exotica, pero a la vegada natural i coneguda. Anar a passejar o prendre's un granitzat en una terrassa, xerrar amb la familia o els amics, fer un cafe i llegir el diari, anar a la platja o muntar del no res un dinar campestre.

Una altra sensacio diferent es la que suposa moure's per un pais que esta bastant buit, sense grans barreres arquitectoniques (que obviament existeixen), amb una mancanc,a palesa de rotulacio, cartells, i informacio, amb espais encara oberts, lliures, on pots veure el cel com des d'una finestra de bat a bat. Poder travessar el carrer per on un vol, sigui o no permes, es un exercici de llibertat personal que s'acaba per enyorar visquent en un pais completament deliniat, marcat i pautat.

Com sempre, l'aparenc,a de la gent tambe s'evidencia diferent; no nomes en la obvietat de la cara, sino en el vestir, moure's, parlar i comportar-se. A Catalunya sembla que a l'estiu tothom vagi vestit de cooperant d'ONG a la jungla africana. No es nomes la moda made in Decathlon, mes o menys adient, es la quantitat d'accessoris de dificil exportacio com son la ferralla facial que molta gent porta, els tatuatges o els pentinats 'grunge', a un pas dels dels homeless, pero distingint-s'hi per les marques.

La gent, sobretot el jovent, sembla moure's com si estiguessin en un programa de tele, amb una mena de simpatia de coleguita que pot arribar a ratllar de vegades. Obvio els modelatges palanganeros de barriada chunga, amb cotxes de serie amb tunejats tambe de serie, musica canyi, posat de porter de discoteca, i llengua..., be, com definir com parlen? mes aviat son grunyits. N'hi ha d'autentics, pero ni ha molts d'imitacio. Suposo que es l'estetica que s'ha anar imposant en aquests ultims 10 anys des dels medis de masses i que la gent simplement s'hi adapta. Es una llastima, sincerament, que el model que la canalla d'ara imita sigui el d'un garrulator amb exces de substancies prohibides a la sang.

Despres hi ha tot el mon dels benevolents, una mena de supra-rac,a humana de gent bona que nomes treballen per la resta. Son aquests que no van de turisme sino que viatgen per aprendre i creixer com a persona, no compren roba sino que ajuden adquirint roba solidaria de paisos en vies de desenvolupament. Abans hi havia el Domund i els negritos de l'Africa tropical, i ara tenim el paroxisme solidari i ecologic, amb bestieses com el casc budista per reduir els accidents de carreters, les festes solidaries, o la fruita ecologica. Tot aquest papanatisme vacu es veu en la mena d'anuncis que he hagut de suportar durant les estones d'immersio televisiva que he practicat per posar-me al dia amb la ronya nacional.

Suposo que son els dos pols mes contraposats de la nostra societat, i pel mig hi trobem la resta de mortals, els micro burgesos, els que de jovens son com els nengs pero de grans volen ser dels solidaris amb visa or. Com en tot, pel cami se'n queden molts, i els Carrefours n'estan plens a vessar. A mi, personalment, tot plegat em sobta i em diverteix una mica, ja que el canvi fa que ressaltin mes les veritats locals comunament acceptades. A casa ens sembla la ultima anar a fer un viatge de creixement al raco mes perdut del Tadjikistan o estrenar un 4x4 ecologic per anar a trinxar margens pel Pirineu. Pero aixo, barrufets, aixo nomes ens ho sembla a nosaltres.

De la mateixa manera que quan torno al Japo i els vec de nou, no puc deixar de sorprendrem per l'immensa lletjor arquitectonica del pais, l'encongiment general de les personalitats, l'exces de maquillatge de les dones, tant a la cara com a les formes, o el posat esqualid i pussilanime dels homes, voldria coneixer quines son les coses que sobten als que venen de fora a visitar Catalunya. Sera l'exces de fums dels cotxes i dels que els condueixen? Massa teca a taula i panxes en creixement constant? Massa cordialitat? Massa efusivitat? Massa crits? Massa energia? Massa...? Massa de tot, en general? Si, som un pel excessius.

Les nostres converses, per exemple, solen ser inacabables estira-i-arronses de veure qui la diu mes grossa o be qui te o no rao, tothom hi posa collerada i s'enraona la major part de les vegades sense massa coneixement, en canvi, al Japo solen ser una mena de bany maria d'explicacions de experiencies en torns, sense posar-se massa fort en res i no venir ni anar a enlloc. Ningu no sol questionar el que l'altre diu, si mes no, davant seu i es solen acceptar habitualment els arguments d'autoritat. De la mateixa manera que els llenguatge estructura el pensament i ens defineix fins a cert punt com a individus que pensen, les converses i la seva dinamica descriuen, per mi, com les societats s'estructuren, i s'hi evidencia com es desenvolupen les relacions entre els seus membres.

Descobrir Catalunya des de fora provoca la mateixa sensacio que un te quan un dia descobreixes qui es la teva familia vista per algu que en parla, i que potser no la veu com tu creies. Es com mirar-se un mati al mirall i entendre que les petites mentides que ens expliquem tots nosaltres sobre com som son nomes aixo, mentides; petites, pero mentides al cap d'avall. Tothom en te, i no passen de ser pedac,os per anar fent. Es aixi com la veig ara, un pais apedac,at que va fent.

Tsuki-mi Bukkake o que t'esquitxin els fideus mentre mires la lluna

Soc un complet fracas! avui no se que m'ha passat, pero tots els planetes s'han confabulat en contra meu per a que perdes l'avio. Se que direu que quina excusa mes barata aixo de carregar les culpes als astres i no reconeixer que es meva i solament meva. Be, mea culpa, mea culpa, mea grandisima culpa, ego confeso. Que m'ha passat? no ho se pas! En general, solc ser un paranoic dels horaris i de no arribat tard enlloc, i menys a prendre un avio. Be, aixo era abans. Des que soc aqui al Japo, sembla que m'estic quedant curt amb aixo d'arribar a l'hora als llocs.

Havia d'agafar l'avio a les dues de la tarda. Era un experiment; volar via Helsinki amb Finnair, fent-hi parada i fonda una sola nit. Ara encara soc a l'aeroport de Kansai, menjant tsumetai katsudon-zaru-teishoku al costat d'un paio que fot una sorollada tremenda mentres xarrupa del seu tassot sopa i fideus i li fa fotografies als menus i al que s'esta menjant. L'aeroport te wi-fi ober i gratuit, aixi que aprofito l'estona per escriure la meva historia i, aixi, treure-me-la del damunt i tranquil.litzar-me una mica.

Per que he arribat tard i he perdut l'avio? Doncs, excuses a part, cal dir que he sortit de casa amb temps, o almenys aixo es el que em pensava, tot i que el meu jet-lag m'ha trait. Primer he perdut per 2min el tren cap a Osaka, despres el metro del Osaka Loop m'ha tancat la porta literalment als nasssos. Despres, tot i haver corregut amb una maleta de considerables dimensions fins arribar a l'andana del tren que porta a l'aeroport, el conductor, molt amable, m'ha dit que ho sentia pero no hi podia pujar, i ha marxat deixant-me a l'andana amb una sensacio d'impotencia i incomprensio considerables; aixo si, al conductor tambe li deu haver sabut greu, si hem de creure el to de la seva disculpa.

Pero no s'acaba aqui encara l'aventura. Parlo amb la meva Barrufeta i em diu que hi ha un altre tren, mes car i mes rapid, que em porta a l'aeroport amb la meitat de temps. Eureka!, penso i vaig a parlar amb el servei de l'estacio que molt amablement m'indiquen que haig de sortir a fora i comprar un bitllet a la maquina. Ho faig, em claven, tinc temps, arribare igual que el tren que no m'havia deixat pujar! Content. Compro un bento per menjar pel cami. Pujo al tren, m'assec al lloc reservat. Estic cofoi i dino!

5min abans d'arribar a l'estacio de l'aeroport, just abans que la linia que va a Wakayama es bifurqui, a la ultima estacio de nom curios, Himeno, el tren s'atura. Panic! Que passa? Una veu destil.la un comunicat pels altaveus del tren. Em fa pudor. No ho he plegat tot, pero si he entes unes quantes paraules claus i no m'agrada la noticia. Per la senyalitzacio electronica passen kanjis a la velocitat de la llum, mes dificils encara de desxifrar que no pas l'altaveu. Angoixa. Finalment, en angles...un accident, la circulacio s'atura. Un altre cop? Algu s'ha llenc,at a la via? Aixo sol ser el que encobreixen la majoria dels 'accidents'. O potser es el tren anterior, que obcecat per cumplir amb l'horari escrupulosament, ha arrencat i s'ha emportat una velleta per endavant quan pretenia pujar-hi. No seria el primer accident del JR per complir amb els horaris.

Passen els minuts i l'angoixa creix. Es dificil de copsar l'ambient, ja que els japonesos no s'esveren mai. Pero el seguent comunicat es abasagador i els arrenca un suspir de sorpresa: el tren romandra parat fins a les dues i despres encara tardara uns 20min mes per arribar a l'aeroport. Tanta puntualitat per aixo? Com sempre, han demanat moltes disculpes i han obert les portes, i uns quants han sortit corrents. Que passava? No ho se, no sabia que fer. He preguntat i m'han dit que havia un autobus que ens portaria...pero, a on? on era? quan vindria?

Estava enmig del carrer esperant un autobus desconegut que em portaria a no se pas on, mentre estava perdent literlament el meu avio; la gent semblava molt tranquil.la, pero jo treia foc pels queixals. Pero no hi podia fer res, res de res, i feia molta calor. He parlat amb la meva Barrufeta, que ha parlat amb el de l'agencia, que ha parlat amb la companyia. Res a fer, ja que no es culpa seva. Em diuen que continui fins a l'aeroport i que ja ho intentarem arreglar alla. Continuo sense saber on coi soc, pero no soc l'unic. Segueixo el ramat, l'unic que se'm permet de fer per aqui.

Despres de l'autobus, arribem a una estacio de la que nomes havia desxifrat dos kanjis, suficients per a que la meva Barrufeta endevines el meu paratge. Estava a una altra linia de trens, molt a prop de l'aeroport. De fet, erem tant a prop de l'aeroport que podia veure la carretera-pont que dur fins a l'illa artificial de l'aeroport des de l'estacio de trens estant. Un transbord mes, un parell de parades, i finalment arribo a l'aeroport. La companyia JR s'ha fet carrec de les despeses.

Vaig tant rapid com puc fins al mostrador de HIS, el monopoli dels viatges al Japo, que tenen una filial que se'n carrega de donar assistencia a millor preu i per estrangers. De les noies del mostrador, nomes una parla angles. Com es possible? Estem a un aeroport internacional i nomes una noia parla angles; com es mes jove no gosa interrompre a l'altra mentre ametralla l'angles en parlant-me. No aclarim res de res, truco a l'agencia, i em diuen que no hi ha res a pelar. Emprenyat com una mona, em trobo en una situacio complicada.

Els japonesos no solen donar solucions, nomes donen un servei suberbi un cop has escollit, pero per coneixer les possibilitats, o be vas a un professional que te les expliqui (tal com sona) o be has de fer-te molt pesat per a que t'ho expliquin. Pensen que si suggereixen, si prenen massa la iniciativa, estaran interferint amb la teva decisio i aixo implica una responsabilitat en cas d'error que no volen acceptar. Al Japo es tol.lera molt poc l'error, amb el que la consequencia sol ser la inaccio. A mi m'importa un pesol! Vull coneixer el que cal fer, ara i aqui.

Al final, aconseguim arribar a una entesa, em retornen part del bitllet i taxes, i compro un altre bitllet per una altra companyia (KLM, la millor). La broma surt per un pico, pero no es tant considerant les dates i les circumstancies. Al final em calmo, m'arriba el bitllet electronic al correu, el reenvio per a que la meva Barrufeta me l'imprimexi, desfaig la reserva d'hotel a Helsinki (on em cobren com si hi hagues anat!) i tot aixo al lobby de la 4ta planta de l'aeroport de Kansai, amb un portatil a la falda i un mobil a la ma. Sort que aquest aeroport te connexio oberta i gratuita d'Internet.

I ara, estic dinant tsumetai katsudon-zaru teishoku, que son fideus gruixuts japonesos (udon) freds, sucats en soja i negi, i un bol d'arros amb carn de porc arrebossada i un ou mig cuit, rodejat per un tou de gent que fa una sorollada espantosa mentre es menja la sopa. Podria haver estat pitjor, podria haver estat tsuki-mi bukkake teishoku. Encara no tinc gaire clar si son fideus gruixuts escorreguts saccejant-los amb un ou mig cuit a l'estil 'mirant la lluna' o que m'esquitxin la cara amb els ous i el fideu gruixut d'algu mentre miro cap a la Lluna de Valencia, tot i que la fotografia del menu sembla indicar la primera opcio. Segur que hi ha llocs a Osaka on tenen la segona opcio al menu.

Per fi, el senyor que xarrupava i feia fotos als menus del restaurant ha marxat, portava una capsa escrita en corea. Jo dema me n'anire a Holanda. La setmana passada estava a Portugal. Avui al Japo. I he perdut un avio avui perque no he copsat el temps i que feia tard. Ja sabia que no sabia on era, pero ara descobreixo que tampoc ser quan estic vivint. Espai i temps son la mateixa cosa, si no coneixes l'espai i tampoc el temps, no saps on ets. Jo soc a l'aeroport de Kansai, prenent fideus gruixuts freds i una cervesa, mentre els veins xarrupen i xarrupen. On-quan soc? Salut!