Takarazuka o les Semblances entre Homes i Dones

Sabeu, Barrufets, que es Takarazuka? Takarazuka es un espectacle de revista japones compost purament per dones. Es originari de la ciutat de Takarazuka a Hyogo, la provincia de la qual Kobe n'es capital; d'aqui el nom, si be hi ha un gran teatre a Tokyo per aquesta mena d'espectacle. En podeu llegir una resenya a la Wikipedia.

Les obres de Takarazuka son molt particulars. Jo us explicare com hi vaig topar per primera vegada i la sensacio que em va produir. A les estacions de tren hi solen haver quantitat de "panflets", que es com al Japo anomenen els prospectes de propaganda amb els que s'anuncien tota mena d'atraccions, pel.licules, obres de teatre, restaurants, atraccions turistiques, etc. Es un pais molt ple de coses, i de fulls informatius d'aquests n'hi ha un bon tou.

Solen estar col.locats en uns prestatges metal.lics lleugerament inclinats per a que tothom els vegi i en pugui prendre si els interessa el que hi diu. Son molt estandard, tot i ser molt descriptius i informatius. Solen tenir una fotografia gran a tot color amb un titol amb lletres tambe grans i distintives, per a que se sapiga de cop de que s'esta parlant. Darrera, normalment en negre sobre blanc, hi ha una descripcio fil per randa de com, quant i quan, corresponent a l'atraccio anunciada al fullet.

M'enrecordo que mentre esperavem el tren vaig veure un d'aquests fullets amb una estampa molt cridanera: una mena d'escena teatral amb uns actors molt prims, carregats de maquillatges llampants (galtes roses, celles gruixudes i cabells molt extremats), i vestint unes robes que semblaven una caricatura ridicula i desquiciada d'un uniforme napoleonic. Semblava un melodrama, ja que el que feia de soldat semblava provocar en la dona un sentiment d'enorme pena i plor. Era una escena que recordava una obra de teatre, pero tant caricaturitzava que, vaig creure, ratllava la comicitat.

Despres de preguntar a la meva Barrufeta que era allo, i perque els actors semblaven tant estranys, ella, rient, em va explicar que no eren pas actores, sino actrius fent d'homes, per aixo eren tan prims i portaven aquells maquillatges tant grotescos i extremats. Per que unes dones havien de fer d'home? No entenia res!

Tambe em va dir que allo era una mena de musical, una opereta melodramatica, i que sempre tenia una tematica semblant, amb soldats que enamoren dames, una degeneracio caricaturitzada de les operes romantiques. Son una cosa entre les revistes del Paral.lel i la sarsuela, sense el pit i cuixa picanto d'un i el folklorisme ranci de l'altre. Es a dir, sense Lina Morgan, pero amb gent pintada com la Carmen de Mairena.

Mes tard he tingut ocasio de veure alguna obra per la tele i haig de dir que tenen una cadencia propera a la revista, amb numeros de dança intercalats amb la obra teatral. Tot es molt acolorit i un vestuari fastuos, escales amb moltissimes ballarines que pugen i baixen, molt de melodrama bastant facilot, i molta pluma i lluentons. Les coreografies, pero, son molt rigides i simetriques pel meu gust, i sembla mes que marxin que no pas ballin. Malgrat tot, m'imagino que deu tenir el seu public, pero, ja que pel nombre d'obres, sembla que esta força viu i l'actriu principal (l'actor principal, de fet) es molt coneguda.

El teatre al Japo es un mon molt complex i extens. Tothom coneix, si mes no d'oides, el teatre classic No, el tradicional Kabuki, pero aixo no es pas tot. Hi ha els comediants, sols (rakugo) i en parella (manzai), que tenen molt de predicament entre el jovent. Pero, a mes, hi ha una quantitat bastant gran de subproductes cada cop mes desquiciats que van des dels teatrets a l'estil Yoshimoto, ratllant la Joseluismorenada, a una altra mena de revista mes passada de voltes on hi solen sortir actors de certa edat vestits amb adaptacions de roba tradicional amb lluentonts i cantant coses semblants al Georgie Dann.

Pero no us deixeu portar per les aparences. Ser actor en qualsevol d'aquests generes sol ser un ofici que es pren molt seriosament i al qual s'hi dediquen com un magisteri. Per exemple, els actors de rakugo, que basicament es resumeix en explicar histories comiques agenollat sobre un coixi i portant un vano a la ma, sempre van bestits amb roba tradiciona com a signe distintiu, i les ballarines del Takarazuka comencen de ben jovenetes a aprendre l'ofici i a anar pujant dins de la rigida i estrictament militar jerarquia de la companyia.

Ni quan fan teatre s'ho prenen a la lleugera!

oBoBaMaMania o el Cavall Perdedor

Mireu que acabo de veure en un diari: La pija equestre i butifler del partit dels espies de la TIA (Aguirre) identificant-se amb Papa-Obama.

Com se que els PPolitics estan molt enfeinats traient-nos de la crisi (tenen 100 solucions!!) i conspirant entre ells, els facilito la feina recordant-los-hi un parell de conceptes sobre significat de les paraules i logica en general, ja que veig que no es el seu fort.

Per començar, rollo Barri Sesam, recordem el significat de la paraula "il.lusio", que no es nomes el que els publicistes creuen que es. Vegem el que diu el diccionari:

• il·lusió:
  

1. Error d'interpretació d'una dada o un contingut sensible o mental
2. Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable
3. Error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença

Ho completo amb una altra paraula molt escaient, que es la que ells creuen que som els votants:

• il·lús:

1. Que està enganyat per una il·lusió o per il·lusions

Finalment, la classe de logica trivial: Si A es B, i B no es C, aleshores, A no es C. Com es menja aixo? La paradoxa es veu clarament si comparem les dues imatges anteriors. Suposant que l'Obama no es el Bush, aleshores, o be l'Alicia no es del mateix partit que el Mr. Ansar, o be estem veient una il.lusio i ens creuen il.lusos.

Curiositats: El cartell on surt l'Obama esta en castella - per ser estranger, m'imagino - i la seva fotografia esta binaritzada (blanc&blau). En canvi, la de l'Alicia es en catala - com el PP, que es molt catala - i la fotografia surt en tons (de blau). Heu vist quin somriure de Joker nicholsonia te la individua?

Ens venen el cavall del dolent com si fos un cavall guanyador.

Home Maco, Home Lleig

Una vegada, al poc temps d'arribar al Japo, mentre estava tirant la canya a una noia en un bar i em preguntave d'on era, em va respondre que la meva cara era molt "etnica" a la meva invectiva per a que fos ella qui endevines d'on era. Moltes vegades, un pel fart de respondre a l'obiqua pregunta sobre el meu pais d'origen, els acabo demanant que siguin elles qui ho provin de descobrir.

Es curios, pero no solen errar massa el tret. M'han dit que era del sud de França, d'Italia, algun cop d'America (dels EEUU!?) i, curiosament, rara vegada, d'Espanya. Els costa passar dels Pirineus, no pas perque sigui especialment nordic, que no es el cas, sino perque possiblement les seves expectatives de com es la cara d'un espanyol son diferents. No les he pogut establir amb claretat, pero jo diria que s'assemblen mes als portuguesos, pero clar, vist des del Japo, Portugal, Espanya, Italia i gairebe Turquia cau al mateix lloc.

Avui parlava amb una xinesa que em deia que nomes des de fa poc ha començat a distingir la cara "hispanica" i que ja no li desagrada tant. Un cop em va confessar que trobava que els occidentals (homes) erem molt lletjos, massa peluts, i amb unes faccions i modes molt barroers. Ella preferia els homes xinesos, tot i que admetia que de vegades tenien problemes d'higiene, sobretot, bucal. S'ha de dir que posar en el mateix sac xinesos i japonesos es gairebe el mateix que confondre brasilers amb ucrainesos. I ells, obviament, pequen dels mateixos errors.

En el cas de les japoneses, he sentit comentaris semblants mes d'un cop, es a dir, que prefereixen el producte nacional. El defecte principal dels homes japonesos, pero, no es la higiene, gairebe malaltissa al Japo, sino els modals i una cosa que anomenen "skinship", una mena de proximitat fisico-emocional, de la qual molts homes, per educacio, tradicio, o costum, solen mancar. S'ha de dir que, en general, les japoneses solen tenir molts pardalets al cap i encara creuen en els contes amb princeps blaus i ossets roses, pero des de la meva modesta opinio d'home i gaijin, crec que tenen bastanta rao.

La noia xinesa em deia que des de que veu "Desperate Housewives" troba que el Mr. Solis es molt maco. Barrufa, ja m'agradaria ser la meitat del paio aquest! Amb la Barrufeta gairebe ens hem vist tota la serie tambe, que lloguem al Tsutaya un cop per setmana, i ella pensa el mateix, que es l'unic salvable de la serie. Una cosa bona que te el Japo es que als "videoclubs" (hauriem d'anar canviant aquesta paraula!) a mes de pel.licules, pots llogar-hi series, musica i videojocs. Perdoneu la dada informativa.

Deia que la noia xinesa ara creia que els hispanics (no confondre amb hispans) erem tots com el Sr. Solis. Jo li he dit que, de fet, tant el personatge com l'actor no son espanyols, sino d'ascendencia mexicana, tot i ser nord-americans els dos. Aixo l'ha despistada una mica, ja que semblar espanyol, sent d'origen mexica, pero nascut a Texas, doncs, no ho tenia gaire clar. Aquest es un dels problemes de pensar en la immutabilitat dels status quo, com les fronteres dels paisos o el valor dels pisos, coses bastant volubles en realitat.

En aquesta serie de completes perturbades, s'ha d'agrair al Mr. Solis que sigui l'unic amb un parell de dits de front i que, si mes no, serveixi per a que ens deixin de veure en certes parts del planeta com a ogres prehistorics, i ens comencin a mirar amb uns ulls mes amables.

Cartellets i Carallots

Mireu aquests dos cartells. Son del Metro de Tokyo i ja els he vist en diferents llocs de noticies per Internet. Tenen diverses curiositats.
La primera i mes evident es el color blanc de l'accio que volen resaltar sobre el fons groc. A mi em sembla una eleccio curiosa de colors. La segona es que estan traduides a l'angles. Aquest es el fet mes insolit, crec, ja que es una manera de dir "ei, que aixo tambe va per vosaltres, gaijins!". Ho trobo collonut! a Catalunya n'hauriem d'aprendre i posar tambe cartells en angles/frances/alemany/arab/romanes/castella/etc. dient coses com "turista, posa't la samarreta, que la teva suor embruta", per exemple.
L'ultima cosa que em xoca es el lema "uchi de yarou!", es a dir, "fes-ho a casa teva!". Es un topic conegut la dicotomia a dins/a fora dels japonesos. Aqui en podeu veure un exemple clarissim: vols regalar bombonets a la teva xicota (St. Valenti i el choko-giri s'atancen!)? vols anar torrat de cerveses fins al monyo? De conya, pero fes-ho a casa teva, que al metro hi ha altra gent a qui molestes.

El que sobta, tot i que a mi cada cop menys, es l'assimilacio que fan de posar al mateix nivell portar una turca de campionat i posar-te romantic amb la xicota. Jo crec que son dues coses completament diferents, pero ells, o al menys el director del Metro de Tokyo, no ho creuen aixi. Jo crec que no pel fet de flirtejar has de ser mal educat i no cedir el lloc al pobre senyor de les crosses (atencio a les crosses hi-tech que es gasten al Japo!).

Com es que cal posar aquests cartells si tothom sap que els japonesos son tant educats? Jo crec que perque no tothom es tant educat com la gent creu. Alguns diran que son el jovent que no es comporta correctament. Jo he vist mes aviat el contrari, i solen ser els homes de mitjana edat tirant cap a la seixantena els que pitjors maneres tenen. A mi m'han arribat a empentar i, fins i tot, un home em va voler treure del pas a cops. El pobre, pero, no va calcular gaire be la meva corpulencia i el fet que soc bastant immune als cops i va ser ell qui va sortir rebotat.

Un altre se'ns va encarar a mi i a uns amics un dissabte a la nit a les tantes quan tornavem d'una festa i xerravem tranquil.lament al tren. No era la primera vegada que em passava, pero aquesta vaig ser capaç de contestar-li el seu "urusai na" amb un "omae urusai na", amb el que va callar de cop la xuleria que duia. El company amb el que anava, que parla com un nadiu i es comporta com a tal, va callar com un puta, pero a mi se'm va escapar l'estirabot. Un parell de borratxins que venien de veure un partit dels Tigers d'Osaka van passar de sobte de criticar-nos sotovoce (la meva Barrufeta m'ho va explicar mes tard) a elogiar-nos davant de tot el vago que es va girar de sobte pel crit. Segurament l'home tenia rao, i feiem massa soroll, pero era un dia de festa i no erem els unics que xerravem!

Molts (homes) tenen la mania de creure que tenen el dret de donar-te lliçons nomes per motius d'edat, i jo per aqui no hi passo. Pero si t'hi encares, se'ls acaba de cop el gallaret i la fatxenderia que aquests elements solen mostrar amb tothom. Potser direu que jo em comportava com el turista angles que va bevent cerveses mig nu al metro (n'he vist mes d'un). Potser si, pero jo nomes xerrava i reia amb els meus amics, malgrat que qui hagi anat mai en tren al Japo sabra que el normal al tren es fer una altra cosa, fins i tot a Osaka. Salut!

Aixo Si Que Es Una Crisi!!!

L'altre dia vaig estar veien una pel.licula curiosa, "L'esfonsament del Japo". Es una pel.licula d'aquestes de desastres naturals, en la qual degut a un curios efecte, que anomenen el megalit, les illes que conformen el Japo s'esfonsara dins del mar en un periode curtissim d'un any, entre terratremols excepcionals i una histeria col.lectiva que destrueix el pais fins a reduir-lo gairebe a cendres.



Mentre veia la pel.li se m'acudien moltissimes coses per a parlar. Per exemple, la diferent percepcio de les catastrofes naturals que tenen al Japo respecta a l'occidental, els diferents estrats socials que es veuen a la pel.licula, l'estructura mateixa de la pel.licula i els dialegs, que semblen mes aviat una classe de geologia, i moltissimes altres coses mes, com ara el making-off i les diferencies entre la versio original i la doblada, que es la que vaig seguir jo. Es una pel.licula que, al meu entendre, il.lustra molts aspectes de la idiosincracia japonesa.

Potser sembla arriscat intentar extrapolar com es comporta una societat tan complexa com la japonesa nomes a partir d'una pel.licula, pero crec que conte molts aspectes que n'exemplifiquen maneres de pensar. Per exemple, es veu molt clarament la component ganbaristica dels herois, que no actuen per egoisme i salvar-se ells i els seus, sino que es sacrifiquen, primer socialment, perdent la reputacio, i despres fisicament, morint en l'intent, per tal de salvar a la nacio japonesa.

Si canvieu els terratremols per els bombardejos aliats, el batiscaf, pels Zero, ja teniu un paral.lelisme directe entre la pel.li i una de tokotai. Hi ha una reaccio molt japonesa, la de no fer res i acceptar la fatalitat. Semba que aboguin per un suicidi col.lectiu de tot el pais. El primer ministre ho fa, la mare del protagonista ho fa. Accepten el que sembla inevitable i no fan res. Tambe tenim un sensei boig que es revela contra l'establishment de burrocrates i acaba a bufetada neta en un intent infructuos de fer-los-hi entendre el que passa. Es el ronin, el samurai sense amo, que vaga buscant revenja. Pero es ell qui salva el pais tenint una idea brillant.

Aixo es l'esperit del senseisme, la fe en creure que el sensei ens il.luminara amb una idea brillant que ens treura del merder. Per a que aixo passi a la practica, pero, tambe ens cal un personatge cabdal, un dirigent pur, equilibrat i lleial. Es l'ideal d'un bon govern al Japo: algu capaç d'encapcelar amb energia i rectitut l'escomesa que la resta seguiran cegament per tal d'arribar a un bon resultat. A la pel.licula es una dona, la ex del sensei, que encara creu en ell, tot i haver-lo abandonat per una carrera politica com a ministra. Els politics ineficaços (el primer ministre) i els corruptes (el viceprimer ministre) no han servit de res, pero la sacrificada i immaculada ministra d'educacio creu en el pais i el salva.

Es una pel.licula plena d'arquetips molt japonesos, possiblement heretats dels seus classics i tambe de la manera de pensar "oficial", que a mes, es repeteix habitualment en els discursos i la propaganda oficial. Pero la pel.licula, a mes dels herois, conte els altres personatges de carn i os. Els mortals que es sacrifiquen, els que pateixen, els que tenen somnis, i els que tenen gana. Son els altres dos protagonistes, un ajudant del sensei (un dels SMAP, grup de guapos que fan veure que canten) i una bombera molt maca.

Es curiosa la historia d'amor d'aquest parell. Tots dos es dediquen devotament a la seva passio/somni (yume, 夢). Ella, que es bombera d'un cos d'elit dels bombers de Tokyo (els bomers son grups amb disciplina quasi militar), i salva al xic del SMAP i a una nena, que perd els pares i, no se sap com, acaba visquent amb la familia de la bombera, una colla d'elements del lumpen japones, que tenen un bar minuscul de monja-yaki (el okonomiyaki tokyota).

L'amor al Japo es mostra de maneres diferents i mes subtils a la nostra. Ella li torna la jaqueta al noi, despres de rentar-la i cosir-li els forats. Aixo es un simbol molt comu que les dones empren per a mostrar interes en un home: portar-li alguna cosa per menjar feta per ella, o be tenir cura de que ells estigui mes comode. La llista pot ser inacabable; pero el que pot sorprendre es que sempre acaben per ser coses bastant col.laterals.

Hi ha una escena en la que els dos s'expliquen llurs somnis. Ell explica que anar fins al fons del mar es com trobar-se envoltat per una presencia protectora i que el fa sentir segur, al que ella contesta que es com tornar a les entranyes d'una mare, rient mentre ho diu. La traduccio no acaba de coincidir amb el que ella diu (okasan no naka ni iru), i sona tot plegat un pel sordid, tot i que a ells no els ho sembla pas, i sembla que aquesta descripcio li plau a ella.

Es possible que sigui algun dels petits esglaons que ella va pujant fins a enamorar-se d'ell, que ni se n'adona. Un altre es una escena en la qual ell juga amb una nena i que suposo que a ella aixo li sembla el summum del romanticisme. En cap moment, pero, hi ha una abraçada ni una mirada directa: tot son aquestes escenes tant tipiques en les que un esta d'esquenes a l'altre mentre parlen. Tant sols, al final, quan ell decideix a sacrificar-se, empes per les paraules de la seva mare (viure no es el mes important; el que importa es estimar) i l'exemple del seu amic, que no abandona el Japo com acte d'amor per a que la seva familia tingui un futur, que ell li fa un peto a ella.

Pero en aquest moment, la historia es fa molt contradictoria: ella, creient que marxara properament del Japo, i que la deixara a ella i a la seva familia abandonats a la illa, li demana que l'estimi aquella nit, pero ell se n'excusa. Aleshores, enmig de la nit, l'abandona marxant no pas a l'estranger (a l'estil Madam Butterfly), sino que se'n va a cumplir la seva missio, el sacrifici final, per a que ella, la seva estimada, pugui tenir un pais on viure-hi.

Senzillament, no acabo d'entendre aquest raonament del final, una mica a l'estil de Titanic, pero m'imagino que es el punt culminant en el que l'audiencia esta tota plorant com una magdalena. I el final, obviament, el sacrifici del mindundi salva la illa, el Japo i l'enamorada. Un sacrifici devot i honorable i, sobretot, per amor. Quedeu advertits que el nivell de cursilada melodramatica de la pel.licula es propera a nivells letals.

Malgrat tot, es una pel.licula curiosa de veure, amb efectes especials molt aconseguits i actuaciona molt en la linia de l'estil dels drames japonesos, en les quals els actors miren a l'infinit i sembla que repeteixin slogans, i que pot semblar ridicula des de la nostra optica, pero que per aixo, la fan interessant, crec jo.