Barrufetes, barrufets meus!!! He tingut una idea!!! Com pateixo de verborrea congènita, he dicidit, aprofitant l'avinentesa de que torno a ser a Barcelona, que començaré un nou blog, semblant al present, pero a la inversa: l'escriuré en anglès i dedicat als estrangers que poden estar interessats en certa manera en Barcelona.
Es diu Rambling/Ramblejant, i hi explicare tota mena d'histories que em passin de veritat o, senzillament, que em passen pel cap. L'escenari es Barcelona (Catalunya, per extensio) i no crec que sigui tan filosòfic com aquest.
Hi esteu tots/es convidats. Espero que us agradi la idea! Salut.
dimarts, de setembre 29, 2009
dilluns, d’agost 03, 2009
Barrufa que fa fort!
Haig de demanar disculpa als meus possibles lectors per la deixadesa que ha sofert aquest blog en els últims mesos. La raó és que he estat bastant enfeinat amb tot el festival que suposa tornar a casa definitivament.
Viure al Japó ha sigut un temps en el qual m'han passat les coses més extraordinàries que en aquests dies de vides calcades de McDonalds un podria haver sommiat viure. M'he sentit un petit Marco Polo o Cristòfol Colom, viatjant als confins del món, geogràfic i huma. Sempre em quedarà la recança de saber si ho he aprofitat tant com podria o si bé només n'he gratat una mica la superfície. Vosaltres mateixos ho podeu jutjar, a partir d'aquestes petites historietes que amb més o menys traça us he anat explicant aquí.
No vull tancar la porta al Japó. No la puc tancar. És un país massa vast com per abarcar-lo només amb un viatge, només amb un any, només amb una decada de viure-hi dia a dia. El Japó és un univers per ell mateix, connectat només a la resta del món per unes passarel.les molt estretes i específiques. El veritable sentit del Japó rau a les seves entranyes, als carrers atapeïts d'Osaka, als jardins majestuosos de Kyoto, en un tren farcit de gent adormida i callada, a les eixordidores botigueres, al restaurants on l'atenció es reial, al dia dia d'una feina absorvent i a voltes alineant, darrere de les corrues d'estudiants equipats fins a les celles amb uniformes i material d'esport, en els grups d'avis alpinistes, de macarrilles de pa-sucat-amb-oli, de treballadors de la construcció amb pantalons de clown, en tots ells és on rau la veritable entranya del Japo.
Oblideu els programes de viatges calcats un dels altres, on només s'ensenyen les 4 coses que nosaltres volem veure, oblideu els carallots que us expliquen bestieses sobre com en són d'estranys els japonesos, oblideu aquelles estampes de grups de turistes nippons rera una bandereta, no busqueu l'opinio dels qui només hi han vingut a fer de turista o a fer realitat alguna de les seves imaginacions, perquè només en tindreu una visió molt limitada i esquifida. Feu com jo, que sense ni saber-ne un borrall, em vaig embarcar en un viatge que no sabia on duia, que no sabia quan duraria i que em duria a un pais que no coneixia on cada dia ha sigut un no parar per a resoldre un dels trenca-closques més gran que us podeu imaginar avui en dia.
Malgrat tot, no crec que deixi d'escriure aqui de tant en tant per explicar alguna coseta relacionada amb el Japo i els japonesos, aixó si, des del punt de vista del gaijin retornat que se'ls troba embadocats fent fotos a qualsevol dels edificis d'en Gaudí. Moltes mercès, barrufets, pel temps esmerçat, que ha sigut profitós.
Viure al Japó ha sigut un temps en el qual m'han passat les coses més extraordinàries que en aquests dies de vides calcades de McDonalds un podria haver sommiat viure. M'he sentit un petit Marco Polo o Cristòfol Colom, viatjant als confins del món, geogràfic i huma. Sempre em quedarà la recança de saber si ho he aprofitat tant com podria o si bé només n'he gratat una mica la superfície. Vosaltres mateixos ho podeu jutjar, a partir d'aquestes petites historietes que amb més o menys traça us he anat explicant aquí.
No vull tancar la porta al Japó. No la puc tancar. És un país massa vast com per abarcar-lo només amb un viatge, només amb un any, només amb una decada de viure-hi dia a dia. El Japó és un univers per ell mateix, connectat només a la resta del món per unes passarel.les molt estretes i específiques. El veritable sentit del Japó rau a les seves entranyes, als carrers atapeïts d'Osaka, als jardins majestuosos de Kyoto, en un tren farcit de gent adormida i callada, a les eixordidores botigueres, al restaurants on l'atenció es reial, al dia dia d'una feina absorvent i a voltes alineant, darrere de les corrues d'estudiants equipats fins a les celles amb uniformes i material d'esport, en els grups d'avis alpinistes, de macarrilles de pa-sucat-amb-oli, de treballadors de la construcció amb pantalons de clown, en tots ells és on rau la veritable entranya del Japo.
Oblideu els programes de viatges calcats un dels altres, on només s'ensenyen les 4 coses que nosaltres volem veure, oblideu els carallots que us expliquen bestieses sobre com en són d'estranys els japonesos, oblideu aquelles estampes de grups de turistes nippons rera una bandereta, no busqueu l'opinio dels qui només hi han vingut a fer de turista o a fer realitat alguna de les seves imaginacions, perquè només en tindreu una visió molt limitada i esquifida. Feu com jo, que sense ni saber-ne un borrall, em vaig embarcar en un viatge que no sabia on duia, que no sabia quan duraria i que em duria a un pais que no coneixia on cada dia ha sigut un no parar per a resoldre un dels trenca-closques més gran que us podeu imaginar avui en dia.
Malgrat tot, no crec que deixi d'escriure aqui de tant en tant per explicar alguna coseta relacionada amb el Japo i els japonesos, aixó si, des del punt de vista del gaijin retornat que se'ls troba embadocats fent fotos a qualsevol dels edificis d'en Gaudí. Moltes mercès, barrufets, pel temps esmerçat, que ha sigut profitós.
dimarts, d’abril 07, 2009
Els Trens de la Patxorra o Per Que Sec a Terra?
L'altra dia anava amb Kintetsu i, com sempre, al cap d'una estona d'estar assegut, les cames em van començar a quedar endormiscades. Sempre em passa, i haig d'acabar estirant-les, de manera que prenc mig passadis. No es la millor manera ni la mes educada, pero es que se'm fa pesat asseure tant a ras de terra, com si estigues en una classe de parvuls, assegut en aquelles cadiretes de fireta.
Vaig estar pensant una estoneta a que es devia aquesta fatiga sedent. A simple vista, els seients del Kintetsu no semblen pas mes baixos que els del metro de Barcelona o els de la Renfe. Pero aixo nomes devia ser un efecte optic, ja que un cap m'hi assec, les cames se'm pleguen i gairebe em queden els genolls mes amunt que la cintura.
Els japonesos solen tenir unes proporcions un xic diferents de les nostres. Tenen el cos i els braços proporcionalment mes llargs que les cames, que solen ser curtes. Tenen la complexio d'un movil d'aquests que s'obren pel mig: si es vinclen cap endavant, toncant-se amb les mans els peus, veureu que la distancia entre peus i cintura es gairebe la mateixa que entre cintura i cap. Exagero una mica, pero es per a deixar clara la idea.
Aixi vaig pensar que els seients estaven fets a la mida de la distancia mitja entre el genoll i el peu, es a dir, del femur japones, que es, penso jo, bastant mes curt que la mitja europea. En certa manera, es aixi, i aquest efecte es posa mes de manifest per la forma que te el coixi del seient, mes alt a la part de fora que no pas a la part de dins, deixant d'aquesta manera el cul mes ensorrat. Els seients dels nostres trens, si no m'erra la memoria, son mes aviat plans, i aquest efecte d'ensorrament no passa.
Pero encara hi ha un altre factor a tenir en compte: els seients son molt flonjos. Els seients son encoixinats! Aquesta es la diferencia, vaig pensar! Duen un coixi amb calefaccio sota el cul!!!
El metro de Barcelona te seients de polietile extruit negre, que es mes dur que el terra. Els de la Renfe de rodalies tambe son durs, i els Catalunya Express i algun de Regional tenen un lleuger encoixinat, pero tant el metro d'Osaka, com el JR i el Kintetsu, duen uns seients tant flonjos que quan un seu el cul s'ensorra uns 4 dits ben be.
Per que fan els seients tant tous i de roba? Doncs per pura comoditat, al mes pur estil de la coneguda patxorra japonesa. I per dormir, ja que es en el tren on la majoria de japonesos fan la becaina diaria. Nomes els falta una manteta, com en els avions, i la bossa d'aigua calenta, per no patir fred, i estarien a la gloria.
Vaig estar pensant una estoneta a que es devia aquesta fatiga sedent. A simple vista, els seients del Kintetsu no semblen pas mes baixos que els del metro de Barcelona o els de la Renfe. Pero aixo nomes devia ser un efecte optic, ja que un cap m'hi assec, les cames se'm pleguen i gairebe em queden els genolls mes amunt que la cintura.
Els japonesos solen tenir unes proporcions un xic diferents de les nostres. Tenen el cos i els braços proporcionalment mes llargs que les cames, que solen ser curtes. Tenen la complexio d'un movil d'aquests que s'obren pel mig: si es vinclen cap endavant, toncant-se amb les mans els peus, veureu que la distancia entre peus i cintura es gairebe la mateixa que entre cintura i cap. Exagero una mica, pero es per a deixar clara la idea.
Aixi vaig pensar que els seients estaven fets a la mida de la distancia mitja entre el genoll i el peu, es a dir, del femur japones, que es, penso jo, bastant mes curt que la mitja europea. En certa manera, es aixi, i aquest efecte es posa mes de manifest per la forma que te el coixi del seient, mes alt a la part de fora que no pas a la part de dins, deixant d'aquesta manera el cul mes ensorrat. Els seients dels nostres trens, si no m'erra la memoria, son mes aviat plans, i aquest efecte d'ensorrament no passa.
Pero encara hi ha un altre factor a tenir en compte: els seients son molt flonjos. Els seients son encoixinats! Aquesta es la diferencia, vaig pensar! Duen un coixi amb calefaccio sota el cul!!!
El metro de Barcelona te seients de polietile extruit negre, que es mes dur que el terra. Els de la Renfe de rodalies tambe son durs, i els Catalunya Express i algun de Regional tenen un lleuger encoixinat, pero tant el metro d'Osaka, com el JR i el Kintetsu, duen uns seients tant flonjos que quan un seu el cul s'ensorra uns 4 dits ben be.
Per que fan els seients tant tous i de roba? Doncs per pura comoditat, al mes pur estil de la coneguda patxorra japonesa. I per dormir, ja que es en el tren on la majoria de japonesos fan la becaina diaria. Nomes els falta una manteta, com en els avions, i la bossa d'aigua calenta, per no patir fred, i estarien a la gloria.
Riure com Idiotes o Idiotes que Fan Riure
Un dels topics recurrents del Japo es la seva particular televisio. Es un topic, pero es cert. Cada dia, sobretot en certs canals i a certes hores, es possible de veure programes que semblen fets per dements i dirigits a retardats. No es tota la graella televisiva, que es bastant extensa, variada i, pel que he anat veient, innamovible, no tant en programes com si en personatges i formats en els que es presenten, pero si gran part del que es considera entreteniment i humor.
Per mostra, un boto. Feu un cop d'ull a aixo:
Que me'n dieu? Faria posar vermell al Kitano Takeshi de l'humor amarillo, oi? Pero, que es el que realment estem veient aqui?
Aquest video me l'he trobat por ahi, mentre veia altres coses encara menys recomenables. Porta com a titol "stupid japanese", suposo que en referencia al pallus que li posa la mitja al cap a la noia. Pero, com en tot al Japo, aixo nomes n'es la part mes superficial. Darrera hi ha tot un mon de referencies ocultes.
Que hi veig jo? Be, la colla que hi surt m'es bastant familiar. La noia es una model bastant famosa que surt sovint opinant als omnipresents panells dels programes lleugers de la tele i tambe a revistetes de manga, ensenyant el pitraram innocentment. Te la particularitat de ser molt primeta i bufona, cosa que agrada al mascle japones, i posseeix un parell de glandules mamaries extraordinaries pels estandards habituals del pais, mes proxims a la gran praerie americana.
Diu que es metgessa --com aquella que era biologa, suposo--, pero s'ha fet famosa mes com a donant de pit que no pas com a especialista en bronquitis. Em sembla que tambe te escrit algun llibre, explicant la seva vida i com es va fer famosa, i quanta pasta guanya. Els japonesos tenen una tirada per aquesta mena de literatura brossa i la questio de coneixer en xifres exactes quants yens guanya un famos es una de les obsessions nacionals, pel damunt de la edat, que no ser sol ser cap secret.
El xic a la dreta de la taula-col.loqui es un dels coneguts actors de la comedieta de Yoshimoto que fan per la tele els diumenges pel mati recreant el Doutoumbori d'Osaka. Aquest, en particular, em fa gracia perque s'assembla a un company de feina de la Barrufeta; pobret. Sempre fa de babau, amb aquest riure de carallot i posat de pallus. La resta, tot i que no n'estic segur, es probable que tambe pertanyin a la companyia, i son habituals de programes idiotics d'altes hores de la matinada.
Aquest es una tipica recreacio d'un d'aquest programes-classe on un sensei explica alguna torracollonoda que meravella a l'audiencia. Fins i tot va tots vestits amb bates de laboratori. L'altra versio d'aquest programa, que he vist algun cop, consisteix en tancar a la colla de dements habituals (solen ser els comics mes passats de voltes i amb mes mala llet) en algun lloc per a que passin proves, generalment consistents en menjar alguna cosa repugnant, mentre fan ganyotes o treuen escuma per la boca.
El patro per fer riure al Japo es molt simple i constant. Hi sol haver dues maneres, o be tens gracia amb el llenguatge, fas enginyosos jocs de paraules, i tens una frase que captiva l'audiencia, o be ets un histrio borderline que ha de fer alguna xarlotada per a enganxar al public, normalment relacionada amb fer un mateix el ridicul mes trabocat, ja sigui amb el moviment o amb l'accio, o fer-li fer a algu altre. En aquest programa, la gent es trenca veient la ganyota de la pobra noia que fins el moment passava per ser bonica. Aixo es tot, ni mes ni menys, si mes no, no pas a la televisio.
Per tant, son realment idiotes els japonesos? No, es mera idiosincracia, com els manyos i els acudits del Marianico el Corto o els Morancos i els andalusos. Els catalans, als comediants els col.loquem a la politica, oi?
Per mostra, un boto. Feu un cop d'ull a aixo:
Que me'n dieu? Faria posar vermell al Kitano Takeshi de l'humor amarillo, oi? Pero, que es el que realment estem veient aqui?
Aquest video me l'he trobat por ahi, mentre veia altres coses encara menys recomenables. Porta com a titol "stupid japanese", suposo que en referencia al pallus que li posa la mitja al cap a la noia. Pero, com en tot al Japo, aixo nomes n'es la part mes superficial. Darrera hi ha tot un mon de referencies ocultes.
Que hi veig jo? Be, la colla que hi surt m'es bastant familiar. La noia es una model bastant famosa que surt sovint opinant als omnipresents panells dels programes lleugers de la tele i tambe a revistetes de manga, ensenyant el pitraram innocentment. Te la particularitat de ser molt primeta i bufona, cosa que agrada al mascle japones, i posseeix un parell de glandules mamaries extraordinaries pels estandards habituals del pais, mes proxims a la gran praerie americana.
Diu que es metgessa --com aquella que era biologa, suposo--, pero s'ha fet famosa mes com a donant de pit que no pas com a especialista en bronquitis. Em sembla que tambe te escrit algun llibre, explicant la seva vida i com es va fer famosa, i quanta pasta guanya. Els japonesos tenen una tirada per aquesta mena de literatura brossa i la questio de coneixer en xifres exactes quants yens guanya un famos es una de les obsessions nacionals, pel damunt de la edat, que no ser sol ser cap secret.
El xic a la dreta de la taula-col.loqui es un dels coneguts actors de la comedieta de Yoshimoto que fan per la tele els diumenges pel mati recreant el Doutoumbori d'Osaka. Aquest, en particular, em fa gracia perque s'assembla a un company de feina de la Barrufeta; pobret. Sempre fa de babau, amb aquest riure de carallot i posat de pallus. La resta, tot i que no n'estic segur, es probable que tambe pertanyin a la companyia, i son habituals de programes idiotics d'altes hores de la matinada.
Aquest es una tipica recreacio d'un d'aquest programes-classe on un sensei explica alguna torracollonoda que meravella a l'audiencia. Fins i tot va tots vestits amb bates de laboratori. L'altra versio d'aquest programa, que he vist algun cop, consisteix en tancar a la colla de dements habituals (solen ser els comics mes passats de voltes i amb mes mala llet) en algun lloc per a que passin proves, generalment consistents en menjar alguna cosa repugnant, mentre fan ganyotes o treuen escuma per la boca.
El patro per fer riure al Japo es molt simple i constant. Hi sol haver dues maneres, o be tens gracia amb el llenguatge, fas enginyosos jocs de paraules, i tens una frase que captiva l'audiencia, o be ets un histrio borderline que ha de fer alguna xarlotada per a enganxar al public, normalment relacionada amb fer un mateix el ridicul mes trabocat, ja sigui amb el moviment o amb l'accio, o fer-li fer a algu altre. En aquest programa, la gent es trenca veient la ganyota de la pobra noia que fins el moment passava per ser bonica. Aixo es tot, ni mes ni menys, si mes no, no pas a la televisio.
Per tant, son realment idiotes els japonesos? No, es mera idiosincracia, com els manyos i els acudits del Marianico el Corto o els Morancos i els andalusos. Els catalans, als comediants els col.loquem a la politica, oi?
diumenge, de març 29, 2009
El Cel a la Terra o Kawaiiness Overdose
Aquesta setmana el Japo ha guanyat un altre cop el campeonat mundial de baseball, pero com que el baseball es, per a mi, un dels esports mes avorrits que existeix, anem a passar a uns minuts musicals amb una colla de videos que funcionaran fins que els pesats del SGAE japones ho permeti. Son el grup j-pop anomenat Perfume (パフューム) i, com veureu, tambe son un compendi de la cultura de masses japonesa actual.
Son tres angelets que cumpleixen tots i cadascun del manaments del kawaiinisme al peu de la lletra. La musica es enganxosa pero no ralla l'orella com d'altres. Les tres noietes son unes vestals dels temples d'Akiba amb balls aerobics coreografiats i sincronitzats fins a la micra, amb una infinitat de moviments que algu algun dia hauria d'estudiar, igual com ja s'ha fet amb el ball tradicional indi de les pel.licules de Bollywood.
Us hi heu fixat en el moviment que fan amb els ditets, com de pinça mentre piquen l'ullet? Vol dir "sukoshi" (poc) i es, justament amb un altre moviment semblant que moltes jovenetes fan mentre diuen "OK", un dels moviments mes kawaiis que connec. A qui li agradin les fartades kawaii, segur que ara esta amb coma kawaiitil.lic per la sobredosi de dolçor puber i innocencia sexualment amenaçada que emanen d'aquestes noietes.
Aqui estan envoltades per una multitud de otakus que ballen a l'hora la mateixa frenetica dança tipica dels locals on aquests grups proliferen, i que consisteix en botar com un energumen i alçar un bras mentre es fan moviments repetitius amunt i avall. Sembla extrany, o no, que siguin capaços de sincronitzar-se ells tambe; es com si anessin tots a les mateixes revolucions!
Si feu un cop d'ull per la Wikipedia, veureu que totes tenen 20 anys, es dir, que no son adolescents, malgrat l'aparent pubertat que encarnen i que encara no son majors d'edat segons la llei japonesa. No descubreixo res de nou si us dic que, a mes de la musica, crec que tambe hi ha d'altres factors mes aviat fisics que les ha fet despuntar en el panorama musical de brutal competencia que es el j-pop, o no ho creieu aixi, barrufets? Compte no caigueu a terra quan les veieu en High Definition (HD)!!!! Mireu que bufones son; aqui si que es veu perfectament com diuen sukoshi.
Si entreu a Youtube i cerqueu qualsevol de les cançons d'aquest grup, s'us fara dificil distingir-les les unes de les altres. Aquesta sembla que es la ultima que han tret.
Que vagi de gust, barrufetes i barrufets!
Son tres angelets que cumpleixen tots i cadascun del manaments del kawaiinisme al peu de la lletra. La musica es enganxosa pero no ralla l'orella com d'altres. Les tres noietes son unes vestals dels temples d'Akiba amb balls aerobics coreografiats i sincronitzats fins a la micra, amb una infinitat de moviments que algu algun dia hauria d'estudiar, igual com ja s'ha fet amb el ball tradicional indi de les pel.licules de Bollywood.
Us hi heu fixat en el moviment que fan amb els ditets, com de pinça mentre piquen l'ullet? Vol dir "sukoshi" (poc) i es, justament amb un altre moviment semblant que moltes jovenetes fan mentre diuen "OK", un dels moviments mes kawaiis que connec. A qui li agradin les fartades kawaii, segur que ara esta amb coma kawaiitil.lic per la sobredosi de dolçor puber i innocencia sexualment amenaçada que emanen d'aquestes noietes.
Aqui estan envoltades per una multitud de otakus que ballen a l'hora la mateixa frenetica dança tipica dels locals on aquests grups proliferen, i que consisteix en botar com un energumen i alçar un bras mentre es fan moviments repetitius amunt i avall. Sembla extrany, o no, que siguin capaços de sincronitzar-se ells tambe; es com si anessin tots a les mateixes revolucions!
Si feu un cop d'ull per la Wikipedia, veureu que totes tenen 20 anys, es dir, que no son adolescents, malgrat l'aparent pubertat que encarnen i que encara no son majors d'edat segons la llei japonesa. No descubreixo res de nou si us dic que, a mes de la musica, crec que tambe hi ha d'altres factors mes aviat fisics que les ha fet despuntar en el panorama musical de brutal competencia que es el j-pop, o no ho creieu aixi, barrufets? Compte no caigueu a terra quan les veieu en High Definition (HD)!!!! Mireu que bufones son; aqui si que es veu perfectament com diuen sukoshi.
Si entreu a Youtube i cerqueu qualsevol de les cançons d'aquest grup, s'us fara dificil distingir-les les unes de les altres. Aquesta sembla que es la ultima que han tret.
Que vagi de gust, barrufetes i barrufets!
dissabte, de febrer 21, 2009
Takarazuka o les Semblances entre Homes i Dones
Sabeu, Barrufets, que es Takarazuka? Takarazuka es un espectacle de revista japones compost purament per dones. Es originari de la ciutat de Takarazuka a Hyogo, la provincia de la qual Kobe n'es capital; d'aqui el nom, si be hi ha un gran teatre a Tokyo per aquesta mena d'espectacle. En podeu llegir una resenya a la Wikipedia.
Les obres de Takarazuka son molt particulars. Jo us explicare com hi vaig topar per primera vegada i la sensacio que em va produir. A les estacions de tren hi solen haver quantitat de "panflets", que es com al Japo anomenen els prospectes de propaganda amb els que s'anuncien tota mena d'atraccions, pel.licules, obres de teatre, restaurants, atraccions turistiques, etc. Es un pais molt ple de coses, i de fulls informatius d'aquests n'hi ha un bon tou.
Solen estar col.locats en uns prestatges metal.lics lleugerament inclinats per a que tothom els vegi i en pugui prendre si els interessa el que hi diu. Son molt estandard, tot i ser molt descriptius i informatius. Solen tenir una fotografia gran a tot color amb un titol amb lletres tambe grans i distintives, per a que se sapiga de cop de que s'esta parlant. Darrera, normalment en negre sobre blanc, hi ha una descripcio fil per randa de com, quant i quan, corresponent a l'atraccio anunciada al fullet.
M'enrecordo que mentre esperavem el tren vaig veure un d'aquests fullets amb una estampa molt cridanera: una mena d'escena teatral amb uns actors molt prims, carregats de maquillatges llampants (galtes roses, celles gruixudes i cabells molt extremats), i vestint unes robes que semblaven una caricatura ridicula i desquiciada d'un uniforme napoleonic. Semblava un melodrama, ja que el que feia de soldat semblava provocar en la dona un sentiment d'enorme pena i plor. Era una escena que recordava una obra de teatre, pero tant caricaturitzava que, vaig creure, ratllava la comicitat.
Despres de preguntar a la meva Barrufeta que era allo, i perque els actors semblaven tant estranys, ella, rient, em va explicar que no eren pas actores, sino actrius fent d'homes, per aixo eren tan prims i portaven aquells maquillatges tant grotescos i extremats. Per que unes dones havien de fer d'home? No entenia res!
Tambe em va dir que allo era una mena de musical, una opereta melodramatica, i que sempre tenia una tematica semblant, amb soldats que enamoren dames, una degeneracio caricaturitzada de les operes romantiques. Son una cosa entre les revistes del Paral.lel i la sarsuela, sense el pit i cuixa picanto d'un i el folklorisme ranci de l'altre. Es a dir, sense Lina Morgan, pero amb gent pintada com la Carmen de Mairena.
Mes tard he tingut ocasio de veure alguna obra per la tele i haig de dir que tenen una cadencia propera a la revista, amb numeros de dança intercalats amb la obra teatral. Tot es molt acolorit i un vestuari fastuos, escales amb moltissimes ballarines que pugen i baixen, molt de melodrama bastant facilot, i molta pluma i lluentons. Les coreografies, pero, son molt rigides i simetriques pel meu gust, i sembla mes que marxin que no pas ballin. Malgrat tot, m'imagino que deu tenir el seu public, pero, ja que pel nombre d'obres, sembla que esta força viu i l'actriu principal (l'actor principal, de fet) es molt coneguda.
El teatre al Japo es un mon molt complex i extens. Tothom coneix, si mes no d'oides, el teatre classic No, el tradicional Kabuki, pero aixo no es pas tot. Hi ha els comediants, sols (rakugo) i en parella (manzai), que tenen molt de predicament entre el jovent. Pero, a mes, hi ha una quantitat bastant gran de subproductes cada cop mes desquiciats que van des dels teatrets a l'estil Yoshimoto, ratllant la Joseluismorenada, a una altra mena de revista mes passada de voltes on hi solen sortir actors de certa edat vestits amb adaptacions de roba tradicional amb lluentonts i cantant coses semblants al Georgie Dann.
Pero no us deixeu portar per les aparences. Ser actor en qualsevol d'aquests generes sol ser un ofici que es pren molt seriosament i al qual s'hi dediquen com un magisteri. Per exemple, els actors de rakugo, que basicament es resumeix en explicar histories comiques agenollat sobre un coixi i portant un vano a la ma, sempre van bestits amb roba tradiciona com a signe distintiu, i les ballarines del Takarazuka comencen de ben jovenetes a aprendre l'ofici i a anar pujant dins de la rigida i estrictament militar jerarquia de la companyia.
Ni quan fan teatre s'ho prenen a la lleugera!
diumenge, de febrer 08, 2009
oBoBaMaMania o el Cavall Perdedor
Mireu que acabo de veure en un diari: La pija equestre i butifler del partit dels espies de la TIA (Aguirre) identificant-se amb Papa-Obama.
Com se que els PPolitics estan molt enfeinats traient-nos de la crisi (tenen 100 solucions!!) i conspirant entre ells, els facilito la feina recordant-los-hi un parell de conceptes sobre significat de les paraules i logica en general, ja que veig que no es el seu fort.
Per començar, rollo Barri Sesam, recordem el significat de la paraula "il.lusio", que no es nomes el que els publicistes creuen que es. Vegem el que diu el diccionari:
Curiositats: El cartell on surt l'Obama esta en castella - per ser estranger, m'imagino - i la seva fotografia esta binaritzada (blanc&blau). En canvi, la de l'Alicia es en catala - com el PP, que es molt catala - i la fotografia surt en tons (de blau). Heu vist quin somriure de Joker nicholsonia te la individua?
Ens venen el cavall del dolent com si fos un cavall guanyador.
Com se que els PPolitics estan molt enfeinats traient-nos de la crisi (tenen 100 solucions!!) i conspirant entre ells, els facilito la feina recordant-los-hi un parell de conceptes sobre significat de les paraules i logica en general, ja que veig que no es el seu fort.Per començar, rollo Barri Sesam, recordem el significat de la paraula "il.lusio", que no es nomes el que els publicistes creuen que es. Vegem el que diu el diccionari:
- il·lusió:
- Error d'interpretació d'una dada o un contingut sensible o mental
- Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable
- Error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença
- il·lús:
- Que està enganyat per una il·lusió o per il·lusions
Curiositats: El cartell on surt l'Obama esta en castella - per ser estranger, m'imagino - i la seva fotografia esta binaritzada (blanc&blau). En canvi, la de l'Alicia es en catala - com el PP, que es molt catala - i la fotografia surt en tons (de blau). Heu vist quin somriure de Joker nicholsonia te la individua?Ens venen el cavall del dolent com si fos un cavall guanyador.
Home Maco, Home Lleig
Una vegada, al poc temps d'arribar al Japo, mentre estava tirant la canya a una noia en un bar i em preguntave d'on era, em va respondre que la meva cara era molt "etnica" a la meva invectiva per a que fos ella qui endevines d'on era. Moltes vegades, un pel fart de respondre a l'obiqua pregunta sobre el meu pais d'origen, els acabo demanant que siguin elles qui ho provin de descobrir.
Es curios, pero no solen errar massa el tret. M'han dit que era del sud de França, d'Italia, algun cop d'America (dels EEUU!?) i, curiosament, rara vegada, d'Espanya. Els costa passar dels Pirineus, no pas perque sigui especialment nordic, que no es el cas, sino perque possiblement les seves expectatives de com es la cara d'un espanyol son diferents. No les he pogut establir amb claretat, pero jo diria que s'assemblen mes als portuguesos, pero clar, vist des del Japo, Portugal, Espanya, Italia i gairebe Turquia cau al mateix lloc.
Avui parlava amb una xinesa que em deia que nomes des de fa poc ha començat a distingir la cara "hispanica" i que ja no li desagrada tant. Un cop em va confessar que trobava que els occidentals (homes) erem molt lletjos, massa peluts, i amb unes faccions i modes molt barroers. Ella preferia els homes xinesos, tot i que admetia que de vegades tenien problemes d'higiene, sobretot, bucal. S'ha de dir que posar en el mateix sac xinesos i japonesos es gairebe el mateix que confondre brasilers amb ucrainesos. I ells, obviament, pequen dels mateixos errors.
En el cas de les japoneses, he sentit comentaris semblants mes d'un cop, es a dir, que prefereixen el producte nacional. El defecte principal dels homes japonesos, pero, no es la higiene, gairebe malaltissa al Japo, sino els modals i una cosa que anomenen "skinship", una mena de proximitat fisico-emocional, de la qual molts homes, per educacio, tradicio, o costum, solen mancar. S'ha de dir que, en general, les japoneses solen tenir molts pardalets al cap i encara creuen en els contes amb princeps blaus i ossets roses, pero des de la meva modesta opinio d'home i gaijin, crec que tenen bastanta rao.
La noia xinesa em deia que des de que veu "Desperate Housewives" troba que el Mr. Solis es molt maco. Barrufa, ja m'agradaria ser la meitat del paio aquest! Amb la Barrufeta gairebe ens hem vist tota la serie tambe, que lloguem al Tsutaya un cop per setmana, i ella pensa el mateix, que es l'unic salvable de la serie. Una cosa bona que te el Japo es que als "videoclubs" (hauriem d'anar canviant aquesta paraula!) a mes de pel.licules, pots llogar-hi series, musica i videojocs. Perdoneu la dada informativa.
Deia que la noia xinesa ara creia que els hispanics (no confondre amb hispans) erem tots com el Sr. Solis. Jo li he dit que, de fet, tant el personatge com l'actor no son espanyols, sino d'ascendencia mexicana, tot i ser nord-americans els dos. Aixo l'ha despistada una mica, ja que semblar espanyol, sent d'origen mexica, pero nascut a Texas, doncs, no ho tenia gaire clar. Aquest es un dels problemes de pensar en la immutabilitat dels status quo, com les fronteres dels paisos o el valor dels pisos, coses bastant volubles en realitat.
En aquesta serie de completes perturbades, s'ha d'agrair al Mr. Solis que sigui l'unic amb un parell de dits de front i que, si mes no, serveixi per a que ens deixin de veure en certes parts del planeta com a ogres prehistorics, i ens comencin a mirar amb uns ulls mes amables.
Es curios, pero no solen errar massa el tret. M'han dit que era del sud de França, d'Italia, algun cop d'America (dels EEUU!?) i, curiosament, rara vegada, d'Espanya. Els costa passar dels Pirineus, no pas perque sigui especialment nordic, que no es el cas, sino perque possiblement les seves expectatives de com es la cara d'un espanyol son diferents. No les he pogut establir amb claretat, pero jo diria que s'assemblen mes als portuguesos, pero clar, vist des del Japo, Portugal, Espanya, Italia i gairebe Turquia cau al mateix lloc.
Avui parlava amb una xinesa que em deia que nomes des de fa poc ha començat a distingir la cara "hispanica" i que ja no li desagrada tant. Un cop em va confessar que trobava que els occidentals (homes) erem molt lletjos, massa peluts, i amb unes faccions i modes molt barroers. Ella preferia els homes xinesos, tot i que admetia que de vegades tenien problemes d'higiene, sobretot, bucal. S'ha de dir que posar en el mateix sac xinesos i japonesos es gairebe el mateix que confondre brasilers amb ucrainesos. I ells, obviament, pequen dels mateixos errors.En el cas de les japoneses, he sentit comentaris semblants mes d'un cop, es a dir, que prefereixen el producte nacional. El defecte principal dels homes japonesos, pero, no es la higiene, gairebe malaltissa al Japo, sino els modals i una cosa que anomenen "skinship", una mena de proximitat fisico-emocional, de la qual molts homes, per educacio, tradicio, o costum, solen mancar. S'ha de dir que, en general, les japoneses solen tenir molts pardalets al cap i encara creuen en els contes amb princeps blaus i ossets roses, pero des de la meva modesta opinio d'home i gaijin, crec que tenen bastanta rao.
La noia xinesa em deia que des de que veu "Desperate Housewives" troba que el Mr. Solis es molt maco. Barrufa, ja m'agradaria ser la meitat del paio aquest! Amb la Barrufeta gairebe ens hem vist tota la serie tambe, que lloguem al Tsutaya un cop per setmana, i ella pensa el mateix, que es l'unic salvable de la serie. Una cosa bona que te el Japo es que als "videoclubs" (hauriem d'anar canviant aquesta paraula!) a mes de pel.licules, pots llogar-hi series, musica i videojocs. Perdoneu la dada informativa.
Deia que la noia xinesa ara creia que els hispanics (no confondre amb hispans) erem tots com el Sr. Solis. Jo li he dit que, de fet, tant el personatge com l'actor no son espanyols, sino d'ascendencia mexicana, tot i ser nord-americans els dos. Aixo l'ha despistada una mica, ja que semblar espanyol, sent d'origen mexica, pero nascut a Texas, doncs, no ho tenia gaire clar. Aquest es un dels problemes de pensar en la immutabilitat dels status quo, com les fronteres dels paisos o el valor dels pisos, coses bastant volubles en realitat.En aquesta serie de completes perturbades, s'ha d'agrair al Mr. Solis que sigui l'unic amb un parell de dits de front i que, si mes no, serveixi per a que ens deixin de veure en certes parts del planeta com a ogres prehistorics, i ens comencin a mirar amb uns ulls mes amables.
divendres, de febrer 06, 2009
Cartellets i Carallots
Mireu aquests dos cartells. Son del Metro de Tokyo i ja els he vist en diferents llocs de noticies per Internet. Tenen diverses curiositats.
La primera i mes evident es el color blanc de l'accio que volen resaltar sobre el fons groc. A mi em sembla una eleccio curiosa de colors. La segona es que estan traduides a l'angles. Aquest es el fet mes insolit, crec, ja que es una manera de dir "ei, que aixo tambe va per vosaltres, gaijins!". Ho trobo collonut! a Catalunya n'hauriem d'aprendre i posar tambe cartells en angles/frances/alemany/arab/romanes/castella/etc. dient coses com "turista, posa't la samarreta, que la teva suor embruta", per exemple.
L'ultima cosa que em xoca es el lema "uchi de yarou!", es a dir, "fes-ho a casa teva!". Es un topic conegut la dicotomia a dins/a fora dels japonesos. Aqui en podeu veure un exemple clarissim: vols regalar bombonets a la teva xicota (St. Valenti i el choko-giri s'atancen!)? vols anar torrat de cerveses fins al monyo? De conya, pero fes-ho a casa teva, que al metro hi ha altra gent a qui molestes.
El que sobta, tot i que a mi cada cop menys, es l'assimilacio que fan de posar al mateix nivell portar una turca de campionat i posar-te romantic amb la xicota. Jo crec que son dues coses completament diferents, pero ells, o al menys el director del Metro de Tokyo, no ho creuen aixi. Jo crec que no pel fet de flirtejar has de ser mal educat i no cedir el lloc al pobre senyor de les crosses (atencio a les crosses hi-tech que es gasten al Japo!).
Com es que cal posar aquests cartells si tothom sap que els japonesos son tant educats? Jo crec que perque no tothom es tant educat com la gent creu. Alguns diran que son el jovent que no es comporta correctament. Jo he vist mes aviat el contrari, i solen ser els homes de mitjana edat tirant cap a la seixantena els que pitjors maneres tenen. A mi m'han arribat a empentar i, fins i tot, un home em va voler treure del pas a cops. El pobre, pero, no va calcular gaire be la meva corpulencia i el fet que soc bastant immune als cops i va ser ell qui va sortir rebotat.
Un altre se'ns va encarar a mi i a uns amics un dissabte a la nit a les tantes quan tornavem d'una festa i xerravem tranquil.lament al tren. No era la primera vegada que em passava, pero aquesta vaig ser capaç de contestar-li el seu "urusai na" amb un "omae urusai na", amb el que va callar de cop la xuleria que duia. El company amb el que anava, que parla com un nadiu i es comporta com a tal, va callar com un puta, pero a mi se'm va escapar l'estirabot. Un parell de borratxins que venien de veure un partit dels Tigers d'Osaka van passar de sobte de criticar-nos sotovoce (la meva Barrufeta m'ho va explicar mes tard) a elogiar-nos davant de tot el vago que es va girar de sobte pel crit. Segurament l'home tenia rao, i feiem massa soroll, pero era un dia de festa i no erem els unics que xerravem!
Molts (homes) tenen la mania de creure que tenen el dret de donar-te lliçons nomes per motius d'edat, i jo per aqui no hi passo. Pero si t'hi encares, se'ls acaba de cop el gallaret i la fatxenderia que aquests elements solen mostrar amb tothom. Potser direu que jo em comportava com el turista angles que va bevent cerveses mig nu al metro (n'he vist mes d'un). Potser si, pero jo nomes xerrava i reia amb els meus amics, malgrat que qui hagi anat mai en tren al Japo sabra que el normal al tren es fer una altra cosa, fins i tot a Osaka. Salut!
La primera i mes evident es el color blanc de l'accio que volen resaltar sobre el fons groc. A mi em sembla una eleccio curiosa de colors. La segona es que estan traduides a l'angles. Aquest es el fet mes insolit, crec, ja que es una manera de dir "ei, que aixo tambe va per vosaltres, gaijins!". Ho trobo collonut! a Catalunya n'hauriem d'aprendre i posar tambe cartells en angles/frances/alemany/arab/romanes/castella/etc. dient coses com "turista, posa't la samarreta, que la teva suor embruta", per exemple.
L'ultima cosa que em xoca es el lema "uchi de yarou!", es a dir, "fes-ho a casa teva!". Es un topic conegut la dicotomia a dins/a fora dels japonesos. Aqui en podeu veure un exemple clarissim: vols regalar bombonets a la teva xicota (St. Valenti i el choko-giri s'atancen!)? vols anar torrat de cerveses fins al monyo? De conya, pero fes-ho a casa teva, que al metro hi ha altra gent a qui molestes.El que sobta, tot i que a mi cada cop menys, es l'assimilacio que fan de posar al mateix nivell portar una turca de campionat i posar-te romantic amb la xicota. Jo crec que son dues coses completament diferents, pero ells, o al menys el director del Metro de Tokyo, no ho creuen aixi. Jo crec que no pel fet de flirtejar has de ser mal educat i no cedir el lloc al pobre senyor de les crosses (atencio a les crosses hi-tech que es gasten al Japo!).
Com es que cal posar aquests cartells si tothom sap que els japonesos son tant educats? Jo crec que perque no tothom es tant educat com la gent creu. Alguns diran que son el jovent que no es comporta correctament. Jo he vist mes aviat el contrari, i solen ser els homes de mitjana edat tirant cap a la seixantena els que pitjors maneres tenen. A mi m'han arribat a empentar i, fins i tot, un home em va voler treure del pas a cops. El pobre, pero, no va calcular gaire be la meva corpulencia i el fet que soc bastant immune als cops i va ser ell qui va sortir rebotat.
Un altre se'ns va encarar a mi i a uns amics un dissabte a la nit a les tantes quan tornavem d'una festa i xerravem tranquil.lament al tren. No era la primera vegada que em passava, pero aquesta vaig ser capaç de contestar-li el seu "urusai na" amb un "omae urusai na", amb el que va callar de cop la xuleria que duia. El company amb el que anava, que parla com un nadiu i es comporta com a tal, va callar com un puta, pero a mi se'm va escapar l'estirabot. Un parell de borratxins que venien de veure un partit dels Tigers d'Osaka van passar de sobte de criticar-nos sotovoce (la meva Barrufeta m'ho va explicar mes tard) a elogiar-nos davant de tot el vago que es va girar de sobte pel crit. Segurament l'home tenia rao, i feiem massa soroll, pero era un dia de festa i no erem els unics que xerravem!
Molts (homes) tenen la mania de creure que tenen el dret de donar-te lliçons nomes per motius d'edat, i jo per aqui no hi passo. Pero si t'hi encares, se'ls acaba de cop el gallaret i la fatxenderia que aquests elements solen mostrar amb tothom. Potser direu que jo em comportava com el turista angles que va bevent cerveses mig nu al metro (n'he vist mes d'un). Potser si, pero jo nomes xerrava i reia amb els meus amics, malgrat que qui hagi anat mai en tren al Japo sabra que el normal al tren es fer una altra cosa, fins i tot a Osaka. Salut!
dilluns, de febrer 02, 2009
Aixo Si Que Es Una Crisi!!!
L'altre dia vaig estar veien una pel.licula curiosa, "L'esfonsament del Japo". Es una pel.licula d'aquestes de desastres naturals, en la qual degut a un curios efecte, que anomenen el megalit, les illes que conformen el Japo s'esfonsara dins del mar en un periode curtissim d'un any, entre terratremols excepcionals i una histeria col.lectiva que destrueix el pais fins a reduir-lo gairebe a cendres.
Mentre veia la pel.li se m'acudien moltissimes coses per a parlar. Per exemple, la diferent percepcio de les catastrofes naturals que tenen al Japo respecta a l'occidental, els diferents estrats socials que es veuen a la pel.licula, l'estructura mateixa de la pel.licula i els dialegs, que semblen mes aviat una classe de geologia, i moltissimes altres coses mes, com ara el making-off i les diferencies entre la versio original i la doblada, que es la que vaig seguir jo. Es una pel.licula que, al meu entendre, il.lustra molts aspectes de la idiosincracia japonesa.
Potser sembla arriscat intentar extrapolar com es comporta una societat tan complexa com la japonesa nomes a partir d'una pel.licula, pero crec que conte molts aspectes que n'exemplifiquen maneres de pensar. Per exemple, es veu molt clarament la component ganbaristica dels herois, que no actuen per egoisme i salvar-se ells i els seus, sino que es sacrifiquen, primer socialment, perdent la reputacio, i despres fisicament, morint en l'intent, per tal de salvar a la nacio japonesa.
Si canvieu els terratremols per els bombardejos aliats, el batiscaf, pels Zero, ja teniu un paral.lelisme directe entre la pel.li i una de tokotai. Hi ha una reaccio molt japonesa, la de no fer res i acceptar la fatalitat. Semba que aboguin per un suicidi col.lectiu de tot el pais. El primer ministre ho fa, la mare del protagonista ho fa. Accepten el que sembla inevitable i no fan res. Tambe tenim un sensei boig que es revela contra l'establishment de burrocrates i acaba a bufetada neta en un intent infructuos de fer-los-hi entendre el que passa. Es el ronin, el samurai sense amo, que vaga buscant revenja. Pero es ell qui salva el pais tenint una idea brillant.
Aixo es l'esperit del senseisme, la fe en creure que el sensei ens il.luminara amb una idea brillant que ens treura del merder. Per a que aixo passi a la practica, pero, tambe ens cal un personatge cabdal, un dirigent pur, equilibrat i lleial. Es l'ideal d'un bon govern al Japo: algu capaç d'encapcelar amb energia i rectitut l'escomesa que la resta seguiran cegament per tal d'arribar a un bon resultat. A la pel.licula es una dona, la ex del sensei, que encara creu en ell, tot i haver-lo abandonat per una carrera politica com a ministra. Els politics ineficaços (el primer ministre) i els corruptes (el viceprimer ministre) no han servit de res, pero la sacrificada i immaculada ministra d'educacio creu en el pais i el salva.
Es una pel.licula plena d'arquetips molt japonesos, possiblement heretats dels seus classics i tambe de la manera de pensar "oficial", que a mes, es repeteix habitualment en els discursos i la propaganda oficial. Pero la pel.licula, a mes dels herois, conte els altres personatges de carn i os. Els mortals que es sacrifiquen, els que pateixen, els que tenen somnis, i els que tenen gana. Son els altres dos protagonistes, un ajudant del sensei (un dels SMAP, grup de guapos que fan veure que canten) i una bombera molt maca.
Es curiosa la historia d'amor d'aquest parell. Tots dos es dediquen devotament a la seva passio/somni (yume, 夢). Ella, que es bombera d'un cos d'elit dels bombers de Tokyo (els bomers son grups amb disciplina quasi militar), i salva al xic del SMAP i a una nena, que perd els pares i, no se sap com, acaba visquent amb la familia de la bombera, una colla d'elements del lumpen japones, que tenen un bar minuscul de monja-yaki (el okonomiyaki tokyota).
L'amor al Japo es mostra de maneres diferents i mes subtils a la nostra. Ella li torna la jaqueta al noi, despres de rentar-la i cosir-li els forats. Aixo es un simbol molt comu que les dones empren per a mostrar interes en un home: portar-li alguna cosa per menjar feta per ella, o be tenir cura de que ells estigui mes comode. La llista pot ser inacabable; pero el que pot sorprendre es que sempre acaben per ser coses bastant col.laterals.
Hi ha una escena en la que els dos s'expliquen llurs somnis. Ell explica que anar fins al fons del mar es com trobar-se envoltat per una presencia protectora i que el fa sentir segur, al que ella contesta que es com tornar a les entranyes d'una mare, rient mentre ho diu. La traduccio no acaba de coincidir amb el que ella diu (okasan no naka ni iru), i sona tot plegat un pel sordid, tot i que a ells no els ho sembla pas, i sembla que aquesta descripcio li plau a ella.
Es possible que sigui algun dels petits esglaons que ella va pujant fins a enamorar-se d'ell, que ni se n'adona. Un altre es una escena en la qual ell juga amb una nena i que suposo que a ella aixo li sembla el summum del romanticisme. En cap moment, pero, hi ha una abraçada ni una mirada directa: tot son aquestes escenes tant tipiques en les que un esta d'esquenes a l'altre mentre parlen. Tant sols, al final, quan ell decideix a sacrificar-se, empes per les paraules de la seva mare (viure no es el mes important; el que importa es estimar) i l'exemple del seu amic, que no abandona el Japo com acte d'amor per a que la seva familia tingui un futur, que ell li fa un peto a ella.
Pero en aquest moment, la historia es fa molt contradictoria: ella, creient que marxara properament del Japo, i que la deixara a ella i a la seva familia abandonats a la illa, li demana que l'estimi aquella nit, pero ell se n'excusa. Aleshores, enmig de la nit, l'abandona marxant no pas a l'estranger (a l'estil Madam Butterfly), sino que se'n va a cumplir la seva missio, el sacrifici final, per a que ella, la seva estimada, pugui tenir un pais on viure-hi.
Senzillament, no acabo d'entendre aquest raonament del final, una mica a l'estil de Titanic, pero m'imagino que es el punt culminant en el que l'audiencia esta tota plorant com una magdalena. I el final, obviament, el sacrifici del mindundi salva la illa, el Japo i l'enamorada. Un sacrifici devot i honorable i, sobretot, per amor. Quedeu advertits que el nivell de cursilada melodramatica de la pel.licula es propera a nivells letals.
Malgrat tot, es una pel.licula curiosa de veure, amb efectes especials molt aconseguits i actuaciona molt en la linia de l'estil dels drames japonesos, en les quals els actors miren a l'infinit i sembla que repeteixin slogans, i que pot semblar ridicula des de la nostra optica, pero que per aixo, la fan interessant, crec jo.
Mentre veia la pel.li se m'acudien moltissimes coses per a parlar. Per exemple, la diferent percepcio de les catastrofes naturals que tenen al Japo respecta a l'occidental, els diferents estrats socials que es veuen a la pel.licula, l'estructura mateixa de la pel.licula i els dialegs, que semblen mes aviat una classe de geologia, i moltissimes altres coses mes, com ara el making-off i les diferencies entre la versio original i la doblada, que es la que vaig seguir jo. Es una pel.licula que, al meu entendre, il.lustra molts aspectes de la idiosincracia japonesa.
Potser sembla arriscat intentar extrapolar com es comporta una societat tan complexa com la japonesa nomes a partir d'una pel.licula, pero crec que conte molts aspectes que n'exemplifiquen maneres de pensar. Per exemple, es veu molt clarament la component ganbaristica dels herois, que no actuen per egoisme i salvar-se ells i els seus, sino que es sacrifiquen, primer socialment, perdent la reputacio, i despres fisicament, morint en l'intent, per tal de salvar a la nacio japonesa.
Si canvieu els terratremols per els bombardejos aliats, el batiscaf, pels Zero, ja teniu un paral.lelisme directe entre la pel.li i una de tokotai. Hi ha una reaccio molt japonesa, la de no fer res i acceptar la fatalitat. Semba que aboguin per un suicidi col.lectiu de tot el pais. El primer ministre ho fa, la mare del protagonista ho fa. Accepten el que sembla inevitable i no fan res. Tambe tenim un sensei boig que es revela contra l'establishment de burrocrates i acaba a bufetada neta en un intent infructuos de fer-los-hi entendre el que passa. Es el ronin, el samurai sense amo, que vaga buscant revenja. Pero es ell qui salva el pais tenint una idea brillant.
Aixo es l'esperit del senseisme, la fe en creure que el sensei ens il.luminara amb una idea brillant que ens treura del merder. Per a que aixo passi a la practica, pero, tambe ens cal un personatge cabdal, un dirigent pur, equilibrat i lleial. Es l'ideal d'un bon govern al Japo: algu capaç d'encapcelar amb energia i rectitut l'escomesa que la resta seguiran cegament per tal d'arribar a un bon resultat. A la pel.licula es una dona, la ex del sensei, que encara creu en ell, tot i haver-lo abandonat per una carrera politica com a ministra. Els politics ineficaços (el primer ministre) i els corruptes (el viceprimer ministre) no han servit de res, pero la sacrificada i immaculada ministra d'educacio creu en el pais i el salva.
Es una pel.licula plena d'arquetips molt japonesos, possiblement heretats dels seus classics i tambe de la manera de pensar "oficial", que a mes, es repeteix habitualment en els discursos i la propaganda oficial. Pero la pel.licula, a mes dels herois, conte els altres personatges de carn i os. Els mortals que es sacrifiquen, els que pateixen, els que tenen somnis, i els que tenen gana. Son els altres dos protagonistes, un ajudant del sensei (un dels SMAP, grup de guapos que fan veure que canten) i una bombera molt maca.
Es curiosa la historia d'amor d'aquest parell. Tots dos es dediquen devotament a la seva passio/somni (yume, 夢). Ella, que es bombera d'un cos d'elit dels bombers de Tokyo (els bomers son grups amb disciplina quasi militar), i salva al xic del SMAP i a una nena, que perd els pares i, no se sap com, acaba visquent amb la familia de la bombera, una colla d'elements del lumpen japones, que tenen un bar minuscul de monja-yaki (el okonomiyaki tokyota).
L'amor al Japo es mostra de maneres diferents i mes subtils a la nostra. Ella li torna la jaqueta al noi, despres de rentar-la i cosir-li els forats. Aixo es un simbol molt comu que les dones empren per a mostrar interes en un home: portar-li alguna cosa per menjar feta per ella, o be tenir cura de que ells estigui mes comode. La llista pot ser inacabable; pero el que pot sorprendre es que sempre acaben per ser coses bastant col.laterals.
Hi ha una escena en la que els dos s'expliquen llurs somnis. Ell explica que anar fins al fons del mar es com trobar-se envoltat per una presencia protectora i que el fa sentir segur, al que ella contesta que es com tornar a les entranyes d'una mare, rient mentre ho diu. La traduccio no acaba de coincidir amb el que ella diu (okasan no naka ni iru), i sona tot plegat un pel sordid, tot i que a ells no els ho sembla pas, i sembla que aquesta descripcio li plau a ella.
Es possible que sigui algun dels petits esglaons que ella va pujant fins a enamorar-se d'ell, que ni se n'adona. Un altre es una escena en la qual ell juga amb una nena i que suposo que a ella aixo li sembla el summum del romanticisme. En cap moment, pero, hi ha una abraçada ni una mirada directa: tot son aquestes escenes tant tipiques en les que un esta d'esquenes a l'altre mentre parlen. Tant sols, al final, quan ell decideix a sacrificar-se, empes per les paraules de la seva mare (viure no es el mes important; el que importa es estimar) i l'exemple del seu amic, que no abandona el Japo com acte d'amor per a que la seva familia tingui un futur, que ell li fa un peto a ella.
Pero en aquest moment, la historia es fa molt contradictoria: ella, creient que marxara properament del Japo, i que la deixara a ella i a la seva familia abandonats a la illa, li demana que l'estimi aquella nit, pero ell se n'excusa. Aleshores, enmig de la nit, l'abandona marxant no pas a l'estranger (a l'estil Madam Butterfly), sino que se'n va a cumplir la seva missio, el sacrifici final, per a que ella, la seva estimada, pugui tenir un pais on viure-hi.
Senzillament, no acabo d'entendre aquest raonament del final, una mica a l'estil de Titanic, pero m'imagino que es el punt culminant en el que l'audiencia esta tota plorant com una magdalena. I el final, obviament, el sacrifici del mindundi salva la illa, el Japo i l'enamorada. Un sacrifici devot i honorable i, sobretot, per amor. Quedeu advertits que el nivell de cursilada melodramatica de la pel.licula es propera a nivells letals.
Malgrat tot, es una pel.licula curiosa de veure, amb efectes especials molt aconseguits i actuaciona molt en la linia de l'estil dels drames japonesos, en les quals els actors miren a l'infinit i sembla que repeteixin slogans, i que pot semblar ridicula des de la nostra optica, pero que per aixo, la fan interessant, crec jo.
dijous, de gener 29, 2009
Laca i Perruques
Aquest es un video curios que he trobat voltant pel YouTube. Son host, es a dir, nois de companyia. Havia vist algun programa d'aquests per la tele, pero sempre hi sortien dones de mitjana edat, casades. El que m'ha sorpres es que les que hi surten aqui son bastant joves.
Al video hi surt Osaka; Ebisubashi, concretament. L'escena es bastant habitual. Passes per alla i veus a tots aquests pajaros gairebe assaltant a les noies que hi passen fent nanpa. Abans n'hi havia que ho feien per esport, pero ara solen ser hostessos dels clubs dels carrers propers, que intenten engatussar a les noies que van o venen despres d'un dia bastant alineant a la feina.
Com podeu veure, el que expliquen es bastant el que es. Ofereixen un yume (somni) fals a les dones a canvi d'una gratificacio economica. Podeu analitzar per vosaltres mateixos el que es. Jo he vist la contrapartida femenina, i la masculina nomes de lluny, a partir dels cartells, els locals, i els paios aquests que es veuen arreu per aquella zona a l'hora que el sol es pon. A vegades te'ls trobes pel mati al tren, amb cara de vampirs que no han dormit en tota la nit.
Podeu apreciar una mica l'ambient de ligoteo del Japo. Si us sembla que tenen 12 anys es perque aixo es part del joc, i podeu trobar comportaments semblants tant d'elles com d'ells si aneu un divendres per la nit a qualsevol izakaya, encara que nomes siguin cites concertades entre grups d'amics, la manera que habitualment els nois i les noies es coneixen al Japo, mitjanc,ant un intermediari.
Nomes dir que aquests nois, a part de dir que guanyen unes bestieses que cap d'ells guanyaria treballant en una feina normal, tenen una aprenc,a de dubtosa masculinitat per a nosaltres: son molt prims, porten uns cabells molt emboixats i plens de laca, i no solen fer gaire cara de salut. Pero el millor, com es pot apreciar al video, es la seva actitud de macarrilla. Curios, oi?
Al video hi surt Osaka; Ebisubashi, concretament. L'escena es bastant habitual. Passes per alla i veus a tots aquests pajaros gairebe assaltant a les noies que hi passen fent nanpa. Abans n'hi havia que ho feien per esport, pero ara solen ser hostessos dels clubs dels carrers propers, que intenten engatussar a les noies que van o venen despres d'un dia bastant alineant a la feina.
Com podeu veure, el que expliquen es bastant el que es. Ofereixen un yume (somni) fals a les dones a canvi d'una gratificacio economica. Podeu analitzar per vosaltres mateixos el que es. Jo he vist la contrapartida femenina, i la masculina nomes de lluny, a partir dels cartells, els locals, i els paios aquests que es veuen arreu per aquella zona a l'hora que el sol es pon. A vegades te'ls trobes pel mati al tren, amb cara de vampirs que no han dormit en tota la nit.
Podeu apreciar una mica l'ambient de ligoteo del Japo. Si us sembla que tenen 12 anys es perque aixo es part del joc, i podeu trobar comportaments semblants tant d'elles com d'ells si aneu un divendres per la nit a qualsevol izakaya, encara que nomes siguin cites concertades entre grups d'amics, la manera que habitualment els nois i les noies es coneixen al Japo, mitjanc,ant un intermediari.
Nomes dir que aquests nois, a part de dir que guanyen unes bestieses que cap d'ells guanyaria treballant en una feina normal, tenen una aprenc,a de dubtosa masculinitat per a nosaltres: son molt prims, porten uns cabells molt emboixats i plens de laca, i no solen fer gaire cara de salut. Pero el millor, com es pot apreciar al video, es la seva actitud de macarrilla. Curios, oi?
dimarts, de gener 20, 2009
Balleu, Balleu, Balleu el Ball dels Artistes!!!
Us fa riure? us fa emocionar? a mi tambe. Fem el ruc de tant en tant!
Barrufeu el ball dels artistes!
Barrufeu el ball dels artistes!
divendres, de gener 16, 2009
Decadencia Post-Industrial o Menjar sense Pensar
Una de les coses que mes m'agrada fer una tarda qualsevol es anar a menjar sushi (寿司). Ja se que es un estereotip i que molts de vosaltres tambe n'heu menjat, pero si no ho heu fet mai al Japo, es com haver tastat la paella a Moscou. No es el sushi en si, que segur que amb cales a la cartera podeu trobar un bon restaurant per aqui on un chef japones us en faci amb peix tant o mes fresc que el d'alla. Al cap de vall, molta de la millor tonyina del Japo surt del Meditarrani, oi? Com dic, no es el menjar en si, es l'ambient, com tambe passa amb els karaokes; no es el mateix, ni de lluny!Puc estar content d'haver menjat força i molt bon sushi, pero el que m'agrada mes fer no es pas anar a llocs on et cobren una fortuna per una pos amb 5 peces, sino a llocs mes autentics, passant de les cadenes de restaurants i dels llocs mes polits, intentant endinsar-se en la cara mes real del Japo del dia a dia. Nomes heu de fer una analogia per entendre el que vull dir. Tot i que Barcelona no es realment un lloc de tapes, on creieu que es mengen millors tapes? Al "Tapa-tapa" del Passeig de Gracia o als inhospits gallegs del c/ Ample? Doncs, al Japo passa el mateix.
Els meus favorits son aquests petits locals estrets i amb mobiliari de formica que ja ha perdut les ratlles de la fusta d'imitacio que aparentaven per l'abrassio de tantes ratlles del cul que s'hi han assegut amb els anys. Els que puntuen mes alt en el ranking de decadencia d'una era post industrial que tambe es morta son els kaitenzushi (回転寿司), els bars de sushi amb cinta transportadora. A nosaltres ens pot semblar la ultima meravella, pero us asseguro que s'hi podria fer una tesi nomes d'estudiar les implicacions psicologiques del fet de menjar directament del que t'arriba per una cinta, com en una cadena de muntatge; us enrecordeu del Temps Moderns?
Aquests bars son un univers. N'he vist de mil classes i maneres, i a voltes no he tingut prou valor per entrar-hi sol a fer-hi un tast. N'hi ha de familiars i n'hi ha de cadenes; de millors i de pitjors; amb peix mes fresc i d'altres amb peces de dubtos origen; n'hi ha que tens el sensei davant dels nassos fent-le el sushi amb una serie de moviments rapids i mecanics dels dits i mans i d'altres on es una maquina que automaticament te'ls fa. Fins i tot, en els mes tecnificats, hi ha pantalletes tactils on pots fer-hi la comanda, que t'arribara en un parell de minuts just a la teva taula sense que ningui no hi intervingui. Per a que sapigues que es el teu plat que arriba, el sistema emet un pi-pi-pi quan el platet es a la teva vora. Encara no en se del cert el mecanisme que fa que piti amb tanta precisio, tot i que en tinc algunes hipotesis.Pero el millor es l'ambient. Depen de l'hora, ja que la clientela canvia. Si hi aneu el migdia o prop de les vuit del vespre trobareu families senceres anat-hi a dinar o a sopar. Si es un dia de diari, veureu grups de mames amb canalla anant-hi a menjar. Elles xerren escandalosament mentre les criatures juguen amb el menjar. Es dificil trobar-hi lloc en aquestes hores, ja que tenen el mal costum d'anar a menjar tots al mateix minut. Enmig d'aquests xivarris familiars hi trobareu treballadors, normalment sols, que han esgarrapat uns minuts per menjar una mica de sopa i alguna peça de sushi. Els caps de setmana a aquestes hores passa exactament el mateix, tret que els homes que menjaven sols ara estant formant part de les seves respectives families.
Tanmateix, si voleu trobar-hi un forat per a seure i menjar sense cridoria, es millor evitar aquestes hores i anar directament a l'hora dels solitaris. Es el moment mes decadent del dia. Jo n'he trobat tres moments, just despres de dinar, abans de sopar, i molt tard a la nit un dia qualsevol de diari. En tots trobarem una fauna semblant: treballadors que mengen fora d'hores, des dels que van amb uniforme laboral, granota, o tratge negre d'oficina, i els omnipresents ojiisan (お爺さん), homes de edat que possiblement ja no treballen, pero que tampoc no se saben estar a casa. Depenent del barri, la fauna sera mes o menys chunga, sent la del barris d'Abeno (阿倍野) i Shin Sekai (新世界) d'Osaka els mes decrepits i decadents dels que he visitat fins ara. Haig d'avisar-vos, Barrufets, que a Shin Sekai no he tingut mai valor de menjar-hi res.
A aquestes hores, els restaurants de sushi solen estar mig buits i amb gent que no sap on anar i esta alla matant les hores mentre fa un mos, com qui fa un cafe en un bar per passar la tarde. Hi ha de tot, des d'habituals del barri a passavolants. Hi regna un silenci nomes entretallat pels esgarits dels irasshaimase/irasshaimashita de les cambreres quan entra o surt algun client, que es contestat immediatament pel cor de mestres sushinaires sense ni aixecar la mirada del tros d'onigiri que estan amassant entre les mans. Aquests solen ser menys clars que els de les noietes atentes que et reben a l'entrada, i no passa d'un inintel.ligible ~~~mase!/~~~mash'ta! sense gaire conviccio.Per mi, es com entrar en un onsen de decadencia quan m'assec a la barra d'un kaitenzushi envoltat de cares absents que no miren enlloc. Si no hi hagues cinta transportadora, hauries d'encomanar al cambrer algun assortit de sushi. T'hi hauries de dirigir, establir una comunicacio i demanar-li el que vols menjar amb temps, ja que no estan preparats, despres d'haver llegit una carta o els incontables cartellets que pengens a les seves esquenens amb el preu i el tipus de peix que duen. Seria un acte premeditat, actiu, amb un bri d'intel.ligencia, i el cambrer bramaria alguna cosa mentre els seus companys, com cantants d'una coral, repetirien la tornada.
En canvi, els kaitenzushi pots menjar sense premeditacio. T'asseus i nomes has d'allargar la ma per agafar el plataret que passa per davant teu sobre la cinta transportadora. Es un acte irreflexiu, mecanic, idiota, com d'un peix que obre la boca i li entra menjar sense haver-ho pensat. Quan acabes, apiles els plats, que es conten a l'hora de demanar el compte. No cal parlar, no cal pensar, no cal reaccionar. Els parroquians solen estar flotant en un espai mental intermedi entre la realitat i el somni, com sonambuls, asseguts en els seus tamborets, amb les cames creuades, voltant amb llanguidesa la peça sobre el platet amb soja i wasabi. Cap paraula comunicativa a l'ambient, nomes el so dels plats, el soroll dels que prenen sopa en ebullicio i el repetir mecanic de les invocacions dels que preparen el sushi.
Es un estat que sembla que penji en un equilibri inestable, esperant a que el fil que el sustenta es trenqui, com de caiguda lliure en el que no tens la percepcio de que estas caiencu, i que jo anomeno de decadencia. Es decadent per molts motius, pero per mi l'aspecte que guanya es aquesta buidor comunicativa i reflexiva, de falta de voluntat. Seus passivament davant d'una cinta transportadora que et vehicula platets de peix cru, ja esta. Crec que els japonesos han aconseguit aillar en els minims elements l'acte de la ingesta: no hi ha coccio, ni preparacio, ni cuina, ni coverts, ni estovalles; no cal que miris la carta, ni que demanis, ni que pensis que voldras; el menjar ve sol a taula! Fantastic! Al.leluia!Un dels meus llocs preferits i que guanya de sobres en decadencia es un petit restaurant que hi ha a Kawaramachi a Kyoto, a uns 10 min a peu de la parada de Sanjou del Keihan. Esta just a un encreuament de carrers, a la part esquerra del carrer mirant al nord (el riu Kamo a la part dreta, tot i que no es veu, ja que cal creuar un parell de carrers per arribar-hi). Si feu servir el street-viewer del Google Maps el podreu veure, tot i que les imatges devien estar preses un diumenge de bon mati, ja que el carrer esta desert i tots els comerços estant tancats, cosa rara en un pais que funciona 24/7, com una fabrica.
dijous, de gener 15, 2009
De Crisi en Crisi o la Realitat Imaginada
Ultimament el Japo viu immers en un estat de panic degut a la crisi mundial. Ells haurien de ser els que menys por els hauria de fer per diversos motius, com ara pel fet que venen d'una crisi que ha durat uns 15 anys provocada per l'explossio d'una altra bombolla immobiliaria esquitxada tambe per sonats casos de frau. Per la rao mes clara, penso, es que l'economia del Japo, tot i exportar enormement sobretot als EEUU, es substenta d'una manera molt important en el consum intern, que a diferencia de la majoria de paisos occidentals, es realitza en metal.lic, es a dir, que no depen del credit extingit sino de la llegendaria capacitat estalviadora nippona.
Es clar que els ha afectat que el seu principal soci economic, del qual han viscut i han anat fagocitant alguns sectors, com l'automobilistic, a la manera d'una remora sota l'aleta d'un tauro, visqui ara penuries economiques i hagi decidit tancar l'aixeta de la despesa en bens de consum, molts d'ells, japonesos. Els grans gegants com Toyota i Nissan han començat una esbandida general de treballadors, una cosa fins ara mai vista al Japo. I es aixo, crec, el que esta sembrant el panic entre les ments acomodades en la estatica fins ara situacio laboral japonesa.
Van començar els recels amb el trencament de promeses per part de les empreses que solen contractar als joves llicenciats universitaris uns mesos abans que s'acabi l'any fiscal, de manera que a l'abril puguin entrar a formar part dels nous batallons que sustenten les estructures empresarials japoneses. Sembla que aixo no havia passat mai, i que fins i tot el Govern s'hi va haver de ficar, ja que no els semblava be que si una empresa habia donat la paraula de contractar aquest o aquell enginyer o advocat, a l'hora de signar el contracte es fes enrera. Fins i tot va provocar crisis nervioses entre els joves cadellets, ja que no sabien que fer davant d'aquesta situacio nova. Aqui aixo passa cada dia i no fem escarafalls, alla els suposa una depressio la novetat.
Despres van venir les "re-estructuracions", un fenomen nou en la pell de la majoria de japonesos, que tenen encara com a ideal el pertanyer a una gran companyia de per vida. A la practica aquesta situacio aparentment privilegiada nomes la disfruten una proporcio reduida del total de la força laboral japonesa, segons he llegit. Malgrat tot, gairebe tots els estudiants universitaris encara sommient el somni dels seus pares d'entrar en una gran companyia per sempre.
En general, la majoria d'empreses japoneses solen estar sobreocupades de força laboral. Hi ha molta gent que fa feina redundant, grups de treball sobrepoblats, gent que esta palplantada sense saber que fer tret de reverencies, treballadors dormint, i un llarg excetera de falta d'eficacia. Sembla incrible, per la primera impressio que un te quan entra en qualsevol empresa, tenda, negoci, bar o restaurant, es que hi ha massa gent treballant-hi, que amb la meitat passarien. Recordo molts cops haver fet el comentari "si algun dia als directius els peta per fer fora la gent prescindible, aixo sera un caos".
I el dia, Barrufets, sembla que ha arribat. Primer van ser la ma d'obra estrangera. Les grans empreses automobilistiques, subsidiaries i, en general, les manufactureres i pesants, solen tenir una quantitat important de ma d'obra estrangera temporal. Solen ser xinesos o brasilenys, molts amb ascendencia japonesa, pero tambe n'hi ha molt de l'Africa (de Ghana, sobretot) i de llatinoamerica (Peru). Els contractes solen ser bastant mes dolents que els dels treballadors fixes, de mig any, i viuen moltes vegades mig en ghettos, com la ciutat de la Toyota.
El sistema no ha estat l'acomiadament, senzillament han deixat que expiressin els seus contractes de treball temporals. La majoria no tindran dret a l'atur ja que tot i que han pagat, segurament no han estat el temps suficientment llarg com per a obtenir-lo. Tampoc trobarant feina, ja que no solen tenir un nivell de japones prou alt com per treballar en un comerç i obrir un petit negoci, penso, deu quedar bastant lluny dels pais dels somnis realitzables.
Pero no ha quedat aqui el festival d'acomiadaments encoberts. Despres del temporals estrangers han començat a no renovar temporals japonesos. Al Japo hi ha una gran part de gent que treballa amb contractes temporals. Solen ser gent jove i poc qualificada. El somni de la feina de per vida es il.lusori, com tambe ho es el gran nivell formatiu que apareixen a les estadistiques. Com he comentat algun cop, hi ha una problematica immensa amb tots els que tenen treballs temporals, ja que en masses casos continuen atrapats en un cercle vicios de feines mal pagades pensades per a estudiants a temps parcial i no pas per a gent a la trentena.
Una problematica que a Espanya no existeix es el fet que molts d'aquests treballadors temporals sense familia solien viure en els edificis dormitori de les empreses. Pot semblar estrany pero jo tambe n'he sigut un d'aquests que viuen en un apartament que pertany a la empresa. En el meu cas, l'empresa apareixia com a llogater, pero empreses com NTT, Sharp o Toyota tenen complexos en els que els seus treballadors viuen.
Solen ser edificis horripilants, vells, i amb apartaments que en d'altres llocs es considerarien tercermundistes, pero aqui aquests danchi son molt normals. El problema es que quan perds la feina, perds l'apartament, i de la nit al dia, passes a estar al carrer, amb molt poques possibilitats de tornar a la possiblement minuscula casa dels pares. Double punch!
Despres dels temporals han agafat la llista dels fixos, els famosos kashain, 会社員, els soldats lleials de la empresa. Les feines solen tenir revisions d'objectius anuals, dels que depenen els bonus i les promocions, malgrat que fins avui, no es solia questionar el lloc de feina. Es una llei no escrita que si no segueixes les exigencies del teu supervisior, dificilment aniras passant a llocs de responsabilitat superior. Pensareu que arreu es aixi, pero al Japo hi ha un fenomen curios, que es l'ostracisme: els llocs superiors s'assoleixen a mes de per merits o savoir-fair, per edat. Si tens certa edat, acabes per arribar a encarregat, sempre que estiguis en el cami correcte, sino, els teus companys et marginaran i el teu cap et menystindra.
Suposo que aquests han sigut els primers que han posat a la llista de baixes necessaries per a que la barraca no s'esfonsi. Despres, els que s'acollirant a la jubilacio voluntaria. Al Japo no hi ha res voluntari, la gent fa per motu propi el que creuen que el esta pel damunt jerarquicament els demana de fer sense dir-ho. Per aixo, dubto molt que ningu remugui a l'hora d'acceptar una juvilacio avançada. La majoria tindran una pensio bastant irrisoria, amb el que hauran de fer altres feines per acabar de compensar la paga. Es habitual trobar treballant a la neteja, feines de jardineria, o de controladors de parkings i obres a avis que segurament ja fa anys que estan jubilats.
La ultima noticia que m'ha arribat es que les empreses automobilistiques començarant a "exigir" als seus quadres i directius que comprin cotxes de la marca on treballen. Sembla que hi ha politiques internes en aquestes companyies que dificulten (eufemisme de prohibeixen) la entrada als parkings de les empreses de cotxes aliens a la marca, pero fins al moment, no s'habia exigit que, a mes, els haguessin de comprar. Havia sentit que empreses amb stocks com ara les que fabriquen electrodomestics exigien als seus treballadors certes despeses fixes en aparells de la marca. Aquestes despeses es solien distribuir entre els familiars i s'exigien factures originals per tal de justificar la compra. En un cas molt proper, tota la familia va contribuir a mantenir les vendes de diaris d'un dels seus membres ja que l'empresa exigi un nombre fix de subscripcions.
Potser m'equivoco, pero una cosa es que l'empresa et faci un bon tracte si et conve comprar-li alguna cosa, l'altra es que t'obliguin, perdo, suggereixin una compra fixa. A mi em sembla una mesura medieval i coercitiva. Tanmateix, us podeu fer una idea de quin es l'ambient que es respira al Japo. I com he dit, en part, sembla una mica contradictori, ja que les materies primeres, les principals importacions del Japo, han baixat de preu, per una caiguda de la demanda i un augment del valor de Yen, i una part molt important de l'economia es basa en el consum intern. A mes, les grans empreses nippones tenen ja fa molts anys acces als estalvis dels seus compatriotes a un interes nul. Per que tant de panic, aleshores?
Es clar que els ha afectat que el seu principal soci economic, del qual han viscut i han anat fagocitant alguns sectors, com l'automobilistic, a la manera d'una remora sota l'aleta d'un tauro, visqui ara penuries economiques i hagi decidit tancar l'aixeta de la despesa en bens de consum, molts d'ells, japonesos. Els grans gegants com Toyota i Nissan han començat una esbandida general de treballadors, una cosa fins ara mai vista al Japo. I es aixo, crec, el que esta sembrant el panic entre les ments acomodades en la estatica fins ara situacio laboral japonesa.
Van començar els recels amb el trencament de promeses per part de les empreses que solen contractar als joves llicenciats universitaris uns mesos abans que s'acabi l'any fiscal, de manera que a l'abril puguin entrar a formar part dels nous batallons que sustenten les estructures empresarials japoneses. Sembla que aixo no havia passat mai, i que fins i tot el Govern s'hi va haver de ficar, ja que no els semblava be que si una empresa habia donat la paraula de contractar aquest o aquell enginyer o advocat, a l'hora de signar el contracte es fes enrera. Fins i tot va provocar crisis nervioses entre els joves cadellets, ja que no sabien que fer davant d'aquesta situacio nova. Aqui aixo passa cada dia i no fem escarafalls, alla els suposa una depressio la novetat.
Despres van venir les "re-estructuracions", un fenomen nou en la pell de la majoria de japonesos, que tenen encara com a ideal el pertanyer a una gran companyia de per vida. A la practica aquesta situacio aparentment privilegiada nomes la disfruten una proporcio reduida del total de la força laboral japonesa, segons he llegit. Malgrat tot, gairebe tots els estudiants universitaris encara sommient el somni dels seus pares d'entrar en una gran companyia per sempre.
En general, la majoria d'empreses japoneses solen estar sobreocupades de força laboral. Hi ha molta gent que fa feina redundant, grups de treball sobrepoblats, gent que esta palplantada sense saber que fer tret de reverencies, treballadors dormint, i un llarg excetera de falta d'eficacia. Sembla incrible, per la primera impressio que un te quan entra en qualsevol empresa, tenda, negoci, bar o restaurant, es que hi ha massa gent treballant-hi, que amb la meitat passarien. Recordo molts cops haver fet el comentari "si algun dia als directius els peta per fer fora la gent prescindible, aixo sera un caos".
I el dia, Barrufets, sembla que ha arribat. Primer van ser la ma d'obra estrangera. Les grans empreses automobilistiques, subsidiaries i, en general, les manufactureres i pesants, solen tenir una quantitat important de ma d'obra estrangera temporal. Solen ser xinesos o brasilenys, molts amb ascendencia japonesa, pero tambe n'hi ha molt de l'Africa (de Ghana, sobretot) i de llatinoamerica (Peru). Els contractes solen ser bastant mes dolents que els dels treballadors fixes, de mig any, i viuen moltes vegades mig en ghettos, com la ciutat de la Toyota.
El sistema no ha estat l'acomiadament, senzillament han deixat que expiressin els seus contractes de treball temporals. La majoria no tindran dret a l'atur ja que tot i que han pagat, segurament no han estat el temps suficientment llarg com per a obtenir-lo. Tampoc trobarant feina, ja que no solen tenir un nivell de japones prou alt com per treballar en un comerç i obrir un petit negoci, penso, deu quedar bastant lluny dels pais dels somnis realitzables.
Pero no ha quedat aqui el festival d'acomiadaments encoberts. Despres del temporals estrangers han començat a no renovar temporals japonesos. Al Japo hi ha una gran part de gent que treballa amb contractes temporals. Solen ser gent jove i poc qualificada. El somni de la feina de per vida es il.lusori, com tambe ho es el gran nivell formatiu que apareixen a les estadistiques. Com he comentat algun cop, hi ha una problematica immensa amb tots els que tenen treballs temporals, ja que en masses casos continuen atrapats en un cercle vicios de feines mal pagades pensades per a estudiants a temps parcial i no pas per a gent a la trentena.
Una problematica que a Espanya no existeix es el fet que molts d'aquests treballadors temporals sense familia solien viure en els edificis dormitori de les empreses. Pot semblar estrany pero jo tambe n'he sigut un d'aquests que viuen en un apartament que pertany a la empresa. En el meu cas, l'empresa apareixia com a llogater, pero empreses com NTT, Sharp o Toyota tenen complexos en els que els seus treballadors viuen.
Solen ser edificis horripilants, vells, i amb apartaments que en d'altres llocs es considerarien tercermundistes, pero aqui aquests danchi son molt normals. El problema es que quan perds la feina, perds l'apartament, i de la nit al dia, passes a estar al carrer, amb molt poques possibilitats de tornar a la possiblement minuscula casa dels pares. Double punch!
Despres dels temporals han agafat la llista dels fixos, els famosos kashain, 会社員, els soldats lleials de la empresa. Les feines solen tenir revisions d'objectius anuals, dels que depenen els bonus i les promocions, malgrat que fins avui, no es solia questionar el lloc de feina. Es una llei no escrita que si no segueixes les exigencies del teu supervisior, dificilment aniras passant a llocs de responsabilitat superior. Pensareu que arreu es aixi, pero al Japo hi ha un fenomen curios, que es l'ostracisme: els llocs superiors s'assoleixen a mes de per merits o savoir-fair, per edat. Si tens certa edat, acabes per arribar a encarregat, sempre que estiguis en el cami correcte, sino, els teus companys et marginaran i el teu cap et menystindra.
Suposo que aquests han sigut els primers que han posat a la llista de baixes necessaries per a que la barraca no s'esfonsi. Despres, els que s'acollirant a la jubilacio voluntaria. Al Japo no hi ha res voluntari, la gent fa per motu propi el que creuen que el esta pel damunt jerarquicament els demana de fer sense dir-ho. Per aixo, dubto molt que ningu remugui a l'hora d'acceptar una juvilacio avançada. La majoria tindran una pensio bastant irrisoria, amb el que hauran de fer altres feines per acabar de compensar la paga. Es habitual trobar treballant a la neteja, feines de jardineria, o de controladors de parkings i obres a avis que segurament ja fa anys que estan jubilats.
La ultima noticia que m'ha arribat es que les empreses automobilistiques començarant a "exigir" als seus quadres i directius que comprin cotxes de la marca on treballen. Sembla que hi ha politiques internes en aquestes companyies que dificulten (eufemisme de prohibeixen) la entrada als parkings de les empreses de cotxes aliens a la marca, pero fins al moment, no s'habia exigit que, a mes, els haguessin de comprar. Havia sentit que empreses amb stocks com ara les que fabriquen electrodomestics exigien als seus treballadors certes despeses fixes en aparells de la marca. Aquestes despeses es solien distribuir entre els familiars i s'exigien factures originals per tal de justificar la compra. En un cas molt proper, tota la familia va contribuir a mantenir les vendes de diaris d'un dels seus membres ja que l'empresa exigi un nombre fix de subscripcions.
Potser m'equivoco, pero una cosa es que l'empresa et faci un bon tracte si et conve comprar-li alguna cosa, l'altra es que t'obliguin, perdo, suggereixin una compra fixa. A mi em sembla una mesura medieval i coercitiva. Tanmateix, us podeu fer una idea de quin es l'ambient que es respira al Japo. I com he dit, en part, sembla una mica contradictori, ja que les materies primeres, les principals importacions del Japo, han baixat de preu, per una caiguda de la demanda i un augment del valor de Yen, i una part molt important de l'economia es basa en el consum intern. A mes, les grans empreses nippones tenen ja fa molts anys acces als estalvis dels seus compatriotes a un interes nul. Per que tant de panic, aleshores?
dimecres, de gener 14, 2009
La Patata de Satsuma Contra-Ataca!
Cada pais te el seu Tontilla; cada ciutat, uns quants; i tambe cada poble, escala de veins, o familia, poc o molt, en te un. De Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases, es deia abans. Ara es diu allo de "Catalins, catalitiques, visc a Catalunya!". Doncs, al Japo, Barrufets, tambe en tenen un bons assortit de sashimi moriawase de carallot.
Ultimament, sembla que l'habitual primer lloc de la llista de bakachins que tradicionalment ha encapcelat l'Ishihara, alcalde de Tokyo i escriptor de best-sellers, s'esta veient amenaçat per la incipient figura en el mon del papanatisme pel primer ministre Shintaro Aso, el lector de manga. Es dificil, tanmateix, superar les parides racistes de l'Ishihara, com aquella de que el frances no servia per a les matematiques. Que el perdonin, si poden Fermat, Decarte, Pascal, Cauchy, Laplace, Fourier, Poisson, Galoise, i Poincare, per citar-ne uns pocs. Pero l'Aso, la patata de Satsuma, ho intenta cada dia amb aquell afany de perfeccio gambaristica que nomes els japonesos saben dur a terme.
Avui li ha sortit de la barretina dir que les religions del mon haurien d'aprendre del Japo en la manera en que es valora el treball, no pas com un castic, sino com una bondat que cal practicar per tal de sortir de la crisi mundial. Segons ell, "treballar es bo. Aquest pensament es completament diferent del punt de vista de l'antic Testament. Hauriem de compartir aquesta filosofia nostre amb moltes d'altres nacions”. No es tan brillant com aquella de que els japonesos serien bons mitjances a l'orient mitja pel fet de no tenir els ulls blaus, pero demostra una mica la visio reduccionista i simplista que massa sovint els japonesos apliquen a l'hora d'entendre com funciona el mon.
Que els politics d'arreu no son precisament d'entre els mes virtuosos, com Aristotil pensava que hauria d'estar format un bon govern d'una polis, ja fa dies que ens n'hem adonat. Seria bo, si mes no, que tinguessin un finisim vernsi d'allo anomenat "cultura general", que a mes de servir per a respondre preguntes d'un concurs, tambe serveixen per tenir una opinio adulta i informada.
Per mi, les paraules del 1er ministre palesen raonaments molt comuns de molts japonesos, sobretot dels politics. La primera que salta a la vista es la ingenuitat i candidesa de molts dels seus judicis historics o socials, amb un desconeixement abismal d'aspectes rellevants de la historia mundial. Valoracions com l'anterior, en la meva opinio, son d'una ingenuitat que ratlla la cretinesa. Un altre, potser mes evident en politics, es aquest desig pueril de voler fer participar a la resta del mon de les bondats del "sistema" japones; que els de fora vinguin i ens copiin, quan la realitat es justament la contraria i del poc impacte que en el mon te la cultura i societat japoneses. L'ultim, per a mi, es la poca profunditat del pensament filosofic japones i, en particular, del religios.
Que no se m'enfadi ningu, ja que entenc que pot semblar que pixi fora de test, pero la religio al Japo no ha evolucionat mes enlla de l'animisme magic, ni en cosmogonia o teogonia, ni en moralitat o etica. No hi ha un olimp, un canon o un decaleg. Hi ha una miriada d'esperits, tots bastant funestos, rituals molt estil.litzats, versions simplificades de budisme, i molta magia i supersticio. I el mes curios es que pels japonesos les practiques religioses son mes o menys com els sants aqui: segons l'ocasio, en tries la que et va millor, sigui shinto o sigui budista.
L'Aso passa per catolic, una minoria molt minça i historicament no gaire ben considerada, ja que el poder catolic del Papa suposava una amenaça directa al poder del shougun pel control total de la poblacio. Per aquest i per d'altres motius, en certes epoques passades, a part de no deixar entrar especificament ni espanyols ni portuguesos a la illa, el fet de ser catolic es podia pagar amb la mort. Malgrat tot, families molt importants, com la de l'Aso o la propia emperadriu, son catoliques. Dificil de comprendre, oi?
Suposo que de la mateixa manera que el budisme va entrar al pais gracies a la influencia dels monjos sobre les classes benestants que enviaven els seus plençons a estudiar de lletra amb el daishounin mes proper, i tornaven a casa amb el cap pelat i repetint mantres que no entenien, els jesuites tambe van fer la seva feina evangelitzadora merces al seu prestigi docent: us ensenyo de matematiques i, de pas, us apreneu aquesta historia tan curiosa del fill d'un fuster de Palestina que feia miracles enlloc de cadires i despres de morir se'n va anar al cel volant.
Fins i tot hi ha una llegenda en la qual Jesus va arribar al Japo fugint de les persecucions i reposa en una tomba que es troba prop d'Aomori, al nord del Japo, fet estrany si tenim en compte es que un dels dogmes de la fe cristiana es que, justament, Jesus va resuscitar en cos i anima. Suposo que es part d'aquesta mania seva de posar "nihon no" davant de qualsevol cosa que ja existeix a qualsevol altre lloc del mon. El Jesus japones sera tan semblant al real com el pernil japones, el camembert japones, o vi japones.
I que te a veure tot aixo amb les paraules d'Aso? Segons ell, per a la majoria de les religions, si mes no les 3 religions del llibre, treballar es sinonim del castic divi amb que Deu va condemnar a l'estirp d'Adam per haver menjat una poma. Es una visio molt simplista del mon, per no dir que esta qualificant de dropos a la majoria de la poblacio religiosa del mon. No se com quedarem els ateus en aquest nou ranking. Salut, Barrufets, que treballeu molt!
Ultimament, sembla que l'habitual primer lloc de la llista de bakachins que tradicionalment ha encapcelat l'Ishihara, alcalde de Tokyo i escriptor de best-sellers, s'esta veient amenaçat per la incipient figura en el mon del papanatisme pel primer ministre Shintaro Aso, el lector de manga. Es dificil, tanmateix, superar les parides racistes de l'Ishihara, com aquella de que el frances no servia per a les matematiques. Que el perdonin, si poden Fermat, Decarte, Pascal, Cauchy, Laplace, Fourier, Poisson, Galoise, i Poincare, per citar-ne uns pocs. Pero l'Aso, la patata de Satsuma, ho intenta cada dia amb aquell afany de perfeccio gambaristica que nomes els japonesos saben dur a terme.
Avui li ha sortit de la barretina dir que les religions del mon haurien d'aprendre del Japo en la manera en que es valora el treball, no pas com un castic, sino com una bondat que cal practicar per tal de sortir de la crisi mundial. Segons ell, "treballar es bo. Aquest pensament es completament diferent del punt de vista de l'antic Testament. Hauriem de compartir aquesta filosofia nostre amb moltes d'altres nacions”. No es tan brillant com aquella de que els japonesos serien bons mitjances a l'orient mitja pel fet de no tenir els ulls blaus, pero demostra una mica la visio reduccionista i simplista que massa sovint els japonesos apliquen a l'hora d'entendre com funciona el mon.
Que els politics d'arreu no son precisament d'entre els mes virtuosos, com Aristotil pensava que hauria d'estar format un bon govern d'una polis, ja fa dies que ens n'hem adonat. Seria bo, si mes no, que tinguessin un finisim vernsi d'allo anomenat "cultura general", que a mes de servir per a respondre preguntes d'un concurs, tambe serveixen per tenir una opinio adulta i informada.
Per mi, les paraules del 1er ministre palesen raonaments molt comuns de molts japonesos, sobretot dels politics. La primera que salta a la vista es la ingenuitat i candidesa de molts dels seus judicis historics o socials, amb un desconeixement abismal d'aspectes rellevants de la historia mundial. Valoracions com l'anterior, en la meva opinio, son d'una ingenuitat que ratlla la cretinesa. Un altre, potser mes evident en politics, es aquest desig pueril de voler fer participar a la resta del mon de les bondats del "sistema" japones; que els de fora vinguin i ens copiin, quan la realitat es justament la contraria i del poc impacte que en el mon te la cultura i societat japoneses. L'ultim, per a mi, es la poca profunditat del pensament filosofic japones i, en particular, del religios.
Que no se m'enfadi ningu, ja que entenc que pot semblar que pixi fora de test, pero la religio al Japo no ha evolucionat mes enlla de l'animisme magic, ni en cosmogonia o teogonia, ni en moralitat o etica. No hi ha un olimp, un canon o un decaleg. Hi ha una miriada d'esperits, tots bastant funestos, rituals molt estil.litzats, versions simplificades de budisme, i molta magia i supersticio. I el mes curios es que pels japonesos les practiques religioses son mes o menys com els sants aqui: segons l'ocasio, en tries la que et va millor, sigui shinto o sigui budista.
L'Aso passa per catolic, una minoria molt minça i historicament no gaire ben considerada, ja que el poder catolic del Papa suposava una amenaça directa al poder del shougun pel control total de la poblacio. Per aquest i per d'altres motius, en certes epoques passades, a part de no deixar entrar especificament ni espanyols ni portuguesos a la illa, el fet de ser catolic es podia pagar amb la mort. Malgrat tot, families molt importants, com la de l'Aso o la propia emperadriu, son catoliques. Dificil de comprendre, oi?
Suposo que de la mateixa manera que el budisme va entrar al pais gracies a la influencia dels monjos sobre les classes benestants que enviaven els seus plençons a estudiar de lletra amb el daishounin mes proper, i tornaven a casa amb el cap pelat i repetint mantres que no entenien, els jesuites tambe van fer la seva feina evangelitzadora merces al seu prestigi docent: us ensenyo de matematiques i, de pas, us apreneu aquesta historia tan curiosa del fill d'un fuster de Palestina que feia miracles enlloc de cadires i despres de morir se'n va anar al cel volant.
Fins i tot hi ha una llegenda en la qual Jesus va arribar al Japo fugint de les persecucions i reposa en una tomba que es troba prop d'Aomori, al nord del Japo, fet estrany si tenim en compte es que un dels dogmes de la fe cristiana es que, justament, Jesus va resuscitar en cos i anima. Suposo que es part d'aquesta mania seva de posar "nihon no" davant de qualsevol cosa que ja existeix a qualsevol altre lloc del mon. El Jesus japones sera tan semblant al real com el pernil japones, el camembert japones, o vi japones.
I que te a veure tot aixo amb les paraules d'Aso? Segons ell, per a la majoria de les religions, si mes no les 3 religions del llibre, treballar es sinonim del castic divi amb que Deu va condemnar a l'estirp d'Adam per haver menjat una poma. Es una visio molt simplista del mon, per no dir que esta qualificant de dropos a la majoria de la poblacio religiosa del mon. No se com quedarem els ateus en aquest nou ranking. Salut, Barrufets, que treballeu molt!
dilluns, de gener 12, 2009
Venim del Nord, Venim del Sud, de Terra Endins, de Mar Enlla!
Un dels misteris mes dificils de discernir per mi es encara com poder distingir un japones d'un xines o d'un corea. Es possible, sense pero haver-ho mesurat, que qui hagi passat una temporada llarga al Japo (o a la Xina) hagi adquirit una millor facilitat per a poder discernir correctament qui es qui en comparacio amb algu que no s'ha mogut d'Europa. Pero, es per a ells igual de dificil de decidir com per a nosaltres?
Si heu vist Sayuri, Memories d'una Geisha, haurieu de saber que la seva protagonista a la pel.licula esta interpretada per una actriu xinesa. No en se ben be la rao que va portar a fer-ho, tot i que penso que te a veure amb el domini de l'angles que l'actriu tenia, en comparacio amb d'altres possibles alternatives japoneses; pero aixo es una meva especulacio.
Hi van haver airades protestes i critiques al Japo (i a Xina tambe, em sembla) pel fet que la protagonista d'aquesta pel.licula fos xinesa. Estem acostumats a veure actors espanyols fent de mexicans o cubans d'espanyols en pel.licules americans; per a ells "tot es el mateix". Suposo que una mica es pot extrapolar a l'estereotip que "tots els orientals s'assemblen", i tirar pel dret.
Tanmateix, s'ha de dir que a l'hora de buscar actors japonesos que parlin amb suficient lleugeresa l'angles com per a poder fer una pel.licula, als americans els hi costa molt. Per exemple, si teniu la paciencia de veure "You only live twice", la pel.li del James Bond que passa al Japo i en la que s'inspiren part dels personatges de l'Austin Powers, hi apareixen un parell d'actrius japoneses que parlen un pel d'angles.
La historia, segons els extres del DVD es que els productors, davant la falta d'actrius que parlessin angles, en van enviar un parell a UK per aprendre angles. Nomes una va arribar amb nivells acceptables per fer un paper, pero davant l'amenaça de suicidi de l'altra menys dotada per les llengues, van optar per donar-li un petit paper, que s'acaba en assassinat a mans d'un ninja que vessa veri per un fil que, equivocadament, la noieta beu enlloc d'en Sean Connery. Sacrifici per amor.
Tornant a la pregunta primera de si ells es poden distingir facilment d'entre dels xinesos, haig de dir, pel que he vist, que si. En general, no els hi es gaire dificil de destriar qui es xines de qui es japones a partir nomes de la fisonomia. No cal dir que si obren la boca, el grau d'encert es del 100%. Pero a partir nomes de la cara, jo diria que els costa igual que a nosaltres distingir un alemany d'un espanyol. Hi haura casos particulars on sera mes dificil, tot i que jo diria que l'encert deu voltar el 90%.
En el cas dels coreans i, sobretot, dels coreans japonitzats, els que han nascut i crescut al Japo, la cosa ja es mes dificil. Seria com triar italians d'espanyols mirant-los nomes la cara. Pels que ja han nascut al Japo i parlen japones sense cap mena d'accent, jo diria que si no fos pels noms i per les questions legals, no hi ha manera de saber qui es qui, ni per ells mateixos. Els coreans, pero, solen ser mes macos que els japonesos; fins i tot, mes masculins (ells) i molt mes atractives (elles). Pero potser aixo ultim es fruit dels melodrames coreans que he vist per la tele.
Tot el que dic es una mica patillero, podeu pensar, i sense cap base objectivat es cert, es nomes fruit de la meva experiencia personal. Personalment, jo soc incapaç de distingir nomes per la cara els coreans dels japonesos, si es que no se a priori que algu es corea. Els xinesos ja son una altra questio, ja que si tenen diferencies perceptibles i objectives respecte dels japonesos. Pero encerto menys vegades que no pas ells; tot s'ha de dir.
El que em va fer gracia es presenciar la reaccio que va tenir una dependenta xinesa d'una d'aquestes tendes de "tot a 1 euro" quan aquestes festes hi vaig anar amb la meva barrufeta a comprar. No erem al Japo i jo entrava a la tenda amb una oriental que no era xinesa. Primer em van servir sense fer cap escarafall, i nomes, en acabat, la mestressa, amb tota la barra que els xinesos tenen -a diferencia dels ultra-educats i mes mesurats japonesos- em va dir a mi "ah, tens una xicota xinesa!?", mig estranyant-se, mig alegrant-se; al que jo li vaig respondre, "no, japonesa!". Es va posar a riure davant la sorpresa, mes que res perque les probabilitats de trobar una japonesa en aquella zona eren bastant remotes!
D'aquesta manera, he descobert que ells tambe s'equivoquen a vegades a l'hora de decidir d'on es cadascu, una mica com nosaltres, que fins que no sentim a parlar als turistes, no sabem si son francesos, italians o espanyols. De vegades l'origen es obvi, per d'altres, no tant. Ja se que no importa gaire d'on ve cadascu, pero com a passatemps detectivesc, sempre m'ha interessant intentar descobrir sense preguntar d'on es una persona particular, una mica com aquell professor de Myfair Lady, que localitzava fins i tot el carrer on avia creixut la gent nomes a partir de seu accent angles, salvant les distancies.
Bon 2009, Barrufetes i Barrufets!
Si heu vist Sayuri, Memories d'una Geisha, haurieu de saber que la seva protagonista a la pel.licula esta interpretada per una actriu xinesa. No en se ben be la rao que va portar a fer-ho, tot i que penso que te a veure amb el domini de l'angles que l'actriu tenia, en comparacio amb d'altres possibles alternatives japoneses; pero aixo es una meva especulacio.
Hi van haver airades protestes i critiques al Japo (i a Xina tambe, em sembla) pel fet que la protagonista d'aquesta pel.licula fos xinesa. Estem acostumats a veure actors espanyols fent de mexicans o cubans d'espanyols en pel.licules americans; per a ells "tot es el mateix". Suposo que una mica es pot extrapolar a l'estereotip que "tots els orientals s'assemblen", i tirar pel dret.
Tanmateix, s'ha de dir que a l'hora de buscar actors japonesos que parlin amb suficient lleugeresa l'angles com per a poder fer una pel.licula, als americans els hi costa molt. Per exemple, si teniu la paciencia de veure "You only live twice", la pel.li del James Bond que passa al Japo i en la que s'inspiren part dels personatges de l'Austin Powers, hi apareixen un parell d'actrius japoneses que parlen un pel d'angles.
La historia, segons els extres del DVD es que els productors, davant la falta d'actrius que parlessin angles, en van enviar un parell a UK per aprendre angles. Nomes una va arribar amb nivells acceptables per fer un paper, pero davant l'amenaça de suicidi de l'altra menys dotada per les llengues, van optar per donar-li un petit paper, que s'acaba en assassinat a mans d'un ninja que vessa veri per un fil que, equivocadament, la noieta beu enlloc d'en Sean Connery. Sacrifici per amor.
Tornant a la pregunta primera de si ells es poden distingir facilment d'entre dels xinesos, haig de dir, pel que he vist, que si. En general, no els hi es gaire dificil de destriar qui es xines de qui es japones a partir nomes de la fisonomia. No cal dir que si obren la boca, el grau d'encert es del 100%. Pero a partir nomes de la cara, jo diria que els costa igual que a nosaltres distingir un alemany d'un espanyol. Hi haura casos particulars on sera mes dificil, tot i que jo diria que l'encert deu voltar el 90%.
En el cas dels coreans i, sobretot, dels coreans japonitzats, els que han nascut i crescut al Japo, la cosa ja es mes dificil. Seria com triar italians d'espanyols mirant-los nomes la cara. Pels que ja han nascut al Japo i parlen japones sense cap mena d'accent, jo diria que si no fos pels noms i per les questions legals, no hi ha manera de saber qui es qui, ni per ells mateixos. Els coreans, pero, solen ser mes macos que els japonesos; fins i tot, mes masculins (ells) i molt mes atractives (elles). Pero potser aixo ultim es fruit dels melodrames coreans que he vist per la tele.
Tot el que dic es una mica patillero, podeu pensar, i sense cap base objectivat es cert, es nomes fruit de la meva experiencia personal. Personalment, jo soc incapaç de distingir nomes per la cara els coreans dels japonesos, si es que no se a priori que algu es corea. Els xinesos ja son una altra questio, ja que si tenen diferencies perceptibles i objectives respecte dels japonesos. Pero encerto menys vegades que no pas ells; tot s'ha de dir.
El que em va fer gracia es presenciar la reaccio que va tenir una dependenta xinesa d'una d'aquestes tendes de "tot a 1 euro" quan aquestes festes hi vaig anar amb la meva barrufeta a comprar. No erem al Japo i jo entrava a la tenda amb una oriental que no era xinesa. Primer em van servir sense fer cap escarafall, i nomes, en acabat, la mestressa, amb tota la barra que els xinesos tenen -a diferencia dels ultra-educats i mes mesurats japonesos- em va dir a mi "ah, tens una xicota xinesa!?", mig estranyant-se, mig alegrant-se; al que jo li vaig respondre, "no, japonesa!". Es va posar a riure davant la sorpresa, mes que res perque les probabilitats de trobar una japonesa en aquella zona eren bastant remotes!
D'aquesta manera, he descobert que ells tambe s'equivoquen a vegades a l'hora de decidir d'on es cadascu, una mica com nosaltres, que fins que no sentim a parlar als turistes, no sabem si son francesos, italians o espanyols. De vegades l'origen es obvi, per d'altres, no tant. Ja se que no importa gaire d'on ve cadascu, pero com a passatemps detectivesc, sempre m'ha interessant intentar descobrir sense preguntar d'on es una persona particular, una mica com aquell professor de Myfair Lady, que localitzava fins i tot el carrer on avia creixut la gent nomes a partir de seu accent angles, salvant les distancies.
Bon 2009, Barrufetes i Barrufets!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
