Amics, Romans, Compatriotes, Pareu Be l'Orella

Darrerament, amb la Barrufeta, ens hem aficionat a veure la serie anomenada Roma. Ja se que potser vaig un pel tard, que hi farem. La van col.locar al video club ja fa uns mesos, pero estava amb la marca de 'novetat', i aixo suposa que els DVD son mes cars i que no els podem tenir una setmana, tal i com ens va millor a nosaltres.

La serie es de la mateixa productora que 'Sex and the City', pero esta filmada a CineCitta a Roma i la majoria d'actors son britanics, el que dona a la serie un estrany color d'accents que de vegades sembla que estiguis a la cua de les entrades d'un partit de futbol Chelsea-Manchester. Pels que tenim ulls mediterranis, es poden veure detallets com el color del cel, els pins quan hi ha escenes d'exteriors, que nomes es poden haver rodat vora de la nostra mar.

La Barrufeta s'hi va enganxar arran d'haver vist la pel.licula 'Cleopatra', amb en Rex Harrison fent de Cesar, i la Liz Taylor i en Richard Burton fent la parella explosiva de Cloepatra i Marc Antoni. Literalment va fliplar amb la historia i en volia veure mes. Pero 'Roma' no es pas com 'Cleopatra'. Primer de tot, es una serie i no pas una ultra superproduccio com la d'en Mankiewicz. Segon, la serie preten ser un retrat fidel de l'epoca, no pas una recreacio nomes de la magnificencia de Roma en paral.lelisme evident amb l'americana de l'epoca, com es la pel.licula.

Des del comenc,ament, la Barrufeta es va enganxar a l'historia espatarrant que es la que explica la seria, es a dir, la caiguda de la Republica romana des de Juli Cesar fins al neixament de l'Imperi de la ma d'Octavi. S'ha de dir que es una historia com n'hi ha poques. No pas per original, ja que segur que coses semblants han passat al llarg de totes les epoques i llocs, pero poques han estat tant transcendents pel nostre mon, com aquesta.

Obviament, la historia a la serie se simplifica per fer-la amena, intel.ligible, digerible i interessant. Els productors anglesos han volgut donar molt d'enfasi a la part personal que hi ha darrera de totes les grans accions i fets, i les dones, que a l'historia 'oficial' surten ben poc, passen a ser molt importants, arribant-se al cas, per exemple, de reinterpretar-se els motius darrera els quals Brutus mata a Juli, mogut per una mena de revenja maternal per haver estat rebutjada la mare, pel seu antic amant, Cesar. Be, aixo segurament es discutible, pero confereix una profunditat i un interes psicologic i huma que de vegades es perd o no es te en compte quan s'expliquen academicament els fets.

Tambe hi ha un doble nivell a la serie, entre la gent de classe alta i la de classe baixa. Una mica com 'Upstairs, Downstairs', que als anglesos agrada tant. La societa anglesa es avui dia molt mes classista que no pas la nostra. Alla l'aristocracia es realment aristocratica. La nostre es, per una banda, una colla de mafiosos analfabets vinguts a mes pels trapitxos que han fet a expenses dels diferents regims que el pais ha sofert, i per l'altra, una colla de vividors ignorants i que viuen de les diferents momes controlant els estaments oficials i/o els llocs de poder. La perspectiva anglosaxona transpua bastant a la serie, crec jo, de vegades massa.

Com he dit, fa fredat els accents de la gent, que passen de l'angles oxfordia d'alguns al d'un hooligan dels altres. I quan diuen alguna paraula llatina, deu n'hi do, Virgili es remou a la tomba! Despres, el voler donar tanta perspectiva psicologica als personatges, fa que a voltes, per mi, pixin fora de test. Per exemple, no crec que en Vorenus patis tant pels seus fills a la manera moderna com ho fa el personatge de la pel.licula. I el retrat dels collegium, 100% calcat dels Soprano, aqui si que s'han tirat de la moto.

Jo no se si la Roma republicana era nomes un poblot brut de carrerons recargolats, com pinten a la serie, pero el que si se es que ja en aquella epoca, Roma controlava gairebe mig Europa, Asia i Africa (en significat antic d'aquests termes), i que el proces de romanitzacio ja havia comenc,at a les colonies. Roma era font de llum per un mon barbaric, i de vegades, sembla que mes que romans, els de la serie estiguin mostrant mes aviat als barbars que els romans van 'civilitzar' amb el seu ordre classic i lleis, que no pas a ells mateixos. Per mi, aquesta versio, tot i tenir molts punts interessants, com la fidelitat de certes recreacions, es un pel massa hooliganista.

Per la Barrufeta, com he dit, ha suposat un descobriment! El mon classic occidental es per els japonesos una cosa tant remota i poc coneguda com ho pot ser per nosaltres les primeres dinasties xineses o els antics regnes de Corea. La diferencia, que es el que jo crec que a ella li ha impactat mes, es que la repercussio de Roma es universal. Va flipar quan li vaig dir que Juli Cesar havia escrit un llibre explicant com va conquerir Franc,a (les Galies) i que es pot comprar a la tenda. De fet, jo l'he llegit, i es un dels millors llibres que mai he llegit, pel que explica i per com ho explica.

Una altra cosa que l'ha meravellat es la questio del llati. De vegades es queixa que en estudiar angles ha d'aprendre paraules molt complicades. Jo sempre li dic que un cop les parengui li serviran per si vol aprendre qualsevol altre llengua occidental. Aixo sol desconcertar a la majoria de japonesos que tenen una visio molt limitada i compartimentada de les llengues. Jo li dic que son 'free words', que paraules com 'desmitification' es complicada, pero que si recorda que 'des-' vol dir 'el contrari de', i que '-fication' es un acabament per 'proces', tambe li servira per aprendre'n d'altres de paraules, no nomes, en angles, sino que tambe en frances, catala, castella, portugues, italia, etc.

Nosaltres donem per fet que parlem una llengua llatina, que esta emparentada molt properament a d'altres de veines, amb les que compartim una barbaritat de paraules. Amb una mica d'oida fina i sabent els canvis que cal fer, es poden entendre poc o molt qualsevol llengua llatina. Es clar que n'hi ha de mes complexes, pero alguna cosa pilles. No es sentir basc, o tailandes. Es aixo el que molts japonesos no saben. Jo ho he explicat mil vegades, i encara costa d'entendre o es meravellen. Farina, farinha, farine, harina....es tot el mateix! Pa, pan, pain, pane...Vi, vinho, vin, vino....Sugoi!

Des que estic al Japo, veig algunes de les nacionalitats europees no gaire pas mes diferents de la meva, la catalana, del que ho fan alguns quan apliquen termes pannacionals com espanyol, i les diferencies linguistiques res mes que mers canvis dialectals. Per mi, gairebe suposa el mateix esforc, entendre un de Jaen que un de Lisboa. La diferencia es que semba que a uns estiguem obligats a entendre'ls des del neixement i parlar-los hi en el mateix patois a casa nostra, mentre que per als altres calgui anar a l'escola d'idiomes i viatgar. Evidentment, aixo nomes funciona fins on els senyors de Roma van voler arribar, es a dir, fins el Rin, ja que mes enlla del limes romanus la llatinitat no va arrelar del tot.

Es aquesta actualitat i repercusio el que a la Barrufeta li ha meravellat veien Roma. Com pot ser que una cosa que ha passat fa tants anys sigui encara ara tant vigent? Com potser que Pullo esmorzi un tros de pa amb oli com el seu xicot? Com pot ser que hi hagin llangonisses penjades de les cases tal com vam veure a Catalunya? Com potser que en el mapa del Mon, on August i Marc Antoni es reparteixen l'Imperi, hi surti un puntet anomenat Tarraco? Potser es que el mon i l'esser huma no han canviat pas gaire, oi? Salute!

L'obachan, chan, chan

Eren les 9:15 del mati i anava cap a l'estacio del tren, per anar a treballar, com cada mati. Volia sentir la radio del meu mp3 pero com per la nit em quedo adormit sentint-la, les piles se solen acabar bastant sovint. No en tenia cap de recanvi i he decidit fer marrada pasant per dins del macro-super que hi ha davant de casa. El dies que plou i a l'estiu ho solc fer, m'estalviant-me aixi les inclemencies climatologiques, de cami fins a l'estacio.

Feia 15 minuts escassos que habien obert la paradeta i el parking ja estava de gom a gom. Em sembla que ja us vaig explicar que fins i tot es formaven cues a les portes abans d'obrir com si es tractes de les rebaixes d'estiu al Cutringles. Entro com sempre i em trobo una escena tipica dels mercadillos, una gernacio de dones, de diverses edats, pero totes amb l'indumentaria oficial d'obachan (roba sense color, grisa o marro, barret lampara, sense cap mena de concessio a l'estetica que pogues incitar a la lubricitat), a la cac,a de l'oferta del dia. Semblava el mercat de Calaf! nomes hi faltaven les gitanes venent alls! Que passava?

No tenia gaire temps i he decidit passar de llarg com he pogut per entre tanta dona folla de patates a 20 yens la pec,a. Volia piles, pero no he pogut entrar a la part del super perque les cues a totes les 20 caixes eren quilometriques. Com pot ser que 15min despres de l'obertura ja hagin acabat la feina i es dediquin a fer una cua espantosa si podrien venir a una altra hora i comprar amb mes tranquil.litat? No ho entenc.

Suposo que avui hi havia alguna mena d'oferta d'aquestes que fan per les obachans per a que piquin i vinguin a comprar. Les obachan son molt professionals i son capaces de fer quilometres en cotxe nomes per aconseguir algun descompte misserrim o algun cupo que algun super perdut al mig d'un pana fa. Recopilen informacio de panflets, prospectes, internet; i a mes, hi ha una xarxa poderosissima d'obachans que s'informen entre elles. La CIA es una xarxa d'espies ridicula en comparacio a l'eficacia, abast i professionalitat de les xarxes d'obachans del Japo. Llastima que es vegin de 3 hores lluny, sino les podrien enviar a Afganistan, que segur que trobarien al Bin Laden en una setmana.

Be, jo he pogut esquivar la marabunta, pujar al segon pis i comprar les piles. Quan les tenia a la ma i anava per pagar, veig que a sobre del mostrador hi ha una cistella amb una muntanya de piles a un terc, el preu de les que duia. Caram! que caduquen les piles? Home, al mon, tot caduca, pero les piles tenien bona pinta. Com se com son, que son capac,os de llenc,ar coses bones pel simple fet que han passat hores de la suposada data de consum recomanat (no pas la de caducitat!), doncs, n'he comprat tres paquets.

Comprar qualsevol cosa al Japo suposa un circ, i avui tenia pressa i mes m'hagues estimat que m'haguessin estalviat els irasshaimase, les reverencies i que m'emboliquin les piles en una bosa i me la segellin amb cel.lo. Vull pagar!!! 300 iens, te! no vull rebut, ni bossa, ni reverencies, ni res. Tinc pressa...No es possible. Va inclos al pack, i clar, tenia tres barrets lamara davant i els 5min ben bons me'ls he passat alla clavat.

Mentre pensava, com pot ser que les dones japoneses mutin un cop es casen i tenen el primer fill en una copia menys arrugada de les seves mares? No poden evitar convertir-se en unes obachan als 30? Si les veieu portant la canalla al col.le, sembla la seccio de llums de l'IKEA, pero sense colors. Roba monotona ni jove ni moderna ni suggerent. Un parell d'anys abans segurament tiraven d'esquena nomes amb el pet de cuixa que segurament ensenyaven, i ara semblen la meva padrina. Increible.

Es converteixen en mames professionals, de manera que n'hi ha que sembla que portin un bufet d'advocats on cada membre de la familia te una missio: la canalla, estudiar fins a reventar, i el marit, a treballar fins a reventar. Sabeu quin es un dels regals que mes m'han cridat l'atencio pel dia del pare? una capsa de begudes energetiques, una mena de redbull que tothom aqui consumeix per a treballar totes les hores del rellotge.

Un altre aspecte de la professionalitat d'aquestes mames es que n'hi ha moltes que s'apunten a cursets de cuina just abans de casar-se, ja que s'espera d'elles que almenys siguin capaces de preparar un bento pel marit semi-esclau en condicions. En concret, hi ha una cadena d'escoles de cuina anomenada 'Tomato', que tenen entre d'altres cursets, els basics per a ser una bona mestressa de casa. S'ha de dir que el Japo es el pais dels cursets, els diplomes i els permisos, i que ningu seria tant agoserat de comprar-se un llibre i estudiar per si sol si pot assistir a un curset on tot esta dat i mastegat per a poder assolir l'objectiu amb exit.

La barrufeta i jo vam assistir per curiositat a una d'aquestes classes que fan per ensenyar-te com seran els cursets. Ens van regalar unes bosses molt xules per anar a comprar i no fer servir bosses de plastic (ens donen punts en uns cupons intercanviables per descomptes). Jo volia aprendre a fer pa i pastes. Ens van ensenyar a fer bruioxos. De fet, ja savia com es feien i no va ser gaire emocionant, tret de per la conversa. La noia anava crono en ma ensenyant-nos com s'havien de fer els brioxos. Jo volia fer pa, pero no vam passar dels brioxos. Vam declinar amablement els cursets, una autentica bestiesa de 120.000 iens per fer una classe d'hora i mitja per setmana per aprendre a fer truites i macarrons. Erroniament creia que no hi aniria ningu
, pero veig que sempre hi ha dones fent classes. Aquest es el mon de l'obachan, la cara menys publicitada del Japo, pero la que realment controla bona part del pais.

Les cadires japoneses son massa estretes

Ahir vaig tenir una llarga conversa amb el meu amic mexica, un llarg resident del Japo, que parla el japones tan be que sembla que hagues nascut alla. No veiem les coses de la mateixa manera, ni quan parlem del Japo ni quan parlem d'altres coses. Es possible que ell en conegui molt mes que jo, tot i que de vegades el que coneix son les mateixes suposades veritats que coneixen la resta de japonesos, i que quan contrastes resulta que son mites que s'esfumen com la boira quan surt el sol.

No se si passara als altres immigrans, per exemple, als que tenim a casa nostra, pero jo no m'havia trobat mai, ni quan sent a BCN i treballant amb gent de fora, o a Suecia, sent jo el foraster, que quan es parlava de coses del pais la conversa gires sempre entorn a una mena de justificacio de les rareses dels habitants del pais i per l'altra, una mena de justificacio dels residents de llarga durada que mes sembla una confessio de culpabilitat davant d'una condemna que no pas una desicio presa lliurement.

Al Japo, el tema constant, fins i tot, repetitiu fins a la nausea es el perque el Japo es com es i perque els que hi som, hi som. Treus qualsevol tema: avui al tren he vist una senyora amb una mena de careta de soldador...i tot seguit ja surt per un canto el que defensa la visio ultra-condescendent i que et justifica una autentica estupidesa, o be per l'altre canto, el que es dedica sistematicament a titllar els japonesos i els seus costums de completes mongolades, sense 'distingos', que deia en Clos.

A mes a mes, hi ha la continua canc,oneta dels que fa molt de temps que son aqui. Molts viuen en una mena de bombolla que nomes trespassen en comptades ocasions. A la feina, o be tenen un contacte molt superficial i distant, o be s'hi han endinsat tant dins de l'esfera japonesa, que s'han convertit en mes papistes que el papa. Nosaltres tenim una perspectiva bastant mes informada de la immigracio que no pas la majoria de japonesos o fins i tot d'immigrans d'altres paisos al Japo.

Catalunya ha rebut, per be o per mal, nombroses onades d'immigracio. Jo he vist amb els meus propis ulls moltes coses, molta gent, els que s'han integrat, els que encara viuen com quan ho feien al pueblo, els que volen i els que no. Pero, poc o molt, gairebe tots han anat fent via
i tenint una vida mes o menys normal i bastant plena. Feina, familia, llar, amics, oci, natura, etc. No voldria ser malavolent, pero no veig aixo al Japo. Els estrangers que he conegut aqui sempre els falta alguna d'aquestes potes o be diverses. Nomes un percentatge molt petit arriba a tenir una vida mes o menys parangonable a la de la resta, i nomes sol passar despres de llarguissims periodes i/o situacions als paisos d'origen de veritables penuries.

Per que passa aixo? No n'estic ben segur. Per nosaltres sembla normal, per exemple, que algu decideixi anar a treballar uns anyets a Franc,a o Anglaterra. Busques feina, vas alla, llogues un pis, treballes, gas amics d'alla, vas de festa, d'excursio, trobes xicot/a, amics, passes la vida, compres un cotxe, coneixes gent, voltes pel pais, aprens la llengua, creixes com a persona i com a professional. Disfrutes i, malgrat els entrevancs que puguin anar sortint, el clima especial, alguna llei curiosa, els impostos extrems, els lloguers, etc, doncs, poc o molt tothom va fent. Jo ho he viscut i ho he vist.

En canvi al Japo no es aixi. Deixant de banda els problemes de llengua, que ja son de per si dificils de solucionar, o be et restringeixes molt la vida fins a fer-la encabir a dins dels patrons japonesos, que son els unics pels quals el pais esta pensat, o be estas perdut. En ma vida havia vist tanta quantitat de gent frustrada, desanimada, farta, desencoratjada, o simplement meravellada per la complexitat gratuita d'una societat que se'ls fa completament opaca. La majoria de estrangers que ha vist aqui sembla que fingeixin la farsa en la que els japonesos estan acostumats a viure, pero es nomes aixo, fingiment.

La nostra societat te molts defectes, dels quals me n'he adonat amb bastanta claredat un cop me n'he distanciat prou, pero te un aventatge sobre la japonesa, que es que un pot ser un mateix. Potser no servira de res; potser no arribara a res, o viura al marge de tot; pero no passa res perque qualsevol sigi i visqui com a un l'interessi ser o viure. El Japo no hi ha manera de no ser com ells. Potser m'equivoco, pero per mi estar-se en un lloc es com seure's: la cadira pot ser mes o menys alta, tova, o confortable. La cadira que li correspon al Japo es massa baixa, estreta i nomes en tenen un model. Si es de la teva mida, doncs, perfecte; si no, acaben fent-te mal les cames, el cul, l'esquena i t'has d'acabar aixecant.

Planifiquem, planifiquem, que la civada guanyarem...

Hi ha un cosa que m'intriga de la historia del Japo i es la seva relacio amb els seus veins. Si mirem la nostra historia, no te sentit sense l'enorme influencia de les relacions, bones o dolentes, amb les nostres veins. No ja des que els grecs van posar els peus al golf de Roses, la cosa ve de mes abans, amb la difusio de l'agricultura pel Mediterrani. El Mediterrani, tot i que per molts sigui nomes l'excusa que fa venir als turistes a qui venen cervesa barata a preu de cava, es el pulmo de la nostre cultura. Tot ens ha arribat pel Mediterrani, i gairebe tot el que som, s'ha creat al Mediterrani. On es el Mediterrani del Japo?

Si mireu al mapa, Japo tanca una mena de petit mar interior, amb la peninsula coreana i Xina a l'altra banda. Xina es la mare dels ous en aquesta banda del mon. Tot ve de la Xina. No nomes l'escriptura, sino que moltissimes influencies culturals que avui en dia semblen japoneses, han sortit ja fa mo.lt temps de la Xina. Fins i tot, molt dels menjars que mengen els japonesos, son en origen Xinesos. Podriem dir que pel Japo, Xina es la seva Grecia i Roma juntes. Pero quina ha estat la seva relacio amb la Xina?

Es curios, pero hi ha hagut molt desinteres per part de les dues bandes. Per la Xina, el Japo representava nomes una roca remota amb res o practicament res d'interes per ells. A mes, Xina no es un pais conqueridor o colonitzador, a la manera europea. El seu imperi te un altre transfons i es mes aviat un enorme mastodont que es deixa governar per diferents minories, que no pas una minoria que s'imposa a una majoria diferent. Pero el curios de tot es el punt de vista japones vers la Xina.

El Japo no era res mes que una illa mig servatica i amb poquissims recursos, habitada per una cultura neolitica formada per clans tribals i petits reietons, on el simbol de poder, mes que una espasa, era un mirallet fet de metall. La Xina ja portava milers d'anys de cultura evolucionadissima, molt per endavant de la major part d'Europa, que sempre ha anat bevent de les escorrialles que venien d'Egipte i dels altres grans imperis asiatics, des de Babilonia als perses. Dons tot i aixo, el Japo va veure que havia de 'copiar' als xinesos (!?), i com a la pel.licula 'el turismo, que gran invento', el rei principal va decidir enviar un seguit de delegacions a visitar la Xina, per pillar el que poguessin.

Es aixi com d'un dia per l'altre, es va introduir l'escriptura, les lleis, i l'administracio 'a la chinnoise' al Japo. I encara dura! No va ser com a resultat del comerc, ni de les relacions entre les dues ribes del mar del Japo, sino com a decret d'un reieto amb molts fums que (es va fer dir Emperador del reialme de l'Est, per on sortia el sol) va enviar una delegacio al seu col.lega, l'emperador de la Xina. En anys posteriors, tambe es va decidir que calia la importacio controlada d'estris xinesos, molt mes avanc,ats que no pas els japonesos. Es aixi com es van fletar un seguit de vaixells per a dir a terme aquesta importacio. I quan van estar fetes, doncs, es va tancar la frontera.

Sembla topic, pero el Japo sembla que sempre fa el mateix. Els horroritza la lliure competencia i els estrangers, de manera que eviten, per una banda, qualsevol mena d'iniciativa de baix a dalt que comporti un trencament no previst de les ordenances o normes dels de dalt, amb castics severs, si cal. Per l'altre, es limita fins a fer-se ridicul el moviment de forasters a travers de les seves fronteres. Aixo mata qualsevol mena d'intercanvi igualitari, base necessari pel comerc,. Mentre que a Europa, primer al Mediterrani i despres als paisos mes septentrionals, el lliure comerc, es i ha estat sempre el motor del progres i de les millors epoques de bonanc,a economiques, al Japo es justament al contrari.

Encara ara, d'exemples n'hi ha a patades. Un de curios que no sabia: com sabreu, ara hi ha escasetat de blat, i aixo fa pujar, diuen, el preu del pa. Doncs be, resulta que al Japo, pais que no prodeueix blat, les importacions d'aquest cereal tambe estan completament controlades pel govern, i el preu esta determinat per ell. Com faltava gra, van decidir (uns senyors de Tokyo, amb trajo negre) que el Japo havia de comprar mes blat i apujar un % el preu al qual el venien a les empreses productores de farines i pa. Impressionant! Es la URSS, pero amb l'eficiencia de l'aparell burocratic mandari. Com us podeu imaginar, es igual de corrupte, pero el que no es veu, no existeix.

Una altra: per evitar l'escasetat de mantega (!?), el govern a 'suggerit' (aquest es l'eufemisme que fan servir aqui per les ordres) que les grans empreses que controlen la produccio de llet i derivats lactis augmentin la produccio de mantega. A mi, aixo em sembla d'un intervencionisme que ratlla l'economia planificada sovietica. Com ovelletes, totes les empreses segiran les suggerencies gubernamentals. No seria millor retirar els arancels draconians a les importacions lacties, afavorir el lliure mercat i l'importacio de materies de fora? No, aixo es el Japo, i aquest es el sistema. Altrament, l'autoritat central no podria controlar-ho.

A molta petita escala, el meu departament te problemes de calers, i han decidit que es gasta massa llum. Es cert, es gasta massa electricitat, pero es perque l'edifici esta mal fet, es un bunyol arquitectonic i energetic. No s'aprofita de la llum natural i esta sobredimensionat, amb el que costa un ronyo mantenir-lo. Aixo prove de l'epoca de la bombolla, on es van dedicar a cremar calers sense ton ni son. Doncs els cap de planificacio (hi ha una seccio sencera dedicada a planificacio!) ens a 'suggerit' que apliquem mesures per economitzar l'electricitat.

Aixo va ser divendres. Avui s'han passat tot el mati tocant la pera amb els interruptors, buscant la combinacio ideal per a reduir-ne el consum. I ara, no us ho perdeu, veig l'Equipo A, que venen a fer invents amb els fluorescents. De moment, ja m'han apagat 1 dels 3 fluorescents que tic a sobre. Ja van fer una cosa semblant amb l'aire acondicionat (per suggeriment del Koizumi), que xapen literalment a les 18:00h.

Una de les coses que he apres del Japo es que aqui res va de sota cap a dalt, sino al contrari, i que res es deixa a la llibertat d'improvitzacio, nomes val el que esta planificat de dalt a baix, i quan es suggereix, en realitat s'ordena. A mes, no hi ha un terme mig, o tot o res. No hi ha alternativa, o el marge que es deixa es tan estret, que es simplement impossible. Sabieu que els estrangers tenien prohibit posar un peu al Japo sota pena de mort (fins i tot per les victimes de naufragis)? Tanmateix, com els interessava fins a cert punt tenir algun contacte amb occident, estudiar-ne certs aspectes (els mes practics) de la seva tecnica, van permetra nomes als holandesos de tenir 1 sola delegacio al Japo, en concret, a una illa artificial a la badia de Nagasaki. Us imagineu que aixo hagues passat al Mediterrani?

Barrets, barrets, barrets, i d'altres marmellades

Ha comenc,at a fer calor i, com els mosquits que tornen a picar, ja es pot comenc,ar a veure pel carrer l'atac dels barrets ridiculs. Japo te un problema amb els barrets. Tot pot acabar sent un barret o, si mes no, pot acabar-se posat al cap a mode de barret. El problema es que tots els barrets son, com a minim, molt horteres, i la visio de una multitut encasquetada amb aquestes menes de campanoles de roba fan riure, sincerament.

Els japonesos i en especial, les japoneses, senten terror irracional pels rajos del sol. No se d'on ve tant de panic. Es clar que massa insol.lacio pot ser perjudicial, perque et pot cremar la pell o d'un cop de solana et pots quedar estabornit, pero el que es veu aqui passa de taca d'oli. Masqueres de soldador posades davant de la cara, guants negres que cobreixen els brac,os fins a l'aixella, barrets enormes amb mosquiteres negres que envolten caps i clatells. I per enredar mes la troca, mascares davant de la boca, mocadors entorn al coll, i el vestit cordat fins a la nou. La visio de moltes dones es d'una mena de paquetets embolcallats fins al cap de munt, amb llacets, blondes i floretes, de les que nomes es poden percebre la veu si parlen, ja que es impossible de veure ni que sigui un sol centimetre quadrat de pell.

Per mi, es poden comprar un tratge d'astronauta si volen, pero el que trobo veritablement inadmissible es que els dissenys de barrets siguin tant rematadament lletjos i passats de moda. No se que passa de vegades al Japo, pero a voltes semblen incapac,os de discernir l'horterada descomunal de les coses maques. Construeixen autentiques salvatjades enmig de paratges que altrament serien encisadors. Malmeten rius i muntanyes amb monstruosos bunkers de formigo d'utilitat discutible. En el pla personal, a part de l'estil macarrilla de TotA100 dels Kamedites i yakuzes de barri periferic, et pots trobar gent molt ben vestida en pla gentleman i d'altres portant models de tergal dels anys 60's al mateix lloc. Les marques cares s'alternen amb el mercadillo, la mariconera, el xandall i les espardenyes d'anar per casa.

El maxim nivell de perversio estetica el podem trobar en dos atuells d'us comu. Com he dit, un son els barrets. Els de dona basculen entre dos estils, el pseudo-pamela rematat amb blondes i flors artificials, normalment de color negre que poden arribar a portar cortines, i els de forma acampanada estil lampara de peu, col.locat a rosca fins a l'alc,ada dels ulls. Els d'home solen ser o be gorres de baseball amb tota mena d'accessoris, arribant els casos mes grotescs als lluentons, o be les versions masculines dels barrets de platja acampanats, o tambe barrets estil Jacques Tati a Les vacances de Monsieur Hulot.

L'altre front de batalla son les ulleres, no pas les de sol, que gairebe no existeixen, sino les normals de cada dia. Com en molts altres aspectes, Japo tambe viu anclat al passat en les ulleres. Es bastant habitual trobar-te gent al Japo que porta ulleres d'una antiguitat gairebe arquelogica. No se si es fan mirar la vista periodicament, pero, segons un company america, aixo explicaria perque els japonesos de vegades semblen no veure-hi gens. Passa molt que son incapac,os de veure-hi el que tenen davant del nas. Ell diu que es perque no porten les ulleres adients o senzillament no en porten. Jo diria que es perque no miren, que es una altra cosa. Pero a part d'aquest fet, l'estil mes arcaic, de pasta o plastic amb verdet, viu dia a dia amb els models mes agoserats d'Italia.

Suposo que com moltes altres coses, el que es o no es maco es tambe una questio cultural. Jo no soc pas un prodigi estetic, tanmateix, penso que tinc bastant bon ull per detectar les passades de voltes en colors i estils que assolen el Japo. De vegades, em fa la sensacio que tenen una mena de confusio mental entre estils que no saben discernir i que acaben per barrejar pessimament en un immens pastiche. D'altres, simplement copien estils occidentals al 100%, amb el que sembla que no cantin tant. Es nomes aparenc,a; per dins continuen essent horteres i confusos, pero davant el dubte, compren l'estandard europeu establert, el mes car possible millor, i aixi s'estalvien triar.

Els resultats son esperpentics: homes en aparenc,a de gentleman i maneres de estibador portuari, pussil.lanimes vestits de Michael Jackson a Bad, macarrilles de bar de copes amb pentinats de Manga i masculinitat distreta, xandallistes amb sabatilles i mariconera, i iaios amb roba monotona, avorrida, passada de moda i atonal. La resta que no esta en aquests grups es perque porta o be l'uniforme de la feina o l'escola, o be va de trage de tergal negre.
Modestament, demanaria al Govern japones que endagues dues reformes immediates per a la millora de les condicions de vida del Japo. La primera seria el soterrament de les linies electriques i telefoniques, l'eliminacio dels malaits pals de formigo, i l'erradicacio dels Pachinko o el seu soterrament cautelar en el cas que es demostrin indispensables per a l'economia nacional. La segona seria l'abolicio dels barrets acampanats, la prohibicio sota penes de preso incondicional per les mariconeres i les sabatilles en zones publiques, i la regulacio de les combinacions de colors, patrons, i accessoris per evitar aberracions com les que m'assalten cada dia del mon.

Jo crec que aquestes mesures farien la vida al Japo molt mes agradable i suportable, i es possible que a la llarga arribessin per apareixer artistes de talla internacional i no els mers vomitadors d'horterades d'avui dia.