Ass-fingered or finger-printed

Vaig de bolid i no tinc temps d'escriure el munt de coses que em venen al cap dia a dia. A mes, tinc tendencies verborreiques i quan comenc,o no em se deturar. Per aixo no he pogut fer cap comentari de les ultimes coses que estan passant per aquestes comarques. Per exemple, se m'ha passat d'explicar les noves mesures que qualsevol visitant estranger a les terres del Japo haura de seguir a l'entrar-hi per qualsevol dels seus port o aeroports. Aquestes mesures consisteixen en que se'ls prendra les emprentes dactilars i se'ls fara una foto.

Be, si heu passat pels EEUU ultimament, ja sabreu quin pa que s'hi dona. Al Japo, pero, i sense haver-ne tingut encara cap experiencia directa, suposo que el tracte sera mes cordial i tot el proces es dura a terme en mig d'aquesta amabilitat tova que ho inunda tot aqui: somriures, reverencies, molta educacio, pur maquillatge per disfressar el que el proces es en si, una mera imposicio autoriaria, com moltes d'altres, pero amable.

La comunitat de gaijins amb la que tinc relacio ha posat el crit al cel i, casualment, un america, amb permis de residencia permanent ( despres de viure-hi uns 18 anys al Japo, es el maxim a que pots aspirar, ja que la nacionalitat no crec que ni te la donin no sent etnicament japones, pero aixo es una altra questio ) vol iniciar tot un seguit de protestes contra aquesta mesura. Cal dir que la obligatorietat de passar el control es nomes per a estrangers, siguin o no residents permanents. En aixo superen llargament als EEUU. Aquesta es segons ells la gran discriminacio.

Ja sabeu, perque ho he dit mes d'un cop, que quan els japonesos fan lleis, sempre solen fer-se adhoc per encerclar alguna mena de col.lectiu sobre el qual es pensa que pot ser perillos, i solen extendre's d'una manera poc equilibrada a tothom que pugui, encara que sigui de manera a priori i sense cap mena de justificacio racional, ser inclos amb mes o menys grau en aquest col.lectiu. Ara toca als terroristes, oi? doncs, els controls d'identitat es faran sobre TOTS els forasters, pero no pas pels japonesos, siguin o no criminals.

Be, lleis tant poc equanimes com aquesta son habituals en aquest pais, i historicament han millorat, ja que de moment, no permeten l'escuarterament amb katana d'un foraster per barrar el pas de ningu, o la prohibicio expressa d'entrada al Japo dels estrangers (l'entrada dels portuguesos i espanyols va ser expressament prohibida durant molts anys, i nomes els holandesos tenien permis per estar-s'hi, aixo si, en una illa remota del sud del Japo).

Tenen una llei curiosa que inhabilita els permisos de conduir internacionals, estiguin o no en vigor, despres d'un any d'estada al Japo. No importa que tinguis un carnet d'un pais civilitzat i que renovis l'internacional, si estas al Japo mes d'un any i quan tornes al teu pais no t'hi estas mes de 6 mesos, aleshores no serveix de res i has d'obtenir el permis japones. La rao adduida: els yakuza solien conduir amb permisos filipins i carnet internacional (!?) despres de que la policia els retires el seu. Es a dir, la llei havia de reduir la criminalitat entre yakuza (japonesos), pero afecta a forasters residents per periodes de mes d'un any.

S'ha de dir que es un fet que tots els atacs terroristes comesos fins a hores d'ara en territori japones han estat perpetrats per japonesos. Malgrat que aixo es casa seva i hi poden fer el que vulguin, jo personalment crec que es una inutilitat com una altra, i suposo que s'acabara convertint nomes en un filtre discrecional del personal que ells (qui?) consideri inapropiat per entrar al Japo. Com acabara la identitat d'algu en aquestes llistes? l'opacitat i la falta dels minims drets es mes que evident. De moment, diuen que en tenen 800.000; ves a saber on les han trobades aquestes dades. M'imagino que seran molt semblants a les que els EEUU fa servir, ja que dubto de l'eficacia de l'agencia d'intel.ligancia japonesa, si es que aixo existeix aqui.

Total, que els gaijins estan emprenyats per la discriminacio i la suposada sospita implicita de criminalitat que aquesta llei ens atorga. Nosaltres, els que per desgracia venim d'un pais totalitari, on aquest proces el sofreixen no ja els estrangers, sino els suposadament nacionals, no en fotem ni cas, mentre no ens piti el xivato com a pressumpte terrorista. Pero als anglosaxons els bull la sang quan veuen mesures que coarten les seves llibertats.

El problema que hi veig jo es que com els japonesos no tenen mesura a l'hora de aplicar les lleis i normes, creuen cegament amb la tecnologia (els aparells japonesos no s'equivoquen, em va dir un agent de policia un dia), i son incapac,os de ser tolerants amb els errors, m'imagino que hauran posat el nivell de tolerancia dels aparells al minim i que barraran l'entrada a qualsevol que remotament els sembli per les seves dades biometriques algu dels que dubtosament formin part de la seva base de dades de pressumptes terroristes, base de dades a la que segurament s'hi podra acabar entrant per futeses com multes de transit o per tornar tard un DVD a la tenda.

Salut!

Fer o no fer

No soc gens religios, ni crec en deus ni rituals ni altres pensaments mitics, mitologics, o magics. Sempre m'ha fascinat mes la realitat que les fabricacions mentals de certes persones, i especialment les interpretacions oficials, parcials, esbiaixades, i descontextualitzades de jo diria qualsevol religio establerta, antiga, present, o futura. Malgrat aixo, amb els anys i la distancia del meu lloc d'origen me n'estic adonant d'un fet curios. No puc dir que sigui catolic, per si que podria dir que la meva etica i morals personals tenen un regust de la tradicio judeocristiana gens menyspreable. Sempre dic que soc un bon ateu catolic.

Es una questio cultural, i de la mateixa manera que la meva llengua m'ha moldejat el pensament, la cultura, les tradicions i el sistema de valors que es mamen encara ara a casa nostra de de petitons, fa que de grans siguem d'una manera o d'una altra. A casa no em sigut mai de misa, pero es dificil escapar-se'n del sistema de valors i morals catoliques. Els principis de amor, misericordia, compassio, humanisme, i el que poc o molt tothom considera pecat o una mala accio, van mes enlla de la practica religiosa i ens envolten dia dia com una bruma que no veiem. Pero quan et transportes a una cultura llunyana no ja en l'espai, sino en la mentalitat, es quan aquestes diferencies i percepcios es fan mes paleses.

En ma vida m'havia sentit mes catala que quan em moc per l'estranger. L'argument fal.lac, que alguns tanoques de pueblo empren per a menystenir la nostra llengua, cultura, i esser, arguint que viatjant se't trauen les infules catalanes, a mi, m'han funcionat al contrari. Mai ho he vist tant clar com des del primer dia que he viscut en diversos paisos, com de maco seria que per fi poguessim ser nosaltres mateixos sense haver de viure en aquesta constant disculpa per haver nascut aixi, i haver-nos de justificar davant de la nacio mes inculta, retrograda, i intolerant d'Europa.

En la questio religiosa tambe he descobert que de vegades questions que nosaltres donem per fetes, com el reconeixement dels drets fonamentals del esser huma, la compassio, el perdo, o les concepcions de justicia o veritat poden venir condicionades per l'entorn cultural. Obviament, no estic descobrint res. D'aixo se n'ha parlat molt i se n'anomena relativisme cultural, pero el que m'es m'ha sorpres no es pas el fet de trobar-lo sino el fet que el que jo donc per obvi deriva mes de la nostra tradicio religiosa que no pas d'un raonament pur que sigui clar i facilment defensable i aplicable a qualsevol i a qualsevol lloc. Es a dir, el que jo donc per bo es tambe una creenc,a.

Per que m'enredo tant? Be, ahir vaig llegir una noticia esfereidora: un pacient cec i amb diabetis va ser abandonat en un parc de Sakai-shi pels treballadors d'un hospital per no pagar la factura. Podria aixo passar a casa nostra? Potser, no ho negare, pero que fa que hagi passat aqui al Japo? Fa poc una dona va avortar despres de ser-li negada l'entrada en mes de 10 hospitals perque, deien, tots estaven plens. Es que ningu no la va poder atendre ni que nomes fos en un raconet i sobre una cadira? On son la hospitalitat, la compassio, el humanisme?

Potser m'equivoco en el que dire i no vull estereotipar, pero en general, per la mentalitat japonesa es moralment mes acceptable seguir una norma que questionar-se-la i actuar en consequencia. Es a dir, a mi em sembla mes acceptable que algu dels treballadors de l'hospital, enlloc d'haver fet el que van fer, un crim per a mi, s'hi hagues negat i hagues denunciat al responsable d'aquesta ordre, enlloc de quedar-se content per haver complit l'ordre. En el cas de l'embarassada, com algu pot anomenar-se metge i actuar aixi?

Nosaltres tenim la concepcio un pel equivocada que els japonesos son maquines inhumanes de seguir ordres. No es cert. En ells apareix conflicte intern quan han de fer alguna cosa que no volen. La diferencia es que es moralment mes acceptable complir un mandat que desobeir. Per nosaltres, generalitzant molt, es pecat fer alguna cosa que atenti contra la integritat d'algu altre o la nostra, per a ells es pecat desobeir una ordre, per estupida, ilogica o inhumana que sigui.

D'on ve aixo? be, sense ser un exper, he sentit que ve del confucianisme que impregna encara la moral de la nacio. Jerarquia, rang, obediencia, i seguiment milimetric de la lletra de les lleis fins a les ultimes consequencies, posant per endavant l'ordre establert a l'individu. Per mi, aixo es completament innacceptable i estupid: les persones son el primer i les lleis i usos s'hi han d'adaptar, no pas al reves. Per aixo en comenc,o a estar tip del costum que tenen de moralitzar-te quan per algun motiu trenques una norma.

D'exemples en tinc una llista llarga. En ma vida havia trencat tantes lleis i normes com aqui al Japo, ni m'havia considerat mai una mena de foragit que viu al marge de la llei, pero aqui, sembla que es sortir al carrer i topar-me amb l'estupida realitat. Un cop vaig tornar uns DVD's un dia tard. Sabia que havia de pagar recarrec, el que no m'esperava es que hagues de sentir un sermo. Ahir vaig trencar un procediment a la feina per estalviar uns centims i anar mes rapid, doncs, em vaig haver de sentir la llic,o moralista de que havia de seguir les normes. Enlloc de simplement corregir-me, explicar-me com es feia sense que ho hagues d'endevinar per telepatia, i arreglar el problema per no perdre mes temps.

Les lleis solen ser desconegudes per la majoria de gent, i quan grates, solen ser extremadament complexes, amb molts casos particulars i es comu que tinguin culs de sac especialment dissenyats per a cac,ar l'incaut en una mena de parany. Es solen crear ad-hoc per a cobrir una necessitat que algu amb poder creu important i dubto que es considerin massa els valors universals de justicia, equanimitat, veritat i d'altres pamplines de la il.lustracio.

A mes, solen tenir forats interpretatius que es determinen segons el rank de la jerarquia. Un grau superior suggereix i l'inferior obeeix al peu de la lletra, malgrat l'obvia arbitrarietat i opacitat. La burocracia governamental dicta les interpretacions que es distribueixen al marge del text de la llei com a suggeriments. De fet, no entenc que hi pinta el sistema judicial al Japo, que sembla una de les moltes altres coses innecessaries que hi ha nomes per aparentar, ja que tothom acaba sent culpable si aixi ho decideix la policia.

En fi, seguirem fent la viu-viu i intentar seguir la llei fins el limit del que sigui humanament i intel.lectualment acceptable. Prefereixo quedar com un delinquent que com un imbecil que segueix fil per randa les lleis mes abstruses, arbitraries, inconcruents, i opaques del mon. No hi puc fer-hi mes.

Mem? Nani kore?

Haig de confessar que o be m'estic quedant desfassat en alguns aspectes de la cultura popular, o be no entenc el neo-catala. Ho dic per una demanda que m'acaben de fer. M'han passat un mem. En principi no sembla res greu malgrat ser contagios. Fins fa poc, ho sento Mar, no sabia pas que era aixo. Pel que dedueixo del que m'expliques, crec que es refereixen a que en el meu blog parli d'alguna questio relacionada amb algun missatge d'algun dels lectors. Si es aixi, no hi ha cap problema i tot seguir ho fare succintament. Pero si m'estic equivocant, disculpa'm la ignorancia.

M'has demanat tres consells per portar un bon blog, oi? No ho se pas. N'hi ha que estan molt ben dissenyats, amb bons acabats grafics. Degut a que les noves generacions son poc donades a la lectura o a l'escriptura, solen ser curtets i amb fotografies o videos. Jo crec que haurien de ser facils de llegir i que portessin alguna mena d'il.lustracio. I el text hauria de ser minimament interessant, ben expressat, clar i concis. Ni parrafades abstruses, ni missatges de mobil. Jo intento escriure textos autocontinguts, amb principi i final, passant per un desenvolupament intermedi. Tambe pretenc que siguin tinguin enginy, pero aixo va a dies i a gustos. M'encanten els textos en forma de cargol, els que comencen per un detall i acaben per una gran categoria.

Personalment, no suporto els modismes, ni els que escriuen emprant frases fetes de moda, ni parlin de llocs comuns o be no sapiguen el que diuen. Tampoc m'agraden els que plagien fotografies o aboquen llargues llistes de fotos sense solta ni volta. Per ultim, crec, que res en una pantalla d'ordinador hauria de marejar al pobre observador ocasional, es a dir, prohibits colors aberrants, tipus de lletra psicoleptics, coses que es ballin pel text, o que provoquin que la pagina es carregui de manera inusitadament lenta.

Segueixo jo els meus consells? be, no sempre. No he esmerc,at ni un minut en disseny. De vegades els posts semblen massa llargs, malgrat que en una paginacio normal no solen ocupar mes d'una pagina. Les fotografies acostumen a ser meves, i els temes, malgrat ser personals en la tria i l'enfoc, penso que poden interessar a la gent que passa per casa i li fa un cop d'ull al blog. No se si he respost amb gaire concrecio a la questio, pero es que soc de la vella escola, amb tendencies a la verborrea i incapac, de fer llistes.

Salut!

Quan era petit....

Quan era petit, pensava que totes les ciutats tenien platja i mar.
Quan era petit, creia que dins dels cossos tots erem plens d'aigua, diposits, i tubs.
Quan era petit, pensava que els nens venien dels petons que es feien a la boca els pares.
Quan era petit, no entenia la llengua d'alguns dels amics de mon pare ni les canc,ons que ma mare cantava.
Quan era petit, dibuixava fantastics vaixells sempre amb una franja vermella a la panxa, gavines volant i un sol rodo al cel.
Quan era petit, cada dia era estiu i primavera, el sol, el meu amic i els nuvols, les meves mainaderes.
Quan era petit, pensava que era un heroi, que salvava les noies dels indis amb el meu riffle, barret i cavall.
Quan era petit, creia que nedava sota el mar entre peixos i dofins, i descobria tresors enfonsats, o cac,ava tigres de Bengala.
Quan era petit, escoltava les histories dels grans, i la radio als vespres abans de sopar.
Quan era petit, jugava a les ruines groguenques de tardes llargues d'estiu, quietes i soles, i pels parcs desballestats i de terra.
Quan era petit, em pelava les genolls, i si queia no em feia mal.
Quan era petit, aprenia a fer bona lletra, i sumes i restes.
Quan era petit, tothom era amic, la gent era poca, amable i gentil.
Quan era petit, tenia rinxols i un clotet a la galta, garlava pels colzes i sempre somreia.
Quan era petit, feia castells de sorra i de fustetes, i volia saber que hi havia dins les coses i que era l'electra.
Quan era petit, tocava trompetes i cassoles, i corria amb el meu tricicle, i espantava els coloms de la Rambla.
Quan era petit, volia volar, volia cantar, volia jugar tot el dia, i no tenia mai por.

Ara ja no soc petit, pero encara m'imagino que fare tot el que he dit. Els dies ja no son tant llargs ni emocionants, ni la gent tant interessant. El mon ha canviat, ja no es tant gran, ni infinit, ni nou. No hi ha mar a tot arreu i hi ha gent a qui no agrada el cel blau, ni jugar, ni riure. Vull ser innocent, pero em volen dolent. Vull ser petit; petit, petito, com un barrufet i viure tranquil amb les meves cosetes sota el meu rovello.

Quan era petit, jugava a ser gran, amb mostatxos de pega i tirants de colors.
Ara soc gran, pero vull ser petit; petit, petito.Vull ser repetit.