Botons i mes botons!

Tenia un profe ara fara uns quants anyets que sempre deia que no importava quants premis Nobel s'empressin per fer la maquina mes meravellosa de la historia, que sempre, sempre hi hauria un dia que un imbecil toques el boto equivocat i la fes explotar. Era el meu profe de tecnologia nuclear i es referia als problemes que havia sofert la central nuclear de Chernovil mentre una colla de burocrates i militars amb un cigronet per cervell es dedicaven a fer proves al reactor i, degut a les molesties que el soroll de les sirenes d'alerta els suposava, van decidir desconnectar totes les proteccions i alarmes enlloc d'aturar el que estaven fent.

Com deia ell, despres de tres dies de fer el bestia, el reactor va deixar de ser governable (coses dels reactors de grafit) i el que s'anomena una cursa de neutrons els va fulminar a ells i a tots els que per alla la vora passaven en mil.lessimes de segon. Obviament, despres hi va haver l'explossio del reactor produida per sobre-escalfament del nucli degut a la reaccio en cadena, i com algun altre burocrata de Moscou amb un altre cigronet entre les orelles havia estimat massa cara la construccio d'una contencio de formigo entorn del reactor, doncs, la radiacio es va escampar per l'atmosfera i va viatjar fins a milers de quilometres en totes direccions.

La solucio que el meu professor proposava era doble, reduir el nombre de botons al minim possible i mantenir als imbecils el mes allunyat que fos humanament possible dels botons. Tanmateix, les savies paraules d'aquell gran professor, del que tant en vaig aprendre, no s'apliquen gaire en el mon de cada dia. Tots nosaltres som poc o molt uns imbecils tocant botons equivocats cada dia. Per comenc,ar, els botons que regeixen les nostres vides i les dels altres. Que cal fer, dons? no tocar-ne cap? parar-nos? no fer res?

Sincerament, no en tinc ni idea! i a mesura que em vaig fent gran, cada cop em torno mes ignorant. Tanmateix, hem sembla haver arribat a la conclusio, barrufets meus, que fem el que fem, triem el que triem, ens equivocarem en alguna mesura. Malgrat que sembli un pensament molt pessimista, n'es tot el contrari! No feu com la gent que es lamenta "ai! si hagues fet aixo!", "ai! si hagues fet allo!". Es inutil; haguessiu fet el que haguessiu fet, a hores d'ara us sentirieu igual de decepcionats. No hi ha sortida d'aquest laberint que se'n diu la vida. Aquesta es la petita saviesa que el vostre Gran Barrufet us vol transmetre.

La vida no es una carrera enlloc, no hi ha premi al final, no patiu per arribar tard o cregueu que us heu perdut alguna cosa, ja que SEMPRE us pedreu alguna cosa. El que compte, barrufets meus, es el que feu mentre viviu, que us ompli el moment. No penseu que el que feu us obrira cap porta despres, ja que per vosaltres no hi haura despres. El que experimenteu aqui i ara nomes te valor aqui i ara, ja que l'album de fotos de la vostra vida es quedara aqui quan no hi sigueu, no us el podeu endur enlloc per explicar-ho. No feu com el topic dels japonesos que fan fotos del que visiten per veure-les a casa, es absurd! Aprecieu la vida aqui i ara, en la seva magnitud. Pero no cregueu que en sou els protagonistes, perque en aquest circ no n'hi ha de protagonistes. El temps ens acabara trinxant a tots, no el llenceu i manteniu els imbecils allunyats dels botons!

Terres Cagades o el preu de la farina

Barrufetes i barrufets; barrufins tots en la paraula i els fets! Sembla que ha agradat, de moment, el meu anterior post. Fet i fet, no dic res que no se sapiga, ni tampoc desvetllo cap detall nou. Nomes son les meves opinions. No explico cap de les coses que han arribat a les meves orelles relacionades amb els 'tinglados' de l'Ajuntafems. No vull cap querella per difamacio. Tanmateix, per mostra, un parell de botons. Que dic, botons! Son medalles amb un Sant Crist gros com un puny penjant de tot un munt de feremalla daurada al pit descobert i moreno pel sol mediterrani d'un gitano eixerit de la plac,a de la Font.

L'una son les noves sobre el Sr. Mallol que, com cants de sirenes, m'arriben i em magnetitzen el pensament. Per qui no el conegui, podriem dir que si fessim "els pastorets", en Mr.M seria el pastoret mes justet. L'ase dels cops, pero sense els cops; el que s'emporta les gitzes de l'altre fent riure a tothom. En Mr.Christmas seria l'altre pastoret. Ara diuen que en Mr.M es passa a l'enemic, o que fins i tot, anira per lliure amb tots els desbancats de les poltrones consistorials. Han pensat a buscar feina? diuen que l'economia va molt be, no? alguna coseta trobaran, encara que sigui servint canyes a alguna de les milers de terrasses de bars que ocupen els carrers i places tarragonines.

Pero el millor son les declaracions del Sr. Batlle, que com ja vaig dir, mai defrauden les expectatives; un prodigi d'educacio i loquacitat. Com ara resulta que li han arxivat la historia de les Terres Cagades, doncs, el borinot de riera treu pit de gallina i insulta un cop mes a tort i a dret. Segons diu aqui, "Qui es l'imbecil que diu que no es pot aprovar Terres Cavades?". Sembla el titol d'una pel.licula de l'Oest, una d'aquelles que feien anys enrera a "Sesion de Tarde", on un grup de foragits roba les terres dels pobres grangers per donar-les al magnat de torn per a fer-hi pasturar les seves, de vaques.

He dit 'robar'? ui, perdo, volia gir fer un pla urbanistic i obligar-te mitjanc,ant tecniques de compra agressives a vendre a preu de saldo un terreny que son oferts a una empresa promotora participada pels mateixos del consistori, que despres vendran com si fos or. Podriem afegir allo de "pel.licula basada en fets reals", pero com no vull una querella, deixare ben clar que en cap moment estava parlant de l'Ajuntafems de TGN, i que qualsevol 'parecit' amb la realitat es mera coincidencia.

Estic en candeletes esperant que arribi el nostre Clint Eastwood que posi fi a les malifetes dels dolents de la pel.li! rollo "Gunfight at Ok Corral", tot i que coneixent el percal, hauria de baixar les expectatives i pensar que un millor titol seria "Li deien Trinitat", aquella gran obra mestra amb Bud Spencer (Bambino) i Terence Hill (Trinity, la ma dreta del Diable).

Malgrat tot, a la crua realitat, els dolents solen guanyar, i els favors es tornen, com deia un altre Padri. Terres Cagades continuara. L'urbanitzacio de colls de muntanya, rierotes i pendents escarpats, si es possible, es imparable; i nomes cal veure Andorra per veure que es possible. Ja ho deien els antics, divina natura dedit agros, ars humana aedificavit urbes.

Mentre, barris sencers dins de la ciutat sangloten llargament com els violins a la tardor, esperant el seu desembarcament que els torni el llustre sense que perdin els colors. Els de sempre, continuen pastant la seva farina, i els que se l'enfarinen, continuen pastant-la; i la resta? passant la vida pagant les farinetes i les pastadetes.

L'ajuntafems tarragoni

Acabo de llegir un article bonissim sobre la politica municipal a la ciutat de Tarragona. S'ha de dir que el que se del que passa a Tarragona es purament accidental, ja que em trobo bastant lluny geografica i personalment de la meva ciutat i dels seus cercles de poder. Tot i aixo, de la meva propia experiencia i dels molts anys passats a Tarragona, me'n faig una idea comparativa del desgovern que pateix la ciutat.

A simple vista es evident la incompetencia municipal. La ciutat fa veritable pena, esta bruta i deixada, amb instal.lacions de molt poca qualitat i moltes carencies socials i culturals, carrers fets caldo, zones completament abandonades de la ma de deu (la part baixa i l'alta, per exemple), unes ruines romanes que cauen a trossos i que fan mes nosa que servei a qui te interessos urbanistics. Nomes cal fer un cop d'ull a aqui per veure el que es evident i que tot tarragoni ha de sofrir. Actualment, Tarragona es el parais dels garrulos que hi branden a corquevol com si fos casa seva, ajudant a l'empastifada general de la ciutat.

Una ciutat, per altra banda, situada en una zona privilegiada del mon, amb una historia, un clima i uns paissatges magnifics, pero que no passa de ser una ciutat de tercera per culpa de tenir al consistori el grup d'ineptes mes gran des que els que aparcaven el Hindenburg van pensar que fer un cigarret a prop de milers de metres cubics d'hidrogen no seria gaire perillos.

La culpa, per mi, en gran mesura es de l'ajuntafems, un cau de filofatxes reconvertits en una barreja convergent/pepera, que basicament esta format pels fills incol.locables de les families de sempre amb la mentalitat de sempre manant com sempre i pels de sempre. El merder de Terres Cavades i d'altres cacaus tarragonins que val mes no esmentar en son un exemple fefaent. Aqui en tenim els principals i mes interessants especimens de la politica tarragonina.

Encapc,alant la llista, sa il.lustrissima, el batlle de la Ciutat de Tarragona, el Sr. Joan Miquel Nadal i Male. Cada cop que li sento obrir la boca penso que potser si que devem tenir democracia si un personatge amb tantes mancances ha arribat a ser res en politica durant tants anys. Se suposa que es advocat, pero te un coneixement del llenguatge, en general, i de la llengua catalana, en particular, que no m'oferirien gaires garanties si fos el meu, d'advocat. No cal explicar d'on ve ni on va, ja que la seva vida ha estat sempre un continu Movimiento. Com la majoria d'alcaldes del pais, te tocs que ratllen l'hilaritat com quan encara creu amb la ingenuitat de l'elector i fa pintar i netejar els carrers la nit abans d'unes eleccions. Esperem que es retiri el mes aviat possible, pel be de la ciutat, i que es dediqui al seu hobby preferit, navegar; aixo si, pel mar si pot ser aquest cop.

El recanvi, el Sr. Aregio. D'ell en se ben poc, tret que es president d'un dels xanxullos mes grans de la provincia, es a dir, la Diputacio. Pel que jo se, abans, a la Diputacio nomes s'hi entrava amb una bona recomenacio i la feina que s'hi feia era opcional. Suposo que ara tot haura canviat i hi demanaran bons curriculums, estudis, titols i experiencia internacional. O potser nomes ser membre d'una colla castellera i anar als partits del Nastic. No ho se pas.

Aquest si que m'encanta, el Sr. Ricoma de Castellarnau. Un cop van explicar la vida d'un avantpassat seu en un programa d'historia de TV3. Molt interessant. En certs aspectes, es l'unic que s'ha mantingut fidel als ideals familiars, per aixo es al PP. Pero aixo no li ha suposat cap incompatibilitat per a ser part d'un govern municipal de CiU, els membres del qual segur que coneix de tota la vida. El bressol on caus en neixer es la millor universitat. Es curios que el Sr. Mas se li oblides el pacte PP/CiU a Tarragona quan va anar a cal notari. Be, Tarragona es de les ultimes coses amb cara i ulls que els queden als grans patriotes de CiU, oi?

Aquest es el millor i qui mes m'estimo, basicament pel fet que es el personatge amb el que mes he rigut en aquests ultims anys, el Sr. Mallol, l'artifex de les escombres de plata. Amb aquest senyor hem anat hasta les estrelles i mes enlla, una mica com en Buzz Lightyear de ToyStory. Es un tarragoni de cap a peus, fanatic del Nastic i que mai no se'n perd una. Ara diu que plega pel cas Terres Cavades (ara!?) o millor dit, perque l'han escombrat a ell. Potser a partir d'avui comenc,ara una nova epoca a Tarragona on per fi els carrers no fotin fastic! Mallol, si mai em faig ric, promoure una fundacio per la difussio de la teva obra i et farem un monument al Serrallo, sota l'aigua, si pot ser, per a que hi juguin les sipies!

La nena de la classe, be, la Sra. Martorell se suposa que se'n cuida del patrimoni de la ciutat, tasca que no es moc de paf ja que la nostra es tracta d'una ciutat patrimoni de la humanitat, o era de la humitat? Be, en qualsevol cas, nomes cal fer un petit passeig pels monuments que te la ciutat per veure la seva tasca humanitaria. I com deia el malhaurat Kenny Everett, "ho fem sempre tot amb el millor gust possible!". Aixo si, feu via, que potser no hi sou a temps i us trobeu ensulsiades la muralla, l'aqueducte o qualsevol de les moltes cases historiques de la ciutat en ruina total, o be que s'hi hagi construit un parking o un supermercat a sobre.Visca la cultura!

Be, aquest no se ni com se diu ni ganes en tinc de buscar-ho, pero m'han dit que ara es el pazideng del Nastic. Pobret Nastic, la primera li va gran. Soc un molt mal tarragoni i no n'he sigut mai del Nastic. De fet, el futbol me la porta fuixa, fins i tot el Barc,a. Pero el que em toca mes la pebrotada, a part dels fans del futbol, es que un club de futbol s'hagi de mantenir amb diner public. Aixo pot ser logic quan el club es petit i la cosa es fa en plan amateur, pero un club de primera divisio, amb el que aixo costa.... No tenim teatres ni centres culturals, i per contra el municipi es gasta el que no te en un equip de futbol que nomes mou a una mena de gent que ni sap on viuen, enlloc de promocionar l'esport base. Ah! que me n'oblidaba, com sempre hi ha un moviment de terres pel mig i les ganes de tele de molts. En fi, espero pel be de tothom que l'any que ve tot torni a la normalitat i el club baixi a segona.

Per ultim, aquest xicot es un exemple evident del que una acurada educacio superior pot suposar per les aspiracions en la vida de tot jove. El Sr. Sala i Roca s'encarrega de la xerinola tarragonina, entre d'altres coses. A ell hem d'agrair, per exemple, les magnifiques festes majors de la ciutat, St. Magi i Sta. Tecla. No es tasca facil aixo de calcar els programes de festes any rera any o triar quin grup de musica moura les masses a fer cap a la plac,a de la Font a les nits del xafogos estiu tarragoni. Com mes distant a les arrels culturals del pais, millor; i si pot ser, que provoquin vergonya aliena. Es parla que aquest any esta en converses amb un grup budista de fandango-fusion que barreja aquest ball tan catala amb els tocs de campana mitjanc,ant membres virils erectes mentre preguen i cremen encens. Res es prou per algu tant aimant de la cultura autoctona, sense oblidar mai un bri de l'exquisit toc de l'exotic. Fins i tot es possible, pero no s'ha confirmat encara, que aquest any, en sessions golfes i per a un reduit public selecte, es pugui sentir alguna cosa en catala. Aquest any si?

Sense ser-ne tots, aquesta es una bona mostra de la patuleia que mana a Tarragona. Hi pot haver gent que ja els hi estiguin be i d'altres que fins i tot els hi agradin. Personalment, jo penso que pel preu que costa ser tarragoni, mes m'estimaria donar la gestio completa de la ciutat a una empresa especialitzada en grans esdeveniments i tancar la barraqueta de l'Ajuntament d'una vegada i fer-hi pisos.

Salut, i que no us barrufin el pel!

Que ens passa o els gossos no tenen fred!

Disculpeu, barrufets meus, pels dies que fa que no dono senyals de vida. He estat enfeinat barrufant mes hores que el Talgo, malgrat que aquesta expressio esta perdent significat veient la patetica i lamentable situacio del servei ferroviari catala, que tants anys he hagut de sufrir, mentre els talosos que ens governen no fan res per remeiaro, ells que es mouen pel pais en cotxe oficial en la mes ineficac, i fatxenda de les maneres.

Ara que trec el tema, i perdoneu la digressio, estic expectant pel dia que la gent, farta de la continuada presa de pel de la Renfe i davant de la completa incompetencia i desidia de l'administracio publica, cali foc a un parell de convois per deixar dit d'un cop i clarament com de tips n'estem tots de tanta patxorra incomptent. De moment, ja sento aires de revolucio i que n'hi ha que ja han bloquejat les vies unes quantes vegades mentre que d'atres estan produint sabotatges. Tontilla!!!! Espavil!!! que aixo no es la 'Feria de Abril'!!!!!


Be, tornant al tema principal, voldria parlar-vos avui d'un fenomen que des del meu punt de vista s'esta tornant un xic desproporcionat al Japo, i que es possible que en breu ens acabi arribant tambe a nosaltres, si es que ja no ho ha fet ara. Em refereixo a la gent que tracta a la seva mascota com si fos un nino o una criatura. Al Japo, les mascotes, gats i sobretot gossos, es veuen des d'un altre punt de vista. La gent no te un gos perque els agradi, per exemple, la presencia d'un pastor alemany, o perque vulguin un vigilant de la casa o una companyia fidel. Al Japo, moltissima gent te mascota simplement perque son 'kawaii' (mones, maques, xules). Es com qui te un pelutx, pero que a mes, es mou i et reconeix quan tornes a casa.

Que provoca aquesta mentalitat? doncs, que el tipus de gos que gairebe tothom te es una mena cancarria minuscula i esquifida de la mida d'una puc,a que gairebe no ocupa lloc i que el poden portar arreu on vagin dins de la bossa o fins i tot, posat el cas, dins d'un butxaco del gec. Mentre que els gossos son minusculs, els gats solen estar un pel mes desenvolupats, i com encara ningu no ha descobert la manera de fer que un gat et segueixi pels llocs com ara ho fa un gos, aquests es solen quedar per casa, engreixant-se com a bacons. Ara be, no volen gats comuns i mil-colors com la majoria dels nostres gatets, prefereixen gatolins de marca amb les faccions que els agraden mes: ulls grossos i cara triangular. Us heu fixat en les cares dels dibuixos manga com son? doncs, jo diria que son molt semblants a les dels gats.

Es argumentable fins a cert punt el fet que vulguin mascotes diminutes, visquent com ho fa la majoria en petites habitacions d'uns 10m2. Si alguna companyia inventes la mascota que no embrutes i de la qual se'n poguessin triar els colors i les caracteristiques, segur que es faria d'or venent tota mena d'engendres amb l'aparenc,a de pelutxos de les mes curioses formes. I no crec que fessin gaires escarafalls a tenir un pelutx que simules roboticament a un animalet. Personalment trobo que un gos o un gat son aixo, un gos o un gat, i que cal tractar-los com el que son, uns animals domestics, no pas un pelutx o un nino a qui cal repentinar i maquillar.

El que trobo veritablement passat de voltes son particularment dues desviacions que certament patologiques del fenomen mascotivol. Una es la de vestir les mascotes. L'altre es la que porta a moltes joves parelles a tenir una mascota com a substitut d'un fill a qui tracten de manera semblant a com ho farien si realment tinguessin un nado.

Personalment, crec que la ONU hauria d'emetre una ressolucio en contra del costum de vestir amb robeta als gossets. Es lamentable veure un gos pel carrer amb gorra, mocador al coll, samarreta i pantalons. Fins i tot, un cop vaig veure un gos que portava la mateixa samarreta que l'amo i un altre que vestia amb el mateix estil heavy que la mestressa. No es maco! es denigrant! Els pobrets gossets ho saben que estan fent el ridicul mes desvocat i et miren amb una carona de pena demanant una intervencio immediata dels cascos blaus per tallar de soca arrel aquesta averracio. Estic visquent amb estupor la proliferacio a totes les galeries i grans superficies comercials de tendes de moda per mascotes, amb tota mena d'accessoris que atenten a la condicio animal de les mascotes que les hauran de sofrir.


Aquesta deriva hortera i oliosament nyonya esta connectada amb la tendencia de masses parelles joves de preferir una mascota a un fill. No se si es conscient o inconscientment, pero el gran sentiment maternal de les dones japoneses s'esta desviant cap la cura d'un gosset, al que vesteixen i cuiden com si fos un nado, amb els avantatges que hi puguin veure pel fet que no cal tanta responsabilitat ni compromis, i que no creixera mai ni caldra pagar-li mai una desorbitadament cara educacio. Arriba a tal extrem la bogeria, que he presenciat a parelles passejant pels parcs amb cotxets com els de nens portant-hi a dins el seu gosset tot empolainat fins a la cueta amb tota menta de galindaines i llacets.

Es que no se n'adonen que als gossos no els hi cal cap mena de roba, que ja la porten de natural, que el pel que duen de fabrica serveix basicament per aixo? Es que no entenen que a un gos no cal passejar-lo en cotxet de nens, que ja caminen solets i que, de fet, els encanta correr sols amunt i avall pel parc? Tampoc no cal ensenyar-los-hi a fer res, als gossos! La seva condicio de mascota no depen de saber fer cap malabarisme! No calen escoles ni entrenaments! es un simplement un gos, si's plau!!!

Be, barrufets meus, espero que enteneu el que vull dir i que tracteu als vostres gossos i gats com el que son. Ells s'ho mereixen i, sincerament, jo crec que ho prefereixen.