Les Belleses del Japo

El Japo no deixa de sorpendre'm cada dia. Mentre que hi ha moments que et quedes perplex intentant entendre que va passar pel cap del que va fer certes coses que vessen lletgesa pels quatre cantons, altres voltes quedes meravellat per la subtil.lesa i simplicitat del seu concepte de bellesa.

Com en moltes altres coses, no tinc massa idea sobre estetica japonesa, pero em considero fins a cert punt bastant sensible a la bellesa. Al Japo, per ser bo, res pot ser excessiu. Si al comenc,ament em costava trobar gust a molts dels menjars que preparen per la suavitat dels gustos, en questions de bellesa, passa el mateix. Tot ha de ser moderat.

Mentre que els nostres jardins son fruit de la geometria, els seus semblen natura viva. No m'acabaven de dir res els muntets de grava i les extensions arides de pedretes fent ratlles. Tot i aixo, m'encanten els jardins on la verdor, la molsa i la frescor sobreixen arreu. En els primers, l'important sembla a ser la buidor que s'equilibra amb certes pedres posades estrategicament per tal d'ancorar les sensacions. En els darrers, tot ha estat disposat per a que la natura hi actui lliurement i envaeixi l'escena inudant-ho tot. L'artificiositat esdeve naturalitat.

El moviment tambe es font de bellesa al Japo. Es dificl d'explicar, pero sembla com si fossin captius dels moviments, com gats amb la mirada hipnotitzada per un fil que balla davant seus. Es pot apreciar en mil coses, des de les salutacions fins a la manera que tenen d'indicar les coses o els moviments de mans quan parlen. Els captiva la sincronia i la precisio dels moviments, sense la verborrea kinetica dels mediterranis. Un dels extrems es el moviment precis de les geishes o dels actors de kabuki, pero la famosa ceremonuia del te crec que n'es el paradigma. Sembla com si el mes important no fos prendre's el te, si no preparar-lo. A mi encara em posa nervios, cosa que implica que no he compres del tot que hi ha rera aquest ritual.

Un altre font de bellesa es la caligrafia xinesa. Tot i que la gran majoria de kanjis que un troba al llarg del dia son d'un estil bastant estil.litzat i estandard, que en permet la seva facil lectura, tot sovint, un topa amb exemples d'escriptura manual. En Japones, escriure i pintar son la mateixa paraula. Per contra, en la majoria de llengues occidentals, escriure prove d'una paralua que vol dir fer un solc, com ratllar o llaurar. Jo crec que son dues visions completament diferents de l'escriptura. Pintar permet fer trac,os molt lliures de diferent gruix i direccio. Aixo es basic a l'hora d'escriure els kanji i s'adiu molt be amb l'abominacio japonesa per la linia recta. En canvi, gravar, en metall, fusta o pedra, nomes permet fer ratlles rectes i, com a maxim, cercles; per aixo els caracters llatins son com son.

Com a contrapunt, diria que em sembla que on realment troben els japonesos la bellesa es en la simplicitat de les coses naturals, no pas en el barroquisme de l'ornamentacio artificiosa d'algun dels periodes de l'art occidental ni en la simetria i claretat de la linia recta i el blanc marmori classics. Als japonesos els agraden les coses petites, amb forces detalls per recrear-s'hi pero on ni l'excess de colors ni de formes no els aclaparin.

Malgrat tot, com digue Adso, stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus, i quan de la bellesa de l'antiga rosa no en quedi res, nomes en restara el seu nom nu, una sola imatge. Per cert, el kanji gravat en pedra d'abans vol dir amor, que en japones es diu 'ai'; suposo perque de vegades fa mal.