Aixo Si Que Es Una Crisi!!!

L'altre dia vaig estar veien una pel.licula curiosa, "L'esfonsament del Japo". Es una pel.licula d'aquestes de desastres naturals, en la qual degut a un curios efecte, que anomenen el megalit, les illes que conformen el Japo s'esfonsara dins del mar en un periode curtissim d'un any, entre terratremols excepcionals i una histeria col.lectiva que destrueix el pais fins a reduir-lo gairebe a cendres.



Mentre veia la pel.li se m'acudien moltissimes coses per a parlar. Per exemple, la diferent percepcio de les catastrofes naturals que tenen al Japo respecta a l'occidental, els diferents estrats socials que es veuen a la pel.licula, l'estructura mateixa de la pel.licula i els dialegs, que semblen mes aviat una classe de geologia, i moltissimes altres coses mes, com ara el making-off i les diferencies entre la versio original i la doblada, que es la que vaig seguir jo. Es una pel.licula que, al meu entendre, il.lustra molts aspectes de la idiosincracia japonesa.

Potser sembla arriscat intentar extrapolar com es comporta una societat tan complexa com la japonesa nomes a partir d'una pel.licula, pero crec que conte molts aspectes que n'exemplifiquen maneres de pensar. Per exemple, es veu molt clarament la component ganbaristica dels herois, que no actuen per egoisme i salvar-se ells i els seus, sino que es sacrifiquen, primer socialment, perdent la reputacio, i despres fisicament, morint en l'intent, per tal de salvar a la nacio japonesa.

Si canvieu els terratremols per els bombardejos aliats, el batiscaf, pels Zero, ja teniu un paral.lelisme directe entre la pel.li i una de tokotai. Hi ha una reaccio molt japonesa, la de no fer res i acceptar la fatalitat. Semba que aboguin per un suicidi col.lectiu de tot el pais. El primer ministre ho fa, la mare del protagonista ho fa. Accepten el que sembla inevitable i no fan res. Tambe tenim un sensei boig que es revela contra l'establishment de burrocrates i acaba a bufetada neta en un intent infructuos de fer-los-hi entendre el que passa. Es el ronin, el samurai sense amo, que vaga buscant revenja. Pero es ell qui salva el pais tenint una idea brillant.

Aixo es l'esperit del senseisme, la fe en creure que el sensei ens il.luminara amb una idea brillant que ens treura del merder. Per a que aixo passi a la practica, pero, tambe ens cal un personatge cabdal, un dirigent pur, equilibrat i lleial. Es l'ideal d'un bon govern al Japo: algu capaç d'encapcelar amb energia i rectitut l'escomesa que la resta seguiran cegament per tal d'arribar a un bon resultat. A la pel.licula es una dona, la ex del sensei, que encara creu en ell, tot i haver-lo abandonat per una carrera politica com a ministra. Els politics ineficaços (el primer ministre) i els corruptes (el viceprimer ministre) no han servit de res, pero la sacrificada i immaculada ministra d'educacio creu en el pais i el salva.

Es una pel.licula plena d'arquetips molt japonesos, possiblement heretats dels seus classics i tambe de la manera de pensar "oficial", que a mes, es repeteix habitualment en els discursos i la propaganda oficial. Pero la pel.licula, a mes dels herois, conte els altres personatges de carn i os. Els mortals que es sacrifiquen, els que pateixen, els que tenen somnis, i els que tenen gana. Son els altres dos protagonistes, un ajudant del sensei (un dels SMAP, grup de guapos que fan veure que canten) i una bombera molt maca.

Es curiosa la historia d'amor d'aquest parell. Tots dos es dediquen devotament a la seva passio/somni (yume, 夢). Ella, que es bombera d'un cos d'elit dels bombers de Tokyo (els bomers son grups amb disciplina quasi militar), i salva al xic del SMAP i a una nena, que perd els pares i, no se sap com, acaba visquent amb la familia de la bombera, una colla d'elements del lumpen japones, que tenen un bar minuscul de monja-yaki (el okonomiyaki tokyota).

L'amor al Japo es mostra de maneres diferents i mes subtils a la nostra. Ella li torna la jaqueta al noi, despres de rentar-la i cosir-li els forats. Aixo es un simbol molt comu que les dones empren per a mostrar interes en un home: portar-li alguna cosa per menjar feta per ella, o be tenir cura de que ells estigui mes comode. La llista pot ser inacabable; pero el que pot sorprendre es que sempre acaben per ser coses bastant col.laterals.

Hi ha una escena en la que els dos s'expliquen llurs somnis. Ell explica que anar fins al fons del mar es com trobar-se envoltat per una presencia protectora i que el fa sentir segur, al que ella contesta que es com tornar a les entranyes d'una mare, rient mentre ho diu. La traduccio no acaba de coincidir amb el que ella diu (okasan no naka ni iru), i sona tot plegat un pel sordid, tot i que a ells no els ho sembla pas, i sembla que aquesta descripcio li plau a ella.

Es possible que sigui algun dels petits esglaons que ella va pujant fins a enamorar-se d'ell, que ni se n'adona. Un altre es una escena en la qual ell juga amb una nena i que suposo que a ella aixo li sembla el summum del romanticisme. En cap moment, pero, hi ha una abraçada ni una mirada directa: tot son aquestes escenes tant tipiques en les que un esta d'esquenes a l'altre mentre parlen. Tant sols, al final, quan ell decideix a sacrificar-se, empes per les paraules de la seva mare (viure no es el mes important; el que importa es estimar) i l'exemple del seu amic, que no abandona el Japo com acte d'amor per a que la seva familia tingui un futur, que ell li fa un peto a ella.

Pero en aquest moment, la historia es fa molt contradictoria: ella, creient que marxara properament del Japo, i que la deixara a ella i a la seva familia abandonats a la illa, li demana que l'estimi aquella nit, pero ell se n'excusa. Aleshores, enmig de la nit, l'abandona marxant no pas a l'estranger (a l'estil Madam Butterfly), sino que se'n va a cumplir la seva missio, el sacrifici final, per a que ella, la seva estimada, pugui tenir un pais on viure-hi.

Senzillament, no acabo d'entendre aquest raonament del final, una mica a l'estil de Titanic, pero m'imagino que es el punt culminant en el que l'audiencia esta tota plorant com una magdalena. I el final, obviament, el sacrifici del mindundi salva la illa, el Japo i l'enamorada. Un sacrifici devot i honorable i, sobretot, per amor. Quedeu advertits que el nivell de cursilada melodramatica de la pel.licula es propera a nivells letals.

Malgrat tot, es una pel.licula curiosa de veure, amb efectes especials molt aconseguits i actuaciona molt en la linia de l'estil dels drames japonesos, en les quals els actors miren a l'infinit i sembla que repeteixin slogans, i que pot semblar ridicula des de la nostra optica, pero que per aixo, la fan interessant, crec jo.

Laca i Perruques

Aquest es un video curios que he trobat voltant pel YouTube. Son host, es a dir, nois de companyia. Havia vist algun programa d'aquests per la tele, pero sempre hi sortien dones de mitjana edat, casades. El que m'ha sorpres es que les que hi surten aqui son bastant joves.

Al video hi surt Osaka; Ebisubashi, concretament. L'escena es bastant habitual. Passes per alla i veus a tots aquests pajaros gairebe assaltant a les noies que hi passen fent nanpa. Abans n'hi havia que ho feien per esport, pero ara solen ser hostessos dels clubs dels carrers propers, que intenten engatussar a les noies que van o venen despres d'un dia bastant alineant a la feina.

Com podeu veure, el que expliquen es bastant el que es. Ofereixen un yume (somni) fals a les dones a canvi d'una gratificacio economica. Podeu analitzar per vosaltres mateixos el que es. Jo he vist la contrapartida femenina, i la masculina nomes de lluny, a partir dels cartells, els locals, i els paios aquests que es veuen arreu per aquella zona a l'hora que el sol es pon. A vegades te'ls trobes pel mati al tren, amb cara de vampirs que no han dormit en tota la nit.



Podeu apreciar una mica l'ambient de ligoteo del Japo. Si us sembla que tenen 12 anys es perque aixo es part del joc, i podeu trobar comportaments semblants tant d'elles com d'ells si aneu un divendres per la nit a qualsevol izakaya, encara que nomes siguin cites concertades entre grups d'amics, la manera que habitualment els nois i les noies es coneixen al Japo, mitjanc,ant un intermediari.

Nomes dir que aquests nois, a part de dir que guanyen unes bestieses que cap d'ells guanyaria treballant en una feina normal, tenen una aprenc,a de dubtosa masculinitat per a nosaltres: son molt prims, porten uns cabells molt emboixats i plens de laca, i no solen fer gaire cara de salut. Pero el millor, com es pot apreciar al video, es la seva actitud de macarrilla. Curios, oi?

Balleu, Balleu, Balleu el Ball dels Artistes!!!

Us fa riure? us fa emocionar? a mi tambe. Fem el ruc de tant en tant!

Barrufeu el ball dels artistes!

Decadencia Post-Industrial o Menjar sense Pensar

Una de les coses que mes m'agrada fer una tarda qualsevol es anar a menjar sushi (寿司). Ja se que es un estereotip i que molts de vosaltres tambe n'heu menjat, pero si no ho heu fet mai al Japo, es com haver tastat la paella a Moscou. No es el sushi en si, que segur que amb cales a la cartera podeu trobar un bon restaurant per aqui on un chef japones us en faci amb peix tant o mes fresc que el d'alla. Al cap de vall, molta de la millor tonyina del Japo surt del Meditarrani, oi? Com dic, no es el menjar en si, es l'ambient, com tambe passa amb els karaokes; no es el mateix, ni de lluny!

Puc estar content d'haver menjat força i molt bon sushi, pero el que m'agrada mes fer no es pas anar a llocs on et cobren una fortuna per una pos amb 5 peces, sino a llocs mes autentics, passant de les cadenes de restaurants i dels llocs mes polits, intentant endinsar-se en la cara mes real del Japo del dia a dia. Nomes heu de fer una analogia per entendre el que vull dir. Tot i que Barcelona no es realment un lloc de tapes, on creieu que es mengen millors tapes? Al "Tapa-tapa" del Passeig de Gracia o als inhospits gallegs del c/ Ample? Doncs, al Japo passa el mateix.

Els meus favorits son aquests petits locals estrets i amb mobiliari de formica que ja ha perdut les ratlles de la fusta d'imitacio que aparentaven per l'abrassio de tantes ratlles del cul que s'hi han assegut amb els anys. Els que puntuen mes alt en el ranking de decadencia d'una era post industrial que tambe es morta son els kaitenzushi (回転寿司), els bars de sushi amb cinta transportadora. A nosaltres ens pot semblar la ultima meravella, pero us asseguro que s'hi podria fer una tesi nomes d'estudiar les implicacions psicologiques del fet de menjar directament del que t'arriba per una cinta, com en una cadena de muntatge; us enrecordeu del Temps Moderns?

Aquests bars son un univers. N'he vist de mil classes i maneres, i a voltes no he tingut prou valor per entrar-hi sol a fer-hi un tast. N'hi ha de familiars i n'hi ha de cadenes; de millors i de pitjors; amb peix mes fresc i d'altres amb peces de dubtos origen; n'hi ha que tens el sensei davant dels nassos fent-le el sushi amb una serie de moviments rapids i mecanics dels dits i mans i d'altres on es una maquina que automaticament te'ls fa. Fins i tot, en els mes tecnificats, hi ha pantalletes tactils on pots fer-hi la comanda, que t'arribara en un parell de minuts just a la teva taula sense que ningui no hi intervingui. Per a que sapigues que es el teu plat que arriba, el sistema emet un pi-pi-pi quan el platet es a la teva vora. Encara no en se del cert el mecanisme que fa que piti amb tanta precisio, tot i que en tinc algunes hipotesis.

Pero el millor es l'ambient. Depen de l'hora, ja que la clientela canvia. Si hi aneu el migdia o prop de les vuit del vespre trobareu families senceres anat-hi a dinar o a sopar. Si es un dia de diari, veureu grups de mames amb canalla anant-hi a menjar. Elles xerren escandalosament mentre les criatures juguen amb el menjar. Es dificil trobar-hi lloc en aquestes hores, ja que tenen el mal costum d'anar a menjar tots al mateix minut. Enmig d'aquests xivarris familiars hi trobareu treballadors, normalment sols, que han esgarrapat uns minuts per menjar una mica de sopa i alguna peça de sushi. Els caps de setmana a aquestes hores passa exactament el mateix, tret que els homes que menjaven sols ara estant formant part de les seves respectives families.

Tanmateix, si voleu trobar-hi un forat per a seure i menjar sense cridoria, es millor evitar aquestes hores i anar directament a l'hora dels solitaris. Es el moment mes decadent del dia. Jo n'he trobat tres moments, just despres de dinar, abans de sopar, i molt tard a la nit un dia qualsevol de diari. En tots trobarem una fauna semblant: treballadors que mengen fora d'hores, des dels que van amb uniforme laboral, granota, o tratge negre d'oficina, i els omnipresents ojiisan (お爺さん), homes de edat que possiblement ja no treballen, pero que tampoc no se saben estar a casa. Depenent del barri, la fauna sera mes o menys chunga, sent la del barris d'Abeno (阿倍野) i Shin Sekai (新世界) d'Osaka els mes decrepits i decadents dels que he visitat fins ara. Haig d'avisar-vos, Barrufets, que a Shin Sekai no he tingut mai valor de menjar-hi res.

A aquestes hores, els restaurants de sushi solen estar mig buits i amb gent que no sap on anar i esta alla matant les hores mentre fa un mos, com qui fa un cafe en un bar per passar la tarde. Hi ha de tot, des d'habituals del barri a passavolants. Hi regna un silenci nomes entretallat pels esgarits dels irasshaimase/irasshaimashita de les cambreres quan entra o surt algun client, que es contestat immediatament pel cor de mestres sushinaires sense ni aixecar la mirada del tros d'onigiri que estan amassant entre les mans. Aquests solen ser menys clars que els de les noietes atentes que et reben a l'entrada, i no passa d'un inintel.ligible ~~~mase!/~~~mash'ta! sense gaire conviccio.

Per mi, es com entrar en un onsen de decadencia quan m'assec a la barra d'un kaitenzushi envoltat de cares absents que no miren enlloc. Si no hi hagues cinta transportadora, hauries d'encomanar al cambrer algun assortit de sushi. T'hi hauries de dirigir, establir una comunicacio i demanar-li el que vols menjar amb temps, ja que no estan preparats, despres d'haver llegit una carta o els incontables cartellets que pengens a les seves esquenens amb el preu i el tipus de peix que duen. Seria un acte premeditat, actiu, amb un bri d'intel.ligencia, i el cambrer bramaria alguna cosa mentre els seus companys, com cantants d'una coral, repetirien la tornada.

En canvi, els kaitenzushi pots menjar sense premeditacio. T'asseus i nomes has d'allargar la ma per agafar el plataret que passa per davant teu sobre la cinta transportadora. Es un acte irreflexiu, mecanic, idiota, com d'un peix que obre la boca i li entra menjar sense haver-ho pensat. Quan acabes, apiles els plats, que es conten a l'hora de demanar el compte. No cal parlar, no cal pensar, no cal reaccionar. Els parroquians solen estar flotant en un espai mental intermedi entre la realitat i el somni, com sonambuls, asseguts en els seus tamborets, amb les cames creuades, voltant amb llanguidesa la peça sobre el platet amb soja i wasabi. Cap paraula comunicativa a l'ambient, nomes el so dels plats, el soroll dels que prenen sopa en ebullicio i el repetir mecanic de les invocacions dels que preparen el sushi.

Es un estat que sembla que penji en un equilibri inestable, esperant a que el fil que el sustenta es trenqui, com de caiguda lliure en el que no tens la percepcio de que estas caiencu, i que jo anomeno de decadencia. Es decadent per molts motius, pero per mi l'aspecte que guanya es aquesta buidor comunicativa i reflexiva, de falta de voluntat. Seus passivament davant d'una cinta transportadora que et vehicula platets de peix cru, ja esta. Crec que els japonesos han aconseguit aillar en els minims elements l'acte de la ingesta: no hi ha coccio, ni preparacio, ni cuina, ni coverts, ni estovalles; no cal que miris la carta, ni que demanis, ni que pensis que voldras; el menjar ve sol a taula! Fantastic! Al.leluia!

Un dels meus llocs preferits i que guanya de sobres en decadencia es un petit restaurant que hi ha a Kawaramachi a Kyoto, a uns 10 min a peu de la parada de Sanjou del Keihan. Esta just a un encreuament de carrers, a la part esquerra del carrer mirant al nord (el riu Kamo a la part dreta, tot i que no es veu, ja que cal creuar un parell de carrers per arribar-hi). Si feu servir el street-viewer del Google Maps el podreu veure, tot i que les imatges devien estar preses un diumenge de bon mati, ja que el carrer esta desert i tots els comerços estant tancats, cosa rara en un pais que funciona 24/7, com una fabrica.

De Crisi en Crisi o la Realitat Imaginada

Ultimament el Japo viu immers en un estat de panic degut a la crisi mundial. Ells haurien de ser els que menys por els hauria de fer per diversos motius, com ara pel fet que venen d'una crisi que ha durat uns 15 anys provocada per l'explossio d'una altra bombolla immobiliaria esquitxada tambe per sonats casos de frau. Per la rao mes clara, penso, es que l'economia del Japo, tot i exportar enormement sobretot als EEUU, es substenta d'una manera molt important en el consum intern, que a diferencia de la majoria de paisos occidentals, es realitza en metal.lic, es a dir, que no depen del credit extingit sino de la llegendaria capacitat estalviadora nippona.

Es clar que els ha afectat que el seu principal soci economic, del qual han viscut i han anat fagocitant alguns sectors, com l'automobilistic, a la manera d'una remora sota l'aleta d'un tauro, visqui ara penuries economiques i hagi decidit tancar l'aixeta de la despesa en bens de consum, molts d'ells, japonesos. Els grans gegants com Toyota i Nissan han començat una esbandida general de treballadors, una cosa fins ara mai vista al Japo. I es aixo, crec, el que esta sembrant el panic entre les ments acomodades en la estatica fins ara situacio laboral japonesa.

Van començar els recels amb el trencament de promeses per part de les empreses que solen contractar als joves llicenciats universitaris uns mesos abans que s'acabi l'any fiscal, de manera que a l'abril puguin entrar a formar part dels nous batallons que sustenten les estructures empresarials japoneses. Sembla que aixo no havia passat mai, i que fins i tot el Govern s'hi va haver de ficar, ja que no els semblava be que si una empresa habia donat la paraula de contractar aquest o aquell enginyer o advocat, a l'hora de signar el contracte es fes enrera. Fins i tot va provocar crisis nervioses entre els joves cadellets, ja que no sabien que fer davant d'aquesta situacio nova. Aqui aixo passa cada dia i no fem escarafalls, alla els suposa una depressio la novetat.

Despres van venir les "re-estructuracions", un fenomen nou en la pell de la majoria de japonesos, que tenen encara com a ideal el pertanyer a una gran companyia de per vida. A la practica aquesta situacio aparentment privilegiada nomes la disfruten una proporcio reduida del total de la força laboral japonesa, segons he llegit. Malgrat tot, gairebe tots els estudiants universitaris encara sommient el somni dels seus pares d'entrar en una gran companyia per sempre.

En general, la majoria d'empreses japoneses solen estar sobreocupades de força laboral. Hi ha molta gent que fa feina redundant, grups de treball sobrepoblats, gent que esta palplantada sense saber que fer tret de reverencies, treballadors dormint, i un llarg excetera de falta d'eficacia. Sembla incrible, per la primera impressio que un te quan entra en qualsevol empresa, tenda, negoci, bar o restaurant, es que hi ha massa gent treballant-hi, que amb la meitat passarien. Recordo molts cops haver fet el comentari "si algun dia als directius els peta per fer fora la gent prescindible, aixo sera un caos".

I el dia, Barrufets, sembla que ha arribat. Primer van ser la ma d'obra estrangera. Les grans empreses automobilistiques, subsidiaries i, en general, les manufactureres i pesants, solen tenir una quantitat important de ma d'obra estrangera temporal. Solen ser xinesos o brasilenys, molts amb ascendencia japonesa, pero tambe n'hi ha molt de l'Africa (de Ghana, sobretot) i de llatinoamerica (Peru). Els contractes solen ser bastant mes dolents que els dels treballadors fixes, de mig any, i viuen moltes vegades mig en ghettos, com la ciutat de la Toyota.

El sistema no ha estat l'acomiadament, senzillament han deixat que expiressin els seus contractes de treball temporals. La majoria no tindran dret a l'atur ja que tot i que han pagat, segurament no han estat el temps suficientment llarg com per a obtenir-lo. Tampoc trobarant feina, ja que no solen tenir un nivell de japones prou alt com per treballar en un comerç i obrir un petit negoci, penso, deu quedar bastant lluny dels pais dels somnis realitzables.

Pero no ha quedat aqui el festival d'acomiadaments encoberts. Despres del temporals estrangers han començat a no renovar temporals japonesos. Al Japo hi ha una gran part de gent que treballa amb contractes temporals. Solen ser gent jove i poc qualificada. El somni de la feina de per vida es il.lusori, com tambe ho es el gran nivell formatiu que apareixen a les estadistiques. Com he comentat algun cop, hi ha una problematica immensa amb tots els que tenen treballs temporals, ja que en masses casos continuen atrapats en un cercle vicios de feines mal pagades pensades per a estudiants a temps parcial i no pas per a gent a la trentena.

Una problematica que a Espanya no existeix es el fet que molts d'aquests treballadors temporals sense familia solien viure en els edificis dormitori de les empreses. Pot semblar estrany pero jo tambe n'he sigut un d'aquests que viuen en un apartament que pertany a la empresa. En el meu cas, l'empresa apareixia com a llogater, pero empreses com NTT, Sharp o Toyota tenen complexos en els que els seus treballadors viuen.

Solen ser edificis horripilants, vells, i amb apartaments que en d'altres llocs es considerarien tercermundistes, pero aqui aquests danchi son molt normals. El problema es que quan perds la feina, perds l'apartament, i de la nit al dia, passes a estar al carrer, amb molt poques possibilitats de tornar a la possiblement minuscula casa dels pares. Double punch!

Despres dels temporals han agafat la llista dels fixos, els famosos kashain, 会社員, els soldats lleials de la empresa. Les feines solen tenir revisions d'objectius anuals, dels que depenen els bonus i les promocions, malgrat que fins avui, no es solia questionar el lloc de feina. Es una llei no escrita que si no segueixes les exigencies del teu supervisior, dificilment aniras passant a llocs de responsabilitat superior. Pensareu que arreu es aixi, pero al Japo hi ha un fenomen curios, que es l'ostracisme: els llocs superiors s'assoleixen a mes de per merits o savoir-fair, per edat. Si tens certa edat, acabes per arribar a encarregat, sempre que estiguis en el cami correcte, sino, els teus companys et marginaran i el teu cap et menystindra.

Suposo que aquests han sigut els primers que han posat a la llista de baixes necessaries per a que la barraca no s'esfonsi. Despres, els que s'acollirant a la jubilacio voluntaria. Al Japo no hi ha res voluntari, la gent fa per motu propi el que creuen que el esta pel damunt jerarquicament els demana de fer sense dir-ho. Per aixo, dubto molt que ningu remugui a l'hora d'acceptar una juvilacio avançada. La majoria tindran una pensio bastant irrisoria, amb el que hauran de fer altres feines per acabar de compensar la paga. Es habitual trobar treballant a la neteja, feines de jardineria, o de controladors de parkings i obres a avis que segurament ja fa anys que estan jubilats.

La ultima noticia que m'ha arribat es que les empreses automobilistiques començarant a "exigir" als seus quadres i directius que comprin cotxes de la marca on treballen. Sembla que hi ha politiques internes en aquestes companyies que dificulten (eufemisme de prohibeixen) la entrada als parkings de les empreses de cotxes aliens a la marca, pero fins al moment, no s'habia exigit que, a mes, els haguessin de comprar. Havia sentit que empreses amb stocks com ara les que fabriquen electrodomestics exigien als seus treballadors certes despeses fixes en aparells de la marca. Aquestes despeses es solien distribuir entre els familiars i s'exigien factures originals per tal de justificar la compra. En un cas molt proper, tota la familia va contribuir a mantenir les vendes de diaris d'un dels seus membres ja que l'empresa exigi un nombre fix de subscripcions.

Potser m'equivoco, pero una cosa es que l'empresa et faci un bon tracte si et conve comprar-li alguna cosa, l'altra es que t'obliguin, perdo, suggereixin una compra fixa. A mi em sembla una mesura medieval i coercitiva. Tanmateix, us podeu fer una idea de quin es l'ambient que es respira al Japo. I com he dit, en part, sembla una mica contradictori, ja que les materies primeres, les principals importacions del Japo, han baixat de preu, per una caiguda de la demanda i un augment del valor de Yen, i una part molt important de l'economia es basa en el consum intern. A mes, les grans empreses nippones tenen ja fa molts anys acces als estalvis dels seus compatriotes a un interes nul. Per que tant de panic, aleshores?

La Patata de Satsuma Contra-Ataca!

Cada pais te el seu Tontilla; cada ciutat, uns quants; i tambe cada poble, escala de veins, o familia, poc o molt, en te un. De Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases, es deia abans. Ara es diu allo de "Catalins, catalitiques, visc a Catalunya!". Doncs, al Japo, Barrufets, tambe en tenen un bons assortit de sashimi moriawase de carallot.

Ultimament, sembla que l'habitual primer lloc de la llista de bakachins que tradicionalment ha encapcelat l'Ishihara, alcalde de Tokyo i escriptor de best-sellers, s'esta veient amenaçat per la incipient figura en el mon del papanatisme pel primer ministre Shintaro Aso, el lector de manga. Es dificil, tanmateix, superar les parides racistes de l'Ishihara, com aquella de que el frances no servia per a les matematiques. Que el perdonin, si poden Fermat, Decarte, Pascal, Cauchy, Laplace, Fourier, Poisson, Galoise, i Poincare, per citar-ne uns pocs. Pero l'Aso, la patata de Satsuma, ho intenta cada dia amb aquell afany de perfeccio gambaristica que nomes els japonesos saben dur a terme.

Avui li ha sortit de la barretina dir que les religions del mon haurien d'aprendre del Japo en la manera en que es valora el treball, no pas com un castic, sino com una bondat que cal practicar per tal de sortir de la crisi mundial. Segons ell, "treballar es bo. Aquest pensament es completament diferent del punt de vista de l'antic Testament. Hauriem de compartir aquesta filosofia nostre amb moltes d'altres nacions”. No es tan brillant com aquella de que els japonesos serien bons mitjances a l'orient mitja pel fet de no tenir els ulls blaus, pero demostra una mica la visio reduccionista i simplista que massa sovint els japonesos apliquen a l'hora d'entendre com funciona el mon.

Que els politics d'arreu no son precisament d'entre els mes virtuosos, com Aristotil pensava que hauria d'estar format un bon govern d'una polis, ja fa dies que ens n'hem adonat. Seria bo, si mes no, que tinguessin un finisim vernsi d'allo anomenat "cultura general", que a mes de servir per a respondre preguntes d'un concurs, tambe serveixen per tenir una opinio adulta i informada.

Per mi, les paraules del 1er ministre palesen raonaments molt comuns de molts japonesos, sobretot dels politics. La primera que salta a la vista es la ingenuitat i candidesa de molts dels seus judicis historics o socials, amb un desconeixement abismal d'aspectes rellevants de la historia mundial. Valoracions com l'anterior, en la meva opinio, son d'una ingenuitat que ratlla la cretinesa. Un altre, potser mes evident en politics, es aquest desig pueril de voler fer participar a la resta del mon de les bondats del "sistema" japones; que els de fora vinguin i ens copiin, quan la realitat es justament la contraria i del poc impacte que en el mon te la cultura i societat japoneses. L'ultim, per a mi, es la poca profunditat del pensament filosofic japones i, en particular, del religios.

Que no se m'enfadi ningu, ja que entenc que pot semblar que pixi fora de test, pero la religio al Japo no ha evolucionat mes enlla de l'animisme magic, ni en cosmogonia o teogonia, ni en moralitat o etica. No hi ha un olimp, un canon o un decaleg. Hi ha una miriada d'esperits, tots bastant funestos, rituals molt estil.litzats, versions simplificades de budisme, i molta magia i supersticio. I el mes curios es que pels japonesos les practiques religioses son mes o menys com els sants aqui: segons l'ocasio, en tries la que et va millor, sigui shinto o sigui budista.

L'Aso passa per catolic, una minoria molt minça i historicament no gaire ben considerada, ja que el poder catolic del Papa suposava una amenaça directa al poder del shougun pel control total de la poblacio. Per aquest i per d'altres motius, en certes epoques passades, a part de no deixar entrar especificament ni espanyols ni portuguesos a la illa, el fet de ser catolic es podia pagar amb la mort. Malgrat tot, families molt importants, com la de l'Aso o la propia emperadriu, son catoliques. Dificil de comprendre, oi?

Suposo que de la mateixa manera que el budisme va entrar al pais gracies a la influencia dels monjos sobre les classes benestants que enviaven els seus plençons a estudiar de lletra amb el daishounin mes proper, i tornaven a casa amb el cap pelat i repetint mantres que no entenien, els jesuites tambe van fer la seva feina evangelitzadora merces al seu prestigi docent: us ensenyo de matematiques i, de pas, us apreneu aquesta historia tan curiosa del fill d'un fuster de Palestina que feia miracles enlloc de cadires i despres de morir se'n va anar al cel volant.

Fins i tot hi ha una llegenda en la qual Jesus va arribar al Japo fugint de les persecucions i reposa en una tomba que es troba prop d'Aomori, al nord del Japo, fet estrany si tenim en compte es que un dels dogmes de la fe cristiana es que, justament, Jesus va resuscitar en cos i anima. Suposo que es part d'aquesta mania seva de posar "nihon no" davant de qualsevol cosa que ja existeix a qualsevol altre lloc del mon. El Jesus japones sera tan semblant al real com el pernil japones, el camembert japones, o vi japones.

I que te a veure tot aixo amb les paraules d'Aso? Segons ell, per a la majoria de les religions, si mes no les 3 religions del llibre, treballar es sinonim del castic divi amb que Deu va condemnar a l'estirp d'Adam per haver menjat una poma. Es una visio molt simplista del mon, per no dir que esta qualificant de dropos a la majoria de la poblacio religiosa del mon. No se com quedarem els ateus en aquest nou ranking. Salut, Barrufets, que treballeu molt!

Venim del Nord, Venim del Sud, de Terra Endins, de Mar Enlla!

Un dels misteris mes dificils de discernir per mi es encara com poder distingir un japones d'un xines o d'un corea. Es possible, sense pero haver-ho mesurat, que qui hagi passat una temporada llarga al Japo (o a la Xina) hagi adquirit una millor facilitat per a poder discernir correctament qui es qui en comparacio amb algu que no s'ha mogut d'Europa. Pero, es per a ells igual de dificil de decidir com per a nosaltres?

Si heu vist Sayuri, Memories d'una Geisha, haurieu de saber que la seva protagonista a la pel.licula esta interpretada per una actriu xinesa. No en se ben be la rao que va portar a fer-ho, tot i que penso que te a veure amb el domini de l'angles que l'actriu tenia, en comparacio amb d'altres possibles alternatives japoneses; pero aixo es una meva especulacio.

Hi van haver airades protestes i critiques al Japo (i a Xina tambe, em sembla) pel fet que la protagonista d'aquesta pel.licula fos xinesa. Estem acostumats a veure actors espanyols fent de mexicans o cubans d'espanyols en pel.licules americans; per a ells "tot es el mateix". Suposo que una mica es pot extrapolar a l'estereotip que "tots els orientals s'assemblen", i tirar pel dret.

Tanmateix, s'ha de dir que a l'hora de buscar actors japonesos que parlin amb suficient lleugeresa l'angles com per a poder fer una pel.licula, als americans els hi costa molt. Per exemple, si teniu la paciencia de veure "You only live twice", la pel.li del James Bond que passa al Japo i en la que s'inspiren part dels personatges de l'Austin Powers, hi apareixen un parell d'actrius japoneses que parlen un pel d'angles.

La historia, segons els extres del DVD es que els productors, davant la falta d'actrius que parlessin angles, en van enviar un parell a UK per aprendre angles. Nomes una va arribar amb nivells acceptables per fer un paper, pero davant l'amenaça de suicidi de l'altra menys dotada per les llengues, van optar per donar-li un petit paper, que s'acaba en assassinat a mans d'un ninja que vessa veri per un fil que, equivocadament, la noieta beu enlloc d'en Sean Connery. Sacrifici per amor.

Tornant a la pregunta primera de si ells es poden distingir facilment d'entre dels xinesos, haig de dir, pel que he vist, que si. En general, no els hi es gaire dificil de destriar qui es xines de qui es japones a partir nomes de la fisonomia. No cal dir que si obren la boca, el grau d'encert es del 100%. Pero a partir nomes de la cara, jo diria que els costa igual que a nosaltres distingir un alemany d'un espanyol. Hi haura casos particulars on sera mes dificil, tot i que jo diria que l'encert deu voltar el 90%.

En el cas dels coreans i, sobretot, dels coreans japonitzats, els que han nascut i crescut al Japo, la cosa ja es mes dificil. Seria com triar italians d'espanyols mirant-los nomes la cara. Pels que ja han nascut al Japo i parlen japones sense cap mena d'accent, jo diria que si no fos pels noms i per les questions legals, no hi ha manera de saber qui es qui, ni per ells mateixos. Els coreans, pero, solen ser mes macos que els japonesos; fins i tot, mes masculins (ells) i molt mes atractives (elles). Pero potser aixo ultim es fruit dels melodrames coreans que he vist per la tele.

Tot el que dic es una mica patillero, podeu pensar, i sense cap base objectivat es cert, es nomes fruit de la meva experiencia personal. Personalment, jo soc incapaç de distingir nomes per la cara els coreans dels japonesos, si es que no se a priori que algu es corea. Els xinesos ja son una altra questio, ja que si tenen diferencies perceptibles i objectives respecte dels japonesos. Pero encerto menys vegades que no pas ells; tot s'ha de dir.

El que em va fer gracia es presenciar la reaccio que va tenir una dependenta xinesa d'una d'aquestes tendes de "tot a 1 euro" quan aquestes festes hi vaig anar amb la meva barrufeta a comprar. No erem al Japo i jo entrava a la tenda amb una oriental que no era xinesa. Primer em van servir sense fer cap escarafall, i nomes, en acabat, la mestressa, amb tota la barra que els xinesos tenen -a diferencia dels ultra-educats i mes mesurats japonesos- em va dir a mi "ah, tens una xicota xinesa!?", mig estranyant-se, mig alegrant-se; al que jo li vaig respondre, "no, japonesa!". Es va posar a riure davant la sorpresa, mes que res perque les probabilitats de trobar una japonesa en aquella zona eren bastant remotes!

D'aquesta manera, he descobert que ells tambe s'equivoquen a vegades a l'hora de decidir d'on es cadascu, una mica com nosaltres, que fins que no sentim a parlar als turistes, no sabem si son francesos, italians o espanyols. De vegades l'origen es obvi, per d'altres, no tant. Ja se que no importa gaire d'on ve cadascu, pero com a passatemps detectivesc, sempre m'ha interessant intentar descobrir sense preguntar d'on es una persona particular, una mica com aquell professor de Myfair Lady, que localitzava fins i tot el carrer on avia creixut la gent nomes a partir de seu accent angles, salvant les distancies.

Bon 2009, Barrufetes i Barrufets!

Un Estandard, Un i Nomes Un, Pero Senzill

L'altre dia un amic em preguntava com eren les instal.lacions electriques al Japo. Ell s'hi dedica i semblava que hi tenia interes. Se'm fa dificil d'explicar de vegades com son les coses mes habituals de la vida al Japo a algu que mai no hi ha estat, sobretot si nomes es fa de paraula. Li vaig intentar explicar com era el que em preguntava, pero no se si el vaig deixar massa convençut. Pensant-hi, potser nomes li vaig explicar obvietats, i em vaig deixar per dir-li el que ell mes esperava, que li descobris com d'especials i diferents son, o com de sofisticats son les seves instal.lacions electriques. Tanmateix, la unica cosa que vaig saber dir-li era que eren summament homogenies.

Es sabut que els japonesos son ultra practics. Sembla estrany que els encanti la complicacio per la complicacio en certes esferes de la vida, pero en d'altres, opten per una practicitat pueril a voltes. Un exemple fefaent son les instal.lacions domestiques. Jo no se si es que es van fer totes a la mateixa epoca i sota els mateixos patrons, o es que han triat aquests estandards d'una manera conscient, pero es abrumadora la homogeneitat de gairebe totes les instal.lacions d'una casa.

Si un va un mati de dissabte a qualsevol dels molts Konan (コーナン) repartits pels quatre costats del pais i hi compra unes cortines, les podra triar exactament de la mida de la seva finestra, i arribara a casa i les podra penjar en 2min. ja que encaixaran completament amb els riells que hi ha a sobre de la seva finestra. El mateix passara amb els llums i lampares: no els caldra cap mena d'instal.lacio, ja que duen un endoll que les permet penjar del sostre amb un sol clec, sense fer cap forat ni res. Sembla que compressis accessoris per la casa dels piny-pon, tothom te els mateixos models!

Una altra cosa que em va sobtar es que les portes dels apartaments son totes iguals: metal.liques, amb un pany de seguretat discutible i una bustia acoblada a sota. Aneu on aneu, tots els danchis tenen portes iguals, com si un Nun~ez y Navarro japones hagues construit la majoria de pisos del pais utilitzant els mateixos planells i proveidors. I tots els apartaments tenen uns forats a la paret per fer-hi sortir gairebe pel mateix lloc els desaigues dels aires acondicionats, de manera que gairebe tots els aires acondicionats estan col.locats a sobre o a la vora de la finestra principal de l'habitacio que fa de living. No se si es el millor lloc, ja que per alla hi entra el sol i l'escalfor de l'exterior, pero mai es plantejara fer un allargament dels tubs per a col.locar l'aire en un millor lloc, ja que aquest es el lloc pensat per endavant. A tot arreu igual.

A que es deu tanta homogeneitat de aparellatges? La meva hipotesi es que a ells els agrada aixi. Es mes facil i s'evita molta feina. Pero a mes, crec, que l'estructura productiva del pais tambe hi te a veure: grans corporacions industrials funcionant com a clients i com a fabricants comporta una estandaritzacio volguda o no. En certa manera, es una mica com la URSS, on l'economia planificada s'ha substituit per una economia dirigida per grans grups que conformen una inercia molt gran en la produccio d'equips.

Aixo que dic sembla contradictori amb el que aparentment un veu quan visita el Japo, es a dir, la immensa varietat dels productes que hi trobem, sobretot alimentaris. Es cert, hi ha una varietat brutal i innigualable en quant als productes que apareixen (i desapareixen gairebe immediatament) a les estanteries dels convini, i tambe en els aparells electronics de consum, ara be, en la resta, segons la meva opinio, hi regna una gran monotonia i homogeneitat, i en alguns casos, fins i tot, mancança d'alternatives, com es el cas de les cuines, neveres, i rentadores japoneses, bastant atrassades respecte de les europees.

Ho podeu veure mes amunt, al la imatge d'un konlo (コンロ), la cuina mes habitual a les llars japoneses. El de la imatge es dels moderns; jo en tinc un de mes pedestre amb aparença de post-guerra, malgrat tenir un parell d'anys. Aixo si, tots tenen gairebe les maiteixes funcions basiques estandards: encesa automatica amb un encenedor electric incorporat als fogons, un petit fornet per coure el peix, i un sistema que talla el gas quan no hi ha cap cassola a sobre del fogo. La foto de sota correspon a una cuina de preu similar d'una coneguda marca alemanya, que correspon als models mes senzillets.


No se si us hi heu fixat, pero entre els dos hi ha unes petites diferencies: en le japones es impossible de cuinar res mes gran que un parell de cassoles o olles petites, per a fer sopetes; i el forn es completament inhabil per coure res mes gran (i ample) que no pas un barat o un parell de sardines. Oblideu-vos de gratinar, fer una pizza o be torrar pa. Es la meva pura experiencia i la impossibilitat de cuinar un apat per mes de dues persones facilment i amb un temps curt. Son cuines a la mida de les seves necessitats culinaries.

No. No. No. No.

Semblaria que un pais tant modern com Japo hauria de tenir un sistema bancari a la mateixa alçada, pero a mi no m'ho sembla. No en se gaire de questions economiques, pero pel fet de provenir del pais que te el sistema bancari mes robust i fiable d'aquesta banda de la Via Lactea, com en Sabatot va dient per arreu, estic acostumat que, en general, els tramits a realitzar en bancs i caixes siguin bastant senzills i amplis.

En particular, estic mes familiaritzat amb els tractes amb la Caixa, i la unica pega que els hi veig son les comisions de veritables assaltadors de camins que apliquen a gairebe tot el que vagi mes enlla de respirar en una de les seves omnipresents oficines. Tret d'aixo, de moment, no en tinc gaires mes queixes i crec que tenen, per exemple, els millors caixers del mon (lit.) i un servei per internet molt eficient i practic.

Ara pasem al Japo. Tambe tenen caixers, pero no van mes enlla de les 4 operacions mes basiques. A mes, tenen el mal costum de cobrar-te quan els operes fora de l'horari d'oficines i de nit tanquen. Que tanquen vol dir que literalment tanquen: n'hi ha molts que tenen unes persianes o portes metal.liques que baixen mes tard de les 10:00 de la nit o abans en alguns casos. Per que volen els caixers si no van quan els necessitaries, es a dir, fora de les hores d'oficina? Aquesta es una de les primeres frustracions quan arribes al Japo.

No estic segur si accepten targetes estrangeres. No ho he provat mai, ja que no n'he tingut necessitat. A mes, recordo les clavades antologiques dels de la banda del Samaranch quan estava a Suecia, i per aixo ja no ho he provat, pero pel que m'han dit amics que han vingut de turista, no tots els caixers ni bancs accepten targets forasteres.

Una altra peculiaritat dels bancs japonesos es que si no ets resident no pots obrir un compte. Es a dir, que et cal una feina, amb la qual tindreu un permis de residencia, una adreça i, aleshores, podreu obrir un compte. Et donaran una llibreta i, au, un calendari per cap d'any. A mi em van deixar triar entre dos dissenys de llibreta. La meva hi duu un robotet que esta a la Lluna. Un dibuix profetic?

Com es a Espanya? Jo diria que nomes et calen diners per obrir un compte. No parlo ja dels residents comunitaris, que en tenen dret, sino dels que nomes hi son una temporada. Jo diria que amb un passaport i, potser, una adreça, es suficient per obrir un compte a la Caixa, tot i que potser ara et demanen un NIE. Recordeu que un compte nomes es un diposit temporal de diners, es a dir, que doneu diners a un banc per a que us els guardi.

Que pots fer amb el teu compte japones? Gaire be res: posar-hi i teure'n calers, i poc mes. Vaig ser incapaç de trobar entre els bancs que tenia mes a la vora cap que tingues un sistema d'acces per internet al compte ni remotament semblant al de La Caixa, ni res que s'hi assembles, ni en angles, ni en japones, ni en res de res. Ni sabien del que els parlava.

Podia tenir una targeta de credit? No. Podia tenir un compte compartit amb una altra persona? No. Podia demanar un credit? No. Podia obtenir alguna mena d'interes pels meus diners? No. Fer-hi un diposit a termini fix? No. Demanar una hipoteca? No. Es a dir, res de res. Per que?

Moltes de les coses mencionades mes amunt no nomes no les podia fer jo, els japonesos tampoc. Es a dir, que o no es fan o ningu no les demana ni res per l'estil. Per exemple, nomes es poden compartir comptes en cas d'esse una parella casada. Es poden fer diposits, pero els interessos son ridiculs i mes s'estimen de guardar-se els diners a sota el futon.

Pels estrangers, la cosa es fa mes peluda, ja que els credits i les hipoteques, en el cas agoserat de demanar-los, nomes tindrien alguna possibilitat de ser concedits tractant-se de persones casades amb un/a japones/a, tenir feina fixa (amb informe de l'empresa, possiblement), i permis de residencia permanent. No es impossible, ja que conec un parell de casos en que estrangers han obtingut una hipoteca, pero es bastant complicat i poc habitual.

El que no hauria de ser tant dificil es obtenir una targeta de credit, oi? Doncs, es una missio gairebe impossible en la majoria de casos. Com podeu llegir aqui no es nomes una questio de tenir o no feina al Japo, es que gairebe volen que es cumpleixin els mateixos requisits esmentats abans per a la concessio d'hipoteques. Jo tambe m'ho vaig plantejar, pero el meu banc no me les feia ni les grans superficies on comprem tampoc.

Per que es aixi? Es discriminacio? Be, sembla una aparent discriminacio. El que jo no diria que sigui una discriminacio racial o res per l'estil. Simplement, quan un sistema no se n'enfia d'un, no li dona cap mena de facilitats. Que hi farem! En aquest cas es tracta del sistema bancari japones, una de les institucions mes encarcarades del pais, amb mentalitat bastant arcaica, i procediments que farien saltar els colors a qualsevol graduat d'economiques occidental.

Com voleu, doncs, que us deixin diners a credit? Seria com si a un pare xapat a l'antiga se li demanes de deixar-li la seva unica filla verge a un immigrant il.legal amb poques garanties sobre les seves intencions per anar de festa a un barri marginal mes tard de mitja nit. Que us imagineu que us diria? No.

A Falta de Gohan Bo Es el Succedani Xines

Al retol del restaurant hi diu ben clar i amb lletres grosses restaurant japones Osaka. Es un vespre fred d'un dia que ha estat de radiant sol en una ciutat costanera de la Meditarrania. Tinc gana i la crida del gohan (ご飯) que fa dies que no tasto m'esta m'impulsa a entrar-hi com si sentis una veu de la consciencia que em culpa, rera l'orella, de les meves petites traicions culinaries dels ultims dies.

Faig un cop d'ull al menu que hi ha a fora per veure de que es tracta i abans que hagi passat un parell de pagines plastificades sense cap traça de caractars xinesos, apareix un noi de dins que em convida a entrar-hi. Soc debil i tinc gana; a fora hi fa vent i tota la zona sembla un desert inhospit de comerços de retols lluminosos i portes tancades. Res per veure, res per visitar, res per comprar, doncs, que em queda per fer? Sopar. Accepto la invitacio formal i hi entro.

A primera vista es un local enormement buit, il.luminat amb una tenue llum que tot just permet entreveure el mobiliari de linies rectes i sense detalls, fets de fusta aparent i vimet. Fumadors? No fumadors? No fumadors, no vull morir perque als meus pulmons se'ls mengin les dioxines que una herba de dubtosa procedencia embolcallada d'un paper impregnat de activadors d'addiccions genera en combustio lenta pendent de la punta dels meus llavis, penso, pero el local esta tan buit que, ni que vulguessin, les dioxines de la banda fumadora no em mataria.

El xic es oriental, pero no sembla japones. Tots els orientals semblen iguals, pensem nosaltres. Tots els occidentals semblen iguals, pensen ells. M'agrada jugar a endevinar d'on es la gent per la fisionomia. Fa poc vaig veure una parella a l'aeroport de Kansai; aquesta cara es mallorquina, vaig pensar, veien el noi. Que tenen una cara especial els mallorquins? Si, com els sicilians; coses de viure en una illa. Tenen els ulls grossos i foscos, el nas gran i recte i les celles gruixudes i planes. Es dificil de descriure, pero els seus ulls els delaten. I ben cert que n'eren! No nomes era per una bossa que duien amb el nom d'un hotel a Palma, sino perque el parlar tambe era de l'illa. En el cas del cambrer, ni l'accent no era el tipic dels japonesos parlant una llengua romanica, ni els seus cabells, ni els seus ulls semblaven els d'un japones de la seva edat.

Ves que no sera japones?, vaig pensar. Pero si a fora hi diu restaurant japones, oi? Fins on estem disposats a acceptar divergencies de la veritat? Podem passar que un restaurant italia el portin espanyols. Pero, i si son francesos? Mmmmm, be, tambe. I alemanys? Alemanys fent cuina italiana!? Be, nosaltres fem macarrons, i que? Pero es que els alemanys...Canviem, doncs. Els turcs poden fer cuina arab? No son el mateix?, pensen alguns. Pero anirieu a un restaurant italia regentat per turcs? Aixo mai!, bramara la gent. I si esteu a Turquia i voleu menjar spaghetti? Aleshores, potser seria acceptable, oi?

No estic al Japo pero vull menjar japones, i aqui tinc davant meu un senyor que no sembla japones. Que teniu okonomiyaqui, li etzibo, per provar aixi la meva teoria. Como es?, em respon. A lo mejor tiene otro nombre aqui. Aixo es esperit comercial, barrufets! Si em fa un dibuix i em diu els ingredients, potser li som capaços de fer, vaig pensar que em diria. Definitivament, no era japones, i menys que tot, d'Osaka.

El restaurant va acabar sent un xines que feia cuina japonesa. Aquesta definicio no es del tot certa, ja que el plat de yakisoba que em van dur nomes compartia 2 ingredients amb el plat japones, els fideus i el katsuobushi, la resta eren els comuns del chow mein xines. Vaig quedar be, pero. Em vaig prendre un cafe i vaig marxar. Els falsos japonesos havien sigut molt amables i jo havia tingut la meva dosi de menjar oriental que el meu metabolisme necessitava.

La pregunta que encara ara em faig es "es aixo una completa presa de pel o be es fruit del mon multicultural i imbricat que teixeix relacions d'interculturalitat i d'intercanvi retroactiu?". Ara soc lluny del Japo en una ciutat que no conec, i el mes proper que he trobat es nomes un succedani xines de japones, igual que al Japo hi ha succedanis de paella als restaurants. Quin mon, oi? ple de succedanis!