Faig un cop d'ull al menu que hi ha a fora per veure de que es tracta i abans que hagi passat un parell de pagines plastificades sense cap traça de caractars xinesos, apareix un noi de dins que em convida a entrar-hi. Soc debil i tinc gana; a fora hi fa vent i tota la zona sembla un desert inhospit de comerços de retols lluminosos i portes tancades. Res per veure, res per visitar, res per comprar, doncs, que em queda per fer? Sopar. Accepto la invitacio formal i hi entro.A primera vista es un local enormement buit, il.luminat amb una tenue llum que tot just permet entreveure el mobiliari de linies rectes i sense detalls, fets de fusta aparent i vimet. Fumadors? No fumadors? No fumadors, no vull morir perque als meus pulmons se'ls mengin les dioxines que una herba de dubtosa procedencia embolcallada d'un paper impregnat de activadors d'addiccions genera en combustio lenta pendent de la punta dels meus llavis, penso, pero el local esta tan buit que, ni que vulguessin, les dioxines de la banda fumadora no em mataria.
El xic es oriental, pero no sembla japones. Tots els orientals semblen iguals, pensem nosaltres. Tots els occidentals semblen iguals, pensen ells. M'agrada jugar a endevinar d'on es la gent per la fisionomia. Fa poc vaig veure una parella a l'aeroport de Kansai; aquesta cara es mallorquina, vaig pensar, veien el noi. Que tenen una cara especial els mallorquins? Si, com els sicilians; coses de viure en una illa. Tenen els ulls grossos i foscos, el nas gran i recte i les celles gruixudes i planes. Es dificil de descriure, pero els seus ulls els delaten. I ben cert que n'eren! No nomes era per una bossa que duien amb el nom d'un hotel a Palma, sino perque el parlar tambe era de l'illa. En el cas del cambrer, ni l'accent no era el tipic dels japonesos parlant una llengua romanica, ni els seus cabells, ni els seus ulls semblaven els d'un japones de la seva edat.
Ves que no sera japones?, vaig pensar. Pero si a fora hi diu restaurant japones, oi? Fins on estem disposats a acceptar divergencies de la veritat? Podem passar que un restaurant italia el portin espanyols. Pero, i si son francesos? Mmmmm, be, tambe. I alemanys? Alemanys fent cuina italiana!? Be, nosaltres fem macarrons, i que? Pero es que els alemanys...Canviem, doncs. Els turcs poden fer cuina arab? No son el mateix?, pensen alguns. Pero anirieu a un restaurant italia regentat per turcs? Aixo mai!, bramara la gent. I si esteu a Turquia i voleu menjar spaghetti? Aleshores, potser seria acceptable, oi?
No estic al Japo pero vull menjar japones, i aqui tinc davant meu un senyor que no sembla japones. Que teniu okonomiyaqui, li etzibo, per provar aixi la meva teoria. Como es?, em respon. A lo mejor tiene otro nombre aqui. Aixo es esperit comercial, barrufets! Si em fa un dibuix i em diu els ingredients, potser li som capaços de fer, vaig pensar que em diria. Definitivament, no era japones, i menys que tot, d'Osaka.
El restaurant va acabar sent un xines que feia cuina japonesa. Aquesta definicio no es del tot certa, ja que el plat de yakisoba que em van dur nomes compartia 2 ingredients amb el plat japones, els fideus i el katsuobushi, la resta eren els comuns del chow mein xines. Vaig quedar be, pero. Em vaig prendre un cafe i vaig marxar. Els falsos japonesos havien sigut molt amables i jo havia tingut la meva dosi de menjar oriental que el meu metabolisme necessitava.La pregunta que encara ara em faig es "es aixo una completa presa de pel o be es fruit del mon multicultural i imbricat que teixeix relacions d'interculturalitat i d'intercanvi retroactiu?". Ara soc lluny del Japo en una ciutat que no conec, i el mes proper que he trobat es nomes un succedani xines de japones, igual que al Japo hi ha succedanis de paella als restaurants. Quin mon, oi? ple de succedanis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada