St. Valenti o Giri Chyokoreto

Avui es St. Valenti, el sant recuperat pels grans magatzems per celebrar l'amor entre els enamorats. Be, a mi me la porta bastant fluixa St. Valenti. Jo soc de St. Jordi. Per mi, aquest dia no existeix o no passa de ser una mera fabricacio consumista. Pero al Japo he descobert una nova vessant de la festa que diu molt del pais on soc.

Suposo que per influencies nord-americanes, en algun moment de la historia recent del Japo es devia introduir la celebracio del dia dels enamorats. M'ensumo que devia apareixer al mateix temps que la febre consumista s'apoderava de l'economia i ments dels habitants d'aquesta illa fa uns anys. Aqui consisteix en que les dones regalin xocolata als seus enamorats. Fins aqui, res a dir. Nosaltres regalem roses, ells regalen xocolats. Si mes no, la xocolata es pot menjar!

Aquesta tradicio s'ha extes a l'ambit de la feina, pero amb un altre significat. Simplement es fa per quedar be. Les dones de les oficines regalen xocolata (negra) als seus col.legues de feina per a crear un espai d'harmonia i bona voluntat. No te cap significacio amorosa. El romanticisme es mort davant del 'giri', es a dir, l'obligacio. Aquesta obligacio no s'ha d'entendre, crec, com una norma moral o etica, es mes aviat una obligacio social, com una mena d'etiqueta. Cau dins del nostre concepte de 'quedar be'. No es questionable, s'ha de fer ja que tothom ho espera de nosaltres i fer el contrari seria una ofensa a l'educacio i a les bones maneres.

Pero que passa realment? Be, doncs, que com en tot hi ha un cert grau d'hipocresia. Del romanticisme es passa a l'etiqueta, i despres a la simple i buida obligacio. Moltes dones compren xocolata pels col.legues de feina o pel cap pero no en tenen pas cap ganes. I s'esta arribant als casos en que les dones de les oficines, les Office Ladies (OL), pacten no regalar res ja que se n'han afartat que pel dia de la xocolata blanca, la contrapartida d'aqui un mes en la que els homes de l'oficina els han de regalar xocolata blanca a elles, ells, talosos com son amb el seu tracte amb les dones, simplement se n'oblidin.

Personalment, crec que els japonesos es prenen massa a pit la guestio de les obligacions socials i el quedar be (giri). No entenc la seva obsessio per fer el que se suposa que han de fer. Una futesa com regalar xocolata a la xicota es converteix en una obligacio que desnaturalitza i mecanitza les relacions socials, els trau el sentit i els torna buides, mortes d'espontaneitat. Des de la seva perspectiva, actuar aixi evita sorpreses i suavitza les tensions en la vida social, pero des del meu punt de vista aigualeix fins a la insipidesa les relacions personals. Et somriuran i faran una reverencia, pero no sera mai una forta i cordial encaixada de mans. Jo prefereixo la sinceritat a la bona educacio.

Japo o la 'Greciantocracia'

Estic pensant a escriure una serie de posts explicant les coses del Japo que no m'agraden. No voldria caure en l'error que cometen molts gaijin de reventar el pais que els acull fent un seguit de critiques desfermades que no venen a tomb. Per fer aixo, primer hauria de criticar profundament el meu de pais, Catalunya, que deu n'hi do; pero no vull tocar massa el crosto del que hi ha alla ja que massa gent en sortiria escaldada. Dit aixo, em permeto l'atreviment de fer critica de les coses que crec que canten al Japo, admetent abans de comenc,ar la meva mes profunda ignorancia.

Una de les coses que trobo mes ridicules del pais es aquesta obsessio que hi ha al Japo per la questio estetica. En les dones es veu en un us escandalos del maquillatge. Deu ser una mena de norma social la que porta a les dones a no sortir de casa sense una capa de pintura que gairebe els canvia les faccions. A unes els dona pel color blanc de la cara mentre que d'altres opten per una mena de color xocolata barrejat amb tons blaus als ulls que en combinacio provoquen el mateix atac de mal gust que qualsevol bunyol del Mariscal. Quan son mes grans, les dones continuen reconstruint-se la cara a base de cremes i pintures per eliminar el que ells consideren anti-estetic, com ara el color fosc de la pell. No hi ha cosa que provoqui mes panic entre les dones que el sol o estar morenes! N'hi ha que sembla que s'hagin submergit en un ball de llexiu per emblanquir-se com figures de cera.

Del maquillatge passem als pentinats. No sabeu el dificil que resulta que et tallin els cabells al gust d'un! No entenen que jo vull els cabells curts i tallats cap enrera, no pas aquesta mena de nius de garces que porten ells, tofes horroroses i crepades carregades de laca i que per postres es deixen creixer llarg i cap endavant! Heu vist els manga? doncs, aixi van pel carrer, i coses pitjors. El que trobo mes ridicul es la fixacio per a que els cabells els quedin partits en dues vessants, una mena de V invertida sobre la front, tant ells com elles. L'obsessio es tal que arriben a col.locar-s'hi agulles de cap i tot hora els/les veus pel carrer o el tren retocant-se davent del mirall per a que la forma i la divisio dels cabells sigui perfecta.

Pero arribem al punt culminant de la rajamenta d'avui. L'abus que hi ha al Japo de dues coses que abomino: el 'Grecian 2000' i les perruques. Les perruques haurien de estar prohibides per la declaracio dels drets humans o per la convencio de Ginebra. Crec que despres de les camises de ratlles amb coll blau, els tapets de taula i els vestits per gossos (ja en parlarem!), les perruques estil 'gat mort' son l'objecte esteticament mes horroros que la ment humana ha parit mai. Aqui son tant comuns, especialment per a dones, que fins i tot hi ha tendes de postissos a les galeries comercials, i per la tele fan anuncis d'uns aplics capil.lars que s'enganxen amb una mena de cola.

L'altre problema nacional es el dels tenyits. Hi ha una franja d'edat entre els homes durant la qual creuen que cal tenyir-se. Ells son de mena morenos i amb els anys, obviament, els surten cabells blancs. Malgrat que al Japo saber l'edat precisa de tothom es questio habitual, suposo que no deuen voler aparentar l'edat que tenen i perdre la forc,a dins del grup; per aixo crec jo que es tenyeixen tant. Tot i estar bastant extes, entre politics, directius i presentadors de tele es bestial el percentatge de tenyits. I no us pensenu, barrufets, que es un tenyit discret: es pinten els cabells d'un color tant negre que sembla petroli, sovint combinats amb unes clenxes que fan petites les de l'Elvis a la seva epoca 'Viva Las Vegas'.

Aixi, quan per la tele surten els politics de la Dieta Nacional (el parlament japoness) una de les coses que sobta, a part del ridicul nombre de dones i l'elevada edat dels presents, es la negror de les clepses que es veuen, combinades amb el funest color dels trajos que tots i sense excepcio vesteixen. Sembla un geriatric de dol. El dinamisme i vital.litat de la cambra es tal que fins i tot les estatues o els mobles semblen moure's a camera rapida. Es un petit avanc, del que sera el pais en uns anys, una mena de 'Port Aventura' farcit de padrins.

Totemo ii da!!!

Una mica de festa amb un anunci que a mi em fa molta gracia. Es l'espot de Pocky, es a dir, les originals i autentiques barretes cobertes de xocolata, el que a Catalunya en diem Mikado, ves per on! Ja se que em repeteixo amb el tema de les barretes de xocolata, pero que voleu que hi faci si cada dos per tres hi ha un nou anunci que reclama la meva atencio.

Aqui teniu el videuuuu...

la Pocky Dance...



I el making-off...



i encara l'altre making-off...



Taihen desu ne...

la xiqueta es diu Yui Aragaki, Gakky pels amics, i es una d'aquestes idols que tan agraden al Japo. Aqui teniu una foto on surt ben casta...


i aqui una de no tant....

Trobo que el vermell li escau, oi?

Quines coses de barrejar, xocolata i nenes. Suposo que de Pocky en menja tothom, des d'adolescents fins a senyors madurs que entren als 'convini' a les tantes a comprar un mos i fullejar les revistes marranotes...naltros no ho fariem mai! hahahahha!!!

Totemo ii da!!, es a dir, esta molt be!!!