dijous, d’abril 17, 2008

La Patufa

Tinc una fotografia de Barcelona presa des de dalt del Tibidabo a sobre l'escriptori de la feina, i una del Pretori de Tarragona retallat pel cel blau penjada de la pseudo-paret del meu cubicle gris, al costat d'un retrat de la Patufa, la gateta dels meus pares, que em mira fixament sobre la taula de la cuina. Debia estar esperant que ma mare li fes algun regalet en arribada de la plac,a, ja que sobre la taula tambe es veuen bosses d'haver anat a comprar. La Patufa es una gateta immigrant que ma germana va portar d'Andorra, petita com una puc,a, amagada dins d'un butxaco de la camisa, fent tot el cami des del Pirineu fins a la gloriosa i brillant Tarraco. Ara ha crescut un pel mes, pero continua essent mes aviat petita i esprimatxada. Es molt espavilada, com tots els gats, pero te vertigen. Mai hauria dit que els gats, que per naturalesa els apassiona pujar i saltar pels llocs mes inversemblants, poguessin arribar a tenir vertigen, pero l'haurieu de veure com plora i s'arrapa al pit quan la treus en brac,os al balco a veure passar els cotxes. Vol mirar pero la por la venc, i amaga el caparro entre les potetes, rematades de blanc com si fossin mitjons, per tapar-se els ulls i no veure l'alc,ada. Es una gata feta de mil pedac,os, de tots els colors, pero te una pitrera blanca envoltada de negre motejat de ros, que fa semblar que porti una estola d'armini entorn del coll. La fotografia esta ben enquadrada, pero li falta color, segurament pel contrallum de la finestra de la galeria, que fa que la resta de la cuina estigui mes fosca. Em mira com guaitant que faig, com quan estava a casa. Se'm pujava per sobre la falda i caminava damunt de la taula, buscant el sol, i fins i tot habia arribat a jaure's sobre el teclat del portatil. Refunfunya quan li dius "Patufa, que fas? que no veus que estic treballant?". Es fa insoportable quan esta en zel, es un no parar de gemecs i precs, com de buscona de carrero. Ahir vaig arribar tard a casa i plovia. De pet al futon, encara em va costar conciliar el son una estoneta. La barrufeta ja dormia. Tinc un auricular de l'mp3 que no va, per variar. Es trenquen molt sovint i em tenen negre perque es cargolen d'una manera tant complicada que a voltes necessito minuts per desembrollar el merder de fils. Diuen que a l'Univers hi ha unes cordes que lliguen les particules. No m'estranya, segur que es van fer un embolic i les pilotetes que en van sortir ja no hi ha hagut ningu que les hagi pogur desencargolar. Sentia un programa de radio per una orella i per l'altra la pluja calma que queia a glopades sobre l'asfalt del carrer. Es una sensacio estranya sentir-hi nomes per una orella, es com si estiguessis encostipat i se t'hagues embussat les oides. Badalles per intentar aclarir-les, pero no serveix de res perque el sonotone de l'mp3 no funciona. Aleshores, vaig sentir per l'altra orella una gata que miolava com una desconsolada buscant companyia. Marramiau! i vaig pensar "Que deu fer la Patufeixon, pobrissona, tota sola?"