Un dia qualsevol per Osaka (II)

Mes tard, a la nit, quan tornava cap a casa des d'Osaka, me'n va passar una altra de curiosa. Haig d'agafar un JR per anar a l'estacio on prenc un altre tren que em porta a la vila dels barrufets on visc. Entro a l'estacio i veig una noia preciosa d'una alc,ada insospitada per la zona del mon on em trobo. Anava acompanyada d'una amiga seva. Em fixo amb la seva bonica cara morena i amb els seus llargs i llustrosos cabells negres; va tota vestida de negre i nomes el coll d'un jersey groc safra ressalta per sobre de la seva esbeltesa. Vaig pensar 'deu n'hi do, quanta terra per llaurar, xiquet!', pero no tenia temps per perdre, perque era tard i no em volia quedar penjat un altre cop en alguna estacio intermedia i haver de fer malabarismes per arribar a casa.

Entro al vago, on encara m'hauria d'esperar uns minuts fins que el tren es poses en marxa, i rera meu i amb pas delicat entren les dues mosses d'abans. S'asseuen just al costat meu, gairebe a tocar, malgrat el vago estigues gairebe buit. Jo estava sentint la radio amb el meu repreductor mp3. Necessito sentir la radio, 'el clapes' i 'minoria'; m'ajuden a passar l'estona i em distruen. Estic mig desconnectat sentint les trabucades de l'Espin quan veig reflectit al vidre de la finestra del vago que tinc davant que les dues xiquetes esta parlant mentre una es gira repetidament cap a la meva direccio com si volgues encetar una conversa.

Primerament, faig el gest de mirar en la direccio en la qual ella mira per veure si s'estava dirigint a algu altre que tingues al davant. No ho crec pas, ja que entre la penya que hi ha al vago nomes destaquen un parell de gaijin (americans, per l'accent) amb una guitarra i pintes de pollos, exemple del lamentable nivell de la majoria d'estrangers que venen al japo a ensenyar angles i de la naive fascinacio japonesa per qualsevol desferra occidental. Suposo, per un moment, que a les noies els sorpren que hi hagi tal concentracio de forasters en un sol vago de tren i en una hora tan tardana.

Com les mirades es repeteixen com buscant contacte visual, em giro cap a ella i me la quedo mirant amb els meus super-ulls gaijin. Als japoneso, en general, crec que els intimida bastant mirar-se directament als ulls, pel que he vist. Fins i tot, en converses serioses, de vegades es donen l'esquena i en cap moment es creuen les mirades. A mi em molesta profundament que algu m'estigui parlant i no em miri a la cara. Per aixo, jo solc parlar-los-hi amb la meva profunda pupil.la clavada en les seves.

Com suposava, la preciosa noia dels llargs cabells negres no aguanta la mirada i es posa vermella mentre riu nerviosament, pero no s'intimida; es mira l'amiga i hi torna, amb el que jo torno a fer el mateix i li pregunto que com esta. Ella em demana pel que estic sentint i m'agafa un auricular i se'l posa a l'orella, cridant sorpresa 'rajio!'. Aqui se m'acava el japones i li entro en angles, pero patapam!, em foto la castanya. 'aaah, angles...parla amb la meva amiga que es la que en sap d'angles'. En aquest punt comencen la conversa 1001 vegades repetida, quan de temps fa que estas al Japo, quina feina fas i que t'agrada del Japo. Jo li anava a constestar que el sushi i les noies com elles, sobretot si es poden combinar, pero arribem a la parada de la noia de llargs cabells negres, que se'n va defraudada per no haver pogut parlat mes, i em quedo amb la seva amiga.

La conversa no dura pas gaire mes ja que tots dos baixem a la mateixa estacio, ella s'atura alla i jo continuo cap a casa meva en un altre tren. Eren recepcionistes d'hotel i suposo que per aixo se les veia mes desimboltes davant de la presencia d'estrangers. Com veieu, el seu nivell d'angles era bastant deficient a pesar d'estar en el sector hoteler. L'amiga em va dir que parlava xines i que li era mes senzill d'aprendre que l'angles. Un altre topic que cal trencar; la percepcio de la dificultat d'una llengua. No es la primera vegada que em trobo amb el mateix comentari. Com la majoria de japonesos a qui intentes parlar en la seva llengua va mentir dient-me que la parlava molt be, mentre m'encoratjava amb un 'gambare!' per a que seguis aprenent-la. Aixi ho fare.

El que mes em va sorprendre d'aquesta situacio es que un parell de japoneses comencessin una conversa amb un gaijin en un vago de tren. Normalment, dormen o estan hiponotitzades mirant-se el mobil; a mes, aixo de parlar amb estrangers els fa repelus. No se que els hi devia cridar l'atencio de mi. Pero el que mes em va sobtar es que la noia dels llargs cabells negres m'agafes l'auricular i se'l poses a la seva orella. Vosaltres no sabeu com son de maniatics amb les coses alienes, els virus i les bacteries! Aquesta gent es posa mascares per no propagar els propis virus a la feina i ni es toquen quan parlen. Doncs, aquesta preciosa noia de llustrosos i llargs cabells negres es va posar l'auricular a l'orella....sorprenent, tot i tenir en compte que davant dels forasters les japoneses es solen mostrar molt mes obertes.

Aquestes son algunes de les petites histories que poden passar dia per altre a un catala per Osaka.