Un dia qualsevol per Osaka (II)

Mes tard, a la nit, quan tornava cap a casa des d'Osaka, me'n va passar una altra de curiosa. Haig d'agafar un JR per anar a l'estacio on prenc un altre tren que em porta a la vila dels barrufets on visc. Entro a l'estacio i veig una noia preciosa d'una alc,ada insospitada per la zona del mon on em trobo. Anava acompanyada d'una amiga seva. Em fixo amb la seva bonica cara morena i amb els seus llargs i llustrosos cabells negres; va tota vestida de negre i nomes el coll d'un jersey groc safra ressalta per sobre de la seva esbeltesa. Vaig pensar 'deu n'hi do, quanta terra per llaurar, xiquet!', pero no tenia temps per perdre, perque era tard i no em volia quedar penjat un altre cop en alguna estacio intermedia i haver de fer malabarismes per arribar a casa.

Entro al vago, on encara m'hauria d'esperar uns minuts fins que el tren es poses en marxa, i rera meu i amb pas delicat entren les dues mosses d'abans. S'asseuen just al costat meu, gairebe a tocar, malgrat el vago estigues gairebe buit. Jo estava sentint la radio amb el meu repreductor mp3. Necessito sentir la radio, 'el clapes' i 'minoria'; m'ajuden a passar l'estona i em distruen. Estic mig desconnectat sentint les trabucades de l'Espin quan veig reflectit al vidre de la finestra del vago que tinc davant que les dues xiquetes esta parlant mentre una es gira repetidament cap a la meva direccio com si volgues encetar una conversa.

Primerament, faig el gest de mirar en la direccio en la qual ella mira per veure si s'estava dirigint a algu altre que tingues al davant. No ho crec pas, ja que entre la penya que hi ha al vago nomes destaquen un parell de gaijin (americans, per l'accent) amb una guitarra i pintes de pollos, exemple del lamentable nivell de la majoria d'estrangers que venen al japo a ensenyar angles i de la naive fascinacio japonesa per qualsevol desferra occidental. Suposo, per un moment, que a les noies els sorpren que hi hagi tal concentracio de forasters en un sol vago de tren i en una hora tan tardana.

Com les mirades es repeteixen com buscant contacte visual, em giro cap a ella i me la quedo mirant amb els meus super-ulls gaijin. Als japoneso, en general, crec que els intimida bastant mirar-se directament als ulls, pel que he vist. Fins i tot, en converses serioses, de vegades es donen l'esquena i en cap moment es creuen les mirades. A mi em molesta profundament que algu m'estigui parlant i no em miri a la cara. Per aixo, jo solc parlar-los-hi amb la meva profunda pupil.la clavada en les seves.

Com suposava, la preciosa noia dels llargs cabells negres no aguanta la mirada i es posa vermella mentre riu nerviosament, pero no s'intimida; es mira l'amiga i hi torna, amb el que jo torno a fer el mateix i li pregunto que com esta. Ella em demana pel que estic sentint i m'agafa un auricular i se'l posa a l'orella, cridant sorpresa 'rajio!'. Aqui se m'acava el japones i li entro en angles, pero patapam!, em foto la castanya. 'aaah, angles...parla amb la meva amiga que es la que en sap d'angles'. En aquest punt comencen la conversa 1001 vegades repetida, quan de temps fa que estas al Japo, quina feina fas i que t'agrada del Japo. Jo li anava a constestar que el sushi i les noies com elles, sobretot si es poden combinar, pero arribem a la parada de la noia de llargs cabells negres, que se'n va defraudada per no haver pogut parlat mes, i em quedo amb la seva amiga.

La conversa no dura pas gaire mes ja que tots dos baixem a la mateixa estacio, ella s'atura alla i jo continuo cap a casa meva en un altre tren. Eren recepcionistes d'hotel i suposo que per aixo se les veia mes desimboltes davant de la presencia d'estrangers. Com veieu, el seu nivell d'angles era bastant deficient a pesar d'estar en el sector hoteler. L'amiga em va dir que parlava xines i que li era mes senzill d'aprendre que l'angles. Un altre topic que cal trencar; la percepcio de la dificultat d'una llengua. No es la primera vegada que em trobo amb el mateix comentari. Com la majoria de japonesos a qui intentes parlar en la seva llengua va mentir dient-me que la parlava molt be, mentre m'encoratjava amb un 'gambare!' per a que seguis aprenent-la. Aixi ho fare.

El que mes em va sorprendre d'aquesta situacio es que un parell de japoneses comencessin una conversa amb un gaijin en un vago de tren. Normalment, dormen o estan hiponotitzades mirant-se el mobil; a mes, aixo de parlar amb estrangers els fa repelus. No se que els hi devia cridar l'atencio de mi. Pero el que mes em va sobtar es que la noia dels llargs cabells negres m'agafes l'auricular i se'l poses a la seva orella. Vosaltres no sabeu com son de maniatics amb les coses alienes, els virus i les bacteries! Aquesta gent es posa mascares per no propagar els propis virus a la feina i ni es toquen quan parlen. Doncs, aquesta preciosa noia de llustrosos i llargs cabells negres es va posar l'auricular a l'orella....sorprenent, tot i tenir en compte que davant dels forasters les japoneses es solen mostrar molt mes obertes.

Aquestes son algunes de les petites histories que poden passar dia per altre a un catala per Osaka.

Un dia qualsevol per Osaka (I)

Els caps de setmana esta oberts a les situacions mes estrafalaries i les astracanades mes estranyes que un mai es podria arribar a imaginar. Com em va remarcar un company de feina un dia, una dels productes mes importants del Japo es l'humor. A nosaltres, pobres occidentals que no entenem ni un borrall de la cultura japonesa, les uniques gotetes del seu humor ens arriben en forma de series delirants com 'Dr. Slump' o 'Shinchan', pero aixo no es res si ho comparem amb el que pot ser per un gaijin un dia qualsevol pels carrers d'Osaka.

El meu japones no serveix de massa mes que per demanar l'hora i preguntar pels trens, pero aixo no m'atura a l'hora d'establir una conversa amb gent de tota mena, tot i que moltes vegades no se que em diuen. Diumenge, per exemple, estava amb la meva barrufeta passejant per la zona de Shinsaibashi, al cor d'Osaka, si es que aquesta ciutat rollo 'Blade Runner' post nuclear te realment un cor. Ens acabaven de fotre una clavada per un 'Cola Cao' en un bar microscopic a la primera planta (segona, al Japo) d'un edifici infecte. El lloc, que es dedica al cacao, havia sortit en una revista i calia fer-hi una visita. Es curios com de vegades al Japo un es pot guanyar la vida amb les professions mes rares del mon!

Be, doncs, despres d'una, aixo si, deliciosa beguda de cacao, i seguint la riuada de passejants que deambulaven per la galeria coberta que es aquest carrer, trobem un 'Zara' de rebaixes. Si, barrufets meus, a part dels McDonalds, els Zaras s'estan convertint en una peste infecte arreu on vaig. La unica diferencia amb els d'Espanya es que aqui, la gent hi cap a les talles que tenen. Despres de remenar entre piles de roba de les mes variades procedencies, la barrufeta troba una pec,a que li agrada i entra als emprovadors. Jo, com ja se de que va el percal, m'espero en un raco intentant evitar fer nosa a la gent que es mou en frenesi entre les piles de roba.

El 'principi d'incertesa' de Heisenberg postul.la que per les particules subatomiques que tenen comportament d'ona-corpuscle es impossible d'esbrinar a la vegada posicio i velocitat de manera que quant millor se sap una de les variable, pitjor es l'estimacio de l'altre. Una cosa semblant passa amb els japonesos; com millor els tens localitzats, pitjor es coneix la seva velocitat, amb el resultat que es poden parar de sobte davant teu i te'ls acabes menjant de cop. Alternativament, quan millor definides son les seves velocitats, es possible que es materialitzin davan per davant teu, amb el mateix resultat final. La solucio mes segura es, doncs, quedar-se quiet en un raconet per no entrepossar-hi.

Mentre estava aparcat en un raco, entra un tros de dona amb un pentinat barroc carregat de laca i vestint uns shorts que ensenyaven la seva carnadura blanca. Me la miro i de sobte tinc un flaix, "oju, que el manso deu estar a la vora!". Aquestes paies no van mai soles i sempre porten un manso, sobretot si van de rebaixes. Dit i fet, el manso anava cinc metres enrera traient la llengua per enclac,ar-la en la seva carrera per la ganga. La velocitat d'ella em va sorprendre tot i anar sobre talons; va entrar, va anar de pet a pillar el que volia i de cap als emprovadors. El manso, que portava retard, sense haver arribat a la posicio de la pila de roba i veient que ella ja havia fet mitja feina i reculava, va canviar la trajectoria i va posar rumb als emprovadors; tanmateix, a l'ultim segon una dependenta li barrava el pas amb un 'dame desu!'. Estavem a la planta de senyoretes i no deixen entrar mansos als emprovadors.

El manso se'm palplanta davant meu mentre jo m'estava trencant de riure per la rapidesa del desenllac, de tot plegat i li dic 'dame, dame!'. L'haurieu d'haver vist, semblava un 'macarro' amb tupe i gran abric que amagava una roba negra un pel estrident i unes botes de cowboy. Feia cara de viure de nits i estava del tot descolocat esperant com una totila la seva somera a l'entrada d'uns emprovadors d'un Zara d'Osaka mentre un 'gaijin' que venia de fotre's un colacao se li escapava el riure davant seu. Va resulta que erem els unics paios de la planta, que semblava una arna plena de donetes pul.lulant atrafegades buscant la millor oferta. El paio va estar fent-se el simpatic fins que vam deixar la tenda. Suposo que la situacio ridicula ens havia col.locat en un pla de germanor semblant a la que hi pot haver en un 'onsen' pel fet d'anar de pel a pel; avantatges de ser un occidental al Japo, que fins i tot els macarres i yakuza et troben interessant!

Marmellades Japoneses

Be, barrufets meus, hi ha camins que em veig envoltat de coses que s'escapen a la meva intel.ligencia. Per exemple, diumenge estava avorrit per Osaka i vaig decidir fer un cop d'ull a les novetats d'uns magatzems que es dediquen a l'aparamenta de la llar i que, en general, tenen una linia bastant actual i acolorida. No es desfassen tant com els d'Ikea, pero tenen un xic mes de gust que els del Carrefour. Es diuen Loft (lofuto, pels d'aqui).

Com arreu del Japo, les coses que hi venen es poden classificar, a grosso modo, en cinc categories: 1) coses utils sense estil, 2) coses maques i utils, 3) coses kawaii (mones) i mes o menys utils, 4) coses kawaii i completament inutils 5) coses inexplicables, inutils, horroroses o simplement espantoses marmellades. D'aquesta ultima categora parlarem avui.

En un post anterior ja vaig posar la foto del 'comando kyoto' amb els passa-muntanyes de colors. La foto la vaig fer a la planta de complements d'un Loft de Kyoto. Podeu intuir veient-la el que li devia passar pel cap al paio/a que va colocar els passa-muntanyes d'aquella manera. Doncs, be, diumenge vaig anar a petar a la zona d'articles de broma d'aquests magatzems a Osaka. En podeu veure una mostra a les fotos.

Com que segur que no enteneu aixi de cop i volta de que parlo, permeteu que us ho barrufi una mica. Aixo es un nino de merchandising d'una pel.licula coreana. Corea es l'origen dels melodrames romantics al Japo, seria la Venezuela d'Asia. L'estoig sembla als meus ulls un taut, pero no: el nino es com el Ken de la Barbie vestit de mossen i la capsa representa una esglesia. Correspon a una pel.licula romantica 'Love So Divine' on el capella deu ser el prota. El cartell de la pel.li no te desperdici: el mossen dur per la ma a una noieta de posat innocent vestida de nuvia amb minifalda com dient 'vine nena, que avui tastaras l'esperit sant!'.

Aquesta foto correspon a disfresses que la penya es compra no per carnaval, si no per fer el notes en les festes de l'empresa o en bodes. Com podeu apreciar, aquests son de infermera, animadora i 'meido', una cosa que esta molt de moda ultimament i que jo demanaria a la OMS que s'ho mires, perque no deu ser pas sa.

Aixo es el millor article de broma de la historia, barrufets! no sabeu que es? es una pistola de mentira per jugar a la RULETA RUSSA!!!!!! si senyors!!! impresionant!!! Cada cartutx te 1/6 possibilitats de petar.....deu n'hi do!

Be, no calen explicacions. Son les caquetes de l'Arare-chan, i n'hi ha de roses! Porten incorporat una mena de basto telescopic, molt utilitzat al Japo als programes de tele per indicar les coses. Pel vostre interes, caca en japones es diu 'unchi', 'unko', o 'daiben', de menor a major. Pipi es 'oshiko'.

Aquesta disfressa simula la d'un conegut comediant que surt per la tele. Quan tingui un moment parlare de la tele, com es i quina mena de gent hi surt. Pero per la pinta d'aquesta disfressa i allo del 'Takeshi' Castle' (humor amarillo) ja us en podeu fer una idea.

Per ultim, el millor, un objecte surreal. Pero abans cal una profunda explicacio. A la vista sembla una barretina gegant en forma de maduixot (tot i que un dels paquets conte una mena de vestit). Es cert, pero aixo nomes n'es l'aparenc,a. Que es aquest barret? Doncs, no es una maduixa sino una fresa, de peix. Si senyors, representa un personatge inspirat en una fresa de peix de color vermell que els japonesos mengen. Pero el surealisme no s'acaba aqui, barrufets, resulta que el nom d'aixo en japones es 'tarako'. Tarako? Es a dir, que l'antic nom de la meva ciutat, Tarragona, en japones fa referencia a una fresa de peix que s'assembla a una maduixa de la que en fan barrets per a que la canalla s'hi disfressi? Be, no se a vosaltres, pero a mi em sembla una marmellada brutal!!

Un pais bonic o la magia de les paraules

Encara em considero novell en molts aspectes de la vida al Japo. Tot i que ja he deixat de banda la fase de turista que flipa davant d'un temple o menjant takoyaki, no deixo de sentir-me satisfet quan puc a la fi entendre alguns dels seus, per mi, a voltes sorprenents comportaments. Ultimament m'estic familiaritzant amb la mania, per dir-ho d'alguna manera, que tenen els japonesos de canviar el nom de les coses per fer la sensacio que s'ha canviat tambe la cosa.

Per entendre'ns, es com aquesta tecnica publiciaria patillera que consisteix en canviar el nom, per exemple, d'un cotxe per a que sembli nou. El motor continua sent el mateix, pero li canvien el frontal i li afegeixen alguna mandanga al tablier, i ja es permeten de dir que han creat un nou automobil. Doncs, al Japo fan el mateix, no ja amb productes de consum, si no amb coses tan curioses com la historia, la politica o les institucions. Si tenen un problema, li canvien el nom i el problema ha desaparegut.

Fa uns dies, per obra i gracia de l'Esperit Sant, va apareixer un ministeri nou, el de 'defensa'. En general, fa gracia que en cap pais del mon d'aquest ministeri no se'n digui d' 'atac', amagant l'objectiu veritable d'un exercit. Abans, d'aquests ministeris se'n deien 'de la guerra', nom mes addient a la seva tasca real. Pero com ara ja no es fa la guerra sino la pau, seguint els preceptes del 'new speech' orwellia, 'defensa' sembla mes escaient.

Aques 'nou' ministeri necessitara tambe un 'nou' exercit, no? Doncs, resulta que ja en tenien un. Be, no li deien pas 'exercit', sino 'forces d'auto-defensa'. La constitucio que els EEUU tan amablement van facilitar al Japo despres de la guerra defineix al pais com 'pacifista', per aixo no podien tenir cap exercit. Pero, heus aqui la magia de les paraules; li canviem el nom i l'exercit desapareix! perque us pensessiu, barrufets meus, que aquestes foces d'auto-defensa son les de la senyorita Pepis. No, no; tenen fato de la ultima tecnologia per defensar-se tant com calgui, i si no fos pel nom, hom diria per l'aparenc,a dels uniformes i la mida dels canons que semblen ben be els d'un dels exercits mes moderns del mon.

Una petita variacio de la tecnica consisteix en posar noms 'amables' a coses que fan pudor o be d'estrambotics que no aclareixen de que s'esta parlant. Un exemple paradigmatic es els noms de les eres o els de les politiques que apliquen els diferents governs. Resulta que ara estem a l'era anomenada 'heisei', una cosa aixi com pau i prosperitat. L'era anterior es deia 'shouwa', 'pau il.luminada' i va coincidir exactament amb el regnat de l'emperador Hirohito, el pacific, suposo que per la tirada que tenia per aquest ocea.

La politica que l'actual president Abe ( una mena d'ultra-Aznar amb maneres de Zapatero ) s'anomena 'un pais bonic'. De que va? ni idea, pero de moment ja tenen un ministeri de defensa nou de trinca, no obstant tenir com a partit en coalicio el budista 'shin komeito' (partit de la netedad o claretat), que es declara obertament pacifista. Aquest es un partit fundat per un dels personatges mes grotescs del Japo, una mena de megaloman i messianic predicador d'obvietats amb ansies evagenlitzadores molt aficionat a comprar Honoris Causa i fer-se 'photo-opportunity' amb famosos mundials amb l'excusa d'estar treballant per la pau. Pero d'aquest Gargamel ja en parlarem un altre dia, barrufets meus!

Les Belleses del Japo

El Japo no deixa de sorpendre'm cada dia. Mentre que hi ha moments que et quedes perplex intentant entendre que va passar pel cap del que va fer certes coses que vessen lletgesa pels quatre cantons, altres voltes quedes meravellat per la subtil.lesa i simplicitat del seu concepte de bellesa.

Com en moltes altres coses, no tinc massa idea sobre estetica japonesa, pero em considero fins a cert punt bastant sensible a la bellesa. Al Japo, per ser bo, res pot ser excessiu. Si al comenc,ament em costava trobar gust a molts dels menjars que preparen per la suavitat dels gustos, en questions de bellesa, passa el mateix. Tot ha de ser moderat.

Mentre que els nostres jardins son fruit de la geometria, els seus semblen natura viva. No m'acabaven de dir res els muntets de grava i les extensions arides de pedretes fent ratlles. Tot i aixo, m'encanten els jardins on la verdor, la molsa i la frescor sobreixen arreu. En els primers, l'important sembla a ser la buidor que s'equilibra amb certes pedres posades estrategicament per tal d'ancorar les sensacions. En els darrers, tot ha estat disposat per a que la natura hi actui lliurement i envaeixi l'escena inudant-ho tot. L'artificiositat esdeve naturalitat.

El moviment tambe es font de bellesa al Japo. Es dificl d'explicar, pero sembla com si fossin captius dels moviments, com gats amb la mirada hipnotitzada per un fil que balla davant seus. Es pot apreciar en mil coses, des de les salutacions fins a la manera que tenen d'indicar les coses o els moviments de mans quan parlen. Els captiva la sincronia i la precisio dels moviments, sense la verborrea kinetica dels mediterranis. Un dels extrems es el moviment precis de les geishes o dels actors de kabuki, pero la famosa ceremonuia del te crec que n'es el paradigma. Sembla com si el mes important no fos prendre's el te, si no preparar-lo. A mi encara em posa nervios, cosa que implica que no he compres del tot que hi ha rera aquest ritual.

Un altre font de bellesa es la caligrafia xinesa. Tot i que la gran majoria de kanjis que un troba al llarg del dia son d'un estil bastant estil.litzat i estandard, que en permet la seva facil lectura, tot sovint, un topa amb exemples d'escriptura manual. En Japones, escriure i pintar son la mateixa paraula. Per contra, en la majoria de llengues occidentals, escriure prove d'una paralua que vol dir fer un solc, com ratllar o llaurar. Jo crec que son dues visions completament diferents de l'escriptura. Pintar permet fer trac,os molt lliures de diferent gruix i direccio. Aixo es basic a l'hora d'escriure els kanji i s'adiu molt be amb l'abominacio japonesa per la linia recta. En canvi, gravar, en metall, fusta o pedra, nomes permet fer ratlles rectes i, com a maxim, cercles; per aixo els caracters llatins son com son.

Com a contrapunt, diria que em sembla que on realment troben els japonesos la bellesa es en la simplicitat de les coses naturals, no pas en el barroquisme de l'ornamentacio artificiosa d'algun dels periodes de l'art occidental ni en la simetria i claretat de la linia recta i el blanc marmori classics. Als japonesos els agraden les coses petites, amb forces detalls per recrear-s'hi pero on ni l'excess de colors ni de formes no els aclaparin.

Malgrat tot, com digue Adso, stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus, i quan de la bellesa de l'antiga rosa no en quedi res, nomes en restara el seu nom nu, una sola imatge. Per cert, el kanji gravat en pedra d'abans vol dir amor, que en japones es diu 'ai'; suposo perque de vegades fa mal.

Tecnologia i Futur

Us heu parat mai a pensar, barrufets meus, que passaria a l'estat actual de les coses si d'alguna manera hi hagues un buit tecnologic en la transmissio del coneixement? M'explico. Segur que tothom conserva cartes o fotografies dels avis o, fins i tot, dels besavis. Estan en paper i les poden tocar i llegir. Algu de vosaltres recorda quan va enviar l'ultima veritable carta escrita a ma i en paper? potser deu fer uns anys. Ara tot es transmissio electronica. Pero el suport per tota aquest informacio, com per moltes d'altres menes de coneixements, es tambe electronic. Que vol dir aixo? que per la seva propia naturalesa es efimer. A mes, necessitem un aparell per llegir aquesta informacio.

Que passaria, doncs, si amb el temps tot passes a un format efimer i que cal d'interpretacio per part d'una maquina? Els egipcis escrivien jeroglifics. Es van perdre els sacerdots que conservaven el saber de la seva lectura i els jeroglifics van romandre muts gairebe 1500 anys. El que fem ara es escriure en uns jeroglifics que d'aqui uns anys ningu podra llegir o be per falta de mitjans o be per falta del mateix suport que els transmet.

Vosaltres creieu que els meus nets podran barrufar aquestes linies? Sincerament, no ho crec aixi. Pero la cosa no s'atura aqui. Creieu que els vostres nets sabran llegir o escriure? No caldra i sera vist una cosa del passat, com ara saber llaurar amb matxo. Se'n fotran de nosaltres perque vam haver d'aprendre ortografia i caligrafia. Ni molta canalla d'ara sap llegir mes de tres linies seguides sense marejar-se. D'aqui pocs anys tot sera imatge, so i interactivitat total que permetrar que accedim com un zombie a qualsevol mena de contingut en xarxa sense cap esforc,. Potser nomes caldra pagar una mica, pero no caldra pensar res. Tot ho fara la xarxa.

La xarxa ens cuinara el que vulguem sense que haguem de moure un dit. Simplement, parlant amb ella hi accedirem. Quants de vosaltres ha escrit mes de 10 ratlles amb boligraf o llapis l'ultim any? Ben pocs, m'imagino. Les generacions futures tornaran a l'analfabetisme, ni llegiran ni esciuran, car no els caldra. El resultat sera una confusio entre informacio i coneixement, amb la banalitzacio del coneixement i una falta de comprensio del mon que porta l'exces d'informacio.

Una de les eines del coneixement mes poten que ha creat l'esser huma es el llenguatge. Hi ha qui diu que una imatge val mes que 1000 paraules. Jo dic que una paraula val mes que 1000 imatges. Si jo dic 'mar', segur que ara tots vosaltres esteu veient el mar i sentint les onades trencant contra les roques de la platja. Per aixo el llenguatge es tant eficac,, no cal enviar tota la informacio, ja que part del missatge ja esta en el receptor. A mes, es una eina potent per l'abstraccio i el raonament, que permet treballar amb generalitzacions (idees) i no amb exemples concrets (coses). Pero per aixo cal aprenentatge dels significats, i aixo vol temps i esforc,. Sense aprenentatge, el llenguatge no te significat.

Tant mateix, ara estem anant cap enrera, cap un mon on no cal imaginar res perque ho podem veure tot. Pero com mes imatges fem servir, com mes exemples, menys abstraccio, menys comprensio, i per tant menys coneixement. Som menys savis i mes infantils. Nomes podem pensar en el que veiem i no pas en allo que no veiem i que cal imaginar. La imatge, la tecnologia que la fa ubiquita esta matant el llenguatge. I molts arriben a creure que la imatge es tambe real.

Que passara, doncs? Be, sense ser apocaliptics, jo crec que el grau d'infantilitzacio, banalitzacio i trivialitzacio del pensament de la gent anira creixent a mida que el saber s'anira reduint i enclaustran en alguna mena de nous monastirs que el perpetuin durant la nova edat fosca cap a la que ens estem aproximant. Aquest cop sera diferent, no hi haura peste negra (potser) i s'assemblara mes a un gran programa de telebasura que a la idea d'edat mitjana que tots tenim al cap. Tot i aixi, sera una epoca fosca pel coneixement. I com en tota epoca fosca, molt del que sabem ara es perdra per sempre.

Barrufets estimats, escriviu en pedra qualsevol espurna de saviesa que posseiu per a fer-la eterna.

Ake Ome!!!

Bon any 2007, barrufets meus, espero que tots hagiu passat unes bones festes i hagiu barrufat tant com sempre!!! Jo he tingut de tot, pero en general, es pot dir que ha anat prou be!

La nit de cap d'any vaig decidir anar a barrufat a un dels temples mes famosos de Kyoto, aprofitant que aquell dia els trens funcionaven tota la nit. Es diu Kiyomizu Dera o el temple de l'aigua pura i es conegut entre d'altres coses per tenir un fantastic mirador sobre les muntanyes i ciutat de Kyoto. La meva barrufeta i jo vam estar esperant les dotze campanades al peu d'una immensa campana, pero a l'arribar l'hora l'unic que vam sentir es el bram de la mateixa a carrec de la gent que havia estat fent cua. No eren pas les campanades habituals en aquestes dates, el 'countdown' que molts diuen, eren simplement dongs bestials produits per una mena de tronc basculant llanc,at amb forc,a pels devots assistents als temples de la muntanya.

Tot d'una, la gent va comenc,ar a bramar, 'ake ome', que es la contraccio juvenil del 'akemashite omedetou gozaimasu', formula magica per felicitar l'any nou al Japo. El Japo es el pais del sol naixent, el Ni-Hon, es a dir, l'origen del sol, de manera que si descomptem els paisos microscopics de la micronesia, es la primer terra que veu el nou any. Molts japonesos havien pagat alguns milers de yens per un viatge de pocs minuts en avio per veure el sol ixent el primer dia de l'any. Sembla que per ells, aquest dia es molt important, una mena de Nadal que es passa en familia menjant 'mochi'.


Que es el mochi? Be, es una mena de panellet fet d'arros que ja explicare mes endavant com es fa (en tinc proves!). N'hi ha de moltes menes, pero el de cap d'any es especialment curios, sobretot els que venen al super, com el de la foto, que porta els adornaments propis de la festa. Es dur com una pedra, i per menjar-se'l cal o be bullir-lo o be torrar-lo sobre una superficie calenta. Despres es pot menjar de mil maneres barrejat amb condiments que li donin gust. Es el mes semblant a un panellet, per mi.

Per la meva part, com bon barrufet catala, vaig fer pais i em vaig pulir una ampolla de cava que vaig fer petar entre la multitud. Despres, per no cantar massa, em vaig summergir en la gentada per comprar un 'talisma' que em portes sort per aquest nou any, vaig fer una contribucio de 10 yens a alguna de les cents de sectes budistes que regenten els temples, vaig tocar el picarol gegant i vaig demanar una desig. Be, com no crec en res, em permeto seguir tots els ritus, per estranys que siguin. Deuen ser tots isomorfismes, oi?

Com la nit era gelida a les muntanyes de Kyoto i la meva barrufeta tenia son i fred, vam tornar a la nostra vila a fer nit dins del nostre petit rovello. Be, aqui fem anar un 'shiitake', que es mes practic. L'any que ve, si encara brando per aqui, em comprare un d'aquests passa-muntanyes per estar mes abrigat del fred. Que us assemblen? xulos, oi? de vegades, els japonesos maten d'ingenuus!