Barrufa que fa fort!

Haig de demanar disculpa als meus possibles lectors per la deixadesa que ha sofert aquest blog en els últims mesos. La raó és que he estat bastant enfeinat amb tot el festival que suposa tornar a casa definitivament.

Viure al Japó ha sigut un temps en el qual m'han passat les coses més extraordinàries que en aquests dies de vides calcades de McDonalds un podria haver sommiat viure. M'he sentit un petit Marco Polo o Cristòfol Colom, viatjant als confins del món, geogràfic i huma. Sempre em quedarà la recança de saber si ho he aprofitat tant com podria o si bé només n'he gratat una mica la superfície. Vosaltres mateixos ho podeu jutjar, a partir d'aquestes petites historietes que amb més o menys traça us he anat explicant aquí.

No vull tancar la porta al Japó. No la puc tancar. És un país massa vast com per abarcar-lo només amb un viatge, només amb un any, només amb una decada de viure-hi dia a dia. El Japó és un univers per ell mateix, connectat només a la resta del món per unes passarel.les molt estretes i específiques. El veritable sentit del Japó rau a les seves entranyes, als carrers atapeïts d'Osaka, als jardins majestuosos de Kyoto, en un tren farcit de gent adormida i callada, a les eixordidores botigueres, al restaurants on l'atenció es reial, al dia dia d'una feina absorvent i a voltes alineant, darrere de les corrues d'estudiants equipats fins a les celles amb uniformes i material d'esport, en els grups d'avis alpinistes, de macarrilles de pa-sucat-amb-oli, de treballadors de la construcció amb pantalons de clown, en tots ells és on rau la veritable entranya del Japo.

Oblideu els programes de viatges calcats un dels altres, on només s'ensenyen les 4 coses que nosaltres volem veure, oblideu els carallots que us expliquen bestieses sobre com en són d'estranys els japonesos, oblideu aquelles estampes de grups de turistes nippons rera una bandereta, no busqueu l'opinio dels qui només hi han vingut a fer de turista o a fer realitat alguna de les seves imaginacions, perquè només en tindreu una visió molt limitada i esquifida. Feu com jo, que sense ni saber-ne un borrall, em vaig embarcar en un viatge que no sabia on duia, que no sabia quan duraria i que em duria a un pais que no coneixia on cada dia ha sigut un no parar per a resoldre un dels trenca-closques més gran que us podeu imaginar avui en dia.

Malgrat tot, no crec que deixi d'escriure aqui de tant en tant per explicar alguna coseta relacionada amb el Japo i els japonesos, aixó si, des del punt de vista del gaijin retornat que se'ls troba embadocats fent fotos a qualsevol dels edificis d'en Gaudí. Moltes mercès, barrufets, pel temps esmerçat, que ha sigut profitós.