A Falta de Gohan Bo Es el Succedani Xines

Al retol del restaurant hi diu ben clar i amb lletres grosses restaurant japones Osaka. Es un vespre fred d'un dia que ha estat de radiant sol en una ciutat costanera de la Meditarrania. Tinc gana i la crida del gohan (ご飯) que fa dies que no tasto m'esta m'impulsa a entrar-hi com si sentis una veu de la consciencia que em culpa, rera l'orella, de les meves petites traicions culinaries dels ultims dies.

Faig un cop d'ull al menu que hi ha a fora per veure de que es tracta i abans que hagi passat un parell de pagines plastificades sense cap traça de caractars xinesos, apareix un noi de dins que em convida a entrar-hi. Soc debil i tinc gana; a fora hi fa vent i tota la zona sembla un desert inhospit de comerços de retols lluminosos i portes tancades. Res per veure, res per visitar, res per comprar, doncs, que em queda per fer? Sopar. Accepto la invitacio formal i hi entro.

A primera vista es un local enormement buit, il.luminat amb una tenue llum que tot just permet entreveure el mobiliari de linies rectes i sense detalls, fets de fusta aparent i vimet. Fumadors? No fumadors? No fumadors, no vull morir perque als meus pulmons se'ls mengin les dioxines que una herba de dubtosa procedencia embolcallada d'un paper impregnat de activadors d'addiccions genera en combustio lenta pendent de la punta dels meus llavis, penso, pero el local esta tan buit que, ni que vulguessin, les dioxines de la banda fumadora no em mataria.

El xic es oriental, pero no sembla japones. Tots els orientals semblen iguals, pensem nosaltres. Tots els occidentals semblen iguals, pensen ells. M'agrada jugar a endevinar d'on es la gent per la fisionomia. Fa poc vaig veure una parella a l'aeroport de Kansai; aquesta cara es mallorquina, vaig pensar, veien el noi. Que tenen una cara especial els mallorquins? Si, com els sicilians; coses de viure en una illa. Tenen els ulls grossos i foscos, el nas gran i recte i les celles gruixudes i planes. Es dificil de descriure, pero els seus ulls els delaten. I ben cert que n'eren! No nomes era per una bossa que duien amb el nom d'un hotel a Palma, sino perque el parlar tambe era de l'illa. En el cas del cambrer, ni l'accent no era el tipic dels japonesos parlant una llengua romanica, ni els seus cabells, ni els seus ulls semblaven els d'un japones de la seva edat.

Ves que no sera japones?, vaig pensar. Pero si a fora hi diu restaurant japones, oi? Fins on estem disposats a acceptar divergencies de la veritat? Podem passar que un restaurant italia el portin espanyols. Pero, i si son francesos? Mmmmm, be, tambe. I alemanys? Alemanys fent cuina italiana!? Be, nosaltres fem macarrons, i que? Pero es que els alemanys...Canviem, doncs. Els turcs poden fer cuina arab? No son el mateix?, pensen alguns. Pero anirieu a un restaurant italia regentat per turcs? Aixo mai!, bramara la gent. I si esteu a Turquia i voleu menjar spaghetti? Aleshores, potser seria acceptable, oi?

No estic al Japo pero vull menjar japones, i aqui tinc davant meu un senyor que no sembla japones. Que teniu okonomiyaqui, li etzibo, per provar aixi la meva teoria. Como es?, em respon. A lo mejor tiene otro nombre aqui. Aixo es esperit comercial, barrufets! Si em fa un dibuix i em diu els ingredients, potser li som capaços de fer, vaig pensar que em diria. Definitivament, no era japones, i menys que tot, d'Osaka.

El restaurant va acabar sent un xines que feia cuina japonesa. Aquesta definicio no es del tot certa, ja que el plat de yakisoba que em van dur nomes compartia 2 ingredients amb el plat japones, els fideus i el katsuobushi, la resta eren els comuns del chow mein xines. Vaig quedar be, pero. Em vaig prendre un cafe i vaig marxar. Els falsos japonesos havien sigut molt amables i jo havia tingut la meva dosi de menjar oriental que el meu metabolisme necessitava.

La pregunta que encara ara em faig es "es aixo una completa presa de pel o be es fruit del mon multicultural i imbricat que teixeix relacions d'interculturalitat i d'intercanvi retroactiu?". Ara soc lluny del Japo en una ciutat que no conec, i el mes proper que he trobat es nomes un succedani xines de japones, igual que al Japo hi ha succedanis de paella als restaurants. Quin mon, oi? ple de succedanis!

Desconcert Tecnologic o Simfonia de Grinyols

Un dels topics mes sentits quan la gent fa referencia al Japo es que es un pais tecnologicament molt avançat. Es un topic veritable o es tant cert com que a Espanya tots som toreros, fem 2 hores de migdiada cada dia i mengem paella a totes hores? Com en tot, hi ha una petita espurna de certesa, pero no es del tot cert.

Japo es un pais tecnologicament desconcertant. No es una exageracio dir que hi ha ben pocs invents genuinament japonesos, com ja he esmentat alguna vegada. Tambe es cert que va ser un pais aillat durant segles, i que aquest aillament el va posar en una posicio bastant dificil en comparacio amb el paisos occidentals avançats que havien tingut periodes com el Reinaixement, la Il.lustracio o la Revolucio Industrial per a fer grans salts endavant cientificament i tecnologica. Pero, per altra banda, tambe es cert que historicament, si no m'equivoco, el Japo es un dels llocs del mon amb una ceramica mes antiga.

Japo es un pais per capes, superposades, apilades, comprimides unes al costat de les altres, i amb la tecnologia pasa el mateix: al costat d'una de les xarxes de trens mes modernes del mon hi trobem una iaia acotada xarcolant amb uns espiots. A mes tenen aquesta idea de vegades pueril de fer-ho tot de nou a la seva manera que fa que certes coses tinguin variants aparentment semblants al Japo, pero que funcionen d'una manera un pelet diferent, i que les fa completament incompatibles amb les seves homologues occidentals.

Com he dit molts cops, despres de la restauracio Meiji, els capos que van passar a detentar el poder van decidir en petit comite que si els occidentals eren moderns, ells tambe ho podrien ser. La via consistia en copiar la tecnica occidental, per cada cosa triar la millor i copiar-la, intentant reproduir-la en sol japones, pero barrant el pas a la manera de pensar occidental, la manera de pensar que precisament fou l'artifex d'aquests avenços que als japonesos els havien sorpres tant i a la vegada fet sentir amenaçats.

A mi em sembla un error de bulto: la tecnica occidental deriva d'una manera de pensar particular, inventada pels grecs i que s'ha anat depurant i millorant amb els anys, fins arribar als nostres dies. Es l'us de la rao, el pensament cientific, la dialectica, la claredat mental i de les idees, la Il.lustracio i el Positivisme. Malgrat els enormes problemes que els europeus hem tingut (i que encara no hem resolt), es pot dir que aquesta manera de pensar es fruit i ferment de societats que tendeixen a l'obertura, al lliure comerç, a la democracia, malgrat, com he dit, a les enormes mancances que encara tenim.

Des del punt de vista Japones, res del caldo de cultiu que va portar a Europa i, molt despres, als EEUU a desenvolupar una tecnica superior, es necessari ser importat al Japo. Pels directors de les politiques japoneses, nomes calien replicar els efectes sense usar-ne les causes. Ens pot sembla molt estrany, pero es molt tipic de la mentalitat japonesa: no els interessa la metafisica nomes la tecnica. Fins i tot, de tot el ventall de tecniques existents, nomes es van fixar en les que els van semblar mes adients. Es aquesta, crec jo, una de les raons per la qual el Japo es tecnologicament desconcertant i a voltes completament atrassat en coses molt obvies que en un altre lloc son el pa de cada dia.

No penso enumerar tots els sectors en els que el Japo continua essent punter. Els dos mes evidents son en l'automovilistic i en el de la imatge, pero tothom prefereix un cotxe o una camera alemanya, oi? Be, tothom no. Els japonesos prefereixen els seus de productes, malgrat siguin moltes vegades inferiors als millors europeus. Sempre diuen el mateix: els productes japonesos son mes adients pels consumidors japonesos. Aixo es pura percepcio creada per la falta de competencia o pels preus abusius amb que carreguen els productes forasters. Obviament, els productes japonesos acaben per ser els mes adients pels japonesos.

On rau, doncs, la suposada superioritat tecnologica japonesa? Es dificil de dir quan veus metodes i tecniques medievals, com signar amb un tampo de pedra o emprar utensilis de cuina de fusta o la falta generalitzada de xarxes de clavagueram o procediments medics ratllant el xamanisme, convisquent sobreposades al dia a dia ultramodern d'un mon extret d'un manga alucinogen.

Per mi, ni son els cotxes que aparquen sols, ni les cameres ultrasofisticades que fan fotografies de professional, ni els robots que fan reverencies, ni els microones intel.ligents que es paren sols quan el menjar estar calent, ni els telefons amb tv i pantalla panoramica, ni les xarxes telefoniques ubiquites, ni els trens ultrarapids, ni els super ponts; per mi, amb el que els japonesos realment ens superen amb escreix es amb la manera que tenen de fer les coses, pensant amb els detalls mes infims i no parar fins que surtin be.

Es aqui on hi ha el misteri i es aqui, tambe, d'on a vegades plora la criatura, ja que no saben dir prou. Pero es gracies a aquest amor pel detall, crec, que el Japo va poder passar d'un pais amb tecnologies medievals a un d'aparentment modern, mentre que d'altres com Russia o Xina (Espanya tambe!), van fracassar estrepitosament, requerint unes quantes generacions i molts mes morts a les espatlles per a la fi arribar a alguna cosa que es pugui anomenar "moderna".

Treballs del Japo

En un dels videos que us vaig col.locar l'altre dia, hi ha la entrevista al director de l'area asiatica de l'ONG Intervida Roque Grau. Em va fer gracia, per corroborar-ho, el que deia quan describia el dia a dia en un lloc de feina al Japo. Si excluim els turistes, jo diria que la grandissima majoria de la gent que en queda son estudiants que, pel que sigui i en diferents etapes dels seus estudia, decideixen de passar una temporada mes o menys llarga al Japo, pero de gent que hi vingui a treballar, i a treballar per una empresa japonesa, jo diria que n'hi ha poquissims.

Ell descriu el fet de treballar al Japo com dificil i enumera un seguit de raons per tal de recolsar la seva afirmacio rotunda. Explica que es molt dificil de col.laborar amb els japonesos, que deu ser el seu cas, i que mai es te una visio clara de per on han d'anar les coses, ni quins son els objectius, ni que s'ha de fer ni que no s'ha de fer. En d'altres entrevistes, hi ha qui elogia aquesta manera tan ambingua que, diuen, te la llengua japonesa de expressar les coses. Sense ser-ne un expert, jo diria que no es culpa de la llengua, sino de la manera de ser dels japonesos, que juguen interessadament a aquest joc de mitges paraules.

Si fem poesia o literatura, o volem jugar amb la llengua, aquesta falta de precisio i vaquitat nebulea pot ser molt interessant, pero quan estem a la feina, barrufets, us asseguro que us llençarieu a la cariotida d'algun d'aquests mestres del no venir a dir res i de la falta de claretat. El Roque Grau ho justifica amb una mena de malfiança per l'etica distreta i la poca moralitat de certes practiques empresarials japoneses. En termes generals, podriem dir que, en part, te rao, pero personalment crec que la seva visio es un pel estereotipada i imprecisa.

Com he dit en alguna ocasio, l'estructura de les empreses japoneses es la d'un exercit, i un dels trets mes evidents quan tens l'ocasio de tractar amb algu que te una jerarquia mes elevada es com de curiosos son els seus modals, que solen divergir enormement dels que hi ha per sota. N'hi ha que solen passar de vassalls llimacs a tirans en un segon, sense que els importin en cap moment les formes ni els que hi ha per sota seu. Personalment, prefereixo els que van de senseis, dels que sempre se n'apren alguna cosa, ja que tenen el costum de evangelitzar amb la seva experiencia a tothom que es troben en el seu cami. Aquests solen ser els que tenen les maneres mes educades i, tambe, el tracte mes huma i agradable. Aixo si, son mes dificils d'interpretar.

Es completament cert que naveguin en l'ambiguitat, que no quedi res clar, que no es parli directament de les coses que s'estan tractant, que les reunions s'allarguin innecessariament parlant de coses que no venen a tomb. En resum, que facin un esforç titanic per mantenir-se en una mena de paralisi decisoria, que sembla dificil d'entendre pels que creuen que les resposten o be son afirmatives o be negatives.

Tot i aixo, no es cert que no parlin de les coses ni que no t'estiguin donant pistes sobre el que volen que facis o deixis de fer. Al principi, us asseguro que costa molt de treure'n l'entrellat, pero despres ja se'ls pot veure venir, no sense fer un esforç per veure les coses des de la seva perspectiva. No seran mai directes, pero et donaran pistes per a que intueixis que volen dir. Es una mica com intentar endivinar el regal que la teva xicot/a vol pel seu aniversari sense preguntar-li directament.

Sobre la falta d'etica dels negocis al Japo, es cert que si hi ha alguna cosa poc neta al Japo son els negocis i la politica, que gairebe sempre van junts. Japo es pais enormement corrupte, pero no es una corrupcio de l'estiol mafia napolitana o del cutrerio torrentesc marbellenc. Es una altra cosa i te les seves ceremonies i maneres de fer. La majoria de vegades son favors que es fan amics o familiars sota la taula, d'amagat del public, en reunions en habitacions d'hotels. Res espectacular. Hi ha molta piramide, i s'ha de saber on cal trucar i a qui cal demanar un favor, perque tots els que decideixen s'acaben per coneixer.

El director d'Intervida compara la seva experiencia a l'India i al Japo i acaba per dir que mentre que si que es podria veure visquent a l'India per sempre, no pensa el mateix del Japo. Esmenta la dificultat per fer amics, per tenir una relacio de tu a tu amb els japonesos, de la jovialitat i naturalitat india. Te tota la rao. He conegut xecs indis i son la gent mes semblant als mediterranis que viuen a l'Asia. No vull dir amb aixo que els japonesos siguin pitjor i nosaltres millors, simplement que pot resultar mes facil de fer-se amb un indi que no pas amb un japones, tot i que els d'Osaka son els mes pintes del Japo.

Malgrat tot i haver-hi unes diferencies (ells de nosaltres i, recordeu-ho barrufets, nosaltres tambe d'ells), de vegades, les diferencies hi son nomes si les hi vols veure. Salut!

Salve, Ciutada Obama!

Ja es definitiu. L'Obama sera el proper president dels Estats Units d'America...mmmm...el que em fa mes gracia es que sembla, nomes ho sembla, que aquest pobre bon home sigui el Messies que ha vingut a salvar-nos a tots dels grans mals que afronta la completa totalitat de la Humanita sencera, els xinesos, nord-coreans i fins i tot alguna de les tribus encara per descobrir de l'Amazonia, inclosos.

A mi em recorda un pel, sentint els escarafalls que feia ahir un amic america que tinc, que s'ho estan prenent una mica com quan aqui va guanyar el ZP depres d'aquelles legislatures tant odioses del feixista Ansar i la seva patuleia de para-gangsters. I que ha passat al cap d'avall? Deu n'hi do, barrufets, que la gent el va tornar a votar tot i ser el mes grans mentiders despres d'aquell de les armes de destruccio massiva o de l'altre dels "200.000 puestos de trabajo". No vaig mes enrera ni mes aprop per no ferir a ningu, pero em sembla que no se'n salva ni un.

Que passara amb l'Obama? Si tenim sort i els auguris es cumpleixen, podria passar a ser un bon president dels EEUU i per als EEUU. Podria esdevenir un nou Kennedy o un Roosevelt. Pero aixo nomes es si hi ha sort i tota aquesta imatge que ens arribat es correspon amb alguna cosa substancial al darrera, tot i que amb aixo no n'hi ha pas prou. A mes, si acaba essent un benefici, desenganyeu-vos, que no vindra per aqui a pagar cap hipoteca a ningu ni a trobar feina per ningu, encara que segur que alguna cosa profitosa en traurem d'anar xupant roda dels americans.

Suposant que intenti fer el que diuen que vol fer, li sera aixo possible? Als EEUU el President te poders de veto i de passar lleis, pero te les mans bastant lligades en d'altres afers pel poderos Senat. Aquestes dues institucions funcionen com un contrapoder l'un de l'altre, cap dels dos es pot passar sense que l'altre li pari els peus. A mes, alla els estats van bastant a la seva i fan el que a ells millor els sembli, sense que la COPE de torn ni la caverna de cadavers ultres es passin les hores escupint odi ni infundis per qualsevol parida com passa a "casa" nostra.

No voldria posar aigua al vi de la copa de la victoria, pero segurament aquest Obama fara de President america, i es possible que en menys de mig any quedem esturats davant d'accions o declaracions que no concordaran amb les nostres prediccions ni desitjos vanament fundats. No es pas que ell haura canviat, es que nosaltres l'estem jutjant des d'una perspectiva completament esbiaixiada i erronia, des d'Europa, des de casa nostra, on les dimensions de les coses es veuren de manera molt diferent.

Per una banda, la seva imatge es una completa fabricacio. No nomes ell, sino tot el que surt als medis es una historia de ficcio basada en un fet real. Per l'altra, a nosaltres se'ns filtra moltissima informacio interessadament, per a crear un sentiment d'anti-americanisme passat de moda, i que moltes vegades no es correspon amb la realitat. Espanya es un pais que no enten els EEUU perque la mental.litat de la majoria d'espanyols no enten que moltes de les implicacions d'exercir la facultat de la llibertat fa que t'hagis de treure les castanyes del foc individualment. Tampoc entenem la dimensio de les coses d'alla, ni la repercusio i l'impacte que les accions individuals en aquell pais poden tenir, ni del que suposa en esforc,. Nosaltres volem ser com Franc,a, on tothom es funcionari, pero fent vacances.

Com a minim s'ha de reconeixer que es un punt que hi hagi un negre a la Casa Blanca (no he vist encara aquest titular enlloc, pero ja arribara, segur!). Pero recordeu que aquest senyor ha estudiat a Harvard, es a dir, que esta empapat de l'establishment. Anar a una bona universitat no es garantia de res i mes si se's un fillet de papa com el Bush, pero en el seu cas, me'l crec que tingui mes capacitats intel.lectuals. Tant de bo, salvant les distancies cosmicament abismals, el Tontilla hagues acabat alguna carrera, ni que fos aquestes de fireta en les que no cal fer numeros.

Pero no, nosaltres som aixi i creiem en miracles i impossibles. Per aixo creiem que els melons es convertiran en sindries i les granotes en princeps. Creiem en contes, ens creiem les histories de fades i de follets, de princeses i bruixes, de bons i dolents, ens ho creiem tot, tot, i tot. I l'Obama, barrufets, es un altre conte...perque sempre hi haura un Huckle Berry Finn, un Twist, i un Lazarillo; un comte de Montecristo, un Jean Valjean, i un Spartacus; per aixo creiem en Obama.

"Hosanna, hosanna, beneit el qui ve en nom d'un senyor!", cridaven a l'entrada de Jerusalem als qui venien sobre pollins.
"Obama, Obama, se't saluda!", cridem ara. Que ens vagi be!

Japo des de la Nostra

Tot fa just uns poquets dies que es possible de veure de forma completament gratuita els videos que hi solien haver al 3alscarta de TV3. Sempre havia pensat que era una mena de estafa que s'haguessin de pagar uns videos realitzats i emesos per una televisio publica, i mes si aquesta es la, teoricament, cadena catalana. Ara, finalment, han rectificat. No crec que sigui per amor a l'art o a la patria, sino mes aviat crec que es un moviment estrategic per a posicionar-se en el mercat d'Internet, que sera la nova frontera per a la televisio, sobretot per a les noves generacions.

Be, doncs, se'm va acudir de fer un repas dels videos que parlen sobre el Japo. S'ha de dir que TV3 passa abruptament de la carrinclonada mes nuriafeliuesca per a jubilats que dormiten a mitja tarda davant la tele, a la desfassada mes alternativa, psicodel.lica i ociosa de la terra en parlar sobre el Japo. En aquest cas, sembla que tothom al pais es faci dir Arnau, Pol o Paula, siguem fillets de papas de la societat mitjaneta-alta de "Barsalona", amb torre als Montseny, apartament a la Costa Brava, i tinguem prou pasta regalada per a dedicar el munt de temps lliure que els masters de l'univers en dissenys de bolsos alternatius ens deixa per a desenvolupar els nostres super egos alternatius i ecologics, aixo si, molt de marca clonica.

Si feu un cop d'ull, hi veureu que la majoria, treient els videos relacionats amb esports, terratremols, cuina, manga i d'altres bestieses costumbristes japoneses, i robots, son de gent que hi va a passar les vacances per a descobrir l'encant de l'Orient. Haig de dir que no he trobat cap que no digues res que no fos estrictament cert. Ara be, la majoria son un compendi dels topics mes amanits de les guies turistiques mes facilotes. Es com fer un reportatge sobre Espanya i parlar de braus: per molt modern que ens hi posem, ni que hi surti la nena que ensenya les calcetes de Silenci, el que s'hi dira ja se sap fa dies. Tot i aixo, recomano que us els mireu, perque sempre va be coneixer perspectives noves.

A mi els que mes m'interessen son els de gent que realment hi ha viscut o be en son. N'hi ha de molt pintorescos, com els del Mikimoto i el seu Afers Exteriors, o els d'una familia japonesa aficionada al bolets a Caçadors de Bolets, o be a Karakia, on ens mostren la seva cuina per mitja de japonesos afincats a Catalunya. Fins i tot n'hi ha un de mes patrio-historic, amb el J.B. Culla i tot, en el qual un, en aparença, inversemblant descendent japones, en Ryuu, d'un dels fundadors d'ERC torna a Catalunya per a profondir en la historia per ell desconeguda d'aquest seu avantpassat politic.

Pero els que mes us poden interessar a l'hora de fer-vos una idea un pel mes propera, realista i mes adulta del que es de debo el Japo, no nomes en si, cosa prou dificil, sino del que suposa com a repte personal per a un occidental de entendre'l, us recomanaria que fessiu un cop d'ull als seguents videos, ara que tenim la sort que estan en disposicio de franc. Jo us hi poso els links aqui mateix per a que no hague de buscar-los.

• Sonia Mejuto: Sònia ha passat els darrers 9 mesos vivint al Japó, en un intercanvi entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Kyoto.
• Jordi Palomares: A banda de fer concerts per tot el món, en Jordi també és professor de piano i dirigeix una orquestra de cambra a Osaka.
• Joan Carles Soler: Va ser la fascinació pel butoh, una dansa d'avantguarda japonesa, el que va empènyer el Joan Carles a traslladar-se al Japó per aprendre'n amb el mestre Kazu Ono.
• Montse Mari: L'interès dels japonesos per l'art català l'ha mogut a promocionar aquesta bona entesa entre les dues cultures, tant és així que està al capdavant el Casal Català de Kansai.
• Roque Grau: En Roque Grau fa dos anys que viu a Osaka i és director de l'àrea asiàtica de l'ONG Intervida.
• Marc Bernabe i Veronica Calafell: Marc i la Verònica van arribar al Japó fa més de tres anys gràcies a una beca universitària. Ells estan molt satisfets de la seva nova vida perquè els permet conèixer la societat oriental.

No subscric completament totes les opinions, pero les valoro perque venen de gent que te un coneixement molt proper del Japo. Fins i tot, m'he sorpres en sentir alguna d'elles, a les qual jo tot solet tambe hi he anat arribant amb el temps i que, a voltes, he expressat en aquestes pagines, com ara que el Japo es un pais que no fa olor. Mereixen la pena.