De com Colom volent anar al Japo va acabar a Cuba

Si aneu al passeig maritim que hi ha a Kobe, es possible que tingueu una surpresa que no us esperaveu. Jo la vaig tenir aquell primer dia ventos i fred de fara gairebe 3 anys, quan despres de fer un volt per Nankin Machi i menjar en un buffet lliure xines, vam decidir anar a veure el mar que tant de temps feia que enyorava. Pero hi vaig trobar una cosa que no m'hi esperava trobar, la caravel.la de Colom que hi havia al port de Barcelona abans dels Jocs Olimpics i en la que jo havia pujar de menut per fer el sabut. Era a Kobe? Com hi havia anar a petar alla?

Kobe es la ciutar pija de la zona mitja del Japo. La gent de Kobe tenen estil, vesteixen be i els agrada els luxes, la bona educacio i menjar exquisiteses. Dir que vius, estudies o treballes a Kobe es com dir que ets de Pedralbes. En comparacio, Osaka es killolandia multiplicada per la enesima potencia. Es lletja, bruta, desordenada i la gent te un estil bastant particular de vestir, parlar i comportar-se; com un traginer en comparacio amb un gentleman. Kobe vesteix Burberrys i Prada, Osaka porta el xandall del Carrefour, amb mocasins i mitjons blancs.


Kobe va quedar bastant malmesa durant el gran terratremos de fara una decada. Van ser, diuen, sobretot els focs i la pasivitat de la contencio dels mals del terratremol el que va causar mes victimes. No obstant, es meritori veure com la maquinaria constructiva japonesa la va remontar en molt pocs mesos. Pel que jo he vist, nomes en queda un petit testimoni just al principi de la marina, on hi han deixat el moll antic tal i com va quedar aquell dia. Just al darrera i gairebe a sobre hi passa una d'aquestes monstruoses autopistes elevades en ponts metal.lics gegantins que barra com si fos uns muralla la ciutat, separant-ne la vista directa de les muntanyes i del mar entre si.

Doncs va ser aqui, passejant cap a la part mes exterior del moll quan vaig albirar (perdoneu el cultisme) un fet insolit: hi havia un vaixell que semblava a vela plantat al mig del passeig. M'ho feia la vista o era real? A la vora hi ha una mena d'exposicio fixa d'altres vaixells que semblen de navegabilitat dubtosa, fills d'una epoca de glories tecnologiques passades, i bastant propers als prototips que els dolents de les pel.licules del James Bond solen emprar per tal de conquerir el mon. Per aixo, aquest vaixell de fusta, amb un pal per la vela, cofa i la forma caracteristica d'una caravel.la boteruda no hi lligaven gens.


Apropant-nos hi encara mes, vam poder llegir que si, que era la caravel.la de Colom, que va c,alpar de Barcelona, on fou construida, per navegar fins al Japo en una mena de recreacio del que hauria d'haver estat aquell primer viatge fallat del Sr. Colom, de professio descobridor. Tothom sap que va descobrir America, pero pocs recorden que on realment anava Colom era a Japo, o com deien a l'epoca, Zipango. Pel que sembla, al final, se'n va sortir!


De Colom, nomes en sabem mitges veritats i moltissimes mentides. Si volia anar al Japo, com va vendre, com es que va falsificar deliberadament els mapes, escurc,ant-ne la distancia estimada a l'altra punta del mon. Les dimensions de la Terra ja es coneixien feia dies i es probable que els cartografs mallorquins dels quals Coloms feia servir els mapes tambe ho sabessin. Pero per que partir cap un viatge del que ja en saps que no arribaras perque et quedaras a mig cami? O es que ja sabia que a mig cami podria fer parada i fonda, pero no podia dir tot el que sabia? Molts diuen que Colom va fer de navegant abans per l'Atlantic nord i que alla va aprendre coses, com es que sino va partir just a la temporada i latituds propicies per agafar els vents que el durien a l'altra banda?

I al Japo, que hi volia trobar? En aquella epoca, pels Xinesos, el Japo nomes tenia l'interes que despertava les seves mines de plata, una mica com les del sud de la Peninsula tenien pels antics grecs. Ara, de plata, poca, pero en aquella epoca devia ser important. Aquestes noticies que devien passar dels xinesos als europeus per mitja de Marco Polo o, millor dit, Marco BOLO, si es que mai va fer cap a la cort del Gran Kahn, i que va ingluir enomement en els viatges expedicionaris de l'estancada Europa Medieval; una mica com la R+D d'ara. Pero, com es que Colom, que aleshores vivia a Portugal, no va convencer el rei portugues, molt interessat en obrir noves rutes, i bastant mes navegant que la parella catolica, bastant hidrofobica, per cert? Doncs, perque el devien calar; perque en sabien mes de navegar i no va col.lar la moto que els volia vendre.


Despres, es fa passar per genoves i te els pebrots d'anar-se'n a veure el rei Ferran, el fill del mateix rei al qual tota la seva familia, com mig Principat, havia estat fent la guerra per incompeten i per voler manegar massa les cireres catalanes, i li explica el pla que tenia. Diuen que va ser la reina que va picar. En Ferran no era tan ruc com ens venen. Va ser un dels grans monarques de la epoca i va aconseguir ell unir els dos grans regnes peninsulars, allo que es volia fer des dels visigots. La Isabel, la seva cosineta, tambe els tenia ben posats, pero de mar, poc, i segurament allo li va semblar alguna cosa exotica com tenir un apartament a la Manga del Mar Menor, com bona esteparia castellana, que nomes havia vist ovelles i terra.

I ja tenim en Colom, que segurament ni es deia Cristofor (el joc de paraules entre Colom, l'Esperit Sant, i Cristofor, missatger de Crist, es massa evident), flipant d'haver col.locat la idea, corrent a buscar el seu amic el monjo Bernat Boil, que feia retir espiritual a l'Ermita de l'Abellera de Prades, per dir-li "xec! te'n recordes d'aquell projecte que tenia d'anar-me'n a passar unes vacances al Japo? doncs, m'han donat la beca!!!!". La resta, com he dit, es historia.

Que n'es d'estranya la vida, barrufets, un que volia anar al Japo i acaba per arribar a Cuba, i jo em trobo la "seva" caravel.la, on hi havia pujat de petit, a l'altra banda del mon!? Ja ho diuem, volta el mon i torna al Born, en aquest cas, un vaixell vell de fusta al moll de Kobe.

Viure i Morir en una Megapolis

Hi ha un concepte anglosaxo que es molt grafic per anomenar les persones que tot i treballar, no se'n surten de romandre en la pobresa, es le de working-poor. Abans estava el de proletari, que en angles se sol dir prole, i que a mi, ves, em recorda una camada de canalla i un famos gag dels Monty Python. Al Japo tambe hi ha working-poor. Sense ser-ne expert, jo diria que no es ben be el mateix problema que, per exemple, es pot plantejar entre la poblacio immigrant als EEUU o be a casa nostra. Crec que esta mes relacionat amb un fenomen bastant japones, el dels freeters.

Els freeters solen ser jovent que fa feinetes que es paguen per hores i que no suposen una gran dedicacio ni grans requeriments. Com diu l'article de la wiki, n'hi ha de tres classes, els que s'esperen a fer res de serios durant un temps i s'ho prenen com un temps sabatic, els que fan aixo mentre persegueixen el seu somni bohemi, i per ultim els que no tenen cap altre alternativa. Jo diria que es en aquest ultim grup on hi apareixen els working-poor, ja que he sentit de gent que tot i treballar totes les hores del dia en aquesta mena de feines, no poden ni tenir una vida minimament confortable i normal.

Tot aixo es un fenomen creixen, i segurament acabara per empitjorar degut a la crisi que s'esta preparant tambe al Japo, ara que semblava que tornava a remontar un pelet el vol despres de mes d'una decada de caiguda lliure en el buit post-bombolla. Una de les cares mes aspres es la gent que viu a les grans ciutats, sobretot a la megalopolis tokiota, i que no pot pagar-se ni una minuscula habitacio de 2x2 m2. S'esta tornant habitual que pernoctin en Internet cafes, com suposo que haureu llegit o sentit. Resulta mes barat passar unes hores a la nit en aquests establiments, per altrabanda bastant equipats, que no pas pagar-se una habitacio.

Acabo de llegir aqui que ara sembla que aquests llocs s'hagin tornat tambe en sales paritories de noietes prenyades que hi viuen. No se si es sensacionalisme periodistic o es que realment es cert i que el nivell de degradacio de la juventud japonesa es aixi de patent. Els vells es queixen de que les noves generacions, les mes jovens, ratllen l'estupidesa congenita, i es habitual sentir histories del mes estrambotiques en el que sempre hi apareix alguna mena de bakaple (バカペル, baka + couple, es a dir, una parella de carallots, una yoli i un choni, per que ens entenem), un pachinko i un bebe abandonat per oblit a qualsevol lloc.

El que si es cert es que, per una banda, es bastant habitual que les parelles tinguin sexe a pel sense masses miraments, i que despres tot aixo acabi en avortament. En un pais on tot es planifica, sembla una contradiccio que aixo, precisament, es faci tant a la lleugera. Pero el que mes m'espervera de vegades es aquesta naturalitat en deixar anar la vida. Aquesta noia abandona el nado als lavabos d'un Internet cafe. Ahir vaig llegir que, un altre cop, una dona embarassada moria despres que no la acceptessin en 7 hospitals de l'area de Tokyo. A Nara, fa poc va passar el mateix, i van ser 18 hospitals. Es que no hi ha consideracio per la vida al Japo?

Aquesta es una gran pregunta que no tinc ni idea de com respondre. La meva experiencia japonesa es una mica ambigua. No he experientat per fortuna la mort de ningu proper. El mes proper ha estat el suicidi d'un vei d'un amic company de feina, que deixa vidua i un parell de noies adolescents, i la mort per malaltia de l'esposa d'un altre company de feina. Tambe he tingut ocasio de sentir certes afirmacions i opinions sobre altres casos i de tot aixo te'n vas fent una idea poc o molt clara. El que em sembla es que la vida en si s'aprecia de diferent manera al Japo de casa nostra.

No es que no se l'apreciin, ni que no pateixin per la vida dels seus mes propers, ni que no empatitzin quan algu perd algu, es simplement que els sentiment que tenen envers la mort es diferent. L'entenen de manera diferent, amb una mena de fatalisme, de que no s'hi pot fer res, com si es donessin per venc,uts, com si abandonessin. Ha passat, i res s'hi pot fer. Per nosaltres, crec jo, es mes un sentiment de pena per la perdua o de rabia, en el cas de morts prematures. Algu mora i estem tristos perque l'enyorem, perque no hi es, perque se n'ha anat. Per ells, penso, se n'ha anat perque res el podia lligar ja a la vida. Es dificil d'explicar, ja que nomes en tinc una molt petita intuicio; res de cert.

Per aixo, penso, que els japonesos poden sentir-se propers facilment a treure's la vida de vegades per questions bastant futils per a nosaltres (petits deutes, atur, possibilitat d'alguna enfermetat, vellesa, ...). La vida no es en ella mateixa un valor a preservar si es que no es frueix amb la plenitud desitjada. Aixi, en cas de dificultats, la vida es nomes un pes mort del que cal desfer-se'n, sigui la propia com l'aliena. Es una explicacio un pel arriscada i simplificada, pero es el que em sembla a mi pel que he vist.

Potser per ells la vida que veiem es nomes una apendix de la vida, i quan es posa malalt es pot extirpar perque la vida en si continui d'alguna manera. Pero coneixent que els japonesos no son de grans filosofies metafisiques, penso que ho veuen mes com una mala herba que s'ha d'escaparrar. No ho se pas, pero un dia vaig veure una familia que portaven a veure el sakura a un retrat d'algun familiar mort (l'avia, potser?) damunt de la cadira de rodes que segurament havia estat fent servir durant la seva vellesa. Es per aixo i d'altres coses que penso que si creuen que la vida continua mes enlla d'aquesta i que els morts romanen entre nosaltres.

La vida es nomes un vestit que si no et va be es millor treure's.

Sincerament, no m'interessa la crisi!!!!

De que parlen els vostres amics? els vostres parents? i la vostra familia? Us interessa? No vull dir que se us en refoti, vull dir si realment us interessa personalment, com a cosa per la que perderieu les hores, per exemple, llegint-ne un llibre o consultant informacio per internet, o be anant a fer un viatge per saber-ne mes o un curset a estones lliures. Sincerament, us interessa? A mi, no.

De que parlen els meus amics? Trivialitats insubstancials de les seves vides quotidianes elevades a categories absolutes. Ara sembla que se'ls hagi despertat el rellotge biologic a les femelles del grup i toca la cria de plenc,ons. L'altra dia vaig veure un dels seus pits d'una d'elles mentre amamantava a la seva cria i jo em prenia una capuccino. Segurament hauria dedicat nombroses sessions de sexe solitari i de nits de somnis erotics humits si durant la meva pubertat li hagues pogut veure ni que hagues fos un sol milimetre quadrat d'aquell pit d'aleshores, mentre que ara, semblava que estigues presenciant en directe un episodi del National Geografic.

Fa poc es van passar un sopar sencer parlant de la millor maquineta per esteril.litzar no se pas quines parts de plastic de biberons i pipes. No sabia que hagues d'esterilitzar-se cap pipa, ni que hi hagues una maquina que funciona per ultrassons. No dubto que ells ho trobin la quinta essencia de l'existencia humana sobre la Terra, pero a mi, sincerament, me la sua cosmicament. Quan arribi el dia, doncs, llegire algun manual, anire a fotre la tabarra als de la tenda per informar-me'n, demanare consell als de la farmacia, i comprare el que calgui, igual que faria si anes a comprar una torradora. Pero no en fare una obra epica en fascicles per a avorrir al personal fins al punt d'avaluar les possibilitats de negociar una abduccio per un ens extraterrestre mentre se sopa en una pizzeria.

La familia esta en el mateix plan, la neurosis continua amb la fixacio compulsive per temes intranscendents. Ma mare esta obsessionada amb un parell de coses. Una no es pot dir, i l'altra es la maleida crisi. Realment, algu l'ha vista aquesta crisi? Tot ve dels medis, que creen un estat de realitat inexistent o, si mes no, nomes existent per alguns. No mencionare la post-guerra perque jo no la he viscuda, pero als setanta i als vuitanta n'hi van haver un parell de crisis de les grosses, de moltissima gent al carrer i de tanganes entre manifestants i policies, a cocktail Molotov fet i garrotades per les cantonades. Que 4 no puguin pagar les hipoteques per pisos sobrevalorats i que el seu somni de El Dorado de pa-sucat-amb-oli se'n vagi a prendre vent, sincerament, me la porta fluixa. Fins i tot, me n'alegro.

Oooh!!! que dolent que es aquest Gran Barrufet que fa llenya de l'arbre caigut. Be, no es aixo, pero el que tampoc era natural es el que havia passat fins fa pocs mesos. S'havia subvertit tot el sistema productiu i de riquesa, on resultava molt mes rendible dedicar-se a l'estafa de passarells que no pas a treballar. Jo estat molt de temps 900 eurista, i encara menys, expulsat de Barcelona davant la impossibilitat de pagar els lloguers demencials per caus que la cobdicia dels propietaris demanaven, expulsat del pais per ser incapac, d'absorbir amb un sou digne res mes qualificat que un pelador de patates que, a mes, passava per ser molt mes ric que jo pel simple fet de deure mes diners al banc. Si aixo es normal, que algu m'ho expliqui perque no ho entenc. I com s'ha demostrat que no es normal, ara sembla que aquest gran iot de nouveaux riches on tot deu s'hi havia muntat, fa aigues i s'esfonsa. Doncs, ara, foteu-vos!

Ni canalles, ni crisis. Que em queda? Ah, si la politica!!! Em sembla recordar que als reis de Franc,a els van tallar el coll tot i ser infinitament menys incompetents que les il.lustrissimes desllustrades i incultes que ens governen aqui. Ha arribat un moment que allo que passa als parlaments es un simple teatre d'actorets dolents. Aquests ultims dies es representava com cada any al Teatro de los Diputados la "Passio dels Pressupostos", segons l'Evangel.li de St. Judes Sabater, amb comparses de l'alc,ada del Cocoliso Duran o dels "que hay de lo mio, o te meto un tiro, ai va la hostia!" PNB, on han brillat per la seva absencia les actuacions de les tres Maries, la Verge Tontilla, la Maria Carogdalena, i la maria verda del Saura. Que venien a fer? Res de substancial, nomes una representacio de titelles que, sincerament, no es nomes que cregui que no interessa gens, sino que tambe penso que no serveix per a res d'efectiu ni tangible. Ens ho podriem estalviar.

Doncs, que em queda per fer? El que faig sempre, portar la contraria sistematica a qualsevol conversa, per esport i fins a l'absurd, perque qualsevol posicio, per raonable que sembli, es pot contrairar portant-la a l'extrem. Aixi m'entreno a la noble disciplina de la dialectica i toco la pera una mica al personal, o us creieu que 2 hores de trepanada cerebral parlant nomes de biberons no es mereixen un bombardeig preventiu amb totes la meva artilleria pesant com a represalia? Salut i bona crisi a tothom!

Tenir-ne o no tenir-ne, de genkan, es clar!

Estic en un pis que no te genkan (玄関). Els pisos japonesos no solen tenir rebedor, per motius d'espais suposo, pero sempre tenen genkan. Tan si visiteu alguna reconstruccio d'un poblat antic japones, com si aneu a veure cases antigues, com si feu ni t a un ryokan (旅館) o aneu a prendre les aigues a un onsen (温泉), trobareu sempre a l'entrar a l'edifici, casa, o cabanya, que hi ha un petit desnivell entre el terra de fora, originalment de pedra o algun material fred, i el terra de la casa, calid, tant si es de fusta o moqueta. El costum es desfer-se'n del calc,at que duiem al carrer i entrar a la casa amb sabatilles especials o be descalc,os.

Tothom sap que la gent va descalc,a per dins dels habitatges japonesos, pero pocs coneixen la distincio entre soto (外) i uchi (内). Es una de les moltes dicotomies japoneses. Soto vol dir "fora" i "uchi" vol dir dins, tot i que tambe vol dir "casa". No conec fins a quin punt hi ha una diferencia mental entre dins i casa a la ment japonesa, ja que casa es sol escriure tambe com 家, que de vegades es un acabament que s'empre per a grup o categoria de persones (pronunciat ka). Es a dir, hi ha una mena de lligadura semantica entre els conceptes dins, casa, i grup.

Per posar un exemple que, crec, que s'hi assembla prou, us recordaria la paraula catalana "llar". La llar es la casa, pero per mi nomes te sentit si fa referencia a la casa on habita la familia i un mateix, la que ens acull a les nits. Es com una manta que ens abriga i ens protegeix de la fredor i l'estranyesa del mon exterior. Pero tambe es el caliu del foc, el forat alla on s'hi col.locava els tions que cremaven per escalfar les cases abans i fer-hi el menjar. Els focs son les cases, i les cases son les families. Fins i tot, a l'Edat Media es comptaven els habitants d'un lloc pel nombre de "focs", que era una estimacio de les unitats familiars que hi havien. Pero d'on ve aquesta paraula? Sabreu que ve de "lares", el panteo de deus romans que protegien la casa i que solien estar en forma d'ex-vots en fornicules a les parets de les antigues domus.

Tornant als japonesos, diuen que aquesta dicotomia representa l'exterior, el forani, el desconegut, la bruticia del mon de fora, envers la pulcritud, l'ordre, l'harmonia, de la casa, del de dins, del conegut, del mon dels iguals. Ells, nosaltres; fosc, clar; brut, net. El soto-uchi son dos mons separats per un genkan, alla on els habitants de les cases es treuen la ronya de les mans, el fang dels peus, les paraulotes de la boca, i entren a la casa pristina i ordenada. Pero no penseu pas que nomes hi ha genkans fisics a les entrades de les cases com si fossin les estores del repla de casa. Japo te genkans arreu.

Pero ara jo visc a un pis que no en te. Entro a casa i no hi ha cap barrera que m'avisi, cap linia que em talli el pas, cap zona especial, cap acces restringit. Si vull, puc anar pel pis amb les botes d'anar a buscar bolets. L'altre dia, una parella de veins que no coneixia de res se'm van col.lar dins del pis buscant l'origen d'unes goteres, i van arribar d'un bot fins al dormitori. Quan els vaig haver fer fora vaig pensar que potser em caldria posar un limit, una zona d'exclussio, a partir de la qual no s'hi pogues entrar amb sabates de carrer. I ara m'he fet un genkan.

Es d'un metre per un metre, i no es veu. Nomes el veig jo. Hi ha posat un butaco per marcar-ne el limit imaginari, com quan de petits posavem una pedra per delimitar els pals d'una porteria ficticia per a jugar-hi futbol. Cada cop que entro a casa, em trec les sabates i les deixo alla, a un metre de la porta, juntetes, mirant cap a fora. Cada cop que surto, m'assec al butaco i me les cordo, deixant les sabatilles un pel mes endins, per a que no es barreigin els residus de les soles. I passejo per casa descalc,.

Aixi em sento net, em sento a casa, em sento a la meva llar, em sento protegit, segur i comode. Salut!