Decadencia Post-Industrial o Menjar sense Pensar

Una de les coses que mes m'agrada fer una tarda qualsevol es anar a menjar sushi (寿司). Ja se que es un estereotip i que molts de vosaltres tambe n'heu menjat, pero si no ho heu fet mai al Japo, es com haver tastat la paella a Moscou. No es el sushi en si, que segur que amb cales a la cartera podeu trobar un bon restaurant per aqui on un chef japones us en faci amb peix tant o mes fresc que el d'alla. Al cap de vall, molta de la millor tonyina del Japo surt del Meditarrani, oi? Com dic, no es el menjar en si, es l'ambient, com tambe passa amb els karaokes; no es el mateix, ni de lluny!

Puc estar content d'haver menjat força i molt bon sushi, pero el que m'agrada mes fer no es pas anar a llocs on et cobren una fortuna per una pos amb 5 peces, sino a llocs mes autentics, passant de les cadenes de restaurants i dels llocs mes polits, intentant endinsar-se en la cara mes real del Japo del dia a dia. Nomes heu de fer una analogia per entendre el que vull dir. Tot i que Barcelona no es realment un lloc de tapes, on creieu que es mengen millors tapes? Al "Tapa-tapa" del Passeig de Gracia o als inhospits gallegs del c/ Ample? Doncs, al Japo passa el mateix.

Els meus favorits son aquests petits locals estrets i amb mobiliari de formica que ja ha perdut les ratlles de la fusta d'imitacio que aparentaven per l'abrassio de tantes ratlles del cul que s'hi han assegut amb els anys. Els que puntuen mes alt en el ranking de decadencia d'una era post industrial que tambe es morta son els kaitenzushi (回転寿司), els bars de sushi amb cinta transportadora. A nosaltres ens pot semblar la ultima meravella, pero us asseguro que s'hi podria fer una tesi nomes d'estudiar les implicacions psicologiques del fet de menjar directament del que t'arriba per una cinta, com en una cadena de muntatge; us enrecordeu del Temps Moderns?

Aquests bars son un univers. N'he vist de mil classes i maneres, i a voltes no he tingut prou valor per entrar-hi sol a fer-hi un tast. N'hi ha de familiars i n'hi ha de cadenes; de millors i de pitjors; amb peix mes fresc i d'altres amb peces de dubtos origen; n'hi ha que tens el sensei davant dels nassos fent-le el sushi amb una serie de moviments rapids i mecanics dels dits i mans i d'altres on es una maquina que automaticament te'ls fa. Fins i tot, en els mes tecnificats, hi ha pantalletes tactils on pots fer-hi la comanda, que t'arribara en un parell de minuts just a la teva taula sense que ningui no hi intervingui. Per a que sapigues que es el teu plat que arriba, el sistema emet un pi-pi-pi quan el platet es a la teva vora. Encara no en se del cert el mecanisme que fa que piti amb tanta precisio, tot i que en tinc algunes hipotesis.

Pero el millor es l'ambient. Depen de l'hora, ja que la clientela canvia. Si hi aneu el migdia o prop de les vuit del vespre trobareu families senceres anat-hi a dinar o a sopar. Si es un dia de diari, veureu grups de mames amb canalla anant-hi a menjar. Elles xerren escandalosament mentre les criatures juguen amb el menjar. Es dificil trobar-hi lloc en aquestes hores, ja que tenen el mal costum d'anar a menjar tots al mateix minut. Enmig d'aquests xivarris familiars hi trobareu treballadors, normalment sols, que han esgarrapat uns minuts per menjar una mica de sopa i alguna peça de sushi. Els caps de setmana a aquestes hores passa exactament el mateix, tret que els homes que menjaven sols ara estant formant part de les seves respectives families.

Tanmateix, si voleu trobar-hi un forat per a seure i menjar sense cridoria, es millor evitar aquestes hores i anar directament a l'hora dels solitaris. Es el moment mes decadent del dia. Jo n'he trobat tres moments, just despres de dinar, abans de sopar, i molt tard a la nit un dia qualsevol de diari. En tots trobarem una fauna semblant: treballadors que mengen fora d'hores, des dels que van amb uniforme laboral, granota, o tratge negre d'oficina, i els omnipresents ojiisan (お爺さん), homes de edat que possiblement ja no treballen, pero que tampoc no se saben estar a casa. Depenent del barri, la fauna sera mes o menys chunga, sent la del barris d'Abeno (阿倍野) i Shin Sekai (新世界) d'Osaka els mes decrepits i decadents dels que he visitat fins ara. Haig d'avisar-vos, Barrufets, que a Shin Sekai no he tingut mai valor de menjar-hi res.

A aquestes hores, els restaurants de sushi solen estar mig buits i amb gent que no sap on anar i esta alla matant les hores mentre fa un mos, com qui fa un cafe en un bar per passar la tarde. Hi ha de tot, des d'habituals del barri a passavolants. Hi regna un silenci nomes entretallat pels esgarits dels irasshaimase/irasshaimashita de les cambreres quan entra o surt algun client, que es contestat immediatament pel cor de mestres sushinaires sense ni aixecar la mirada del tros d'onigiri que estan amassant entre les mans. Aquests solen ser menys clars que els de les noietes atentes que et reben a l'entrada, i no passa d'un inintel.ligible ~~~mase!/~~~mash'ta! sense gaire conviccio.

Per mi, es com entrar en un onsen de decadencia quan m'assec a la barra d'un kaitenzushi envoltat de cares absents que no miren enlloc. Si no hi hagues cinta transportadora, hauries d'encomanar al cambrer algun assortit de sushi. T'hi hauries de dirigir, establir una comunicacio i demanar-li el que vols menjar amb temps, ja que no estan preparats, despres d'haver llegit una carta o els incontables cartellets que pengens a les seves esquenens amb el preu i el tipus de peix que duen. Seria un acte premeditat, actiu, amb un bri d'intel.ligencia, i el cambrer bramaria alguna cosa mentre els seus companys, com cantants d'una coral, repetirien la tornada.

En canvi, els kaitenzushi pots menjar sense premeditacio. T'asseus i nomes has d'allargar la ma per agafar el plataret que passa per davant teu sobre la cinta transportadora. Es un acte irreflexiu, mecanic, idiota, com d'un peix que obre la boca i li entra menjar sense haver-ho pensat. Quan acabes, apiles els plats, que es conten a l'hora de demanar el compte. No cal parlar, no cal pensar, no cal reaccionar. Els parroquians solen estar flotant en un espai mental intermedi entre la realitat i el somni, com sonambuls, asseguts en els seus tamborets, amb les cames creuades, voltant amb llanguidesa la peça sobre el platet amb soja i wasabi. Cap paraula comunicativa a l'ambient, nomes el so dels plats, el soroll dels que prenen sopa en ebullicio i el repetir mecanic de les invocacions dels que preparen el sushi.

Es un estat que sembla que penji en un equilibri inestable, esperant a que el fil que el sustenta es trenqui, com de caiguda lliure en el que no tens la percepcio de que estas caiencu, i que jo anomeno de decadencia. Es decadent per molts motius, pero per mi l'aspecte que guanya es aquesta buidor comunicativa i reflexiva, de falta de voluntat. Seus passivament davant d'una cinta transportadora que et vehicula platets de peix cru, ja esta. Crec que els japonesos han aconseguit aillar en els minims elements l'acte de la ingesta: no hi ha coccio, ni preparacio, ni cuina, ni coverts, ni estovalles; no cal que miris la carta, ni que demanis, ni que pensis que voldras; el menjar ve sol a taula! Fantastic! Al.leluia!

Un dels meus llocs preferits i que guanya de sobres en decadencia es un petit restaurant que hi ha a Kawaramachi a Kyoto, a uns 10 min a peu de la parada de Sanjou del Keihan. Esta just a un encreuament de carrers, a la part esquerra del carrer mirant al nord (el riu Kamo a la part dreta, tot i que no es veu, ja que cal creuar un parell de carrers per arribar-hi). Si feu servir el street-viewer del Google Maps el podreu veure, tot i que les imatges devien estar preses un diumenge de bon mati, ja que el carrer esta desert i tots els comerços estant tancats, cosa rara en un pais que funciona 24/7, com una fabrica.