La Pinicula!!!

No se si us hi heu fixat, pero solc parlar bastant de cinema. No es que en sigui cap expert, ni ho pretenc, pero m'agrada. Suposo que es una questio familiar i que durant la meva infantesa, a falta dels passatemps mes contemporanis com l'Internet o els video-jocs, a la tele nomes hi feien pel.licules; aixi, poc o molt, sempre n'he tingut una certa tirada.

Parlar de cinema al Japo es fer referencia als 7 Samurais de Kurosawa. Es com el gran Manitu del cinema japones, imitat arreu i amb gran influencia internacional. En Kurosawa era un tipic artesa japones a l'hora d'aconseguir els efectes mes subtils amb les tecniques de l'epoca, minucios fins al paroximes, i conegut per ser un petit dictador a l'hora de treballar, bastant en la tonica comu dels caps japonesos, pels quals l'objectiu es sempre el principal, per sobre de les persones o els medis. Aixi els hi va, o aixi ens va a nosaltes.

Anant cap a l'estacio aquest mati, com sempre, passo per davant d'una cartellera de cinema i, per curiositat, hi faig un cop d'ull a veure que hi ha. Una de les mes grans decepcions al mateix dia d'arribar al Japo va ser descobrir que el lloc on havia de viure estava terriblement lluny de qualsevol cinema. Tambe vaig descobrir que la televisio hi solien fer molt poquetes pel.licules durant la setmana. Una altra decepcio va ser quan vaig veure la (pesima) qualitat d'alguns cinemes i la lentitud en la renovacio de la cartellera i la falta d'alternatives a l'hora de triar una pel.licula, per no parlar del preu desproporcionat que costa una entrada aqui (1.800 yens).

Temps mes tard van construir el mega-super-hipermercat al costat de casa i, si mes no, hi ha un dels cinemes mes grans d'aquesta zona, bastant pagesivola i amb molt pocs alicients, tant paissatgistics com d'entreteniment, per altra banda; be, a no ser que la vostra idea de passar una tarda entretinguda sigui anar al Pachinko, quedar amb una menor a olorar-li les calces, menjar ramen bullent en plena canicula estival, o morir deshidratat enmig d'un camp d'arros foradat per milers de picades de mosquits vorac,os.

De totes les pel.licules que fan al cinema, nomes hi sol haver una o dues d'occidentals, es a dir, d'americanes; la resta son produccio nacional. De tant en tant hi ha algun bodri lacrimogen corea, els experts en fer nyonyades ensucrades per a que les obachan, que avorrides de fer l'arros bullit de cada dia per un marit que es mes un moble que res, s'esbargeixen plorant com a bledes mentre es miren aquests drames de contes de fades moderns, amb 'galants' que ploren al costat de les seves estimades en coma mentre per la finestra cauen bolves de neu i una musica de piano et percuteix l'enteniment.

Les pel.licules japoneses actuals son en la seva majoria esperpentiques, tant en la tematica com en la seva qualitat visual. Jo definiria unes poques categories que emmarquen gairebe totes les pel.licules que, fins ara, he vist que s'estrenen periodicament als cinemes japonesos. Com en tots els ordres de la vida del bon japones, hi ha d'haver un sobredosi de histories gambaristiques. Ultimament sembla que ataquen amb els esports, i veig que ara n'hi ha una de baseball. No son com les americanes, pero, en les que cal guanyar; aqui es mes una cosa de realitzar un somni, i son tambe bastant lacrimogenes.

Pero no tot son esports, ja que d'histories gambaristiques n'hi ha de molt curioses, com la d'un senyor que volia ser comic tradicional japones (un magisteri), o la subcategoria 'fricades gambaristiques', que solen ser histories de 'losers' que no es mengen un torrat i que un dia tenen la bona idea de fer un canvi radical a les seves vides a veure si pillen alguna cosa tendre. Ara n'hi ha dues de noves, una en la qual un paio sense cap mena d'interes i avorrit de la vida es disfressa de cantant de jevi a l'estil dels de Kiss i trionfa entre les nenes, i una altra en que un trajo magic canvia la fesonomia i actitud d'un bufo, que converteix en una mena de sexy playboy venedor de grans magatzems.

Com veieu, semblen fetes expressament per aquest 20% de verges de 35 anys que diuen que hi ha al Japo, perdedors nats amb feines cutres que no tenen pebrots d'afrontar la vida de cara i necessiten maquillar-se o posar-se una disfressa per transcendir la seva mediocritat. En un pais de vides petites tancades en habitacions petites, crec que sera un boom de pel.licula.

Una altra categoria consolidada son les 'que maco era el meu barri', pel.licules costumbristes que solen descriure la historia d'una familia, carrer, grup de cases o barri. Acostumen a estar ambientades a l'epoca just anterior/posterior a la guerra, i la historia sol perllongar-se diverses decades i generacions. M'imagino que aquestes van dirigides a les retines de les iaies, per a que totes plorin fins a quedar satisfetes, mentre veuen vides paral.leles a les seves, amb histories comunes, petites, properes.

Son molt de l'estil 'La gran familia', pero sense els estirabots d'en J.L. Lopez-Vazquez. El constumbrisme japones es bastant sensibler i de plorera facil, i no te, pel que em sembla, els nivells de caspa hispana del Landisme o el freakisme de putiferi de chiringo de platja del Pajares&Esteso. Tiren mes a la familia Alcantara, pero sense Seccion Femenina ni Falange. A mes, sempre hi ha un leitmotiv gambaristic, tant sigui personal, com familiar o nacional. A mes, sempre palma algu. Una mica com aquelles pel.licules del Joselito en les quals s'havia de fer una col.lecta per operar una nena cega a Alemanya, amb miracle inclos.

Una cosa que em sorpren bastant, en general, de les pel.licules japoneses es el genere de pel.licules noia + animal de companyia. El patro sol ser bastant repetitu (com tot aqui): la historia quotidiana d'algu que te alguna mena de problema o trauma, i que la aparicio d'un animalet (mascota) li ajuda a superar. Son com una mena de diaris de nenes fleumes, i els animals solen ser gats. Suposo que van dirigides a les puber - jovenetes, que no solen ser tan hardcore com les europees, i tenen una passio bastant desenvolupada per la nyonyeria, les coses flonges, i la dolc,or espessa.

Com a col.lofo, em deixava les pel.licules de por, molt famoses entre nosaltres per les seves versions americanes adaptades mes al public occidental i amb factura mes acurada. Sempre tenen elements supernaturals, de fantasmes i esperits, pero em semblen un pel diferents de la tradicio occidental, molt marcada encara pels estereotips romantics (castells, cementiris, nits de pluja, etc.). Els esperits japonesos castiguen mes que no pas viuen en pena. Em semblen les pel.licules mes originals i interessants, malgrat que segurament tiren de histories populars que desconec i que els falla la factura, pocs medis i actuacions poc naturals. Ja vindran mes tard els americans a fer-ne un remake ple de pseudo-teenagers sobredesenvolupats de gimnas i mamelludes de silicona.

Que tingueu una bona pel.licula, barrufets i barrufets!