Nenes i Nens, o No Tant

Per que als homes japonesos els agraden tant les nenes? Bona pregunta, tot i que m'assembla que es una visio parcial de la questio. Jo diria que no es que els agradin les nenes objectivament, sino que el que els agrada son els trets i comportaments infantilitzats en molts aspectes de la vida i, en particular, de les dones.

Si acabes de baixar de l'avio i et porten segons quins llocs pots quedar garrativat del que es veu i podries arribar a pensar, erroniament, crec jo, que tots els adults japomesos son uns complets pervertits que se la passen tancats al lavabo fullejant amb una sola ma revistes d'adolescents en bikini (aquestes revistes existeixen i son arreu) o perseguint noietes d'institut per veure'ls les calcetes.

No dire que aixo no passi, perque si, i potser mes asiduament que no pas a d'altres llocs, tret de Belgica, pero, com a tot arreu, son casos averrants, que es persegueixen criminalment, com a tot arreu. El que passa es que a nosaltres del Japo ens arriba una mica tot el que esta mes passat de voltes i es mes estripat, i clar, aquestes coses reafirmen l'esteriotip de follets tortuga que tenim dels mascles nippons.

Primer, crec, s'ha d'entendre que es considera elegant en una dona, que sol ser una mena de delicadesa i dolc,or en les formes de comportar-se, parlar, i vestir. Es podria dir que es una mena d'elegancia femenina japonesa, molt delicada i molt femenina, la qual els homes aspiren en trobar en tota dona, tant si es per casar-s'hi com si es la simple caixera del supermercat. Les dones al Japo han de comportar-se seguin aquesta etiqueta, sempre; si mes no a l'arena publica. Nomes amb els anys, se'ls permet una perdua d'aquestes maneres, fins arribar als extrems patologics de les obachan d'Osaka, que son un cas especial d'estudi per part dels mateixos japonesos.

Una versio d'aquest comportament es l'infantilisme. No es que els agradin els nens com si fossin pederastes, es que han trobat que una manera de llimar els conflictes en la interaccio interpersonal es suavitzar les maneres i aixo, penso jo, els ha portat a adoptar patrons de la infancia, com la dependencia o la poca assertivitat. Pero com en tot, n'hi ha que s'han anat passant i s'ha anat creant una mena de comportament infantiloide, sobretot entre les dones d'entre els 18 als 30 anys, que de vegades ralla un pel.

Consisteix en parlar amb la veu nasal i un to terriblement agut, fer carones i posats de nena malcriada, i deixar-se portar pel manso de torn i fer alguna revequeria quan no se li dona el que es vol. Aquesta dependencia, que en japones es diu amae, es un tret psicologic bastant japones i dificil de copsar des de la nostra optica occidental. El meu padri diria que tanta tonteria s'acaba amb un jec d'hosties ben donades, pero aqui al Japo crec que es un comportament volgut.

Una de les variants mes grotesques, crec jo, es tota la mandanga anormal dels meido kisaten i de tot el rollo moe. A qui els agradin les frikades japoneses, segur que ja saben de que parlo. Els meido cafes son aixo, cafes, on et pots pendre un cafe o fer un mos. La particularitat ve per les noies que t'ho serveixen, jovenetes vestides de minyones, pero no pas de minyones normals, sino de la idea trabucada que en tenen ells de com han d'anar vestides les minyones. El moe, paraula que soc incapac, de traduir, es una mena d'adjectiu amb que es qualifica el seu comportament.

Que es ser moe (萌え)? Solen parlar-te com si fossis l'amo de la casa, que torna d'un dur dia a la feina, supuren amabilitat i parlen amb un to que retira a la d'una nena completament estupiditzada per excessos de color de rosa. Fan tota mena de posturetes per fer-se les mones, i tot ho pinten amb cors i color rosa. Es una sobredosi de Candy Candy, com si resuscitessis al mig d'un episodi pler de floretes i llacets, amb gent a qui els salten espurnes dels ulls, una parafilia que ni en Freud es va imaginar que mai pogues existir. Ho podeu veure vosaltres mateixos al Youtube. Aneu mirant els links, i no us estranyeu de les coreografies ni de que tots ballin el mateix com a posseits, es que a les discoteques japoneses tothom balla el mateix a la vegada (!?).

Les noietes solen ser jovenetes (16~21) que fan baitos. Els clients, otakus? Suposo que hi ha de tot, pero Akiba (Akihabara 秋葉原) es el seu reialme. La frikada continua a una mena de locals on grups de アイドル, es a dir, idols, canten i ballen per a entretenir la gernacio de tarats. Perdoneu els que us considereu otakus, pero els d'aqui son realment tarats, mes que res perque com tot s'ho prenen tant seriosament i focalitzen les seves vides nomes en una cosa, el resultat es completament desequilibrat i demencial. En general, solen ser inofensius i nomes es dediquen a comprar merchandizing, fer fotos i obtenir autografs dels seus idols, tot i que n'hi ha algun que els assetga quan surten de la feina (les segueixen, assetjament molt comu al Japo). Son pervertits? Freud (Woody Allen en el seu defecte), rescuscita!!!


El fenomen Idol si que es curios, ja que, com en d'altres coses, s'ha canviat la causa per la consequencia, i ja no es que algu esdevingui idol de masses per ser famos en fer alguna cosa; aqui passa al reves, primer esdevens idol i despres, si tens sort, et fas famosa. Comencen de jovenetes, fent promocions de tota mena. Canten, ballen, fan posats, signen llibres amb les seves fotos, anuncis, promocions, etc. No hi ha res pervertit aqui, tret d'algun book on innocentment es deixen fer fotos en bikini mentres es banyen a la piscina, o portant la roba tipica de gimnastica. La perversio estaria en l'us que algu en pogues fer d'aquestes revistes i dvd's.

Tot nen, jove, home al Japo te o ha tingut una idol a la que devotament dedica els seus pensaments i de la que en compra tota mena de quincalla. Son amors platonics, com de Dulcinees, per a adolescents (fisics i/o mentals) que o be tene poca relacio amb noies o simplement tenen somnis amb alguna d'aquestes belleses. Les idols no tenen el sex appeal tan pujat de to com les presentadores del Disney Channel, i es valora l'ingenuitat i la innocencia. Si tene sort, aquestes noies poden evolucionar artisticament a cantants o actrius, o desapareixer de la nit al dia, com el 90% de talentos d'aquest pais.


Una solucio per aquestes idols es fer-se actrius d'AV (AV 女優). AV vol dir videos per adults, es a dir, pornografics. Mireu aquesta noia, Tina Yuzuki Rio, per exemple, que formosa i educada es en aquesta entrevista en un programa de la tele de Hong Kong. Sembla que no hagi trencat mai un plat mentre parla de els seves aficions, entre d'altres, els dolc,os i el portugues. Pero que no us enganyin les aparences, aqui se la veu mes natural i deshinibida. Aquest video esta ple dels estereotips mes normals dels AV japonesos, avorrits de per si, amb els kimochi ii, els gemecs, i el ditet omnipresent.

Pero hi ha coses mes sordides, com les rorikon o el enjo kosai. Resumint, el primer es l'atraccio per les lolites i tot el que envolta a aquest mon, mentre que el segon va molt en la linia de la mentalitat 'vending machine' japonesa i consisteix en quedar amb noies d'institut per tenir-hi relacions a canvi d'alguna compensacio pecuniaria o en especies.

Son perversions? La primera, penso, es pura pornografia infantil i hauria de ser delicte quan son fotografies reals. En el segon cas, per la part masculina, la perversio estaria en tenir relacions amb menors; per la de la noieta, la prostitucio. El que passa es que aixo ja es un altre question bastant discutible, sincerament, ja que no es tracta de violacions ni de abus de menors. Al Japo, com a Espanya, l'edat de consentiment son els 13 anys, i entre els 13 i els 18 hi ha una categoria anomenada prostitucio juvenil, que no es el mateix que abus o prostitucio amb menors (per sota dels 13). No em pregunteu si es o no legal, perque no ho se.

Recordeu que al Japo la majoria d'edat son els 21 i que hi ha coses bastant exotiques que son il.legals, com entrar material per adults al pais, ara mostrar el sexe en qualsevol mena de format grafic, des de manga, anime, tv, o fins i tot, pel.lis AV, que no puguis veure alcohol o fumar sota aquesta edat, pero que sigui completament legal que una noieta de 11 anys es faci fotografies en bikini i posats suggerents (gravure idols).


Responent a la pregunta de si els homes japonesos son uns pervertits, diria que us ho heu de mirar una mica amb uns altres ulls. A tot Asia es considera sexy que una dona jove es comporti infantilment, de la mateixa manera que a Europa l'edat sexy son dels 18~25 anys. Pero aixo no vol dir que siguin uns assalta-bressols, es un estereotip sexual, crec jo. De tarats n'esta el mon ple, pero aqui solen tenir molta cura de la canalla, la segureta de la qual es vigila molt, i per a les dones en general, hi ha fins i tot vagons de tren exclusius per a elles a certes hores i dies. Algu dira que si n'hi ha es perque els necessiten. Segur, pero es que al Japo es solen posar la tirita abans de la ferida i aplicar solucions radicals a problemes petits.

Els chikan (痴漢, assetjadors) no solen fer el que surt a la portada d'aquest video, "l'assetjador de estudiants d'institut al tren", sino que solien tocar el cul o fregar-se mes del compte en hora punta, o seguir-te des de l'estacio fins a casa. A Catalunya, s'acabaria amb un moc, una clatellada, o be una patada a l'entrecuix. Al Japo, les dones no solien queixar-se mentre les magrejaven i han hagut d'esperar anys a que el govern hi faci alguna cosa. Ara pots anar a la preso per tocar un cul, sigui cert o no.

Malgrat tot, es evident que el Japo es un pais on els encanta certes coses que nosaltres considerariem pervertides o truculentes, com aquest infantilisme que es arreu: hi ha coses kawaii fins a la sopa, tant que embafa. Tambe es cert que hi ha un problema de maduresa emocional de certs sectors de la poblacio, sobretot masculina (resteu uns 15 anys de mitja a la majoria d'homes per saber de quin peu calcen, tret dels mascles alfa i als senseis). Pero aixo te mes a veure amb aquesta mena d'educacio borreguil que els agrada tant.

Salut i que no us toquin el cul!