Amics, Romans, Compatriotes, Pareu Be l'Orella

Darrerament, amb la Barrufeta, ens hem aficionat a veure la serie anomenada Roma. Ja se que potser vaig un pel tard, que hi farem. La van col.locar al video club ja fa uns mesos, pero estava amb la marca de 'novetat', i aixo suposa que els DVD son mes cars i que no els podem tenir una setmana, tal i com ens va millor a nosaltres.

La serie es de la mateixa productora que 'Sex and the City', pero esta filmada a CineCitta a Roma i la majoria d'actors son britanics, el que dona a la serie un estrany color d'accents que de vegades sembla que estiguis a la cua de les entrades d'un partit de futbol Chelsea-Manchester. Pels que tenim ulls mediterranis, es poden veure detallets com el color del cel, els pins quan hi ha escenes d'exteriors, que nomes es poden haver rodat vora de la nostra mar.

La Barrufeta s'hi va enganxar arran d'haver vist la pel.licula 'Cleopatra', amb en Rex Harrison fent de Cesar, i la Liz Taylor i en Richard Burton fent la parella explosiva de Cloepatra i Marc Antoni. Literalment va fliplar amb la historia i en volia veure mes. Pero 'Roma' no es pas com 'Cleopatra'. Primer de tot, es una serie i no pas una ultra superproduccio com la d'en Mankiewicz. Segon, la serie preten ser un retrat fidel de l'epoca, no pas una recreacio nomes de la magnificencia de Roma en paral.lelisme evident amb l'americana de l'epoca, com es la pel.licula.

Des del comenc,ament, la Barrufeta es va enganxar a l'historia espatarrant que es la que explica la seria, es a dir, la caiguda de la Republica romana des de Juli Cesar fins al neixament de l'Imperi de la ma d'Octavi. S'ha de dir que es una historia com n'hi ha poques. No pas per original, ja que segur que coses semblants han passat al llarg de totes les epoques i llocs, pero poques han estat tant transcendents pel nostre mon, com aquesta.

Obviament, la historia a la serie se simplifica per fer-la amena, intel.ligible, digerible i interessant. Els productors anglesos han volgut donar molt d'enfasi a la part personal que hi ha darrera de totes les grans accions i fets, i les dones, que a l'historia 'oficial' surten ben poc, passen a ser molt importants, arribant-se al cas, per exemple, de reinterpretar-se els motius darrera els quals Brutus mata a Juli, mogut per una mena de revenja maternal per haver estat rebutjada la mare, pel seu antic amant, Cesar. Be, aixo segurament es discutible, pero confereix una profunditat i un interes psicologic i huma que de vegades es perd o no es te en compte quan s'expliquen academicament els fets.

Tambe hi ha un doble nivell a la serie, entre la gent de classe alta i la de classe baixa. Una mica com 'Upstairs, Downstairs', que als anglesos agrada tant. La societa anglesa es avui dia molt mes classista que no pas la nostra. Alla l'aristocracia es realment aristocratica. La nostre es, per una banda, una colla de mafiosos analfabets vinguts a mes pels trapitxos que han fet a expenses dels diferents regims que el pais ha sofert, i per l'altra, una colla de vividors ignorants i que viuen de les diferents momes controlant els estaments oficials i/o els llocs de poder. La perspectiva anglosaxona transpua bastant a la serie, crec jo, de vegades massa.

Com he dit, fa fredat els accents de la gent, que passen de l'angles oxfordia d'alguns al d'un hooligan dels altres. I quan diuen alguna paraula llatina, deu n'hi do, Virgili es remou a la tomba! Despres, el voler donar tanta perspectiva psicologica als personatges, fa que a voltes, per mi, pixin fora de test. Per exemple, no crec que en Vorenus patis tant pels seus fills a la manera moderna com ho fa el personatge de la pel.licula. I el retrat dels collegium, 100% calcat dels Soprano, aqui si que s'han tirat de la moto.

Jo no se si la Roma republicana era nomes un poblot brut de carrerons recargolats, com pinten a la serie, pero el que si se es que ja en aquella epoca, Roma controlava gairebe mig Europa, Asia i Africa (en significat antic d'aquests termes), i que el proces de romanitzacio ja havia comenc,at a les colonies. Roma era font de llum per un mon barbaric, i de vegades, sembla que mes que romans, els de la serie estiguin mostrant mes aviat als barbars que els romans van 'civilitzar' amb el seu ordre classic i lleis, que no pas a ells mateixos. Per mi, aquesta versio, tot i tenir molts punts interessants, com la fidelitat de certes recreacions, es un pel massa hooliganista.

Per la Barrufeta, com he dit, ha suposat un descobriment! El mon classic occidental es per els japonesos una cosa tant remota i poc coneguda com ho pot ser per nosaltres les primeres dinasties xineses o els antics regnes de Corea. La diferencia, que es el que jo crec que a ella li ha impactat mes, es que la repercussio de Roma es universal. Va flipar quan li vaig dir que Juli Cesar havia escrit un llibre explicant com va conquerir Franc,a (les Galies) i que es pot comprar a la tenda. De fet, jo l'he llegit, i es un dels millors llibres que mai he llegit, pel que explica i per com ho explica.

Una altra cosa que l'ha meravellat es la questio del llati. De vegades es queixa que en estudiar angles ha d'aprendre paraules molt complicades. Jo sempre li dic que un cop les parengui li serviran per si vol aprendre qualsevol altre llengua occidental. Aixo sol desconcertar a la majoria de japonesos que tenen una visio molt limitada i compartimentada de les llengues. Jo li dic que son 'free words', que paraules com 'desmitification' es complicada, pero que si recorda que 'des-' vol dir 'el contrari de', i que '-fication' es un acabament per 'proces', tambe li servira per aprendre'n d'altres de paraules, no nomes, en angles, sino que tambe en frances, catala, castella, portugues, italia, etc.

Nosaltres donem per fet que parlem una llengua llatina, que esta emparentada molt properament a d'altres de veines, amb les que compartim una barbaritat de paraules. Amb una mica d'oida fina i sabent els canvis que cal fer, es poden entendre poc o molt qualsevol llengua llatina. Es clar que n'hi ha de mes complexes, pero alguna cosa pilles. No es sentir basc, o tailandes. Es aixo el que molts japonesos no saben. Jo ho he explicat mil vegades, i encara costa d'entendre o es meravellen. Farina, farinha, farine, harina....es tot el mateix! Pa, pan, pain, pane...Vi, vinho, vin, vino....Sugoi!

Des que estic al Japo, veig algunes de les nacionalitats europees no gaire pas mes diferents de la meva, la catalana, del que ho fan alguns quan apliquen termes pannacionals com espanyol, i les diferencies linguistiques res mes que mers canvis dialectals. Per mi, gairebe suposa el mateix esforc, entendre un de Jaen que un de Lisboa. La diferencia es que semba que a uns estiguem obligats a entendre'ls des del neixement i parlar-los hi en el mateix patois a casa nostra, mentre que per als altres calgui anar a l'escola d'idiomes i viatgar. Evidentment, aixo nomes funciona fins on els senyors de Roma van voler arribar, es a dir, fins el Rin, ja que mes enlla del limes romanus la llatinitat no va arrelar del tot.

Es aquesta actualitat i repercusio el que a la Barrufeta li ha meravellat veien Roma. Com pot ser que una cosa que ha passat fa tants anys sigui encara ara tant vigent? Com potser que Pullo esmorzi un tros de pa amb oli com el seu xicot? Com pot ser que hi hagin llangonisses penjades de les cases tal com vam veure a Catalunya? Com potser que en el mapa del Mon, on August i Marc Antoni es reparteixen l'Imperi, hi surti un puntet anomenat Tarraco? Potser es que el mon i l'esser huma no han canviat pas gaire, oi? Salute!

L'obachan, chan, chan

Eren les 9:15 del mati i anava cap a l'estacio del tren, per anar a treballar, com cada mati. Volia sentir la radio del meu mp3 pero com per la nit em quedo adormit sentint-la, les piles se solen acabar bastant sovint. No en tenia cap de recanvi i he decidit fer marrada pasant per dins del macro-super que hi ha davant de casa. El dies que plou i a l'estiu ho solc fer, m'estalviant-me aixi les inclemencies climatologiques, de cami fins a l'estacio.

Feia 15 minuts escassos que habien obert la paradeta i el parking ja estava de gom a gom. Em sembla que ja us vaig explicar que fins i tot es formaven cues a les portes abans d'obrir com si es tractes de les rebaixes d'estiu al Cutringles. Entro com sempre i em trobo una escena tipica dels mercadillos, una gernacio de dones, de diverses edats, pero totes amb l'indumentaria oficial d'obachan (roba sense color, grisa o marro, barret lampara, sense cap mena de concessio a l'estetica que pogues incitar a la lubricitat), a la cac,a de l'oferta del dia. Semblava el mercat de Calaf! nomes hi faltaven les gitanes venent alls! Que passava?

No tenia gaire temps i he decidit passar de llarg com he pogut per entre tanta dona folla de patates a 20 yens la pec,a. Volia piles, pero no he pogut entrar a la part del super perque les cues a totes les 20 caixes eren quilometriques. Com pot ser que 15min despres de l'obertura ja hagin acabat la feina i es dediquin a fer una cua espantosa si podrien venir a una altra hora i comprar amb mes tranquil.litat? No ho entenc.

Suposo que avui hi havia alguna mena d'oferta d'aquestes que fan per les obachans per a que piquin i vinguin a comprar. Les obachan son molt professionals i son capaces de fer quilometres en cotxe nomes per aconseguir algun descompte misserrim o algun cupo que algun super perdut al mig d'un pana fa. Recopilen informacio de panflets, prospectes, internet; i a mes, hi ha una xarxa poderosissima d'obachans que s'informen entre elles. La CIA es una xarxa d'espies ridicula en comparacio a l'eficacia, abast i professionalitat de les xarxes d'obachans del Japo. Llastima que es vegin de 3 hores lluny, sino les podrien enviar a Afganistan, que segur que trobarien al Bin Laden en una setmana.

Be, jo he pogut esquivar la marabunta, pujar al segon pis i comprar les piles. Quan les tenia a la ma i anava per pagar, veig que a sobre del mostrador hi ha una cistella amb una muntanya de piles a un terc, el preu de les que duia. Caram! que caduquen les piles? Home, al mon, tot caduca, pero les piles tenien bona pinta. Com se com son, que son capac,os de llenc,ar coses bones pel simple fet que han passat hores de la suposada data de consum recomanat (no pas la de caducitat!), doncs, n'he comprat tres paquets.

Comprar qualsevol cosa al Japo suposa un circ, i avui tenia pressa i mes m'hagues estimat que m'haguessin estalviat els irasshaimase, les reverencies i que m'emboliquin les piles en una bosa i me la segellin amb cel.lo. Vull pagar!!! 300 iens, te! no vull rebut, ni bossa, ni reverencies, ni res. Tinc pressa...No es possible. Va inclos al pack, i clar, tenia tres barrets lamara davant i els 5min ben bons me'ls he passat alla clavat.

Mentre pensava, com pot ser que les dones japoneses mutin un cop es casen i tenen el primer fill en una copia menys arrugada de les seves mares? No poden evitar convertir-se en unes obachan als 30? Si les veieu portant la canalla al col.le, sembla la seccio de llums de l'IKEA, pero sense colors. Roba monotona ni jove ni moderna ni suggerent. Un parell d'anys abans segurament tiraven d'esquena nomes amb el pet de cuixa que segurament ensenyaven, i ara semblen la meva padrina. Increible.

Es converteixen en mames professionals, de manera que n'hi ha que sembla que portin un bufet d'advocats on cada membre de la familia te una missio: la canalla, estudiar fins a reventar, i el marit, a treballar fins a reventar. Sabeu quin es un dels regals que mes m'han cridat l'atencio pel dia del pare? una capsa de begudes energetiques, una mena de redbull que tothom aqui consumeix per a treballar totes les hores del rellotge.

Un altre aspecte de la professionalitat d'aquestes mames es que n'hi ha moltes que s'apunten a cursets de cuina just abans de casar-se, ja que s'espera d'elles que almenys siguin capaces de preparar un bento pel marit semi-esclau en condicions. En concret, hi ha una cadena d'escoles de cuina anomenada 'Tomato', que tenen entre d'altres cursets, els basics per a ser una bona mestressa de casa. S'ha de dir que el Japo es el pais dels cursets, els diplomes i els permisos, i que ningu seria tant agoserat de comprar-se un llibre i estudiar per si sol si pot assistir a un curset on tot esta dat i mastegat per a poder assolir l'objectiu amb exit.

La barrufeta i jo vam assistir per curiositat a una d'aquestes classes que fan per ensenyar-te com seran els cursets. Ens van regalar unes bosses molt xules per anar a comprar i no fer servir bosses de plastic (ens donen punts en uns cupons intercanviables per descomptes). Jo volia aprendre a fer pa i pastes. Ens van ensenyar a fer bruioxos. De fet, ja savia com es feien i no va ser gaire emocionant, tret de per la conversa. La noia anava crono en ma ensenyant-nos com s'havien de fer els brioxos. Jo volia fer pa, pero no vam passar dels brioxos. Vam declinar amablement els cursets, una autentica bestiesa de 120.000 iens per fer una classe d'hora i mitja per setmana per aprendre a fer truites i macarrons. Erroniament creia que no hi aniria ningu
, pero veig que sempre hi ha dones fent classes. Aquest es el mon de l'obachan, la cara menys publicitada del Japo, pero la que realment controla bona part del pais.

Les cadires japoneses son massa estretes

Ahir vaig tenir una llarga conversa amb el meu amic mexica, un llarg resident del Japo, que parla el japones tan be que sembla que hagues nascut alla. No veiem les coses de la mateixa manera, ni quan parlem del Japo ni quan parlem d'altres coses. Es possible que ell en conegui molt mes que jo, tot i que de vegades el que coneix son les mateixes suposades veritats que coneixen la resta de japonesos, i que quan contrastes resulta que son mites que s'esfumen com la boira quan surt el sol.

No se si passara als altres immigrans, per exemple, als que tenim a casa nostra, pero jo no m'havia trobat mai, ni quan sent a BCN i treballant amb gent de fora, o a Suecia, sent jo el foraster, que quan es parlava de coses del pais la conversa gires sempre entorn a una mena de justificacio de les rareses dels habitants del pais i per l'altra, una mena de justificacio dels residents de llarga durada que mes sembla una confessio de culpabilitat davant d'una condemna que no pas una desicio presa lliurement.

Al Japo, el tema constant, fins i tot, repetitiu fins a la nausea es el perque el Japo es com es i perque els que hi som, hi som. Treus qualsevol tema: avui al tren he vist una senyora amb una mena de careta de soldador...i tot seguit ja surt per un canto el que defensa la visio ultra-condescendent i que et justifica una autentica estupidesa, o be per l'altre canto, el que es dedica sistematicament a titllar els japonesos i els seus costums de completes mongolades, sense 'distingos', que deia en Clos.

A mes a mes, hi ha la continua canc,oneta dels que fa molt de temps que son aqui. Molts viuen en una mena de bombolla que nomes trespassen en comptades ocasions. A la feina, o be tenen un contacte molt superficial i distant, o be s'hi han endinsat tant dins de l'esfera japonesa, que s'han convertit en mes papistes que el papa. Nosaltres tenim una perspectiva bastant mes informada de la immigracio que no pas la majoria de japonesos o fins i tot d'immigrans d'altres paisos al Japo.

Catalunya ha rebut, per be o per mal, nombroses onades d'immigracio. Jo he vist amb els meus propis ulls moltes coses, molta gent, els que s'han integrat, els que encara viuen com quan ho feien al pueblo, els que volen i els que no. Pero, poc o molt, gairebe tots han anat fent via
i tenint una vida mes o menys normal i bastant plena. Feina, familia, llar, amics, oci, natura, etc. No voldria ser malavolent, pero no veig aixo al Japo. Els estrangers que he conegut aqui sempre els falta alguna d'aquestes potes o be diverses. Nomes un percentatge molt petit arriba a tenir una vida mes o menys parangonable a la de la resta, i nomes sol passar despres de llarguissims periodes i/o situacions als paisos d'origen de veritables penuries.

Per que passa aixo? No n'estic ben segur. Per nosaltres sembla normal, per exemple, que algu decideixi anar a treballar uns anyets a Franc,a o Anglaterra. Busques feina, vas alla, llogues un pis, treballes, gas amics d'alla, vas de festa, d'excursio, trobes xicot/a, amics, passes la vida, compres un cotxe, coneixes gent, voltes pel pais, aprens la llengua, creixes com a persona i com a professional. Disfrutes i, malgrat els entrevancs que puguin anar sortint, el clima especial, alguna llei curiosa, els impostos extrems, els lloguers, etc, doncs, poc o molt tothom va fent. Jo ho he viscut i ho he vist.

En canvi al Japo no es aixi. Deixant de banda els problemes de llengua, que ja son de per si dificils de solucionar, o be et restringeixes molt la vida fins a fer-la encabir a dins dels patrons japonesos, que son els unics pels quals el pais esta pensat, o be estas perdut. En ma vida havia vist tanta quantitat de gent frustrada, desanimada, farta, desencoratjada, o simplement meravellada per la complexitat gratuita d'una societat que se'ls fa completament opaca. La majoria de estrangers que ha vist aqui sembla que fingeixin la farsa en la que els japonesos estan acostumats a viure, pero es nomes aixo, fingiment.

La nostra societat te molts defectes, dels quals me n'he adonat amb bastanta claredat un cop me n'he distanciat prou, pero te un aventatge sobre la japonesa, que es que un pot ser un mateix. Potser no servira de res; potser no arribara a res, o viura al marge de tot; pero no passa res perque qualsevol sigi i visqui com a un l'interessi ser o viure. El Japo no hi ha manera de no ser com ells. Potser m'equivoco, pero per mi estar-se en un lloc es com seure's: la cadira pot ser mes o menys alta, tova, o confortable. La cadira que li correspon al Japo es massa baixa, estreta i nomes en tenen un model. Si es de la teva mida, doncs, perfecte; si no, acaben fent-te mal les cames, el cul, l'esquena i t'has d'acabar aixecant.

Planifiquem, planifiquem, que la civada guanyarem...

Hi ha un cosa que m'intriga de la historia del Japo i es la seva relacio amb els seus veins. Si mirem la nostra historia, no te sentit sense l'enorme influencia de les relacions, bones o dolentes, amb les nostres veins. No ja des que els grecs van posar els peus al golf de Roses, la cosa ve de mes abans, amb la difusio de l'agricultura pel Mediterrani. El Mediterrani, tot i que per molts sigui nomes l'excusa que fa venir als turistes a qui venen cervesa barata a preu de cava, es el pulmo de la nostre cultura. Tot ens ha arribat pel Mediterrani, i gairebe tot el que som, s'ha creat al Mediterrani. On es el Mediterrani del Japo?

Si mireu al mapa, Japo tanca una mena de petit mar interior, amb la peninsula coreana i Xina a l'altra banda. Xina es la mare dels ous en aquesta banda del mon. Tot ve de la Xina. No nomes l'escriptura, sino que moltissimes influencies culturals que avui en dia semblen japoneses, han sortit ja fa mo.lt temps de la Xina. Fins i tot, molt dels menjars que mengen els japonesos, son en origen Xinesos. Podriem dir que pel Japo, Xina es la seva Grecia i Roma juntes. Pero quina ha estat la seva relacio amb la Xina?

Es curios, pero hi ha hagut molt desinteres per part de les dues bandes. Per la Xina, el Japo representava nomes una roca remota amb res o practicament res d'interes per ells. A mes, Xina no es un pais conqueridor o colonitzador, a la manera europea. El seu imperi te un altre transfons i es mes aviat un enorme mastodont que es deixa governar per diferents minories, que no pas una minoria que s'imposa a una majoria diferent. Pero el curios de tot es el punt de vista japones vers la Xina.

El Japo no era res mes que una illa mig servatica i amb poquissims recursos, habitada per una cultura neolitica formada per clans tribals i petits reietons, on el simbol de poder, mes que una espasa, era un mirallet fet de metall. La Xina ja portava milers d'anys de cultura evolucionadissima, molt per endavant de la major part d'Europa, que sempre ha anat bevent de les escorrialles que venien d'Egipte i dels altres grans imperis asiatics, des de Babilonia als perses. Dons tot i aixo, el Japo va veure que havia de 'copiar' als xinesos (!?), i com a la pel.licula 'el turismo, que gran invento', el rei principal va decidir enviar un seguit de delegacions a visitar la Xina, per pillar el que poguessin.

Es aixi com d'un dia per l'altre, es va introduir l'escriptura, les lleis, i l'administracio 'a la chinnoise' al Japo. I encara dura! No va ser com a resultat del comerc, ni de les relacions entre les dues ribes del mar del Japo, sino com a decret d'un reieto amb molts fums que (es va fer dir Emperador del reialme de l'Est, per on sortia el sol) va enviar una delegacio al seu col.lega, l'emperador de la Xina. En anys posteriors, tambe es va decidir que calia la importacio controlada d'estris xinesos, molt mes avanc,ats que no pas els japonesos. Es aixi com es van fletar un seguit de vaixells per a dir a terme aquesta importacio. I quan van estar fetes, doncs, es va tancar la frontera.

Sembla topic, pero el Japo sembla que sempre fa el mateix. Els horroritza la lliure competencia i els estrangers, de manera que eviten, per una banda, qualsevol mena d'iniciativa de baix a dalt que comporti un trencament no previst de les ordenances o normes dels de dalt, amb castics severs, si cal. Per l'altre, es limita fins a fer-se ridicul el moviment de forasters a travers de les seves fronteres. Aixo mata qualsevol mena d'intercanvi igualitari, base necessari pel comerc,. Mentre que a Europa, primer al Mediterrani i despres als paisos mes septentrionals, el lliure comerc, es i ha estat sempre el motor del progres i de les millors epoques de bonanc,a economiques, al Japo es justament al contrari.

Encara ara, d'exemples n'hi ha a patades. Un de curios que no sabia: com sabreu, ara hi ha escasetat de blat, i aixo fa pujar, diuen, el preu del pa. Doncs be, resulta que al Japo, pais que no prodeueix blat, les importacions d'aquest cereal tambe estan completament controlades pel govern, i el preu esta determinat per ell. Com faltava gra, van decidir (uns senyors de Tokyo, amb trajo negre) que el Japo havia de comprar mes blat i apujar un % el preu al qual el venien a les empreses productores de farines i pa. Impressionant! Es la URSS, pero amb l'eficiencia de l'aparell burocratic mandari. Com us podeu imaginar, es igual de corrupte, pero el que no es veu, no existeix.

Una altra: per evitar l'escasetat de mantega (!?), el govern a 'suggerit' (aquest es l'eufemisme que fan servir aqui per les ordres) que les grans empreses que controlen la produccio de llet i derivats lactis augmentin la produccio de mantega. A mi, aixo em sembla d'un intervencionisme que ratlla l'economia planificada sovietica. Com ovelletes, totes les empreses segiran les suggerencies gubernamentals. No seria millor retirar els arancels draconians a les importacions lacties, afavorir el lliure mercat i l'importacio de materies de fora? No, aixo es el Japo, i aquest es el sistema. Altrament, l'autoritat central no podria controlar-ho.

A molta petita escala, el meu departament te problemes de calers, i han decidit que es gasta massa llum. Es cert, es gasta massa electricitat, pero es perque l'edifici esta mal fet, es un bunyol arquitectonic i energetic. No s'aprofita de la llum natural i esta sobredimensionat, amb el que costa un ronyo mantenir-lo. Aixo prove de l'epoca de la bombolla, on es van dedicar a cremar calers sense ton ni son. Doncs els cap de planificacio (hi ha una seccio sencera dedicada a planificacio!) ens a 'suggerit' que apliquem mesures per economitzar l'electricitat.

Aixo va ser divendres. Avui s'han passat tot el mati tocant la pera amb els interruptors, buscant la combinacio ideal per a reduir-ne el consum. I ara, no us ho perdeu, veig l'Equipo A, que venen a fer invents amb els fluorescents. De moment, ja m'han apagat 1 dels 3 fluorescents que tic a sobre. Ja van fer una cosa semblant amb l'aire acondicionat (per suggeriment del Koizumi), que xapen literalment a les 18:00h.

Una de les coses que he apres del Japo es que aqui res va de sota cap a dalt, sino al contrari, i que res es deixa a la llibertat d'improvitzacio, nomes val el que esta planificat de dalt a baix, i quan es suggereix, en realitat s'ordena. A mes, no hi ha un terme mig, o tot o res. No hi ha alternativa, o el marge que es deixa es tan estret, que es simplement impossible. Sabieu que els estrangers tenien prohibit posar un peu al Japo sota pena de mort (fins i tot per les victimes de naufragis)? Tanmateix, com els interessava fins a cert punt tenir algun contacte amb occident, estudiar-ne certs aspectes (els mes practics) de la seva tecnica, van permetra nomes als holandesos de tenir 1 sola delegacio al Japo, en concret, a una illa artificial a la badia de Nagasaki. Us imagineu que aixo hagues passat al Mediterrani?

Barrets, barrets, barrets, i d'altres marmellades

Ha comenc,at a fer calor i, com els mosquits que tornen a picar, ja es pot comenc,ar a veure pel carrer l'atac dels barrets ridiculs. Japo te un problema amb els barrets. Tot pot acabar sent un barret o, si mes no, pot acabar-se posat al cap a mode de barret. El problema es que tots els barrets son, com a minim, molt horteres, i la visio de una multitut encasquetada amb aquestes menes de campanoles de roba fan riure, sincerament.

Els japonesos i en especial, les japoneses, senten terror irracional pels rajos del sol. No se d'on ve tant de panic. Es clar que massa insol.lacio pot ser perjudicial, perque et pot cremar la pell o d'un cop de solana et pots quedar estabornit, pero el que es veu aqui passa de taca d'oli. Masqueres de soldador posades davant de la cara, guants negres que cobreixen els brac,os fins a l'aixella, barrets enormes amb mosquiteres negres que envolten caps i clatells. I per enredar mes la troca, mascares davant de la boca, mocadors entorn al coll, i el vestit cordat fins a la nou. La visio de moltes dones es d'una mena de paquetets embolcallats fins al cap de munt, amb llacets, blondes i floretes, de les que nomes es poden percebre la veu si parlen, ja que es impossible de veure ni que sigui un sol centimetre quadrat de pell.

Per mi, es poden comprar un tratge d'astronauta si volen, pero el que trobo veritablement inadmissible es que els dissenys de barrets siguin tant rematadament lletjos i passats de moda. No se que passa de vegades al Japo, pero a voltes semblen incapac,os de discernir l'horterada descomunal de les coses maques. Construeixen autentiques salvatjades enmig de paratges que altrament serien encisadors. Malmeten rius i muntanyes amb monstruosos bunkers de formigo d'utilitat discutible. En el pla personal, a part de l'estil macarrilla de TotA100 dels Kamedites i yakuzes de barri periferic, et pots trobar gent molt ben vestida en pla gentleman i d'altres portant models de tergal dels anys 60's al mateix lloc. Les marques cares s'alternen amb el mercadillo, la mariconera, el xandall i les espardenyes d'anar per casa.

El maxim nivell de perversio estetica el podem trobar en dos atuells d'us comu. Com he dit, un son els barrets. Els de dona basculen entre dos estils, el pseudo-pamela rematat amb blondes i flors artificials, normalment de color negre que poden arribar a portar cortines, i els de forma acampanada estil lampara de peu, col.locat a rosca fins a l'alc,ada dels ulls. Els d'home solen ser o be gorres de baseball amb tota mena d'accessoris, arribant els casos mes grotescs als lluentons, o be les versions masculines dels barrets de platja acampanats, o tambe barrets estil Jacques Tati a Les vacances de Monsieur Hulot.

L'altre front de batalla son les ulleres, no pas les de sol, que gairebe no existeixen, sino les normals de cada dia. Com en molts altres aspectes, Japo tambe viu anclat al passat en les ulleres. Es bastant habitual trobar-te gent al Japo que porta ulleres d'una antiguitat gairebe arquelogica. No se si es fan mirar la vista periodicament, pero, segons un company america, aixo explicaria perque els japonesos de vegades semblen no veure-hi gens. Passa molt que son incapac,os de veure-hi el que tenen davant del nas. Ell diu que es perque no porten les ulleres adients o senzillament no en porten. Jo diria que es perque no miren, que es una altra cosa. Pero a part d'aquest fet, l'estil mes arcaic, de pasta o plastic amb verdet, viu dia a dia amb els models mes agoserats d'Italia.

Suposo que com moltes altres coses, el que es o no es maco es tambe una questio cultural. Jo no soc pas un prodigi estetic, tanmateix, penso que tinc bastant bon ull per detectar les passades de voltes en colors i estils que assolen el Japo. De vegades, em fa la sensacio que tenen una mena de confusio mental entre estils que no saben discernir i que acaben per barrejar pessimament en un immens pastiche. D'altres, simplement copien estils occidentals al 100%, amb el que sembla que no cantin tant. Es nomes aparenc,a; per dins continuen essent horteres i confusos, pero davant el dubte, compren l'estandard europeu establert, el mes car possible millor, i aixi s'estalvien triar.

Els resultats son esperpentics: homes en aparenc,a de gentleman i maneres de estibador portuari, pussil.lanimes vestits de Michael Jackson a Bad, macarrilles de bar de copes amb pentinats de Manga i masculinitat distreta, xandallistes amb sabatilles i mariconera, i iaios amb roba monotona, avorrida, passada de moda i atonal. La resta que no esta en aquests grups es perque porta o be l'uniforme de la feina o l'escola, o be va de trage de tergal negre.
Modestament, demanaria al Govern japones que endagues dues reformes immediates per a la millora de les condicions de vida del Japo. La primera seria el soterrament de les linies electriques i telefoniques, l'eliminacio dels malaits pals de formigo, i l'erradicacio dels Pachinko o el seu soterrament cautelar en el cas que es demostrin indispensables per a l'economia nacional. La segona seria l'abolicio dels barrets acampanats, la prohibicio sota penes de preso incondicional per les mariconeres i les sabatilles en zones publiques, i la regulacio de les combinacions de colors, patrons, i accessoris per evitar aberracions com les que m'assalten cada dia del mon.

Jo crec que aquestes mesures farien la vida al Japo molt mes agradable i suportable, i es possible que a la llarga arribessin per apareixer artistes de talla internacional i no els mers vomitadors d'horterades d'avui dia.

La bomba de la boba del bombo

Abans es deia que ser politic era l'ofici de fer possibles les coses impossibles. Ara, ser politic s'ha convertit en una mena de funcionariat semi-mafios i sectari, que consisteix en llepar el cul del que tens a sobre per continuar mantenint el teu ben col.lcat a la poltrona. A Espanya no es necessari tenir coneixements de res per a ser politic professional, qualsevol ficus es apte per aquesta feina. Nomes has de tenir en actiu les neurones minimes per tal d'aconseguir signar l'acta que et col.loqui i premer el boto de les votacions. Pels carrecs mes capacitats, es demana tambe que, a mes de respirar, emetin alguna mena de so intel.ligible per la resta d'humans de la mateixa rac,a. No es imprescindible que els sons aportin cap mena d'informacio ni siguin congruents amb la realitat del mon.

Un dels exemples mes brillants de les nul.les capacitats per assolir qualsevol mena de carrec de responsabilitat en la res publica el tenim en la figura de la Matxacon, la yoli del PSOE. Aquesta estulta certificada incapac, de cap idea rpopia mes enlla dels eslogans buits del seu partit, es ara, Menistra de Defensa! Deu n'hi do!!! i te la barra sobirana de sortir en una entrevista hagiografica del Pais (te alguna cosa genuinament interessant per explicar?) i dir, morro al viento, "soy pacifista". El que ets, xiqueta, es tonta, vassalla i mentidera, ja que no es possible ser i no ser a la vegada.

De llepes sempre n'hi ha hagut i n'hi hauran. D'inutils, tambe, i d'incompetents mentals, a cada casa en tenim un. Ara, una cosa es aixo, i l'altre es que em vulguin vestir la realitat pauperrima de una vassalla de partit, disposada a vendre's fins on calgui, sense criteri personal, per tal de que els seus continuint remenant les cireretes dels altres, amb els d'una Ventafocs despres de trobar el seu princep blau, que s'ha guanyat el lloc a pols.

Aquesta yoli es tant tonta avui com el dia aquell famos que fa fer el ridicul de la seva vida a TV3 dient que havien guanyat les eleccions (a Catalunya) perque tenien mes 'vots populars'. Despres es va haver de menjar amb patates el que va dir, ja que en aquella ocasio, els de CiU van aconseguir mantenir la seva de poltrona merces als seus pactes d'amagatotis (quina colla tambe aquests!). Quins merits te, doncs, la pallussa aquesta?

Be, ha anat a la Universitat i sap parlar un pel mes de catala que l'altre sequac, de partit, el Pazideng Tontilla, que ja es dir molt en aquest partit de llumeneres. Aixo sembla que la faci mes atractiva, a part de ser un pel mes fotogenica que la marmota actual, per a poder-la col.locar de cap de llista per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i clar, no hi ha millor publicitat que la gratuita, pagada amb diners publics, que els partits politic es fan quan estant ocupant (literalment) carrecs publics. Es aixi una bona pec,a com per intentar arreplegar el vot 'feria de Abril', per un costat, i de l'aplec del caragol per l'altre.

A mi, personalment, cada cop que la sento parlar i dir mentides, doncs, se'm revolten les entranyes de pensar que en som de mesells quan ens deixem governar per genteta d'aquesta categoria, que un dia surten per la tele dient que solucionarant els problemes de la vivenda perque ells son "mes d'esquerra" que ningu, i l'altre, com a ministra de l'exercit, dient collonades com la de 'soc pacifista'. Suposo que quan es presenti a la Generalitat dira que ella es tant catalana o mes que en Jaume I, i nosaltres ens ho creurem i es possible que tinguem la primera presidenta de la Generalitat que sera 100% d'esquerres, pacifista i catalanista, lady Matxacon, la yoli de Catalunya.

Com caus de conills

Avui llegia aquest article molt il.lustratiu de com son les cases al Japo. Com diu el titol, son llodrigueres, caus de conills, forats. Moltes vegades ho he comentat amb companys i sembla no adonar-se'n. Amics meus, despres de visitar-me han arribat a la mateixa conclusio, sense jo haver-los dit res: Japo te un problema amb les cases, foten fastic. En ma vida se m'acudiria comprar-me una casa al Japo, tot i que no crec que cap banc em dones un credit!

About a year ago, the government announced a program to encourage the building of more permanent homes—durable enough to last 200 years. The government reckons that increasing the replacement period of the nation’s housing stock from the current 26 years would reduce the amount of construction-related trash the nation disposes annually by about 10m tons. Dubbed the “200-Year Home project, the idea is that homes will be multi-generational dwellings, that can be easily renovated according to family size and age.

The government points out that compared with the average life span of its citizens, the average life span of a home at 26 years is too short—and clearly they have a point. In the U.S., the average life of similarly built homes (eg, houses built of wood and some synthetic materials), the life span is 55 years, while in the UK it is 77 years. Indeed, when you think that the average Japanese couple buys the family home in their late 30s, and that typically they have to take a 35-45 year mortgage to buy the home—it is ironic that the life span of their dwelling is less than that of the mortgage.

The government has said that it will encourage more durable housing by: i) introducing a requirement for all home repairs to be recorded, ii) requiring better quality construction methods, iii) providing tax cuts and interest bank loans, and iv) introducing financial subsidies for housing builders to churn out longer-life homes.

This got me to thinking about why the Japanese insist on tearing down their homes so frequently. While I can see that tax cuts would definitely help improve the situation, I believe there are some other factors that strongly influence homeowners’ decisions to pull down their homes. If these fundamental problems are not addressed, then it is unlikely that the government will be successful in its goal to have people build and live longer in a single
dwelling.

Typically, Japanese homes cost around 30 million - 40 million yen, so the average family is still paying through the nose to build somewhere to live. It is estimated that the major builders (Sekisui, Daiwa, Misawa, etc) are charging about 20% more for their cookie cutter solutions than if a homeowner was to get their own architect and do it themselves. Unfortunately, people feel so unsure about their own abilities in the so-called expert area of homebuilding, that they allow the housing titans to do it all for them. This means that any initiatives to start making houses more durable have to start with these building firms.

In the 200-Year Home project, the government acknowledges that the quality of design and construction needs to be improved, and they estimate that durable houses will only cost 20% more than conventional ones. I doubt this figure very much, unless they are considering the inflated prices charged by the building firms, and most likely their assumption is based on timber houses that will continue to be full of health-affecting cheap synthetic materials.

Instead, I think the starting point should be choosing a building material far more appropriate for permanent homes in Japan—concrete. Unfortunately, concrete costs more than 20% over its timber counterpart.

Why concrete? Well firstly, because the nation has plenty of the raw material and is unlikely to run out any time soon. Secondly, if used properly with in-ground and internal insulation and good thermal design, it is within the experience of existing builders to improve the housing stock. Concrete can significantly cut the power consumption for a house, as well of course as offering structural integrity in earthquakes and for building upwards.

If you’re going to have concrete, then you need glass as well—and double glazed windows need to become standard for all parts of Japan from northern Kyushu northwards. Again, Japan has an ample supply of glass and is home to the world’s leading glass companies. They are proficient at making strengthened product that looks good, lasts forever, and can withstand medium-strength earthquakes. I find it strange why the product costs so much.

Thermal Properties

One of the biggest problems of Japanese houses constructed over the last 30 years is the fact that they are made of lightweight synthetic materials and low-quality timber. Basically, they are constructed for convenience rather than thermal design. In winter, the walls sweat with condensation and the wallpaper goes moldy. In the summer, the rooms become humid boxes with poor ventilation, and the occupants have to resort to all-day air conditioning or going out to a comfortable shopping mall.

It amazes me that such an advanced nation as Japan hasn’t made greater use of insulation and made double-glazed windows, or that apartment builders are still making concrete floor slabs that extend to the outside of the building and conduct heat and cold into the building. This is starting to change, but it seems that government regulation forcing the speed of such change is in order. The nation’s biggest box builders: Sekisui and the others, make good money churning out the same designs they have done for several decades and they are not about to change unless forced to do so.

Rabbit Hutches

Size is another issue. There are about 1.15 million dwellings a year constructed in Japan, and the average size is around 30 tsubo (100 square meters), about half that of the U.S. (although closer to the UK). Small rooms and low ceilings have less air and less circulation and react more quickly to the presence of a breathing person inside, or to heat outside. Small dwellings also can’t accommodate growing families.

While the shortage of land is hard to circumvent, local government rules restrict the height of buildings to 8-10 meters in many parts of Tokyo (other than main roads) and thus people are forced to build and live in rabbit hutches that match the footprint of the land underneath.

The technology is here to make safe 3-5 story timber houses, and of course there is concrete, but the authorities are more concerned about sunlight for the neighbors’ garden. Of course, no one wants to be next to a towering edifice, but you have to wonder what is more important: a decent amount of room and height, and a healthy living environment, or getting 8 hours sunlight on the bottom floor. I think the reality of city living needs to be recognized and height restrictions moved up by at least one floor. This would immediately give home builders 25% more space in which to grow a family or lifestyle. Given that the population is no longer growing, this one area of deregulation might make a huge difference
to the desirability of staying at home.

Lack of a Maintenance Culture

Another major contributor to the premature deterioration of homes is the lack of a maintenance culture in Japan. Most men are at work until late, sleep on the weekends, and take few holidays. This fact, coupled with builders’ penchant to offer a “cradle to grave” service on their standard house designs, means that home owners seldom take personal responsibility for maintaining their own dwellings. Timber homes overseas also fall down if they are not painted, leaks are not filled, and rotting timber replaced on a regular basis. A quick bicycle ride around Tokyo suburbs reveals an astounding number of homes with loose roofing, leaking walls and unpainted surfaces suffering from the weather. It not only looks ugly, it virtually guarantees the home is going to fall down within 25 years, if not pulled down first. And in an earthquake—well forget about it.

Changing Attitudes

I assume that the status quo has remained because citizens are obedient, and building your own home and maintaining it is so inconvenient. Thus, there is little incentive to make a structure last longer. Indeed, most people I know are not home (well, apart from the housewives) that much anyway. For most, “home” is a small space that is comfortable for a single person in the evenings, but not a space to actually “live” there for extended periods. There is little room to cook, to store food and furniture, to do hobbies, or exercise in private, or do other quality of life activities that bind someone to their home. And for growing families, cramped quarters are a recipe for stress, so it is no wonder that the kids and Dad are typically out.

What I am saying here is that while the objective of making more permanent homes is a good goal, practically speaking, there are many impediments which are beyond the minor tinkering of regulations that the government is considering. Instead, the LDP should launch a proper study on the issue and take some major decisions that will make a true difference. For example, instead of lowering building taxes for five years, homeowners should be able to deduct home loan interest from their other income (negative gearing). This would have an immediate effect on people’s willingness to take on bigger home loans and to spend more building high-quality buildings.

Likewise, the government needs to lean on the major home building firms and require them to meet more stringent standards. It is a fact that Japanese are unused to building their own homes, and so with more than half the nation’s houses being churned out by factories, this is an obvious place to start applying regulatory change.

Terrie Lloyd writes a weekly newsletter for entrepreneurs and business people about business and political opportunities in Japan. You can find the newsletter at www.japaninc.com. For further contact with Terrie, email him at terrie.lloyd@japaninc.com.

La Patufa

Tinc una fotografia de Barcelona presa des de dalt del Tibidabo a sobre l'escriptori de la feina, i una del Pretori de Tarragona retallat pel cel blau penjada de la pseudo-paret del meu cubicle gris, al costat d'un retrat de la Patufa, la gateta dels meus pares, que em mira fixament sobre la taula de la cuina. Debia estar esperant que ma mare li fes algun regalet en arribada de la plac,a, ja que sobre la taula tambe es veuen bosses d'haver anat a comprar. La Patufa es una gateta immigrant que ma germana va portar d'Andorra, petita com una puc,a, amagada dins d'un butxaco de la camisa, fent tot el cami des del Pirineu fins a la gloriosa i brillant Tarraco. Ara ha crescut un pel mes, pero continua essent mes aviat petita i esprimatxada. Es molt espavilada, com tots els gats, pero te vertigen. Mai hauria dit que els gats, que per naturalesa els apassiona pujar i saltar pels llocs mes inversemblants, poguessin arribar a tenir vertigen, pero l'haurieu de veure com plora i s'arrapa al pit quan la treus en brac,os al balco a veure passar els cotxes. Vol mirar pero la por la venc, i amaga el caparro entre les potetes, rematades de blanc com si fossin mitjons, per tapar-se els ulls i no veure l'alc,ada. Es una gata feta de mil pedac,os, de tots els colors, pero te una pitrera blanca envoltada de negre motejat de ros, que fa semblar que porti una estola d'armini entorn del coll. La fotografia esta ben enquadrada, pero li falta color, segurament pel contrallum de la finestra de la galeria, que fa que la resta de la cuina estigui mes fosca. Em mira com guaitant que faig, com quan estava a casa. Se'm pujava per sobre la falda i caminava damunt de la taula, buscant el sol, i fins i tot habia arribat a jaure's sobre el teclat del portatil. Refunfunya quan li dius "Patufa, que fas? que no veus que estic treballant?". Es fa insoportable quan esta en zel, es un no parar de gemecs i precs, com de buscona de carrero. Ahir vaig arribar tard a casa i plovia. De pet al futon, encara em va costar conciliar el son una estoneta. La barrufeta ja dormia. Tinc un auricular de l'mp3 que no va, per variar. Es trenquen molt sovint i em tenen negre perque es cargolen d'una manera tant complicada que a voltes necessito minuts per desembrollar el merder de fils. Diuen que a l'Univers hi ha unes cordes que lliguen les particules. No m'estranya, segur que es van fer un embolic i les pilotetes que en van sortir ja no hi ha hagut ningu que les hagi pogur desencargolar. Sentia un programa de radio per una orella i per l'altra la pluja calma que queia a glopades sobre l'asfalt del carrer. Es una sensacio estranya sentir-hi nomes per una orella, es com si estiguessis encostipat i se t'hagues embussat les oides. Badalles per intentar aclarir-les, pero no serveix de res perque el sonotone de l'mp3 no funciona. Aleshores, vaig sentir per l'altra orella una gata que miolava com una desconsolada buscant companyia. Marramiau! i vaig pensar "Que deu fer la Patufeixon, pobrissona, tota sola?"

Mateu-los perque ells han matat!

Hi ha una cosa, Barrufets meus, que no se si sabeu de la terra de la gran armonia, es a dir, Yamato, altrament dit, Japo. Es diu pena de mort. A mi em va sorprendre descobrir que al Japo hi ha pena de mort, que s'aplica sense masses contemplacions i d'una manera bastant habitual, tot i que, com tot el que sense fer-se massa publicitat, per raons obvies. Acabo de llegir que 4 presos de corredor de la mort van ser penjats aquest dijous passats. Sembla a ser que el nou ministre de Justicia, nou de fa 4 mesos, ja se n'ha fet petar 10, en total. Si continua aixi n'enviara tants al cel com l'antic Papa els feia sants!

Des del 1993, despres d'una pausa de 3 anys i 4 mesos, ja en porten executats 67, i encara en tenen 104 a l'espera. Mentre que des de l'exterior s'esta demanant una moratoria, el ministre pensa que te molta feina per fer i que la fara sense queixar-se. Aquest es el pensament japones, fer la feina encomanada sense cap consideracio paral.lela. Aquest es, per mi, el gran perill i error del pensament japones.

Sobre la pena de mort, personalment estic completament en contra. Matar es un error, en qualsevol cas, i crec que l'Estat no es mes que ningu per a poder executar a ningu. Hi ha dos arguments recurrents en defensa de la pena de mort. L'un es el de la culpabilitat dels criminals: ells han matat abans, per tant, han perdut el dret a no ser matats. L'altra es com a defensa o revenja de part de les victimes, com una mena de reposicio per la perdua. Sempre acaben per preguntar-te "que faries tu si t'haguessin matat un fill?". Jo sempre dic el mateix: Si em passes, es possible que perdes els papers i intentes atacar l'agresor fins les meves forces i valor em deixessin. Pero, afageixo, pel fet de ser victima, deixo de ser immediatament objectiu, i perdo el dret de jutjar, que no em pertoca a mi.

Hi ha alguna justificacio per matar a algu altre? Nomes em ve una al cap, salvar la propia vida o la d'algu que creguis que la mereix mes que la persona a la que mataras. Tot i aixo, aquest no es el cas de l'Estat, que administra la mort com a mesura de justicia, es a dir, com a castic per un fet greu comes previament. Te dret l'Estat a treure la vida? Jo penso que no. Per que? Apart de la possibilitat de l'error i de les deficiencies de la defensa, o que els sistema de justicia estigui completament viciat pels mals usos, penso que ningu, ni un ministre de Justicia ni un jutge ni cap oficial te dret d'ordenar l'eliminacio d'un esser huma.

Que passa al Japo? Al Japo, com a gairebe tots els paisos amb una democracia mes o menys establerta, hi ha llibertat per opinar publicament sobre el que sigui (tret que siguis estranger resident, cas en el qual podries perdre la residencia si t'enganxen en alguna mena de manifestacio). Hi ha grups ecologistes i de suport als drets humans. Quina visibilitat social tenen aquests grups. A mi em sembla, i potser m'equivoco, que son bastant residuals, com ho son als EEUU, amb una repercusio mediatica gairebe nul.la, i molt poca base social. A mes, les protestes no son en plan cimera del G8 a Genova, amb el que ni se'n parla.

Sempre que he posat el tema sobre la taula trobo dues tendencies entre els tertulians. Una es la d'obviar el problema, la de no admetre'l o la de no voler-ne parlar, com si fos alguna cosa obscena de la qual no se'n pot parlar a taula mentre es dina. L'altra consisteix en justificar-lo en ares de la seguretat i de tipic argument esmentat mes amunt ("que faries tu si....?"). Una altra cosa que veig es molta moderacio a l'hora de criticar obertament les mesures que el govern fa. Hi ha de tot, es clar, pero mentre que a Catalunya aquesta questio esdevindria una discusio oberta, publica i a crits, aqui no passa del "so desu ne...".

Si critiquem a la Xina per les execucions, potser que tambe critiquem a d'altres paisos com el Japo. Pero n'hi ha molts d'altres, com pudeu veure en ek mapa seguent


Aquest mapa, pero te un petit error, ja que diu que a Espanya, la pena de mort ha estat abolida per tots els crims. Si no vaig mal informat, aixo no es cert. A Espanya hi ha pena de mort en un cas particular: alta traicio en periode de guerra per condemna d'un tribunal militar.

Be, com la questio no fa riure gaire, us deixo amb un video memorable de la Vida de Brian; en concret el moment de la lapidacio.



Look on the bright side of life, Barrufets!

Per torres, Torres 10

Busqueu-hi les diferencies i digeu-me que us semblen.


La de dalt es la torre Eiffel de Paris (Franc,a, com solen especificar les pel.licules americanes). La de sota es la Tokyo Tower, de Tokyo (Japo). A diferencia de l'original, la torre japonesa es dificil de fotografiar tota sencera, ja que algu va oblidar envoltar-la de jardins com pels del Parc dels Camps de Mart, des d'on es pogues tenir una bona perspectiva. A mes, es pintada de vermell, com si fos dels bombers. Altres diferencies son que la japonesa, tot i ser un pel mes alta, es bastant menys esbelta que la parisina, semblant mes una piramide allargassada que no pas una torre. Esteticament, sembla mes una torre repetidora de televisio que no pas alguna mena de monument a la primacia nippona.

Cal recordar que la d'Eiffel era part de l'exposicio universal de 1889, cent anys despres de la revolucio francesa, i te un innegable valor artistic i simbolic, dificilment superat per cap altre torre commemorativa. Si mireu la llarga llista de torres similars que hi ha al mon, que podeu trobar a la Wikipedia, veureu que gairebe totes cauen en dos grans grups, les que volen assemblar-se a l'Eiffel, i les que s'assemblen al priruli de Torre Espanya. El problema, en general, que els hi veig jo a les torres es que, o be s'assemblen a antenas o torres electriques, o be semblen xemeneies o aquestes torres amb un diposit d'aigua al cap d'amunt. N'hi ha ben poque de realment originals, tret de l'Eiffel, per ser la primera.

Barcelona te unes quantes torres magnifiques, pel seu valor artistic, arquitectonic i d'enginyeria. Per mi, la de Collserola, una vela penjada d'un mastil, es la millor de lluny, malgrat els problems que la seva construccio va suposar i la inutilitat d'en Foster per a proposar solucions. A mes, esta d'alt d'un turo, on es veu de tot arreu i no fa gaire nosa. La torre del Jean Nouvel tambe esta forc,a be, malgrat que no es una torre strictus sensus i que falli la punteta del cap d'amunt. L'ultima d'interes son les de la Sagrada Familia, millor rematades que la del Nouvel, malgrat que la resta de l'edifici sigui una immensa mona de pasqua.

Sempre he trobat que fer-se construir una torre es una barreja entre el sentiment del nou ric per ensenyar que potents que som i de pages per voler-ne tenir una mes alta que la dels veins. A mes, tenen bastant poca utilitat avui en dia, ja que ni per les comunicacions serveixen. Ara veig que Tokyo s'ha proposat de construir-ne una altra de 610.58m, teoricament per fer d'emisora de televisio. Per que aquesta xifra curiosa per la seva alc,ada? Per que no 610m o 611m? No ho se, Barrufets meus. Com diu la dita, torres mes altes han caigut, i jo ho vaig veure en directe per la tele!