Viure i Morir en una Megapolis

Hi ha un concepte anglosaxo que es molt grafic per anomenar les persones que tot i treballar, no se'n surten de romandre en la pobresa, es le de working-poor. Abans estava el de proletari, que en angles se sol dir prole, i que a mi, ves, em recorda una camada de canalla i un famos gag dels Monty Python. Al Japo tambe hi ha working-poor. Sense ser-ne expert, jo diria que no es ben be el mateix problema que, per exemple, es pot plantejar entre la poblacio immigrant als EEUU o be a casa nostra. Crec que esta mes relacionat amb un fenomen bastant japones, el dels freeters.

Els freeters solen ser jovent que fa feinetes que es paguen per hores i que no suposen una gran dedicacio ni grans requeriments. Com diu l'article de la wiki, n'hi ha de tres classes, els que s'esperen a fer res de serios durant un temps i s'ho prenen com un temps sabatic, els que fan aixo mentre persegueixen el seu somni bohemi, i per ultim els que no tenen cap altre alternativa. Jo diria que es en aquest ultim grup on hi apareixen els working-poor, ja que he sentit de gent que tot i treballar totes les hores del dia en aquesta mena de feines, no poden ni tenir una vida minimament confortable i normal.

Tot aixo es un fenomen creixen, i segurament acabara per empitjorar degut a la crisi que s'esta preparant tambe al Japo, ara que semblava que tornava a remontar un pelet el vol despres de mes d'una decada de caiguda lliure en el buit post-bombolla. Una de les cares mes aspres es la gent que viu a les grans ciutats, sobretot a la megalopolis tokiota, i que no pot pagar-se ni una minuscula habitacio de 2x2 m2. S'esta tornant habitual que pernoctin en Internet cafes, com suposo que haureu llegit o sentit. Resulta mes barat passar unes hores a la nit en aquests establiments, per altrabanda bastant equipats, que no pas pagar-se una habitacio.

Acabo de llegir aqui que ara sembla que aquests llocs s'hagin tornat tambe en sales paritories de noietes prenyades que hi viuen. No se si es sensacionalisme periodistic o es que realment es cert i que el nivell de degradacio de la juventud japonesa es aixi de patent. Els vells es queixen de que les noves generacions, les mes jovens, ratllen l'estupidesa congenita, i es habitual sentir histories del mes estrambotiques en el que sempre hi apareix alguna mena de bakaple (バカペル, baka + couple, es a dir, una parella de carallots, una yoli i un choni, per que ens entenem), un pachinko i un bebe abandonat per oblit a qualsevol lloc.

El que si es cert es que, per una banda, es bastant habitual que les parelles tinguin sexe a pel sense masses miraments, i que despres tot aixo acabi en avortament. En un pais on tot es planifica, sembla una contradiccio que aixo, precisament, es faci tant a la lleugera. Pero el que mes m'espervera de vegades es aquesta naturalitat en deixar anar la vida. Aquesta noia abandona el nado als lavabos d'un Internet cafe. Ahir vaig llegir que, un altre cop, una dona embarassada moria despres que no la acceptessin en 7 hospitals de l'area de Tokyo. A Nara, fa poc va passar el mateix, i van ser 18 hospitals. Es que no hi ha consideracio per la vida al Japo?

Aquesta es una gran pregunta que no tinc ni idea de com respondre. La meva experiencia japonesa es una mica ambigua. No he experientat per fortuna la mort de ningu proper. El mes proper ha estat el suicidi d'un vei d'un amic company de feina, que deixa vidua i un parell de noies adolescents, i la mort per malaltia de l'esposa d'un altre company de feina. Tambe he tingut ocasio de sentir certes afirmacions i opinions sobre altres casos i de tot aixo te'n vas fent una idea poc o molt clara. El que em sembla es que la vida en si s'aprecia de diferent manera al Japo de casa nostra.

No es que no se l'apreciin, ni que no pateixin per la vida dels seus mes propers, ni que no empatitzin quan algu perd algu, es simplement que els sentiment que tenen envers la mort es diferent. L'entenen de manera diferent, amb una mena de fatalisme, de que no s'hi pot fer res, com si es donessin per venc,uts, com si abandonessin. Ha passat, i res s'hi pot fer. Per nosaltres, crec jo, es mes un sentiment de pena per la perdua o de rabia, en el cas de morts prematures. Algu mora i estem tristos perque l'enyorem, perque no hi es, perque se n'ha anat. Per ells, penso, se n'ha anat perque res el podia lligar ja a la vida. Es dificil d'explicar, ja que nomes en tinc una molt petita intuicio; res de cert.

Per aixo, penso, que els japonesos poden sentir-se propers facilment a treure's la vida de vegades per questions bastant futils per a nosaltres (petits deutes, atur, possibilitat d'alguna enfermetat, vellesa, ...). La vida no es en ella mateixa un valor a preservar si es que no es frueix amb la plenitud desitjada. Aixi, en cas de dificultats, la vida es nomes un pes mort del que cal desfer-se'n, sigui la propia com l'aliena. Es una explicacio un pel arriscada i simplificada, pero es el que em sembla a mi pel que he vist.

Potser per ells la vida que veiem es nomes una apendix de la vida, i quan es posa malalt es pot extirpar perque la vida en si continui d'alguna manera. Pero coneixent que els japonesos no son de grans filosofies metafisiques, penso que ho veuen mes com una mala herba que s'ha d'escaparrar. No ho se pas, pero un dia vaig veure una familia que portaven a veure el sakura a un retrat d'algun familiar mort (l'avia, potser?) damunt de la cadira de rodes que segurament havia estat fent servir durant la seva vellesa. Es per aixo i d'altres coses que penso que si creuen que la vida continua mes enlla d'aquesta i que els morts romanen entre nosaltres.

La vida es nomes un vestit que si no et va be es millor treure's.