Tenir-ne o no tenir-ne, de genkan, es clar!

Estic en un pis que no te genkan (玄関). Els pisos japonesos no solen tenir rebedor, per motius d'espais suposo, pero sempre tenen genkan. Tan si visiteu alguna reconstruccio d'un poblat antic japones, com si aneu a veure cases antigues, com si feu ni t a un ryokan (旅館) o aneu a prendre les aigues a un onsen (温泉), trobareu sempre a l'entrar a l'edifici, casa, o cabanya, que hi ha un petit desnivell entre el terra de fora, originalment de pedra o algun material fred, i el terra de la casa, calid, tant si es de fusta o moqueta. El costum es desfer-se'n del calc,at que duiem al carrer i entrar a la casa amb sabatilles especials o be descalc,os.

Tothom sap que la gent va descalc,a per dins dels habitatges japonesos, pero pocs coneixen la distincio entre soto (外) i uchi (内). Es una de les moltes dicotomies japoneses. Soto vol dir "fora" i "uchi" vol dir dins, tot i que tambe vol dir "casa". No conec fins a quin punt hi ha una diferencia mental entre dins i casa a la ment japonesa, ja que casa es sol escriure tambe com 家, que de vegades es un acabament que s'empre per a grup o categoria de persones (pronunciat ka). Es a dir, hi ha una mena de lligadura semantica entre els conceptes dins, casa, i grup.

Per posar un exemple que, crec, que s'hi assembla prou, us recordaria la paraula catalana "llar". La llar es la casa, pero per mi nomes te sentit si fa referencia a la casa on habita la familia i un mateix, la que ens acull a les nits. Es com una manta que ens abriga i ens protegeix de la fredor i l'estranyesa del mon exterior. Pero tambe es el caliu del foc, el forat alla on s'hi col.locava els tions que cremaven per escalfar les cases abans i fer-hi el menjar. Els focs son les cases, i les cases son les families. Fins i tot, a l'Edat Media es comptaven els habitants d'un lloc pel nombre de "focs", que era una estimacio de les unitats familiars que hi havien. Pero d'on ve aquesta paraula? Sabreu que ve de "lares", el panteo de deus romans que protegien la casa i que solien estar en forma d'ex-vots en fornicules a les parets de les antigues domus.

Tornant als japonesos, diuen que aquesta dicotomia representa l'exterior, el forani, el desconegut, la bruticia del mon de fora, envers la pulcritud, l'ordre, l'harmonia, de la casa, del de dins, del conegut, del mon dels iguals. Ells, nosaltres; fosc, clar; brut, net. El soto-uchi son dos mons separats per un genkan, alla on els habitants de les cases es treuen la ronya de les mans, el fang dels peus, les paraulotes de la boca, i entren a la casa pristina i ordenada. Pero no penseu pas que nomes hi ha genkans fisics a les entrades de les cases com si fossin les estores del repla de casa. Japo te genkans arreu.

Pero ara jo visc a un pis que no en te. Entro a casa i no hi ha cap barrera que m'avisi, cap linia que em talli el pas, cap zona especial, cap acces restringit. Si vull, puc anar pel pis amb les botes d'anar a buscar bolets. L'altre dia, una parella de veins que no coneixia de res se'm van col.lar dins del pis buscant l'origen d'unes goteres, i van arribar d'un bot fins al dormitori. Quan els vaig haver fer fora vaig pensar que potser em caldria posar un limit, una zona d'exclussio, a partir de la qual no s'hi pogues entrar amb sabates de carrer. I ara m'he fet un genkan.

Es d'un metre per un metre, i no es veu. Nomes el veig jo. Hi ha posat un butaco per marcar-ne el limit imaginari, com quan de petits posavem una pedra per delimitar els pals d'una porteria ficticia per a jugar-hi futbol. Cada cop que entro a casa, em trec les sabates i les deixo alla, a un metre de la porta, juntetes, mirant cap a fora. Cada cop que surto, m'assec al butaco i me les cordo, deixant les sabatilles un pel mes endins, per a que no es barreigin els residus de les soles. I passejo per casa descalc,.

Aixi em sento net, em sento a casa, em sento a la meva llar, em sento protegit, segur i comode. Salut!