Aso o la Patata de Satsuma

Ja tenim nou primer ministre! Es en Taro Aso, un paio que a mi, personalment, no em cau gaire be. Despres del "Nobita-kun" Fukuda, i l'Abe, ara arriba l'Aso per salvar el seu partit del desastre total.


Com veieu, compleix amb els pre-requisits: tenir mes de 65 anys, cabells tenyits de grecian i una familia molt important, tant en negocis (son pare te una cimentera) com en politica (son tiet ja va ser primer ministre i la seva dona es la filla d'un altre primer ministre). Es remarcable un parell de coses; es catolic i rebesnet d'un samurai de Satsuma. Aixo ultim us sonara a xines, pero es un fet molt important.

Sent de Fukuoka (Kyushu) es relativament facil d'explicar el fet que sigui catolic. Obviament, no en se les seves circumstancies personals, pero pel que he sentit es en aquesta illa on hi ha mes catolics al Japo, mes que res per la "facilitat" que els portuguesos i jesuites van tenir d'entrar al secluit Japo pel port de Nagasaki. Pero que vol dir que sigui rebesnet d'un samurai, a part de la questio folklorica?

Els samurais de Satsuma i en especial, el seu besavi, van ser els artifex de la restauracio Meiji. De fet, el seu besavi es un dels tres samurais que van dur a terme aquesta restauracio el 1868 davant de la perdua de poder del shogun Tokugawa per les pressions dels americans.

La restauracio Meiji es un dels fets mes insolits i interessant de la llarga historia del Japo. Moltes vegades es simplifica massa dient que va consistir en una revolucio que va col.locar un altre cop a l'Emperador com a cap de l'Estat i societat japonesa. Aixo es nomes parcial. La restauracio Meiji va consistir en una completa revolucio duta a terme des del cim mes alt de la societat i govern japonesos per a posar al dia i al mateix nivell l'aleshores atrassat, tancat, i tercermundista Japo i que el va dur en unes decades a ser una potencia mundial a l'alc,ada de les de l'epoca.

L'Emperador, com qui diu, no va fer res, sino que mes aviat el van fer servir per esdevenir un renovat simbol nacional, un semi-deu a qui tots els japonesos havien d'adorar en aquest nou ordre, doctrina i jerarquia nacionals establertes de manera piramidal i militar. Els artifexs d'aquest moviment van ser els senyors de Satsuma i Choushu, que van desbancar l'afeblit shogun d'Edo i s'hi van posar ells.

La idea era semblant a la que havia portat al Japo a estar tancat gairebe 300 anys: el perill foraster. Pel tercer shogun Tokugawa, Iemitsu, el perill que va portar-lo a establir el sakoku (prohibicio de que cap japones pogues abandonar l'illa, i que cap estranger hi pogues entrar sota pena de mort) era la influencia desestabilitzadora del catolicisme. Pels seus successors aquest perill els va portar a fer el contrari, es a dir, a obrir Japo al mon (amb compta-gotes i mitjanc,ant control gubernamental). Van pensar que no podrien mai guanyar a cap potencia estrangera continuant amb el pais tancat i atrassat als avenc,os occidentals, per aixo van obrir-se a la tecnologia occidental mantenint el pensament i tradicio japonesos.

I on estem ara? Parlava de l'Aso, el rebesbet, catolic i de familia de samurais, amant del manga i participant a les olimpiades com a tirador. El seu partit esta completament immobilitzat a terra per l'oposicio, que no els deixa fer literalment cap reforma, pero no es vol donar i que el contrari marqui ippon. Esta batallant com a desesperats per a tornar a controlar la Dieta.

Ho va intentar amb Koizumi, i amb Abe, que va plegar deprimit. Per mantenir-se fins a les seguents eleccions, van pactar que en Fukuda seria l'home de palla fins el seguent candidat, el definitiu. Ara tenim a l'Aso, que se suposa que sera el candidat fort per a les properes eleccions al parlament japones dintre de pocs mesos. Tot ha estat una coreografia estudiada i pactada pels membres forts dins del partit, els que no donen la cara, pero que en controlen les regnes. Aso es nomes el figurant que els pot portar a galvanitzar altre cop els vots de la poblacio ultra-conservadora japonesa. Si mes no, aquest candidat esta mes viu que la majoria de momies del parlament.

A mi, personalment i salvant les distancies abismals que suposa fer aquesta comparacio, em recorda al Mas, no pas pel seu caracter, sino pel seu posat, per la cara i la clenxa. Salut!

Silly Walks, Silly Dances and Silly World!

Si us heu preguntat mai d'on surt aquest amor que els japonesos semblen professar per les canc,onetes amb coreografies, el ball tot coordinat, i les melodies enganxifoses, feu un cop d'ull als videos de sota. Els primers son d'un programa matinal per canalla. Semblen dels anys 70's pero us asseguro que els estan passant avui en dia.



Aquest em fa molta gracia, sobretot per la canalleta petita que balla sense saber que fer. De vegades es queden mirant ves a saber que, i la nena que fa d'animadora els intenta reconduir a que ballin alguna cosa coherent. He sentit que els nens son sempre diferents, pero el que he vist es que la canc,o i la coreografia son sempre les mateixes.



Aixo es el tipic de mecanismes en cadena. S'ajusta molt a la seva mentalitat 'premer botons'. Com veieu, tambe hi surt el ditet ditxos al comenc,ament. Despres es dona pas a la famosa danc,a del caminar. Sempre es la mateixa amb la mateixa musiqueta, pero els acompanyants canvien, aixi com la localitzacio.



Aqui en tenim una variacio mes curta i a sota, una de virtual, amb dibuixos 3D.



Pel final, el que m'ha fet mes gracia trobar: un tunning del famosissim sketch dels 'silly walks' amb la musica de l'algoritme de la marxa. Encara estic per terra trencant-me de riure!



El que per uns es un esport, pels altres es una collonada!

Decaleg de Raons

Porto 3 anys al Japo. Es molt de temps, pero se m'ha passat molt depressa. La impressio que molta gent te a casa quan esmento que estic al Japo treballant es com si m'hi estigues de vacances. Pensen "que be, oi? t'ho deus passar molt be menjant cada dia sushi?". Zenzen chigau!. Viure al Japo es una tasca que requereix un esforc, considerable, i no parlem de que representa el fet de treballar-hi. Els costums, els valors, els interessos, son completament diferents i a voltes costa molt trobar-hi un ajust raonable.

Estava pensant que si hagues de resumir les meves experiencies hauria, per exemple, d'anomenar 10 coses que m'agraden del Japo i 10 coses que em desagraden. Si comenc,o pel cap davall diria que el que no suporto del Japo es

1. el clima: una xafogor terrible a l'estiu i un fred considerable a l'hivern.
2. les cases: lletges, petites, materials dolents, sense aillaments, poc modernes, i decadents. Caus.
3. les ciutats: lletges a morir, caotiques, monotones, provincianes, sense cap interes cultural, sense esdeveniments interessants. Poc amables per la fruicio de la vida d'una manera oberta. No hi ha una visio global de ciutat, nomes una apilamenta de petits barris de vida ultralocal i de molt curt abast.
   
4. l'entorn: tret de les muntanyes, llocs bastant poc accessibles o amables al passeig per altra banda, la immensa majoria del sol japones esta trinxat per l'asfalt, el formigo i les horterades, amb pals i cables electrics formant una teranyina que cobreix gairebe el pais. Es dificil mirar enlloc i no quedar asturat per alguna palanganada megalitica de formigo que bunkeritza el paissatge.
   
5. les carreteres: minuscules, il.logiques, ultra-cares, innecessaries de vegades i redundants d d'altres. Camins estrets, entorpits per cents de semafors i cruilles que no van enlloc; mal senyalitzades i de complicadissima orientacio.
6. mobilitat: moure's pel Japo es terriblement lent i car. Hi ha trens que paren gairebe a tot arreu, pero aixo far que per arribar a desti es tardin eons. Moure's a peu es tambe una proesa, ja que esta tot ple d'entrevancs i obstacles que dificulten la circulacio lliure en qualsevol direccio.
7. microvisio: els japonesos no veuen la imatge en una fotografia, nomes els pixels. Son incapac,os de focalitzar la seva atencio en res mes que no sigui el seu mon microscopic. Milers de regulacions fins als detalls mes infims, bonsaitzacio de la vida humana, reduida i cargolada. Nimieses minuscules ad nauseam que no duen enlloc, sense valor ni utilitat, detallisme malaltis i irrisori, diferenciacio innecessaria fins a veure dues gotes d'aigua diferents. Miniaturitzacio en tots els ordres de la vida. Gust per la complicacio innecessaria.
   
8. la buidor: Els detalls sense contingut, la forma sense substancia, les maneres sense esperit, la bona educacio per defecte pero sense interes, la mecanitzacio de les relacions humanes.
9. la poca tolerancia: al canvi, a la diferencia, a la sorpresa, a la improvitzacio, al que no es desconeix, al que no es pot controlar, a la vida, en general.
10. infantilisme: la visio global de la societat com a gran familia on els individus no son mes que nens que cal educar en tot moment i controlar per a que no es portin malament i no causin problemes en sortir-se de la filera d'altres conciutadans que marxen sobre les linies, visibles o no, marcades per pares/avis/mestres/encarregats/superiors/politics. Arreu hi haura una norma, escrita en un cartellet o per megafonia, que us indicara que fer i que no fer en cada moment i lloc de la vostra vida. No penseu, segui la filera, estareu segurs. Deixeu que el papa us guii.

En canvi, del Japo m'emportaria a Catalunya, si pogues, el

1. les dones: son el millor que hi ha al Japo, de la resta en podriem prescindir. Si els hi treiem el maquillatge, les formalitats, la distancia volguda de l'educacio i la tonteria del paper que moltes encarnen, en la seva majoria, son les uniques que tenen unes personalitats minimament desenvolupades com adultes. Son femenines i tendres, i poden ser dures sense ser histeriques bordenques. Tot i estar obviades de la realitat publica, maneguen el pais, molt mes del que elles mateixes pensen.
   
2. el menjar: la majoria nomes coneix el sushi, pero la cuina japonesa, tot i que de vegades no sembla passar de les sopetes, es bastant extensa. No arriba als nivells de la xinesa, ni en color ni sabors ni varietar (Japo es una terra pauperrima), pero les virgueries que ha vist a taula son de premi. Aixo si, us heu d'ajustar el llindar dels gustos, ja que aqui tot es 100 vegades mes subtil. Mencio especial te la pastisseria, estratosferia, tot i la seva novetat al Japo.
   
3. la responsabilitat: pot ser un defecte si es porta a l'extrem, el que els Japonesos solen fer, ja que no saben mai on posar el limit. Malgrat tot, si recordessim un pel el que teniem els catalans fa uns anys i que ens portaven a fer les coses be i impressionar a tot el mon, segur que ens aniria millor.
   
4. l'artesania: al Japo l'artesania de veritat (no pas els bunyols de fireta on 'fet a ma' acaba sent 'fet malament') encara sobreviu en una societat amb una industria bastant tecnificada. Els kimonos es pinten a ma, hi ha artesans que fan nines, instruments, eines de fusta, esculputres, tallen pedra, i un llarguissim etcetera de feines tradicionals on encara sobreviuen els artesan. La rao es perque els japonesos saben apreciar la qualitat en el preu.
   
5. la ceramica: es una de les coses que m'agradaria aprendre. No es com la porcellana xinesa, es una altra cosa. Formes i textures bastant organiques, aspres, boterudes, fins i tot, grolleres, pero que tenen aquell punt de la delicadesa del moviment d'una geisha.
   
6. la fusteria: la fusta pot ser un problema, pero tambe te molt d'interes si s'aplica com cal. Tot i que tinc alguns dubtes sobre els metodes de consevacio que empren (cap, en general), es notable la inventiva que tenen els artesans japonesos en fet tota mena d'artilugis i mobiliari adaptat per a tots els usos (dins de la linia pastiche del pensament japones) fets de fusta. Calaixeres-escales, llits-tauleta, etc. Cents de combinacions i trucs.
   
7. unitat: aixo es tambe un defecte si es pren en dosis massa altres. Els japonesos es passen de vegades, pero a nosaltres ens caldria un pel mes, ja que sent tant pocs i anant tots a la nostra, no arribarem gaire lluny i acabarem per disoldre'ns.
   
8. el servei: aqui si que n'hauriem d'aprendre i desterrar per sempre que qualsevol petarda et tracti com una merda en un comerc,. Pero no nomes esta en el tracte, la qualitat del servei japonesa es mes que aixo. Es la puntualitat en el servei, el fet que si et diuen que vindran a les 9, venen a les 9, que si envies un paquet avui arribi dema a primera hora, que es morin per servir-te, que corrin a atendre't, que si hi ha algun problema no refunfunyin buscant 1000 excuses per no cumplir amb les garanties, que puguis confiar amb que et resoldran els problemes en un temps establert, que no et vulguin timar ni cobrar coses que no estan estipulades. La contrapartida es, obviament, el preu. Pero es que al Japo entenen que la qualitat te un preu i que si el preu es alt, volen qualitat.
   
9. estar 'genki': aixo es un altre concepte que hauriem de copiar, i es aquesta 'obsessio' japonesa per estar en forma. Nosaltres ho entenen, crec jo, de manera massa exagerada. No es matar-se al gimnas per sobredesenvolupar els musculs amb una finalitat purament estetica, o fotre's una suada un dissabte al mati amb la bicicleta despres de mesos d'inactivitat. Els japonesos s'ho prenen amb mes calma i amb dosis molt mes petites. Caminar, anar amb bicicleta a comprar, fer estiraments, menjar poc, i tenir una vida fisicament activa fins i tot amb edats bastant avanc,ades. Cal dir que, com en gairebe tot, la metxa dels japonesos es curta i amb 4 estiraments pel mati en tenen prou. Son les virtuts de tenir cossos d'adolescent tota la vida.
   
10. cuidar-se: es una altra obsessio japonesa, que ens aniria be copiar. Aixo s'exten a tots els ordres de la vida, des de l'hora de menjar fins a l'hora d'anar a dormir. Tambe inclou la cultura dels massatges i tota mena de petites cures per eliminar els dolors, anar a prendre les aigues, i practicar una mena de patxorra budista que ratlla la indolencia malaltissa, i que contrasta amb aquesta mena d'ebullicio de rusc d'abelles que sol ser l'activitat de les grans ciutats japoneses.

Potser algunes coses positives poden ser negatives si no es prenen amb mida, i a l'inreves, les negatives passar a ser positives si se'n redueix la intensitat. Japo es un pais curios des de la nostra optica, amb masses topics i prejudicis de vegades; pero no crec que ho sigui massa mes que no pas la Xina, per exemple, o el que nosaltres ho som per a ells. Salut!

Nenes i Nens, o No Tant

Per que als homes japonesos els agraden tant les nenes? Bona pregunta, tot i que m'assembla que es una visio parcial de la questio. Jo diria que no es que els agradin les nenes objectivament, sino que el que els agrada son els trets i comportaments infantilitzats en molts aspectes de la vida i, en particular, de les dones.

Si acabes de baixar de l'avio i et porten segons quins llocs pots quedar garrativat del que es veu i podries arribar a pensar, erroniament, crec jo, que tots els adults japomesos son uns complets pervertits que se la passen tancats al lavabo fullejant amb una sola ma revistes d'adolescents en bikini (aquestes revistes existeixen i son arreu) o perseguint noietes d'institut per veure'ls les calcetes.

No dire que aixo no passi, perque si, i potser mes asiduament que no pas a d'altres llocs, tret de Belgica, pero, com a tot arreu, son casos averrants, que es persegueixen criminalment, com a tot arreu. El que passa es que a nosaltres del Japo ens arriba una mica tot el que esta mes passat de voltes i es mes estripat, i clar, aquestes coses reafirmen l'esteriotip de follets tortuga que tenim dels mascles nippons.

Primer, crec, s'ha d'entendre que es considera elegant en una dona, que sol ser una mena de delicadesa i dolc,or en les formes de comportar-se, parlar, i vestir. Es podria dir que es una mena d'elegancia femenina japonesa, molt delicada i molt femenina, la qual els homes aspiren en trobar en tota dona, tant si es per casar-s'hi com si es la simple caixera del supermercat. Les dones al Japo han de comportar-se seguin aquesta etiqueta, sempre; si mes no a l'arena publica. Nomes amb els anys, se'ls permet una perdua d'aquestes maneres, fins arribar als extrems patologics de les obachan d'Osaka, que son un cas especial d'estudi per part dels mateixos japonesos.

Una versio d'aquest comportament es l'infantilisme. No es que els agradin els nens com si fossin pederastes, es que han trobat que una manera de llimar els conflictes en la interaccio interpersonal es suavitzar les maneres i aixo, penso jo, els ha portat a adoptar patrons de la infancia, com la dependencia o la poca assertivitat. Pero com en tot, n'hi ha que s'han anat passant i s'ha anat creant una mena de comportament infantiloide, sobretot entre les dones d'entre els 18 als 30 anys, que de vegades ralla un pel.

Consisteix en parlar amb la veu nasal i un to terriblement agut, fer carones i posats de nena malcriada, i deixar-se portar pel manso de torn i fer alguna revequeria quan no se li dona el que es vol. Aquesta dependencia, que en japones es diu amae, es un tret psicologic bastant japones i dificil de copsar des de la nostra optica occidental. El meu padri diria que tanta tonteria s'acaba amb un jec d'hosties ben donades, pero aqui al Japo crec que es un comportament volgut.

Una de les variants mes grotesques, crec jo, es tota la mandanga anormal dels meido kisaten i de tot el rollo moe. A qui els agradin les frikades japoneses, segur que ja saben de que parlo. Els meido cafes son aixo, cafes, on et pots pendre un cafe o fer un mos. La particularitat ve per les noies que t'ho serveixen, jovenetes vestides de minyones, pero no pas de minyones normals, sino de la idea trabucada que en tenen ells de com han d'anar vestides les minyones. El moe, paraula que soc incapac, de traduir, es una mena d'adjectiu amb que es qualifica el seu comportament.

Que es ser moe (萌え)? Solen parlar-te com si fossis l'amo de la casa, que torna d'un dur dia a la feina, supuren amabilitat i parlen amb un to que retira a la d'una nena completament estupiditzada per excessos de color de rosa. Fan tota mena de posturetes per fer-se les mones, i tot ho pinten amb cors i color rosa. Es una sobredosi de Candy Candy, com si resuscitessis al mig d'un episodi pler de floretes i llacets, amb gent a qui els salten espurnes dels ulls, una parafilia que ni en Freud es va imaginar que mai pogues existir. Ho podeu veure vosaltres mateixos al Youtube. Aneu mirant els links, i no us estranyeu de les coreografies ni de que tots ballin el mateix com a posseits, es que a les discoteques japoneses tothom balla el mateix a la vegada (!?).

Les noietes solen ser jovenetes (16~21) que fan baitos. Els clients, otakus? Suposo que hi ha de tot, pero Akiba (Akihabara 秋葉原) es el seu reialme. La frikada continua a una mena de locals on grups de アイドル, es a dir, idols, canten i ballen per a entretenir la gernacio de tarats. Perdoneu els que us considereu otakus, pero els d'aqui son realment tarats, mes que res perque com tot s'ho prenen tant seriosament i focalitzen les seves vides nomes en una cosa, el resultat es completament desequilibrat i demencial. En general, solen ser inofensius i nomes es dediquen a comprar merchandizing, fer fotos i obtenir autografs dels seus idols, tot i que n'hi ha algun que els assetga quan surten de la feina (les segueixen, assetjament molt comu al Japo). Son pervertits? Freud (Woody Allen en el seu defecte), rescuscita!!!


El fenomen Idol si que es curios, ja que, com en d'altres coses, s'ha canviat la causa per la consequencia, i ja no es que algu esdevingui idol de masses per ser famos en fer alguna cosa; aqui passa al reves, primer esdevens idol i despres, si tens sort, et fas famosa. Comencen de jovenetes, fent promocions de tota mena. Canten, ballen, fan posats, signen llibres amb les seves fotos, anuncis, promocions, etc. No hi ha res pervertit aqui, tret d'algun book on innocentment es deixen fer fotos en bikini mentres es banyen a la piscina, o portant la roba tipica de gimnastica. La perversio estaria en l'us que algu en pogues fer d'aquestes revistes i dvd's.

Tot nen, jove, home al Japo te o ha tingut una idol a la que devotament dedica els seus pensaments i de la que en compra tota mena de quincalla. Son amors platonics, com de Dulcinees, per a adolescents (fisics i/o mentals) que o be tene poca relacio amb noies o simplement tenen somnis amb alguna d'aquestes belleses. Les idols no tenen el sex appeal tan pujat de to com les presentadores del Disney Channel, i es valora l'ingenuitat i la innocencia. Si tene sort, aquestes noies poden evolucionar artisticament a cantants o actrius, o desapareixer de la nit al dia, com el 90% de talentos d'aquest pais.


Una solucio per aquestes idols es fer-se actrius d'AV (AV 女優). AV vol dir videos per adults, es a dir, pornografics. Mireu aquesta noia, Tina Yuzuki Rio, per exemple, que formosa i educada es en aquesta entrevista en un programa de la tele de Hong Kong. Sembla que no hagi trencat mai un plat mentre parla de els seves aficions, entre d'altres, els dolc,os i el portugues. Pero que no us enganyin les aparences, aqui se la veu mes natural i deshinibida. Aquest video esta ple dels estereotips mes normals dels AV japonesos, avorrits de per si, amb els kimochi ii, els gemecs, i el ditet omnipresent.

Pero hi ha coses mes sordides, com les rorikon o el enjo kosai. Resumint, el primer es l'atraccio per les lolites i tot el que envolta a aquest mon, mentre que el segon va molt en la linia de la mentalitat 'vending machine' japonesa i consisteix en quedar amb noies d'institut per tenir-hi relacions a canvi d'alguna compensacio pecuniaria o en especies.

Son perversions? La primera, penso, es pura pornografia infantil i hauria de ser delicte quan son fotografies reals. En el segon cas, per la part masculina, la perversio estaria en tenir relacions amb menors; per la de la noieta, la prostitucio. El que passa es que aixo ja es un altre question bastant discutible, sincerament, ja que no es tracta de violacions ni de abus de menors. Al Japo, com a Espanya, l'edat de consentiment son els 13 anys, i entre els 13 i els 18 hi ha una categoria anomenada prostitucio juvenil, que no es el mateix que abus o prostitucio amb menors (per sota dels 13). No em pregunteu si es o no legal, perque no ho se.

Recordeu que al Japo la majoria d'edat son els 21 i que hi ha coses bastant exotiques que son il.legals, com entrar material per adults al pais, ara mostrar el sexe en qualsevol mena de format grafic, des de manga, anime, tv, o fins i tot, pel.lis AV, que no puguis veure alcohol o fumar sota aquesta edat, pero que sigui completament legal que una noieta de 11 anys es faci fotografies en bikini i posats suggerents (gravure idols).


Responent a la pregunta de si els homes japonesos son uns pervertits, diria que us ho heu de mirar una mica amb uns altres ulls. A tot Asia es considera sexy que una dona jove es comporti infantilment, de la mateixa manera que a Europa l'edat sexy son dels 18~25 anys. Pero aixo no vol dir que siguin uns assalta-bressols, es un estereotip sexual, crec jo. De tarats n'esta el mon ple, pero aqui solen tenir molta cura de la canalla, la segureta de la qual es vigila molt, i per a les dones en general, hi ha fins i tot vagons de tren exclusius per a elles a certes hores i dies. Algu dira que si n'hi ha es perque els necessiten. Segur, pero es que al Japo es solen posar la tirita abans de la ferida i aplicar solucions radicals a problemes petits.

Els chikan (痴漢, assetjadors) no solen fer el que surt a la portada d'aquest video, "l'assetjador de estudiants d'institut al tren", sino que solien tocar el cul o fregar-se mes del compte en hora punta, o seguir-te des de l'estacio fins a casa. A Catalunya, s'acabaria amb un moc, una clatellada, o be una patada a l'entrecuix. Al Japo, les dones no solien queixar-se mentre les magrejaven i han hagut d'esperar anys a que el govern hi faci alguna cosa. Ara pots anar a la preso per tocar un cul, sigui cert o no.

Malgrat tot, es evident que el Japo es un pais on els encanta certes coses que nosaltres considerariem pervertides o truculentes, com aquest infantilisme que es arreu: hi ha coses kawaii fins a la sopa, tant que embafa. Tambe es cert que hi ha un problema de maduresa emocional de certs sectors de la poblacio, sobretot masculina (resteu uns 15 anys de mitja a la majoria d'homes per saber de quin peu calcen, tret dels mascles alfa i als senseis). Pero aixo te mes a veure amb aquesta mena d'educacio borreguil que els agrada tant.

Salut i que no us toquin el cul!

Cardar al Japo (II)

Al post d'abans m'he centrat mes a l'ambit public, el que es fa amb els amics i amb els companys de feina, com si s'anes a l'onsen o a fer unes cerveses. Es aixi com es viu el sexe al Japo, si mes no entre els homes. Es una cosa bastant oberta, accessible, assequible i amb molta varietat i disponibilitat, com qui va a prendre una pasteta a una cafeteria. No hi ha, pel que em sembla a mi, gaire estigmatizacio, ni per un costat ni per l'altra, tot i que si ets dona no sols anar dient que el bolso que t'has comprat l'has pagar fent hores extres amb els teus encants. Pero els japonesos son molt practics i no gaire donats a la filosofia ni la moral massa complexa, i els tabus son tabus a mitges.

Per que hi ha tanta oferta? Suposo que es perque hi ha molta demanda. Es que els homes japonesos son especialment fogosos? Sincerament, es tot el contrari. A que es deu doncs aquesta necessitat? Jo tinc les meves teories, pero no estan contrastades. Per una banda, penso que als japonesos els fa moltissima mandra el flirtejar. No saben per on agafar una dona i, a mes, senten panic al fracas, amb el que tot junt, fa que els sembli una molt millor solucio anar a cal professional a que hi posi remei, si pot ser, sense haver de moure mes que un ditet, triar d'un menu i deixar que et facin la feina. Pels que no es puguin pagar la presencia real, sempre hi ha alguna mena de mandanga virtual o amb dibuixets que t'alleugeri l'existencia.

L'altra rao es que a les parelles japoneses el sexe no es una part important per establir la relacio conyugal. Es un topic, pero no deixa de ser cert: els japonesos es casen perque toca i per a tenir canalla. El sexe, doncs, es simplement un instrument, i quan l'objectiu s'ha assolit, s'estronca. Aixi els matrimonis solen ser mes que res una relacio fraternal que no pas matrimonial. Una altra rao que jo he vist, i no m'interpreteu malament les dones, es que les japoneses quan es casen s'obachanitzen a mes no poder, passant a semblar les seves mares de 60 quan nomes en tenen 30. Aixo apaga la poqueta flama que podria quedar a una metxa de per si curta. Si hi afegim l'obsessio pueril que tenen els homes japonesos per les dones ridiculament infantilitzades, tenim un cocktail molotoff que, crec, explica perque hi ha tanta oferta marranota.

Les dones, per la seva banda, pateixen de dos mals. A mi em sembla que son puerilment exigents, moltes vegades fins a extrens ridiculs, com els d'una noia un dia que em va dir que nomes sortiria amb un home que li pogues oferir un trosset d'arrossar amb un cavall per passejar. No se si es perque a mi m'ha tocat torejar la generacio atontada per la bombolla i que encara no ha despertat d'aquest somni de princesetes de conte de fades, o si la generacio mes jove tambe va pel mateix cami, pero s'equivoquen de mig a mig.

L'altra es l'obsessio pel matrimoni que tenen que, juntament amb la simplificacio practica de la mentalitat japonesa, fa que es centrin nomes en relacions que les puguin portar a l'altar, perdent qualsevol altra mena de possibles contactes i afitant molt el ventall de possibles pretendents. Per aixo hi ha tant de solter que no pilla res i se la passa a base de autocomplaences cada cop mes trabucades i fora del mon, i solteres asexuades que desvien la seva pulsio sexual a comprar-se bolsos, anar a dinar amb les amigues i criar mascotes ridicules.

A mes del sexe professional, hi ha dues altres vies d'escapament habituals al Japo per tal de pillar. Una es la via amateur, la semi-professional, la de cap de setmana, i l'altra es l'adulteri, bastant extes i inadvertit, que no pas invisible. El sexe amateur es el que proporcionen certes dones a canvi d'un intercanvi pecuniari. No descobreixo res no, el que passa es que els nivells de sofisticacio japonesos son impressionants. No es nomes les pagines web on pots posar-te en contacte amb mastresses de casa per a que et vinguin a treure la pols el dia i l'hora que vulguis, es que hi ha tot un sistema de contactes via telefonica que impressiona.

Virtualment tothom te telefon movil al Japo, i solen tenir acces a internet. Amb aquestes dues dades a la ma, ja us podeu fer una idea de fins o pot arribar la xarxa de contactes. Hi ha locals que et venen llistes de telefons amb contactes disposats a fer certs favors. No hi ha gaire control, amb el que es ratlla bastant la il.legalitat. Tots son ulls grossos fins que de tant en tant es fa alguna redada i es dete a senyors encorbatats i noietes d'institut. S'ha d'anar en compte, ja que aquestes noietes poden ser bastant perverses, arribant-se a casos de xantatge que han acabat bastant malament.

La variant gratuita d'aixo el proporcionen els portals d'internet on hi ha de tot i per a tot. Tot esta en japones, pel que a mi se m'escapa bastant, malgrat que m'han arribat noticies que n'hi ha algun d'orientat a gaijins on s'hi parla angles. Parlant del mon dels gaijins, el Japo es un paradis, per poc que tinguis un pel de cara i presencia, que no es el meu cas. Si es sabes, molta gent que ara va a Cuba giraria les veles per intentar fer parada i fonda al Japo, pero aixo es una altra historia.

L'ultim aspecte relacionats amb la vida sexual japonesa es l'adulteri, bastant extes, sobretot a la feina. Sense voler ser sexista, s'ha d'entendre que el punt de vista femeni japones no es exactament el mateix que el de les dones occidentals actuals. Per una japonesa, l'objectiu principal de l'etapa entre el 20 i 30 anys no pes pas desenvolupar una carrera professional, es trobar un manso adient per a casar-s'hi, prou capac, per a poder-hi tenir fills i que mantingui la familia. Ras i curt. Per aixo, entre d'altres, l'objectiu principal de treballar en una empresa com a secretaria sol ser buscar aquest manso entre els empleats no casats de la mateixa.

Tanmateix, de vegades ni les japoneses son capaces de controlar tant els instints i els objectius, i apareixen histories adulteres pel mig. Rera d'aquest posat de noies bones que no han trencat mai un plat i pot haver una veritable maquina sexual, que es pot posar a 100% amb una senzilla mirada penetrant directa als ulls. Ells senzillament s'aprofiten de l'ocasio, encara que hi hagi un sentiment mutu, ja que tal i com esta muntada la societat, un divorci per canviar de parella sembla bastant improbable, tot i que algun cas hi deu haver.

Com les cases son poc aptes per les relacions sexuals degut al poc espai i falta total d'insonoritzacio, per no dir que son caus atestats de trastes en la majoria d'ocasions, si una parella de la naturalesa que sigui decideix passar una estoneta plegats en posicio horitzontal, no solen triar el cotxe per a fotre un clauet, si no que el Japo te un sistema molt mes practic, senzill i comode que s'anomenen els Love Hotels. No son hotels en sentit estricte, simplement edificis on pots llogar una habitacio per hores. La discrecio es tal que ni veus ningu ni a l'entrada ni a la sortida, semblen completament buits. Despres dels pachinko son els edificis horteres mes nombrosos del Japo. N'hi ha de tematics, i les haitacions estan ambientades i estan fornides amb tota mena d'accessoris. Es paga com qui paga el tiquet del parking, amb tota mena de menus i ofertes especials, nomihodai i tabehodai, com quan vas al karaoke. Es considera de gentleman que l'home pagui, tot i que he sentit que hi ha dones disposades a pagar fins i tot el 100% en cas que el manso tingui una feina precaria. Pero aixo si que no ho se, ja que nomes parlo d'oides!

Per la resta, els japonesos son una mica com els espanyols fa 30 o 40 anys en les questions de familia, bastant anticuats en educacio sexual, molt nyonyos i passats de moda amb la idea de romanticisme i relacions amoroses, i molt, pero que molt practics a l'hora de trobar o practicar sexe. De vegades, pel meu gust, fins i tot massa expeditius i simplistes, pero suposo que es part del seu caracter ultra-practic que els impedeix de veure-hi mes enlla de l'aplicacio immediata i minuscula, per no dir res de les vessants mes poetiques o idealistes, totalment inexistents al Japo.

Japo no es el pais de la metafisica, sino del menu amb fotografies i la maquina de vending!

Cardar al Japo (I)

Sembla estrany, pero en tot aquest temps que duc escrivint en aquest blog, em sembla que no he parlat mai del sexe al Japo. Sera per pudor? vergonya? Pero avui en parlare un pelet (de cony, que es el mes fi que hi ha!) sense explicar intimitats ni tirar de topic, que segur que tothom en te algun al cap ara mateix. Avui el Gran Barrufet us explicara que hi tenen els japonesos al cap i entre les cames, que ve a ser el mateix.

Primer de tot, cal entendre que en qualsevol aspecte de la vida japonesa sempre hi ha dues cares, la que s'ensenya, la publica, la que es dur a terme entre iguals, superiors o inferiors, i una altra de molt diferent, que es la privada, la propia, la real, la volguda. A tot arreu es una mica aixi, pero al Japo, aquesta divisio es gairebe institucional i molt marcada. La vida al Japo es una enorme farsa que es viu en dos escenaris, de cara enfora i de cara endins. Aixi, amb el sexe i les relacions interpersonals entre adults i no tant adults, passa el mateix, o fins i tot mes.

De cara en fora, els homes i les dones mostren comportaments diferents. Les dones son mongetes modoses i sense perspicacia ni cap espurna picant. Estaria mal vist que una secretaria anes a la feina o rebes un client escotada fins a la gargamella o ensenyant un cuixam fins a les orelles. Nomes certes edats i certes ocasions permeten que les noies es deixin anar, i quan ho fan...passa el que passa, que exageren a voltes massa i tot.

Els homes, per altra banda, creuen que han de tenir una actitud masculina a tot hora. No us penseu pero que van en plan Curro Jimenez tot el dia. El que per a ells es ser masculi, a nosaltres potser ens semblaria una mica rissible, de macarrilla de barri o de vegades un pel monyes fins i tot. El que si tenen es una mena de posat 'passo de tot i m'assec aixancarrat', que em molesta particularment. Per altra banda, no es pot ser masculi i anar amb mariconera, vano i tovalloleta a tot arreu, i rentar-se les manetes abans d'anar a fer un riu!

Tothom te al cap l'estereotip 'que raros son els japos i com els agraden les marranades'. Es cert, vist des de la nostra optica, pero, em sembla, tot te una explicacio. Pels japonesos, si ho pot fer una maquineta, per que m'he de cansar jo fent-ho? Es aixi com hi ha tota mena de gadgets per a practicar sexe. Si teniu l'oportunitat, feu una volteta vora les tendes del Den-Den Town d'Osaka. Solen ser maquinetes pensades per proporcionar plaer a les dones, tot i que a mi em sembla que esta fetes des de la perspectiva masculina, que consisteix en tenir una dona sexualment submissa que es deixa fer tot els que es humanament imaginable. Si veieu alguna pel.li X japonesa sabreu del que parlo. Sempre surt un dit gratant, es una extensio de la mental.litat 'vending machine' aplicada al sexe. A mes, tenen una fixacio pels liquids llefiscosso i la introduccio d'objectes mentres noietes immobils no paren de gemegar com si ploressin.

Es comu i, pel que he vist, no gaire mal vist entre els homes, anar de pepes despres d'anar a fer un nomikai en sortir de la feina. De puteros n'hi ha a tot arreu, pero el d'aqui es curios de veure. A mi, particularment, ja em faria bastanta basarda haver d'anar a beure amb el jefe com per anar a fer marranades despres amb els borinots de la feina. A mes, la majoria estan casats i dissimulen molt malament. Malgrat tot, tenen poca metxa i no us penseu que anar de 'pepes' es tan especific com el que es fa als clubs de carretera de la N-II.

En general, pot acabar consistint nomes en una cosa tant innocent com anar fer petar la xerrada amb noietes precioses en un club o bar d'hostesses. N'hi ha de totes les menes i literalment caldria una enciclopedia per explicar-ne tots els ets i uts. El nivell d'atencio al client es magestatic, com arreu que vagis al Japo. Tu ets l'emperador en persona, i les noietes vindran corrents a atendre't de la manera mes encisadora i dolc,a que mai hagis vist. Molts homes nomes necessiten parlar amb algu una estona, que els adulin i els pugin la moral. Es una mena de prozac interactiu que es prenen periodicament i de forma totalment publica, com qui va a fer unes tapes. Aixo si, es tot teatre del bo; i la broma pot sortir terriblement cara.

Les noies no son 'perdidas del arroyo', solen ser universitarie que es treuen un pico magrejant l'ego de carallots d'oficina. I son molt, molt maques. Tambe hi ha la versio masculina, per a dones de mitjana edat amb calers; moltes son mestresses de casa d'homes que no paren mai a casa i busquen passar una estona amb algu que els digui que maques i precioses que son. Pot semblar infantil, pero la majoria de vegades tot acaba en aixo, res de sexe, sobretot amb les dones clients, que no hi solen estar interessades, segons diuen.

Si despres de parlar, algu creu que necessita un pel mes d'intimitat, es possiblem quedar amb la noia en questio fora d'hores per a anar a fer un sopar. Per alguns es un pel sordid, pero es habitual trobar en un restaurant a homes que no valen ni un pito envoltat per un parell de magestuoses preciositats, com en aquella escena inicial de la Llista de Schindler, quan el Schindler paga le beure i les noies d'un munt de oficials nazis. D'altres poden necessitar llocs amb mes contacte fisic, aleshores hi ha tot un assortit de locals on s'ofereix al client tota mena de serveis, des de cafes on pots veure les calces les cambreres (o el que hi ha sota, si no en duen) , fins al magreig de noies, escurades de xiulet, o complets, amb nacionals o estrangeres.

No us penseu que aixo es res sordid al Japo, es com entrar a menjar sushi a un restaurant. A Osaka, per exemple, hi ha tota una zona, Kitashinchi, on esta ple de carrers plens fins als topes de clubs d'hostesses, envoltats de tota mena de tendes d'accessoris, floristeries, roba, vins i xampanys, pastisseries, restaurants. Es un autentic paradis on tot esta a ma per fer passar una estona inoblidable al client. Si hi fas una passejada a l'hora d'arribada de les noies, els carrers es converteixen en una veritable desfilada de models.

Pels que no s'ho puguin permetre, hauran d'anar a vora el Dotounbori, on hi ha un barri sencer de clubs d'hostesses amb menys manies. I si no sabeu on triar, tot esta pensat! Als japonesos no es agrada triar, prefereixen que algu els faci la feina, fins i tot per anar a tocar pelut. Hi ha petits locals on pots fullejar entre cents de fotografies fins que trobis la noia que te el que busques. Tot esta classificat, en categories, gustus, perversions, colors, etc. Aleshore, els mansos del local et fan la gestio i et porten fins a la mateixa porta del lloc on al deesa que busques treballa. Aixi de convenient, aixo es el Japo!

No us porteu a engany, no tot es el que sembla al Japo: no totes les hostesses es deixen fer de tot, ni totes les que es deixen fer de tot son japoneses. Com he dit, la majoria de hostesses solen ser estudiants universitaris o secretaries durant el dia, que passen de fer de baito (treball temporal que solen fer els estudiants universitaris) per treure's uns calers extres per comprar-se el que els interessa (roba o bolsos) o fer un viatge a Europa. A mes, no es tot tenir una cara bonica, cal tenir conversa i saber tractar els clients, la majoria salarymen d'empreses, fastiguejats de la vida, pero tambe directius i presidents de companyies, gent bastant dificil de tractar. El boom va ser durant la bombolla especulativa, durant la qual les mateixes companyies pagaven aquestes despeses de representacio.

Al canto fosc, com a tot arreu, hi ha la prostitucio il.legal, controlar pels yakuza, amb filipines i russes a les seves files. Diuen que hi ha connivencia amb la policia i els estaments oficials. Mai hi solen haver redades (nomes testimonialment), i el curios es que moltes d'aquestes noies entren al pais amb permisos de treballa legals que la rigurosissima administracio japonesa atorga. Solen estar a la categoria de treballadores d'espectacles, varietats i entreteniment. Suposo que dins de l'entreteniment hi cabe moltes mes coses que no pas explicar acudits.

La Pinicula!!!

No se si us hi heu fixat, pero solc parlar bastant de cinema. No es que en sigui cap expert, ni ho pretenc, pero m'agrada. Suposo que es una questio familiar i que durant la meva infantesa, a falta dels passatemps mes contemporanis com l'Internet o els video-jocs, a la tele nomes hi feien pel.licules; aixi, poc o molt, sempre n'he tingut una certa tirada.

Parlar de cinema al Japo es fer referencia als 7 Samurais de Kurosawa. Es com el gran Manitu del cinema japones, imitat arreu i amb gran influencia internacional. En Kurosawa era un tipic artesa japones a l'hora d'aconseguir els efectes mes subtils amb les tecniques de l'epoca, minucios fins al paroximes, i conegut per ser un petit dictador a l'hora de treballar, bastant en la tonica comu dels caps japonesos, pels quals l'objectiu es sempre el principal, per sobre de les persones o els medis. Aixi els hi va, o aixi ens va a nosaltes.

Anant cap a l'estacio aquest mati, com sempre, passo per davant d'una cartellera de cinema i, per curiositat, hi faig un cop d'ull a veure que hi ha. Una de les mes grans decepcions al mateix dia d'arribar al Japo va ser descobrir que el lloc on havia de viure estava terriblement lluny de qualsevol cinema. Tambe vaig descobrir que la televisio hi solien fer molt poquetes pel.licules durant la setmana. Una altra decepcio va ser quan vaig veure la (pesima) qualitat d'alguns cinemes i la lentitud en la renovacio de la cartellera i la falta d'alternatives a l'hora de triar una pel.licula, per no parlar del preu desproporcionat que costa una entrada aqui (1.800 yens).

Temps mes tard van construir el mega-super-hipermercat al costat de casa i, si mes no, hi ha un dels cinemes mes grans d'aquesta zona, bastant pagesivola i amb molt pocs alicients, tant paissatgistics com d'entreteniment, per altra banda; be, a no ser que la vostra idea de passar una tarda entretinguda sigui anar al Pachinko, quedar amb una menor a olorar-li les calces, menjar ramen bullent en plena canicula estival, o morir deshidratat enmig d'un camp d'arros foradat per milers de picades de mosquits vorac,os.

De totes les pel.licules que fan al cinema, nomes hi sol haver una o dues d'occidentals, es a dir, d'americanes; la resta son produccio nacional. De tant en tant hi ha algun bodri lacrimogen corea, els experts en fer nyonyades ensucrades per a que les obachan, que avorrides de fer l'arros bullit de cada dia per un marit que es mes un moble que res, s'esbargeixen plorant com a bledes mentre es miren aquests drames de contes de fades moderns, amb 'galants' que ploren al costat de les seves estimades en coma mentre per la finestra cauen bolves de neu i una musica de piano et percuteix l'enteniment.

Les pel.licules japoneses actuals son en la seva majoria esperpentiques, tant en la tematica com en la seva qualitat visual. Jo definiria unes poques categories que emmarquen gairebe totes les pel.licules que, fins ara, he vist que s'estrenen periodicament als cinemes japonesos. Com en tots els ordres de la vida del bon japones, hi ha d'haver un sobredosi de histories gambaristiques. Ultimament sembla que ataquen amb els esports, i veig que ara n'hi ha una de baseball. No son com les americanes, pero, en les que cal guanyar; aqui es mes una cosa de realitzar un somni, i son tambe bastant lacrimogenes.

Pero no tot son esports, ja que d'histories gambaristiques n'hi ha de molt curioses, com la d'un senyor que volia ser comic tradicional japones (un magisteri), o la subcategoria 'fricades gambaristiques', que solen ser histories de 'losers' que no es mengen un torrat i que un dia tenen la bona idea de fer un canvi radical a les seves vides a veure si pillen alguna cosa tendre. Ara n'hi ha dues de noves, una en la qual un paio sense cap mena d'interes i avorrit de la vida es disfressa de cantant de jevi a l'estil dels de Kiss i trionfa entre les nenes, i una altra en que un trajo magic canvia la fesonomia i actitud d'un bufo, que converteix en una mena de sexy playboy venedor de grans magatzems.

Com veieu, semblen fetes expressament per aquest 20% de verges de 35 anys que diuen que hi ha al Japo, perdedors nats amb feines cutres que no tenen pebrots d'afrontar la vida de cara i necessiten maquillar-se o posar-se una disfressa per transcendir la seva mediocritat. En un pais de vides petites tancades en habitacions petites, crec que sera un boom de pel.licula.

Una altra categoria consolidada son les 'que maco era el meu barri', pel.licules costumbristes que solen descriure la historia d'una familia, carrer, grup de cases o barri. Acostumen a estar ambientades a l'epoca just anterior/posterior a la guerra, i la historia sol perllongar-se diverses decades i generacions. M'imagino que aquestes van dirigides a les retines de les iaies, per a que totes plorin fins a quedar satisfetes, mentre veuen vides paral.leles a les seves, amb histories comunes, petites, properes.

Son molt de l'estil 'La gran familia', pero sense els estirabots d'en J.L. Lopez-Vazquez. El constumbrisme japones es bastant sensibler i de plorera facil, i no te, pel que em sembla, els nivells de caspa hispana del Landisme o el freakisme de putiferi de chiringo de platja del Pajares&Esteso. Tiren mes a la familia Alcantara, pero sense Seccion Femenina ni Falange. A mes, sempre hi ha un leitmotiv gambaristic, tant sigui personal, com familiar o nacional. A mes, sempre palma algu. Una mica com aquelles pel.licules del Joselito en les quals s'havia de fer una col.lecta per operar una nena cega a Alemanya, amb miracle inclos.

Una cosa que em sorpren bastant, en general, de les pel.licules japoneses es el genere de pel.licules noia + animal de companyia. El patro sol ser bastant repetitu (com tot aqui): la historia quotidiana d'algu que te alguna mena de problema o trauma, i que la aparicio d'un animalet (mascota) li ajuda a superar. Son com una mena de diaris de nenes fleumes, i els animals solen ser gats. Suposo que van dirigides a les puber - jovenetes, que no solen ser tan hardcore com les europees, i tenen una passio bastant desenvolupada per la nyonyeria, les coses flonges, i la dolc,or espessa.

Com a col.lofo, em deixava les pel.licules de por, molt famoses entre nosaltres per les seves versions americanes adaptades mes al public occidental i amb factura mes acurada. Sempre tenen elements supernaturals, de fantasmes i esperits, pero em semblen un pel diferents de la tradicio occidental, molt marcada encara pels estereotips romantics (castells, cementiris, nits de pluja, etc.). Els esperits japonesos castiguen mes que no pas viuen en pena. Em semblen les pel.licules mes originals i interessants, malgrat que segurament tiren de histories populars que desconec i que els falla la factura, pocs medis i actuacions poc naturals. Ja vindran mes tard els americans a fer-ne un remake ple de pseudo-teenagers sobredesenvolupats de gimnas i mamelludes de silicona.

Que tingueu una bona pel.licula, barrufets i barrufets!

Ponyo, Ponyo, Ponyo, Sakana no ko....

Estan per tot arreu; cada dia n'hi ha mes i son una nosa i si et piquen, couen bastant; fins i tot en alguns llocs diuen que et poden matar. Apareixen per la sobrepesca, per depredar els fons marins, arrossegant tot el que es troba, esquilmant els seus depredadors naturals, que nosaltres ens mengem felic,os a taula. Son el resultat de la nostra propia fam, barrejada amb una falta conscient o inconscient d'interes pel que passa lluny dels nostres ulls. Son les meduses.

Les meduses eren aquells essers mitologics, germanes de les Gorgones, que convertia en pedre tot aquell que goses mirar-la a la cara, envoltada de serps, com en aquell mosaic famos trobat a Tarragona, que et segueix amb els ull alla on estiguis. Les meduses son les dones que duen metzina a l'interior i poden arruinar-te la vida. Cal anar en compte amb els largs tentacles de les meduses, siguin de veriat o de ficcio.


Pero hi ha una altra manera de veure-les. En un mar decadent, d'un mon decadent, infestat de meduses i brossa, apareix Ponyo-ponyo, com el Patufet sota la fulla de col, que un nen que juga a la platja troba un dia. Es un peixet petito i bufo que vol creixer i fer-se persona, com en Pinoccio, pero mari. Aquesta es l'historia de la ultima pel.licula d'en Hayao Miyazaki, que es omnipresent al Japo i que sembla haver commogut tambe a la critica del Festival de Venecia. La canc,o, si mes no, es molt enganxosa, com les meduses.



Aqui podeu veure la nena que canta la canc,o, aixi com la coreografia (recordeu, no hi ha canc,o al Japo sense coreografia aerobica) de les meduses que ballen entorn seu. No patiu si us salta la llagrimeta, es en Ponyo-Ponyo, el peixet mes dolc, i tendre del mar, i la pel.licula s'ha fet per aixo, per tocar la fibra mes sensible. Gaudiu-ne, Barrufets!



PD: Els dos paios que ballen al costat de la nena, que a mes apareixen a tot arreu, suposo que deuen ser els compositors de la canc,o, malgrat el punt 'rarito' que li donen al video que hagues quedat sense cap mena de dubte infitament millor sense un parell de mansos de sexualitat dubtosa vestint frack.