Robots, cafeteres, titelles, ninots, persones...

Us ha passat mai d'estar treballant en un lloc on hi treballa una de les vuit personalitats que mes poden influir en el decurs de la humanitat? Doncs a mi em passa cada dia i, sincerament, em sua la vora de la barretina. Durant la meva vida, per sort o per desgracia, he conegut bastanta mena de gent, des de la tropa fins als generals mes condecorats en les batalles mes curioses. No sempre els que mes m'han impressionat han estat els que mes amunt estaven.

Hi ha dues idees al Japo que, modestament, crec que son erronies. Una es l'obsessio pels guardons per a valorar la importancia de la gent, i l'altre es l'obsessio per ensinistrar la Natura. De la primera ja en vaig parlar fa poc, i la torno a esmentar per il.lustrar el punt de vista que es te de la gent per aqui. Per a ells, aquest senyor es un geni (el de la dreta). Per mi, no passa de ser un Gepetto que fa titelles lletges que no serveixen per a gairebe res.

L'altre potser us estranyara, perque sempre s'ha dit dels japonesos que tenen un gran amor i respecte per la natura. Jo mes aviat penso el contrari: la natura els espanta, i fan el que poden per mortificar-la i reduir-la al mes minim per a poder-la controlar. Un exemple son els bonsais. Si ho penseu una mica, es una simple tortura reduir un arbre gran com una pomera, a una cosa minuscula com un gerani. Enlloc de deixar-lo creixer ofanos, gaudeixen en pacientment anar trencant la naturalesa de l'arbre fins a fer-li fer de manera artificial el que no es natural en ell fins a que torni a semblar el que era, pero havent eliminat el que no es considerava necessari de la seva natura. Que en pensarieu si es fes el mateix amb animals o persones?

Imagineu que tenim un cavall precios, i que en volem fer un de la mida d'una nina per jugar-hi a casa. La rao pot ser qualsevol, des de l'obsessio per les coses petites o simplement perque no tenim lloc a casa. Ara que tenim un cavall de la mida d'un gat, resulta que ens molesta que es pixi i cagui, funcions naturals en tot esser viu. Doncs, sense cap mirament, enginyem un metode per eliminar aquestes funcions. Fet aixo, pensem que el color no ens agrada i que rosa quedaria millor amb la tapisseria del sofa, pero clar, quan anem a treballar, el cavall rosegara la moqueta. Ah! solucio, el farem de manera que no li calgui menjar. Volem un cavall que sembli un cavall pero al que hem eliminat tot el que no ens interessa dels cavalls naturals. Aixo es el pensament japones d'amor a la natura.

Els robots son aixi una successio consequent d'aquest pensament. A Europa, un robot es considera una eina: un martell que pica mes rapid i mes fort per a fer mes coses. Al Japo, es el pas seguent en tornar la Natura masella. Vull un cavall, pero si esta viu no es convenient pel meu estil o visio de la vida. Doncs, fem-lo artificial. Si, si, si, fem-lo. Sera molt kawaii!! La primera versio fara pena, pero et diran que fa el mateix que un cavall de veritat. Si has crescut en una ciutat que sembla un poligon industrial oxidat com Osaka, on no has vist mai un animal real tret de mascotes, pensaras que si, que aquesta maquina fa el mateix que la idea que tens tu del que fan els cavalls, i a sobre el podras vestir i pentinar. Si has vist mai un cavall real, l'has sentit repirar, olorat i mirat als ulls, mai podras pensar en res mes que en un nino.

Com els japonesos son molt industriosos, anirant fent versions cada cop mes realistes, ja que tenen el somni de fer una maquina que no nomes imiti la realitat, sino que la suplanti indistingiblement. Aleshores, veurem trabucades com animals robotics de companyia o, fins i tot, humanoides que volen ser com les persones. Dic veurem, pero no es cert; ja es poden veure i comprar. Tenen la teoria que com mes iguals siguin, el ser huma vencera la barrera que tenim a considerar morbid tota reproduccio realista d'un objecte que imiti un esser viu (des de figures de cera a escultures hiper-realistes), i que fins i tot hi establirem lligams emotius. La conya es que per confirmar la hipotesi ho estan provant amb canalla. A mi em sembla que l'experiment esta completament esbiaixat per la falta de criteri de canalla que segurament ni ha vist mai un animal real ni sap que fan ni deixen de fer mes enlla d'una visio waltdisney de la naturalesa.

S'ha fet un documental que s'anomena 'mechanical love' on es planteja si es pot arribar a estimar a un robot. Que es donin casos no em sorpren gens. Per una banda, conec mes d'un que s'estima mes una macchina que a la propia dona, i per l'altra, es possible que, fins i tot en certs casos de carencies (mentals) greus, sigui interessant tenir una maquina sobre la que certa mena d'humans puguin projectar sentiments. Ara be, d'aqui a pensar que sigui humanament equilibrat substituir o, si no es vol ser tant estricte, complementar l'existencia humana amb maquines que emulin aquesta existencia, crec que hi ha un salt bastant gran que no veig que sigui necessari ni fins i tot possible.

Voldrieu tenir un microones amb el que puguessiu parlar-hi? Voldrieu tenir un servent mecanic que, a mes de ser eficient i barat, us fes d'amic? Cal que els electrodomestics tendeixin a l'animalitzacio o humanitzacio de la seva aparenc,a? Jo crec que es innecessari. Ells creuen que aixo facilita la comunicacio ja que acosta les maquines a l'esser huma. Per a ells, seran maquines que seran iguals que els humans. Per a mi, seran maquines que postissament voldran imitar els humans pero que nomes es quedaran en un aspecte, seran parcials i no passaran de ser ninots grotescos, com titelles d'un guinyol.

La fal.lacia, des del meu punt de vista, es pensar que seran iguals, es creure que semblar i ser son el mateix, i que semblar te catagoria d'existir; que un bonsai es igual a un arbre, es creure que una mascota es igual a un animal. Per mi, la fal.lacia es creure que en Pinoccio es igual a un nen. Com diu un senyor de la pel.licula a una velleta que te una foca robotica a qui estima com les nenes abans estimaven les nines, pero sino es com un animal, es com una cafetera!

El baile de panyelo o el que la ballarem!

Estic cansat, acabo d'enviar una resposta per a convencer a tres revisors per a que em publiquin un paper (resem!) i ahir me'n vaig anar a dormir a les 3 del mati. Es massa d'hora per fotre el camp, pero no tinc esma de comenc,ar a pencar. Obro el diari electronic i miro la seccio d'economia, a veure que diue, i em trobo aquesta foto del Florentino, president d'ACS i ex-president del Reial Madrid. Oi que sembla el Leonardo Dantes ballant el baile del panyuelo?

Quina diferencia hi ha entre els dos? Si treiem els n+1 milions d'euros del primer (amb n-->inf.), jo no en veig gaires. Aquest es el problema, que la gent que porta el pais estan a un pel de ser uns paiassos, amb perdo. Com es que alguns d'aquests personatges es poden permetre depilfarrar diners amb parides com equips de futbol mentres d'altres no poden pagar les factures a final de mes? No es cuestio d'intel.ligencia ni de coneixements, cada cop n'estic mes convenc,ut. Es una questio de coneixences. Si coneixes a qui toca, tot es oli en un llum.

En aquest pais, els senyors com el d'ACS i els dels bancs han aprofitat una situacio anomala, la baixada del preu del diner per questions de convergencia amb l'economia europea, per muntar un dels negocis mes besties de la jove democracia espanyola. Aquestes sordides personalitats estaven acostumades a un sistema molt productiu de fer calers, uns fan les lleis que possibiliten que ells construeixin en llocs sense valor, mentre els bancs faciliten els diners al pobrets ruquets que piquen a compar capses de cartro sobrevalorades. Es el classic pelotazo, pero perfeccionat.

A Catalunya no som pas mes macos i tambe tenim els nostres propis clowns de fireta, com el Nyunyito o aquell analfabet amb corbata, en Reyna, que volia ser presi del Barc,a pero no va passar de fer el ridicul en public. El resultat es el pais que tenim. No cal entrar en detalls, perque tothom sap de que parlo. El meu cas es anormal, m'he aprofitat d'una educacio (publica) que no es correspon a la meva categoria social. Ara, aquests errors de la transcicio ja s'han solventat i la garrulada continua mantenint un nivell cultural proper a nul, com sempre, i els quatre que vam creure amb la meritocracia i allo d'estudiar per arribar lluny, o be malviuen amb sous ridiculs o be hem arribat literalment molt lluny, en concret a uns 10.000 Km.

Aquest segle veurem, tambe, molts canvis, pero el que ja podem contemplar, si tenim una mica de perspectiva, es la aparicio d'una nova classe social, els micro-burgesos. Si en voleu veure una mostra bastant completa, aneu al Carrefour un dissabte per la tarda. Tots som micro-burgesos. El mes gracios es que som un conjunt de wannabees, de quiero-y-no-puedos, volem i dolem. Volem presumir de gastronoms, pero mengem en restaurants de cadena; som cultes de supermercat, llegim llibres de McDonalds, musica de Coca-Cola, i portem roba de Zara. I el pitjor es que tenim una societat a la nostra mida, bastant banal i manada per aquesta mena de personatges, a un pas del patetisme. Si no us ho creieu, mireu la foto del final, com Crist al Golgota, la Machacon al mig, i els lladres als costats. Ella es la mesies dels micro-burgesos, una yoli vestida de marca i fent de ministra. Els crucificats serem nosaltres, pero com som molts, sembla que tinguem una mica mes de rao. Penseu el que vulgueu, barrufets. Salut!

La rao o una rao?

A occident hi ha una idea molt incrustada en la nostra psique col.lectiva que es la de 'tenir la rao'. Des dels grecs, i fins i tot abans, la gent se la passa discutint en mil i una tertulies sobre les coses mes diverses, sempre intentant demostrar que un te rao i l'altre no.

Una de les paraules que mes m'agraden del catala es 'enraonar', que es sinonim de parlar, pero no ve a dir ben be el mateix. M'agrada per l'implicacio entre el proces de pensar, raonar i parlar, intentant convencer a l'altre amb el discurs de la rao, i mentre, passar una estoneta interessant.

Per nosaltres es molt important tenir rao, ens dona una mena de seguretat sobre el que pensem. La logica es va inventar per a que aquesta seguretat fos demostrable, tangible i a proba de bombes. Si A -> B i B -> C, aleshores, A -> C i no C -> no A. Coses aixi son summament importants pels occidentals, i podriem resumir la nostra historia en una mena de creuada per intentar estendre aquesta manera de veure el mon. La questio es d'on surt la primera A que fa cert tota mena de raonaments que se'n puguin desprendre.

Tenia un professor de logica fa temps que un cop ens va dir que aquesta obsessio nostre per buscar tres peus al gat en els raonaments propis i dels altres era nomes un mal costum occidental, que en d'altres cultures no existia i que, fins i tot, podia estar bastant mal vist. Quan un sent aixo, a la universitat, amb tot el sentiment de superioritat que porta un estudiant de carreres serioses i dificils, pensa que aquell dia el profe s'ha pres un carajillo de mes i que esta fotent conya.

En el temps que porto al Japo us puc dir que aquell senyor tenia bastanta rao, ironicament. Al Japo hi ha una tendencia entre molta gent a jutjar la realitat segons la percepcio que se'n te d'ella. Si una persona esta interessada, per exemple, en la pintura, al Japo, en fara d'aixo l'eix central de la seva vida i jutjara gairebe tot segons aquesta visio. Aleshores, si li preguntes, per exemple, que li sembla Europa, et contestara en funcio del seu interes, de la seva visio. Aixo pot semblar obvi i natural, i es cert; el que em sobte es que tot i reconeixer-te que aquesta visio es nomes una visio parcial i subjectiva, no es preocupin en el mes minim d'intentar trobar una explicacio general i objectiva a la questio. Senzillament, no els interessa.

En el cas anterior et dirien que Europa es un lloc on els agradia viure perque hi ha molts museus i moltes pintures, es a dir, el que ells veuen. Pero si els planteges, per exemple, d'altres questions que podrien influir en la seva percepcio d'Europa, pero que no tenen relacio directa amb la pintura, aleshores, es mig sorprenen mig queden en blanc sense saber que dir. No sembla importar-los-hi gaire el fet de coneixer la realitat en ella mateixa, sino mes aviat una versio subjectiva que a ells els conve mes, pel que sigui.

Aqui entre aleshores el concepte d'armonia (wa) que consisteix en mantenir una mena d'equilibri entre tots els membres d'un grup, sigui el que sigui. Aixo afecta al judici sobre les coses, ja que si nomes s'accepta com a realitat la versio subjectiva, cal que tothom acabi tenint una mena de realitat compartida o punt de vista comu. Al Japo no importa que la paret sigui blanca, sino que tothom que la mira vegi el mateix color. Per mi, abans de viura aqui, era inconcebible. Si la paret es blanca, es blanca, i final de la discusio. Al Japo importa mes que tothom es posi d'acord en el color, i no es tant important si aquesta opinio casa amb la realitat.

No es d'estranyar que la ciencia com a cerca de la veritat que hi ha darrera de la realitat aparegues a occident i no pas a l'orient. Si, hi ha la Xina, pero la ciencia i filosofa desenvolupades a l'antiga Xina tenen una altra finalitat que no es la entendre el mon, sino la de portar una comptabilitat del mon, que es molt diferent. Per mi es una derivacio d'aquesta obsessio per tenir rao, la rao, no pas una rao. Per mi, 2+2 = 4, no pas el que la gent en pugui opinar. En canvi, aqui la gent evitara la discusio i acceptara el que la resta opina, encara que personalment pensin el contrari.

No se fins a quin punt aixo els causa conflicte, pero a mi m'emprenya bastant per dos motius. Primer, em reventa acceptar opinions absurdes que no concorden amb el que jo penso. No es que vulgui tenir sempre la rao, pero si haig d'acceptar les dels altres, vull que em convencin i no pas que m'encolomin ves a saber que. L'altre es que a mi em posen en la posicio de ser sempre el que intenta discutir. Per mi no es discusio, sino opinio o dialectica, es a dir, intentar entendre les coses per l'oposicio de punts de vista, rollo Plato, pero aqui es veu com un trencament del Wa, com una agressio. Al Japo, en certa manera, opinar obertament es veu negativament, com de hooligan que entra amb un bat de beisbol a aixafar la opinio tant minuciosament calibrada del grup. A mes, aixo tan catala d'intentar negociar no s'enten. Un cop es dona per feta una cosa, s'accepta sense reserves ni opinions contraries. No hi ha negociacio. Com dieun ells, s'enten aixi.

Tant matiex, com va dir Galileu, eppur si muove, i barrufets meus, a mi me la porta bastant fluixa l'opinio de l'honorable 'mina-san' (tothom). Si la paret es blanca, es blanca, poseu-vos com us hi poseu.

Pernil salat o incinerat, fum, fum, fum...

Barrufets, m'han requisat el pernil salat! L'altre dia em van venir a casa a portar uns paquets que m'enviaven des de Catalunya amb cosetes bones que aqui no trobo. Res de l'altre mon, ja que els enviaments son una mica carots. Entre els paquets, una carta gruixudissima amb el meu nom i enviat des del Japo. Sopresa!

Viure al Japo es viure amb un continu estat de sorpresa. Arriben cartes innocents amb dibuixets i son impostos. Et toquen el crosto per haver trencat alguna norma que no has vist, pero que si estava escrita. Com no et diuen res fins al minut abans que et caigui la guillotina i et talli el coll, acabes per estar a la que salta per qualsevol motiu, preveien que l'has cagada en alguna cosa i que, com a minim, et tallaran un ditet de la maneta per fer joc amb els que ja tenen dels yakuza locals penjant de la paret del koban.

Total, que la carta era del servei d'entrada de mercaderies estrangeres de l'aeroport de Kansai. El paper important estava en japones i en angles (perdona'ls Rajoy i d'altres PPros, perque no saben el que fan i no fan servir aquest idioma universal i galactic amb el que tothom neix parlant, que resulta que NO es el meu). Era una copia de la llei que prohibeix la entrada de productes carnis al Japo. Sembla que han detectat 300 gr. de pernil salat, que consideren cru, i l'han requisat. La llei fa referencia a 3 malalties, la de les vaques boges, la peste porcina classica i la grip aviar. S'han deixat la peste cavallar, el moquill dels gossos i la soreassis periquitivola.

La resta de papers, en japones integral, era un panflet molt kawaii (mono) on t'expliquen el proces de deteccio dels productes restringits (no estan prohibits, sempre que s'adjunti un paper, que no se qui el dona, especificant que el producte es pel consum particular i no conte cap malaltia). Hi ha fins i tot una fotografia dels gossos especialment ensinistrats per detectar aquests productes. Amb aquests papers, n'hi ha un de divertit. S'ha de tornar per seleccionar que vull que se'n faci del paquet requisat. El puc tornar a casa integra o be escullo l'incineracio del pernil i que em remetin la resta del paquet.

Entrar menjar al Japo s'esta tornant chungo. Cada cop que vinc, porto productes comprats al super o al duty-free. Sol ser formatge i algun embutit. Els de casa m'envien de tant en tant cosetes, i els amics que han vingut tambe me'n porten. Fins i tot, tinc un bacalla bonissim que estic racionant per a que duri tota la Quaresma. Tot va precintat al buit, i en quantitats petites per a mi sol; pero tot i aixi, estan restringides.

Quan arribes en avio et reparteixen un paperet on has d'explicar el de sempre: noms, adreces, etc. Et pregunten si portes articles prohibits (drogues, bombes, etc), restringits i/o animals exotics. Clar, si dius que no i portes la maleta carregada de fuets, no se que pot arribar a passa. Si t'enganxen amb un porret, son 4 anys de preso (no jugueu), pero si es un fuet, no ho se. Que jo recordi, l'ultima vegada que vaig venir, aixo de les butifarres no ho preguntaven (o no m'hi vaig fixar), pero ara si; a mes d'enregistrar-te les emprentes i fer-te una fotografia (gentil.lesa del Ministeri d'Interior, per evitar terroristes). L'ultim pas, despres d'immigracio, i amb la maleta a la ma, es le de passar el Custom Check, on et pregunten que hi fas al Japo i et poden demanar d'obrir la maleta.

L'ultim cop, venint de Madeira i amb la maleta plena de butifarres negres i formatge, com me la van perdre a Frankfurt, vaig passar el control amb les mans a la butxaca, pero em van fer omplir un tou de papers per a que me l'enviessin a casa quan arribes, si la trobaven. Alla vaig haver de tornar a declarar que no portava productes restringits, a mes de donar una quantitat bastant gran de dades meves i de la maleta, codi de la tanca inclos. Per sort, la maleta va arribar sense obrir i amb tot el material a dins. Per contra, han trobat els 300 gr. de pernil en un paquetet, segurament obert per casualitat.

Ja ho sabeu, barrufets, si veniu al Japo o envieu coses al Japo, aneu amb compte amb el que feu, no sigui que els contamineu amb agents patogens. Per cert, no crec que tinguin cap problema per la importacio de tonyina o balena; perque la balena, la consideren producte carni o animal exotic?

Ara tinc fred, ara tinc calor!

El Japo es un pais de climes extrems. Per latitud, sembla que hauria de tenir un clima semblant al Sud d'Europa, entre el de la peninsula i el de Franc,a. Ara be, aixo no es cert. Al Japo, a l'hivern hi fa bastant de fred i a l'estiu la calor es tant calitxosa que si et mous un pel et desfas de suor. Per que es aixi? Fins ara, no m'explicava com una illa rodejada per mar a la latitud de Barcelona hi tenim una illa mig glac,ada anomenada Hokkaido.

La meva hipotesi, a part de no tenir gairebe cap barrera natural amb el pol nord, el que permet l'entrada sense problemes dels vents del nord, es que el clima del Japo es controla a traves del de la Xina. Penseu en una ciutat com Nova York, gairebe a la mateixa latitud que Barcelona, pero amb un clima completament diferent: per una banda, les corrents de l'atlantic nord que refreden la costa, i per l'altre, un continent immens a l'oest, que es refreda com una glacera als hiverns.

Ara toca parlar de l'escalfament global, pero el que realment importa en la temperatura global no es la temperatura absoluta, sino les variacions. Si la Terra perdes l'atmosfera i els oceans tindria un clima extrem com la Lluna: dies amb una superficie a dos o trecents graus, i nits amb temperatures properes al zero absolut. Si nomes tinguessim aire, estariem pitjor que Mart. Gracies als oceans, la Terra te una climatologia estable. La gracia es que l'aigua dels oceans te una dinamica curiosa: s'evapora i es liqua molt facilment en rangs de temperatura molt propers als de congelacio. Aquesta elasticitat permet esmorteir molt facilment els extrems. El CO2 simplement fa d'aixeta de la quantitat totat d'energia que roman a la Terra, pero hi ha d'altres maneres de gastar-la, a part de reflectir-se a la superficie. Son les tempestes.

Sembla que ara s'hagi descobert la sopa d'all, pero la mecanica atmosferia fa molts anys que es coneix i es relativament senzilla d'entendre, el que passa es que actualment es poden fer simulacions millors, per una banda es coneixen millor les dades dels models i per altra, els ordinadors actuals permeten millor precisio. Ara be, les equacions d'aquests models no son lineals i aixo te moltes implicacions, com allo que tothom sembla que coneix, el caos, pero que gairebe tothom confon amb alguna mena d'explicacio essoterica bastant allunyada de la realitat.

Basicament, el caos vol dir la incapacitat per fer prediccions a llarg termini a partir de dades no exactes. El famos efecte papallona (sempre mal explicat) no vol dir que una papallona provoqui un huraca pel comportament caotic de l'atmosfera, sino que la previsio del meteoroleg sera erronea pel petit error provocat per la papallona en la mesura. La mecanica atmosferica no es caotica, sino determinista, pero la prediccio exacta es impossible. Matematicament es simple, un error petit (tant com es vulgui) en la mesura provoca un error gran (tant com es vulgui) en la previsio. Per aixo, tots els models s'equivoquen si van al detall. Quant s'equivoquen? No es pot saber del cert!

Per qui hagi estudiat com funciona un condensador. Funciona com un diposit: una aixeta el carrega i un desaigue el descarrega. Aixo provoca una fluctuacio en el seu nivell. Penseu que les equacions son iguals tant si es aigua, com carrega, com voltatge o temperatura. Basicament, tot funciona igual. Hi ha maneres de modular el nivell d'aquest diposit per a que estigui on vulguem. Que passa quan es carrega/descarrega malament? Doncs que l'ona te mes rissat i deixa de ser suau. A l'atmofera, el rissat son les tempestes, que es generen merces a l'energia potencial acumulada a l'atmosfera.

La gent ingenuament creu que l'atmosfera es lineal: mes energia implica mes temperatura. Aixo es fals com un duro sevillano. Mes energia implica que processos dinamics que utilitzen energia atmosferica s'incrementen, des de corrents oceaniques fins a tempestes. Si poses mes gasolina a un motor, aquest gira mes rapid. Alguns processos poden generar temperatures mes altes, pero tambe mes baixes, i aixo es perque les fluctuacions es fan mes grans ja que el mecanisme que les esmorteeix ha se fer front a molta mes energia. L'altre mecanisme que esmorteeix les variacions es la vida, mentre no ens la carreguem tota.

Jo penso que els oceans son bastant immensos com per fer front a aquesta petitissima variacio i que simplement ens mourem cap a un altre posicio d'estabilitat. Ara be, penseu que l'atmosfera i els mars son nomes una pel.licula d'uns 50+10Km en una Terra d'uns 6000Km de radi, es a dir, un 1% de camara d'aire humit on hi vivim. Si el canvi (adaptacio o variacio) es massa rapid, la majoria palmarem. Si pensem en la rapidesa en que s'ha dut a terme l'alliberament de CO2, es com si hagues hagut una gran explosio d'un volca immens, anomenat Humanitat, que esta alliberant a l'atmosfera quantitats ingents de CO2. Aixo ja ha passat unes quantes vegades, com quan les plantes del mar van comenc,ar a alliberar O2 a l'atmosfera. A la vida, el que es dolent per a uns es bo per a d'altres i, com diuen les iaies, tot s'aprofita per fer caldo.

Tot aquest rotllo venia perque aquest mati, bastant fred, per cert, anant cap a l'estacio he vist una noieta d'institut vestida d'uniforme amb un kairo a les mans. Els uniformes d'escola no entenen el concepte abric d'hivern i es bastant obvi que la canalla va igual vestida a l'estiu que a l'hivern, amb el subsequent fred que passen innecessariament. Alguns creuen que aquesta es una de les altres regles espartanes que forgen l'esperit dels alumnes, entre d'altres bestieses. No se si ataca les normes de vestimenta, pero no solen portar cap mena de barret, guants, bufanda o jaqueta per a tallar el fred habitual de l'hivern. Per aixo aquesta pobre noieta portava un kairo a les mans, una mena de compresa amb un producte a l'interior que en preme'l s'escalfa.

De kairos n'hi han de mil maneres diferents i s'arriben a disenyar de manera que es puguin dur amagats sota la roba en posicions bastant curioses, com l'esquena, la ronyonada o a les cuixes. Per mi es una altra solucio estupida japonesa a un problema resolt fa milenis, fer servir roba adien a la temperatura. No calen escalfadors, seients amb calefaccio a les cames, taules diminutes amb escalfador a sota (kotatsu) o d'altres micro-solucions, nomes cal aillar correctament els edificis o les persones, i aixo ja s'ha inventat! Tot i aixi, els japonesos continuen anat infra-vestits a l'hivern, passant fred innecessari i seguint normes ridicules de vestimenta que imposen solucions demencials com emprar els kairo. Sort que a l'estiu el primer ministre els va recomenar deixar de fer servir corbata i han pugut abaixar l'aire acondicionat d'arreu uns graus per sobre de la temperatura de congelacio, reduient a mes, la factura d'electricitat. Amb mental.litats aixi no m'estranya que hi hagi canvi climatic!

Grrrrruuuupppp o que bona esta la cervesa!!!

Quan miro la tele japonesa hi ha unes quantes coses que em sobten i que sembla que es repeteixin indefinidament, sigui el canal que sigui. N'hi ha que em fan bastanta gracia, tot i que d'altres mes aviat em fan rabia, pero que hi farem! A casa tambe tenim una tele que fa pena.

Els programes a les teles japoneses son bastant cutres, tant en decorats com en la qualitat artistico/intel.lectual de la genteta que hi surt. Haig de dir que es l'unic lloc on he estat que hi surt gent molt lletja i d'altres amb evidents problemes mentals o de vestit. El programa estandard sol estar compost per un grup bastant gran de suposades personalitats (tarento). Solen ser comics, actors, o comentadors, coneguts per alguna rao desconeguda per mi, malgrat que hi ha una rotacio bastant bestia i, de sobte poden desapareixer de la pantalla. Aquests panels de famosos se solen asseure en taules rodones o en una especie de grades, per tal que els podem veure a tots juntets. Opinen de qualsevol cosa i solen ratllar l'histrionisme mes macarronic. Es com si hi haguessin 25 programes amb 30 Hermanos Calatrava a cadascun d'ells. Aixo es la tele japonesa.

Que fa aquesta gent? Be, de tot, pero sembla que tinguin una obsessio compulsiva per menjar. El problema no es que parlin de menjar, es que, de fet, mengen en pantalla. Jo, sincerament, no havia mai vist menjar a tanta gent per pantalla en ma vida. Una altra curiositat son els primers plans, exageradament propers. Tant, que els pots veure mastegar i engolir. La mecanica es sempre la mateixa: van a un cert lloc on se suposa que hi ha un menjar especial, famos o el que sigui. Alla, el reporter explica, entrevistant al cuiner o expert de torn, les meravelles del menjar en particular, amb tota mena de detalls, primers plans, grafiques i d'altres informacions innecessaries. El cuiner cuinar el menjar i el reporter o enviat el tasta in situ.

Aquesta es la millor part i es sempre igual. Quan dic sempre, es sempre. Sembla una liturgia. L'artista de torn tasta el menjar i, primer, fa una cara de sorpresa, com si li hagues explotat una cocreta a la boca. Despres, se'ls aixeca les celles, com fent cara d'haver trobat el tresor de Moctezuma, es miren entre ells i diuen l'obiquit UMAI (delicios), o qualsevol altre de les seves varietats. Si son garrulators, diuen umeeee. Si son nenes delicades, oishiii. I aixi, sempre igual. Es veu d'una hora lluny que exageren, pero, clar, els hi va el sou. Per acabar, solen portar una mostra del que s'ha menjat al plato, per a que els d'alla s'afartin una mica. Sembla que en lloc de programes de televisio estiguin fent un programa de lliurament d'aliments per a families (les dels artistes) necessitades.

Una altra feina d'aquests talents es la de fer de cobaia en programes de divulgacio. Solen tenir un sensei que explica les coses mes inverosimils amb els mes grans detalls i panells explicatius (cartrons amb dibuixos que senyalen amb un dit de broma o una apuntador retractil). Els talents son mers comparses que han de respondre preguntes i fer una mica de gracia quan s'equivoquen. La questio es quedar com un carallot, mentre els sensei queda com un savi donant sempre una explicacio estandaritzada en una serie de punts. Son capac,os d'explicar qualsevol cosa, des de la relativitat fins i per que els rats-penats tenen dents llargues. Aqui la pareula clau es SUGOOOOOOI (o sugeeee, pels garrulos). Es repeteixen les cares de sorpresa ultra-exagerades i accions histrioniques, com si acabessin de veure l'esperit sant en persona.

Els programes de divulgacio tenen una variant on els retardats es substitueixen per una noia (sempre una noia) bastant maca, amb posat de mosca morta i simulant ser una completa idiota (perdoneu per la paraula), que escolta amb deleccio i sorpresa continguda les explicacions del sensei de torn (homes, sempre, i tirant a carraus). Aquests programes solen ser sobre historia, viatges o de questions tecniques. N'hi ha un parell que poden adormir les ovelles, l'un sobre matematiques, una mena d'Open University per momies, i l'altre sobre i-go, un joc japones de l'estil dels escacs.

Aquesta mena de programes conformen el 75% de la graella, 24h al dia, 7 dies a la setmana. La resta o be son noticies o be durama (drames, es a dir, teleseries). Les noticies son molt carrinclones, encarcarades i horteres, amb una estetica bastant passada de moda, presentadors robotitzats i grafismes pre-historics, amb els inefables cartellets de cartro i enganxines. Comencen sempre amb una reverencia, i continuen amb un to de veu monoto, com si estiguessin llegint el parte. N'hi ha alguna excepcio, pero el to encarcarat els impregna com el grecian 2000 dels cabells dels presentadors, ells, ratllant la jubilacio, i elles, tendres jovenetes. Hi ha noticies amb banda sonora i recreacions dramatitzades, i el millor es quan fan borroses parts bastant grans de la imatge per ocultar cares o carrers sencers, deixant nomes un cercle central visible. Les teleseries son un tema a part. En general, son molt pitjor que les nostres, que ja es dir, i solen ser de tematica costumista. Normalment, es repeteixen mes que l'all i solen ser la mateixa historia explicada una vegada i una altra, sempre igual, amb actuacions pessimes. Mai hi falta l'escena on un parell d'enamorats es troben en algun paratge solitari.

Aquesta escena es tan estandard que se'n podria fer un llibre: ell i ella venen de direccions oposades. La camera els segueix en un primer pla, per veure com les seves cares canvien d'expressio en atanc,ar-se. Despres, hi ha un pla general fixe on se'ls veu apareixer pels costats fins arribar al centre. Els llocs solen ser paratges solitaris del paissatge de poligon industrial de les ciutats japoneses: un pont elevat que creua la linia de tren, o els marges encimentats dels rius completament canalitzats. Pot ser de nit o al cap vespre, i hi sol ploure o fer vent. La climatologia es essencial, i aporta un grau de nyonyisme que ensucre tant l'escena que pot arribar a repugnar. Solen repetir l'encontre final des de diferents angles per augmentar la intensitat, i primers plans dels protagonistes plorant a moc-tendit. La musica ha anat in crescendo (de violins, of course) i l'escena s'acaba amb una mena d'apoteosi final i un pla aeri de la parella abrac,ada mentre la camera s'allunya, i final de l'episodi. El summum es quan es posa a nevar.

Per acabar jo tambe, cinc centims dels anuncis. Tots tenen una musiqueta (gingle) amb lletra enganxifosa que repeteixen al final, si pot ser, a l'unison, un grup de personatges, reals o irreals, humans o animals, fent una coreografia absurda. Son com els anuncis de radio de l'any de la Maria Castanya, teletransportats al segle XXI. La cancion del ColaCao de l'any 2000. Es destacable la quantitat d'anuncis de suplements vitaminics que hi ha. Els unics anuncis mes semblants als nostres, a part d'algun de foraster, son els de cotxes (Nissan i Mazda), tot i que els de models mes japonesos (els mini-cotxes pensats per a dones), es solen adaptar mes a l'estetica i estil dels anuncis destinats a audiencies femenines. Els destinats a audiencies masculines solen ser bastant puerils i histrionics, i de vegades barruers, des de la nostra perspectiva.

El paradigma son els anuncis de cervesa, tots completament calcats. Sempre hi ha un home, o be entre amics, menjant com porcs, depressa i corrents, coses molt calents, o be solitari, assaborint la seva solitud, rollo midnight cowboy d'estacio d'autobusos comarcal. Aleshores agafa la gerra o got, fa una llarga glopada, gairebe fins acabar-se la cervesa i al final fa una ganyota torc,ant el cap, ensenyant la pianola, i fent un "aaaggghhh!!!" de satisfaccio, com si s'hagues begut el panta de Siurana despres de passar un mes al desert menjant bacalla salat i sense gota d'aigua. Sempre es igual, i sempre, sempre, sempre, haurem de sentir el glup, glup, glup que fan al traga la cervesa, com si haguessin posat un microfon vora a la seva gola.

Al Japo, fer soroll mentres es menja es normal, pero entre homes, la cosa va mes enlla, i sol ser habitual menjar amb la boca oberta, fer soroll a l'engolir o en menjar la sopa bullent, i d'altres coses bastant mes grolleres pels nostres ulls. Sent taxatius, mentre les domes mengen amb una delicadesa impressionant (sense ni tocar el respatller de la cadira amb l'esquena), ells mengen com criatures de 4 anys de colonies d'estiu, sobretot, entre amigots. Nomes falta que l'anunci s'acabi amb una gran rotada general dient alguna cosa com "aquesta cervesa estava de puta mare", i es netegin els morros amb la maniga, mentre es tiren pets. Que vagi de gust!

Brasil o iguals entre diferents

Aquest cap de setmana passat va ser de tres dies i es l'oficial per anar a esquiar al Japo. A mes, va estar nevant el dissabte, i fins i tot la vila dels barrufets on visc va quedar tota ella blanca per la neu. Haig de dir que si be la barrufeta es una experta esquiadora, snowboardista i mil coses mes, jo soc un complet patata i en ma vida m'havia calc,at uns esquis. Malgrat tot, vaig fer el cor fort, vaig treure valor d'on ja no en raja i cap a la muntanya, que hi falta gent.

Com ja havia estat nevant dies abans, haviem decidit d'anar-hi amb autobus per evitar-nos els problemes d'haver de circular per carreteres desconegudes, estretes de per si, a mes, cobertes de neu, ja que no tenim cadenes ni ganes d'anar a fer invents per aquests mons de deu. El pla (sempre hi ha un pla) consistia en anar a l'estacio de Kyoto dissabte entorn a la mitja nit, pujar a l'autobus i arribar a les pistes, algun lloc de la prefectura de Gifu, cap a les 6:30h del mati del diumenge. Esquiar fins a les tres de la tarda i tocar retirada per arribar altre cop a Kyoto a les nou i despres a casa a les de de la nit.

Quan vam arribar a l'estacio de Kyoto vam veure la gernacio de persones esperant ordenadament que les anessin cridant per grups per ananr pujant als corresponents autobusos. La majoria eren noies i, per sorpresa meva, gairebe totes sembla que es dediquen amb passio al snowboarding, que causa furor al Japo. Com en tot, s'ho prenen molt seriosament i van equipats fins a les orelles amb el mes nou i millor que es pot trobar a les tendes especialitzades. Jo tenia previst llogar l'equipament en arribar a les pistes i la barrufeta portava el seu propi.

El viatge en autobus va ser llarg, molt llarg, pero el conductor va parar 3 o 4 vegades per a que tothom pogues anar al labavo i a fer un mos o un cafe en diverses arees de serveis, totes elles molt assortides de maquines de vending, omiyage, i d'altres porqueries per anar omplint la panxa i intentar fer passar el fred intens que a fora feia. Tot va anar com estava previst, sense sorpreses ni correndisses, tal i com el conductor havia explicat abans de sortir en una perorata de gairebe 10min, explicant fil per randa els detalls del viatge. En arribar a les pistes i abans de sortir de l'autobus, una altre noia de la companyia de viatges ens va fer un altre discurs de la mateixa durada explicant-nos tots els detalls de l'estada i l'hora en que hauriem de tornar a ser a l'autobus per a poder tornar a casa. Cal dir que al Japo hi ha un mentalitat d'estar sempre en un col.legi, de manera que fins i tot els adults quan van de viatge es comporten com si estiguessin en un organitzat pel col.le.

L'esquiada va ser entretinguda. Mentre la barrufeta s'ho passava pipa literalment baixant a tomba oberta per una pendent brutal, jo intentava aprendre els rudiments de la tecnica esquiatoria d'un xicot molt simpatic que em feia de sensei. A la meva edat no estic per aquestes coses, pero vaig fer el que vaig poder, intentant sortir il.les de l'experiencia. Com tinc un peu gran, 28.5 cm (un 44), els nois del lloguer de l'equipament es van sorprendre i fins i tot van fer conya en haver de triar la bota mes grossa que tenien (32 cm), ja que la resta ni m'entrava. Degut a la mida de la bota, els esquis tambe eren mes grans. Al final gairebe ni podia arrossegar els peus del que em pesaven, i vaig quedar completament reventat del mati d'esquiada.

A l'hora de dinar ens va passar una cosa curiosa. Estavem cansats i teniem una gana pantagruelica. Els menjadors (self-service estil facultat. El col.legi, de nou!) estaven atestats de gent. Despres de comprar el dinar ens toca buscar lloc per seure. Resulta que molta gent, parelletes, nomes ocupaven un parell de seients de taules de 4, i tot i aixi, la gent preferia esperar a asseure-s'hi. Jo esguardo un lloc on la parelleta eren primets, amb el que quedava mes lloc per nosaltres, i li dic a la barrufeta de seure'ns-hi. Primer, li sobta la idea, pero en vistes del panorama, em segueix. Ens seiem, demanant mil perdons per la interrupcio i ens posem a menjar tranquil.lament, contents d'haver sigut mes llestos que la resta que encara pul.lula entre taules mig plenes.

Quan la parelleta acaba, se'n van, i ens quedem amb la taula per nosaltres. La barrufeta em diu de fer-nos a un costat per deixar els seients vora el passadis lliure per si algu altre s'hi vol seure, tot i que, diu, cap japones s'hi asseura. Be, ens juguem qui va a buscar els cafes al jan-ken-po (pedra-paper-tisores) i ella perd. Em quedo jo sol a la taula. Al cap d'un moment, una noia ve i em demana, en angles, si s'hi pot seure. Una mica sorpres, li dic que si, i ella i el seu xicot s'hi asseuen i comencen a dinar. Jo no hi faig gens de cas i espero que vingui la barrufeta amb els cafes, mentre veig la penya circumdant, clapant indiscriminadament sobre les taules en havent dinat, igual com fan al tren, al metro, a tot arreu.

Aleshores ve la barrufeta, sorpresa de trobar-se companyia, i comencem a xerrar, en angles, sobre que fariem a la tarda. Que si patatim, que si patatam, i no se com, la noia del costat, es cola en la conversa parlant un perfecte angles. Primerament, estic molt sorpres, perque aixo no m'havia passat mai al Japo. Aqui mai ningu enceta una conversa i menys amb un gaijin, si no s'hi veuen obligats. Segon, em va estranyar que parles angles tan be. Aleshores vam descobrir la rao de tant estrany comportament. Resulta que la noia i el seu xicot, tot i tenir la cara de japonesos, eren brasilenys. Ah, soka!

Ella era mestre de japones per als fills dels immigrants que viuen a Nagoya i treballen per les companyies de cotxes. Ell hi treballava en una d'aquestes companyies. Son brasilenys nikkei, es a dir, descendents dels emigrants japonesos que es van establir al Brasil el segle passat fugint d'un Japo miserable. Respresenten molts dels suposats immigrants que treballen al Japo, a part dels xinesos i coreans. La conversa va fluir en 4 idiomes, japones, angles, portugues i castella amb accent mexica que ella havia apres d'una amiga seva. Els aventatges de parlar catala davant de qualsevol llengua llatina es que amb una mica de sentit comu pots entendre el 85% del que et diuen sense problema.

Quan van marxar a esquiar de nou li vaig dir a la barrufeta, 'xiqueta, tenies rao, cap japones no s'hagues sentant amb nosaltres!'. Malhauradament es cert, i el fet que la parella fossin gaijins llatins tambe explica, en certa manera, la naturalitat amb al que vam compartir lloc i conversa. Es aquesta naturalitat en les relacions interpersonals el que manca al Japo. El que per mi es natural, per a ells els suposa una incomoditat que intenten evitar, no nomes amb mi, sino que entre ells tambe. L'altre es sempre una nosa una molestia, una bacteria de la que no es volen contaminar. Per aixo no es toquen, no es miren als ulls, no parlen d'una manera natural sino amagats darrera d'una cortina d'educacio, formalitats, i frases fetes vacues. Es posen mascares, guants, barrets, i tota mena de proteccions per evitar cap contacte nociu amb els agents patogens exteriors.

Es per aixo que en una taula mig buida, tots preferiran esperar drets a que acabis abans que seure's amb tu. Es per aixo que davant d'una sala plena de gent que espera, tots intentaran menjar el mes rapid possible per tal de cedir el seu lloc. Qualsevol cosa abans que asseure's plegats i fer petar la xerrada.

Mobils o estatics?

Parlem de tecnologia, que per aixo soc al Japo. He llegit avui aquest article a El Pais sobre la telefonia al Japo. Be, es curios la diferent perspectiva que es te a Espanya, al Japo i la meva propia, sobre la questio dels telefons i la tecnologia en general. Us en fare cinc centims, tal com ho vec jo.

Quan vaig ser fa un parell de setmanes a Europa, vaig poder confirmar que el meu telefon, un Samsung (corea) de la marca Softbank (l'empresa d'un emprenedor japones d'origen corea, Masayoshi Son, que fa un any i escaig es va quedar el negoci de Vodafone al Japo, empresa que va haver de sortir-ne corrents per incompatibilitat de caracters) tambe funcionava alla. No es res de l'altre mon, pero es 3G i permet automaticament la connexio a les xarxes locals. Haig de dir que pel que el faig servir, nomes tinc donats d'alta els serveis mes basics i nomes em vaig dedicar a enviar emails a la meva barrufeta per explicar-li com estava.

El meu telefon, comprat en una d'aquestes ofertes promocionals que aquesta companyia ens te habituats a fer, no te res de l'altre mon, pero va cridar l'atencio del matrimoni frances que s'asseia al meu costat en el vol fins a Madeira. A ella li va cridar l'atencio que fos tan prim. Haig de dir que no soc pas un boig pels gadgets i, en particular, els telefons em fan bastant de repelus. Prefereixo les converses cara a cara o els emails. L'unic que em crida una mica l'atencio son les cameres de fotografia. Per la resta, la majoria de les anomenades noives tecnologies no passen de ser o meres joguines per canalla o purs electrodomestics com ara una nevera, que es molt util i fas servir dia a dia, pero que no em treu el son.

Aquest article parla de com es d'avanc,ada la tecnologia dels telefons al Japo. Be, es cert que estan implantades unes xarxes que permeten la descarrega de continguts de molt mes volum, que permeten accessos a Internet, veure la televisio (hi ha trucu!, es per antena...), enviar/rebre emails, o fer servir el mobil com a moneder o targeta de credit per a pagar coses. La idea que impera al Japo es doble. Per una banda, la completa ubiquitat de xarxes (a tot arreu i a diferents nivells tots entrellaçats), i per l'altra, la potencia dels aparells, pensats mes com a ordinadors (processadors, programari i memoria dedicats a multiples usos, no nomes especifics per a telefonia). Aixo permet que els telefons mobils passin a ser mini portatils per a la gent de carrer que no te necessitat d'emprar un ordinador pel seu dia a dia.

Des del punt de vista europeu, espanyol en el cas del diari, es dona sempre una mistica aureola a la tecnologia japonesa. Us puc ben assegurar que no te res de magica, el que passa es que certes aplicacions que a Europa serien inviables, aqui es duen a terme. No en se els detalls, ja que ni tinc la informacio completa ni ho connec en tot detall, pero a mi em sembla que al Japo, certes tecnologies tenen una mes facil aplicabilitat que a Europa.

Per una banda, tenim a la poblacio japonesa, molt permeable a les noves tendencies i tecnologies. Literalment, s'apunten a un bombardeig. Els encanta tot el que es pugui considerar tecnologicament modern, tingui moltes funcions i botonets, malgrat tingui una utilitat a voltes certament dubtosa. L'altre es el sistema centralitzat d'implantacio de les tecnologies. Per exemple, per desenvolupar la telefonia, es necessari una xarxa d'antenes que es molt cara. A Europa (Espanya n'es un exemple) s'han endarrerit les implantacions de certes noves tecnologies pels problemes que suposen l'amortitzacio de certes instal.lacions, costossisimes, que retallen beneficis a les empreses, tocant-les de cara als resultats en borsa i d'altres questions estrategiques i financeres que se m'escapen.

Al Japo, no crec que aixo passi, i si al govern se li posa al cap que fa modern desenvolupar un sistema paral.lel de telefonia de nova generacio, son capac,os de gastar-se el que tenen i el que no en fer-ho, sense preocupar-se per el compte de resultats d'aquestes grans empreses, com NTT o KDDI. No oblidem com funciona la politica/economia dels grans conglomerats japonesos i coses com els forats astronomics en pressupostos i la falta de dividents en borsa no son prioritaris en dictar les estrategies de les empreses, davants de coses mes importants com l'orgull nacional de ser la primera nacio en tenir un telefon que controli una maquina per expedir menjar de gos.

Com he dit, el meu telefon es corea i la meva companyia es d'un japones corea. Samsung fa uns telefons que certament fan vigueries. Son conectables al meu ordinador d'una manera molt facil i funciona com una extensio mes com podria ser un mp3 o disc dur extraible. Per altra banda, la clientela esta tota lligada per contracte amb la companyia. De fet, no hi ha manera humana de tenir targetes de prepagament, com a Espanya. Jo tenia abans l'unic telefon de la unica companyia de per aqui que permetia aquesta mena de targetes. Fa poc se la va menjar una altra companyia que, merces a una nova llei que obliga a la inscripcio de les dades dels clients de telefons mobils, va deixar de donar aquest servei gairebe de la nit al dia, el que em va obligar a canviar de telefon. Ara tinc un contracte fix per 2 anys i el telefon es gratuit.

Cap a on anem? No ho se, pero estic veient una deriva cap a la ultraconnexio de tot i de tothom. Es bo o dolent? Pot ser molt util per a certes coses i terriblement inconvenient per d'altres. Per una banda, permetra el flux d'informacio a molts nivells i d'una manera molt facil. Entre persones, maquines, ordinadors, xarxes, i tambe diferents tipus i qualitats d'informacio, imatge, text, so, o tot junt, a tot arreu i a tothora. Te aspectes molt interessants. Passarem a ser neurones en una xarxa cerebral global que no nomes sera virtual, sino que tambe tindra actuadors fisics, com un organisme.

Quins son els desavantatges? Per mi, es la limitacio brutal de la llibertat individual. Hi ha l'obvia, que potser no es tant perillosa pel fet de ser tant grollera que, crec jo, la fa inaplicable. Consisteix en el control explicit i exhaustio de tothom, no nomes de les nostres identitats, sino tambe dels nostres moviments i habits. Dubto que s'arribi mai a implantar d'aquesta manera, malgrat que hi ha moltissimes altres alternatives molt mes subtils de dur-ho a terme. Des del control indirecte de presencia, fins a establir patrons de comportament.

Al cap d'avall, en si, la determinacio d'una activitat, si no es intrusiva, no te perque ser bo o dolent. La questio sera veure fins a quin punt i per a que s'empren aquestes tecnologies. Les versions mes perverses son el control totalitari descrit a 1984, on fins i tot es controla la percepcio que de la realitat en tenen els individus, eliminant-ne els que es neguen a combregar-hi, o la descrita a La por a la llibertat, on la poblacio voluntariament hi renuncia per por. Per molts, ara estem una mica en una barreja de les dues. Ja veurem com acaba la pel.licula!

"La Caixa", te'ls fotem?

Acabo de fer una gestio via internet. Tot electronicament. L'administracio m'ha cobrat 11,50 euros per fer un tramit, la Caixa 3 euros per fer una transferencia i 0,17 euros per enviar-me un email amb la confirmacio del pagament. Si, barrufets meus, 0,17 euros per enviar un email automaticament. Aquesta accio es pot executar amb una sola linia del codi que efectua el pagament: IF var_confirmacio == TRUE THEN enviar_email( "adreça del paio" );
Aixi de facil. Qualsevol becari mal pagat t'ho fa mentre es pren el cafe i parla pel messenger amb les amigues. On hem arribat que et cobrin per aixo!
Si voleu noms de lladres, ja us n'he donat uns quants.
Si voleu noms de usurers, o expoliadors, aqui els teniu.
Si hem d'afeitar-ne algun, ja sabem com es diuen.

Obsessions d'un gaijin

Cada persona te una obsessio, o moltes, que li fa veure la vida des d'una certa optica mes o menys propera a la realitat. Pel que he vist, aixo tambe sembla cert respecte dels paisos. Catalunya esta obsessionada amb Espanya, en voler-hi ser benvinguda i acceptada sense deixar de ser catalana. Be, aixo es una utopia que ja vindria sent hora d'engegar a dida. La historia i la realitat contemporania refuta amb una pila de fets aquest desig pueril. El Japo tambe te les seves deries. Anomenar-ne unes quantes seria parcial i innexacte, pero m'es igual. Jo us explicare, pel damunt, les que a mi em sembla que son les deries d'aquest pais.

La que mes sobta quan portes una temporada aqui es l'obsessio que tenen per ser ichiban (els primers), aixi com per tot el que ells consideren ichiban. A mi em sembla una simplificacio perillosa i naive, pero es el que a ells els mou. Si volen un producte, buscaran el que es consideri primera marca. No importa el preu ni si realment s'adapta a les seves necessitats. L'adquiriran i, en certa mesura, fardaran que posseeixen allo que es considera el millor. Aixo passa en cotxes, vins, menjar, roba, i fins i tot productes industrials o relacions internacionals. La resta, els es ben be iguals, ja que no es dona importancia al que no es primer. Winner takes all.

D'adquirir el millor, passen a voler fabricar el millor. Be, aixo es un mite que tenen molt interioritzat. Fins i tot al meu llibre de japones, en mes d'un dialeg fictici entre un immigrant indi que ha vingut a estudiar al Japo i un treballador japones, es diu com d'avanc,ada es la tecnica nippona. Hi ha la certesa que els productes japonesos son els millors del mon. Ho poso molt en dubte. En certs camps, els productes japonesos poden ser els unics del mon, el que els fa automaticament millors. En d'altres, simplement poden tenir nivells d'acabat bastant elevats i, sobretot, com diu ma mare, moltes punyetetes que els fan en teoria mes versatils. El que els va fer despuntar com a potencia van ser els baixos preus dels seus productes, pero tothom sap que era a costa d'unes prestacions i qualitats bastant justetes. Ara aixo es el que fa la Xina, i el Japo ha passat a fer productes d'elevades prestacions, pero els preus tambe han pujat. Si m'hagues de comprar un cotxe, seria alemany.

Una altra obsessio, bastant comica per mi, es la de retolar-ho tot i col.locar retols arreu. Quan un arriba al Japo es queda parat per la enorme quantitat de retols. N'hi ha de mil tipus, mides, colors, estils. Es realment marejador. Arriba a ser tant exagerada aquesta obsessio que us puc assegurar que cada una de les parets del meu cubicle esta etiquetada independentment i que, fins i tot, les lamperes de lloguer del meu apartament tenien etiquetes. Ells s'etiqueten fins i tot la roba com si fossin canalla i els estris de menjar.

Si unim les dues obsessions anteriors, apareix una tercera que es senzillament curiosa (eufemisme), es l'obsessio pels diplomes. En aquest pais hi ha diplomes, certificats, titols, i mil i una mandanga mes per etiquetar tambe a les persones. A l'empresa on treballo hi ha tota una paret ple de petits gravats emmarcats amb els noms de les persones que han acconseguit merits especials. El mes ridicul es el primer d'aquests quadres, d'uns 2x2 metres quadrats, amb nomes 3 petits cartellets. Sembla que van ser massa optimistes pels millors. Si aneu al temples veureu les inscripcions dels donants, empreses o particulars, en tota mena d'escultures i elements religiosos. La gent te a casa o al despatx infinitat de diplomes commemoratius per qualsevol cosa penjats de les parets. Tots son bastant estandard i un diria que semblen titols universitaris, pero poden ser d'un curset de tango al centre civic del poble.

No se si es causa o consequencia de les obsessions anteriors, pero aquest pais esta obsessionat en la classificacio de les coses en categories. Aixo sembla bastant huma, pero si us hi pareu a pensar, segurament nosaltres ho entenem d'una altre manera. Una manera de coneixer les coses es mitjanc,ant la classificacio: les peres amb les peres, les pomes amb les pomes. Despres podem fer categories: classes de peres, classes de pomes. Tambe hi pot haver una taxonomis o jerarquia de classes: les peres i les pomes son fruita, les patates son tubercles, els tubercles i la fruita son vegetals. Ara, la diferencia japonesa es donar ordre a les categories. Aixo te sentit alguna vegada: podem classificar les peres pel pes, aixi, les classes de peres tindran un ordre segons el pes especific de cada classes. El que no es tan cert, crec jo, es que tot en aquest mon sigui ordenable i que n'hi hagi prou en posar un numeret a les coses per comparar-les.

Aquesta obsessio la podeu veure en tot: si aneu a comprar, veureu que els productes estan classificats segons les (suposades) preferencies dels compradors. Si voleu llogar una pel.licula, igual. Sincerament, a mi me la sua que en Pepet i en Joanet hagin triat mes vegades Transformers si el que jo vull veure es Gladiator. A ells no; davent del dubte (constant) triaran el que el grup hagi fet abans. Amb les persones fan igual: no et coneixen de res i ja t'han col.locat en alguna de les seves categories mentals, que fan servir per comunicar-se el que pensen quan parlen de tu. Nosaltres critiquem, ells categoritzen. Si us pregunteu perque els japonesos van tots a fer turisme al mateix lloc, nomes cal que agafeu un butllet de viatges i veureu com esta tot classificat per numeros: paisos (1, 2, 3), ciutats (1, 2, 3), museus (1, 2, 3), pintures (1, 2, 3), menjar (1, 2, 3), compres (1, 2, 3). Obviament, ningun japones normal anira al pais 13, visitara la ciutat 5, anira al museu 7 o fara una foto a la pintura 9, perque quan torni i vulgui ensenyar als amics el que ha vist, la gent no sabra del que parla.

La ultima obsessio d'avui, barrufets meus, deriva, potser, d'aquest afany per categoritzar l'incategoritzable. Em refereixo a l'obsessio per recollir dades i omplir formularis. Xiquetes i xiquets, aquest pais te una veritable malaltia! No sabeu el que costa omplir un formulari. No nomes per l'idioma, sino per la gran quantitat de categories i caselles que cal omplir. I el pitjor de tot es que et demanen omplir-ne un per fer qualsevol cosa, des de comprar un electrodomestic a fer una reserva de viatge. Normalment, l'atenent t'ajuda molt amablement, el que no treu que per fer un tramit que a casa tardaries 10min, es pugui allargar un parell d'hores. Exemples: comprar una camera de fotos = 1h, comprar un telefon mobil = 1h30min, comprar un bitllet d'autobus + forfait per anar a la neu = 2h30min. Com es possible que pagant una compra en metal.lic em demanin el nom, l'adrec,a, numero de telefon, i copia de la meva identificacio?

Per resumir, els japonesos solen obsessionar-se pels detalls mes minusculs, l'exces d'informacio innecessaria, les llistes infinites de categories ordenades i els tramits intrincats i lents. Al Japo mai el cami per unir dos punts es la linia recta.

Doutonbori o Paral.lel?

Fa poc va morir en Fernando Fernan Gomez. Tothom el recordara per tenir un dels pitjors mal genis de la Terra, evidenciat per aquell episodi grotesc, propi d'una pel.licula del Berlanga, en que engega a la merda a un pesat que li demanava un autograf. Pero per mi va ser un gran actor i, malgrat que no he tingut ocasio de llegir-lo, tambe un home de llestres important.

Segons la IMDB, te unes 210 pel.licules; una autentica bestiesa, que evidencia com es fan les coses en aquest pais, depressa i correns, i la situacio precaria de la majoria de feines artistiques/intel.lectuals d'aquest pais, que donen tot just per anar fent bollir l'olla. Com deia un famos director de cinema de Valls, "es poden fer sabates o espardenyes, nosaltres nomes podem fer espardenyes". Era aixi als anys 40 i, malhauradament, encara es aixi a hores d'ara.

Entre tanta pel.licula, una de les que mes recordo es l'anomenada 'Viaje a ninguna parte', on una troupe d'actors es dedica a anar de poble a poble per una Espanya ingrata, analfabeta i freda, intentant entretenir les vides poc sofisticades dels seus habitants. Adapten el poc que coneixen dels classics a les necessitats del moment, i quan veuen que l'audiencia no aprecia el seu art, doncs, treuen les vedettes per a que ensenyin una mica de pit i cuixa als quatre escalfadors de cadira de cafes, que estant alla mirant-se-les amb cares lascives, ronya de temps, i gots d'anis sobre taules de marbre. Molts cops, o be no cobren, o be cobren a bastonades, quan els toca sortir cuita-corrents davant de l'autoritat eclesiastica, escandalitzada per la perdua de la seva audiencia i de tanta exhibicio de blanques carns.

Hi ha una escena en aquesta pel.licula on els contracten per fer d'actors de repartiment en una pel.licula que s'esta rodant a les rodalies. En particular, el personatge encarnat per en FFG, l'avi de tota aquesta troupe, li toca dir una frase mentre obre la porta del cotxe en fent de servent d'un senyorito que arriba. Ha de dir una frase curta com ara "como le ha ido el viaje al Senyor?". Ell creu que ho fara molt be i sense cap problema, ja que te moltissims anys d'experiencia i en la seva joventut havia treballat en teatres importants de Madrid. La seva primera intervencio es espantosa a oides del director, que li fa repetir de nou, obtenint altre cop la mateixa interpretacio. A la tercera, el fot al carrer, davant un FFG perplex i atonit per no entendre que ha passat.

Que ha passat? doncs, que ell ha dit la frase com si estigues al teatre, a l'antiga, molt lentament, exagerant l'entonacio de cada sil.laba i impostant la veu, a part de l'amanerament histrionic dels seus brac,os. Aquesta manera d'acturar, com la seva troupe i la feina que fa, eren caduques i en vies d'extincio. De fet, si mal no recordo, la historia esta explicada cap enrera, com a records d'un dels actors que acaba els seus dies visquent en una pensio a la capital messetaria. EL cinema volia una altre mena d'interpretacio, mes natural i directa, a l'americana. Malgrat tot, encara va sobreviure un temps el clixe Paco Martinez Soria, i la verborrea de Jose L. Lopez Vazquez, pero per la resta d'actors seriosos, nomes hi ha una manera, que es l'actuacio natural.

Per que us explico aixo? Doncs, no ho se. Potser perque d'alguna manera m'ha passat pel cap la visio d'aquesta escena, la persona i vida d'en FFG, o be perque cada cop que veig la televisio japonesa em sembla rememorar aquesta escena indefinidament. Es dificil d'apreciar pels que no tenen el privilegi (eufemisme) de veure la tele japonesa, pero es ridiculament pueril, histrionica i exagerada. Els actors no parlen d'una manera normal, sembla que encara els quedi alguna cosa del kabuki, on les frases es diuen d'una manera molt particular, com cantant, amb expressions facials i moviments del cos molt exagerats. Si heu vist Arare, sabreu el que dic: quan el Dr. Slump es posa serios pensant amb la Srta. Yamabuki, li canvia la cara, la veu, es comenc,a a sentir musica, canvia la llum i es posa a bufar el vent. Aixi son els actors japonesos.

Seria molt llarg d'explicar, pero l'interpretacio japonesa, amb ulls occidentals, es bastant carriclona. O be passen d'aquesta mena d'histrions hiperbolics i ratllant el borderlinisme, o be es tornen pals d'escombra rigids robotitzats que escenifiquen amb perfeccio milimetrica una formula mil vegades repetida. Son actors dolents? Be, treien alguns idols que son esperpentics, hi ha de tot i ho podeu veure en pel.licules com Babel, on la part que passa al Japo sembla bastant creible. Que passa, doncs? Jo crec que es el public, que vol veure aixo, una i mil vegades. Als japonesos els agrada aquest estil de comedia de revista del Paral.lel, una mena de Lina Morgan. A mes, els encanta els drames ultra-ensucrats de l'estil Corin Tellado, o les histories que jo anomeno de gambaring (gambare = fer tot el possible per assolir un objectiu), amb musiques apoteosiques al final de les histories. I el que mes els agrada es la repeticio de models, una vegada rera l'altra, el que fa que gairebe totes les histories s'assemblin sorprenentment. Per no parlar de les series historiques, on les dones es mouen i parlen de la manera mes delicada posssible, i els homes semblen ogres parlant com els generals de "Tora! Tora! Tora!".

El paradigma es la companyia de teatre Yoshimoto, una mena de mega-corporacio de l'entreteniment, amb decenes de comediants i teatres, sobretot a Osaka, pol de la comedia japonesa. Es dificil d'imaginar en els nostres termes, pero seria una mena de Jose Luis Moreno Co. Ltd. de la mida de "La Caixa". Son molt populars i estan a tot arreu. El nivell es bastant Linamorgense, com he dit, pero es el que agrada. Una de les comedies mes famoses es la que fan cada setmana per la tele ambientada al Doutonbori d'Osaka. Sempre passa el mateix: surten els mateixos personatges, que son comerciants de la zona, i algu arriba, provocant un embolic, que al final, indefectiblement, s'arregla amb una diculpa o una explicacio. La gracia esta en la personalitat de cada comediant, coneguts per alguna frase o moviment particulars, i en els jocs de paraules que fan, que a mi se m'escapen. La resta sembla bastant improvitzada, molt en la linia Moran/Pera. De fet, hi ha un parell que s'hi assemblen!