Osaka es dificil de mirar!

Passejant per Osaka o, desgraciadament, per la majoria de les ciutats japoneses que de moment conec, sempre m'assalta la mateixa pregunta: que fa que aquestes ciutats siguin tan lletges a la vista i tan poc aptes, des del meu punt de vista, pel desenvolupament d'una vida mes o menys normal?

Havia pensat molts cops que potser era una hipersensibilitat per la meva banda fruit d'un exces de preocupacio per la fac,ana, un defecte molt catala, per cert. Pero he comprovat que no en soc l'unic. Es curios, tanmateix, que quan ho planteges a la majoria de persones japoneses es solen sorprendre per l'opinio mes o menys extesa entre els estranger, que les ciutats japoneses son veritablement horripilants. Sembla que per ells es normal i que no concebeixin que una ciutat pugui ser diferent. Cal dir que la seva opinio un cop han viatjat a fora sol canviar, com si despertessin d'un psicosi que els impedis de veure la realitat.

Pero, que es el que fa que les ciutats japoneses siguin lletges, opressives i en general, llocs pocs recomanables per viure-hi? Quan baixo de tant en tant en tren cap a Osaka, hi ha un moment en que aquest passa un coll (Ishikiri) i enfila cap a la plana on esta situada la ciutat. Es en aquell repitxo quan es possible de copsar la enormitat d'Osaka, i tambe la seva deformitat.

Osaka es caotica, desorganitzada, construida sense una aparent planificacio ni concert ni estil. Es una amuntegamenta sense fi d'edificis tetrics i desballestats en la seva gran majoria, sense cap concessio a ningun canon de bellesa, estructura o proporcio. Es una veritable violacio i saqueig al mes profund del sentit de bellesa i estetica que un huma minimament cultivat pot haver desenvolupat.

Quins son els defectes d'Osaka? Per mi, son tants que mes valdria anorrear-la completament i reconstuir-la de bell nou, pero intentare establir els minims que caldria per a que se li podes concedir la cel.lula d'habitabilitat. Primer, caldria soterrar tots els cables electrics i fer desapareixer de la vista l'horroribilia dels pals electrics, transformadors, subestacions i d'altra paramenta electrica que salvatgement agredeix la vista.

Posteriorment caldria construir carrers i places. Sembla una obvietat, pero es dificil pensar que els constructors d'Osaka no tenien la idea de carrer massa clares quan van deixar fer aquests barris que semblen laberints inacabables de carrerons sense voreres ni noms per on amb prou feines hi pot maniobrar un d'aquests mini-cotxes tant de moda ultimament.

Caldria tambe adecentar els carrers, construir-hi voreres, parterres, plantar-hi arbres i una il.luminacio decent, eliminar les estructures que bloquegen de veure el cel, teulades, portics, arcades i d'altres construccions metal.liques que fan mes lleig i nosa, que servei. Un problema greu dels carrers es l'obsessio per la construccio d'obstacles i mes impediments per a que el vianant passegi tranquil.lament sense que el pas es vegi bloquejat eternament per valles, pilons, cadenes, i millions de bicicletes que molesten al caminar.

En havent construit arteries pel moviment fluid per la ciutat, caldria tamber demolir les abominables autopistes elevades, mitjanc,ant la construccio de cinturons i d'altres mesures de desviament de la circulacio, inexistents al Japo, on les carreteres, infinitament travessades per camins i carrers, i enlentides per innombrables semafors, travessen sense compassio ciutats i pobles.

En aquest estadi, on ja des de l'aire es veuria una ciutat mes higienica i saludable, caldria anar al detall de les construccions. No hauria de ser possible construit un edifici amb papanoels a la fac,ana o de colors i formes que provoquen vergonya aliena, com un en forma de bitlla que s'esta fent vora a Namba. Les cases atrotinades i amb deficiencies visibles de construccio, mes semblants a les fabel.les de Rio que a una suposada potencia mundial, haurien de desapareixer.

Com he dit, la tasca es tan soberanament enorme que seria millor fer-la de bell i de nou. Osaka es la materialitzacio de la lletjor en forma de ciutat. Es Blade Runner. No cal anar a la porta de Tannhauser, nomes cal passejar-se per Osaka. No se m'acudeix tortura pitjor que haver de reencarnar-se mil cops en escarbat i haver de viure les mil voltes a Osaka. L'infern no pot ser pitjor, esteticament parlant.

El problema mes greu, crec, es que Osaka es el patro per la majoria de ciutats japoneses que solen ser extensions inabastables de cases i cases, sense ordre, saltejades per les construccions horroroses de supermercats, love hotels, pachinkos, i d'altres engendres arquitectonics, enredats tots ells en una sopa de cables electrics, carrers diminuts i intransitables, i cartells lluminosos. Aixi es el Japo, barrufets, el pais dels que conec amb les ciutats mes lletges i que menys alimenten l'esperit.

Benri o la patxorra japonesa

Tothom pensa en com de formiguetes son els japonesos, marxant tots enfeinats amunt i avall pels tunels dels formiguers que son les seves grans ciutats a treballar cada mati ben d'hora i tornant al tard a casa completament fatigats. A la ment tenim tots les imatges de multituds creuant un carrer i es llegendaria la exagerada devocio vers la feina que els asiatics, en general, i els japonesos, malgrat mai s'apliquin aquest adjectiu a ells mateixo, no en son cap excepcio.

Pero tambe es ben cert que un dels trest mes sorprenents que he anant descobrint tots aqueste mesos de vivencies japoneses es com en son de patxorres. De vegades, masses vegades pel meu gust, els japonosos mostren uns comportaments molt infantils. Es ben segur que la barrera linguistica em fa perdre molta informacio, pero es curios la manera que tenen de parlar; els homes sobretot. Semblen canalla explicant aventures: exagerats en les expressions facials, en les onomatopeies i en la gesticulacio de les mans. Sembla que treatralitzin el que diuen mentre el que ho escolta exagera sobremanera la seva sorpresa o interes. A mi se'm fa una mica pesat i pueril, pero suposo que es un prejudici cultural.

Tambe em sembla molt infantil la impulsivitat per les coses immediates que els japonesos mostren. Quan tenen set volen veure, quan tenen gana volen menjar. Tan es si fa fred o calor, volen les coses immediatament aqui i ara. No els vinguis amb punyetes de que la maquina del cafe no te pressio. Es possible que aixo els vingui del fet que al Japo el client es Deu i en qualsevol negoci es desviuen per servir-lo. Aquest costum de la satisfaccio immediata i servei ultra eficac, porta als japonesos a no ser grans amants de fer les coses mundanes per ells mateixos.

Es curios com de vegades els encanta dedicar fins i tot una vida sencera a les complicacions mes innecessaries mentre que son alergics per fer res que ells puguin considerar una minucia. D'exemples d'aquesta teoria meva n'hi ha a patades. No els agrada caminar massa, i agafen els bus o el metro per fer trajectes ridiculs. Deu ser l'unic pais del mon que empra els robots de cuina. Tenen un aparell per coure l'arros que es capac, de mantenir-lo en aquest estat d'apilotament que els encanta fins a una setmana. No conec cap cas de familia que prepari la sopa que tant els agrada prendres cada dia. L'ideal japones es "si ho pot fer una maquina per que cal que ho faci jo"? per aixo son felic,os prement els botonets dels aparells mes questionables que nomes a ells sembla interessar. La tecnologia de les tapes de water n'es un exemple clarisssim del que vull dir.

Quan els preguntes per a que tanta mandra de fer les coses per un mateix ho acaben tot dient que es mes convenient. En ma vida havia sentit tantes vegades invocar aquesta paraula per a descriure les diferents tries que cal anar fent cada dia. Per a ells es molt important que tot sigui benri (convenient). Els paquets s'han de poder obrir d'una manera facil; hi ha d'haver una infinitat de maquines de vending arreu del pais per a que a l'estiu tinguis una varietat inconmensurable de begudes fredes i una de calentes a l'hivern (a l'entretemps n'hi ha de fredes i calentes a la vegada a la mateixa maquina). A cada cantonada hi ha un convini (convenience store) que mai es quedara sense existencies de res del que hi ofereix. Si hi ha un desnivell, hi haura escales mecanique i ascensor ('i' vol dir ambdues coses). Es pot pujar a la majoria de muntanyes en transport public i sense esforc,. Es que no es molesten ni a triar! ells prefereixen les recomenacions dels (suposats) experts. No es falta de criteri o por d'equivocar-se, es simplement comoditat.

En resum, si fos per ells, anirien pel carrer, previament acondicionat i covert contra el sol, sobre cintes transportadores en sabatilles d'anar per casa i pijama amb una taceta de te bullent mirant la tele, llegint o menjant, pero sense para atencio a res exterior a ells, flotant en una mena de nuvol de tranquil.litat, pau i armonia, com aquells budes rodons que jauen somrients en haver arribat per fi i despres de mil reencarnacions al nirvana. Jo en dic patxorra, ells, benri.