Nande ya nen?

GANBARO NIPPON!!!!!!!!!

2011-03-14T18:32:00.000+09:00

L'Aventura Continua...

2009-09-29T17:58:00.003+09:00

Barrufetes, barrufets meus!!! He tingut una idea!!! Com pateixo de verborrea congènita, he dicidit, aprofitant l'avinentesa de que torno a ser a Barcelona, que començaré un nou blog, semblant al present, pero a la inversa: l'escriuré en anglès i dedicat als estrangers que poden estar interessats en certa manera en Barcelona.

Es diu Rambling/Ramblejant, i hi explicare tota mena d'histories que em passin de veritat o, senzillament, que em passen pel cap. L'escenari es Barcelona (Catalunya, per extensio) i no crec que sigui tan filosòfic com aquest.

Hi esteu tots/es convidats. Espero que us agradi la idea! Salut.

Barrufa que fa fort!

2009-08-03T17:00:00.003+09:00

Haig de demanar disculpa als meus possibles lectors per la deixadesa que ha sofert aquest blog en els últims mesos. La raó és que he estat bastant enfeinat amb tot el festival que suposa tornar a casa definitivament.

Viure al Japó ha sigut un temps en el qual m'han passat les coses més extraordinàries que en aquests dies de vides calcades de McDonalds un podria haver sommiat viure. M'he sentit un petit Marco Polo o Cristòfol Colom, viatjant als confins del món, geogràfic i huma. Sempre em quedarà la recança de saber si ho he aprofitat tant com podria o si bé només n'he gratat una mica la superfície. Vosaltres mateixos ho podeu jutjar, a partir d'aquestes petites historietes que amb més o menys traça us he anat explicant aquí.

No vull tancar la porta al Japó. No la puc tancar. És un país massa vast com per abarcar-lo només amb un viatge, només amb un any, només amb una decada de viure-hi dia a dia. El Japó és un univers per ell mateix, connectat només a la resta del món per unes passarel.les molt estretes i específiques. El veritable sentit del Japó rau a les seves entranyes, als carrers atapeïts d'Osaka, als jardins majestuosos de Kyoto, en un tren farcit de gent adormida i callada, a les eixordidores botigueres, al restaurants on l'atenció es reial, al dia dia d'una feina absorvent i a voltes alineant, darrere de les corrues d'estudiants equipats fins a les celles amb uniformes i material d'esport, en els grups d'avis alpinistes, de macarrilles de pa-sucat-amb-oli, de treballadors de la construcció amb pantalons de clown, en tots ells és on rau la veritable entranya del Japo.

Oblideu els programes de viatges calcats un dels altres, on només s'ensenyen les 4 coses que nosaltres volem veure, oblideu els carallots que us expliquen bestieses sobre com en són d'estranys els japonesos, oblideu aquelles estampes de grups de turistes nippons rera una bandereta, no busqueu l'opinio dels qui només hi han vingut a fer de turista o a fer realitat alguna de les seves imaginacions, perquè només en tindreu una visió molt limitada i esquifida. Feu com jo, que sense ni saber-ne un borrall, em vaig embarcar en un viatge que no sabia on duia, que no sabia quan duraria i que em duria a un pais que no coneixia on cada dia ha sigut un no parar per a resoldre un dels trenca-closques més gran que us podeu imaginar avui en dia.

Malgrat tot, no crec que deixi d'escriure aqui de tant en tant per explicar alguna coseta relacionada amb el Japo i els japonesos, aixó si, des del punt de vista del gaijin retornat que se'ls troba embadocats fent fotos a qualsevol dels edificis d'en Gaudí. Moltes mercès, barrufets, pel temps esmerçat, que ha sigut profitós.

Els Trens de la Patxorra o Per Que Sec a Terra?

2009-04-07T06:12:00.003+09:00

L'altra dia anava amb Kintetsu i, com sempre, al cap d'una estona d'estar assegut, les cames em van començar a quedar endormiscades. Sempre em passa, i haig d'acabar estirant-les, de manera que prenc mig passadis. No es la millor manera ni la mes educada, pero es que se'm fa pesat asseure tant a ras de terra, com si estigues en una classe de parvuls, assegut en aquelles cadiretes de fireta.

Vaig estar pensant una estoneta a que es devia aquesta fatiga sedent. A simple vista, els seients del Kintetsu no semblen pas mes baixos que els del metro de Barcelona o els de la Renfe. Pero aixo nomes devia ser un efecte optic, ja que un cap m'hi assec, les cames se'm pleguen i gairebe em queden els genolls mes amunt que la cintura.

Els japonesos solen tenir unes proporcions un xic diferents de les nostres. Tenen el cos i els braços proporcionalment mes llargs que les cames, que solen ser curtes. Tenen la complexio d'un movil d'aquests que s'obren pel mig: si es vinclen cap endavant, toncant-se amb les mans els peus, veureu que la distancia entre peus i cintura es gairebe la mateixa que entre cintura i cap. Exagero una mica, pero es per a deixar clara la idea.

Aixi vaig pensar que els seients estaven fets a la mida de la distancia mitja entre el genoll i el peu, es a dir, del femur japones, que es, penso jo, bastant mes curt que la mitja europea. En certa manera, es aixi, i aquest efecte es posa mes de manifest per la forma que te el coixi del seient, mes alt a la part de fora que no pas a la part de dins, deixant d'aquesta manera el cul mes ensorrat. Els seients dels nostres trens, si no m'erra la memoria, son mes aviat plans, i aquest efecte d'ensorrament no passa.

Pero encara hi ha un altre factor a tenir en compte: els seients son molt flonjos. Els seients son encoixinats! Aquesta es la diferencia, vaig pensar! Duen un coixi amb calefaccio sota el cul!!!
El metro de Barcelona te seients de polietile extruit negre, que es mes dur que el terra. Els de la Renfe de rodalies tambe son durs, i els Catalunya Express i algun de Regional tenen un lleuger encoixinat, pero tant el metro d'Osaka, com el JR i el Kintetsu, duen uns seients tant flonjos que quan un seu el cul s'ensorra uns 4 dits ben be.

Per que fan els seients tant tous i de roba? Doncs per pura comoditat, al mes pur estil de la coneguda patxorra japonesa. I per dormir, ja que es en el tren on la majoria de japonesos fan la becaina diaria. Nomes els falta una manteta, com en els avions, i la bossa d'aigua calenta, per no patir fred, i estarien a la gloria.

Riure com Idiotes o Idiotes que Fan Riure

2009-04-07T05:20:00.006+09:00

Un dels topics recurrents del Japo es la seva particular televisio. Es un topic, pero es cert. Cada dia, sobretot en certs canals i a certes hores, es possible de veure programes que semblen fets per dements i dirigits a retardats. No es tota la graella televisiva, que es bastant extensa, variada i, pel que he anat veient, innamovible, no tant en programes com si en personatges i formats en els que es presenten, pero si gran part del que es considera entreteniment i humor.

Per mostra, un boto. Feu un cop d'ull a aixo:

Que me'n dieu? Faria posar vermell al Kitano Takeshi de l'humor amarillo, oi? Pero, que es el que realment estem veient aqui?

Aquest video me l'he trobat por ahi, mentre veia altres coses encara menys recomenables. Porta com a titol "stupid japanese", suposo que en referencia al pallus que li posa la mitja al cap a la noia. Pero, com en tot al Japo, aixo nomes n'es la part mes superficial. Darrera hi ha tot un mon de referencies ocultes.

Que hi veig jo? Be, la colla que hi surt m'es bastant familiar. La noia es una model bastant famosa que surt sovint opinant als omnipresents panells dels programes lleugers de la tele i tambe a revistetes de manga, ensenyant el pitraram innocentment. Te la particularitat de ser molt primeta i bufona, cosa que agrada al mascle japones, i posseeix un parell de glandules mamaries extraordinaries pels estandards habituals del pais, mes proxims a la gran praerie americana.

Diu que es metgessa --com aquella que era biologa, suposo--, pero s'ha fet famosa mes com a donant de pit que no pas com a especialista en bronquitis. Em sembla que tambe te escrit algun llibre, explicant la seva vida i com es va fer famosa, i quanta pasta guanya. Els japonesos tenen una tirada per aquesta mena de literatura brossa i la questio de coneixer en xifres exactes quants yens guanya un famos es una de les obsessions nacionals, pel damunt de la edat, que no ser sol ser cap secret.

El xic a la dreta de la taula-col.loqui es un dels coneguts actors de la comedieta de Yoshimoto que fan per la tele els diumenges pel mati recreant el Doutoumbori d'Osaka. Aquest, en particular, em fa gracia perque s'assembla a un company de feina de la Barrufeta; pobret. Sempre fa de babau, amb aquest riure de carallot i posat de pallus. La resta, tot i que no n'estic segur, es probable que tambe pertanyin a la companyia, i son habituals de programes idiotics d'altes hores de la matinada.

Aquest es una tipica recreacio d'un d'aquest programes-classe on un sensei explica alguna torracollonoda que meravella a l'audiencia. Fins i tot va tots vestits amb bates de laboratori. L'altra versio d'aquest programa, que he vist algun cop, consisteix en tancar a la colla de dements habituals (solen ser els comics mes passats de voltes i amb mes mala llet) en algun lloc per a que passin proves, generalment consistents en menjar alguna cosa repugnant, mentre fan ganyotes o treuen escuma per la boca.

El patro per fer riure al Japo es molt simple i constant. Hi sol haver dues maneres, o be tens gracia amb el llenguatge, fas enginyosos jocs de paraules, i tens una frase que captiva l'audiencia, o be ets un histrio borderline que ha de fer alguna xarlotada per a enganxar al public, normalment relacionada amb fer un mateix el ridicul mes trabocat, ja sigui amb el moviment o amb l'accio, o fer-li fer a algu altre. En aquest programa, la gent es trenca veient la ganyota de la pobra noia que fins el moment passava per ser bonica. Aixo es tot, ni mes ni menys, si mes no, no pas a la televisio.

Per tant, son realment idiotes els japonesos? No, es mera idiosincracia, com els manyos i els acudits del Marianico el Corto o els Morancos i els andalusos. Els catalans, als comediants els col.loquem a la politica, oi?

El Cel a la Terra o Kawaiiness Overdose

2009-03-29T01:58:00.011+09:00

Aquesta setmana el Japo ha guanyat un altre cop el campeonat mundial de baseball, pero com que el baseball es, per a mi, un dels esports mes avorrits que existeix, anem a passar a uns minuts musicals amb una colla de videos que funcionaran fins que els pesats del SGAE japones ho permeti. Son el grup j-pop anomenat Perfume (パフューム) i, com veureu, tambe son un compendi de la cultura de masses japonesa actual.

Son tres angelets que cumpleixen tots i cadascun del manaments del kawaiinisme al peu de la lletra. La musica es enganxosa pero no ralla l'orella com d'altres. Les tres noietes son unes vestals dels temples d'Akiba amb balls aerobics coreografiats i sincronitzats fins a la micra, amb una infinitat de moviments que algu algun dia hauria d'estudiar, igual com ja s'ha fet amb el ball tradicional indi de les pel.licules de Bollywood.

Us hi heu fixat en el moviment que fan amb els ditets, com de pinça mentre piquen l'ullet? Vol dir "sukoshi" (poc) i es, justament amb un altre moviment semblant que moltes jovenetes fan mentre diuen "OK", un dels moviments mes kawaiis que connec. A qui li agradin les fartades kawaii, segur que ara esta amb coma kawaiitil.lic per la sobredosi de dolçor puber i innocencia sexualment amenaçada que emanen d'aquestes noietes.

Aqui estan envoltades per una multitud de otakus que ballen a l'hora la mateixa frenetica dança tipica dels locals on aquests grups proliferen, i que consisteix en botar com un energumen i alçar un bras mentre es fan moviments repetitius amunt i avall. Sembla extrany, o no, que siguin capaços de sincronitzar-se ells tambe; es com si anessin tots a les mateixes revolucions!

Si feu un cop d'ull per la Wikipedia, veureu que totes tenen 20 anys, es dir, que no son adolescents, malgrat l'aparent pubertat que encarnen i que encara no son majors d'edat segons la llei japonesa. No descubreixo res de nou si us dic que, a mes de la musica, crec que tambe hi ha d'altres factors mes aviat fisics que les ha fet despuntar en el panorama musical de brutal competencia que es el j-pop, o no ho creieu aixi, barrufets? Compte no caigueu a terra quan les veieu en High Definition (HD)!!!! Mireu que bufones son; aqui si que es veu perfectament com diuen sukoshi.

Si entreu a Youtube i cerqueu qualsevol de les cançons d'aquest grup, s'us fara dificil distingir-les les unes de les altres. Aquesta sembla que es la ultima que han tret.

Que vagi de gust, barrufetes i barrufets!

Takarazuka o les Semblances entre Homes i Dones

2009-02-21T09:56:00.003+09:00

Sabeu, Barrufets, que es Takarazuka? Takarazuka es un espectacle de revista japones compost purament per dones. Es originari de la ciutat de Takarazuka a Hyogo, la provincia de la qual Kobe n'es capital; d'aqui el nom, si be hi ha un gran teatre a Tokyo per aquesta mena d'espectacle. En podeu llegir una resenya a la Wikipedia.

Les obres de Takarazuka son molt particulars. Jo us explicare com hi vaig topar per primera vegada i la sensacio que em va produir. A les estacions de tren hi solen haver quantitat de "panflets", que es com al Japo anomenen els prospectes de propaganda amb els que s'anuncien tota mena d'atraccions, pel.licules, obres de teatre, restaurants, atraccions turistiques, etc. Es un pais molt ple de coses, i de fulls informatius d'aquests n'hi ha un bon tou.

Solen estar col.locats en uns prestatges metal.lics lleugerament inclinats per a que tothom els vegi i en pugui prendre si els interessa el que hi diu. Son molt estandard, tot i ser molt descriptius i informatius. Solen tenir una fotografia gran a tot color amb un titol amb lletres tambe grans i distintives, per a que se sapiga de cop de que s'esta parlant. Darrera, normalment en negre sobre blanc, hi ha una descripcio fil per randa de com, quant i quan, corresponent a l'atraccio anunciada al fullet.

M'enrecordo que mentre esperavem el tren vaig veure un d'aquests fullets amb una estampa molt cridanera: una mena d'escena teatral amb uns actors molt prims, carregats de maquillatges llampants (galtes roses, celles gruixudes i cabells molt extremats), i vestint unes robes que semblaven una caricatura ridicula i desquiciada d'un uniforme napoleonic. Semblava un melodrama, ja que el que feia de soldat semblava provocar en la dona un sentiment d'enorme pena i plor. Era una escena que recordava una obra de teatre, pero tant caricaturitzava que, vaig creure, ratllava la comicitat.

Despres de preguntar a la meva Barrufeta que era allo, i perque els actors semblaven tant estranys, ella, rient, em va explicar que no eren pas actores, sino actrius fent d'homes, per aixo eren tan prims i portaven aquells maquillatges tant grotescos i extremats. Per que unes dones havien de fer d'home? No entenia res!

Tambe em va dir que allo era una mena de musical, una opereta melodramatica, i que sempre tenia una tematica semblant, amb soldats que enamoren dames, una degeneracio caricaturitzada de les operes romantiques. Son una cosa entre les revistes del Paral.lel i la sarsuela, sense el pit i cuixa picanto d'un i el folklorisme ranci de l'altre. Es a dir, sense Lina Morgan, pero amb gent pintada com la Carmen de Mairena.

Mes tard he tingut ocasio de veure alguna obra per la tele i haig de dir que tenen una cadencia propera a la revista, amb numeros de dança intercalats amb la obra teatral. Tot es molt acolorit i un vestuari fastuos, escales amb moltissimes ballarines que pugen i baixen, molt de melodrama bastant facilot, i molta pluma i lluentons. Les coreografies, pero, son molt rigides i simetriques pel meu gust, i sembla mes que marxin que no pas ballin. Malgrat tot, m'imagino que deu tenir el seu public, pero, ja que pel nombre d'obres, sembla que esta força viu i l'actriu principal (l'actor principal, de fet) es molt coneguda.

El teatre al Japo es un mon molt complex i extens. Tothom coneix, si mes no d'oides, el teatre classic No, el tradicional Kabuki, pero aixo no es pas tot. Hi ha els comediants, sols (rakugo) i en parella (manzai), que tenen molt de predicament entre el jovent. Pero, a mes, hi ha una quantitat bastant gran de subproductes cada cop mes desquiciats que van des dels teatrets a l'estil Yoshimoto, ratllant la Joseluismorenada, a una altra mena de revista mes passada de voltes on hi solen sortir actors de certa edat vestits amb adaptacions de roba tradicional amb lluentonts i cantant coses semblants al Georgie Dann.

Pero no us deixeu portar per les aparences. Ser actor en qualsevol d'aquests generes sol ser un ofici que es pren molt seriosament i al qual s'hi dediquen com un magisteri. Per exemple, els actors de rakugo, que basicament es resumeix en explicar histories comiques agenollat sobre un coixi i portant un vano a la ma, sempre van bestits amb roba tradiciona com a signe distintiu, i les ballarines del Takarazuka comencen de ben jovenetes a aprendre l'ofici i a anar pujant dins de la rigida i estrictament militar jerarquia de la companyia.

Ni quan fan teatre s'ho prenen a la lleugera!

oBoBaMaMania o el Cavall Perdedor

2009-02-08T09:24:00.006+09:00

Mireu que acabo de veure en un diari: La pija equestre i butifler del partit dels espies de la TIA (Aguirre) identificant-se amb Papa-Obama.

Com se que els PPolitics estan molt enfeinats traient-nos de la crisi (tenen 100 solucions!!) i conspirant entre ells, els facilito la feina recordant-los-hi un parell de conceptes sobre significat de les paraules i logica en general, ja que veig que no es el seu fort.

Per començar, rollo Barri Sesam, recordem el significat de la paraula "il.lusio", que no es nomes el que els publicistes creuen que es. Vegem el que diu el diccionari:

il·lusió:

Error d'interpretació d'una dada o un contingut sensible o mental
Alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable
Error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença

Ho completo amb una altra paraula molt escaient, que es la que ells creuen que som els votants:

il·lús:

Que està enganyat per una il·lusió o per il·lusions

Finalment, la classe de logica trivial: Si A es B, i B no es C, aleshores, A no es C. Com es menja aixo? La paradoxa es veu clarament si comparem les dues imatges anteriors. Suposant que l'Obama no es el Bush, aleshores, o be l'Alicia no es del mateix partit que el Mr. Ansar, o be estem veient una il.lusio i ens creuen il.lusos.

Curiositats: El cartell on surt l'Obama esta en castella - per ser estranger, m'imagino - i la seva fotografia esta binaritzada (blanc&blau). En canvi, la de l'Alicia es en catala - com el PP, que es molt catala - i la fotografia surt en tons (de blau). Heu vist quin somriure de Joker nicholsonia te la individua?

Ens venen el cavall del dolent com si fos un cavall guanyador.

Home Maco, Home Lleig

2009-02-08T08:02:00.004+09:00

Una vegada, al poc temps d'arribar al Japo, mentre estava tirant la canya a una noia en un bar i em preguntave d'on era, em va respondre que la meva cara era molt "etnica" a la meva invectiva per a que fos ella qui endevines d'on era. Moltes vegades, un pel fart de respondre a l'obiqua pregunta sobre el meu pais d'origen, els acabo demanant que siguin elles qui ho provin de descobrir.

Es curios, pero no solen errar massa el tret. M'han dit que era del sud de França, d'Italia, algun cop d'America (dels EEUU!?) i, curiosament, rara vegada, d'Espanya. Els costa passar dels Pirineus, no pas perque sigui especialment nordic, que no es el cas, sino perque possiblement les seves expectatives de com es la cara d'un espanyol son diferents. No les he pogut establir amb claretat, pero jo diria que s'assemblen mes als portuguesos, pero clar, vist des del Japo, Portugal, Espanya, Italia i gairebe Turquia cau al mateix lloc.

Avui parlava amb una xinesa que em deia que nomes des de fa poc ha començat a distingir la cara "hispanica" i que ja no li desagrada tant. Un cop em va confessar que trobava que els occidentals (homes) erem molt lletjos, massa peluts, i amb unes faccions i modes molt barroers. Ella preferia els homes xinesos, tot i que admetia que de vegades tenien problemes d'higiene, sobretot, bucal. S'ha de dir que posar en el mateix sac xinesos i japonesos es gairebe el mateix que confondre brasilers amb ucrainesos. I ells, obviament, pequen dels mateixos errors.

En el cas de les japoneses, he sentit comentaris semblants mes d'un cop, es a dir, que prefereixen el producte nacional. El defecte principal dels homes japonesos, pero, no es la higiene, gairebe malaltissa al Japo, sino els modals i una cosa que anomenen "skinship", una mena de proximitat fisico-emocional, de la qual molts homes, per educacio, tradicio, o costum, solen mancar. S'ha de dir que, en general, les japoneses solen tenir molts pardalets al cap i encara creuen en els contes amb princeps blaus i ossets roses, pero des de la meva modesta opinio d'home i gaijin, crec que tenen bastanta rao.

La noia xinesa em deia que des de que veu "Desperate Housewives" troba que el Mr. Solis es molt maco. Barrufa, ja m'agradaria ser la meitat del paio aquest! Amb la Barrufeta gairebe ens hem vist tota la serie tambe, que lloguem al Tsutaya un cop per setmana, i ella pensa el mateix, que es l'unic salvable de la serie. Una cosa bona que te el Japo es que als "videoclubs" (hauriem d'anar canviant aquesta paraula!) a mes de pel.licules, pots llogar-hi series, musica i videojocs. Perdoneu la dada informativa.

Deia que la noia xinesa ara creia que els hispanics (no confondre amb hispans) erem tots com el Sr. Solis. Jo li he dit que, de fet, tant el personatge com l'actor no son espanyols, sino d'ascendencia mexicana, tot i ser nord-americans els dos. Aixo l'ha despistada una mica, ja que semblar espanyol, sent d'origen mexica, pero nascut a Texas, doncs, no ho tenia gaire clar. Aquest es un dels problemes de pensar en la immutabilitat dels status quo, com les fronteres dels paisos o el valor dels pisos, coses bastant volubles en realitat.

En aquesta serie de completes perturbades, s'ha d'agrair al Mr. Solis que sigui l'unic amb un parell de dits de front i que, si mes no, serveixi per a que ens deixin de veure en certes parts del planeta com a ogres prehistorics, i ens comencin a mirar amb uns ulls mes amables.

Cartellets i Carallots

2009-02-06T07:41:00.006+09:00

Mireu aquests dos cartells. Son del Metro de Tokyo i ja els he vist en diferents llocs de noticies per Internet. Tenen diverses curiositats.
La primera i mes evident es el color blanc de l'accio que volen resaltar sobre el fons groc. A mi em sembla una eleccio curiosa de colors. La segona es que estan traduides a l'angles. Aquest es el fet mes insolit, crec, ja que es una manera de dir "ei, que aixo tambe va per vosaltres, gaijins!". Ho trobo collonut! a Catalunya n'hauriem d'aprendre i posar tambe cartells en angles/frances/alemany/arab/romanes/castella/etc. dient coses com "turista, posa't la samarreta, que la teva suor embruta", per exemple.
L'ultima cosa que em xoca es el lema "uchi de yarou!", es a dir, "fes-ho a casa teva!". Es un topic conegut la dicotomia a dins/a fora dels japonesos. Aqui en podeu veure un exemple clarissim: vols regalar bombonets a la teva xicota (St. Valenti i el choko-giri s'atancen!)? vols anar torrat de cerveses fins al monyo? De conya, pero fes-ho a casa teva, que al metro hi ha altra gent a qui molestes.

El que sobta, tot i que a mi cada cop menys, es l'assimilacio que fan de posar al mateix nivell portar una turca de campionat i posar-te romantic amb la xicota. Jo crec que son dues coses completament diferents, pero ells, o al menys el director del Metro de Tokyo, no ho creuen aixi. Jo crec que no pel fet de flirtejar has de ser mal educat i no cedir el lloc al pobre senyor de les crosses (atencio a les crosses hi-tech que es gasten al Japo!).

Com es que cal posar aquests cartells si tothom sap que els japonesos son tant educats? Jo crec que perque no tothom es tant educat com la gent creu. Alguns diran que son el jovent que no es comporta correctament. Jo he vist mes aviat el contrari, i solen ser els homes de mitjana edat tirant cap a la seixantena els que pitjors maneres tenen. A mi m'han arribat a empentar i, fins i tot, un home em va voler treure del pas a cops. El pobre, pero, no va calcular gaire be la meva corpulencia i el fet que soc bastant immune als cops i va ser ell qui va sortir rebotat.

Un altre se'ns va encarar a mi i a uns amics un dissabte a la nit a les tantes quan tornavem d'una festa i xerravem tranquil.lament al tren. No era la primera vegada que em passava, pero aquesta vaig ser capaç de contestar-li el seu "urusai na" amb un "omae urusai na", amb el que va callar de cop la xuleria que duia. El company amb el que anava, que parla com un nadiu i es comporta com a tal, va callar com un puta, pero a mi se'm va escapar l'estirabot. Un parell de borratxins que venien de veure un partit dels Tigers d'Osaka van passar de sobte de criticar-nos sotovoce (la meva Barrufeta m'ho va explicar mes tard) a elogiar-nos davant de tot el vago que es va girar de sobte pel crit. Segurament l'home tenia rao, i feiem massa soroll, pero era un dia de festa i no erem els unics que xerravem!

Molts (homes) tenen la mania de creure que tenen el dret de donar-te lliçons nomes per motius d'edat, i jo per aqui no hi passo. Pero si t'hi encares, se'ls acaba de cop el gallaret i la fatxenderia que aquests elements solen mostrar amb tothom. Potser direu que jo em comportava com el turista angles que va bevent cerveses mig nu al metro (n'he vist mes d'un). Potser si, pero jo nomes xerrava i reia amb els meus amics, malgrat que qui hagi anat mai en tren al Japo sabra que el normal al tren es fer una altra cosa, fins i tot a Osaka. Salut!

Aixo Si Que Es Una Crisi!!!

2009-02-02T06:47:00.003+09:00

L'altre dia vaig estar veien una pel.licula curiosa, "L'esfonsament del Japo". Es una pel.licula d'aquestes de desastres naturals, en la qual degut a un curios efecte, que anomenen el megalit, les illes que conformen el Japo s'esfonsara dins del mar en un periode curtissim d'un any, entre terratremols excepcionals i una histeria col.lectiva que destrueix el pais fins a reduir-lo gairebe a cendres.

Mentre veia la pel.li se m'acudien moltissimes coses per a parlar. Per exemple, la diferent percepcio de les catastrofes naturals que tenen al Japo respecta a l'occidental, els diferents estrats socials que es veuen a la pel.licula, l'estructura mateixa de la pel.licula i els dialegs, que semblen mes aviat una classe de geologia, i moltissimes altres coses mes, com ara el making-off i les diferencies entre la versio original i la doblada, que es la que vaig seguir jo. Es una pel.licula que, al meu entendre, il.lustra molts aspectes de la idiosincracia japonesa.

Potser sembla arriscat intentar extrapolar com es comporta una societat tan complexa com la japonesa nomes a partir d'una pel.licula, pero crec que conte molts aspectes que n'exemplifiquen maneres de pensar. Per exemple, es veu molt clarament la component ganbaristica dels herois, que no actuen per egoisme i salvar-se ells i els seus, sino que es sacrifiquen, primer socialment, perdent la reputacio, i despres fisicament, morint en l'intent, per tal de salvar a la nacio japonesa.

Si canvieu els terratremols per els bombardejos aliats, el batiscaf, pels Zero, ja teniu un paral.lelisme directe entre la pel.li i una de tokotai. Hi ha una reaccio molt japonesa, la de no fer res i acceptar la fatalitat. Semba que aboguin per un suicidi col.lectiu de tot el pais. El primer ministre ho fa, la mare del protagonista ho fa. Accepten el que sembla inevitable i no fan res. Tambe tenim un sensei boig que es revela contra l'establishment de burrocrates i acaba a bufetada neta en un intent infructuos de fer-los-hi entendre el que passa. Es el ronin, el samurai sense amo, que vaga buscant revenja. Pero es ell qui salva el pais tenint una idea brillant.

Aixo es l'esperit del senseisme, la fe en creure que el sensei ens il.luminara amb una idea brillant que ens treura del merder. Per a que aixo passi a la practica, pero, tambe ens cal un personatge cabdal, un dirigent pur, equilibrat i lleial. Es l'ideal d'un bon govern al Japo: algu capaç d'encapcelar amb energia i rectitut l'escomesa que la resta seguiran cegament per tal d'arribar a un bon resultat. A la pel.licula es una dona, la ex del sensei, que encara creu en ell, tot i haver-lo abandonat per una carrera politica com a ministra. Els politics ineficaços (el primer ministre) i els corruptes (el viceprimer ministre) no han servit de res, pero la sacrificada i immaculada ministra d'educacio creu en el pais i el salva.

Es una pel.licula plena d'arquetips molt japonesos, possiblement heretats dels seus classics i tambe de la manera de pensar "oficial", que a mes, es repeteix habitualment en els discursos i la propaganda oficial. Pero la pel.licula, a mes dels herois, conte els altres personatges de carn i os. Els mortals que es sacrifiquen, els que pateixen, els que tenen somnis, i els que tenen gana. Son els altres dos protagonistes, un ajudant del sensei (un dels SMAP, grup de guapos que fan veure que canten) i una bombera molt maca.

Es curiosa la historia d'amor d'aquest parell. Tots dos es dediquen devotament a la seva passio/somni (yume, 夢). Ella, que es bombera d'un cos d'elit dels bombers de Tokyo (els bomers son grups amb disciplina quasi militar), i salva al xic del SMAP i a una nena, que perd els pares i, no se sap com, acaba visquent amb la familia de la bombera, una colla d'elements del lumpen japones, que tenen un bar minuscul de monja-yaki (el okonomiyaki tokyota).

L'amor al Japo es mostra de maneres diferents i mes subtils a la nostra. Ella li torna la jaqueta al noi, despres de rentar-la i cosir-li els forats. Aixo es un simbol molt comu que les dones empren per a mostrar interes en un home: portar-li alguna cosa per menjar feta per ella, o be tenir cura de que ells estigui mes comode. La llista pot ser inacabable; pero el que pot sorprendre es que sempre acaben per ser coses bastant col.laterals.

Hi ha una escena en la que els dos s'expliquen llurs somnis. Ell explica que anar fins al fons del mar es com trobar-se envoltat per una presencia protectora i que el fa sentir segur, al que ella contesta que es com tornar a les entranyes d'una mare, rient mentre ho diu. La traduccio no acaba de coincidir amb el que ella diu (okasan no naka ni iru), i sona tot plegat un pel sordid, tot i que a ells no els ho sembla pas, i sembla que aquesta descripcio li plau a ella.

Es possible que sigui algun dels petits esglaons que ella va pujant fins a enamorar-se d'ell, que ni se n'adona. Un altre es una escena en la qual ell juga amb una nena i que suposo que a ella aixo li sembla el summum del romanticisme. En cap moment, pero, hi ha una abraçada ni una mirada directa: tot son aquestes escenes tant tipiques en les que un esta d'esquenes a l'altre mentre parlen. Tant sols, al final, quan ell decideix a sacrificar-se, empes per les paraules de la seva mare (viure no es el mes important; el que importa es estimar) i l'exemple del seu amic, que no abandona el Japo com acte d'amor per a que la seva familia tingui un futur, que ell li fa un peto a ella.

Pero en aquest moment, la historia es fa molt contradictoria: ella, creient que marxara properament del Japo, i que la deixara a ella i a la seva familia abandonats a la illa, li demana que l'estimi aquella nit, pero ell se n'excusa. Aleshores, enmig de la nit, l'abandona marxant no pas a l'estranger (a l'estil Madam Butterfly), sino que se'n va a cumplir la seva missio, el sacrifici final, per a que ella, la seva estimada, pugui tenir un pais on viure-hi.

Senzillament, no acabo d'entendre aquest raonament del final, una mica a l'estil de Titanic, pero m'imagino que es el punt culminant en el que l'audiencia esta tota plorant com una magdalena. I el final, obviament, el sacrifici del mindundi salva la illa, el Japo i l'enamorada. Un sacrifici devot i honorable i, sobretot, per amor. Quedeu advertits que el nivell de cursilada melodramatica de la pel.licula es propera a nivells letals.

Malgrat tot, es una pel.licula curiosa de veure, amb efectes especials molt aconseguits i actuaciona molt en la linia de l'estil dels drames japonesos, en les quals els actors miren a l'infinit i sembla que repeteixin slogans, i que pot semblar ridicula des de la nostra optica, pero que per aixo, la fan interessant, crec jo.

Laca i Perruques

2009-01-29T09:47:00.005+09:00

Aquest es un video curios que he trobat voltant pel YouTube. Son host, es a dir, nois de companyia. Havia vist algun programa d'aquests per la tele, pero sempre hi sortien dones de mitjana edat, casades. El que m'ha sorpres es que les que hi surten aqui son bastant joves.

Al video hi surt Osaka; Ebisubashi, concretament. L'escena es bastant habitual. Passes per alla i veus a tots aquests pajaros gairebe assaltant a les noies que hi passen fent nanpa. Abans n'hi havia que ho feien per esport, pero ara solen ser hostessos dels clubs dels carrers propers, que intenten engatussar a les noies que van o venen despres d'un dia bastant alineant a la feina.

Com podeu veure, el que expliquen es bastant el que es. Ofereixen un yume (somni) fals a les dones a canvi d'una gratificacio economica. Podeu analitzar per vosaltres mateixos el que es. Jo he vist la contrapartida femenina, i la masculina nomes de lluny, a partir dels cartells, els locals, i els paios aquests que es veuen arreu per aquella zona a l'hora que el sol es pon. A vegades te'ls trobes pel mati al tren, amb cara de vampirs que no han dormit en tota la nit.

Podeu apreciar una mica l'ambient de ligoteo del Japo. Si us sembla que tenen 12 anys es perque aixo es part del joc, i podeu trobar comportaments semblants tant d'elles com d'ells si aneu un divendres per la nit a qualsevol izakaya, encara que nomes siguin cites concertades entre grups d'amics, la manera que habitualment els nois i les noies es coneixen al Japo, mitjanc,ant un intermediari.

Nomes dir que aquests nois, a part de dir que guanyen unes bestieses que cap d'ells guanyaria treballant en una feina normal, tenen una aprenc,a de dubtosa masculinitat per a nosaltres: son molt prims, porten uns cabells molt emboixats i plens de laca, i no solen fer gaire cara de salut. Pero el millor, com es pot apreciar al video, es la seva actitud de macarrilla. Curios, oi?

Balleu, Balleu, Balleu el Ball dels Artistes!!!

2009-01-20T07:26:00.004+09:00

Us fa riure? us fa emocionar? a mi tambe. Fem el ruc de tant en tant!

Barrufeu el ball dels artistes!

Decadencia Post-Industrial o Menjar sense Pensar

2009-01-16T07:23:00.004+09:00

Una de les coses que mes m'agrada fer una tarda qualsevol es anar a menjar sushi (寿司). Ja se que es un estereotip i que molts de vosaltres tambe n'heu menjat, pero si no ho heu fet mai al Japo, es com haver tastat la paella a Moscou. No es el sushi en si, que segur que amb cales a la cartera podeu trobar un bon restaurant per aqui on un chef japones us en faci amb peix tant o mes fresc que el d'alla. Al cap de vall, molta de la millor tonyina del Japo surt del Meditarrani, oi? Com dic, no es el menjar en si, es l'ambient, com tambe passa amb els karaokes; no es el mateix, ni de lluny!

Puc estar content d'haver menjat força i molt bon sushi, pero el que m'agrada mes fer no es pas anar a llocs on et cobren una fortuna per una pos amb 5 peces, sino a llocs mes autentics, passant de les cadenes de restaurants i dels llocs mes polits, intentant endinsar-se en la cara mes real del Japo del dia a dia. Nomes heu de fer una analogia per entendre el que vull dir. Tot i que Barcelona no es realment un lloc de tapes, on creieu que es mengen millors tapes? Al "Tapa-tapa" del Passeig de Gracia o als inhospits gallegs del c/ Ample? Doncs, al Japo passa el mateix.

Els meus favorits son aquests petits locals estrets i amb mobiliari de formica que ja ha perdut les ratlles de la fusta d'imitacio que aparentaven per l'abrassio de tantes ratlles del cul que s'hi han assegut amb els anys. Els que puntuen mes alt en el ranking de decadencia d'una era post industrial que tambe es morta son els kaitenzushi (回転寿司), els bars de sushi amb cinta transportadora. A nosaltres ens pot semblar la ultima meravella, pero us asseguro que s'hi podria fer una tesi nomes d'estudiar les implicacions psicologiques del fet de menjar directament del que t'arriba per una cinta, com en una cadena de muntatge; us enrecordeu del Temps Moderns?

Aquests bars son un univers. N'he vist de mil classes i maneres, i a voltes no he tingut prou valor per entrar-hi sol a fer-hi un tast. N'hi ha de familiars i n'hi ha de cadenes; de millors i de pitjors; amb peix mes fresc i d'altres amb peces de dubtos origen; n'hi ha que tens el sensei davant dels nassos fent-le el sushi amb una serie de moviments rapids i mecanics dels dits i mans i d'altres on es una maquina que automaticament te'ls fa. Fins i tot, en els mes tecnificats, hi ha pantalletes tactils on pots fer-hi la comanda, que t'arribara en un parell de minuts just a la teva taula sense que ningui no hi intervingui. Per a que sapigues que es el teu plat que arriba, el sistema emet un pi-pi-pi quan el platet es a la teva vora. Encara no en se del cert el mecanisme que fa que piti amb tanta precisio, tot i que en tinc algunes hipotesis.

Pero el millor es l'ambient. Depen de l'hora, ja que la clientela canvia. Si hi aneu el migdia o prop de les vuit del vespre trobareu families senceres anat-hi a dinar o a sopar. Si es un dia de diari, veureu grups de mames amb canalla anant-hi a menjar. Elles xerren escandalosament mentre les criatures juguen amb el menjar. Es dificil trobar-hi lloc en aquestes hores, ja que tenen el mal costum d'anar a menjar tots al mateix minut. Enmig d'aquests xivarris familiars hi trobareu treballadors, normalment sols, que han esgarrapat uns minuts per menjar una mica de sopa i alguna peça de sushi. Els caps de setmana a aquestes hores passa exactament el mateix, tret que els homes que menjaven sols ara estant formant part de les seves respectives families.

Tanmateix, si voleu trobar-hi un forat per a seure i menjar sense cridoria, es millor evitar aquestes hores i anar directament a l'hora dels solitaris. Es el moment mes decadent del dia. Jo n'he trobat tres moments, just despres de dinar, abans de sopar, i molt tard a la nit un dia qualsevol de diari. En tots trobarem una fauna semblant: treballadors que mengen fora d'hores, des dels que van amb uniforme laboral, granota, o tratge negre d'oficina, i els omnipresents ojiisan (お爺さん), homes de edat que possiblement ja no treballen, pero que tampoc no se saben estar a casa. Depenent del barri, la fauna sera mes o menys chunga, sent la del barris d'Abeno (阿倍野) i Shin Sekai (新世界) d'Osaka els mes decrepits i decadents dels que he visitat fins ara. Haig d'avisar-vos, Barrufets, que a Shin Sekai no he tingut mai valor de menjar-hi res.

A aquestes hores, els restaurants de sushi solen estar mig buits i amb gent que no sap on anar i esta alla matant les hores mentre fa un mos, com qui fa un cafe en un bar per passar la tarde. Hi ha de tot, des d'habituals del barri a passavolants. Hi regna un silenci nomes entretallat pels esgarits dels irasshaimase/irasshaimashita de les cambreres quan entra o surt algun client, que es contestat immediatament pel cor de mestres sushinaires sense ni aixecar la mirada del tros d'onigiri que estan amassant entre les mans. Aquests solen ser menys clars que els de les noietes atentes que et reben a l'entrada, i no passa d'un inintel.ligible ~~~mase!/~~~mash'ta! sense gaire conviccio.

Per mi, es com entrar en un onsen de decadencia quan m'assec a la barra d'un kaitenzushi envoltat de cares absents que no miren enlloc. Si no hi hagues cinta transportadora, hauries d'encomanar al cambrer algun assortit de sushi. T'hi hauries de dirigir, establir una comunicacio i demanar-li el que vols menjar amb temps, ja que no estan preparats, despres d'haver llegit una carta o els incontables cartellets que pengens a les seves esquenens amb el preu i el tipus de peix que duen. Seria un acte premeditat, actiu, amb un bri d'intel.ligencia, i el cambrer bramaria alguna cosa mentre els seus companys, com cantants d'una coral, repetirien la tornada.

En canvi, els kaitenzushi pots menjar sense premeditacio. T'asseus i nomes has d'allargar la ma per agafar el plataret que passa per davant teu sobre la cinta transportadora. Es un acte irreflexiu, mecanic, idiota, com d'un peix que obre la boca i li entra menjar sense haver-ho pensat. Quan acabes, apiles els plats, que es conten a l'hora de demanar el compte. No cal parlar, no cal pensar, no cal reaccionar. Els parroquians solen estar flotant en un espai mental intermedi entre la realitat i el somni, com sonambuls, asseguts en els seus tamborets, amb les cames creuades, voltant amb llanguidesa la peça sobre el platet amb soja i wasabi. Cap paraula comunicativa a l'ambient, nomes el so dels plats, el soroll dels que prenen sopa en ebullicio i el repetir mecanic de les invocacions dels que preparen el sushi.

Es un estat que sembla que penji en un equilibri inestable, esperant a que el fil que el sustenta es trenqui, com de caiguda lliure en el que no tens la percepcio de que estas caiencu, i que jo anomeno de decadencia. Es decadent per molts motius, pero per mi l'aspecte que guanya es aquesta buidor comunicativa i reflexiva, de falta de voluntat. Seus passivament davant d'una cinta transportadora que et vehicula platets de peix cru, ja esta. Crec que els japonesos han aconseguit aillar en els minims elements l'acte de la ingesta: no hi ha coccio, ni preparacio, ni cuina, ni coverts, ni estovalles; no cal que miris la carta, ni que demanis, ni que pensis que voldras; el menjar ve sol a taula! Fantastic! Al.leluia!

Un dels meus llocs preferits i que guanya de sobres en decadencia es un petit restaurant que hi ha a Kawaramachi a Kyoto, a uns 10 min a peu de la parada de Sanjou del Keihan. Esta just a un encreuament de carrers, a la part esquerra del carrer mirant al nord (el riu Kamo a la part dreta, tot i que no es veu, ja que cal creuar un parell de carrers per arribar-hi). Si feu servir el street-viewer del Google Maps el podreu veure, tot i que les imatges devien estar preses un diumenge de bon mati, ja que el carrer esta desert i tots els comerços estant tancats, cosa rara en un pais que funciona 24/7, com una fabrica.

De Crisi en Crisi o la Realitat Imaginada

2009-01-15T06:50:00.003+09:00

Ultimament el Japo viu immers en un estat de panic degut a la crisi mundial. Ells haurien de ser els que menys por els hauria de fer per diversos motius, com ara pel fet que venen d'una crisi que ha durat uns 15 anys provocada per l'explossio d'una altra bombolla immobiliaria esquitxada tambe per sonats casos de frau. Per la rao mes clara, penso, es que l'economia del Japo, tot i exportar enormement sobretot als EEUU, es substenta d'una manera molt important en el consum intern, que a diferencia de la majoria de paisos occidentals, es realitza en metal.lic, es a dir, que no depen del credit extingit sino de la llegendaria capacitat estalviadora nippona.

Es clar que els ha afectat que el seu principal soci economic, del qual han viscut i han anat fagocitant alguns sectors, com l'automobilistic, a la manera d'una remora sota l'aleta d'un tauro, visqui ara penuries economiques i hagi decidit tancar l'aixeta de la despesa en bens de consum, molts d'ells, japonesos. Els grans gegants com Toyota i Nissan han començat una esbandida general de treballadors, una cosa fins ara mai vista al Japo. I es aixo, crec, el que esta sembrant el panic entre les ments acomodades en la estatica fins ara situacio laboral japonesa.

Van començar els recels amb el trencament de promeses per part de les empreses que solen contractar als joves llicenciats universitaris uns mesos abans que s'acabi l'any fiscal, de manera que a l'abril puguin entrar a formar part dels nous batallons que sustenten les estructures empresarials japoneses. Sembla que aixo no havia passat mai, i que fins i tot el Govern s'hi va haver de ficar, ja que no els semblava be que si una empresa habia donat la paraula de contractar aquest o aquell enginyer o advocat, a l'hora de signar el contracte es fes enrera. Fins i tot va provocar crisis nervioses entre els joves cadellets, ja que no sabien que fer davant d'aquesta situacio nova. Aqui aixo passa cada dia i no fem escarafalls, alla els suposa una depressio la novetat.

Despres van venir les "re-estructuracions", un fenomen nou en la pell de la majoria de japonesos, que tenen encara com a ideal el pertanyer a una gran companyia de per vida. A la practica aquesta situacio aparentment privilegiada nomes la disfruten una proporcio reduida del total de la força laboral japonesa, segons he llegit. Malgrat tot, gairebe tots els estudiants universitaris encara sommient el somni dels seus pares d'entrar en una gran companyia per sempre.

En general, la majoria d'empreses japoneses solen estar sobreocupades de força laboral. Hi ha molta gent que fa feina redundant, grups de treball sobrepoblats, gent que esta palplantada sense saber que fer tret de reverencies, treballadors dormint, i un llarg excetera de falta d'eficacia. Sembla incrible, per la primera impressio que un te quan entra en qualsevol empresa, tenda, negoci, bar o restaurant, es que hi ha massa gent treballant-hi, que amb la meitat passarien. Recordo molts cops haver fet el comentari "si algun dia als directius els peta per fer fora la gent prescindible, aixo sera un caos".

I el dia, Barrufets, sembla que ha arribat. Primer van ser la ma d'obra estrangera. Les grans empreses automobilistiques, subsidiaries i, en general, les manufactureres i pesants, solen tenir una quantitat important de ma d'obra estrangera temporal. Solen ser xinesos o brasilenys, molts amb ascendencia japonesa, pero tambe n'hi ha molt de l'Africa (de Ghana, sobretot) i de llatinoamerica (Peru). Els contractes solen ser bastant mes dolents que els dels treballadors fixes, de mig any, i viuen moltes vegades mig en ghettos, com la ciutat de la Toyota.

El sistema no ha estat l'acomiadament, senzillament han deixat que expiressin els seus contractes de treball temporals. La majoria no tindran dret a l'atur ja que tot i que han pagat, segurament no han estat el temps suficientment llarg com per a obtenir-lo. Tampoc trobarant feina, ja que no solen tenir un nivell de japones prou alt com per treballar en un comerç i obrir un petit negoci, penso, deu quedar bastant lluny dels pais dels somnis realitzables.

Pero no ha quedat aqui el festival d'acomiadaments encoberts. Despres del temporals estrangers han començat a no renovar temporals japonesos. Al Japo hi ha una gran part de gent que treballa amb contractes temporals. Solen ser gent jove i poc qualificada. El somni de la feina de per vida es il.lusori, com tambe ho es el gran nivell formatiu que apareixen a les estadistiques. Com he comentat algun cop, hi ha una problematica immensa amb tots els que tenen treballs temporals, ja que en masses casos continuen atrapats en un cercle vicios de feines mal pagades pensades per a estudiants a temps parcial i no pas per a gent a la trentena.

Una problematica que a Espanya no existeix es el fet que molts d'aquests treballadors temporals sense familia solien viure en els edificis dormitori de les empreses. Pot semblar estrany pero jo tambe n'he sigut un d'aquests que viuen en un apartament que pertany a la empresa. En el meu cas, l'empresa apareixia com a llogater, pero empreses com NTT, Sharp o Toyota tenen complexos en els que els seus treballadors viuen.

Solen ser edificis horripilants, vells, i amb apartaments que en d'altres llocs es considerarien tercermundistes, pero aqui aquests danchi son molt normals. El problema es que quan perds la feina, perds l'apartament, i de la nit al dia, passes a estar al carrer, amb molt poques possibilitats de tornar a la possiblement minuscula casa dels pares. Double punch!

Despres dels temporals han agafat la llista dels fixos, els famosos kashain, 会社員, els soldats lleials de la empresa. Les feines solen tenir revisions d'objectius anuals, dels que depenen els bonus i les promocions, malgrat que fins avui, no es solia questionar el lloc de feina. Es una llei no escrita que si no segueixes les exigencies del teu supervisior, dificilment aniras passant a llocs de responsabilitat superior. Pensareu que arreu es aixi, pero al Japo hi ha un fenomen curios, que es l'ostracisme: els llocs superiors s'assoleixen a mes de per merits o savoir-fair, per edat. Si tens certa edat, acabes per arribar a encarregat, sempre que estiguis en el cami correcte, sino, els teus companys et marginaran i el teu cap et menystindra.

Suposo que aquests han sigut els primers que han posat a la llista de baixes necessaries per a que la barraca no s'esfonsi. Despres, els que s'acollirant a la jubilacio voluntaria. Al Japo no hi ha res voluntari, la gent fa per motu propi el que creuen que el esta pel damunt jerarquicament els demana de fer sense dir-ho. Per aixo, dubto molt que ningu remugui a l'hora d'acceptar una juvilacio avançada. La majoria tindran una pensio bastant irrisoria, amb el que hauran de fer altres feines per acabar de compensar la paga. Es habitual trobar treballant a la neteja, feines de jardineria, o de controladors de parkings i obres a avis que segurament ja fa anys que estan jubilats.

La ultima noticia que m'ha arribat es que les empreses automobilistiques començarant a "exigir" als seus quadres i directius que comprin cotxes de la marca on treballen. Sembla que hi ha politiques internes en aquestes companyies que dificulten (eufemisme de prohibeixen) la entrada als parkings de les empreses de cotxes aliens a la marca, pero fins al moment, no s'habia exigit que, a mes, els haguessin de comprar. Havia sentit que empreses amb stocks com ara les que fabriquen electrodomestics exigien als seus treballadors certes despeses fixes en aparells de la marca. Aquestes despeses es solien distribuir entre els familiars i s'exigien factures originals per tal de justificar la compra. En un cas molt proper, tota la familia va contribuir a mantenir les vendes de diaris d'un dels seus membres ja que l'empresa exigi un nombre fix de subscripcions.

Potser m'equivoco, pero una cosa es que l'empresa et faci un bon tracte si et conve comprar-li alguna cosa, l'altra es que t'obliguin, perdo, suggereixin una compra fixa. A mi em sembla una mesura medieval i coercitiva. Tanmateix, us podeu fer una idea de quin es l'ambient que es respira al Japo. I com he dit, en part, sembla una mica contradictori, ja que les materies primeres, les principals importacions del Japo, han baixat de preu, per una caiguda de la demanda i un augment del valor de Yen, i una part molt important de l'economia es basa en el consum intern. A mes, les grans empreses nippones tenen ja fa molts anys acces als estalvis dels seus compatriotes a un interes nul. Per que tant de panic, aleshores?

La Patata de Satsuma Contra-Ataca!

2009-01-14T08:34:00.003+09:00

Cada pais te el seu Tontilla; cada ciutat, uns quants; i tambe cada poble, escala de veins, o familia, poc o molt, en te un. De Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases, es deia abans. Ara es diu allo de "Catalins, catalitiques, visc a Catalunya!". Doncs, al Japo, Barrufets, tambe en tenen un bons assortit de sashimi moriawase de carallot.

Ultimament, sembla que l'habitual primer lloc de la llista de bakachins que tradicionalment ha encapcelat l'Ishihara, alcalde de Tokyo i escriptor de best-sellers, s'esta veient amenaçat per la incipient figura en el mon del papanatisme pel primer ministre Shintaro Aso, el lector de manga. Es dificil, tanmateix, superar les parides racistes de l'Ishihara, com aquella de que el frances no servia per a les matematiques. Que el perdonin, si poden Fermat, Decarte, Pascal, Cauchy, Laplace, Fourier, Poisson, Galoise, i Poincare, per citar-ne uns pocs. Pero l'Aso, la patata de Satsuma, ho intenta cada dia amb aquell afany de perfeccio gambaristica que nomes els japonesos saben dur a terme.

Avui li ha sortit de la barretina dir que les religions del mon haurien d'aprendre del Japo en la manera en que es valora el treball, no pas com un castic, sino com una bondat que cal practicar per tal de sortir de la crisi mundial. Segons ell, "treballar es bo. Aquest pensament es completament diferent del punt de vista de l'antic Testament. Hauriem de compartir aquesta filosofia nostre amb moltes d'altres nacions”. No es tan brillant com aquella de que els japonesos serien bons mitjances a l'orient mitja pel fet de no tenir els ulls blaus, pero demostra una mica la visio reduccionista i simplista que massa sovint els japonesos apliquen a l'hora d'entendre com funciona el mon.

Que els politics d'arreu no son precisament d'entre els mes virtuosos, com Aristotil pensava que hauria d'estar format un bon govern d'una polis, ja fa dies que ens n'hem adonat. Seria bo, si mes no, que tinguessin un finisim vernsi d'allo anomenat "cultura general", que a mes de servir per a respondre preguntes d'un concurs, tambe serveixen per tenir una opinio adulta i informada.

Per mi, les paraules del 1er ministre palesen raonaments molt comuns de molts japonesos, sobretot dels politics. La primera que salta a la vista es la ingenuitat i candidesa de molts dels seus judicis historics o socials, amb un desconeixement abismal d'aspectes rellevants de la historia mundial. Valoracions com l'anterior, en la meva opinio, son d'una ingenuitat que ratlla la cretinesa. Un altre, potser mes evident en politics, es aquest desig pueril de voler fer participar a la resta del mon de les bondats del "sistema" japones; que els de fora vinguin i ens copiin, quan la realitat es justament la contraria i del poc impacte que en el mon te la cultura i societat japoneses. L'ultim, per a mi, es la poca profunditat del pensament filosofic japones i, en particular, del religios.

Que no se m'enfadi ningu, ja que entenc que pot semblar que pixi fora de test, pero la religio al Japo no ha evolucionat mes enlla de l'animisme magic, ni en cosmogonia o teogonia, ni en moralitat o etica. No hi ha un olimp, un canon o un decaleg. Hi ha una miriada d'esperits, tots bastant funestos, rituals molt estil.litzats, versions simplificades de budisme, i molta magia i supersticio. I el mes curios es que pels japonesos les practiques religioses son mes o menys com els sants aqui: segons l'ocasio, en tries la que et va millor, sigui shinto o sigui budista.

L'Aso passa per catolic, una minoria molt minça i historicament no gaire ben considerada, ja que el poder catolic del Papa suposava una amenaça directa al poder del shougun pel control total de la poblacio. Per aquest i per d'altres motius, en certes epoques passades, a part de no deixar entrar especificament ni espanyols ni portuguesos a la illa, el fet de ser catolic es podia pagar amb la mort. Malgrat tot, families molt importants, com la de l'Aso o la propia emperadriu, son catoliques. Dificil de comprendre, oi?

Suposo que de la mateixa manera que el budisme va entrar al pais gracies a la influencia dels monjos sobre les classes benestants que enviaven els seus plençons a estudiar de lletra amb el daishounin mes proper, i tornaven a casa amb el cap pelat i repetint mantres que no entenien, els jesuites tambe van fer la seva feina evangelitzadora merces al seu prestigi docent: us ensenyo de matematiques i, de pas, us apreneu aquesta historia tan curiosa del fill d'un fuster de Palestina que feia miracles enlloc de cadires i despres de morir se'n va anar al cel volant.

Fins i tot hi ha una llegenda en la qual Jesus va arribar al Japo fugint de les persecucions i reposa en una tomba que es troba prop d'Aomori, al nord del Japo, fet estrany si tenim en compte es que un dels dogmes de la fe cristiana es que, justament, Jesus va resuscitar en cos i anima. Suposo que es part d'aquesta mania seva de posar "nihon no" davant de qualsevol cosa que ja existeix a qualsevol altre lloc del mon. El Jesus japones sera tan semblant al real com el pernil japones, el camembert japones, o vi japones.

I que te a veure tot aixo amb les paraules d'Aso? Segons ell, per a la majoria de les religions, si mes no les 3 religions del llibre, treballar es sinonim del castic divi amb que Deu va condemnar a l'estirp d'Adam per haver menjat una poma. Es una visio molt simplista del mon, per no dir que esta qualificant de dropos a la majoria de la poblacio religiosa del mon. No se com quedarem els ateus en aquest nou ranking. Salut, Barrufets, que treballeu molt!

Venim del Nord, Venim del Sud, de Terra Endins, de Mar Enlla!

2009-01-12T09:32:00.002+09:00

Un dels misteris mes dificils de discernir per mi es encara com poder distingir un japones d'un xines o d'un corea. Es possible, sense pero haver-ho mesurat, que qui hagi passat una temporada llarga al Japo (o a la Xina) hagi adquirit una millor facilitat per a poder discernir correctament qui es qui en comparacio amb algu que no s'ha mogut d'Europa. Pero, es per a ells igual de dificil de decidir com per a nosaltres?

Si heu vist Sayuri, Memories d'una Geisha, haurieu de saber que la seva protagonista a la pel.licula esta interpretada per una actriu xinesa. No en se ben be la rao que va portar a fer-ho, tot i que penso que te a veure amb el domini de l'angles que l'actriu tenia, en comparacio amb d'altres possibles alternatives japoneses; pero aixo es una meva especulacio.

Hi van haver airades protestes i critiques al Japo (i a Xina tambe, em sembla) pel fet que la protagonista d'aquesta pel.licula fos xinesa. Estem acostumats a veure actors espanyols fent de mexicans o cubans d'espanyols en pel.licules americans; per a ells "tot es el mateix". Suposo que una mica es pot extrapolar a l'estereotip que "tots els orientals s'assemblen", i tirar pel dret.

Tanmateix, s'ha de dir que a l'hora de buscar actors japonesos que parlin amb suficient lleugeresa l'angles com per a poder fer una pel.licula, als americans els hi costa molt. Per exemple, si teniu la paciencia de veure "You only live twice", la pel.li del James Bond que passa al Japo i en la que s'inspiren part dels personatges de l'Austin Powers, hi apareixen un parell d'actrius japoneses que parlen un pel d'angles.

La historia, segons els extres del DVD es que els productors, davant la falta d'actrius que parlessin angles, en van enviar un parell a UK per aprendre angles. Nomes una va arribar amb nivells acceptables per fer un paper, pero davant l'amenaça de suicidi de l'altra menys dotada per les llengues, van optar per donar-li un petit paper, que s'acaba en assassinat a mans d'un ninja que vessa veri per un fil que, equivocadament, la noieta beu enlloc d'en Sean Connery. Sacrifici per amor.

Tornant a la pregunta primera de si ells es poden distingir facilment d'entre dels xinesos, haig de dir, pel que he vist, que si. En general, no els hi es gaire dificil de destriar qui es xines de qui es japones a partir nomes de la fisonomia. No cal dir que si obren la boca, el grau d'encert es del 100%. Pero a partir nomes de la cara, jo diria que els costa igual que a nosaltres distingir un alemany d'un espanyol. Hi haura casos particulars on sera mes dificil, tot i que jo diria que l'encert deu voltar el 90%.

En el cas dels coreans i, sobretot, dels coreans japonitzats, els que han nascut i crescut al Japo, la cosa ja es mes dificil. Seria com triar italians d'espanyols mirant-los nomes la cara. Pels que ja han nascut al Japo i parlen japones sense cap mena d'accent, jo diria que si no fos pels noms i per les questions legals, no hi ha manera de saber qui es qui, ni per ells mateixos. Els coreans, pero, solen ser mes macos que els japonesos; fins i tot, mes masculins (ells) i molt mes atractives (elles). Pero potser aixo ultim es fruit dels melodrames coreans que he vist per la tele.

Tot el que dic es una mica patillero, podeu pensar, i sense cap base objectivat es cert, es nomes fruit de la meva experiencia personal. Personalment, jo soc incapaç de distingir nomes per la cara els coreans dels japonesos, si es que no se a priori que algu es corea. Els xinesos ja son una altra questio, ja que si tenen diferencies perceptibles i objectives respecte dels japonesos. Pero encerto menys vegades que no pas ells; tot s'ha de dir.

El que em va fer gracia es presenciar la reaccio que va tenir una dependenta xinesa d'una d'aquestes tendes de "tot a 1 euro" quan aquestes festes hi vaig anar amb la meva barrufeta a comprar. No erem al Japo i jo entrava a la tenda amb una oriental que no era xinesa. Primer em van servir sense fer cap escarafall, i nomes, en acabat, la mestressa, amb tota la barra que els xinesos tenen -a diferencia dels ultra-educats i mes mesurats japonesos- em va dir a mi "ah, tens una xicota xinesa!?", mig estranyant-se, mig alegrant-se; al que jo li vaig respondre, "no, japonesa!". Es va posar a riure davant la sorpresa, mes que res perque les probabilitats de trobar una japonesa en aquella zona eren bastant remotes!

D'aquesta manera, he descobert que ells tambe s'equivoquen a vegades a l'hora de decidir d'on es cadascu, una mica com nosaltres, que fins que no sentim a parlar als turistes, no sabem si son francesos, italians o espanyols. De vegades l'origen es obvi, per d'altres, no tant. Ja se que no importa gaire d'on ve cadascu, pero com a passatemps detectivesc, sempre m'ha interessant intentar descobrir sense preguntar d'on es una persona particular, una mica com aquell professor de Myfair Lady, que localitzava fins i tot el carrer on avia creixut la gent nomes a partir de seu accent angles, salvant les distancies.

Bon 2009, Barrufetes i Barrufets!

Un Estandard, Un i Nomes Un, Pero Senzill

2008-12-10T09:57:00.005+09:00

L'altre dia un amic em preguntava com eren les instal.lacions electriques al Japo. Ell s'hi dedica i semblava que hi tenia interes. Se'm fa dificil d'explicar de vegades com son les coses mes habituals de la vida al Japo a algu que mai no hi ha estat, sobretot si nomes es fa de paraula. Li vaig intentar explicar com era el que em preguntava, pero no se si el vaig deixar massa convençut. Pensant-hi, potser nomes li vaig explicar obvietats, i em vaig deixar per dir-li el que ell mes esperava, que li descobris com d'especials i diferents son, o com de sofisticats son les seves instal.lacions electriques. Tanmateix, la unica cosa que vaig saber dir-li era que eren summament homogenies.

Es sabut que els japonesos son ultra practics. Sembla estrany que els encanti la complicacio per la complicacio en certes esferes de la vida, pero en d'altres, opten per una practicitat pueril a voltes. Un exemple fefaent son les instal.lacions domestiques. Jo no se si es que es van fer totes a la mateixa epoca i sota els mateixos patrons, o es que han triat aquests estandards d'una manera conscient, pero es abrumadora la homogeneitat de gairebe totes les instal.lacions d'una casa.

Si un va un mati de dissabte a qualsevol dels molts Konan (コーナン) repartits pels quatre costats del pais i hi compra unes cortines, les podra triar exactament de la mida de la seva finestra, i arribara a casa i les podra penjar en 2min. ja que encaixaran completament amb els riells que hi ha a sobre de la seva finestra. El mateix passara amb els llums i lampares: no els caldra cap mena d'instal.lacio, ja que duen un endoll que les permet penjar del sostre amb un sol clec, sense fer cap forat ni res. Sembla que compressis accessoris per la casa dels piny-pon, tothom te els mateixos models!

Una altra cosa que em va sobtar es que les portes dels apartaments son totes iguals: metal.liques, amb un pany de seguretat discutible i una bustia acoblada a sota. Aneu on aneu, tots els danchis tenen portes iguals, com si un Nun~ez y Navarro japones hagues construit la majoria de pisos del pais utilitzant els mateixos planells i proveidors. I tots els apartaments tenen uns forats a la paret per fer-hi sortir gairebe pel mateix lloc els desaigues dels aires acondicionats, de manera que gairebe tots els aires acondicionats estan col.locats a sobre o a la vora de la finestra principal de l'habitacio que fa de living. No se si es el millor lloc, ja que per alla hi entra el sol i l'escalfor de l'exterior, pero mai es plantejara fer un allargament dels tubs per a col.locar l'aire en un millor lloc, ja que aquest es el lloc pensat per endavant. A tot arreu igual.

A que es deu tanta homogeneitat de aparellatges? La meva hipotesi es que a ells els agrada aixi. Es mes facil i s'evita molta feina. Pero a mes, crec, que l'estructura productiva del pais tambe hi te a veure: grans corporacions industrials funcionant com a clients i com a fabricants comporta una estandaritzacio volguda o no. En certa manera, es una mica com la URSS, on l'economia planificada s'ha substituit per una economia dirigida per grans grups que conformen una inercia molt gran en la produccio d'equips.

Aixo que dic sembla contradictori amb el que aparentment un veu quan visita el Japo, es a dir, la immensa varietat dels productes que hi trobem, sobretot alimentaris. Es cert, hi ha una varietat brutal i innigualable en quant als productes que apareixen (i desapareixen gairebe immediatament) a les estanteries dels convini, i tambe en els aparells electronics de consum, ara be, en la resta, segons la meva opinio, hi regna una gran monotonia i homogeneitat, i en alguns casos, fins i tot, mancança d'alternatives, com es el cas de les cuines, neveres, i rentadores japoneses, bastant atrassades respecte de les europees.

Ho podeu veure mes amunt, al la imatge d'un konlo (コンロ), la cuina mes habitual a les llars japoneses. El de la imatge es dels moderns; jo en tinc un de mes pedestre amb aparença de post-guerra, malgrat tenir un parell d'anys. Aixo si, tots tenen gairebe les maiteixes funcions basiques estandards: encesa automatica amb un encenedor electric incorporat als fogons, un petit fornet per coure el peix, i un sistema que talla el gas quan no hi ha cap cassola a sobre del fogo. La foto de sota correspon a una cuina de preu similar d'una coneguda marca alemanya, que correspon als models mes senzillets.

No se si us hi heu fixat, pero entre els dos hi ha unes petites diferencies: en le japones es impossible de cuinar res mes gran que un parell de cassoles o olles petites, per a fer sopetes; i el forn es completament inhabil per coure res mes gran (i ample) que no pas un barat o un parell de sardines. Oblideu-vos de gratinar, fer una pizza o be torrar pa. Es la meva pura experiencia i la impossibilitat de cuinar un apat per mes de dues persones facilment i amb un temps curt. Son cuines a la mida de les seves necessitats culinaries.

No. No. No. No.

2008-12-02T08:16:00.004+09:00

Semblaria que un pais tant modern com Japo hauria de tenir un sistema bancari a la mateixa alçada, pero a mi no m'ho sembla. No en se gaire de questions economiques, pero pel fet de provenir del pais que te el sistema bancari mes robust i fiable d'aquesta banda de la Via Lactea, com en Sabatot va dient per arreu, estic acostumat que, en general, els tramits a realitzar en bancs i caixes siguin bastant senzills i amplis.

En particular, estic mes familiaritzat amb els tractes amb la Caixa, i la unica pega que els hi veig son les comisions de veritables assaltadors de camins que apliquen a gairebe tot el que vagi mes enlla de respirar en una de les seves omnipresents oficines. Tret d'aixo, de moment, no en tinc gaires mes queixes i crec que tenen, per exemple, els millors caixers del mon (lit.) i un servei per internet molt eficient i practic.

Ara pasem al Japo. Tambe tenen caixers, pero no van mes enlla de les 4 operacions mes basiques. A mes, tenen el mal costum de cobrar-te quan els operes fora de l'horari d'oficines i de nit tanquen. Que tanquen vol dir que literalment tanquen: n'hi ha molts que tenen unes persianes o portes metal.liques que baixen mes tard de les 10:00 de la nit o abans en alguns casos. Per que volen els caixers si no van quan els necessitaries, es a dir, fora de les hores d'oficina? Aquesta es una de les primeres frustracions quan arribes al Japo.

No estic segur si accepten targetes estrangeres. No ho he provat mai, ja que no n'he tingut necessitat. A mes, recordo les clavades antologiques dels de la banda del Samaranch quan estava a Suecia, i per aixo ja no ho he provat, pero pel que m'han dit amics que han vingut de turista, no tots els caixers ni bancs accepten targets forasteres.

Una altra peculiaritat dels bancs japonesos es que si no ets resident no pots obrir un compte. Es a dir, que et cal una feina, amb la qual tindreu un permis de residencia, una adreça i, aleshores, podreu obrir un compte. Et donaran una llibreta i, au, un calendari per cap d'any. A mi em van deixar triar entre dos dissenys de llibreta. La meva hi duu un robotet que esta a la Lluna. Un dibuix profetic?

Com es a Espanya? Jo diria que nomes et calen diners per obrir un compte. No parlo ja dels residents comunitaris, que en tenen dret, sino dels que nomes hi son una temporada. Jo diria que amb un passaport i, potser, una adreça, es suficient per obrir un compte a la Caixa, tot i que potser ara et demanen un NIE. Recordeu que un compte nomes es un diposit temporal de diners, es a dir, que doneu diners a un banc per a que us els guardi.

Que pots fer amb el teu compte japones? Gaire be res: posar-hi i teure'n calers, i poc mes. Vaig ser incapaç de trobar entre els bancs que tenia mes a la vora cap que tingues un sistema d'acces per internet al compte ni remotament semblant al de La Caixa, ni res que s'hi assembles, ni en angles, ni en japones, ni en res de res. Ni sabien del que els parlava.

Podia tenir una targeta de credit? No. Podia tenir un compte compartit amb una altra persona? No. Podia demanar un credit? No. Podia obtenir alguna mena d'interes pels meus diners? No. Fer-hi un diposit a termini fix? No. Demanar una hipoteca? No. Es a dir, res de res. Per que?

Moltes de les coses mencionades mes amunt no nomes no les podia fer jo, els japonesos tampoc. Es a dir, que o no es fan o ningu no les demana ni res per l'estil. Per exemple, nomes es poden compartir comptes en cas d'esse una parella casada. Es poden fer diposits, pero els interessos son ridiculs i mes s'estimen de guardar-se els diners a sota el futon.

Pels estrangers, la cosa es fa mes peluda, ja que els credits i les hipoteques, en el cas agoserat de demanar-los, nomes tindrien alguna possibilitat de ser concedits tractant-se de persones casades amb un/a japones/a, tenir feina fixa (amb informe de l'empresa, possiblement), i permis de residencia permanent. No es impossible, ja que conec un parell de casos en que estrangers han obtingut una hipoteca, pero es bastant complicat i poc habitual.

El que no hauria de ser tant dificil es obtenir una targeta de credit, oi? Doncs, es una missio gairebe impossible en la majoria de casos. Com podeu llegir aqui no es nomes una questio de tenir o no feina al Japo, es que gairebe volen que es cumpleixin els mateixos requisits esmentats abans per a la concessio d'hipoteques. Jo tambe m'ho vaig plantejar, pero el meu banc no me les feia ni les grans superficies on comprem tampoc.

Per que es aixi? Es discriminacio? Be, sembla una aparent discriminacio. El que jo no diria que sigui una discriminacio racial o res per l'estil. Simplement, quan un sistema no se n'enfia d'un, no li dona cap mena de facilitats. Que hi farem! En aquest cas es tracta del sistema bancari japones, una de les institucions mes encarcarades del pais, amb mentalitat bastant arcaica, i procediments que farien saltar els colors a qualsevol graduat d'economiques occidental.

Com voleu, doncs, que us deixin diners a credit? Seria com si a un pare xapat a l'antiga se li demanes de deixar-li la seva unica filla verge a un immigrant il.legal amb poques garanties sobre les seves intencions per anar de festa a un barri marginal mes tard de mitja nit. Que us imagineu que us diria? No.

A Falta de Gohan Bo Es el Succedani Xines

2008-11-27T08:14:00.005+09:00

Al retol del restaurant hi diu ben clar i amb lletres grosses restaurant japones Osaka. Es un vespre fred d'un dia que ha estat de radiant sol en una ciutat costanera de la Meditarrania. Tinc gana i la crida del gohan (ご飯) que fa dies que no tasto m'esta m'impulsa a entrar-hi com si sentis una veu de la consciencia que em culpa, rera l'orella, de les meves petites traicions culinaries dels ultims dies.

Faig un cop d'ull al menu que hi ha a fora per veure de que es tracta i abans que hagi passat un parell de pagines plastificades sense cap traça de caractars xinesos, apareix un noi de dins que em convida a entrar-hi. Soc debil i tinc gana; a fora hi fa vent i tota la zona sembla un desert inhospit de comerços de retols lluminosos i portes tancades. Res per veure, res per visitar, res per comprar, doncs, que em queda per fer? Sopar. Accepto la invitacio formal i hi entro.

A primera vista es un local enormement buit, il.luminat amb una tenue llum que tot just permet entreveure el mobiliari de linies rectes i sense detalls, fets de fusta aparent i vimet. Fumadors? No fumadors? No fumadors, no vull morir perque als meus pulmons se'ls mengin les dioxines que una herba de dubtosa procedencia embolcallada d'un paper impregnat de activadors d'addiccions genera en combustio lenta pendent de la punta dels meus llavis, penso, pero el local esta tan buit que, ni que vulguessin, les dioxines de la banda fumadora no em mataria.

El xic es oriental, pero no sembla japones. Tots els orientals semblen iguals, pensem nosaltres. Tots els occidentals semblen iguals, pensen ells. M'agrada jugar a endevinar d'on es la gent per la fisionomia. Fa poc vaig veure una parella a l'aeroport de Kansai; aquesta cara es mallorquina, vaig pensar, veien el noi. Que tenen una cara especial els mallorquins? Si, com els sicilians; coses de viure en una illa. Tenen els ulls grossos i foscos, el nas gran i recte i les celles gruixudes i planes. Es dificil de descriure, pero els seus ulls els delaten. I ben cert que n'eren! No nomes era per una bossa que duien amb el nom d'un hotel a Palma, sino perque el parlar tambe era de l'illa. En el cas del cambrer, ni l'accent no era el tipic dels japonesos parlant una llengua romanica, ni els seus cabells, ni els seus ulls semblaven els d'un japones de la seva edat.

Ves que no sera japones?, vaig pensar. Pero si a fora hi diu restaurant japones, oi? Fins on estem disposats a acceptar divergencies de la veritat? Podem passar que un restaurant italia el portin espanyols. Pero, i si son francesos? Mmmmm, be, tambe. I alemanys? Alemanys fent cuina italiana!? Be, nosaltres fem macarrons, i que? Pero es que els alemanys...Canviem, doncs. Els turcs poden fer cuina arab? No son el mateix?, pensen alguns. Pero anirieu a un restaurant italia regentat per turcs? Aixo mai!, bramara la gent. I si esteu a Turquia i voleu menjar spaghetti? Aleshores, potser seria acceptable, oi?

No estic al Japo pero vull menjar japones, i aqui tinc davant meu un senyor que no sembla japones. Que teniu okonomiyaqui, li etzibo, per provar aixi la meva teoria. Como es?, em respon. A lo mejor tiene otro nombre aqui. Aixo es esperit comercial, barrufets! Si em fa un dibuix i em diu els ingredients, potser li som capaços de fer, vaig pensar que em diria. Definitivament, no era japones, i menys que tot, d'Osaka.

El restaurant va acabar sent un xines que feia cuina japonesa. Aquesta definicio no es del tot certa, ja que el plat de yakisoba que em van dur nomes compartia 2 ingredients amb el plat japones, els fideus i el katsuobushi, la resta eren els comuns del chow mein xines. Vaig quedar be, pero. Em vaig prendre un cafe i vaig marxar. Els falsos japonesos havien sigut molt amables i jo havia tingut la meva dosi de menjar oriental que el meu metabolisme necessitava.

La pregunta que encara ara em faig es "es aixo una completa presa de pel o be es fruit del mon multicultural i imbricat que teixeix relacions d'interculturalitat i d'intercanvi retroactiu?". Ara soc lluny del Japo en una ciutat que no conec, i el mes proper que he trobat es nomes un succedani xines de japones, igual que al Japo hi ha succedanis de paella als restaurants. Quin mon, oi? ple de succedanis!

Desconcert Tecnologic o Simfonia de Grinyols

2008-11-27T06:48:00.004+09:00

Un dels topics mes sentits quan la gent fa referencia al Japo es que es un pais tecnologicament molt avançat. Es un topic veritable o es tant cert com que a Espanya tots som toreros, fem 2 hores de migdiada cada dia i mengem paella a totes hores? Com en tot, hi ha una petita espurna de certesa, pero no es del tot cert.

Japo es un pais tecnologicament desconcertant. No es una exageracio dir que hi ha ben pocs invents genuinament japonesos, com ja he esmentat alguna vegada. Tambe es cert que va ser un pais aillat durant segles, i que aquest aillament el va posar en una posicio bastant dificil en comparacio amb el paisos occidentals avançats que havien tingut periodes com el Reinaixement, la Il.lustracio o la Revolucio Industrial per a fer grans salts endavant cientificament i tecnologica. Pero, per altra banda, tambe es cert que historicament, si no m'equivoco, el Japo es un dels llocs del mon amb una ceramica mes antiga.

Japo es un pais per capes, superposades, apilades, comprimides unes al costat de les altres, i amb la tecnologia pasa el mateix: al costat d'una de les xarxes de trens mes modernes del mon hi trobem una iaia acotada xarcolant amb uns espiots. A mes tenen aquesta idea de vegades pueril de fer-ho tot de nou a la seva manera que fa que certes coses tinguin variants aparentment semblants al Japo, pero que funcionen d'una manera un pelet diferent, i que les fa completament incompatibles amb les seves homologues occidentals.

Com he dit molts cops, despres de la restauracio Meiji, els capos que van passar a detentar el poder van decidir en petit comite que si els occidentals eren moderns, ells tambe ho podrien ser. La via consistia en copiar la tecnica occidental, per cada cosa triar la millor i copiar-la, intentant reproduir-la en sol japones, pero barrant el pas a la manera de pensar occidental, la manera de pensar que precisament fou l'artifex d'aquests avenços que als japonesos els havien sorpres tant i a la vegada fet sentir amenaçats.

A mi em sembla un error de bulto: la tecnica occidental deriva d'una manera de pensar particular, inventada pels grecs i que s'ha anat depurant i millorant amb els anys, fins arribar als nostres dies. Es l'us de la rao, el pensament cientific, la dialectica, la claredat mental i de les idees, la Il.lustracio i el Positivisme. Malgrat els enormes problemes que els europeus hem tingut (i que encara no hem resolt), es pot dir que aquesta manera de pensar es fruit i ferment de societats que tendeixen a l'obertura, al lliure comerç, a la democracia, malgrat, com he dit, a les enormes mancances que encara tenim.

Des del punt de vista Japones, res del caldo de cultiu que va portar a Europa i, molt despres, als EEUU a desenvolupar una tecnica superior, es necessari ser importat al Japo. Pels directors de les politiques japoneses, nomes calien replicar els efectes sense usar-ne les causes. Ens pot sembla molt estrany, pero es molt tipic de la mentalitat japonesa: no els interessa la metafisica nomes la tecnica. Fins i tot, de tot el ventall de tecniques existents, nomes es van fixar en les que els van semblar mes adients. Es aquesta, crec jo, una de les raons per la qual el Japo es tecnologicament desconcertant i a voltes completament atrassat en coses molt obvies que en un altre lloc son el pa de cada dia.

No penso enumerar tots els sectors en els que el Japo continua essent punter. Els dos mes evidents son en l'automovilistic i en el de la imatge, pero tothom prefereix un cotxe o una camera alemanya, oi? Be, tothom no. Els japonesos prefereixen els seus de productes, malgrat siguin moltes vegades inferiors als millors europeus. Sempre diuen el mateix: els productes japonesos son mes adients pels consumidors japonesos. Aixo es pura percepcio creada per la falta de competencia o pels preus abusius amb que carreguen els productes forasters. Obviament, els productes japonesos acaben per ser els mes adients pels japonesos.

On rau, doncs, la suposada superioritat tecnologica japonesa? Es dificil de dir quan veus metodes i tecniques medievals, com signar amb un tampo de pedra o emprar utensilis de cuina de fusta o la falta generalitzada de xarxes de clavagueram o procediments medics ratllant el xamanisme, convisquent sobreposades al dia a dia ultramodern d'un mon extret d'un manga alucinogen.

Per mi, ni son els cotxes que aparquen sols, ni les cameres ultrasofisticades que fan fotografies de professional, ni els robots que fan reverencies, ni els microones intel.ligents que es paren sols quan el menjar estar calent, ni els telefons amb tv i pantalla panoramica, ni les xarxes telefoniques ubiquites, ni els trens ultrarapids, ni els super ponts; per mi, amb el que els japonesos realment ens superen amb escreix es amb la manera que tenen de fer les coses, pensant amb els detalls mes infims i no parar fins que surtin be.

Es aqui on hi ha el misteri i es aqui, tambe, d'on a vegades plora la criatura, ja que no saben dir prou. Pero es gracies a aquest amor pel detall, crec, que el Japo va poder passar d'un pais amb tecnologies medievals a un d'aparentment modern, mentre que d'altres com Russia o Xina (Espanya tambe!), van fracassar estrepitosament, requerint unes quantes generacions i molts mes morts a les espatlles per a la fi arribar a alguna cosa que es pugui anomenar "moderna".

Treballs del Japo

2008-11-08T01:37:00.004+09:00

En un dels videos que us vaig col.locar l'altre dia, hi ha la entrevista al director de l'area asiatica de l'ONG Intervida Roque Grau. Em va fer gracia, per corroborar-ho, el que deia quan describia el dia a dia en un lloc de feina al Japo. Si excluim els turistes, jo diria que la grandissima majoria de la gent que en queda son estudiants que, pel que sigui i en diferents etapes dels seus estudia, decideixen de passar una temporada mes o menys llarga al Japo, pero de gent que hi vingui a treballar, i a treballar per una empresa japonesa, jo diria que n'hi ha poquissims.

Ell descriu el fet de treballar al Japo com dificil i enumera un seguit de raons per tal de recolsar la seva afirmacio rotunda. Explica que es molt dificil de col.laborar amb els japonesos, que deu ser el seu cas, i que mai es te una visio clara de per on han d'anar les coses, ni quins son els objectius, ni que s'ha de fer ni que no s'ha de fer. En d'altres entrevistes, hi ha qui elogia aquesta manera tan ambingua que, diuen, te la llengua japonesa de expressar les coses. Sense ser-ne un expert, jo diria que no es culpa de la llengua, sino de la manera de ser dels japonesos, que juguen interessadament a aquest joc de mitges paraules.

Si fem poesia o literatura, o volem jugar amb la llengua, aquesta falta de precisio i vaquitat nebulea pot ser molt interessant, pero quan estem a la feina, barrufets, us asseguro que us llençarieu a la cariotida d'algun d'aquests mestres del no venir a dir res i de la falta de claretat. El Roque Grau ho justifica amb una mena de malfiança per l'etica distreta i la poca moralitat de certes practiques empresarials japoneses. En termes generals, podriem dir que, en part, te rao, pero personalment crec que la seva visio es un pel estereotipada i imprecisa.

Com he dit en alguna ocasio, l'estructura de les empreses japoneses es la d'un exercit, i un dels trets mes evidents quan tens l'ocasio de tractar amb algu que te una jerarquia mes elevada es com de curiosos son els seus modals, que solen divergir enormement dels que hi ha per sota. N'hi ha que solen passar de vassalls llimacs a tirans en un segon, sense que els importin en cap moment les formes ni els que hi ha per sota seu. Personalment, prefereixo els que van de senseis, dels que sempre se n'apren alguna cosa, ja que tenen el costum de evangelitzar amb la seva experiencia a tothom que es troben en el seu cami. Aquests solen ser els que tenen les maneres mes educades i, tambe, el tracte mes huma i agradable. Aixo si, son mes dificils d'interpretar.

Es completament cert que naveguin en l'ambiguitat, que no quedi res clar, que no es parli directament de les coses que s'estan tractant, que les reunions s'allarguin innecessariament parlant de coses que no venen a tomb. En resum, que facin un esforç titanic per mantenir-se en una mena de paralisi decisoria, que sembla dificil d'entendre pels que creuen que les resposten o be son afirmatives o be negatives.

Tot i aixo, no es cert que no parlin de les coses ni que no t'estiguin donant pistes sobre el que volen que facis o deixis de fer. Al principi, us asseguro que costa molt de treure'n l'entrellat, pero despres ja se'ls pot veure venir, no sense fer un esforç per veure les coses des de la seva perspectiva. No seran mai directes, pero et donaran pistes per a que intueixis que volen dir. Es una mica com intentar endivinar el regal que la teva xicot/a vol pel seu aniversari sense preguntar-li directament.

Sobre la falta d'etica dels negocis al Japo, es cert que si hi ha alguna cosa poc neta al Japo son els negocis i la politica, que gairebe sempre van junts. Japo es pais enormement corrupte, pero no es una corrupcio de l'estiol mafia napolitana o del cutrerio torrentesc marbellenc. Es una altra cosa i te les seves ceremonies i maneres de fer. La majoria de vegades son favors que es fan amics o familiars sota la taula, d'amagat del public, en reunions en habitacions d'hotels. Res espectacular. Hi ha molta piramide, i s'ha de saber on cal trucar i a qui cal demanar un favor, perque tots els que decideixen s'acaben per coneixer.

El director d'Intervida compara la seva experiencia a l'India i al Japo i acaba per dir que mentre que si que es podria veure visquent a l'India per sempre, no pensa el mateix del Japo. Esmenta la dificultat per fer amics, per tenir una relacio de tu a tu amb els japonesos, de la jovialitat i naturalitat india. Te tota la rao. He conegut xecs indis i son la gent mes semblant als mediterranis que viuen a l'Asia. No vull dir amb aixo que els japonesos siguin pitjor i nosaltres millors, simplement que pot resultar mes facil de fer-se amb un indi que no pas amb un japones, tot i que els d'Osaka son els mes pintes del Japo.

Malgrat tot i haver-hi unes diferencies (ells de nosaltres i, recordeu-ho barrufets, nosaltres tambe d'ells), de vegades, les diferencies hi son nomes si les hi vols veure. Salut!

Salve, Ciutada Obama!

2008-11-07T07:46:00.006+09:00

Ja es definitiu. L'Obama sera el proper president dels Estats Units d'America...mmmm...el que em fa mes gracia es que sembla, nomes ho sembla, que aquest pobre bon home sigui el Messies que ha vingut a salvar-nos a tots dels grans mals que afronta la completa totalitat de la Humanita sencera, els xinesos, nord-coreans i fins i tot alguna de les tribus encara per descobrir de l'Amazonia, inclosos.

A mi em recorda un pel, sentint els escarafalls que feia ahir un amic america que tinc, que s'ho estan prenent una mica com quan aqui va guanyar el ZP depres d'aquelles legislatures tant odioses del feixista Ansar i la seva patuleia de para-gangsters. I que ha passat al cap d'avall? Deu n'hi do, barrufets, que la gent el va tornar a votar tot i ser el mes grans mentiders despres d'aquell de les armes de destruccio massiva o de l'altre dels "200.000 puestos de trabajo". No vaig mes enrera ni mes aprop per no ferir a ningu, pero em sembla que no se'n salva ni un.

Que passara amb l'Obama? Si tenim sort i els auguris es cumpleixen, podria passar a ser un bon president dels EEUU i per als EEUU. Podria esdevenir un nou Kennedy o un Roosevelt. Pero aixo nomes es si hi ha sort i tota aquesta imatge que ens arribat es correspon amb alguna cosa substancial al darrera, tot i que amb aixo no n'hi ha pas prou. A mes, si acaba essent un benefici, desenganyeu-vos, que no vindra per aqui a pagar cap hipoteca a ningu ni a trobar feina per ningu, encara que segur que alguna cosa profitosa en traurem d'anar xupant roda dels americans.

Suposant que intenti fer el que diuen que vol fer, li sera aixo possible? Als EEUU el President te poders de veto i de passar lleis, pero te les mans bastant lligades en d'altres afers pel poderos Senat. Aquestes dues institucions funcionen com un contrapoder l'un de l'altre, cap dels dos es pot passar sense que l'altre li pari els peus. A mes, alla els estats van bastant a la seva i fan el que a ells millor els sembli, sense que la COPE de torn ni la caverna de cadavers ultres es passin les hores escupint odi ni infundis per qualsevol parida com passa a "casa" nostra.

No voldria posar aigua al vi de la copa de la victoria, pero segurament aquest Obama fara de President america, i es possible que en menys de mig any quedem esturats davant d'accions o declaracions que no concordaran amb les nostres prediccions ni desitjos vanament fundats. No es pas que ell haura canviat, es que nosaltres l'estem jutjant des d'una perspectiva completament esbiaixiada i erronia, des d'Europa, des de casa nostra, on les dimensions de les coses es veuren de manera molt diferent.

Per una banda, la seva imatge es una completa fabricacio. No nomes ell, sino tot el que surt als medis es una historia de ficcio basada en un fet real. Per l'altra, a nosaltres se'ns filtra moltissima informacio interessadament, per a crear un sentiment d'anti-americanisme passat de moda, i que moltes vegades no es correspon amb la realitat. Espanya es un pais que no enten els EEUU perque la mental.litat de la majoria d'espanyols no enten que moltes de les implicacions d'exercir la facultat de la llibertat fa que t'hagis de treure les castanyes del foc individualment. Tampoc entenem la dimensio de les coses d'alla, ni la repercusio i l'impacte que les accions individuals en aquell pais poden tenir, ni del que suposa en esforc,. Nosaltres volem ser com Franc,a, on tothom es funcionari, pero fent vacances.

Com a minim s'ha de reconeixer que es un punt que hi hagi un negre a la Casa Blanca (no he vist encara aquest titular enlloc, pero ja arribara, segur!). Pero recordeu que aquest senyor ha estudiat a Harvard, es a dir, que esta empapat de l'establishment. Anar a una bona universitat no es garantia de res i mes si se's un fillet de papa com el Bush, pero en el seu cas, me'l crec que tingui mes capacitats intel.lectuals. Tant de bo, salvant les distancies cosmicament abismals, el Tontilla hagues acabat alguna carrera, ni que fos aquestes de fireta en les que no cal fer numeros.

Pero no, nosaltres som aixi i creiem en miracles i impossibles. Per aixo creiem que els melons es convertiran en sindries i les granotes en princeps. Creiem en contes, ens creiem les histories de fades i de follets, de princeses i bruixes, de bons i dolents, ens ho creiem tot, tot, i tot. I l'Obama, barrufets, es un altre conte...perque sempre hi haura un Huckle Berry Finn, un Twist, i un Lazarillo; un comte de Montecristo, un Jean Valjean, i un Spartacus; per aixo creiem en Obama.

"Hosanna, hosanna, beneit el qui ve en nom d'un senyor!", cridaven a l'entrada de Jerusalem als qui venien sobre pollins.
"Obama, Obama, se't saluda!", cridem ara. Que ens vagi be!

Japo des de la Nostra

2008-11-06T03:32:00.006+09:00

Tot fa just uns poquets dies que es possible de veure de forma completament gratuita els videos que hi solien haver al 3alscarta de TV3. Sempre havia pensat que era una mena de estafa que s'haguessin de pagar uns videos realitzats i emesos per una televisio publica, i mes si aquesta es la, teoricament, cadena catalana. Ara, finalment, han rectificat. No crec que sigui per amor a l'art o a la patria, sino mes aviat crec que es un moviment estrategic per a posicionar-se en el mercat d'Internet, que sera la nova frontera per a la televisio, sobretot per a les noves generacions.

Be, doncs, se'm va acudir de fer un repas dels videos que parlen sobre el Japo. S'ha de dir que TV3 passa abruptament de la carrinclonada mes nuriafeliuesca per a jubilats que dormiten a mitja tarda davant la tele, a la desfassada mes alternativa, psicodel.lica i ociosa de la terra en parlar sobre el Japo. En aquest cas, sembla que tothom al pais es faci dir Arnau, Pol o Paula, siguem fillets de papas de la societat mitjaneta-alta de "Barsalona", amb torre als Montseny, apartament a la Costa Brava, i tinguem prou pasta regalada per a dedicar el munt de temps lliure que els masters de l'univers en dissenys de bolsos alternatius ens deixa per a desenvolupar els nostres super egos alternatius i ecologics, aixo si, molt de marca clonica.

Si feu un cop d'ull, hi veureu que la majoria, treient els videos relacionats amb esports, terratremols, cuina, manga i d'altres bestieses costumbristes japoneses, i robots, son de gent que hi va a passar les vacances per a descobrir l'encant de l'Orient. Haig de dir que no he trobat cap que no digues res que no fos estrictament cert. Ara be, la majoria son un compendi dels topics mes amanits de les guies turistiques mes facilotes. Es com fer un reportatge sobre Espanya i parlar de braus: per molt modern que ens hi posem, ni que hi surti la nena que ensenya les calcetes de Silenci, el que s'hi dira ja se sap fa dies. Tot i aixo, recomano que us els mireu, perque sempre va be coneixer perspectives noves.

A mi els que mes m'interessen son els de gent que realment hi ha viscut o be en son. N'hi ha de molt pintorescos, com els del Mikimoto i el seu Afers Exteriors, o els d'una familia japonesa aficionada al bolets a Caçadors de Bolets, o be a Karakia, on ens mostren la seva cuina per mitja de japonesos afincats a Catalunya. Fins i tot n'hi ha un de mes patrio-historic, amb el J.B. Culla i tot, en el qual un, en aparença, inversemblant descendent japones, en Ryuu, d'un dels fundadors d'ERC torna a Catalunya per a profondir en la historia per ell desconeguda d'aquest seu avantpassat politic.

Pero els que mes us poden interessar a l'hora de fer-vos una idea un pel mes propera, realista i mes adulta del que es de debo el Japo, no nomes en si, cosa prou dificil, sino del que suposa com a repte personal per a un occidental de entendre'l, us recomanaria que fessiu un cop d'ull als seguents videos, ara que tenim la sort que estan en disposicio de franc. Jo us hi poso els links aqui mateix per a que no hague de buscar-los.

Sonia Mejuto: Sònia ha passat els darrers 9 mesos vivint al Japó, en un intercanvi entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Kyoto.
Jordi Palomares: A banda de fer concerts per tot el món, en Jordi també és professor de piano i dirigeix una orquestra de cambra a Osaka.
Joan Carles Soler: Va ser la fascinació pel butoh, una dansa d'avantguarda japonesa, el que va empènyer el Joan Carles a traslladar-se al Japó per aprendre'n amb el mestre Kazu Ono.
Montse Mari: L'interès dels japonesos per l'art català l'ha mogut a promocionar aquesta bona entesa entre les dues cultures, tant és així que està al capdavant el Casal Català de Kansai.
Roque Grau: En Roque Grau fa dos anys que viu a Osaka i és director de l'àrea asiàtica de l'ONG Intervida.
Marc Bernabe i Veronica Calafell: Marc i la Verònica van arribar al Japó fa més de tres anys gràcies a una beca universitària. Ells estan molt satisfets de la seva nova vida perquè els permet conèixer la societat oriental.

No subscric completament totes les opinions, pero les valoro perque venen de gent que te un coneixement molt proper del Japo. Fins i tot, m'he sorpres en sentir alguna d'elles, a les qual jo tot solet tambe hi he anat arribant amb el temps i que, a voltes, he expressat en aquestes pagines, com ara que el Japo es un pais que no fa olor. Mereixen la pena.

De com Colom volent anar al Japo va acabar a Cuba

2008-10-26T03:23:00.009+09:00

Si aneu al passeig maritim que hi ha a Kobe, es possible que tingueu una surpresa que no us esperaveu. Jo la vaig tenir aquell primer dia ventos i fred de fara gairebe 3 anys, quan despres de fer un volt per Nankin Machi i menjar en un buffet lliure xines, vam decidir anar a veure el mar que tant de temps feia que enyorava. Pero hi vaig trobar una cosa que no m'hi esperava trobar, la caravel.la de Colom que hi havia al port de Barcelona abans dels Jocs Olimpics i en la que jo havia pujar de menut per fer el sabut. Era a Kobe? Com hi havia anar a petar alla?

Kobe es la ciutar pija de la zona mitja del Japo. La gent de Kobe tenen estil, vesteixen be i els agrada els luxes, la bona educacio i menjar exquisiteses. Dir que vius, estudies o treballes a Kobe es com dir que ets de Pedralbes. En comparacio, Osaka es killolandia multiplicada per la enesima potencia. Es lletja, bruta, desordenada i la gent te un estil bastant particular de vestir, parlar i comportar-se; com un traginer en comparacio amb un gentleman. Kobe vesteix Burberrys i Prada, Osaka porta el xandall del Carrefour, amb mocasins i mitjons blancs.

Kobe va quedar bastant malmesa durant el gran terratremos de fara una decada. Van ser, diuen, sobretot els focs i la pasivitat de la contencio dels mals del terratremol el que va causar mes victimes. No obstant, es meritori veure com la maquinaria constructiva japonesa la va remontar en molt pocs mesos. Pel que jo he vist, nomes en queda un petit testimoni just al principi de la marina, on hi han deixat el moll antic tal i com va quedar aquell dia. Just al darrera i gairebe a sobre hi passa una d'aquestes monstruoses autopistes elevades en ponts metal.lics gegantins que barra com si fos uns muralla la ciutat, separant-ne la vista directa de les muntanyes i del mar entre si.

Doncs va ser aqui, passejant cap a la part mes exterior del moll quan vaig albirar (perdoneu el cultisme) un fet insolit: hi havia un vaixell que semblava a vela plantat al mig del passeig. M'ho feia la vista o era real? A la vora hi ha una mena d'exposicio fixa d'altres vaixells que semblen de navegabilitat dubtosa, fills d'una epoca de glories tecnologiques passades, i bastant propers als prototips que els dolents de les pel.licules del James Bond solen emprar per tal de conquerir el mon. Per aixo, aquest vaixell de fusta, amb un pal per la vela, cofa i la forma caracteristica d'una caravel.la boteruda no hi lligaven gens.

Apropant-nos hi encara mes, vam poder llegir que si, que era la caravel.la de Colom, que va c,alpar de Barcelona, on fou construida, per navegar fins al Japo en una mena de recreacio del que hauria d'haver estat aquell primer viatge fallat del Sr. Colom, de professio descobridor. Tothom sap que va descobrir America, pero pocs recorden que on realment anava Colom era a Japo, o com deien a l'epoca, Zipango. Pel que sembla, al final, se'n va sortir!

De Colom, nomes en sabem mitges veritats i moltissimes mentides. Si volia anar al Japo, com va vendre, com es que va falsificar deliberadament els mapes, escurc,ant-ne la distancia estimada a l'altra punta del mon. Les dimensions de la Terra ja es coneixien feia dies i es probable que els cartografs mallorquins dels quals Coloms feia servir els mapes tambe ho sabessin. Pero per que partir cap un viatge del que ja en saps que no arribaras perque et quedaras a mig cami? O es que ja sabia que a mig cami podria fer parada i fonda, pero no podia dir tot el que sabia? Molts diuen que Colom va fer de navegant abans per l'Atlantic nord i que alla va aprendre coses, com es que sino va partir just a la temporada i latituds propicies per agafar els vents que el durien a l'altra banda?

I al Japo, que hi volia trobar? En aquella epoca, pels Xinesos, el Japo nomes tenia l'interes que despertava les seves mines de plata, una mica com les del sud de la Peninsula tenien pels antics grecs. Ara, de plata, poca, pero en aquella epoca devia ser important. Aquestes noticies que devien passar dels xinesos als europeus per mitja de Marco Polo o, millor dit, Marco BOLO, si es que mai va fer cap a la cort del Gran Kahn, i que va ingluir enomement en els viatges expedicionaris de l'estancada Europa Medieval; una mica com la R+D d'ara. Pero, com es que Colom, que aleshores vivia a Portugal, no va convencer el rei portugues, molt interessat en obrir noves rutes, i bastant mes navegant que la parella catolica, bastant hidrofobica, per cert? Doncs, perque el devien calar; perque en sabien mes de navegar i no va col.lar la moto que els volia vendre.

Despres, es fa passar per genoves i te els pebrots d'anar-se'n a veure el rei Ferran, el fill del mateix rei al qual tota la seva familia, com mig Principat, havia estat fent la guerra per incompeten i per voler manegar massa les cireres catalanes, i li explica el pla que tenia. Diuen que va ser la reina que va picar. En Ferran no era tan ruc com ens venen. Va ser un dels grans monarques de la epoca i va aconseguir ell unir els dos grans regnes peninsulars, allo que es volia fer des dels visigots. La Isabel, la seva cosineta, tambe els tenia ben posats, pero de mar, poc, i segurament allo li va semblar alguna cosa exotica com tenir un apartament a la Manga del Mar Menor, com bona esteparia castellana, que nomes havia vist ovelles i terra.

I ja tenim en Colom, que segurament ni es deia Cristofor (el joc de paraules entre Colom, l'Esperit Sant, i Cristofor, missatger de Crist, es massa evident), flipant d'haver col.locat la idea, corrent a buscar el seu amic el monjo Bernat Boil, que feia retir espiritual a l'Ermita de l'Abellera de Prades, per dir-li "xec! te'n recordes d'aquell projecte que tenia d'anar-me'n a passar unes vacances al Japo? doncs, m'han donat la beca!!!!". La resta, com he dit, es historia.

Que n'es d'estranya la vida, barrufets, un que volia anar al Japo i acaba per arribar a Cuba, i jo em trobo la "seva" caravel.la, on hi havia pujat de petit, a l'altra banda del mon!? Ja ho diuem, volta el mon i torna al Born, en aquest cas, un vaixell vell de fusta al moll de Kobe.

Viure i Morir en una Megapolis

2008-10-24T06:44:00.003+09:00

Hi ha un concepte anglosaxo que es molt grafic per anomenar les persones que tot i treballar, no se'n surten de romandre en la pobresa, es le de working-poor. Abans estava el de proletari, que en angles se sol dir prole, i que a mi, ves, em recorda una camada de canalla i un famos gag dels Monty Python. Al Japo tambe hi ha working-poor. Sense ser-ne expert, jo diria que no es ben be el mateix problema que, per exemple, es pot plantejar entre la poblacio immigrant als EEUU o be a casa nostra. Crec que esta mes relacionat amb un fenomen bastant japones, el dels freeters.

Els freeters solen ser jovent que fa feinetes que es paguen per hores i que no suposen una gran dedicacio ni grans requeriments. Com diu l'article de la wiki, n'hi ha de tres classes, els que s'esperen a fer res de serios durant un temps i s'ho prenen com un temps sabatic, els que fan aixo mentre persegueixen el seu somni bohemi, i per ultim els que no tenen cap altre alternativa. Jo diria que es en aquest ultim grup on hi apareixen els working-poor, ja que he sentit de gent que tot i treballar totes les hores del dia en aquesta mena de feines, no poden ni tenir una vida minimament confortable i normal.

Tot aixo es un fenomen creixen, i segurament acabara per empitjorar degut a la crisi que s'esta preparant tambe al Japo, ara que semblava que tornava a remontar un pelet el vol despres de mes d'una decada de caiguda lliure en el buit post-bombolla. Una de les cares mes aspres es la gent que viu a les grans ciutats, sobretot a la megalopolis tokiota, i que no pot pagar-se ni una minuscula habitacio de 2x2 m2. S'esta tornant habitual que pernoctin en Internet cafes, com suposo que haureu llegit o sentit. Resulta mes barat passar unes hores a la nit en aquests establiments, per altrabanda bastant equipats, que no pas pagar-se una habitacio.

Acabo de llegir aqui que ara sembla que aquests llocs s'hagin tornat tambe en sales paritories de noietes prenyades que hi viuen. No se si es sensacionalisme periodistic o es que realment es cert i que el nivell de degradacio de la juventud japonesa es aixi de patent. Els vells es queixen de que les noves generacions, les mes jovens, ratllen l'estupidesa congenita, i es habitual sentir histories del mes estrambotiques en el que sempre hi apareix alguna mena de bakaple (バカペル, baka + couple, es a dir, una parella de carallots, una yoli i un choni, per que ens entenem), un pachinko i un bebe abandonat per oblit a qualsevol lloc.

El que si es cert es que, per una banda, es bastant habitual que les parelles tinguin sexe a pel sense masses miraments, i que despres tot aixo acabi en avortament. En un pais on tot es planifica, sembla una contradiccio que aixo, precisament, es faci tant a la lleugera. Pero el que mes m'espervera de vegades es aquesta naturalitat en deixar anar la vida. Aquesta noia abandona el nado als lavabos d'un Internet cafe. Ahir vaig llegir que, un altre cop, una dona embarassada moria despres que no la acceptessin en 7 hospitals de l'area de Tokyo. A Nara, fa poc va passar el mateix, i van ser 18 hospitals. Es que no hi ha consideracio per la vida al Japo?

Aquesta es una gran pregunta que no tinc ni idea de com respondre. La meva experiencia japonesa es una mica ambigua. No he experientat per fortuna la mort de ningu proper. El mes proper ha estat el suicidi d'un vei d'un amic company de feina, que deixa vidua i un parell de noies adolescents, i la mort per malaltia de l'esposa d'un altre company de feina. Tambe he tingut ocasio de sentir certes afirmacions i opinions sobre altres casos i de tot aixo te'n vas fent una idea poc o molt clara. El que em sembla es que la vida en si s'aprecia de diferent manera al Japo de casa nostra.

No es que no se l'apreciin, ni que no pateixin per la vida dels seus mes propers, ni que no empatitzin quan algu perd algu, es simplement que els sentiment que tenen envers la mort es diferent. L'entenen de manera diferent, amb una mena de fatalisme, de que no s'hi pot fer res, com si es donessin per venc,uts, com si abandonessin. Ha passat, i res s'hi pot fer. Per nosaltres, crec jo, es mes un sentiment de pena per la perdua o de rabia, en el cas de morts prematures. Algu mora i estem tristos perque l'enyorem, perque no hi es, perque se n'ha anat. Per ells, penso, se n'ha anat perque res el podia lligar ja a la vida. Es dificil d'explicar, ja que nomes en tinc una molt petita intuicio; res de cert.

Per aixo, penso, que els japonesos poden sentir-se propers facilment a treure's la vida de vegades per questions bastant futils per a nosaltres (petits deutes, atur, possibilitat d'alguna enfermetat, vellesa, ...). La vida no es en ella mateixa un valor a preservar si es que no es frueix amb la plenitud desitjada. Aixi, en cas de dificultats, la vida es nomes un pes mort del que cal desfer-se'n, sigui la propia com l'aliena. Es una explicacio un pel arriscada i simplificada, pero es el que em sembla a mi pel que he vist.

Potser per ells la vida que veiem es nomes una apendix de la vida, i quan es posa malalt es pot extirpar perque la vida en si continui d'alguna manera. Pero coneixent que els japonesos no son de grans filosofies metafisiques, penso que ho veuen mes com una mala herba que s'ha d'escaparrar. No ho se pas, pero un dia vaig veure una familia que portaven a veure el sakura a un retrat d'algun familiar mort (l'avia, potser?) damunt de la cadira de rodes que segurament havia estat fent servir durant la seva vellesa. Es per aixo i d'altres coses que penso que si creuen que la vida continua mes enlla d'aquesta i que els morts romanen entre nosaltres.

La vida es nomes un vestit que si no et va be es millor treure's.

Sincerament, no m'interessa la crisi!!!!

2008-10-23T06:19:00.004+09:00

De que parlen els vostres amics? els vostres parents? i la vostra familia? Us interessa? No vull dir que se us en refoti, vull dir si realment us interessa personalment, com a cosa per la que perderieu les hores, per exemple, llegint-ne un llibre o consultant informacio per internet, o be anant a fer un viatge per saber-ne mes o un curset a estones lliures. Sincerament, us interessa? A mi, no.

De que parlen els meus amics? Trivialitats insubstancials de les seves vides quotidianes elevades a categories absolutes. Ara sembla que se'ls hagi despertat el rellotge biologic a les femelles del grup i toca la cria de plenc,ons. L'altra dia vaig veure un dels seus pits d'una d'elles mentre amamantava a la seva cria i jo em prenia una capuccino. Segurament hauria dedicat nombroses sessions de sexe solitari i de nits de somnis erotics humits si durant la meva pubertat li hagues pogut veure ni que hagues fos un sol milimetre quadrat d'aquell pit d'aleshores, mentre que ara, semblava que estigues presenciant en directe un episodi del National Geografic.

Fa poc es van passar un sopar sencer parlant de la millor maquineta per esteril.litzar no se pas quines parts de plastic de biberons i pipes. No sabia que hagues d'esterilitzar-se cap pipa, ni que hi hagues una maquina que funciona per ultrassons. No dubto que ells ho trobin la quinta essencia de l'existencia humana sobre la Terra, pero a mi, sincerament, me la sua cosmicament. Quan arribi el dia, doncs, llegire algun manual, anire a fotre la tabarra als de la tenda per informar-me'n, demanare consell als de la farmacia, i comprare el que calgui, igual que faria si anes a comprar una torradora. Pero no en fare una obra epica en fascicles per a avorrir al personal fins al punt d'avaluar les possibilitats de negociar una abduccio per un ens extraterrestre mentre se sopa en una pizzeria.

La familia esta en el mateix plan, la neurosis continua amb la fixacio compulsive per temes intranscendents. Ma mare esta obsessionada amb un parell de coses. Una no es pot dir, i l'altra es la maleida crisi. Realment, algu l'ha vista aquesta crisi? Tot ve dels medis, que creen un estat de realitat inexistent o, si mes no, nomes existent per alguns. No mencionare la post-guerra perque jo no la he viscuda, pero als setanta i als vuitanta n'hi van haver un parell de crisis de les grosses, de moltissima gent al carrer i de tanganes entre manifestants i policies, a cocktail Molotov fet i garrotades per les cantonades. Que 4 no puguin pagar les hipoteques per pisos sobrevalorats i que el seu somni de El Dorado de pa-sucat-amb-oli se'n vagi a prendre vent, sincerament, me la porta fluixa. Fins i tot, me n'alegro.

Oooh!!! que dolent que es aquest Gran Barrufet que fa llenya de l'arbre caigut. Be, no es aixo, pero el que tampoc era natural es el que havia passat fins fa pocs mesos. S'havia subvertit tot el sistema productiu i de riquesa, on resultava molt mes rendible dedicar-se a l'estafa de passarells que no pas a treballar. Jo estat molt de temps 900 eurista, i encara menys, expulsat de Barcelona davant la impossibilitat de pagar els lloguers demencials per caus que la cobdicia dels propietaris demanaven, expulsat del pais per ser incapac, d'absorbir amb un sou digne res mes qualificat que un pelador de patates que, a mes, passava per ser molt mes ric que jo pel simple fet de deure mes diners al banc. Si aixo es normal, que algu m'ho expliqui perque no ho entenc. I com s'ha demostrat que no es normal, ara sembla que aquest gran iot de nouveaux riches on tot deu s'hi havia muntat, fa aigues i s'esfonsa. Doncs, ara, foteu-vos!

Ni canalles, ni crisis. Que em queda? Ah, si la politica!!! Em sembla recordar que als reis de Franc,a els van tallar el coll tot i ser infinitament menys incompetents que les il.lustrissimes desllustrades i incultes que ens governen aqui. Ha arribat un moment que allo que passa als parlaments es un simple teatre d'actorets dolents. Aquests ultims dies es representava com cada any al Teatro de los Diputados la "Passio dels Pressupostos", segons l'Evangel.li de St. Judes Sabater, amb comparses de l'alc,ada del Cocoliso Duran o dels "que hay de lo mio, o te meto un tiro, ai va la hostia!" PNB, on han brillat per la seva absencia les actuacions de les tres Maries, la Verge Tontilla, la Maria Carogdalena, i la maria verda del Saura. Que venien a fer? Res de substancial, nomes una representacio de titelles que, sincerament, no es nomes que cregui que no interessa gens, sino que tambe penso que no serveix per a res d'efectiu ni tangible. Ens ho podriem estalviar.

Doncs, que em queda per fer? El que faig sempre, portar la contraria sistematica a qualsevol conversa, per esport i fins a l'absurd, perque qualsevol posicio, per raonable que sembli, es pot contrairar portant-la a l'extrem. Aixi m'entreno a la noble disciplina de la dialectica i toco la pera una mica al personal, o us creieu que 2 hores de trepanada cerebral parlant nomes de biberons no es mereixen un bombardeig preventiu amb totes la meva artilleria pesant com a represalia? Salut i bona crisi a tothom!

Tenir-ne o no tenir-ne, de genkan, es clar!

2008-10-23T05:24:00.003+09:00

Estic en un pis que no te genkan (玄関). Els pisos japonesos no solen tenir rebedor, per motius d'espais suposo, pero sempre tenen genkan. Tan si visiteu alguna reconstruccio d'un poblat antic japones, com si aneu a veure cases antigues, com si feu ni t a un ryokan (旅館) o aneu a prendre les aigues a un onsen (温泉), trobareu sempre a l'entrar a l'edifici, casa, o cabanya, que hi ha un petit desnivell entre el terra de fora, originalment de pedra o algun material fred, i el terra de la casa, calid, tant si es de fusta o moqueta. El costum es desfer-se'n del calc,at que duiem al carrer i entrar a la casa amb sabatilles especials o be descalc,os.

Tothom sap que la gent va descalc,a per dins dels habitatges japonesos, pero pocs coneixen la distincio entre soto (外) i uchi (内). Es una de les moltes dicotomies japoneses. Soto vol dir "fora" i "uchi" vol dir dins, tot i que tambe vol dir "casa". No conec fins a quin punt hi ha una diferencia mental entre dins i casa a la ment japonesa, ja que casa es sol escriure tambe com 家, que de vegades es un acabament que s'empre per a grup o categoria de persones (pronunciat ka). Es a dir, hi ha una mena de lligadura semantica entre els conceptes dins, casa, i grup.

Per posar un exemple que, crec, que s'hi assembla prou, us recordaria la paraula catalana "llar". La llar es la casa, pero per mi nomes te sentit si fa referencia a la casa on habita la familia i un mateix, la que ens acull a les nits. Es com una manta que ens abriga i ens protegeix de la fredor i l'estranyesa del mon exterior. Pero tambe es el caliu del foc, el forat alla on s'hi col.locava els tions que cremaven per escalfar les cases abans i fer-hi el menjar. Els focs son les cases, i les cases son les families. Fins i tot, a l'Edat Media es comptaven els habitants d'un lloc pel nombre de "focs", que era una estimacio de les unitats familiars que hi havien. Pero d'on ve aquesta paraula? Sabreu que ve de "lares", el panteo de deus romans que protegien la casa i que solien estar en forma d'ex-vots en fornicules a les parets de les antigues domus.

Tornant als japonesos, diuen que aquesta dicotomia representa l'exterior, el forani, el desconegut, la bruticia del mon de fora, envers la pulcritud, l'ordre, l'harmonia, de la casa, del de dins, del conegut, del mon dels iguals. Ells, nosaltres; fosc, clar; brut, net. El soto-uchi son dos mons separats per un genkan, alla on els habitants de les cases es treuen la ronya de les mans, el fang dels peus, les paraulotes de la boca, i entren a la casa pristina i ordenada. Pero no penseu pas que nomes hi ha genkans fisics a les entrades de les cases com si fossin les estores del repla de casa. Japo te genkans arreu.

Pero ara jo visc a un pis que no en te. Entro a casa i no hi ha cap barrera que m'avisi, cap linia que em talli el pas, cap zona especial, cap acces restringit. Si vull, puc anar pel pis amb les botes d'anar a buscar bolets. L'altre dia, una parella de veins que no coneixia de res se'm van col.lar dins del pis buscant l'origen d'unes goteres, i van arribar d'un bot fins al dormitori. Quan els vaig haver fer fora vaig pensar que potser em caldria posar un limit, una zona d'exclussio, a partir de la qual no s'hi pogues entrar amb sabates de carrer. I ara m'he fet un genkan.

Es d'un metre per un metre, i no es veu. Nomes el veig jo. Hi ha posat un butaco per marcar-ne el limit imaginari, com quan de petits posavem una pedra per delimitar els pals d'una porteria ficticia per a jugar-hi futbol. Cada cop que entro a casa, em trec les sabates i les deixo alla, a un metre de la porta, juntetes, mirant cap a fora. Cada cop que surto, m'assec al butaco i me les cordo, deixant les sabatilles un pel mes endins, per a que no es barreigin els residus de les soles. I passejo per casa descalc,.

Aixi em sento net, em sento a casa, em sento a la meva llar, em sento protegit, segur i comode. Salut!

Aso o la Patata de Satsuma

2008-09-25T12:27:00.004+09:00

Ja tenim nou primer ministre! Es en Taro Aso, un paio que a mi, personalment, no em cau gaire be. Despres del "Nobita-kun" Fukuda, i l'Abe, ara arriba l'Aso per salvar el seu partit del desastre total.

Com veieu, compleix amb els pre-requisits: tenir mes de 65 anys, cabells tenyits de grecian i una familia molt important, tant en negocis (son pare te una cimentera) com en politica (son tiet ja va ser primer ministre i la seva dona es la filla d'un altre primer ministre). Es remarcable un parell de coses; es catolic i rebesnet d'un samurai de Satsuma. Aixo ultim us sonara a xines, pero es un fet molt important.

Sent de Fukuoka (Kyushu) es relativament facil d'explicar el fet que sigui catolic. Obviament, no en se les seves circumstancies personals, pero pel que he sentit es en aquesta illa on hi ha mes catolics al Japo, mes que res per la "facilitat" que els portuguesos i jesuites van tenir d'entrar al secluit Japo pel port de Nagasaki. Pero que vol dir que sigui rebesnet d'un samurai, a part de la questio folklorica?

Els samurais de Satsuma i en especial, el seu besavi, van ser els artifex de la restauracio Meiji. De fet, el seu besavi es un dels tres samurais que van dur a terme aquesta restauracio el 1868 davant de la perdua de poder del shogun Tokugawa per les pressions dels americans.

La restauracio Meiji es un dels fets mes insolits i interessant de la llarga historia del Japo. Moltes vegades es simplifica massa dient que va consistir en una revolucio que va col.locar un altre cop a l'Emperador com a cap de l'Estat i societat japonesa. Aixo es nomes parcial. La restauracio Meiji va consistir en una completa revolucio duta a terme des del cim mes alt de la societat i govern japonesos per a posar al dia i al mateix nivell l'aleshores atrassat, tancat, i tercermundista Japo i que el va dur en unes decades a ser una potencia mundial a l'alc,ada de les de l'epoca.

L'Emperador, com qui diu, no va fer res, sino que mes aviat el van fer servir per esdevenir un renovat simbol nacional, un semi-deu a qui tots els japonesos havien d'adorar en aquest nou ordre, doctrina i jerarquia nacionals establertes de manera piramidal i militar. Els artifexs d'aquest moviment van ser els senyors de Satsuma i Choushu, que van desbancar l'afeblit shogun d'Edo i s'hi van posar ells.

La idea era semblant a la que havia portat al Japo a estar tancat gairebe 300 anys: el perill foraster. Pel tercer shogun Tokugawa, Iemitsu, el perill que va portar-lo a establir el sakoku (prohibicio de que cap japones pogues abandonar l'illa, i que cap estranger hi pogues entrar sota pena de mort) era la influencia desestabilitzadora del catolicisme. Pels seus successors aquest perill els va portar a fer el contrari, es a dir, a obrir Japo al mon (amb compta-gotes i mitjanc,ant control gubernamental). Van pensar que no podrien mai guanyar a cap potencia estrangera continuant amb el pais tancat i atrassat als avenc,os occidentals, per aixo van obrir-se a la tecnologia occidental mantenint el pensament i tradicio japonesos.

I on estem ara? Parlava de l'Aso, el rebesbet, catolic i de familia de samurais, amant del manga i participant a les olimpiades com a tirador. El seu partit esta completament immobilitzat a terra per l'oposicio, que no els deixa fer literalment cap reforma, pero no es vol donar i que el contrari marqui ippon. Esta batallant com a desesperats per a tornar a controlar la Dieta.

Ho va intentar amb Koizumi, i amb Abe, que va plegar deprimit. Per mantenir-se fins a les seguents eleccions, van pactar que en Fukuda seria l'home de palla fins el seguent candidat, el definitiu. Ara tenim a l'Aso, que se suposa que sera el candidat fort per a les properes eleccions al parlament japones dintre de pocs mesos. Tot ha estat una coreografia estudiada i pactada pels membres forts dins del partit, els que no donen la cara, pero que en controlen les regnes. Aso es nomes el figurant que els pot portar a galvanitzar altre cop els vots de la poblacio ultra-conservadora japonesa. Si mes no, aquest candidat esta mes viu que la majoria de momies del parlament.

A mi, personalment i salvant les distancies abismals que suposa fer aquesta comparacio, em recorda al Mas, no pas pel seu caracter, sino pel seu posat, per la cara i la clenxa. Salut!

Silly Walks, Silly Dances and Silly World!

2008-09-22T11:11:00.006+09:00

Si us heu preguntat mai d'on surt aquest amor que els japonesos semblen professar per les canc,onetes amb coreografies, el ball tot coordinat, i les melodies enganxifoses, feu un cop d'ull als videos de sota. Els primers son d'un programa matinal per canalla. Semblen dels anys 70's pero us asseguro que els estan passant avui en dia.

Aquest em fa molta gracia, sobretot per la canalleta petita que balla sense saber que fer. De vegades es queden mirant ves a saber que, i la nena que fa d'animadora els intenta reconduir a que ballin alguna cosa coherent. He sentit que els nens son sempre diferents, pero el que he vist es que la canc,o i la coreografia son sempre les mateixes.

Aixo es el tipic de mecanismes en cadena. S'ajusta molt a la seva mentalitat 'premer botons'. Com veieu, tambe hi surt el ditet ditxos al comenc,ament. Despres es dona pas a la famosa danc,a del caminar. Sempre es la mateixa amb la mateixa musiqueta, pero els acompanyants canvien, aixi com la localitzacio.

Aqui en tenim una variacio mes curta i a sota, una de virtual, amb dibuixos 3D.

Pel final, el que m'ha fet mes gracia trobar: un tunning del famosissim sketch dels 'silly walks' amb la musica de l'algoritme de la marxa. Encara estic per terra trencant-me de riure!

El que per uns es un esport, pels altres es una collonada!

Decaleg de Raons

2008-09-21T12:42:00.003+09:00

Porto 3 anys al Japo. Es molt de temps, pero se m'ha passat molt depressa. La impressio que molta gent te a casa quan esmento que estic al Japo treballant es com si m'hi estigues de vacances. Pensen "que be, oi? t'ho deus passar molt be menjant cada dia sushi?". Zenzen chigau!. Viure al Japo es una tasca que requereix un esforc, considerable, i no parlem de que representa el fet de treballar-hi. Els costums, els valors, els interessos, son completament diferents i a voltes costa molt trobar-hi un ajust raonable.

Estava pensant que si hagues de resumir les meves experiencies hauria, per exemple, d'anomenar 10 coses que m'agraden del Japo i 10 coses que em desagraden. Si comenc,o pel cap davall diria que el que no suporto del Japo es

el clima: una xafogor terrible a l'estiu i un fred considerable a l'hivern.
les cases: lletges, petites, materials dolents, sense aillaments, poc modernes, i decadents. Caus.
les ciutats: lletges a morir, caotiques, monotones, provincianes, sense cap interes cultural, sense esdeveniments interessants. Poc amables per la fruicio de la vida d'una manera oberta. No hi ha una visio global de ciutat, nomes una apilamenta de petits barris de vida ultralocal i de molt curt abast.
l'entorn: tret de les muntanyes, llocs bastant poc accessibles o amables al passeig per altra banda, la immensa majoria del sol japones esta trinxat per l'asfalt, el formigo i les horterades, amb pals i cables electrics formant una teranyina que cobreix gairebe el pais. Es dificil mirar enlloc i no quedar asturat per alguna palanganada megalitica de formigo que bunkeritza el paissatge.
les carreteres: minuscules, il.logiques, ultra-cares, innecessaries de vegades i redundants d d'altres. Camins estrets, entorpits per cents de semafors i cruilles que no van enlloc; mal senyalitzades i de complicadissima orientacio.
mobilitat: moure's pel Japo es terriblement lent i car. Hi ha trens que paren gairebe a tot arreu, pero aixo far que per arribar a desti es tardin eons. Moure's a peu es tambe una proesa, ja que esta tot ple d'entrevancs i obstacles que dificulten la circulacio lliure en qualsevol direccio.
microvisio: els japonesos no veuen la imatge en una fotografia, nomes els pixels. Son incapac,os de focalitzar la seva atencio en res mes que no sigui el seu mon microscopic. Milers de regulacions fins als detalls mes infims, bonsaitzacio de la vida humana, reduida i cargolada. Nimieses minuscules ad nauseam que no duen enlloc, sense valor ni utilitat, detallisme malaltis i irrisori, diferenciacio innecessaria fins a veure dues gotes d'aigua diferents. Miniaturitzacio en tots els ordres de la vida. Gust per la complicacio innecessaria.
la buidor: Els detalls sense contingut, la forma sense substancia, les maneres sense esperit, la bona educacio per defecte pero sense interes, la mecanitzacio de les relacions humanes.
la poca tolerancia: al canvi, a la diferencia, a la sorpresa, a la improvitzacio, al que no es desconeix, al que no es pot controlar, a la vida, en general.
infantilisme: la visio global de la societat com a gran familia on els individus no son mes que nens que cal educar en tot moment i controlar per a que no es portin malament i no causin problemes en sortir-se de la filera d'altres conciutadans que marxen sobre les linies, visibles o no, marcades per pares/avis/mestres/encarregats/superiors/politics. Arreu hi haura una norma, escrita en un cartellet o per megafonia, que us indicara que fer i que no fer en cada moment i lloc de la vostra vida. No penseu, segui la filera, estareu segurs. Deixeu que el papa us guii.

En canvi, del Japo m'emportaria a Catalunya, si pogues, el

les dones: son el millor que hi ha al Japo, de la resta en podriem prescindir. Si els hi treiem el maquillatge, les formalitats, la distancia volguda de l'educacio i la tonteria del paper que moltes encarnen, en la seva majoria, son les uniques que tenen unes personalitats minimament desenvolupades com adultes. Son femenines i tendres, i poden ser dures sense ser histeriques bordenques. Tot i estar obviades de la realitat publica, maneguen el pais, molt mes del que elles mateixes pensen.
el menjar: la majoria nomes coneix el sushi, pero la cuina japonesa, tot i que de vegades no sembla passar de les sopetes, es bastant extensa. No arriba als nivells de la xinesa, ni en color ni sabors ni varietar (Japo es una terra pauperrima), pero les virgueries que ha vist a taula son de premi. Aixo si, us heu d'ajustar el llindar dels gustos, ja que aqui tot es 100 vegades mes subtil. Mencio especial te la pastisseria, estratosferia, tot i la seva novetat al Japo.
la responsabilitat: pot ser un defecte si es porta a l'extrem, el que els Japonesos solen fer, ja que no saben mai on posar el limit. Malgrat tot, si recordessim un pel el que teniem els catalans fa uns anys i que ens portaven a fer les coses be i impressionar a tot el mon, segur que ens aniria millor.
l'artesania: al Japo l'artesania de veritat (no pas els bunyols de fireta on 'fet a ma' acaba sent 'fet malament') encara sobreviu en una societat amb una industria bastant tecnificada. Els kimonos es pinten a ma, hi ha artesans que fan nines, instruments, eines de fusta, esculputres, tallen pedra, i un llarguissim etcetera de feines tradicionals on encara sobreviuen els artesan. La rao es perque els japonesos saben apreciar la qualitat en el preu.
la ceramica: es una de les coses que m'agradaria aprendre. No es com la porcellana xinesa, es una altra cosa. Formes i textures bastant organiques, aspres, boterudes, fins i tot, grolleres, pero que tenen aquell punt de la delicadesa del moviment d'una geisha.
la fusteria: la fusta pot ser un problema, pero tambe te molt d'interes si s'aplica com cal. Tot i que tinc alguns dubtes sobre els metodes de consevacio que empren (cap, en general), es notable la inventiva que tenen els artesans japonesos en fet tota mena d'artilugis i mobiliari adaptat per a tots els usos (dins de la linia pastiche del pensament japones) fets de fusta. Calaixeres-escales, llits-tauleta, etc. Cents de combinacions i trucs.
unitat: aixo es tambe un defecte si es pren en dosis massa altres. Els japonesos es passen de vegades, pero a nosaltres ens caldria un pel mes, ja que sent tant pocs i anant tots a la nostra, no arribarem gaire lluny i acabarem per disoldre'ns.
el servei: aqui si que n'hauriem d'aprendre i desterrar per sempre que qualsevol petarda et tracti com una merda en un comerc,. Pero no nomes esta en el tracte, la qualitat del servei japonesa es mes que aixo. Es la puntualitat en el servei, el fet que si et diuen que vindran a les 9, venen a les 9, que si envies un paquet avui arribi dema a primera hora, que es morin per servir-te, que corrin a atendre't, que si hi ha algun problema no refunfunyin buscant 1000 excuses per no cumplir amb les garanties, que puguis confiar amb que et resoldran els problemes en un temps establert, que no et vulguin timar ni cobrar coses que no estan estipulades. La contrapartida es, obviament, el preu. Pero es que al Japo entenen que la qualitat te un preu i que si el preu es alt, volen qualitat.
estar 'genki': aixo es un altre concepte que hauriem de copiar, i es aquesta 'obsessio' japonesa per estar en forma. Nosaltres ho entenen, crec jo, de manera massa exagerada. No es matar-se al gimnas per sobredesenvolupar els musculs amb una finalitat purament estetica, o fotre's una suada un dissabte al mati amb la bicicleta despres de mesos d'inactivitat. Els japonesos s'ho prenen amb mes calma i amb dosis molt mes petites. Caminar, anar amb bicicleta a comprar, fer estiraments, menjar poc, i tenir una vida fisicament activa fins i tot amb edats bastant avanc,ades. Cal dir que, com en gairebe tot, la metxa dels japonesos es curta i amb 4 estiraments pel mati en tenen prou. Son les virtuts de tenir cossos d'adolescent tota la vida.
cuidar-se: es una altra obsessio japonesa, que ens aniria be copiar. Aixo s'exten a tots els ordres de la vida, des de l'hora de menjar fins a l'hora d'anar a dormir. Tambe inclou la cultura dels massatges i tota mena de petites cures per eliminar els dolors, anar a prendre les aigues, i practicar una mena de patxorra budista que ratlla la indolencia malaltissa, i que contrasta amb aquesta mena d'ebullicio de rusc d'abelles que sol ser l'activitat de les grans ciutats japoneses.

Potser algunes coses positives poden ser negatives si no es prenen amb mida, i a l'inreves, les negatives passar a ser positives si se'n redueix la intensitat. Japo es un pais curios des de la nostra optica, amb masses topics i prejudicis de vegades; pero no crec que ho sigui massa mes que no pas la Xina, per exemple, o el que nosaltres ho som per a ells. Salut!

Nenes i Nens, o No Tant

2008-09-11T08:40:00.013+09:00

Per que als homes japonesos els agraden tant les nenes? Bona pregunta, tot i que m'assembla que es una visio parcial de la questio. Jo diria que no es que els agradin les nenes objectivament, sino que el que els agrada son els trets i comportaments infantilitzats en molts aspectes de la vida i, en particular, de les dones.

Si acabes de baixar de l'avio i et porten segons quins llocs pots quedar garrativat del que es veu i podries arribar a pensar, erroniament, crec jo, que tots els adults japomesos son uns complets pervertits que se la passen tancats al lavabo fullejant amb una sola ma revistes d'adolescents en bikini (aquestes revistes existeixen i son arreu) o perseguint noietes d'institut per veure'ls les calcetes.

No dire que aixo no passi, perque si, i potser mes asiduament que no pas a d'altres llocs, tret de Belgica, pero, com a tot arreu, son casos averrants, que es persegueixen criminalment, com a tot arreu. El que passa es que a nosaltres del Japo ens arriba una mica tot el que esta mes passat de voltes i es mes estripat, i clar, aquestes coses reafirmen l'esteriotip de follets tortuga que tenim dels mascles nippons.

Primer, crec, s'ha d'entendre que es considera elegant en una dona, que sol ser una mena de delicadesa i dolc,or en les formes de comportar-se, parlar, i vestir. Es podria dir que es una mena d'elegancia femenina japonesa, molt delicada i molt femenina, la qual els homes aspiren en trobar en tota dona, tant si es per casar-s'hi com si es la simple caixera del supermercat. Les dones al Japo han de comportar-se seguin aquesta etiqueta, sempre; si mes no a l'arena publica. Nomes amb els anys, se'ls permet una perdua d'aquestes maneres, fins arribar als extrems patologics de les obachan d'Osaka, que son un cas especial d'estudi per part dels mateixos japonesos.

Una versio d'aquest comportament es l'infantilisme. No es que els agradin els nens com si fossin pederastes, es que han trobat que una manera de llimar els conflictes en la interaccio interpersonal es suavitzar les maneres i aixo, penso jo, els ha portat a adoptar patrons de la infancia, com la dependencia o la poca assertivitat. Pero com en tot, n'hi ha que s'han anat passant i s'ha anat creant una mena de comportament infantiloide, sobretot entre les dones d'entre els 18 als 30 anys, que de vegades ralla un pel.

Consisteix en parlar amb la veu nasal i un to terriblement agut, fer carones i posats de nena malcriada, i deixar-se portar pel manso de torn i fer alguna revequeria quan no se li dona el que es vol. Aquesta dependencia, que en japones es diu amae, es un tret psicologic bastant japones i dificil de copsar des de la nostra optica occidental. El meu padri diria que tanta tonteria s'acaba amb un jec d'hosties ben donades, pero aqui al Japo crec que es un comportament volgut.

Una de les variants mes grotesques, crec jo, es tota la mandanga anormal dels meido kisaten i de tot el rollo moe. A qui els agradin les frikades japoneses, segur que ja saben de que parlo. Els meido cafes son aixo, cafes, on et pots pendre un cafe o fer un mos. La particularitat ve per les noies que t'ho serveixen, jovenetes vestides de minyones, pero no pas de minyones normals, sino de la idea trabucada que en tenen ells de com han d'anar vestides les minyones. El moe, paraula que soc incapac, de traduir, es una mena d'adjectiu amb que es qualifica el seu comportament.

Que es ser moe (萌え)? Solen parlar-te com si fossis l'amo de la casa, que torna d'un dur dia a la feina, supuren amabilitat i parlen amb un to que retira a la d'una nena completament estupiditzada per excessos de color de rosa. Fan tota mena de posturetes per fer-se les mones, i tot ho pinten amb cors i color rosa. Es una sobredosi de Candy Candy, com si resuscitessis al mig d'un episodi pler de floretes i llacets, amb gent a qui els salten espurnes dels ulls, una parafilia que ni en Freud es va imaginar que mai pogues existir. Ho podeu veure vosaltres mateixos al Youtube. Aneu mirant els links, i no us estranyeu de les coreografies ni de que tots ballin el mateix com a posseits, es que a les discoteques japoneses tothom balla el mateix a la vegada (!?).

Les noietes solen ser jovenetes (16~21) que fan baitos. Els clients, otakus? Suposo que hi ha de tot, pero Akiba (Akihabara 秋葉原) es el seu reialme. La frikada continua a una mena de locals on grups de アイドル, es a dir, idols, canten i ballen per a entretenir la gernacio de tarats. Perdoneu els que us considereu otakus, pero els d'aqui son realment tarats, mes que res perque com tot s'ho prenen tant seriosament i focalitzen les seves vides nomes en una cosa, el resultat es completament desequilibrat i demencial. En general, solen ser inofensius i nomes es dediquen a comprar merchandizing, fer fotos i obtenir autografs dels seus idols, tot i que n'hi ha algun que els assetga quan surten de la feina (les segueixen, assetjament molt comu al Japo). Son pervertits? Freud (Woody Allen en el seu defecte), rescuscita!!!

El fenomen Idol si que es curios, ja que, com en d'altres coses, s'ha canviat la causa per la consequencia, i ja no es que algu esdevingui idol de masses per ser famos en fer alguna cosa; aqui passa al reves, primer esdevens idol i despres, si tens sort, et fas famosa. Comencen de jovenetes, fent promocions de tota mena. Canten, ballen, fan posats, signen llibres amb les seves fotos, anuncis, promocions, etc. No hi ha res pervertit aqui, tret d'algun book on innocentment es deixen fer fotos en bikini mentres es banyen a la piscina, o portant la roba tipica de gimnastica. La perversio estaria en l'us que algu en pogues fer d'aquestes revistes i dvd's.

Tot nen, jove, home al Japo te o ha tingut una idol a la que devotament dedica els seus pensaments i de la que en compra tota mena de quincalla. Son amors platonics, com de Dulcinees, per a adolescents (fisics i/o mentals) que o be tene poca relacio amb noies o simplement tenen somnis amb alguna d'aquestes belleses. Les idols no tenen el sex appeal tan pujat de to com les presentadores del Disney Channel, i es valora l'ingenuitat i la innocencia. Si tene sort, aquestes noies poden evolucionar artisticament a cantants o actrius, o desapareixer de la nit al dia, com el 90% de talentos d'aquest pais.

Una solucio per aquestes idols es fer-se actrius d'AV (AV 女優). AV vol dir videos per adults, es a dir, pornografics. Mireu aquesta noia, Tina Yuzuki Rio, per exemple, que formosa i educada es en aquesta entrevista en un programa de la tele de Hong Kong. Sembla que no hagi trencat mai un plat mentre parla de els seves aficions, entre d'altres, els dolc,os i el portugues. Pero que no us enganyin les aparences, aqui se la veu mes natural i deshinibida. Aquest video esta ple dels estereotips mes normals dels AV japonesos, avorrits de per si, amb els kimochi ii, els gemecs, i el ditet omnipresent.

Pero hi ha coses mes sordides, com les rorikon o el enjo kosai. Resumint, el primer es l'atraccio per les lolites i tot el que envolta a aquest mon, mentre que el segon va molt en la linia de la mentalitat 'vending machine' japonesa i consisteix en quedar amb noies d'institut per tenir-hi relacions a canvi d'alguna compensacio pecuniaria o en especies.

Son perversions? La primera, penso, es pura pornografia infantil i hauria de ser delicte quan son fotografies reals. En el segon cas, per la part masculina, la perversio estaria en tenir relacions amb menors; per la de la noieta, la prostitucio. El que passa es que aixo ja es un altre question bastant discutible, sincerament, ja que no es tracta de violacions ni de abus de menors. Al Japo, com a Espanya, l'edat de consentiment son els 13 anys, i entre els 13 i els 18 hi ha una categoria anomenada prostitucio juvenil, que no es el mateix que abus o prostitucio amb menors (per sota dels 13). No em pregunteu si es o no legal, perque no ho se.

Recordeu que al Japo la majoria d'edat son els 21 i que hi ha coses bastant exotiques que son il.legals, com entrar material per adults al pais, ara mostrar el sexe en qualsevol mena de format grafic, des de manga, anime, tv, o fins i tot, pel.lis AV, que no puguis veure alcohol o fumar sota aquesta edat, pero que sigui completament legal que una noieta de 11 anys es faci fotografies en bikini i posats suggerents (gravure idols).

Responent a la pregunta de si els homes japonesos son uns pervertits, diria que us ho heu de mirar una mica amb uns altres ulls. A tot Asia es considera sexy que una dona jove es comporti infantilment, de la mateixa manera que a Europa l'edat sexy son dels 18~25 anys. Pero aixo no vol dir que siguin uns assalta-bressols, es un estereotip sexual, crec jo. De tarats n'esta el mon ple, pero aqui solen tenir molta cura de la canalla, la segureta de la qual es vigila molt, i per a les dones en general, hi ha fins i tot vagons de tren exclusius per a elles a certes hores i dies. Algu dira que si n'hi ha es perque els necessiten. Segur, pero es que al Japo es solen posar la tirita abans de la ferida i aplicar solucions radicals a problemes petits.

Els chikan (痴漢, assetjadors) no solen fer el que surt a la portada d'aquest video, "l'assetjador de estudiants d'institut al tren", sino que solien tocar el cul o fregar-se mes del compte en hora punta, o seguir-te des de l'estacio fins a casa. A Catalunya, s'acabaria amb un moc, una clatellada, o be una patada a l'entrecuix. Al Japo, les dones no solien queixar-se mentre les magrejaven i han hagut d'esperar anys a que el govern hi faci alguna cosa. Ara pots anar a la preso per tocar un cul, sigui cert o no.

Malgrat tot, es evident que el Japo es un pais on els encanta certes coses que nosaltres considerariem pervertides o truculentes, com aquest infantilisme que es arreu: hi ha coses kawaii fins a la sopa, tant que embafa. Tambe es cert que hi ha un problema de maduresa emocional de certs sectors de la poblacio, sobretot masculina (resteu uns 15 anys de mitja a la majoria d'homes per saber de quin peu calcen, tret dels mascles alfa i als senseis). Pero aixo te mes a veure amb aquesta mena d'educacio borreguil que els agrada tant.

Salut i que no us toquin el cul!

Cardar al Japo (II)

2008-09-09T13:04:00.002+09:00

Al post d'abans m'he centrat mes a l'ambit public, el que es fa amb els amics i amb els companys de feina, com si s'anes a l'onsen o a fer unes cerveses. Es aixi com es viu el sexe al Japo, si mes no entre els homes. Es una cosa bastant oberta, accessible, assequible i amb molta varietat i disponibilitat, com qui va a prendre una pasteta a una cafeteria. No hi ha, pel que em sembla a mi, gaire estigmatizacio, ni per un costat ni per l'altra, tot i que si ets dona no sols anar dient que el bolso que t'has comprat l'has pagar fent hores extres amb els teus encants. Pero els japonesos son molt practics i no gaire donats a la filosofia ni la moral massa complexa, i els tabus son tabus a mitges.

Per que hi ha tanta oferta? Suposo que es perque hi ha molta demanda. Es que els homes japonesos son especialment fogosos? Sincerament, es tot el contrari. A que es deu doncs aquesta necessitat? Jo tinc les meves teories, pero no estan contrastades. Per una banda, penso que als japonesos els fa moltissima mandra el flirtejar. No saben per on agafar una dona i, a mes, senten panic al fracas, amb el que tot junt, fa que els sembli una molt millor solucio anar a cal professional a que hi posi remei, si pot ser, sense haver de moure mes que un ditet, triar d'un menu i deixar que et facin la feina. Pels que no es puguin pagar la presencia real, sempre hi ha alguna mena de mandanga virtual o amb dibuixets que t'alleugeri l'existencia.

L'altra rao es que a les parelles japoneses el sexe no es una part important per establir la relacio conyugal. Es un topic, pero no deixa de ser cert: els japonesos es casen perque toca i per a tenir canalla. El sexe, doncs, es simplement un instrument, i quan l'objectiu s'ha assolit, s'estronca. Aixi els matrimonis solen ser mes que res una relacio fraternal que no pas matrimonial. Una altra rao que jo he vist, i no m'interpreteu malament les dones, es que les japoneses quan es casen s'obachanitzen a mes no poder, passant a semblar les seves mares de 60 quan nomes en tenen 30. Aixo apaga la poqueta flama que podria quedar a una metxa de per si curta. Si hi afegim l'obsessio pueril que tenen els homes japonesos per les dones ridiculament infantilitzades, tenim un cocktail molotoff que, crec, explica perque hi ha tanta oferta marranota.

Les dones, per la seva banda, pateixen de dos mals. A mi em sembla que son puerilment exigents, moltes vegades fins a extrens ridiculs, com els d'una noia un dia que em va dir que nomes sortiria amb un home que li pogues oferir un trosset d'arrossar amb un cavall per passejar. No se si es perque a mi m'ha tocat torejar la generacio atontada per la bombolla i que encara no ha despertat d'aquest somni de princesetes de conte de fades, o si la generacio mes jove tambe va pel mateix cami, pero s'equivoquen de mig a mig.

L'altra es l'obsessio pel matrimoni que tenen que, juntament amb la simplificacio practica de la mentalitat japonesa, fa que es centrin nomes en relacions que les puguin portar a l'altar, perdent qualsevol altra mena de possibles contactes i afitant molt el ventall de possibles pretendents. Per aixo hi ha tant de solter que no pilla res i se la passa a base de autocomplaences cada cop mes trabucades i fora del mon, i solteres asexuades que desvien la seva pulsio sexual a comprar-se bolsos, anar a dinar amb les amigues i criar mascotes ridicules.

A mes del sexe professional, hi ha dues altres vies d'escapament habituals al Japo per tal de pillar. Una es la via amateur, la semi-professional, la de cap de setmana, i l'altra es l'adulteri, bastant extes i inadvertit, que no pas invisible. El sexe amateur es el que proporcionen certes dones a canvi d'un intercanvi pecuniari. No descobreixo res no, el que passa es que els nivells de sofisticacio japonesos son impressionants. No es nomes les pagines web on pots posar-te en contacte amb mastresses de casa per a que et vinguin a treure la pols el dia i l'hora que vulguis, es que hi ha tot un sistema de contactes via telefonica que impressiona.

Virtualment tothom te telefon movil al Japo, i solen tenir acces a internet. Amb aquestes dues dades a la ma, ja us podeu fer una idea de fins o pot arribar la xarxa de contactes. Hi ha locals que et venen llistes de telefons amb contactes disposats a fer certs favors. No hi ha gaire control, amb el que es ratlla bastant la il.legalitat. Tots son ulls grossos fins que de tant en tant es fa alguna redada i es dete a senyors encorbatats i noietes d'institut. S'ha d'anar en compte, ja que aquestes noietes poden ser bastant perverses, arribant-se a casos de xantatge que han acabat bastant malament.

La variant gratuita d'aixo el proporcionen els portals d'internet on hi ha de tot i per a tot. Tot esta en japones, pel que a mi se m'escapa bastant, malgrat que m'han arribat noticies que n'hi ha algun d'orientat a gaijins on s'hi parla angles. Parlant del mon dels gaijins, el Japo es un paradis, per poc que tinguis un pel de cara i presencia, que no es el meu cas. Si es sabes, molta gent que ara va a Cuba giraria les veles per intentar fer parada i fonda al Japo, pero aixo es una altra historia.

L'ultim aspecte relacionats amb la vida sexual japonesa es l'adulteri, bastant extes, sobretot a la feina. Sense voler ser sexista, s'ha d'entendre que el punt de vista femeni japones no es exactament el mateix que el de les dones occidentals actuals. Per una japonesa, l'objectiu principal de l'etapa entre el 20 i 30 anys no pes pas desenvolupar una carrera professional, es trobar un manso adient per a casar-s'hi, prou capac, per a poder-hi tenir fills i que mantingui la familia. Ras i curt. Per aixo, entre d'altres, l'objectiu principal de treballar en una empresa com a secretaria sol ser buscar aquest manso entre els empleats no casats de la mateixa.

Tanmateix, de vegades ni les japoneses son capaces de controlar tant els instints i els objectius, i apareixen histories adulteres pel mig. Rera d'aquest posat de noies bones que no han trencat mai un plat i pot haver una veritable maquina sexual, que es pot posar a 100% amb una senzilla mirada penetrant directa als ulls. Ells senzillament s'aprofiten de l'ocasio, encara que hi hagi un sentiment mutu, ja que tal i com esta muntada la societat, un divorci per canviar de parella sembla bastant improbable, tot i que algun cas hi deu haver.

Com les cases son poc aptes per les relacions sexuals degut al poc espai i falta total d'insonoritzacio, per no dir que son caus atestats de trastes en la majoria d'ocasions, si una parella de la naturalesa que sigui decideix passar una estoneta plegats en posicio horitzontal, no solen triar el cotxe per a fotre un clauet, si no que el Japo te un sistema molt mes practic, senzill i comode que s'anomenen els Love Hotels. No son hotels en sentit estricte, simplement edificis on pots llogar una habitacio per hores. La discrecio es tal que ni veus ningu ni a l'entrada ni a la sortida, semblen completament buits. Despres dels pachinko son els edificis horteres mes nombrosos del Japo. N'hi ha de tematics, i les haitacions estan ambientades i estan fornides amb tota mena d'accessoris. Es paga com qui paga el tiquet del parking, amb tota mena de menus i ofertes especials, nomihodai i tabehodai, com quan vas al karaoke. Es considera de gentleman que l'home pagui, tot i que he sentit que hi ha dones disposades a pagar fins i tot el 100% en cas que el manso tingui una feina precaria. Pero aixo si que no ho se, ja que nomes parlo d'oides!

Per la resta, els japonesos son una mica com els espanyols fa 30 o 40 anys en les questions de familia, bastant anticuats en educacio sexual, molt nyonyos i passats de moda amb la idea de romanticisme i relacions amoroses, i molt, pero que molt practics a l'hora de trobar o practicar sexe. De vegades, pel meu gust, fins i tot massa expeditius i simplistes, pero suposo que es part del seu caracter ultra-practic que els impedeix de veure-hi mes enlla de l'aplicacio immediata i minuscula, per no dir res de les vessants mes poetiques o idealistes, totalment inexistents al Japo.

Japo no es el pais de la metafisica, sino del menu amb fotografies i la maquina de vending!

Cardar al Japo (I)

2008-09-09T11:32:00.003+09:00

Sembla estrany, pero en tot aquest temps que duc escrivint en aquest blog, em sembla que no he parlat mai del sexe al Japo. Sera per pudor? vergonya? Pero avui en parlare un pelet (de cony, que es el mes fi que hi ha!) sense explicar intimitats ni tirar de topic, que segur que tothom en te algun al cap ara mateix. Avui el Gran Barrufet us explicara que hi tenen els japonesos al cap i entre les cames, que ve a ser el mateix.

Primer de tot, cal entendre que en qualsevol aspecte de la vida japonesa sempre hi ha dues cares, la que s'ensenya, la publica, la que es dur a terme entre iguals, superiors o inferiors, i una altra de molt diferent, que es la privada, la propia, la real, la volguda. A tot arreu es una mica aixi, pero al Japo, aquesta divisio es gairebe institucional i molt marcada. La vida al Japo es una enorme farsa que es viu en dos escenaris, de cara enfora i de cara endins. Aixi, amb el sexe i les relacions interpersonals entre adults i no tant adults, passa el mateix, o fins i tot mes.

De cara en fora, els homes i les dones mostren comportaments diferents. Les dones son mongetes modoses i sense perspicacia ni cap espurna picant. Estaria mal vist que una secretaria anes a la feina o rebes un client escotada fins a la gargamella o ensenyant un cuixam fins a les orelles. Nomes certes edats i certes ocasions permeten que les noies es deixin anar, i quan ho fan...passa el que passa, que exageren a voltes massa i tot.

Els homes, per altra banda, creuen que han de tenir una actitud masculina a tot hora. No us penseu pero que van en plan Curro Jimenez tot el dia. El que per a ells es ser masculi, a nosaltres potser ens semblaria una mica rissible, de macarrilla de barri o de vegades un pel monyes fins i tot. El que si tenen es una mena de posat 'passo de tot i m'assec aixancarrat', que em molesta particularment. Per altra banda, no es pot ser masculi i anar amb mariconera, vano i tovalloleta a tot arreu, i rentar-se les manetes abans d'anar a fer un riu!

Tothom te al cap l'estereotip 'que raros son els japos i com els agraden les marranades'. Es cert, vist des de la nostra optica, pero, em sembla, tot te una explicacio. Pels japonesos, si ho pot fer una maquineta, per que m'he de cansar jo fent-ho? Es aixi com hi ha tota mena de gadgets per a practicar sexe. Si teniu l'oportunitat, feu una volteta vora les tendes del Den-Den Town d'Osaka. Solen ser maquinetes pensades per proporcionar plaer a les dones, tot i que a mi em sembla que esta fetes des de la perspectiva masculina, que consisteix en tenir una dona sexualment submissa que es deixa fer tot els que es humanament imaginable. Si veieu alguna pel.li X japonesa sabreu del que parlo. Sempre surt un dit gratant, es una extensio de la mental.litat 'vending machine' aplicada al sexe. A mes, tenen una fixacio pels liquids llefiscosso i la introduccio d'objectes mentres noietes immobils no paren de gemegar com si ploressin.

Es comu i, pel que he vist, no gaire mal vist entre els homes, anar de pepes despres d'anar a fer un nomikai en sortir de la feina. De puteros n'hi ha a tot arreu, pero el d'aqui es curios de veure. A mi, particularment, ja em faria bastanta basarda haver d'anar a beure amb el jefe com per anar a fer marranades despres amb els borinots de la feina. A mes, la majoria estan casats i dissimulen molt malament. Malgrat tot, tenen poca metxa i no us penseu que anar de 'pepes' es tan especific com el que es fa als clubs de carretera de la N-II.

En general, pot acabar consistint nomes en una cosa tant innocent com anar fer petar la xerrada amb noietes precioses en un club o bar d'hostesses. N'hi ha de totes les menes i literalment caldria una enciclopedia per explicar-ne tots els ets i uts. El nivell d'atencio al client es magestatic, com arreu que vagis al Japo. Tu ets l'emperador en persona, i les noietes vindran corrents a atendre't de la manera mes encisadora i dolc,a que mai hagis vist. Molts homes nomes necessiten parlar amb algu una estona, que els adulin i els pugin la moral. Es una mena de prozac interactiu que es prenen periodicament i de forma totalment publica, com qui va a fer unes tapes. Aixo si, es tot teatre del bo; i la broma pot sortir terriblement cara.

Les noies no son 'perdidas del arroyo', solen ser universitarie que es treuen un pico magrejant l'ego de carallots d'oficina. I son molt, molt maques. Tambe hi ha la versio masculina, per a dones de mitjana edat amb calers; moltes son mestresses de casa d'homes que no paren mai a casa i busquen passar una estona amb algu que els digui que maques i precioses que son. Pot semblar infantil, pero la majoria de vegades tot acaba en aixo, res de sexe, sobretot amb les dones clients, que no hi solen estar interessades, segons diuen.

Si despres de parlar, algu creu que necessita un pel mes d'intimitat, es possiblem quedar amb la noia en questio fora d'hores per a anar a fer un sopar. Per alguns es un pel sordid, pero es habitual trobar en un restaurant a homes que no valen ni un pito envoltat per un parell de magestuoses preciositats, com en aquella escena inicial de la Llista de Schindler, quan el Schindler paga le beure i les noies d'un munt de oficials nazis. D'altres poden necessitar llocs amb mes contacte fisic, aleshores hi ha tot un assortit de locals on s'ofereix al client tota mena de serveis, des de cafes on pots veure les calces les cambreres (o el que hi ha sota, si no en duen) , fins al magreig de noies, escurades de xiulet, o complets, amb nacionals o estrangeres.

No us penseu que aixo es res sordid al Japo, es com entrar a menjar sushi a un restaurant. A Osaka, per exemple, hi ha tota una zona, Kitashinchi, on esta ple de carrers plens fins als topes de clubs d'hostesses, envoltats de tota mena de tendes d'accessoris, floristeries, roba, vins i xampanys, pastisseries, restaurants. Es un autentic paradis on tot esta a ma per fer passar una estona inoblidable al client. Si hi fas una passejada a l'hora d'arribada de les noies, els carrers es converteixen en una veritable desfilada de models.

Pels que no s'ho puguin permetre, hauran d'anar a vora el Dotounbori, on hi ha un barri sencer de clubs d'hostesses amb menys manies. I si no sabeu on triar, tot esta pensat! Als japonesos no es agrada triar, prefereixen que algu els faci la feina, fins i tot per anar a tocar pelut. Hi ha petits locals on pots fullejar entre cents de fotografies fins que trobis la noia que te el que busques. Tot esta classificat, en categories, gustus, perversions, colors, etc. Aleshore, els mansos del local et fan la gestio i et porten fins a la mateixa porta del lloc on al deesa que busques treballa. Aixi de convenient, aixo es el Japo!

No us porteu a engany, no tot es el que sembla al Japo: no totes les hostesses es deixen fer de tot, ni totes les que es deixen fer de tot son japoneses. Com he dit, la majoria de hostesses solen ser estudiants universitaris o secretaries durant el dia, que passen de fer de baito (treball temporal que solen fer els estudiants universitaris) per treure's uns calers extres per comprar-se el que els interessa (roba o bolsos) o fer un viatge a Europa. A mes, no es tot tenir una cara bonica, cal tenir conversa i saber tractar els clients, la majoria salarymen d'empreses, fastiguejats de la vida, pero tambe directius i presidents de companyies, gent bastant dificil de tractar. El boom va ser durant la bombolla especulativa, durant la qual les mateixes companyies pagaven aquestes despeses de representacio.

Al canto fosc, com a tot arreu, hi ha la prostitucio il.legal, controlar pels yakuza, amb filipines i russes a les seves files. Diuen que hi ha connivencia amb la policia i els estaments oficials. Mai hi solen haver redades (nomes testimonialment), i el curios es que moltes d'aquestes noies entren al pais amb permisos de treballa legals que la rigurosissima administracio japonesa atorga. Solen estar a la categoria de treballadores d'espectacles, varietats i entreteniment. Suposo que dins de l'entreteniment hi cabe moltes mes coses que no pas explicar acudits.

La Pinicula!!!

2008-09-08T11:40:00.003+09:00

No se si us hi heu fixat, pero solc parlar bastant de cinema. No es que en sigui cap expert, ni ho pretenc, pero m'agrada. Suposo que es una questio familiar i que durant la meva infantesa, a falta dels passatemps mes contemporanis com l'Internet o els video-jocs, a la tele nomes hi feien pel.licules; aixi, poc o molt, sempre n'he tingut una certa tirada.

Parlar de cinema al Japo es fer referencia als 7 Samurais de Kurosawa. Es com el gran Manitu del cinema japones, imitat arreu i amb gran influencia internacional. En Kurosawa era un tipic artesa japones a l'hora d'aconseguir els efectes mes subtils amb les tecniques de l'epoca, minucios fins al paroximes, i conegut per ser un petit dictador a l'hora de treballar, bastant en la tonica comu dels caps japonesos, pels quals l'objectiu es sempre el principal, per sobre de les persones o els medis. Aixi els hi va, o aixi ens va a nosaltes.

Anant cap a l'estacio aquest mati, com sempre, passo per davant d'una cartellera de cinema i, per curiositat, hi faig un cop d'ull a veure que hi ha. Una de les mes grans decepcions al mateix dia d'arribar al Japo va ser descobrir que el lloc on havia de viure estava terriblement lluny de qualsevol cinema. Tambe vaig descobrir que la televisio hi solien fer molt poquetes pel.licules durant la setmana. Una altra decepcio va ser quan vaig veure la (pesima) qualitat d'alguns cinemes i la lentitud en la renovacio de la cartellera i la falta d'alternatives a l'hora de triar una pel.licula, per no parlar del preu desproporcionat que costa una entrada aqui (1.800 yens).

Temps mes tard van construir el mega-super-hipermercat al costat de casa i, si mes no, hi ha un dels cinemes mes grans d'aquesta zona, bastant pagesivola i amb molt pocs alicients, tant paissatgistics com d'entreteniment, per altra banda; be, a no ser que la vostra idea de passar una tarda entretinguda sigui anar al Pachinko, quedar amb una menor a olorar-li les calces, menjar ramen bullent en plena canicula estival, o morir deshidratat enmig d'un camp d'arros foradat per milers de picades de mosquits vorac,os.

De totes les pel.licules que fan al cinema, nomes hi sol haver una o dues d'occidentals, es a dir, d'americanes; la resta son produccio nacional. De tant en tant hi ha algun bodri lacrimogen corea, els experts en fer nyonyades ensucrades per a que les obachan, que avorrides de fer l'arros bullit de cada dia per un marit que es mes un moble que res, s'esbargeixen plorant com a bledes mentre es miren aquests drames de contes de fades moderns, amb 'galants' que ploren al costat de les seves estimades en coma mentre per la finestra cauen bolves de neu i una musica de piano et percuteix l'enteniment.

Les pel.licules japoneses actuals son en la seva majoria esperpentiques, tant en la tematica com en la seva qualitat visual. Jo definiria unes poques categories que emmarquen gairebe totes les pel.licules que, fins ara, he vist que s'estrenen periodicament als cinemes japonesos. Com en tots els ordres de la vida del bon japones, hi ha d'haver un sobredosi de histories gambaristiques. Ultimament sembla que ataquen amb els esports, i veig que ara n'hi ha una de baseball. No son com les americanes, pero, en les que cal guanyar; aqui es mes una cosa de realitzar un somni, i son tambe bastant lacrimogenes.

Pero no tot son esports, ja que d'histories gambaristiques n'hi ha de molt curioses, com la d'un senyor que volia ser comic tradicional japones (un magisteri), o la subcategoria 'fricades gambaristiques', que solen ser histories de 'losers' que no es mengen un torrat i que un dia tenen la bona idea de fer un canvi radical a les seves vides a veure si pillen alguna cosa tendre. Ara n'hi ha dues de noves, una en la qual un paio sense cap mena d'interes i avorrit de la vida es disfressa de cantant de jevi a l'estil dels de Kiss i trionfa entre les nenes, i una altra en que un trajo magic canvia la fesonomia i actitud d'un bufo, que converteix en una mena de sexy playboy venedor de grans magatzems.

Com veieu, semblen fetes expressament per aquest 20% de verges de 35 anys que diuen que hi ha al Japo, perdedors nats amb feines cutres que no tenen pebrots d'afrontar la vida de cara i necessiten maquillar-se o posar-se una disfressa per transcendir la seva mediocritat. En un pais de vides petites tancades en habitacions petites, crec que sera un boom de pel.licula.

Una altra categoria consolidada son les 'que maco era el meu barri', pel.licules costumbristes que solen descriure la historia d'una familia, carrer, grup de cases o barri. Acostumen a estar ambientades a l'epoca just anterior/posterior a la guerra, i la historia sol perllongar-se diverses decades i generacions. M'imagino que aquestes van dirigides a les retines de les iaies, per a que totes plorin fins a quedar satisfetes, mentre veuen vides paral.leles a les seves, amb histories comunes, petites, properes.

Son molt de l'estil 'La gran familia', pero sense els estirabots d'en J.L. Lopez-Vazquez. El constumbrisme japones es bastant sensibler i de plorera facil, i no te, pel que em sembla, els nivells de caspa hispana del Landisme o el freakisme de putiferi de chiringo de platja del Pajares&Esteso. Tiren mes a la familia Alcantara, pero sense Seccion Femenina ni Falange. A mes, sempre hi ha un leitmotiv gambaristic, tant sigui personal, com familiar o nacional. A mes, sempre palma algu. Una mica com aquelles pel.licules del Joselito en les quals s'havia de fer una col.lecta per operar una nena cega a Alemanya, amb miracle inclos.

Una cosa que em sorpren bastant, en general, de les pel.licules japoneses es el genere de pel.licules noia + animal de companyia. El patro sol ser bastant repetitu (com tot aqui): la historia quotidiana d'algu que te alguna mena de problema o trauma, i que la aparicio d'un animalet (mascota) li ajuda a superar. Son com una mena de diaris de nenes fleumes, i els animals solen ser gats. Suposo que van dirigides a les puber - jovenetes, que no solen ser tan hardcore com les europees, i tenen una passio bastant desenvolupada per la nyonyeria, les coses flonges, i la dolc,or espessa.

Com a col.lofo, em deixava les pel.licules de por, molt famoses entre nosaltres per les seves versions americanes adaptades mes al public occidental i amb factura mes acurada. Sempre tenen elements supernaturals, de fantasmes i esperits, pero em semblen un pel diferents de la tradicio occidental, molt marcada encara pels estereotips romantics (castells, cementiris, nits de pluja, etc.). Els esperits japonesos castiguen mes que no pas viuen en pena. Em semblen les pel.licules mes originals i interessants, malgrat que segurament tiren de histories populars que desconec i que els falla la factura, pocs medis i actuacions poc naturals. Ja vindran mes tard els americans a fer-ne un remake ple de pseudo-teenagers sobredesenvolupats de gimnas i mamelludes de silicona.

Que tingueu una bona pel.licula, barrufets i barrufets!

Ponyo, Ponyo, Ponyo, Sakana no ko....

2008-09-01T11:04:00.007+09:00

Estan per tot arreu; cada dia n'hi ha mes i son una nosa i si et piquen, couen bastant; fins i tot en alguns llocs diuen que et poden matar. Apareixen per la sobrepesca, per depredar els fons marins, arrossegant tot el que es troba, esquilmant els seus depredadors naturals, que nosaltres ens mengem felic,os a taula. Son el resultat de la nostra propia fam, barrejada amb una falta conscient o inconscient d'interes pel que passa lluny dels nostres ulls. Son les meduses.

Les meduses eren aquells essers mitologics, germanes de les Gorgones, que convertia en pedre tot aquell que goses mirar-la a la cara, envoltada de serps, com en aquell mosaic famos trobat a Tarragona, que et segueix amb els ull alla on estiguis. Les meduses son les dones que duen metzina a l'interior i poden arruinar-te la vida. Cal anar en compte amb els largs tentacles de les meduses, siguin de veriat o de ficcio.

Pero hi ha una altra manera de veure-les. En un mar decadent, d'un mon decadent, infestat de meduses i brossa, apareix Ponyo-ponyo, com el Patufet sota la fulla de col, que un nen que juga a la platja troba un dia. Es un peixet petito i bufo que vol creixer i fer-se persona, com en Pinoccio, pero mari. Aquesta es l'historia de la ultima pel.licula d'en Hayao Miyazaki, que es omnipresent al Japo i que sembla haver commogut tambe a la critica del Festival de Venecia. La canc,o, si mes no, es molt enganxosa, com les meduses.

Aqui podeu veure la nena que canta la canc,o, aixi com la coreografia (recordeu, no hi ha canc,o al Japo sense coreografia aerobica) de les meduses que ballen entorn seu. No patiu si us salta la llagrimeta, es en Ponyo-Ponyo, el peixet mes dolc, i tendre del mar, i la pel.licula s'ha fet per aixo, per tocar la fibra mes sensible. Gaudiu-ne, Barrufets!

PD: Els dos paios que ballen al costat de la nena, que a mes apareixen a tot arreu, suposo que deuen ser els compositors de la canc,o, malgrat el punt 'rarito' que li donen al video que hagues quedat sense cap mena de dubte infitament millor sense un parell de mansos de sexualitat dubtosa vestint frack.

Sento-kun o Manto-kun?

2008-08-28T13:38:00.003+09:00

Quina mascota per la ciutats de Nara us agrada mes?

La de l'esquerra es diu Sento-kun i la de la dreta, Manto-kun. Aquests nom necessiten mes explicacio.

Sento-kun es un budita amb banyes de cervol, ja que a Nara hi ha el Budha enorme al temple del Todai-ji. A mes, els cervols yonkies del Nara-koen son tambe molt representatius d'aquesta antiga capital (to), que te mes de 1000 anys (sen, en japones). Tota aquesta barreja, molt tipica japonesa, es el que dona lloc a aquesta mascota per la ciutat. El resultat, com podeu observar, es vomitiu i ofen a qualsevol, especialment, crec jo, als budistes. Us imagineu al Nen Jesus amb banyes?

L'altra mascota es en Manto-kun i es una mena de croqueta que porta com a barret la teulada del famos temple esmentat abans, el Todai-ji. Manto es una lectura un pel lliure de l'antic nom de la ciutat, que te la gracia que tambe vol dir 'capa', com la que la croqueta porta lligada al coll, com si fos una mena de superman. Tambe observareu que no s'han oblidat de col.locar-l'hi banyes, en record dels cervols de Nara. El pastiche es considerable i el resultat, igualment horrend.

Si no vaig errat, Manto-kun va sorgir com a alternativa a Sento-kun, ja que aquest no va agradar gens els comerciants de Nara, que l'havien d'exhibir a les seves tendes. El problema es que Manto-kun no mata, tampoc. Suposo que ara els tocara decidir entre el menys dolent, com en politica. Ja veurem com acaba la batalla. Tanmateix, jo demanaria una petita reflexio: cal una mascota per identificar una ciutat quan n'hi ha milers d'altres i ningu no en recorda cap a no ser que sigui especialment horrorosa?

Seients cargolats i cames curtes

2008-08-28T11:32:00.006+09:00

Seure al Japo es incomode de mena. No nomes es perque tot es petit o perque moltes vegades no hi ha ni taula ni cadira a on seure, sino que quan n'hi ha alguna, solen tenir les potes tan curtes que acabes seient tot arronsat com un mitjo.

A mi, que no soc pas massa alt (172cm) em solen acabar fent mal els genolls de tanta arronsamenta gambinca i haig d'estirar les cames com puc, fent nosa a la gent que deambula a la vora. Reconec que faig nosa, pero es que n'estic fins al cap d'avall que se m'adormin les cames d'estar ajupit com un cuc.

El disseny general dels bancs i cadires sembla pensat nomes per la seccio de malabaristes nans del circ de Soleil. No nomes es que tot sigui de dimensions esquifides per a gent molt repetita, es que de vegades estan col.locades en posicions que son bastant dificils d'arribar-hi. El summum de la cargolamenta el te, pel que he vist fins ara, alguns models antics de la companyia d'autocars que agafo cada mati per anar a la feina (Nara Kotsu).

Els medis de transport al Japo, en general i tret dels trens bala Shinkansen, semblen extrets d'una pel.licula de postguerra del realisme italia, com aquella del 'lladre de bicicletes'. Els trens funcionen i tenen aire acondicionat, pero son d'un disseny esgarrifosament carrinclo i passadissim. Pero els autobusos de linia, barrufins meus, semblen sortits d'un nodo sovietic.

Com podeu veure a les fotografies, l'interior es bastant esperpentic, proper al malson orwellia de 1984. A part del linoleum omnipressent en el pais del nyigui-nyogui i el tergal, podeu veure les cortines que fan servir per tallar qualsevol bri de llum que provingui de l'exterior. Una altra cosa que esgarrifa son els capc,als dels seients, no tant barrocs com les puntes de coixi dels taxis, al mes pur estil vanova de la iaia Paquita, pero fets amb el plastic mes pur que la industria quimica nippona pot oferir. Deuen ser facils de rentar amb lleixiu.

Pero el que mes sobta, si mes no a mi, es, per una banda, la mida ridicula dels seients, mes propis d'una classe de parvulets que no pas als d'un transport public, i la col.locacio especialment incomoda dels mateixos. Podeu apreciar per les fotografies com cal seure en aquests seients, cosa que fa impossible la comoditat, sense oblidar els barrots i respatllers tant apegats que encaixonen el cos i el fixen a romandre immobil i contorsionat.

Com que en aquest pais no es deixa res a la improvitzacio o la lliure eleccio, sino que tot esta planificat fins als detalls mes microscopics, suposo que hi heu haver un estudi de disseny en algun lloc del pais on hi ha un expert i uns quants deixebles dediquen la seva completa existencia al disseny d'interiors de transports publics especialment incomodes, seguint la tendencia espartana que emana subconscientment dels japonesos de matar de soca-rel qualsevol manifestacio de gaudi, plaer, o fruiment.

Aquests seients son una eina mes de tortura de l'esperit per a cargolar-lo com si fos un bonsai fins que s'adapta al gran pla que han de seguir tots els esperits de les gents d'aquesta illa. El que passa es que a mi, sincerament, se'm fan molt, molt incomodes. Salut, i que segueu de gust!

fruita o caviar?

2008-08-28T11:15:00.005+09:00

Una cosa desquiciada del Japo es el preu de la fruita i de la verdura, que estan completament fora de mare. No sembla humanament possible que facin pagar 680 yens (4.25 euros) per DUES peres, 580 yens (3.7 euros) per dos pressecs o 498 yens (3.1 euros) per uns quats gotims de raim. Heu de deixar de pensar en kilograms, i comenc,ar a pensar en peces de fruita o verdura. Ho podeu veure per vosaltres mateixos,

Tanmateix, aixo no es res enfront del robatori del segle: les sindries i els melons. Els melons son mes aviat una mena de melonets petits i rodons, i poden tenir preus astronomics, com ara 6.000 yens o mes (37.5 euros). Pero mireu la fotografia de la sindria, 9.800 yens (61.25) i la tenen tancada en una gabia!!!

I la penca (1/6) d'una sindria normaleta val 398 yens (2.5 euros), es a dir, que la sindria sencera son uns 2388 yens (15 euros). Us animeu a fer una macedonia?

To Be or Not To Be....

2008-08-20T14:18:00.002+09:00

To be, or not to be: that is the question:
Whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, 'tis a consummation
Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause: there's the respect
That makes calamity of so long life;
For who would bear the whips and scorns of time,
The oppressor's wrong, the proud man's contumely,
The pangs of despised love, the law's delay,
The insolence of office and the spurns
That patient merit of the unworthy takes,
When he himself might his quietus make
With a bare bodkin? who would fardels bear,
To grunt and sweat under a weary life,
But that the dread of something after death,
The undiscover'd country from whose bourn
No traveller returns, puzzles the will
And makes us rather bear those ills we have
Than fly to others that we know not of?
Thus conscience does make cowards of us all;
And thus the native hue of resolution
Is sicklied o'er with the pale cast of thought,
And enterprises of great pith and moment
With this regard their currents turn awry,
And lose the name of action. - Soft you now!

Plorem, plorem, que ja riurem despres!

2008-08-17T12:35:00.002+09:00

Com pot ser que un lluitador de Judo d'unes dimensions properes a les d'una nevera es posi a plorar com una canalla per haver perdut un combat? Era japones; amb aixo esta tot dit. Plorar es de nenes, menys al Japo, on en ma vida havia vist plorar a tant homes fets i drets. No ho he vist directament i nomes em guio pel que he vist a la televisio, pero no son nomes les series de sobretaula, on sembla que s'ha facin les olimpiades de ploramiques, sino tambe amb personatges reals.

L'ultim aixi de sonat va ser el alcalde d'Osaka. Osaka es una ciutat dificilment descriptible i comprensible per ningu que mai hi hagi estat. El referent mes proper que us puc esmentat per a que se'n pogueu feu una ideas es Blade Runner, del Ridley Scott. Es curios, perque uns anys despres, aquest director en va fer una altra que justament passa a Osaka (Black Rain). Osaka esta igual ara que fa 20 anys. Nomes ha canviat en que la ciutat esta completament arruinada i totes les infraestructures s'han anat rovellant i envellint fins assolir un grau de decrepitut inaudit.

Com he dit, Osaka esta en la mes absoluta idigencia economica, en part, com a resultat de la bombolla dels anys noranta i, tambe, per una molt mala gestio per part dels seus politics que en nombroses ocasions han redefinit el concepte de corrupcio i pocs escrupols a l'hora de administrar els bens publics. L'alcalde d'aquesta enorme ciutat amorfa, que s'esten mes com una tumor que no pas com una urbs, es va fer famos per sortir en els medis plorant perque el govern de Tokyo els va retirar una serie de subvencions i inversions que sembla a ser necessitaven per a poder revitalitzar alguna de les moltissimes zones degradades i 4rt mundistes que la ciutat te.

El govern de Tokyo segurament necessita els cales per a tapar algun dels forats que els politics de per alla dalt tenen per costum de fer. El meu idol es l'Ishihara, un creti certificat que fa de Tontilla de Tokyo. Aquest, entre d'altres coses, va posar en dubte la utilitat del frances i dels francesos per les matematiques, donat el 'estrany' sistema de numeracio (allo del quatre-vingt per dir vuitanta, per exemple). Una manera bastant infalible per detectar pallussos, a part de per les bestieses que diuen, es veure quins amics tenen. Un dels amics d'aquest era el Mishima, un altre de la mateixa corda. Aquest es va suicidar rollo samurai; l'Ishihara, pero, no els te tant a lloc i nomes es dedica a arruinar bancs.

Tornant al tema, el senyor alcalde es va posar a plorar com una marieta perque els havien retirat les subvencsions. Tanmateix, els d'Osaka, que son molt de la conya, ja s'han aprofitat de la imatge patetica i han fet un nou omiyage de la ciutat que es una galeta farcida de anko (una mena de pasta feta d'un fesol dolc,) amb un dibuixet gravat on surt una caricatura de l'alcalde plorant com una bleda. A nosaltres ens falta inventiva i iniciativa: per quan un nino que parli tant malament com el Tontilla? o uns carquinyolis de record on es pugui llegir "tant durs com la cara del ZP"?

No se si d eu estar on ben vist, pero es molt comu que els homes plorin en public al Japo. Des d'esportistes a famosos. Ploren quan guanyen i ploren quan perden. Ploren sols i ploren acompanyats. Es un pais de ploreres. Nosaltres, en canvi, som mes aviat de caguarrines. La caguem dia si dia tambe, faci sol o plogui. Ens caguem a les calcetes fins i tot abans que ens ho demanin, gairebe per educacio i cortesia, com alguns diuen, pero aixo es un altre tema.

En resum, si voleu plorar obertament per qualsevol cosa, amb llagrimes copioses i sense haver de sentir el ridicul de semblar una neneta ploramiques, veniu al Japo, que sembla ser un pais "crying-friendly". Salut!

Els Pirates de Nyigui-Nyogui

2008-08-15T10:06:00.005+09:00

Hi ha unes quantes cosetes que encara avui em sorprenen del Japo. Direu que son bestieses, pero a mi, de vegades, m'arrenquen un riure sobtat i d'altres, em fan agafar un cop de geni que els pelaria. Ara veia a la tele un anunci sobre ves a saber que. No se que passa pero la creativitat dels creatius publicitaris, d'aqui i d'alla, la trobo d'allo menys creativa: no recordo mai que anunciaven!

Be, doncs, en aquest anunci hi apareixen un grupet de canalleta tota vestida amb els omnipresents xandalls de fer gimnastica mentre mengen el dinar. En primer pla hi ha una nena molt bufona que riu com de la manera mes pura carregada d'ingenuitat. Tots riuen. Pero el que m'ha saltat a la vista es la visio d'un noi amb un pegat a l'ull. Es allo dels ulls dropos, que de petits al col.legi es tan comu. A casa t'hi posen un pegat de paper enganxat, si no recordo malament, o si portes ulleres, unes que bloquegin la visio de l'ull mandros. Aqui no! aqui vas amb un pegat a l'estil pirata!

Que es un pegat de pirata? Doncs, es un pegat que va fermat al cap amb una beta llac,ada a l'entorn del cap. Es esperpentic i el primer cop que ho vaig veure gairebe caic a terra de riure. Pobra canalleta, que han d'anar pel mon amb aixo al cap. No tenen prou amb les mascares que tambe han de dur l'ull emmascarar? hahahaha!!!

Que es el que em fa mes gracia? es la manera que tenen de cordar el pegat. Jo l'anomeno el sistema japones de lligar. Fan el mateix amb els cascs. Enlloc de que del pegat en surti nomes una beta a cada costat i que es lliguin a la part posterior del cap, en surten dues menes de nanses a cada costat, i son aquestes nanses el que es lliguen entre si mitjanc,ant una beta. Es complicar molt la feina? Potser, pero aixo fa que el pegat quedi aparentment bastant ben subjectat.

Amb els cascs passa igual: enlloc de sortir nomes una tira que passi per sota la barbeta, hi ha dues menes de nanses que cauen per sota les orelles, i son aquestes nanses les que es lliguen mitjanc,ant una tira. La visio es de portar una galleda al cap, pero sembla que aixo no els importa gaire. En el cas del pegat a l'ull, em recorden aquelles pel.licules de la IGM, amb infermeres vestides de blanc nivi i ferits amb venes entorn de cap estirats en immenses sales d'algun convent perdut de Franc,a.

El pegats em porten a partlar de les crosses japoneses. Son del mateix estil que fa 50 anys, de fusta i van col.locades sota l'aixella. No se si es que en tenen moltes en stock i fins que no les trenquin totes no les canvien, o es que es part de la mania de fer tot de fusta i que sigui el mes incomode possible. No ho se, pero jo crec que les d'alimuni que van subjectades al colze son bastant mes practiques i pesen menys. Es amor a les velles tradicions? o es que no hi ha cap companyia japonesa amb que n'hagi desenvolupades unes d'exactament igual a qualsevol de les que qualsevol lloc del mon ja te de fa decades (veieu que no suggereixo l'opcio de la importacio perque fer-ho al Japo es una empresa titanica).

Aquestes coses son habituals al Japo: la ultima maquina ultra-automatica per coure grans d'arros de la manera mes especifica i perfecta, al costat del tradicional i poc igienic cubell de fusta de tota la vida per bullir l'arros. Un dels sistemes mes arcaics que m'he trobat es el de les galledes d'aigua preparades per si hi ha algun incendi en algun dels milions de temples i templets de fusta que hi ha esbargits a qualsevol raco del Japo. Algu creu que son efectius? Sincerement, estudiant els registres d'incendis de la majoria de temples i edificis de fusta del Japo (com a minim, qualsevol temple s'ha cremant almenys 2 o 3 cops al llarg de la historia), doncs, no em convenc, gaire el sistema.

Pero el premi, per mi, de futilitats japoneses, son les contramesures que els bancs, oficines de correus i algun comerc, tenen per fer front a un possible robatori. Son unes pilotes plenes de pintura taronja. Si algun lladre (japones, s'enten) entra a robar, despres de fer la reverencia usual i abans que surti per la porta, se li llenc,ara la pilota que petara i l'empastifara de pintura de color buta. Aixo l'identificara com a lladre i l'incapacitara per sortir corrent i escapar. M'agradaria saber quin es l'index d'efectivitat d'aquest sistema i que passaria a casa si davant d'algun kinki dels de sempre o dels de l'est se li llenc,a una d'aquestes pilotetes el mig de la feina.

Aixi es el Japo, pero!

Marieta cistelleram tu que vas a fer cistells...

2008-08-14T14:33:00.006+09:00

L'altre dia estava amb la Barrufeta triant unes musiques per il.lustrar un slideshow que preten fer. Em va demanar que si volia hi incloes alguna canc,o catalana o espanyola. Aleshores va surgir el dubte. Que hi puc afegir que s'entengui davant una audiencia japonesa? Sembla trivial, pero no es facil de resoldre. Posare algun exemple.

Imagineu-vos que voleu triar una canc,o que us identifiqui a vosaltres i al lloc d'un veniu. Quina farieu servir? Jo, teoricament, ho tinc facil. Soc tarragoni, doncs, nomes cal emprar alguna de Els Pets, com ara "Tarragona m'esborrona" o "Bon dia!", pero els efectes no van ser els esperats. Si penseu que aqui no saben el que es el "rock agricola" ni les festes majors, i els treieu la poetica de la lletra, el que et queda es nomes soroll dificil de situar.

La musica iberica es dificilment exportable a audiencies japonese, pel que veig. Si treiem les marmellades killes amb les quals personalment passo bastant d'identificar-m'hi, el que queda es incomprensible des d'aqui. No es la llengua, ja que tant provincia es aqui el catala com el castella, es que els estils no son comprensibles. Per exemple, vaig provar amb alguna de l'Alaska, que per mi, es una de les cantants mes originals i interessants d'Espanya (la resta es bastant lamentable, per cert). No hi va haver sort. Mes soroll.

Vaig anar provant Perets, Manolos, Serrats, Llachs, Pau Rina, Sisa....amb la "noia de porcellana" del Riba hi va haver mes sort, tot i que les queixes son sempre les mateixes: introduccions massa llargues que no van enlloc, i massa lletra que mata la melodia. Despres vaig passar al repertori tradicional, hi alguna cosa vam trobar. La conclusio va ser que les canc,ons catalanes son dificils de sentir. Com s'enten aixo?

Sincerament, no ho entenc del tot. Es cert que si no entens la lletra, l'unic que et queda es la melodia, i que si aquesta no es atraient, doncs, res de res. La musica que vol ser internacional ha de tenir alguna qualitat que atragui a totes les audiences, siguin d'on siguin. Els americans, tant criticats sempre, aixo ho saben fer molt be, aixi com els britanics. Fins i tot en castella, els iberoamericans ho fan mil vegades millor que els iberics. A Europa, jo diria que nomes els italians se saben vendre be; la resta, no surt de cases seves i gracies.

La musica que agrada al Japo es bastant particular. A part de la musica internacional que poc o molt se sent arreu, hi ha el que s'anomena j-pop. Es tota bastant igual i molt enganxosa, a part de semblar tota cantada per nenes amb mocs al nas. No hi entenc de musica, pero m'hi jugo que els patrons que es degueixen per fer-les son tots molt semblants. De fet, son molt enganxoses i predictubles.

Tambe esta bastant extes entre els japonesos mes grans una mena de musica semblant a la tradicional que seria mes parangonable a la musica lleugera en diferents graus, fins arribar a coses mes hardcore com l'enka o d'altres mes lolailes japoneses. Una cosa que em fa gracia d'aquestes canc,ons es que solen ser totes bastant tristes, on hi plou molt (ame ga futteru...) i sempre algu se'n va (els japonesos son molt nyonyos), i sempre, sempre, sempre l'estructura de els canc,ons es la mateixa: introduccio instrumental, crescendo amb repeticions de les estrofes, i un pum-pum que marca una mena de culminacio de la canc,o. Sempre hi ha aquest ximpom.

Jo me'n vaig amb la musica a un altre canto, per avui. Que vagi be la calor, barrufets!

Homo Olympicus

2008-08-13T09:30:00.009+09:00

Tinc uns dies de festa obligada, estic a casa, a fora hi fa una calor que empasta. Miro el Nadal contral el Hewitt. No hi entenc de tennis, pero aquest xiquet es bo a la pista. Va tot guarnit de la marca Nike i d'una bandereta que sembla l'espanyola. Sembla un pitata, amb pantalons per sota el genoll i mocador lligat al front. Be, pirata i de Mallorca son gairebe sinonims, i que no se m'ofengui ningu.

M'ha semblat veure un dels meus idols veient el partit; el Minguella, pero no n'estic segur. Encara que tampoc m'estranyaria gens. Em sembla que amb els cales que aquest paio te a la butxaca, venir a veure els Jocs es peccata minuta; i aixo si paga res, que ja se sap que com millor conectat s'esta, menys coses s'han de pagar de la butxaca, sino que li expliquin al Bourbon King.

Aixo dels Jocs es una camama que s'hagues mort si no hagues estat per la falera dels paisos per mostrar que grans que son i per la televisio. Quina audiencia tenen, per exemple, uns campeonats del mon de badmington? i de judo? Doncs, el 90% dels esports olimpics son de l'estil. La diferencia esta en les grandioses ceremonies d'inauguracio i clausura, que son espectacles essencialment televisius per atraure les audiencies de tot el mon. Aquest es el veritable ham, a part de poder veure moltissims esports com si fessim zapping.

El primer, si no recordo malament, en utilitzar els Jocs per mostrar la seva superioritat fou en Hitler i la seva distopia nazi. No descobreixo res, pero es bo fer-ne memoria. Despres es va utilitzar com una mena de teatre de titelles durant la guerra freda entre els blocs, a veure qui allargava mes. Aixo els va mantenir candents. Despres va passar a ser un gran sistema de publicitat per les capitals que els celebraven. Barcelona n'es un exemple paradigmatic; de no ser coneguda ni pels veins, ha passat a ser una mena d'icone per uns i una maquina de fer cales per d'altres.

Ara li toca el torn a la Xina, que encara pensa amb la mental.litat dels 60's pero amb una nova energia capitalista que la guerra freda no tenia. Aqui tenim una nova guerra, una nova era de blocs economics montruosos, i la Xina n'es un tros enorme. Els xinesos va a totes, i en 5 anys en veurem els resultats. No us cregueu que tota la Xina es nomes els que fabriquen les cancarries que es venen al tot a 100, es molt mes: una cultura mil.lenaria amb un potencial huma immens.

Una cosa que em va semblar curiosa de la ceremonia d'inauguracio: una de les parts feia referencia als caracters xinesos. El caracter que van mostrar es 'he', que vol dir pau o harmonia. Aquest es un dels ideals dels orientals, l'harmonia. Si us enrecordeu de la pel.licula 'l'ultim emperador', al palau l'emperador mana des de la sala de la 'gran harmonia'.

No crec que nosaltres entenguem de la mateixa manera les paraules pau i harmonia. Per ells es mes una questio d'ordre (social) d'on emana l'harmonia i, per tant, la pau (d'esperit) i la tranquil.litat. Per mi l'harmonia es mes una questio estetica, de proporcions, de bellesa; i la pau, l'absencia de conflictes, pero l'ordre social hauria d'emanar d'aquesta pau, i no al reves.

Aquest concepte d'harmonia es el que al Japo se'n diu 'wa' (和) i que fa servir el mateix kanji. Esta tant imbricat a l'esperit japones, que fins i tot es sinonim de Japo i de qualsevol cosa japonesa. De fet, l'antic nom pel Japo, Yamato (大和), es transcriu com a 'gran harmonia', i tenia com a capital 'Heian-kyou' (平安京), l'actual Kyoto (京都), la capital de la tranquil.litat (hei 平) i la pau (an 安), despres de traslladar-se des de 'Heijo-kyou' (平城京), l'actual Nara, la capital del castell de la tranqil.litat.

Com veieu, aquest concepte, el wa, es l'ideal de gran part de les cultures orientals, malgrat es pugui aplicar de manera un pel contradictoria com ara que un castell es digui de la pau o que el Yamato fos, per exemple, el buc de guerra mes gran que mai s'hagi construit; una mena de Titanic que el Japo va construir durant la IIGM i que va acabar d'igual manera.

Malgrat tot, de petit vaig aprendre a malfiar dels paisos que en el seu nom duien les paraules 'democratic' o 'popular', de la mateixa manera que un no es pot refiar de les urbanitzacions que duen per nom alguna referencia a paratges naturals, ja que el nom sol ser nomes el record del que s'ha perdut. El 'he' xines, com el 'wa' japones, son nomes un ideal i en aquests paisos tenen per costum recordar-te'ls sempre de dalt a baix, per a fer callar els de sota.

De la mateixa manera, els Jocs, que a l'antigor eren una mena de celebracio religiosa/politica de la qual no en queda res, tenen uns ideals que defensats per personatges de la talla del marques de Samaranch, doncs, desllueixen bastant i necessiten una actualitzacio. A altius, citius, fortius, hi hauriem d'afegir ultranationalisticius, corruptius, drogatius. Pero siguem positius, i no nomes en dopping.

Aprenguem d'aquesta cultura antiquissima, xalem veien gent suada per la tele, sobretot les jugadores de voley-platja, i visquem tots plegts en harmonia, encara que nomes sigui una paraula ideal de vida efimera. A fora hi fa massa clar per brandar i la platja queda massa lluny.

Viure a la babia

2008-08-04T11:16:00.003+09:00

Com sabeu, el Japo es un pais on els perills son una amenac,a constant. Tot i que sembli evident que no s'ha de posar els dits a cert llocs com ara portes automatiques, ascensors o qualsevol mecanisme que estigui en moviment automatic, hi ha una infinitat de cartells i missatges sonors que no paren de recordar-te que cal fer atencio a que les portes es tanquen, l'autobus es mou o que les escales mecaniques estan pujant.

Malgrat tot, per una questio de nombres, de grans nombres, la quantitat de persones que dia rera dia pateixen accidents curiosos quedant-se enganxats en les situacions mes inverosimils sembla no tenir aturador. L'any passat sembla a ser que la canalla tenia la tendencia a enganxar-se les sabatilles de goma de colors que es van posar de moda a les escales mecaniques, en concret, en la petita separacio que hi ha entre l'esglao mobil i el cos fix de l'escala. Sembla impossible, pero hi van haver mes de 10 casos. Suposo que aquest any deu ser un credit de lliure eleccio a les escoles i no ho he tornat a sentir. A mes, van pintar una ratlla groga a gairebe tots els esglaons del pais demarcant la zona segura del mateix. A Alemanya vaig veure que hi havien posat una mena de faldo amb un respall, de manera que si hi posaves el peu massa aprop notaves un frec que t'alertava.

Ahir, pero, un altre fet insolit va succeir: unes enormes escales en una exposicio de Tokyo es van parar sobtadamentm, provocant que un bon nombre d'usuaris patissin lesions (cops i talls). La noticia fa riure, tot i ser certa. Com pot ser que les escales mecaniques mes lentes de la terra provoquin res un cop s'aturen? Es que la gent que hi anava muntada estaven a la babia? Si, hi estan sempre. Els japonesos tenen una manera bastant curiosa de navegar per les zones publiques; en general, caminen terriblement a poc a poc i no solen mirar enlloc tret de la punta de les seves sabates, i si miren, no hi veuen.

Ahir m'estava al centre comercial de davant de casa intentant passar-me la calor i l'avorriment de viure en un lloc sense cap mena d'alicient intel.lectual ni paissatgistic. Tinc comprovada mil vegades el fenomen quantic de la materializacio d'un japones en els llocs mes impensables. Si t'estas esperant dret a 30 cm d'una paret, no pateixis que en menys de 2min apareixera algu que voldra passar entre tu i la paret. Si estas parat al mig d'un passadis, veuras com la gent, que no mira per on va, se't tirara a sobre. Passa sempre!

Ahir feia molta calor i no dec ser l'unic que s'avorreix sobiranament a casa si hem de jutjar la gernacio que hi circulava per dins del centre comercial. Per mi son com la Rambla Nova de Tarragona, tret que esta coverta i no hi veus ni el cel ni el mar des de cap mirador. Empero, hi pots mig passejat, mirar botigues, prendre un cafeto i seure a llegir un llibre a la fresca dels aires acondicionats. Pero ahir, barrufets, estava de gom a gom!

Primer una iaia se'm va quedar palplantada al costat de la taula esperant que acabes de menjar-me els udon frets i poder pillar ella la comoda taula que m'havia firat per mi. Les obachans no tene vergonya, ni al Japo ni enlloc. La senyora, amb tota la cara del mon, es va seure i se'm va quedar mirant, mentre m'acabava els ultims filets de tallarines. En un altre circumstancia, l'hagues engegat a prendre vent, amb un bon moc si hagues calgut, pero alla, estic en inferioritat estrategica, i la iaia va guanyar la partida.

Despres, mentre esquivava la gent, vaig poder arribar al lloc on m'agrada prendre'm un cafe i llegir una estona. Tenen una mena de butaques i les noies que et serveixen son molt maques de veure. No obstant, vaig topar gairebe de cara amb un parell de paios que es pul.lulaven sense rumb. El millor va ser el noi que estava tant pendent del seu pentinat que ni veia per on anava. Sempre he cregut que es passen amb aixo dels pentinats, pero portar pinces de cabells, laca fins a les crestes i bolso no son actituds massa masculines, per molt ampli i sensible que aquest mot s'hagi tornat ultimament.

Tornant a l'accident de l'escala mecanica, deia que no puc entendre com pot haver passat alguna cosa aixi, mes que res, per que les escales aqui son molt lentes i no crec que es noti gaire si es paren o no. El que deiva passar, com sempre, es que anava plena de gent que estava completament desconectada de la realitat, es va parar de sobte i van caure un sobre l'altre com una gran pilota, escales avall, sense que s'hi pogues fer res. Una mica es una metafora del pais, una gran escala mecanica on tot va molt a poc a poc pero d'una manera automatica que fa que la gent senzillament se'n despreocupi i visqui a a mes absoluta babia i inopia. Un dia es para (es va parar de sobte, de fet!) i tot cau com un castell de cartes. Ah! la companyia de les escales es Otis...a veure que els passa a aquests; espero que no facin el passarell com els de Schindler.

El ring-ring

2008-07-31T13:12:00.002+09:00

Quan va obrir la porta mai s'hagues imaginat el que li arribaria a passar aquell mati. Feia calor, i com cada dia, s'havia aixecat tard del llit, entresuat i amb mal ale de boca. De cap a la dutxa, per treure's aquells efluvis de la nit anterior. Es renta les dents i prengue el primer cafe del dia. Mentre, escoltava la radio, la matiexa brossa de cada mati. Feia temps que havia perdut l'interes pel que aquella colleta de carallots li poguessin explicar de bon mati, pero no era capac, de passar sense el soroll de les seves converses ridicules mentre esmorzava.

Tenia la tassa a frec de la boca quan senti el ring de la porta. "Qui cony deu ser ara!?", va exclamar, amb signes evidents d'emprenyamenta. "Es aixecar-te i que et comencin a emprenyar!". No hi va fer cas. Li tocaven sobiranament els bemols haver de respondre a cap missiva mentre menjava. Pero el ring es va fer pesat, repetint-se un i altre cop. Ring! Riiing! Riiiiiiiiiiiing!!!!!!!!!!. "Redeu!!! ja vinc!!!". S'aixeca d'una revolada, cau la cadira per terra, i d'un bot es planta davant de la porta.

En aquell moment tenia l'adrenalina a la sang i pensava que podria fotre escales avall a qualsevol que estigues a fora tocant-li la pera de bon mati. Tenia per costum mirar per forat de la porta, no fos que hi hagues algu amb una Biblia a la ma, disposat a salvar-lo per la resta de l'eternitat. "Us imagineu viure tota l'eternitat amb aquesta mena de genteta? resant i llegint aquest panflet mil.lenari per sempre mes? Abans em faig animista!", pensava.

En mirar pel forat no hi veie res ni ningu, pero el timbre continuava sonant. "Com es aixo?". Obrir la porta i, efectivament, no hi havia ningu, pero el timbre no parava; ring! ring! riiiing!!!. Al principi no savia que pensar. Era un fanasma? un esperit? un curtcircuit? No en sabia treure l'aigua clara. Va sortir de l'apartament i s'ho va mirar des de fora. On era el timbre? No el sabia trobar!

Ara si que estava asturat; era incapac, de situar on era el timbre de la porta. No hi era, pero be el sentia. S'estava tornat ximple? Algu li havia pres el timbre i li havia deixar el ring? Va reflexionar uns moments i finalment ho va veure clar. Se li havia penjat la porta! Per aixo sonava i sonava com una boja. Era la primera vegada que li passava, pero ho havia sentit a dir. Aquelles portes tenien aquest problema; no podia dir que no li haguessin avisat, ni que el venedor l'hagues enganyat, pero ell, tossut com sempre, i veient el preu, va pensar que no seria tant, i que si algun dia es penjava, doncs, que ja la despenjaria.

En principi semblava senzill: despenjar una porta? No en tenia cap experiencia, i les uniques coses que en sa vida havia despenjat, a part d'un parell de quadres i a un amic seu, doncs, eren ben poques. Corregue cap al dormitor, recordava haver guardat el llibre d'instruccions de la porta a la tauleta de nit. Hi buscar al capitol de "Despenjamentes" el procediment per la seva porta. Model PU-2008. En 5 linies s'ho pulien:

1) obrir la porta
2) sortir-ne
3) tancar la porta
4) obrir la porta
5) entrar-hi

Ara ho tenia clar! Tornar corrents a la porta i hi aplicar el procediment, mentre la porta encara cridava i cridava, com si l'estiguessin violentant. Per aleshores, un cop aplicades les instruccions, la porta va callar de sobte. Semblava que funciones! "Ho veieu? no era tant difici!", pensa. Es aixi com la porta emprenyadora, que s'havia passat mig mati rondinant, calla per sempre. Tant va funcionar que el timbre no va sonar mai mes. Pero estava content, ja que ara podria esmorzar, dinar i sopar sense que ningu el molestes mes, mai mes.

Embolica, que fa fort!!!!!!

2008-07-30T17:10:00.003+09:00

Vaig portar unes galetes d'omiyage comprades a l'aeroport a l'ultim moment. No es que no penses en els meus amics a l'hora de portar-los-hi algun detallet, va ser que simplement no vaig tenir temps material per a fer-ho, a banda que no se mai que dur!

El que els va sorprendre mes, fins i tot mes que la marcianada d'estar-se menjant unes galetetes que teniren nom de personatge de dibuixos animats (o es al reves?) que veiem tots de petits i que tinguessing gust de pop (unes galetes?), es que cadascuna d'elles estiguessin embolcallades per separat. Es com si en anar a prendre l'hostia a misa (suposant que us agradin les galetes que alla reparteixen) us en donguessin una dins d'un sobret individual. Oi que fliparieu? doncs, els meus amics, en veure que anaven per separat van que dar parats!

5min al Japo es suficient per adonar-se'n del que vol dir embolcallar les coses. Aqui tot va embolcallat, i es molt usual que fins i tot les galetes hi vagin per separat. Es una completa bestiesa i malbaratament de material? Des de la nostra perspectiva materialista, si, es una autentica animalada. Les caixes van embolicades, i dins i torna haver una altra celofana separant els pisos, i cada pis te les galetetes dins de bossetes individuals. De vegades hi ha mes embolcall que galeta, per dir-ho d'alguna manera; i si en mengesssis gaires, et trobaries envoltat per una muntanya de paperines com si fossin clofolles buides.

Pero aixo es nomes la nostra percepcio, entre mercantil.lista de posar-hi el minim per obtenir el maxim, i la nova onada represora del dogma ecologista, que entre els seus manaments hi ha el de reduir la generacio de residus al minim. Pels japonesos es, senzillament, una questio gairebe inquestionable. Per que, doncs, tanta bosseta?

Jo ho he preguntat innombrables vegades i, fins i tot. he estat apunt de saltar a sobre d'alguna noieta que s'entossudeix en embolicar-me el que acabo de comprar en un infinit bucle de paperines. Una de les raons es la climatologia. Com el temps es molt humit, una solucio per evitar que els aliments es facin malbe es embolicar-los per separat de manera que els que no s'han consumit encara no quedin exposats a l'atmosfera.

Una altra rao es que les galetetes poden ser per elles soles un omiyage (record) que es porta a algu quan has anat de viatge. Per la ment japonesa el que compte son les formes i no pas la substancia, es per aixo que a l'hora de fer un regal, el que compta es fer el regal, no pas el regal. Per aixo solen portar llepolies per menjar com a regal, no pas postaletes o figuretes. Obren la caixa i cadascu de la feina en pren una. Per aixo es important tres coses, que totes vagin embolcallades per separat, que totes siguin iguals i que totes portin el nom del lloc d'on son originaries, de manera que en sigui facil la identificacio.

Pero la rao mes genuinament japonesa, crec jo, que soluciona l'enigma de tanta bossa per a tant poca cosa es que senten que s'es descortes donant un objecte que no va cobert d'alguna manera. En un programa de tele vaig sentir la resposta d'una botiguera quan li van preguntar que en pensava de que s'intentes reduir el nombre de bosses de plastic utilitzades per embolicar els productes que els clients compren; ella pensava que seria de mala educacio donar al client el que ha comprat sense bossa, nomes a la ma directament. Aixo em va fer pensar.

Als comerc,os japonesos et tornen el canvi amb una exquisitesa extrema, ordenat i classificat, al contrari que la resta del mon, on senzillament te'l donen i de vegades, te'l llencen. Es de mala educacio donar un objecte que no va embolicat? Sembla que es el que inconcientment pensen, i no nomes dels regals, sino del que s'ha comprat tambe. Suposo que vindra d'aquest terror per mostrar o assumir com son les coses realment, que els porta a amagar-ho tot dins de capes i capes de roba, d'amabilitat, de falses rialles, de parets, de portes, de llenguatge vacuu, etc.

El Japo es un pais embolicat, molt embolicat, i quan has tres una capa, descobreixes que a sota n'hi ha una altra, i una altra, i una altra, i una altra, i....be, no se pas on s'acaba. Suposo que cadascu s'atura a la capa que mes li agrada, fins i tot els mateixos japoseso estan recoberts per diferents capes, tots embolcallats per les seves bossetes invisibles que els separa uns dels altres, per a que tanta proximitat no els transtorni. Hi viuen a dins isolats dels que tenen fisicament al costat, abstrets, abduits, amb la percepcio capturada dins de les seves petites bossetes, dins d'una immensa capsa, amb milers de pisos i compartiments. Per saber com son, has de trencar la bossa, ja que ells mai en surten. Que vagi de gust!

Ehpein is difereng!

2008-07-29T19:36:00.006+09:00

Atencio, Barrufetes i Barrufets, a la noticia que acabo de llegir a "el Pais":

Casi la mitad de los españoles no conoce idiomas extranjeros

EL PAÍS - Madrid - 29/07/2008

Casi la mitad de los españoles (49,7%) no sabe hablar otra lengua que el castellano, según un estudio publicado ayer por la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas). A pesar de ello, la mayoría de los españoles considera que saber idiomas es muy importante, incluso una necesidad, en un mundo globalizado.

El conocimiento de lenguas es desigual entre comunidades. En algunas, como Castilla-La Mancha, Andalucía o Cantabria, los que sólo conocen el castellano rondan los dos tercios del total. Los datos provienen de una encuesta realizada a 2.489 personas mayores de 18 años. En el tro lado, en Cataluña y Baleares, menos del 25% de la población declara desconocer lenguas extranjeras, aunque Funcas avisa que en estas comunidades bilingües puede haber un efecto de mala interpretación de la pregunta.

Sólo el 13% de los obreros conoce algo de inglés, frente al 48% de ciudadanos de clase alta y media alta, mientras que más de la mitad de los jóvenes de entre 18 y 24 años considera difícil aprenderlo. Sólo el 5% de los mayores de 25 años reconoce tener un nivel avanzado. Un 55% de los mayores de 54 no manifiesta interés en aprender otras lenguas.

Según el documento, la renta per cápita, la coexistencia de dos lenguas oficiales y la mayor apertura cultural parecen influir en el desigual conocimiento de lenguas. "El sistema educativo no ha corregido, ni a tiempo ni con eficacia, las barreras de la enseñanza insuficiente y poco eficaz con relación a los idiomas extranjeros", según el estudio.

Be, jo diria que ni "extranjeras ni nacionales", nomes cal veure algun/a tontillo/a del Govern. El curios es que sempre ens toca a nosaltres passar per tancats, tossuts i gairebe per cretins per voler parlar la nostra llengua a casa nostra (on, sino?), pero mireu les dades. Res de nou, per altra banda: Espanya es un pais de garruleitors que, malgrat dedicar-se en una part important al turisme, son incapac,os d'emetre un sol so en res mes que el seu patois particular.

Segons ells, per anar pel mon cal saber castella, la llengua universal de fabrica de tot deu. Per la meva experiencia, per anar pel mon el que cal es saber entendre's, sigui amb la llengua que sigui, la que toqui al lloc que toqui. Pero no deuen pensar aixi la immensa majoria d'espanyols, o be no es mouen gaire. A mi, sincerament, que fotin el que vulguin, pero que no m'emprenyin gaire: Jo a casa, nomes la meva, i a fora, la que toqui, si la se. Salut i calor!

Catalunya des de fora

2008-07-23T15:20:00.002+09:00

Torno a ser al Japo despres d'uns dies passats a casa. Encara duc a sobre els efectes del jet-lag i em sento desorientat i apatic. Be, crec que es el jet-lag, tot i que no n'estic segur. L'efecte que mes percebeixo, a part de la descoordinacio de les hores de son amb les del dia, es la desorientacio, sobretot, temporal. No tinc una sensacio correcte del temps. O potser es que ja soc aixi de natural!?

Es molt estrany tornar de casa d'un havent-hi estat tan sols uns dies i nomes com a turista. Provoca una sensacio estranya veure a la gent fent el que feies tu cada dia i que et sembli una cosa exotica, pero a la vegada natural i coneguda. Anar a passejar o prendre's un granitzat en una terrassa, xerrar amb la familia o els amics, fer un cafe i llegir el diari, anar a la platja o muntar del no res un dinar campestre.

Una altra sensacio diferent es la que suposa moure's per un pais que esta bastant buit, sense grans barreres arquitectoniques (que obviament existeixen), amb una mancanc,a palesa de rotulacio, cartells, i informacio, amb espais encara oberts, lliures, on pots veure el cel com des d'una finestra de bat a bat. Poder travessar el carrer per on un vol, sigui o no permes, es un exercici de llibertat personal que s'acaba per enyorar visquent en un pais completament deliniat, marcat i pautat.

Com sempre, l'aparenc,a de la gent tambe s'evidencia diferent; no nomes en la obvietat de la cara, sino en el vestir, moure's, parlar i comportar-se. A Catalunya sembla que a l'estiu tothom vagi vestit de cooperant d'ONG a la jungla africana. No es nomes la moda made in Decathlon, mes o menys adient, es la quantitat d'accessoris de dificil exportacio com son la ferralla facial que molta gent porta, els tatuatges o els pentinats 'grunge', a un pas dels dels homeless, pero distingint-s'hi per les marques.

La gent, sobretot el jovent, sembla moure's com si estiguessin en un programa de tele, amb una mena de simpatia de coleguita que pot arribar a ratllar de vegades. Obvio els modelatges palanganeros de barriada chunga, amb cotxes de serie amb tunejats tambe de serie, musica canyi, posat de porter de discoteca, i llengua..., be, com definir com parlen? mes aviat son grunyits. N'hi ha d'autentics, pero ni ha molts d'imitacio. Suposo que es l'estetica que s'ha anar imposant en aquests ultims 10 anys des dels medis de masses i que la gent simplement s'hi adapta. Es una llastima, sincerament, que el model que la canalla d'ara imita sigui el d'un garrulator amb exces de substancies prohibides a la sang.

Despres hi ha tot el mon dels benevolents, una mena de supra-rac,a humana de gent bona que nomes treballen per la resta. Son aquests que no van de turisme sino que viatgen per aprendre i creixer com a persona, no compren roba sino que ajuden adquirint roba solidaria de paisos en vies de desenvolupament. Abans hi havia el Domund i els negritos de l'Africa tropical, i ara tenim el paroxisme solidari i ecologic, amb bestieses com el casc budista per reduir els accidents de carreters, les festes solidaries, o la fruita ecologica. Tot aquest papanatisme vacu es veu en la mena d'anuncis que he hagut de suportar durant les estones d'immersio televisiva que he practicat per posar-me al dia amb la ronya nacional.

Suposo que son els dos pols mes contraposats de la nostra societat, i pel mig hi trobem la resta de mortals, els micro burgesos, els que de jovens son com els nengs pero de grans volen ser dels solidaris amb visa or. Com en tot, pel cami se'n queden molts, i els Carrefours n'estan plens a vessar. A mi, personalment, tot plegat em sobta i em diverteix una mica, ja que el canvi fa que ressaltin mes les veritats locals comunament acceptades. A casa ens sembla la ultima anar a fer un viatge de creixement al raco mes perdut del Tadjikistan o estrenar un 4x4 ecologic per anar a trinxar margens pel Pirineu. Pero aixo, barrufets, aixo nomes ens ho sembla a nosaltres.

De la mateixa manera que quan torno al Japo i els vec de nou, no puc deixar de sorprendrem per l'immensa lletjor arquitectonica del pais, l'encongiment general de les personalitats, l'exces de maquillatge de les dones, tant a la cara com a les formes, o el posat esqualid i pussilanime dels homes, voldria coneixer quines son les coses que sobten als que venen de fora a visitar Catalunya. Sera l'exces de fums dels cotxes i dels que els condueixen? Massa teca a taula i panxes en creixement constant? Massa cordialitat? Massa efusivitat? Massa crits? Massa energia? Massa...? Massa de tot, en general? Si, som un pel excessius.

Les nostres converses, per exemple, solen ser inacabables estira-i-arronses de veure qui la diu mes grossa o be qui te o no rao, tothom hi posa collerada i s'enraona la major part de les vegades sense massa coneixement, en canvi, al Japo solen ser una mena de bany maria d'explicacions de experiencies en torns, sense posar-se massa fort en res i no venir ni anar a enlloc. Ningu no sol questionar el que l'altre diu, si mes no, davant seu i es solen acceptar habitualment els arguments d'autoritat. De la mateixa manera que els llenguatge estructura el pensament i ens defineix fins a cert punt com a individus que pensen, les converses i la seva dinamica descriuen, per mi, com les societats s'estructuren, i s'hi evidencia com es desenvolupen les relacions entre els seus membres.

Descobrir Catalunya des de fora provoca la mateixa sensacio que un te quan un dia descobreixes qui es la teva familia vista per algu que en parla, i que potser no la veu com tu creies. Es com mirar-se un mati al mirall i entendre que les petites mentides que ens expliquem tots nosaltres sobre com som son nomes aixo, mentides; petites, pero mentides al cap d'avall. Tothom en te, i no passen de ser pedac,os per anar fent. Es aixi com la veig ara, un pais apedac,at que va fent.

Tsuki-mi Bukkake o que t'esquitxin els fideus mentre mires la lluna

2008-07-02T15:54:00.002+09:00

Soc un complet fracas! avui no se que m'ha passat, pero tots els planetes s'han confabulat en contra meu per a que perdes l'avio. Se que direu que quina excusa mes barata aixo de carregar les culpes als astres i no reconeixer que es meva i solament meva. Be, mea culpa, mea culpa, mea grandisima culpa, ego confeso. Que m'ha passat? no ho se pas! En general, solc ser un paranoic dels horaris i de no arribat tard enlloc, i menys a prendre un avio. Be, aixo era abans. Des que soc aqui al Japo, sembla que m'estic quedant curt amb aixo d'arribar a l'hora als llocs.

Havia d'agafar l'avio a les dues de la tarda. Era un experiment; volar via Helsinki amb Finnair, fent-hi parada i fonda una sola nit. Ara encara soc a l'aeroport de Kansai, menjant tsumetai katsudon-zaru-teishoku al costat d'un paio que fot una sorollada tremenda mentres xarrupa del seu tassot sopa i fideus i li fa fotografies als menus i al que s'esta menjant. L'aeroport te wi-fi ober i gratuit, aixi que aprofito l'estona per escriure la meva historia i, aixi, treure-me-la del damunt i tranquil.litzar-me una mica.

Per que he arribat tard i he perdut l'avio? Doncs, excuses a part, cal dir que he sortit de casa amb temps, o almenys aixo es el que em pensava, tot i que el meu jet-lag m'ha trait. Primer he perdut per 2min el tren cap a Osaka, despres el metro del Osaka Loop m'ha tancat la porta literalment als nasssos. Despres, tot i haver corregut amb una maleta de considerables dimensions fins arribar a l'andana del tren que porta a l'aeroport, el conductor, molt amable, m'ha dit que ho sentia pero no hi podia pujar, i ha marxat deixant-me a l'andana amb una sensacio d'impotencia i incomprensio considerables; aixo si, al conductor tambe li deu haver sabut greu, si hem de creure el to de la seva disculpa.

Pero no s'acaba aqui encara l'aventura. Parlo amb la meva Barrufeta i em diu que hi ha un altre tren, mes car i mes rapid, que em porta a l'aeroport amb la meitat de temps. Eureka!, penso i vaig a parlar amb el servei de l'estacio que molt amablement m'indiquen que haig de sortir a fora i comprar un bitllet a la maquina. Ho faig, em claven, tinc temps, arribare igual que el tren que no m'havia deixat pujar! Content. Compro un bento per menjar pel cami. Pujo al tren, m'assec al lloc reservat. Estic cofoi i dino!

5min abans d'arribar a l'estacio de l'aeroport, just abans que la linia que va a Wakayama es bifurqui, a la ultima estacio de nom curios, Himeno, el tren s'atura. Panic! Que passa? Una veu destil.la un comunicat pels altaveus del tren. Em fa pudor. No ho he plegat tot, pero si he entes unes quantes paraules claus i no m'agrada la noticia. Per la senyalitzacio electronica passen kanjis a la velocitat de la llum, mes dificils encara de desxifrar que no pas l'altaveu. Angoixa. Finalment, en angles...un accident, la circulacio s'atura. Un altre cop? Algu s'ha llenc,at a la via? Aixo sol ser el que encobreixen la majoria dels 'accidents'. O potser es el tren anterior, que obcecat per cumplir amb l'horari escrupulosament, ha arrencat i s'ha emportat una velleta per endavant quan pretenia pujar-hi. No seria el primer accident del JR per complir amb els horaris.

Passen els minuts i l'angoixa creix. Es dificil de copsar l'ambient, ja que els japonesos no s'esveren mai. Pero el seguent comunicat es abasagador i els arrenca un suspir de sorpresa: el tren romandra parat fins a les dues i despres encara tardara uns 20min mes per arribar a l'aeroport. Tanta puntualitat per aixo? Com sempre, han demanat moltes disculpes i han obert les portes, i uns quants han sortit corrents. Que passava? No ho se, no sabia que fer. He preguntat i m'han dit que havia un autobus que ens portaria...pero, a on? on era? quan vindria?

Estava enmig del carrer esperant un autobus desconegut que em portaria a no se pas on, mentre estava perdent literlament el meu avio; la gent semblava molt tranquil.la, pero jo treia foc pels queixals. Pero no hi podia fer res, res de res, i feia molta calor. He parlat amb la meva Barrufeta, que ha parlat amb el de l'agencia, que ha parlat amb la companyia. Res a fer, ja que no es culpa seva. Em diuen que continui fins a l'aeroport i que ja ho intentarem arreglar alla. Continuo sense saber on coi soc, pero no soc l'unic. Segueixo el ramat, l'unic que se'm permet de fer per aqui.

Despres de l'autobus, arribem a una estacio de la que nomes havia desxifrat dos kanjis, suficients per a que la meva Barrufeta endevines el meu paratge. Estava a una altra linia de trens, molt a prop de l'aeroport. De fet, erem tant a prop de l'aeroport que podia veure la carretera-pont que dur fins a l'illa artificial de l'aeroport des de l'estacio de trens estant. Un transbord mes, un parell de parades, i finalment arribo a l'aeroport. La companyia JR s'ha fet carrec de les despeses.

Vaig tant rapid com puc fins al mostrador de HIS, el monopoli dels viatges al Japo, que tenen una filial que se'n carrega de donar assistencia a millor preu i per estrangers. De les noies del mostrador, nomes una parla angles. Com es possible? Estem a un aeroport internacional i nomes una noia parla angles; com es mes jove no gosa interrompre a l'altra mentre ametralla l'angles en parlant-me. No aclarim res de res, truco a l'agencia, i em diuen que no hi ha res a pelar. Emprenyat com una mona, em trobo en una situacio complicada.

Els japonesos no solen donar solucions, nomes donen un servei suberbi un cop has escollit, pero per coneixer les possibilitats, o be vas a un professional que te les expliqui (tal com sona) o be has de fer-te molt pesat per a que t'ho expliquin. Pensen que si suggereixen, si prenen massa la iniciativa, estaran interferint amb la teva decisio i aixo implica una responsabilitat en cas d'error que no volen acceptar. Al Japo es tol.lera molt poc l'error, amb el que la consequencia sol ser la inaccio. A mi m'importa un pesol! Vull coneixer el que cal fer, ara i aqui.

Al final, aconseguim arribar a una entesa, em retornen part del bitllet i taxes, i compro un altre bitllet per una altra companyia (KLM, la millor). La broma surt per un pico, pero no es tant considerant les dates i les circumstancies. Al final em calmo, m'arriba el bitllet electronic al correu, el reenvio per a que la meva Barrufeta me l'imprimexi, desfaig la reserva d'hotel a Helsinki (on em cobren com si hi hagues anat!) i tot aixo al lobby de la 4ta planta de l'aeroport de Kansai, amb un portatil a la falda i un mobil a la ma. Sort que aquest aeroport te connexio oberta i gratuita d'Internet.

I ara, estic dinant tsumetai katsudon-zaru teishoku, que son fideus gruixuts japonesos (udon) freds, sucats en soja i negi, i un bol d'arros amb carn de porc arrebossada i un ou mig cuit, rodejat per un tou de gent que fa una sorollada espantosa mentre es menja la sopa. Podria haver estat pitjor, podria haver estat tsuki-mi bukkake teishoku. Encara no tinc gaire clar si son fideus gruixuts escorreguts saccejant-los amb un ou mig cuit a l'estil 'mirant la lluna' o que m'esquitxin la cara amb els ous i el fideu gruixut d'algu mentre miro cap a la Lluna de Valencia, tot i que la fotografia del menu sembla indicar la primera opcio. Segur que hi ha llocs a Osaka on tenen la segona opcio al menu.

Per fi, el senyor que xarrupava i feia fotos als menus del restaurant ha marxat, portava una capsa escrita en corea. Jo dema me n'anire a Holanda. La setmana passada estava a Portugal. Avui al Japo. I he perdut un avio avui perque no he copsat el temps i que feia tard. Ja sabia que no sabia on era, pero ara descobreixo que tampoc ser quan estic vivint. Espai i temps son la mateixa cosa, si no coneixes l'espai i tampoc el temps, no saps on ets. Jo soc a l'aeroport de Kansai, prenent fideus gruixuts freds i una cervesa, mentre els veins xarrupen i xarrupen. On-quan soc? Salut!

Anar xino-xano o caminar els fa mandra

2008-06-19T10:21:00.004+09:00

Cada dia al mati, per anar a treballar, haig d'empalmar un viatget en tren d'una sola estacio i un d'autobus. La distancia total recorregudes possiblement triplica la distancia en linia recta sobre el mapa des de casa meva fins a la feina i, a peu, tardo exactament el mateix temps. Es un viatge que enlloc d'apropar-me a la feina, m'hi allunya. La rao d'aquest periple es doble; pel mati em fa una mandra terribla caminar fins a la feina 40 min i mes si hi arribo tot suat.

Aquest mati, mentre estava intentant encabir les cames en els seients de l'autobus, que estan a 20 cm del terra gairebe, he presenciat un parell d'escenes tipiques de la vida quotidiana japonesa. Primer, una obachan tota emperifollada li ha preguntat si l'autobus parava on ella devia voler anar. El conductor, amb gorra de plat i guants blancs immaculats, li ha dit que no era aquell l'autobus que havia d'agafar, sino el que parava just davant, a la parada no.1 (hi ha 2 parades) i que acabava de marxar. La senyora ha li ha demanat al conductor si el seu autobus parava a la vora, i els conductor li ha respost que si, pero que estava molt lluny i que seria millor que s'esperes al seguent (15min).

Despres ha pujat la tipica tropa de salesmen vestits de tratge negre de tergal, sense corbata des que el Koizumi fara uns 3 anys els va dir que si tenien calor se la podien treure i poder rebaixar l'aire acondicionat i estalviar. Aquests 'pelotons' sempre porten un caporal (el mes vell) que els indica on han d'anar i que han de fer. Caminen sempre plegats a pas lleuger, carregant maletots i son els esquadrons mes baixos d'atac dels exercits de les companyies japoneses. Aquests estaven perduts i venien de l'autobus del davant amb indicacions i un mapa. El conductor del meu autobus els ha dit que ell passava a la vora d'on volien anar, pero que alla haurien de caminar.

Be, explicat aixi, sembla que estegui parlant de fer la travessa pel desert del Gobi, pero si us donc un parell de pistes mes entendreu el que vull explicar. Primer, he de dir que tots els autobusos que surten d'aquesta parada van a parar al mateix lloc, una altra parada de trens. L'unica diferencia es que en un petit tram fan camins paral.lels per drespres ajuntar-se un rera l'altre, fins arribar a destinacio. Surten simultaniament. La distancia maxima de separacio deuen ser uns 350 m.

L'obachan hauria arribat alla on volia anar, segurament l'hospital per l'arreglada que anava, parant a la vora i caminant 5 min. Els venedors deuen ser molt dolents interpretant mapes perque a la zona on anaven hi ha nomes 5 o 4 empreses i amb 10 min caminant creues el 'poligon' sense cap problema. Per que, doncs, tanta pregunta i tanta indicacio?

Els conceptes d'espai i temps al Japo no son exactament iguals als que tenim nosaltres, si mes no, la percepcio que se'n te. Obviament un metre a Catalunya es igual que un metre a Osaka, pero caminar 100 a casa nostra es una ridiculesa mentre que al Japo es tota una heroicitat. A mes, gairebe la majoria de mapes japonesos son ficticis i no indiquen la mida real de les coses, ni l'orientacio ni la posicio, nomes una idea global idealitzada i molt esquematica del terreny.

Pel que he anat veient des que soc aqui, als japonesos prefereixen esperar a que el seguent autobus els deixi 100 m mes a prop que estalviar-se l'espera i fer-los caminant. No toleren els retards, pero no els importen els trajectes llargs, les velocitats ridicules o les esperes eternes si no son sobtades En canvi, estigueu al cas perque quan us diguin que alguna cosa esta lluny es possible que acabi per estar nomes a 200m de distancia. A mi, el que em toca mes la moral es haver-me d'esperar en si, tant si es per un retard com per si es culpa d'un funcionament perfectament milimetrat pero de pas de tortuga. Ells s'adormen a qualsevol lloc, mentre que a mi em bull la sang.

Al principi em van erredar un parell de cops a Kyoto, fins que vaig descobrir la mida real de la ciutat i que a peu es creua amb tranquil.litat molt mes rapidament que amb autobus. Per que em recomanaven 3 canvis d'autobus-tren-metro si es pot fer tot el trajecte amb tren i a peu 5 min? Per que quan demanes un itinerari te'n donen 5 i enlloc de donar-te el mes curt i directe? Pel panic que els japonesos tenen a caminar, a pujar escales a peu, a moure's per ells mateixos. Jo crec que si poguessin posarien terres lliscants com els dels aeroports de porta a porta per evitar haver de caminar. Aixo si, a pas de cargol!

Som massa assertius els catalans?

2008-06-08T13:01:00.005+09:00

Els catalans tenim una manera molt curiosa, vist des de la distancia, d’enfrontar-nos als reptes que suposa entendre un pel de que va el Japó. Va per endavant que jo en soc encara un complet ignorant sobre gairebé tot el concernent a aquest país tant complex i intricat, però el que si que us puc descriure son les impressions que en tinc jo, tant del que he anat veient, descobrint, entenent i de com, de vegades, els nou vinguts o nomes turistes de casa nostra tenen per costum de pensar sobre el Japó.

Depèn de l’edat de l’interlocutor, que farà que la seva percepció sobre el Japó variï d’una manera important. Si la persona amb la que s’està parlant esta sobre la seixantena, doncs, parlarà del seu records de petit, i de l’opinió creada pels EEUU arran de la 2GM. Si esta sobre la quarantena, et parlarà sobre la seva potencia econòmica/tecnològica mítiques. Per sota d’aquesta edat, la cosa es va diluint envers una mena d’adoració incomprensible sobre nomes un grupet molt petit de aspectes parcials de la immensitat que suposa la cultura japonesa, ja siguin els videojocs, els manga o la seva cuina.

Es curiós que tothom a Catalunya coneix moltes mes coses que jo sobre el Japó. Coneixen noms de plats que mai han tastat in-situ, o el nom de monuments que mai han visitat, o el nom d’artistes que mai han vist ni per la televisió. Actualment, amb l’Internet, aprendre coses noves sobre els temes mes diversos, fins i tot els mes allunyats, resultat un mer passatemps i joc de nens. Abans, nomes tenim les 4 biblioteques arnades per fer un cop d’ull a els 4 llibres que hi podien haver sobre els temes que ens poguessin interessar. Ara, ara, ara, ara es una autentica passada el que es pot arribar a trobar buscant 5 min des de casa estant.

Estic començant a notar un fenomen que jo no havia experimentat mai que es la pressió de la generació mes jove que jo. Suposo que passa sempre a cada nova generació, però no m’hi havia fixat mai. Son els que ara estan a la universitat. Aquesta generació començava a aprendre a llegir i a escriure quan jo ja estava a la universitat, tot i que ara potser saben mes coses que no pas jo. Es curiós: jo he sigut la primera generació que ha tingut un ordinador personal i ha vist el desenvolupament d’Internet. A mes, per una banda, jo encara he vist llaurar amb animal, he anat en 600 i Simca1200, i per l’altra, he programat robots. Es curiós.

La generació anterior a la meva també comparteixen les noves tecnologies com jo, però ja els va agafar mes grandets; mentre que la següent gairebé nomes saben del Neolític tecnològic del país per referències i fotografies, i s’han fet grans davant d’una pantalla d’ordinador i amb un mòbil a la butxaca. Suposo que ells, d’aquí uns anys, sentiran la mateixa pressió que jo sento ara, quan la nova generació, la que encara ara menja petitsuisse, els comencin a explicar coses que ells han vist aparèixer, com si fossin el mes natural del mon. Suposo que es llei de vida.

Respecte del Japó, sembla que tota aquesta generació hagi sortit de fabrica amb un petit xip nipó que els porta a adorar tot el que ells creuen que ve del Japó, país que mitifiquen. Creixen amb una sèrie d’idees preconcebudes i mites, que contrasten amb el que ells creuen entendre de les guies, llibres i revistes que parlen sobre el Japó. Be, doncs, jo us puc assegurar que estic bastant vacunat respecte aquests deliris.

Conec una noieta d’uns 17 anys que es una fan incondicional del Japó. Tot el que ve del Japó l’enamora. Que us esperàveu, te 17 anys! D’on surt tota aquesta passió? ja us ho podeu imaginar, dels dibuixets animats. Per que? suposo que deu ser perque hi han crescut, com la generació dels 60s obsessionats amb Franc,a, la dels 70s amb el UK i la dels 80s amb els USA...sempre hi ha alguna cosa per adorar, si es això el que es busca. Jo no soc d’adorar res, però, amb el que sempre m’ha tirat coses mes aviat curioses i completament diacròniques.

El curiós, com deia, es que les idees preconcebudes solen portar a veure les coses sota aquest prisma nomes. Jo vaig venir al Japó amb molt poques idees preconcebudes, ni desitjos ni aspiracions, nomes volia una cosa, viure una experiència única i fora del normal. Ni vaig llegir cap guia, ni res de res. Va ser com tirar-me a una piscina de la qual no en sabia ni la profunditat ni la mida. Volia que fos un viatge de descobriment. Hi certament que ho ha sigut.

Venir al Japó, o anar on sigui, per confirmar els estereotips o idees preconcebudes que tots tenim ho trobava un pel pobre. Malgrat tot, ho he vist infinitat de vegades: tothom llegeix les 4 guies de sempre, i va als 4 llocs de sempre i veu/fa/menja les 4 coses de sempre. Intenten confirmar els 4 estereotips de sempre i se’n tornen a casa amb l’esperit ple d’haver invertit la calerada que costa el viatge en allò que volien veure. El que es fort es que després et volen convèncer a tu d’això.

Doncs, be, potser si o potser no, però el que mes em desespera de molts catalans es com de vegades ens quedem amb el que volem veure i volem fer quadrar la realitat amb les nostres idees preconcebudes, peti qui peti. Suposo que tothom n’és una mica culpable d’això, però els catalanets en som un pel mes exagerats, sobretot els de la nova generació, que amb el rotllo aquest igualitari, multicultural, ecològic, i reciclable, donen per fer molts criteris i punts de vistes que creuen universals però que, sincerament, pel que he vist nomes comparteixen ells i una petita franja de població d’uns quants països occidentals. Jo estic amb ells, però que sàpiguen que som nomes 4 gats!

Honraras la Teva Mascota Sobre Totes les Coses

2008-06-05T10:51:00.007+09:00

Una de les caracteristiques mes visualment palpables quan un fa un cert temps que ronda per aquests verals es la proliferacio descontrolada de 'caracters' que hi ha arreu. Suposo que dins de la psique nippona hi deu haver alguna mena de mencanisme que els fa desitjables, tenint, segons ho veig jo, una estreta relacio tambe amb l'abundancia de literatura manga que hi ha al pais. A que em refereixo amb el terme 'caracter'?

Abans en deiem 'mascotes', com el Naranjito o el Cobi, el que passa que aquesta paraula porta actualment a equivocs al referir-se tambe als animans companyia com ara gossos o gats. Al Japo tot te una mascota associada; de fet, moltes vegades en tenen fins i tot dues, i si hi ha mes cales, una familia sencera. No es nomes que, per exemple, els productes que van dirigits a la canalla en duguin una, es que fins i tot es possible que t'arribi una factura de l'electra amb un dibuixet d'un animalo que riu.

Com son aquestes mascotes? Hi ha de tot, pero solen ser una barreja entre animalets molt 'kawaii' i nadons de l'especie que sigui. Solen tenir una forma molt arrodonida, amb ulls molt grossos i una textura tirant a flonja. Tots viuen en una mena d'Olimp de les nyonyades, de l'estil dels Teletubies, amb prats verds i pujolets arrodonits, floretes disperses i molta papallona flotant. Fins i tot hi sol haver-hi plujes de bombolles de sabo, un fenomen meteorologic que encara se m'escapa.

No se pas de que viuen aquestes mascotes ni quina dieta mantenen. Malgrat tot, sempre fan una cara somrient i mostren una bona salut. Fins i tot, els brilla el somriure o els ullets. No se com s'ho fan pero solen volar o be es que es desplacen per sobre l'herba sense arribar a tocar-la mai. Viuen en una continua infancia que s'exten fins a la vellesa, i no n'he vist mai que cap hi arribi mai ni que palmi. Un velatori de mascotes seria per riure! Segurament el taut seria rosa. El rosa, color no pas gaire natural tret de per les flors del mateix nom, sol ser el color de tota aquesta rac,a d'essers mitologics. Es possible que els vingui del que mengen, si es que mengen res, i no els fa passar gaire desapercebuts, amb el que intueixo que alla a on son no hi ha depredadors que se'ls mengin. Us imagineu un documental d'aquests de la National Society on un guepard saltes al coll d'una d'aquestes indefenses bestioletes roses, amb llacets i bombolletes de sabo al seu voltant?

El mes curios es, i aixo s'hauria d'estudiar amb mes profunditat, que a part de les formes arrodonides, flaccides, amb orelles llarges, ulls grans, llargues pestanyes i llacets, hi ha tambe un altre tipus de mascotes que retiren mes a animals de companyies. Solen semblar-se a gatets, gossets o porquets gairebe acabats de neixer. No se si us hi heu fixat, pero molts dels caracters manga solen tenir una cara bastant felina: ulls grans i cristal.lins, nassarro petit, i cara triangular. Per que? suposo que es pel sentiment kawaii que desperten els gatolins.

Una de les coses mes curioses que he vist aqui al Japo son les revistes de fotografies de gats. Fins i tot n'hi ha un gat blanc i negre que es molt famos, amb una revista exclusiva per ell i que te muntat un negoci milionari. Les fotografies, totes molt semblants, i solen ser de gatets o gossets fetes a la cara i molt d'aprop, de manera que hi surten un pel deformades radialment, fent el nas, que queda al centre, mes petit, i els ulls a la periferia, molt mes grossos. Les mascotes (les irreals) tendeixen a tenir aquesta pinta, per aixo veureu que els ulls solen estar bastant allunyats del que seria la posicio normal i apareixen mes aviat on anirien les orelles.

Com he dit, les mascotes son arreu. El Japo ja es de per si un pais on tot esta literament escrirt i etiquetat. Et pots trobar amb un cartellet enganxat a un vidre d'una porta que hi digui 'atencio, porta', per exemple. D'entre tots aquests missatges, la majoria completament redundants, hi ha els que et suggereixen fer o no fer alguna cosa. Son aquests els que solen estar amanits amb mascotes, suposo que per suavitzar el missatge. Tambe les campanyes informatives de companyies, o de ciutas, o carrers, o tendes o milers i milers d'altres productes, serveis, o llocs estan indefectiblement acompanyats de la seva mascoteta. Juntament amb les etiquetes i cartells, les mascotes donen al Japo una aparenc,a de pais que viu immers en un gran historieta manga.

On treballo, per exemple, hi ha un grup que estudien con fer mascotes robotizades que captin mes eficac,ment l'atencio de les persones, per tal d'establir-hi una comunicacio mes efectiva. No passen de ser ninotets de peluix que mouen el cap i parlen per captar la teva atencio o per informat-te d'alguna cosa. Jo, sincerament, no li veig el que. La informacio podria venir d'alguna altra mena d'interficie mes natural i/o humana que no pas d'una mascota que xerra. Es com si a casa tinguessiu un osset de peluix rosa al menjador que us digues amb veu de dibuixos animats, "t'has donat compte que t'has deixat el llum ences? eeeee...que bonic que seria un mon on no es malgastes l'energia i tot fos mes ecologic, oi? eeee...les floretes sortirien arreu i els ocellets cantarien lliurement. T'enrecordaras la propera vegada de tancar el llum? Moltissimes gracies!!!", tot aixo amanit amb tota mena de sons, rialletes i musiqueta de pardalets.

Des del meu punt de vista es bastant discutible que calgui naturalitzar la comunicacio home-maquina per fer-la mes eficac,, i en el cas que calgui, que s'hagi de fer d'una manera artificiosa, buscant sempre l'infantilisme. Es una questio psicologica bastant interessant que no tractare ara pero, com he dit algun cop, no veig que sigui necessari que un microones em parli com un nen per dir-me que ja m'ha escalfat la llet. No m'hi haig de fer amic del microones ni tampoc crec que m'hagi de despertar cap sentiment paral.lel al que ho podria fer un esser viu.

Tanmateix, potser aquesta percepcio de realitat arribara a canviar algun dia, i tots viurem en una mena de gran farsa on no farem cap mena de distincio entre el que es biologicament natural o viu i el que es artificial, de la mateixa manera que actualment no volem fer cap diferencia entre cap mena de categoria humana o racial. Es dificil de dir ara per ara, pero si el cami per assolir-ho es la mascotitzacio de l'existencia humana, pareu el carro, que jo baixo aqui!!!!.

Media Manga, Mangotero, Adivina lo que Tengo en el Puchero!

2008-06-04T11:47:00.004+09:00

Apart de la tecnologia, el Japo es mundialment conegut per un altre fenomen, el manga. Jo no en soc cap entes ni es una questio que m'interessi el mes minim. Molt lluny queden les tardes berenant davant de la tele mentres mirava l'Arare o quan era encara molt mes petit i jugava ser el Mazinger-Z. Tot d'una vaig creixer i aixo va passar a l'historia. Tot i aixo, mentre estudiava tenia un company que era un veritable malalt de manga, que ja en aquella epoca es dedicava a comprar d'importacio originals del Japo o traduccions a l'angles, molts anys abans que el Manga passes a ser un fenomen main-stream de la generacio posterior a la meva, que ara ronda la vintena.

D'un ve i on va el fenomen manga? no ho se ni m'interessa. Des del meu punt de vista, es una completa perdua de temps que no aporta res ni va enlloc. Les histories no m'interessen, son simplones, repetitives, i la cualitat dels dibuixos es discutible. Obviament sento ferir la sensibilitat dels entesos que possiblement passin per aqui i tinguin a be de llegir aquestes linies. Els Simpson, Futurama o SouthPark son diversos ordres de mangitud molt millors que qualsevol de les trivialitats ensucrades o les txorrades de superherois voladors del manga japones, per no parlar de la qualitat de l'animacio. Per mi, es com comparar Star Wars amb les pel.licules d'Ultraman, tot i que Star Wars sigui una de samurais.

Per que es el manga un fenomen tan extes a Catalunya? Be, la meva teoria es perque els mangues eren mes barats que els bons productes d'animacio americans (Warner Bros., Disney, etc.). Quan jo era petit, alla als 70s, les series que veiem a l'unic canal de TV que hi havia, eren gairebe totes americanes. Tembe n'hi havia d'angleses de la BBC i d'europees (Abeja Maya, Erase una vez el hombre), i alguna de japonesa (Comando-G, Mazinger-Z, Candy-Candy).

Per que? jo crec que era una questio economica: les series es compren en packs que de les distribuidores, i tot aixo es negocia amb acords entre productores, distribuidores i televisions. En aquesta epoca, el mercat estava controlat per l'estat i aquest debia tenir els seus xanxullos amb les productores americanes. Es curios que de petit es passaven per la tele cents de pel.licules molt millors que les que escadusseres pel.licules trinxades d'anuncis que es passen a l'actualitat. Suposo que d'aquelles mitiques 'Sesion de Tarde' i 'Sesion de Noche' dels dissabtes i dels cicles de pel.licules que es feien en horaris decents al segon canal es d'on ha nascut la meva aficio pel cinema.

Els anys van passar, es va acabar el monopoli de RTVE, els pressupostos van baixar i les noves televisions van haver de buscar nous sistemes per omplir les hores de la suposada programacio infantil. Al principi, TV3 va comenc,ar emetent series desquiciades de la BBC, com 'Hi ha que neixen estrellats', 'Els Joves' o 'L'escurc,o Negre'. Respecte als dibuixos, segurament mai van tenir capacitat per competir important dibuixos americans de qualitat i van optar durant un temps per intentar fer-ne ells mateixos, amb resultats esperpentics com 'Els Bobobobs' o coses pitjors que ja ni vaig veure.

Com la cosa no devia xutar i es perdia quota i el Dr. Slump havia funcionat molt be i, despres, Dragon Ball va ser un autentic exit, devien pensar, 'xecs, hem de col.lar manga japones, que es baratot i la penya sembla que se'ls traga!', i mira, encara dura. Es una autentica col.lonitzacio nippona de les pantalles juvenils. Com la canalla es molt influenciable, gregaria, i els encanta les collonades d'aquestes series, doncs, el manga a Catalunya s'ha convertit en una veritable fenomen social. A mi se m'escapa bastant, pero si parlo amb jovent, tots dibuixen de la mateixa manera, les mateixes coses, i tots pensen que el Japo es un pais que viu immers en una mena de gran pel.licula manga.

En certa manera tenen rao. Si vas pel carrer, gairebe el 100% dels pentinats dels nois adolescents semblen trets d'un manga, per no dir la indumentaria d'algun d'ells. Si mires la cartellera dels cinemes, el 75% de les pel.licules japoneses son bodrios manga, que van des de les nyonyades de personatges amb ulls grossos, pestanyes llargues i controns rodons, fins a les parides mes passades de voltes amb superherois, mega-transformers, i d'altres conyes amb robots. La historia sempre es la mateixa, salvar alguna cosa o algu, indefectiblement. Totes les histores o son 'challanges' o 'quests', o les dues a l'hora.

Per no parlar dels manga en llibre, els comics, patufets, tbo's d'abans. Jo soc de Mortadelo&Filemon, Rompetechos, i dels altres de la Bruguera. Despres d'una infancia on nomes llegia aixo, fins i tot a classe, vaig passar a El Jueves. El rollo Superman, Spiderman, Batman o Bunyol-man, doncs, no em diu res, com tampoc hem diu res el Dragon Ball, on no mai passa res. I un cop al Japo descubreixo que aqui els manga, uns llibres gruixudissims d'una qualitat infima, els llegeixen apart de la canalla, tambe el homes fets i drets? HOOOOO!!! Barrufets!!! Aixo no pot ser bo!!!

Com es possible que algu d'una edat entre 25 a 45 anys mentalment equilibrat, amb una personalitat desenvolupada i adulta perdi el temps llegint historietes xorres amb l'interes literari de la propaganda d'un supermercat? Suposo que alguna de les hipotesis que la frase anterior contenia no es certa. Jo diria que es la de "personalitat desenvolupada i adulta", pero no n'estic segur.

En definitiva, el manga es un negoci formidable que mou veritables fortunes i multituds, en especial, a casa nostra. Per mi, no passa de ser McDonalds. Salut!

PD: la foto es la del Mazinger-Z. Dues coses: Es pronuncia 'magingaa-zetto' i pel que he vist i sentit, em sembla que aquesta es la pronunciacio japonesa de la paraula 'machine'. El lloc, per si el voleu anar a veure, es a l'Urb. Mas del Plata, al terme del Pla de Sta. Maria, vora la carretera del Pla al Pont d'Armentera, a l'Alt Camp. Val a dir que, en certa manera, em vaig fer gran a l'altre costat de la carretera, on jugava a cac,ar llagostes de seca.

Amics, Romans, Compatriotes, Pareu Be l'Orella

2008-05-29T10:47:00.009+09:00

Darrerament, amb la Barrufeta, ens hem aficionat a veure la serie anomenada Roma. Ja se que potser vaig un pel tard, que hi farem. La van col.locar al video club ja fa uns mesos, pero estava amb la marca de 'novetat', i aixo suposa que els DVD son mes cars i que no els podem tenir una setmana, tal i com ens va millor a nosaltres.

La serie es de la mateixa productora que 'Sex and the City', pero esta filmada a CineCitta a Roma i la majoria d'actors son britanics, el que dona a la serie un estrany color d'accents que de vegades sembla que estiguis a la cua de les entrades d'un partit de futbol Chelsea-Manchester. Pels que tenim ulls mediterranis, es poden veure detallets com el color del cel, els pins quan hi ha escenes d'exteriors, que nomes es poden haver rodat vora de la nostra mar.

La Barrufeta s'hi va enganxar arran d'haver vist la pel.licula 'Cleopatra', amb en Rex Harrison fent de Cesar, i la Liz Taylor i en Richard Burton fent la parella explosiva de Cloepatra i Marc Antoni. Literalment va fliplar amb la historia i en volia veure mes. Pero 'Roma' no es pas com 'Cleopatra'. Primer de tot, es una serie i no pas una ultra superproduccio com la d'en Mankiewicz. Segon, la serie preten ser un retrat fidel de l'epoca, no pas una recreacio nomes de la magnificencia de Roma en paral.lelisme evident amb l'americana de l'epoca, com es la pel.licula.

Des del comenc,ament, la Barrufeta es va enganxar a l'historia espatarrant que es la que explica la seria, es a dir, la caiguda de la Republica romana des de Juli Cesar fins al neixament de l'Imperi de la ma d'Octavi. S'ha de dir que es una historia com n'hi ha poques. No pas per original, ja que segur que coses semblants han passat al llarg de totes les epoques i llocs, pero poques han estat tant transcendents pel nostre mon, com aquesta.

Obviament, la historia a la serie se simplifica per fer-la amena, intel.ligible, digerible i interessant. Els productors anglesos han volgut donar molt d'enfasi a la part personal que hi ha darrera de totes les grans accions i fets, i les dones, que a l'historia 'oficial' surten ben poc, passen a ser molt importants, arribant-se al cas, per exemple, de reinterpretar-se els motius darrera els quals Brutus mata a Juli, mogut per una mena de revenja maternal per haver estat rebutjada la mare, pel seu antic amant, Cesar. Be, aixo segurament es discutible, pero confereix una profunditat i un interes psicologic i huma que de vegades es perd o no es te en compte quan s'expliquen academicament els fets.

Tambe hi ha un doble nivell a la serie, entre la gent de classe alta i la de classe baixa. Una mica com 'Upstairs, Downstairs', que als anglesos agrada tant. La societa anglesa es avui dia molt mes classista que no pas la nostra. Alla l'aristocracia es realment aristocratica. La nostre es, per una banda, una colla de mafiosos analfabets vinguts a mes pels trapitxos que han fet a expenses dels diferents regims que el pais ha sofert, i per l'altra, una colla de vividors ignorants i que viuen de les diferents momes controlant els estaments oficials i/o els llocs de poder. La perspectiva anglosaxona transpua bastant a la serie, crec jo, de vegades massa.

Com he dit, fa fredat els accents de la gent, que passen de l'angles oxfordia d'alguns al d'un hooligan dels altres. I quan diuen alguna paraula llatina, deu n'hi do, Virgili es remou a la tomba! Despres, el voler donar tanta perspectiva psicologica als personatges, fa que a voltes, per mi, pixin fora de test. Per exemple, no crec que en Vorenus patis tant pels seus fills a la manera moderna com ho fa el personatge de la pel.licula. I el retrat dels collegium, 100% calcat dels Soprano, aqui si que s'han tirat de la moto.

Jo no se si la Roma republicana era nomes un poblot brut de carrerons recargolats, com pinten a la serie, pero el que si se es que ja en aquella epoca, Roma controlava gairebe mig Europa, Asia i Africa (en significat antic d'aquests termes), i que el proces de romanitzacio ja havia comenc,at a les colonies. Roma era font de llum per un mon barbaric, i de vegades, sembla que mes que romans, els de la serie estiguin mostrant mes aviat als barbars que els romans van 'civilitzar' amb el seu ordre classic i lleis, que no pas a ells mateixos. Per mi, aquesta versio, tot i tenir molts punts interessants, com la fidelitat de certes recreacions, es un pel massa hooliganista.

Per la Barrufeta, com he dit, ha suposat un descobriment! El mon classic occidental es per els japonesos una cosa tant remota i poc coneguda com ho pot ser per nosaltres les primeres dinasties xineses o els antics regnes de Corea. La diferencia, que es el que jo crec que a ella li ha impactat mes, es que la repercussio de Roma es universal. Va flipar quan li vaig dir que Juli Cesar havia escrit un llibre explicant com va conquerir Franc,a (les Galies) i que es pot comprar a la tenda. De fet, jo l'he llegit, i es un dels millors llibres que mai he llegit, pel que explica i per com ho explica.

Una altra cosa que l'ha meravellat es la questio del llati. De vegades es queixa que en estudiar angles ha d'aprendre paraules molt complicades. Jo sempre li dic que un cop les parengui li serviran per si vol aprendre qualsevol altre llengua occidental. Aixo sol desconcertar a la majoria de japonesos que tenen una visio molt limitada i compartimentada de les llengues. Jo li dic que son 'free words', que paraules com 'desmitification' es complicada, pero que si recorda que 'des-' vol dir 'el contrari de', i que '-fication' es un acabament per 'proces', tambe li servira per aprendre'n d'altres de paraules, no nomes, en angles, sino que tambe en frances, catala, castella, portugues, italia, etc.

Nosaltres donem per fet que parlem una llengua llatina, que esta emparentada molt properament a d'altres de veines, amb les que compartim una barbaritat de paraules. Amb una mica d'oida fina i sabent els canvis que cal fer, es poden entendre poc o molt qualsevol llengua llatina. Es clar que n'hi ha de mes complexes, pero alguna cosa pilles. No es sentir basc, o tailandes. Es aixo el que molts japonesos no saben. Jo ho he explicat mil vegades, i encara costa d'entendre o es meravellen. Farina, farinha, farine, harina....es tot el mateix! Pa, pan, pain, pane...Vi, vinho, vin, vino....Sugoi!

Des que estic al Japo, veig algunes de les nacionalitats europees no gaire pas mes diferents de la meva, la catalana, del que ho fan alguns quan apliquen termes pannacionals com espanyol, i les diferencies linguistiques res mes que mers canvis dialectals. Per mi, gairebe suposa el mateix esforc, entendre un de Jaen que un de Lisboa. La diferencia es que semba que a uns estiguem obligats a entendre'ls des del neixement i parlar-los hi en el mateix patois a casa nostra, mentre que per als altres calgui anar a l'escola d'idiomes i viatgar. Evidentment, aixo nomes funciona fins on els senyors de Roma van voler arribar, es a dir, fins el Rin, ja que mes enlla del limes romanus la llatinitat no va arrelar del tot.

Es aquesta actualitat i repercusio el que a la Barrufeta li ha meravellat veien Roma. Com pot ser que una cosa que ha passat fa tants anys sigui encara ara tant vigent? Com potser que Pullo esmorzi un tros de pa amb oli com el seu xicot? Com pot ser que hi hagin llangonisses penjades de les cases tal com vam veure a Catalunya? Com potser que en el mapa del Mon, on August i Marc Antoni es reparteixen l'Imperi, hi surti un puntet anomenat Tarraco? Potser es que el mon i l'esser huma no han canviat pas gaire, oi? Salute!

L'obachan, chan, chan

2008-05-20T15:31:00.003+09:00

Eren les 9:15 del mati i anava cap a l'estacio del tren, per anar a treballar, com cada mati. Volia sentir la radio del meu mp3 pero com per la nit em quedo adormit sentint-la, les piles se solen acabar bastant sovint. No en tenia cap de recanvi i he decidit fer marrada pasant per dins del macro-super que hi ha davant de casa. El dies que plou i a l'estiu ho solc fer, m'estalviant-me aixi les inclemencies climatologiques, de cami fins a l'estacio.

Feia 15 minuts escassos que habien obert la paradeta i el parking ja estava de gom a gom. Em sembla que ja us vaig explicar que fins i tot es formaven cues a les portes abans d'obrir com si es tractes de les rebaixes d'estiu al Cutringles. Entro com sempre i em trobo una escena tipica dels mercadillos, una gernacio de dones, de diverses edats, pero totes amb l'indumentaria oficial d'obachan (roba sense color, grisa o marro, barret lampara, sense cap mena de concessio a l'estetica que pogues incitar a la lubricitat), a la cac,a de l'oferta del dia. Semblava el mercat de Calaf! nomes hi faltaven les gitanes venent alls! Que passava?

No tenia gaire temps i he decidit passar de llarg com he pogut per entre tanta dona folla de patates a 20 yens la pec,a. Volia piles, pero no he pogut entrar a la part del super perque les cues a totes les 20 caixes eren quilometriques. Com pot ser que 15min despres de l'obertura ja hagin acabat la feina i es dediquin a fer una cua espantosa si podrien venir a una altra hora i comprar amb mes tranquil.litat? No ho entenc.

Suposo que avui hi havia alguna mena d'oferta d'aquestes que fan per les obachans per a que piquin i vinguin a comprar. Les obachan son molt professionals i son capaces de fer quilometres en cotxe nomes per aconseguir algun descompte misserrim o algun cupo que algun super perdut al mig d'un pana fa. Recopilen informacio de panflets, prospectes, internet; i a mes, hi ha una xarxa poderosissima d'obachans que s'informen entre elles. La CIA es una xarxa d'espies ridicula en comparacio a l'eficacia, abast i professionalitat de les xarxes d'obachans del Japo. Llastima que es vegin de 3 hores lluny, sino les podrien enviar a Afganistan, que segur que trobarien al Bin Laden en una setmana.

Be, jo he pogut esquivar la marabunta, pujar al segon pis i comprar les piles. Quan les tenia a la ma i anava per pagar, veig que a sobre del mostrador hi ha una cistella amb una muntanya de piles a un terc, el preu de les que duia. Caram! que caduquen les piles? Home, al mon, tot caduca, pero les piles tenien bona pinta. Com se com son, que son capac,os de llenc,ar coses bones pel simple fet que han passat hores de la suposada data de consum recomanat (no pas la de caducitat!), doncs, n'he comprat tres paquets.

Comprar qualsevol cosa al Japo suposa un circ, i avui tenia pressa i mes m'hagues estimat que m'haguessin estalviat els irasshaimase, les reverencies i que m'emboliquin les piles en una bosa i me la segellin amb cel.lo. Vull pagar!!! 300 iens, te! no vull rebut, ni bossa, ni reverencies, ni res. Tinc pressa...No es possible. Va inclos al pack, i clar, tenia tres barrets lamara davant i els 5min ben bons me'ls he passat alla clavat.

Mentre pensava, com pot ser que les dones japoneses mutin un cop es casen i tenen el primer fill en una copia menys arrugada de les seves mares? No poden evitar convertir-se en unes obachan als 30? Si les veieu portant la canalla al col.le, sembla la seccio de llums de l'IKEA, pero sense colors. Roba monotona ni jove ni moderna ni suggerent. Un parell d'anys abans segurament tiraven d'esquena nomes amb el pet de cuixa que segurament ensenyaven, i ara semblen la meva padrina. Increible.

Es converteixen en mames professionals, de manera que n'hi ha que sembla que portin un bufet d'advocats on cada membre de la familia te una missio: la canalla, estudiar fins a reventar, i el marit, a treballar fins a reventar. Sabeu quin es un dels regals que mes m'han cridat l'atencio pel dia del pare? una capsa de begudes energetiques, una mena de redbull que tothom aqui consumeix per a treballar totes les hores del rellotge.

Un altre aspecte de la professionalitat d'aquestes mames es que n'hi ha moltes que s'apunten a cursets de cuina just abans de casar-se, ja que s'espera d'elles que almenys siguin capaces de preparar un bento pel marit semi-esclau en condicions. En concret, hi ha una cadena d'escoles de cuina anomenada 'Tomato', que tenen entre d'altres cursets, els basics per a ser una bona mestressa de casa. S'ha de dir que el Japo es el pais dels cursets, els diplomes i els permisos, i que ningu seria tant agoserat de comprar-se un llibre i estudiar per si sol si pot assistir a un curset on tot esta dat i mastegat per a poder assolir l'objectiu amb exit.

La barrufeta i jo vam assistir per curiositat a una d'aquestes classes que fan per ensenyar-te com seran els cursets. Ens van regalar unes bosses molt xules per anar a comprar i no fer servir bosses de plastic (ens donen punts en uns cupons intercanviables per descomptes). Jo volia aprendre a fer pa i pastes. Ens van ensenyar a fer bruioxos. De fet, ja savia com es feien i no va ser gaire emocionant, tret de per la conversa. La noia anava crono en ma ensenyant-nos com s'havien de fer els brioxos. Jo volia fer pa, pero no vam passar dels brioxos. Vam declinar amablement els cursets, una autentica bestiesa de 120.000 iens per fer una classe d'hora i mitja per setmana per aprendre a fer truites i macarrons. Erroniament creia que no hi aniria ningu
, pero veig que sempre hi ha dones fent classes. Aquest es el mon de l'obachan, la cara menys publicitada del Japo, pero la que realment controla bona part del pais.

Les cadires japoneses son massa estretes

2008-05-15T17:31:00.004+09:00

Ahir vaig tenir una llarga conversa amb el meu amic mexica, un llarg resident del Japo, que parla el japones tan be que sembla que hagues nascut alla. No veiem les coses de la mateixa manera, ni quan parlem del Japo ni quan parlem d'altres coses. Es possible que ell en conegui molt mes que jo, tot i que de vegades el que coneix son les mateixes suposades veritats que coneixen la resta de japonesos, i que quan contrastes resulta que son mites que s'esfumen com la boira quan surt el sol.

No se si passara als altres immigrans, per exemple, als que tenim a casa nostra, pero jo no m'havia trobat mai, ni quan sent a BCN i treballant amb gent de fora, o a Suecia, sent jo el foraster, que quan es parlava de coses del pais la conversa gires sempre entorn a una mena de justificacio de les rareses dels habitants del pais i per l'altra, una mena de justificacio dels residents de llarga durada que mes sembla una confessio de culpabilitat davant d'una condemna que no pas una desicio presa lliurement.

Al Japo, el tema constant, fins i tot, repetitiu fins a la nausea es el perque el Japo es com es i perque els que hi som, hi som. Treus qualsevol tema: avui al tren he vist una senyora amb una mena de careta de soldador...i tot seguit ja surt per un canto el que defensa la visio ultra-condescendent i que et justifica una autentica estupidesa, o be per l'altre canto, el que es dedica sistematicament a titllar els japonesos i els seus costums de completes mongolades, sense 'distingos', que deia en Clos.

A mes a mes, hi ha la continua canc,oneta dels que fa molt de temps que son aqui. Molts viuen en una mena de bombolla que nomes trespassen en comptades ocasions. A la feina, o be tenen un contacte molt superficial i distant, o be s'hi han endinsat tant dins de l'esfera japonesa, que s'han convertit en mes papistes que el papa. Nosaltres tenim una perspectiva bastant mes informada de la immigracio que no pas la majoria de japonesos o fins i tot d'immigrans d'altres paisos al Japo.

Catalunya ha rebut, per be o per mal, nombroses onades d'immigracio. Jo he vist amb els meus propis ulls moltes coses, molta gent, els que s'han integrat, els que encara viuen com quan ho feien al pueblo, els que volen i els que no. Pero, poc o molt, gairebe tots han anat fent via
i tenint una vida mes o menys normal i bastant plena. Feina, familia, llar, amics, oci, natura, etc. No voldria ser malavolent, pero no veig aixo al Japo. Els estrangers que he conegut aqui sempre els falta alguna d'aquestes potes o be diverses. Nomes un percentatge molt petit arriba a tenir una vida mes o menys parangonable a la de la resta, i nomes sol passar despres de llarguissims periodes i/o situacions als paisos d'origen de veritables penuries.

Per que passa aixo? No n'estic ben segur. Per nosaltres sembla normal, per exemple, que algu decideixi anar a treballar uns anyets a Franc,a o Anglaterra. Busques feina, vas alla, llogues un pis, treballes, gas amics d'alla, vas de festa, d'excursio, trobes xicot/a, amics, passes la vida, compres un cotxe, coneixes gent, voltes pel pais, aprens la llengua, creixes com a persona i com a professional. Disfrutes i, malgrat els entrevancs que puguin anar sortint, el clima especial, alguna llei curiosa, els impostos extrems, els lloguers, etc, doncs, poc o molt tothom va fent. Jo ho he viscut i ho he vist.

En canvi al Japo no es aixi. Deixant de banda els problemes de llengua, que ja son de per si dificils de solucionar, o be et restringeixes molt la vida fins a fer-la encabir a dins dels patrons japonesos, que son els unics pels quals el pais esta pensat, o be estas perdut. En ma vida havia vist tanta quantitat de gent frustrada, desanimada, farta, desencoratjada, o simplement meravellada per la complexitat gratuita d'una societat que se'ls fa completament opaca. La majoria de estrangers que ha vist aqui sembla que fingeixin la farsa en la que els japonesos estan acostumats a viure, pero es nomes aixo, fingiment.

La nostra societat te molts defectes, dels quals me n'he adonat amb bastanta claredat un cop me n'he distanciat prou, pero te un aventatge sobre la japonesa, que es que un pot ser un mateix. Potser no servira de res; potser no arribara a res, o viura al marge de tot; pero no passa res perque qualsevol sigi i visqui com a un l'interessi ser o viure. El Japo no hi ha manera de no ser com ells. Potser m'equivoco, pero per mi estar-se en un lloc es com seure's: la cadira pot ser mes o menys alta, tova, o confortable. La cadira que li correspon al Japo es massa baixa, estreta i nomes en tenen un model. Si es de la teva mida, doncs, perfecte; si no, acaben fent-te mal les cames, el cul, l'esquena i t'has d'acabar aixecant.

Planifiquem, planifiquem, que la civada guanyarem...

2008-05-12T10:35:00.003+09:00

Hi ha un cosa que m'intriga de la historia del Japo i es la seva relacio amb els seus veins. Si mirem la nostra historia, no te sentit sense l'enorme influencia de les relacions, bones o dolentes, amb les nostres veins. No ja des que els grecs van posar els peus al golf de Roses, la cosa ve de mes abans, amb la difusio de l'agricultura pel Mediterrani. El Mediterrani, tot i que per molts sigui nomes l'excusa que fa venir als turistes a qui venen cervesa barata a preu de cava, es el pulmo de la nostre cultura. Tot ens ha arribat pel Mediterrani, i gairebe tot el que som, s'ha creat al Mediterrani. On es el Mediterrani del Japo?

Si mireu al mapa, Japo tanca una mena de petit mar interior, amb la peninsula coreana i Xina a l'altra banda. Xina es la mare dels ous en aquesta banda del mon. Tot ve de la Xina. No nomes l'escriptura, sino que moltissimes influencies culturals que avui en dia semblen japoneses, han sortit ja fa mo.lt temps de la Xina. Fins i tot, molt dels menjars que mengen els japonesos, son en origen Xinesos. Podriem dir que pel Japo, Xina es la seva Grecia i Roma juntes. Pero quina ha estat la seva relacio amb la Xina?

Es curios, pero hi ha hagut molt desinteres per part de les dues bandes. Per la Xina, el Japo representava nomes una roca remota amb res o practicament res d'interes per ells. A mes, Xina no es un pais conqueridor o colonitzador, a la manera europea. El seu imperi te un altre transfons i es mes aviat un enorme mastodont que es deixa governar per diferents minories, que no pas una minoria que s'imposa a una majoria diferent. Pero el curios de tot es el punt de vista japones vers la Xina.

El Japo no era res mes que una illa mig servatica i amb poquissims recursos, habitada per una cultura neolitica formada per clans tribals i petits reietons, on el simbol de poder, mes que una espasa, era un mirallet fet de metall. La Xina ja portava milers d'anys de cultura evolucionadissima, molt per endavant de la major part d'Europa, que sempre ha anat bevent de les escorrialles que venien d'Egipte i dels altres grans imperis asiatics, des de Babilonia als perses. Dons tot i aixo, el Japo va veure que havia de 'copiar' als xinesos (!?), i com a la pel.licula 'el turismo, que gran invento', el rei principal va decidir enviar un seguit de delegacions a visitar la Xina, per pillar el que poguessin.

Es aixi com d'un dia per l'altre, es va introduir l'escriptura, les lleis, i l'administracio 'a la chinnoise' al Japo. I encara dura! No va ser com a resultat del comerc, ni de les relacions entre les dues ribes del mar del Japo, sino com a decret d'un reieto amb molts fums que (es va fer dir Emperador del reialme de l'Est, per on sortia el sol) va enviar una delegacio al seu col.lega, l'emperador de la Xina. En anys posteriors, tambe es va decidir que calia la importacio controlada d'estris xinesos, molt mes avanc,ats que no pas els japonesos. Es aixi com es van fletar un seguit de vaixells per a dir a terme aquesta importacio. I quan van estar fetes, doncs, es va tancar la frontera.

Sembla topic, pero el Japo sembla que sempre fa el mateix. Els horroritza la lliure competencia i els estrangers, de manera que eviten, per una banda, qualsevol mena d'iniciativa de baix a dalt que comporti un trencament no previst de les ordenances o normes dels de dalt, amb castics severs, si cal. Per l'altre, es limita fins a fer-se ridicul el moviment de forasters a travers de les seves fronteres. Aixo mata qualsevol mena d'intercanvi igualitari, base necessari pel comerc,. Mentre que a Europa, primer al Mediterrani i despres als paisos mes septentrionals, el lliure comerc, es i ha estat sempre el motor del progres i de les millors epoques de bonanc,a economiques, al Japo es justament al contrari.

Encara ara, d'exemples n'hi ha a patades. Un de curios que no sabia: com sabreu, ara hi ha escasetat de blat, i aixo fa pujar, diuen, el preu del pa. Doncs be, resulta que al Japo, pais que no prodeueix blat, les importacions d'aquest cereal tambe estan completament controlades pel govern, i el preu esta determinat per ell. Com faltava gra, van decidir (uns senyors de Tokyo, amb trajo negre) que el Japo havia de comprar mes blat i apujar un % el preu al qual el venien a les empreses productores de farines i pa. Impressionant! Es la URSS, pero amb l'eficiencia de l'aparell burocratic mandari. Com us podeu imaginar, es igual de corrupte, pero el que no es veu, no existeix.

Una altra: per evitar l'escasetat de mantega (!?), el govern a 'suggerit' (aquest es l'eufemisme que fan servir aqui per les ordres) que les grans empreses que controlen la produccio de llet i derivats lactis augmentin la produccio de mantega. A mi, aixo em sembla d'un intervencionisme que ratlla l'economia planificada sovietica. Com ovelletes, totes les empreses segiran les suggerencies gubernamentals. No seria millor retirar els arancels draconians a les importacions lacties, afavorir el lliure mercat i l'importacio de materies de fora? No, aixo es el Japo, i aquest es el sistema. Altrament, l'autoritat central no podria controlar-ho.

A molta petita escala, el meu departament te problemes de calers, i han decidit que es gasta massa llum. Es cert, es gasta massa electricitat, pero es perque l'edifici esta mal fet, es un bunyol arquitectonic i energetic. No s'aprofita de la llum natural i esta sobredimensionat, amb el que costa un ronyo mantenir-lo. Aixo prove de l'epoca de la bombolla, on es van dedicar a cremar calers sense ton ni son. Doncs els cap de planificacio (hi ha una seccio sencera dedicada a planificacio!) ens a 'suggerit' que apliquem mesures per economitzar l'electricitat.

Aixo va ser divendres. Avui s'han passat tot el mati tocant la pera amb els interruptors, buscant la combinacio ideal per a reduir-ne el consum. I ara, no us ho perdeu, veig l'Equipo A, que venen a fer invents amb els fluorescents. De moment, ja m'han apagat 1 dels 3 fluorescents que tic a sobre. Ja van fer una cosa semblant amb l'aire acondicionat (per suggeriment del Koizumi), que xapen literalment a les 18:00h.

Una de les coses que he apres del Japo es que aqui res va de sota cap a dalt, sino al contrari, i que res es deixa a la llibertat d'improvitzacio, nomes val el que esta planificat de dalt a baix, i quan es suggereix, en realitat s'ordena. A mes, no hi ha un terme mig, o tot o res. No hi ha alternativa, o el marge que es deixa es tan estret, que es simplement impossible. Sabieu que els estrangers tenien prohibit posar un peu al Japo sota pena de mort (fins i tot per les victimes de naufragis)? Tanmateix, com els interessava fins a cert punt tenir algun contacte amb occident, estudiar-ne certs aspectes (els mes practics) de la seva tecnica, van permetra nomes als holandesos de tenir 1 sola delegacio al Japo, en concret, a una illa artificial a la badia de Nagasaki. Us imagineu que aixo hagues passat al Mediterrani?

Barrets, barrets, barrets, i d'altres marmellades

2008-05-08T09:41:00.006+09:00

Ha comenc,at a fer calor i, com els mosquits que tornen a picar, ja es pot comenc,ar a veure pel carrer l'atac dels barrets ridiculs. Japo te un problema amb els barrets. Tot pot acabar sent un barret o, si mes no, pot acabar-se posat al cap a mode de barret. El problema es que tots els barrets son, com a minim, molt horteres, i la visio de una multitut encasquetada amb aquestes menes de campanoles de roba fan riure, sincerament.

Els japonesos i en especial, les japoneses, senten terror irracional pels rajos del sol. No se d'on ve tant de panic. Es clar que massa insol.lacio pot ser perjudicial, perque et pot cremar la pell o d'un cop de solana et pots quedar estabornit, pero el que es veu aqui passa de taca d'oli. Masqueres de soldador posades davant de la cara, guants negres que cobreixen els brac,os fins a l'aixella, barrets enormes amb mosquiteres negres que envolten caps i clatells. I per enredar mes la troca, mascares davant de la boca, mocadors entorn al coll, i el vestit cordat fins a la nou. La visio de moltes dones es d'una mena de paquetets embolcallats fins al cap de munt, amb llacets, blondes i floretes, de les que nomes es poden percebre la veu si parlen, ja que es impossible de veure ni que sigui un sol centimetre quadrat de pell.

Per mi, es poden comprar un tratge d'astronauta si volen, pero el que trobo veritablement inadmissible es que els dissenys de barrets siguin tant rematadament lletjos i passats de moda. No se que passa de vegades al Japo, pero a voltes semblen incapac,os de discernir l'horterada descomunal de les coses maques. Construeixen autentiques salvatjades enmig de paratges que altrament serien encisadors. Malmeten rius i muntanyes amb monstruosos bunkers de formigo d'utilitat discutible. En el pla personal, a part de l'estil macarrilla de TotA100 dels Kamedites i yakuzes de barri periferic, et pots trobar gent molt ben vestida en pla gentleman i d'altres portant models de tergal dels anys 60's al mateix lloc. Les marques cares s'alternen amb el mercadillo, la mariconera, el xandall i les espardenyes d'anar per casa.

El maxim nivell de perversio estetica el podem trobar en dos atuells d'us comu. Com he dit, un son els barrets. Els de dona basculen entre dos estils, el pseudo-pamela rematat amb blondes i flors artificials, normalment de color negre que poden arribar a portar cortines, i els de forma acampanada estil lampara de peu, col.locat a rosca fins a l'alc,ada dels ulls. Els d'home solen ser o be gorres de baseball amb tota mena d'accessoris, arribant els casos mes grotescs als lluentons, o be les versions masculines dels barrets de platja acampanats, o tambe barrets estil Jacques Tati a Les vacances de Monsieur Hulot.

L'altre front de batalla son les ulleres, no pas les de sol, que gairebe no existeixen, sino les normals de cada dia. Com en molts altres aspectes, Japo tambe viu anclat al passat en les ulleres. Es bastant habitual trobar-te gent al Japo que porta ulleres d'una antiguitat gairebe arquelogica. No se si es fan mirar la vista periodicament, pero, segons un company america, aixo explicaria perque els japonesos de vegades semblen no veure-hi gens. Passa molt que son incapac,os de veure-hi el que tenen davant del nas. Ell diu que es perque no porten les ulleres adients o senzillament no en porten. Jo diria que es perque no miren, que es una altra cosa. Pero a part d'aquest fet, l'estil mes arcaic, de pasta o plastic amb verdet, viu dia a dia amb els models mes agoserats d'Italia.

Suposo que com moltes altres coses, el que es o no es maco es tambe una questio cultural. Jo no soc pas un prodigi estetic, tanmateix, penso que tinc bastant bon ull per detectar les passades de voltes en colors i estils que assolen el Japo. De vegades, em fa la sensacio que tenen una mena de confusio mental entre estils que no saben discernir i que acaben per barrejar pessimament en un immens pastiche. D'altres, simplement copien estils occidentals al 100%, amb el que sembla que no cantin tant. Es nomes aparenc,a; per dins continuen essent horteres i confusos, pero davant el dubte, compren l'estandard europeu establert, el mes car possible millor, i aixi s'estalvien triar.

Els resultats son esperpentics: homes en aparenc,a de gentleman i maneres de estibador portuari, pussil.lanimes vestits de Michael Jackson a Bad, macarrilles de bar de copes amb pentinats de Manga i masculinitat distreta, xandallistes amb sabatilles i mariconera, i iaios amb roba monotona, avorrida, passada de moda i atonal. La resta que no esta en aquests grups es perque porta o be l'uniforme de la feina o l'escola, o be va de trage de tergal negre.
Modestament, demanaria al Govern japones que endagues dues reformes immediates per a la millora de les condicions de vida del Japo. La primera seria el soterrament de les linies electriques i telefoniques, l'eliminacio dels malaits pals de formigo, i l'erradicacio dels Pachinko o el seu soterrament cautelar en el cas que es demostrin indispensables per a l'economia nacional. La segona seria l'abolicio dels barrets acampanats, la prohibicio sota penes de preso incondicional per les mariconeres i les sabatilles en zones publiques, i la regulacio de les combinacions de colors, patrons, i accessoris per evitar aberracions com les que m'assalten cada dia del mon.

Jo crec que aquestes mesures farien la vida al Japo molt mes agradable i suportable, i es possible que a la llarga arribessin per apareixer artistes de talla internacional i no els mers vomitadors d'horterades d'avui dia.

La bomba de la boba del bombo

2008-04-28T14:56:00.009+09:00

Abans es deia que ser politic era l'ofici de fer possibles les coses impossibles. Ara, ser politic s'ha convertit en una mena de funcionariat semi-mafios i sectari, que consisteix en llepar el cul del que tens a sobre per continuar mantenint el teu ben col.lcat a la poltrona. A Espanya no es necessari tenir coneixements de res per a ser politic professional, qualsevol ficus es apte per aquesta feina. Nomes has de tenir en actiu les neurones minimes per tal d'aconseguir signar l'acta que et col.loqui i premer el boto de les votacions. Pels carrecs mes capacitats, es demana tambe que, a mes de respirar, emetin alguna mena de so intel.ligible per la resta d'humans de la mateixa rac,a. No es imprescindible que els sons aportin cap mena d'informacio ni siguin congruents amb la realitat del mon.

Un dels exemples mes brillants de les nul.les capacitats per assolir qualsevol mena de carrec de responsabilitat en la res publica el tenim en la figura de la Matxacon, la yoli del PSOE. Aquesta estulta certificada incapac, de cap idea rpopia mes enlla dels eslogans buits del seu partit, es ara, Menistra de Defensa! Deu n'hi do!!! i te la barra sobirana de sortir en una entrevista hagiografica del Pais (te alguna cosa genuinament interessant per explicar?) i dir, morro al viento, "soy pacifista". El que ets, xiqueta, es tonta, vassalla i mentidera, ja que no es possible ser i no ser a la vegada.

De llepes sempre n'hi ha hagut i n'hi hauran. D'inutils, tambe, i d'incompetents mentals, a cada casa en tenim un. Ara, una cosa es aixo, i l'altre es que em vulguin vestir la realitat pauperrima de una vassalla de partit, disposada a vendre's fins on calgui, sense criteri personal, per tal de que els seus continuint remenant les cireretes dels altres, amb els d'una Ventafocs despres de trobar el seu princep blau, que s'ha guanyat el lloc a pols.

Aquesta yoli es tant tonta avui com el dia aquell famos que fa fer el ridicul de la seva vida a TV3 dient que havien guanyat les eleccions (a Catalunya) perque tenien mes 'vots populars'. Despres es va haver de menjar amb patates el que va dir, ja que en aquella ocasio, els de CiU van aconseguir mantenir la seva de poltrona merces als seus pactes d'amagatotis (quina colla tambe aquests!). Quins merits te, doncs, la pallussa aquesta?

Be, ha anat a la Universitat i sap parlar un pel mes de catala que l'altre sequac, de partit, el Pazideng Tontilla, que ja es dir molt en aquest partit de llumeneres. Aixo sembla que la faci mes atractiva, a part de ser un pel mes fotogenica que la marmota actual, per a poder-la col.locar de cap de llista per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i clar, no hi ha millor publicitat que la gratuita, pagada amb diners publics, que els partits politic es fan quan estant ocupant (literalment) carrecs publics. Es aixi una bona pec,a com per intentar arreplegar el vot 'feria de Abril', per un costat, i de l'aplec del caragol per l'altre.

A mi, personalment, cada cop que la sento parlar i dir mentides, doncs, se'm revolten les entranyes de pensar que en som de mesells quan ens deixem governar per genteta d'aquesta categoria, que un dia surten per la tele dient que solucionarant els problemes de la vivenda perque ells son "mes d'esquerra" que ningu, i l'altre, com a ministra de l'exercit, dient collonades com la de 'soc pacifista'. Suposo que quan es presenti a la Generalitat dira que ella es tant catalana o mes que en Jaume I, i nosaltres ens ho creurem i es possible que tinguem la primera presidenta de la Generalitat que sera 100% d'esquerres, pacifista i catalanista, lady Matxacon, la yoli de Catalunya.

Com caus de conills

2008-04-23T14:01:00.003+09:00

Avui llegia aquest article molt il.lustratiu de com son les cases al Japo. Com diu el titol, son llodrigueres, caus de conills, forats. Moltes vegades ho he comentat amb companys i sembla no adonar-se'n. Amics meus, despres de visitar-me han arribat a la mateixa conclusio, sense jo haver-los dit res: Japo te un problema amb les cases, foten fastic. En ma vida se m'acudiria comprar-me una casa al Japo, tot i que no crec que cap banc em dones un credit!

About a year ago, the government announced a program to encourage the building of more permanent homes—durable enough to last 200 years. The government reckons that increasing the replacement period of the nation’s housing stock from the current 26 years would reduce the amount of construction-related trash the nation disposes annually by about 10m tons. Dubbed the “200-Year Home project, the idea is that homes will be multi-generational dwellings, that can be easily renovated according to family size and age.

The government points out that compared with the average life span of its citizens, the average life span of a home at 26 years is too short—and clearly they have a point. In the U.S., the average life of similarly built homes (eg, houses built of wood and some synthetic materials), the life span is 55 years, while in the UK it is 77 years. Indeed, when you think that the average Japanese couple buys the family home in their late 30s, and that typically they have to take a 35-45 year mortgage to buy the home—it is ironic that the life span of their dwelling is less than that of the mortgage.

The government has said that it will encourage more durable housing by: i) introducing a requirement for all home repairs to be recorded, ii) requiring better quality construction methods, iii) providing tax cuts and interest bank loans, and iv) introducing financial subsidies for housing builders to churn out longer-life homes.

This got me to thinking about why the Japanese insist on tearing down their homes so frequently. While I can see that tax cuts would definitely help improve the situation, I believe there are some other factors that strongly influence homeowners’ decisions to pull down their homes. If these fundamental problems are not addressed, then it is unlikely that the government will be successful in its goal to have people build and live longer in a single
dwelling.

Typically, Japanese homes cost around 30 million - 40 million yen, so the average family is still paying through the nose to build somewhere to live. It is estimated that the major builders (Sekisui, Daiwa, Misawa, etc) are charging about 20% more for their cookie cutter solutions than if a homeowner was to get their own architect and do it themselves. Unfortunately, people feel so unsure about their own abilities in the so-called expert area of homebuilding, that they allow the housing titans to do it all for them. This means that any initiatives to start making houses more durable have to start with these building firms.

In the 200-Year Home project, the government acknowledges that the quality of design and construction needs to be improved, and they estimate that durable houses will only cost 20% more than conventional ones. I doubt this figure very much, unless they are considering the inflated prices charged by the building firms, and most likely their assumption is based on timber houses that will continue to be full of health-affecting cheap synthetic materials.

Instead, I think the starting point should be choosing a building material far more appropriate for permanent homes in Japan—concrete. Unfortunately, concrete costs more than 20% over its timber counterpart.

Why concrete? Well firstly, because the nation has plenty of the raw material and is unlikely to run out any time soon. Secondly, if used properly with in-ground and internal insulation and good thermal design, it is within the experience of existing builders to improve the housing stock. Concrete can significantly cut the power consumption for a house, as well of course as offering structural integrity in earthquakes and for building upwards.

If you’re going to have concrete, then you need glass as well—and double glazed windows need to become standard for all parts of Japan from northern Kyushu northwards. Again, Japan has an ample supply of glass and is home to the world’s leading glass companies. They are proficient at making strengthened product that looks good, lasts forever, and can withstand medium-strength earthquakes. I find it strange why the product costs so much.

Thermal Properties

One of the biggest problems of Japanese houses constructed over the last 30 years is the fact that they are made of lightweight synthetic materials and low-quality timber. Basically, they are constructed for convenience rather than thermal design. In winter, the walls sweat with condensation and the wallpaper goes moldy. In the summer, the rooms become humid boxes with poor ventilation, and the occupants have to resort to all-day air conditioning or going out to a comfortable shopping mall.

It amazes me that such an advanced nation as Japan hasn’t made greater use of insulation and made double-glazed windows, or that apartment builders are still making concrete floor slabs that extend to the outside of the building and conduct heat and cold into the building. This is starting to change, but it seems that government regulation forcing the speed of such change is in order. The nation’s biggest box builders: Sekisui and the others, make good money churning out the same designs they have done for several decades and they are not about to change unless forced to do so.

Rabbit Hutches

Size is another issue. There are about 1.15 million dwellings a year constructed in Japan, and the average size is around 30 tsubo (100 square meters), about half that of the U.S. (although closer to the UK). Small rooms and low ceilings have less air and less circulation and react more quickly to the presence of a breathing person inside, or to heat outside. Small dwellings also can’t accommodate growing families.

While the shortage of land is hard to circumvent, local government rules restrict the height of buildings to 8-10 meters in many parts of Tokyo (other than main roads) and thus people are forced to build and live in rabbit hutches that match the footprint of the land underneath.

The technology is here to make safe 3-5 story timber houses, and of course there is concrete, but the authorities are more concerned about sunlight for the neighbors’ garden. Of course, no one wants to be next to a towering edifice, but you have to wonder what is more important: a decent amount of room and height, and a healthy living environment, or getting 8 hours sunlight on the bottom floor. I think the reality of city living needs to be recognized and height restrictions moved up by at least one floor. This would immediately give home builders 25% more space in which to grow a family or lifestyle. Given that the population is no longer growing, this one area of deregulation might make a huge difference
to the desirability of staying at home.

Lack of a Maintenance Culture

Another major contributor to the premature deterioration of homes is the lack of a maintenance culture in Japan. Most men are at work until late, sleep on the weekends, and take few holidays. This fact, coupled with builders’ penchant to offer a “cradle to grave” service on their standard house designs, means that home owners seldom take personal responsibility for maintaining their own dwellings. Timber homes overseas also fall down if they are not painted, leaks are not filled, and rotting timber replaced on a regular basis. A quick bicycle ride around Tokyo suburbs reveals an astounding number of homes with loose roofing, leaking walls and unpainted surfaces suffering from the weather. It not only looks ugly, it virtually guarantees the home is going to fall down within 25 years, if not pulled down first. And in an earthquake—well forget about it.

Changing Attitudes

I assume that the status quo has remained because citizens are obedient, and building your own home and maintaining it is so inconvenient. Thus, there is little incentive to make a structure last longer. Indeed, most people I know are not home (well, apart from the housewives) that much anyway. For most, “home” is a small space that is comfortable for a single person in the evenings, but not a space to actually “live” there for extended periods. There is little room to cook, to store food and furniture, to do hobbies, or exercise in private, or do other quality of life activities that bind someone to their home. And for growing families, cramped quarters are a recipe for stress, so it is no wonder that the kids and Dad are typically out.

What I am saying here is that while the objective of making more permanent homes is a good goal, practically speaking, there are many impediments which are beyond the minor tinkering of regulations that the government is considering. Instead, the LDP should launch a proper study on the issue and take some major decisions that will make a true difference. For example, instead of lowering building taxes for five years, homeowners should be able to deduct home loan interest from their other income (negative gearing). This would have an immediate effect on people’s willingness to take on bigger home loans and to spend more building high-quality buildings.

Likewise, the government needs to lean on the major home building firms and require them to meet more stringent standards. It is a fact that Japanese are unused to building their own homes, and so with more than half the nation’s houses being churned out by factories, this is an obvious place to start applying regulatory change.

Terrie Lloyd writes a weekly newsletter for entrepreneurs and business people about business and political opportunities in Japan. You can find the newsletter at www.japaninc.com. For further contact with Terrie, email him at terrie.lloyd@japaninc.com.

La Patufa

2008-04-17T09:59:00.004+09:00

Tinc una fotografia de Barcelona presa des de dalt del Tibidabo a sobre l'escriptori de la feina, i una del Pretori de Tarragona retallat pel cel blau penjada de la pseudo-paret del meu cubicle gris, al costat d'un retrat de la Patufa, la gateta dels meus pares, que em mira fixament sobre la taula de la cuina. Debia estar esperant que ma mare li fes algun regalet en arribada de la plac,a, ja que sobre la taula tambe es veuen bosses d'haver anat a comprar. La Patufa es una gateta immigrant que ma germana va portar d'Andorra, petita com una puc,a, amagada dins d'un butxaco de la camisa, fent tot el cami des del Pirineu fins a la gloriosa i brillant Tarraco. Ara ha crescut un pel mes, pero continua essent mes aviat petita i esprimatxada. Es molt espavilada, com tots els gats, pero te vertigen. Mai hauria dit que els gats, que per naturalesa els apassiona pujar i saltar pels llocs mes inversemblants, poguessin arribar a tenir vertigen, pero l'haurieu de veure com plora i s'arrapa al pit quan la treus en brac,os al balco a veure passar els cotxes. Vol mirar pero la por la venc, i amaga el caparro entre les potetes, rematades de blanc com si fossin mitjons, per tapar-se els ulls i no veure l'alc,ada. Es una gata feta de mil pedac,os, de tots els colors, pero te una pitrera blanca envoltada de negre motejat de ros, que fa semblar que porti una estola d'armini entorn del coll. La fotografia esta ben enquadrada, pero li falta color, segurament pel contrallum de la finestra de la galeria, que fa que la resta de la cuina estigui mes fosca. Em mira com guaitant que faig, com quan estava a casa. Se'm pujava per sobre la falda i caminava damunt de la taula, buscant el sol, i fins i tot habia arribat a jaure's sobre el teclat del portatil. Refunfunya quan li dius "Patufa, que fas? que no veus que estic treballant?". Es fa insoportable quan esta en zel, es un no parar de gemecs i precs, com de buscona de carrero. Ahir vaig arribar tard a casa i plovia. De pet al futon, encara em va costar conciliar el son una estoneta. La barrufeta ja dormia. Tinc un auricular de l'mp3 que no va, per variar. Es trenquen molt sovint i em tenen negre perque es cargolen d'una manera tant complicada que a voltes necessito minuts per desembrollar el merder de fils. Diuen que a l'Univers hi ha unes cordes que lliguen les particules. No m'estranya, segur que es van fer un embolic i les pilotetes que en van sortir ja no hi ha hagut ningu que les hagi pogur desencargolar. Sentia un programa de radio per una orella i per l'altra la pluja calma que queia a glopades sobre l'asfalt del carrer. Es una sensacio estranya sentir-hi nomes per una orella, es com si estiguessis encostipat i se t'hagues embussat les oides. Badalles per intentar aclarir-les, pero no serveix de res perque el sonotone de l'mp3 no funciona. Aleshores, vaig sentir per l'altra orella una gata que miolava com una desconsolada buscant companyia. Marramiau! i vaig pensar "Que deu fer la Patufeixon, pobrissona, tota sola?"

Mateu-los perque ells han matat!

2008-04-16T11:07:00.005+09:00

Hi ha una cosa, Barrufets meus, que no se si sabeu de la terra de la gran armonia, es a dir, Yamato, altrament dit, Japo. Es diu pena de mort. A mi em va sorprendre descobrir que al Japo hi ha pena de mort, que s'aplica sense masses contemplacions i d'una manera bastant habitual, tot i que, com tot el que sense fer-se massa publicitat, per raons obvies. Acabo de llegir que 4 presos de corredor de la mort van ser penjats aquest dijous passats. Sembla a ser que el nou ministre de Justicia, nou de fa 4 mesos, ja se n'ha fet petar 10, en total. Si continua aixi n'enviara tants al cel com l'antic Papa els feia sants!

Des del 1993, despres d'una pausa de 3 anys i 4 mesos, ja en porten executats 67, i encara en tenen 104 a l'espera. Mentre que des de l'exterior s'esta demanant una moratoria, el ministre pensa que te molta feina per fer i que la fara sense queixar-se. Aquest es el pensament japones, fer la feina encomanada sense cap consideracio paral.lela. Aquest es, per mi, el gran perill i error del pensament japones.

Sobre la pena de mort, personalment estic completament en contra. Matar es un error, en qualsevol cas, i crec que l'Estat no es mes que ningu per a poder executar a ningu. Hi ha dos arguments recurrents en defensa de la pena de mort. L'un es el de la culpabilitat dels criminals: ells han matat abans, per tant, han perdut el dret a no ser matats. L'altra es com a defensa o revenja de part de les victimes, com una mena de reposicio per la perdua. Sempre acaben per preguntar-te "que faries tu si t'haguessin matat un fill?". Jo sempre dic el mateix: Si em passes, es possible que perdes els papers i intentes atacar l'agresor fins les meves forces i valor em deixessin. Pero, afageixo, pel fet de ser victima, deixo de ser immediatament objectiu, i perdo el dret de jutjar, que no em pertoca a mi.

Hi ha alguna justificacio per matar a algu altre? Nomes em ve una al cap, salvar la propia vida o la d'algu que creguis que la mereix mes que la persona a la que mataras. Tot i aixo, aquest no es el cas de l'Estat, que administra la mort com a mesura de justicia, es a dir, com a castic per un fet greu comes previament. Te dret l'Estat a treure la vida? Jo penso que no. Per que? Apart de la possibilitat de l'error i de les deficiencies de la defensa, o que els sistema de justicia estigui completament viciat pels mals usos, penso que ningu, ni un ministre de Justicia ni un jutge ni cap oficial te dret d'ordenar l'eliminacio d'un esser huma.

Que passa al Japo? Al Japo, com a gairebe tots els paisos amb una democracia mes o menys establerta, hi ha llibertat per opinar publicament sobre el que sigui (tret que siguis estranger resident, cas en el qual podries perdre la residencia si t'enganxen en alguna mena de manifestacio). Hi ha grups ecologistes i de suport als drets humans. Quina visibilitat social tenen aquests grups. A mi em sembla, i potser m'equivoco, que son bastant residuals, com ho son als EEUU, amb una repercusio mediatica gairebe nul.la, i molt poca base social. A mes, les protestes no son en plan cimera del G8 a Genova, amb el que ni se'n parla.

Sempre que he posat el tema sobre la taula trobo dues tendencies entre els tertulians. Una es la d'obviar el problema, la de no admetre'l o la de no voler-ne parlar, com si fos alguna cosa obscena de la qual no se'n pot parlar a taula mentre es dina. L'altra consisteix en justificar-lo en ares de la seguretat i de tipic argument esmentat mes amunt ("que faries tu si....?"). Una altra cosa que veig es molta moderacio a l'hora de criticar obertament les mesures que el govern fa. Hi ha de tot, es clar, pero mentre que a Catalunya aquesta questio esdevindria una discusio oberta, publica i a crits, aqui no passa del "so desu ne...".

Si critiquem a la Xina per les execucions, potser que tambe critiquem a d'altres paisos com el Japo. Pero n'hi ha molts d'altres, com pudeu veure en ek mapa seguent

Aquest mapa, pero te un petit error, ja que diu que a Espanya, la pena de mort ha estat abolida per tots els crims. Si no vaig mal informat, aixo no es cert. A Espanya hi ha pena de mort en un cas particular: alta traicio en periode de guerra per condemna d'un tribunal militar.

Be, com la questio no fa riure gaire, us deixo amb un video memorable de la Vida de Brian; en concret el moment de la lapidacio.

Look on the bright side of life, Barrufets!

Per torres, Torres 10

2008-04-14T13:59:00.005+09:00

Busqueu-hi les diferencies i digeu-me que us semblen.

La de dalt es la torre Eiffel de Paris (Franc,a, com solen especificar les pel.licules americanes). La de sota es la Tokyo Tower, de Tokyo (Japo). A diferencia de l'original, la torre japonesa es dificil de fotografiar tota sencera, ja que algu va oblidar envoltar-la de jardins com pels del Parc dels Camps de Mart, des d'on es pogues tenir una bona perspectiva. A mes, es pintada de vermell, com si fos dels bombers. Altres diferencies son que la japonesa, tot i ser un pel mes alta, es bastant menys esbelta que la parisina, semblant mes una piramide allargassada que no pas una torre. Esteticament, sembla mes una torre repetidora de televisio que no pas alguna mena de monument a la primacia nippona.

Cal recordar que la d'Eiffel era part de l'exposicio universal de 1889, cent anys despres de la revolucio francesa, i te un innegable valor artistic i simbolic, dificilment superat per cap altre torre commemorativa. Si mireu la llarga llista de torres similars que hi ha al mon, que podeu trobar a la Wikipedia, veureu que gairebe totes cauen en dos grans grups, les que volen assemblar-se a l'Eiffel, i les que s'assemblen al priruli de Torre Espanya. El problema, en general, que els hi veig jo a les torres es que, o be s'assemblen a antenas o torres electriques, o be semblen xemeneies o aquestes torres amb un diposit d'aigua al cap d'amunt. N'hi ha ben poque de realment originals, tret de l'Eiffel, per ser la primera.

Barcelona te unes quantes torres magnifiques, pel seu valor artistic, arquitectonic i d'enginyeria. Per mi, la de Collserola, una vela penjada d'un mastil, es la millor de lluny, malgrat els problems que la seva construccio va suposar i la inutilitat d'en Foster per a proposar solucions. A mes, esta d'alt d'un turo, on es veu de tot arreu i no fa gaire nosa. La torre del Jean Nouvel tambe esta forc,a be, malgrat que no es una torre strictus sensus i que falli la punteta del cap d'amunt. L'ultima d'interes son les de la Sagrada Familia, millor rematades que la del Nouvel, malgrat que la resta de l'edifici sigui una immensa mona de pasqua.

Sempre he trobat que fer-se construir una torre es una barreja entre el sentiment del nou ric per ensenyar que potents que som i de pages per voler-ne tenir una mes alta que la dels veins. A mes, tenen bastant poca utilitat avui en dia, ja que ni per les comunicacions serveixen. Ara veig que Tokyo s'ha proposat de construir-ne una altra de 610.58m, teoricament per fer d'emisora de televisio. Per que aquesta xifra curiosa per la seva alc,ada? Per que no 610m o 611m? No ho se, Barrufets meus. Com diu la dita, torres mes altes han caigut, i jo ho vaig veure en directe per la tele!

Sonna no kankei nee

2008-04-11T20:47:00.010+09:00

Quan creieu que ja ho havieu vist tot en aquest mon, apareix en Kojima Yoshio i torna a dir per enessima vegada la seva frase, unica frase, que l'ha fet japonesament famos, "sore...sore, sore, sore..demo, sonna no kankei nee!!!", per acabar dient "oppapi!", i tothom cau a terra, descollonant-se com si aquest paio hagues inventat l'acudit mes famos i gracios de la terra.

Que vol dir la frase? "aixo no hi te res a veure", i l'altra, "Ocean Pacific Peace". Ben poca cosa. On esta la gracia? Qui ha parlat de gracia? Fa riure, pero no te gracia, i durara fins que algu altre inventi una altra frase i/o algun ball mes divertit. Aixo es humor japones en estat pur.

Versio alternativa: un company de feina ha proposat una explicacio a l'exit del "sonna no kankei nee" per ser una mena de haiku modern. Ves a saber! Si us hi fixeu be, al final del video, la noia diu "nande ya nen!", com dient, "pero que dius!".

Aixo era per pujar la moral!

Estar-ne fins al barret o tant de poc sol no es bo

2008-04-10T14:06:00.003+09:00

La fotofobica es una noia que viu en el cubicle que esta a les coordenades ( -1, 2 ) respecte del meu cublicle. Li dic fotofobica perque entre les seves moltes paranoies, esta obsessionada amb que ni li toqui ni un raig de sol. Malahuradament per mi, s'asseu just davant de la filera de finestres, les persianes de les quals romanen permanentment clausurades perque a la senyoreta li molesta el sol, fins i tot en dies de pluja com avui.

A mi em te fregida aquesta bestiesa, pero a la resta d'habitants d'aquest univers cubicular sembla no importar-los-hi gaire. Els japonesos ja ho tenen aixo, un cop fixen la seva atencio en un punt, la feina en aquest cas, la resta del mon literalment passa a un segon pla, un pla tant llunya que gairebe desapareix de les seves percepcions i es converteixen en cecs que no veuen ni tan sols les parets o obstacles que els envolten. Ja pots estar parat en un costat d'un passadis, que segur que algu topara de pet amb tu. Que els japonesos no miren quan caminen ho sap tothom, pero a mes, jo diria que tampoc hi veuen. Aixo explica molts dels fenomes que, per mi, el Japo pateix.

Com sembla que ningu no s'immuti davant de l'abus d'aquesta perturbada odiosa, fa temps vaig intentar comenc,ar una batalla per aconseguir tenir, almenys, una sola finestra en l'aire, de manera que almenys, des del meu penos i gris cubicle, pogues tenir acces, de tant en tant, a la claror i blavor del cel. Doncs, no ho va haver manera. El comflicte, com gairebe tot al Japo, es va acabar amb una mena d'acceptacio del que tothom dona per bo. En aquest cas, tothom era la resta muda davant l'status quo i la fotofobica. Jo era l'element perturbador. No hi ha negociacio. Ho vaig deixar estar, per mi aquesta xiqueta te un evident desequilibri mental, que s'hauria de fer mirar.

Pero lo que va passar ahir ja es de comedia burlesca. Ja fa uns dies que la vaig veure voltar amb un barret blanc, a l'estil dels odiosos barrets xampinyo que les iaies/iaios del Japo porten a tot arreu. El color i materia del barret no son pas lletjos, pero la forma es repulsiva: semblen aquests barrets que abans es posava a la canalla quan anava a la platja. L'estil es anticuat i hortera, malgrat que sembla l'unic model que esta homologat al Japo, per la gran quantitat que hi ha.

Els japonesos tenen un problema relacionat amb l'us dels barrets. Sembla a ser que un cop se'l calcen de bon mati, ja no sembla que calgui treure-se'l fins a l'hora d'anar a jaure. D'aquesta manera, els pots veure, sobretot a les obachan, per dins d'edificis o al cotxe amb el barret posat. De vegades son tan grans que gairebe tapen les cares per complet. Dins dels barrets odioso, hi ha la seccio barrets tematics. Aixo es un mon que inclu barrets amb formes inverosimils que donen per bona la llei "qualsevol cosa lligada al cap es un barret". L'altre dia vaig veure uns nois promocionant onigiris (boles d'arros) amb uns barrets gegants amb forma d'onigiri d'on hi sortien les seves cares.

Fins i tot hi ha barrets per mascotes, essent la d'abella molt adient per treure a passejar el gos pel carrer. Els que fan mes gracia, pero, son els dels nadons, amb orelles de gat, que els tornen molt monos. La canalleta ja apren al col.legi a portat barret, fins i tot per fer esport. Aquesta tendencia es dificil de deixar, fins i tot en edat adulta, degenerant en molts casos cap a patologies propies de les que estracten al Pere Mata.

Vaig veure la fotofobica fer tombs amb un barret nou de trinca. Vaig pensar que se l'havia comprat i que o be l'estava ensenyant a l'audiencia femenica, o be s'estava preparant per anar-se'n cap a casa. Ahir hi va tornar, pero era massa aviat per marxar i les secretaries ja el deuen haver vist el barrer! per que, doncs, es va passar mitja tarda anant amunt i avall de l'oficina amb un barret blanc calc,at a rans d'ulls? Sincerament, no ho se. Durant la polemica per les persianes recordo haver-me ofer per comprar-li un casc i una mascara de soldador a la fotofobica, fins i tot uns guants. Pero la realitat, un cop mes, ha superat la ficcio i ara veig que sembla normal anar per la feina amb un barret. Doncs, potser que jo hi vagi amb la meva barretina, no?

Toyota Mahoma, pel Taliba que portem dins!

2008-04-02T14:04:00.007+09:00

Us hi heu fixat que sempre que surten imatges de terroristes, insurgents o d'altres perills pel mon lliure provinents de paisos tercermundistes, de l'eix del malament, de l'Irak o d'Afganistan, sempre surten una colla de guerrillers o talibans armats amb Kalashinkovs asseguts a la part del darrera d'una pickup de la Toyota?

Sempre que surten imatges a Algazira d'atacs a l'Irak, sempre hi ha una pickup de Toyota pel mig fent-se propaganda gratuita entre els habitants d'aquests paisos merces a portar escrit amb lletres enormes el nom de la marca a la portella del darrera.

Fins i tot, una guerra que hi va haver entre Libia i el Txad s'anomena la guerra dels Toyota per l'us tan generalitzat que se'n va fer d'aquesta mena de vehicles.

Jo demanaria a la Toyota un parell de millores que fes mes confortable l'us d'aquest cotxe per part de guerrilles de tot el mon. Per exemple, caldria que sortissin de fabrica amb seients al darrera perque els terroristes hi anessin comodament asseguts. Al mig s'hi podria posar alguna mena de suport per deixar-hi el Kalashinikov o el turbant. Tambe caldria un suport per una ametralladora o llanc,a missils al sostre del tot-terreny.

Seria interessant que hi hagues un raconet per col.locar-hi la nevereta amb els entrepans i la beguda, ja que es dificil trobar restaurants quan un va d'atac terrorista. Aquest compartiment hauria de tenir un endoll d'aquells dels encenedors de cotxe per a accessoris, com ara detonadors, molt util en cas de convertir la pickup en un cotxe-bomba.

Espero que la Toyota consideri tambe la fabricacio de motors hibrids i, fins i tot, alguna versio solar, donat que se solen fer servir en deserts amb molta insolacio. Les estoretes, perses, haurien de poder ser retractils i extraibles, per a poder-les fer servir per resar de cara a la Mecca, la direccio de la qual el tablier de comandaments hauria d'indicar sempre, a part de la velocitat, les revolucions (islamiques, s'enten), i un sistema de megafonia amb l'almuatzi incorporat en mp3 o CD, que crides a l'oracio 5 cops al dia de manera automatica o programable.

Un altre misteri que m'inquieta es saber com hi arriben aquests cotxes a llocs tan remots com els deserts de l'Afganistan. Es que hi ha algun concessionari de la Toyota per alla a la vora? Hi ha alguna mena de Plan Renove o financ,ament per aquests cotxes? Com es que n'hi ha tants? Te'ls canvien per camells? El Japo hi te alguna mena de conveni amb Al-Qaeda? Es poden comprar per Internet i els de UPS te'l porten fins al camp d'entrenament secret? Hi ha descomptes per grups?

Be, suposo que a hores d'ara, amb la quantitat de keywords terroristes que hi ha en aquest post, segur que els de la CIA ja se'l deuen estar llegint. Aprofito per saludar-los i per engegar-los cordialment a dida, a ells, vulgars assassins a sou, i al Baby Bush, l'usurpador estult i criminal.

Com diuen, Al.la es gran, pero la pickup de la Toyota, encara mes!

Bono Bo, Bono Dolent

2008-04-01T20:05:00.005+09:00

Aixo es un Bonobo, és un ximpanzé conegut també com ximpazé pigmeu. Els bonobos es veuen rarament fora del seu hàbitat natural, per la qual cosa no són tan coneguts com els ximpanzés. A primera vista són molt semblats a aquests, però solen tenir la cara negra, les orelles més petites i la cames més llargues.

Aixo es un Bono dolent, un ximple superior, de la familia dels fill de fatxa intransigents que han viscut tota la vida de la moma sense tenir ni ofici ni benefici. Te com aficio coneguda insultar als catalans perque no som com ell voldria que fossim, es a dir, com ell. El trajo que porta i el cotxe oficial us poden enganyar, Barrufets, i fer-vos pensar que es algu, pero imagineu-vos-el amb boina i un ramat d'ovelles al mig de l'estepa on viu i l'encertareu mes. Es incapac, d'articular correctament les paraules de la llengua que diu que defensa a ultranc,a i el podreu distingir d'altres de la seva especie per un soroll gutural odios, com de mocs. No us hi atanceu gaire, ja que ataca quan pot, sobretot si sent parlar qualsevol cosa que no sigui la seva jerigonc,a. De moment, es una especie protegida i mantinguda pels contribuents. Esperem que el canvi climatic o qualsevol altra mena de canvi el facin desapareixer d'una vegada per totes. No se li coneix cap mena d'activitat intel.lectual destacable.

Evening News, the Musical

2008-03-31T13:08:00.007+09:00

Quan un mira qualsevol progama de la televisio japonesa, en aquells breus segons que passen fins que a un se li omple la pipa de veure els energumens de sempre fent les mateixes trabucades de cada dia, pot ser que es trobi per casualitat amb algun que sigui de noticies. N'hi han que estan fets especialment per a que tanquis la tele o be la fotis de dalt a baix del balco, i es limiten a un senyor lleig, molt lleig en ocasions, llegint el parte en un decorat gairebe tant lleig com ell. El to sol ser bastant monoton, o amb alguna entonacio curiosa a l'estil del missatge de rendicio incondicional radiat per l'Emperador el 15 d'Agost de 1945, on sembla que hagin posat la cinta al reves.

El que em crida mes l'atencio en la majoria d'aquests programes de noticies es que gairebe totes les noticies tenen banda sonora. Com pot ser que posin musica a les noticies? Es una cosa que encara no entenc, pero el curios es que fa que acabis per pensar que estas veient el Tomate enlloc del TN. Pero aqui no acaben les curiositats, des del meu punt de vista. Jo classificaria la musica que acompanya les noticies de gairebe qualsevol mena de programa en tres grans families: la musica tetrica de noticies funestes, la musica de bibliografia Marcelino Pan&Vino, i la musica Ganbaristica.

La musica funesta sol acompanyar noticies relacionades amb crims i no tenen cap mena de compassio a l'hora de col.locar musiques efectistes mentre estan comentant la noticia d'un assassinat. Son musiques obvies, amb "tatxan!" inclosos, com si fos una pel.li de terror. Explicat aixi fa riure, pero es el que fan.

La musica mes lacrimogena que un es pot tirar a la cara es la del tipus Marcelino Pan&Vino. Sol il.lustrar la vida dificil d'algu que ha aconseguit canviar el seu desti i millorar-lo, o be explica passatges complicats de la bibliografia d'algu. Indefectiblement, es una musica de piano, amb moltes notes d'aquestes que semblen gotetes de pluja (tirititi, tirititi,...). Tots volen imitar Eric Satie, pero no passen de ser versions excessivament sentimentals i Claydermanitzades que nomes busquen fer saltar la llagrimeta a les obachan que s'estan miran aquests programes.

Un tema recurrent a les canc,ons sentimentals japoneses es una versio adaptada del mite de la Madame Butterfly. Es curios que sempre plogui en aquestes canc,onetes, i sempre sigui l'amant el que marxa deixant a l'amada sola i trista. El topic es que l'amada s'entristeixi i no pas que se'n rabii amb l'amant malcarat que l'ha abandonada. Per aixo plora i lamenta els bons moments i els somnis que tots dos tenien plegats. Aquest esperit es el que impregna els acompanyaments melodramatics de les noticies. Planyo el pianista que deu haver de fer hores extres per tocar tanta musica plora-miques, ja que es escandalos el nombre programes amb interludis pianistics.

L'ultima classe de musica es la que anomeno ganbaristica. Malgrat el nom, no te res a veure amb el genere musical barroc en el qual hi havia un acompanyament amb viola de gamba. Es aquesta una musica que acompanya els moments apoteosics de les noticies o programes, com si l'heroi de la historia aconseguis el seu proposit despres d'un dur i llarg ganbaru.

Sol ser musica orquestral i sembla que tots els editors musicals tinguin al cap la pec,a dedicada a Jupiter, de Els Planetes de Gustav Holst. Pero tambe hi ha molta musica adaptada de John Williams i el seu Jurassic Park o alguna cosa mes gal.lactica, la qual a la vegada sona molt a Holst. En particular, es tan exagerat l'us del tema de Jupiter, que fins i tot te lletra en japones. Ultimament, pero, veig que estan atacant bastant amb el tema principal dels Pirates of the Caribbean, una copia descarada del tema principal de Gladiator, que per la seva banda retira sospitosament al tema de Mart (el portador de la guerra) de Gustav Holts. Tot quadra.

La musica ganbaristica te una variant que son les himnes i canc,ons commemoratives. Es bestial la quantitat de canc,onetes commemoratives i de celebracio que tenen al Japo. La majoria son adaptacions adhoc de melodies occidentals de les quals se sol extraure la melodia principal, que es suavitza i ensucra, afegint-hi una lletra i us completament diferents de l'orginal. La tendencia torna a ser bastant nyonyifera, buscant un efecte lacrimogen en l'audiencia.

Per ultim, una categoria musical completament fora de les anteriors, i molt, molt japonesa, els gingles d'anuncis. Gairebe qualsevol producte te alguna mena de gingle de l'estil del Gior ("con un poco de pasta basta, Gior"). Des d'assegurances, fins a productes de neteja. Quan a Occident aixo ja no s'estila, a no ser que es faci una campanya publicitaria molt pobre, sense recursos ni imaginacio, i s'han substituit per anuncis amb musiques originals i estetica propera als video-clips, al Japo encara viuen als 50's i tot te un slogan, un gingle enganxifos, i una mascota animaloide. Encara mes, el cumul son les musiquetes que tenen coreografies impossibles i acabaments histrionics. Aixo, diria jo, es la marca de la casa.