Quan va obrir la porta mai s'hagues imaginat el que li arribaria a passar aquell mati. Feia calor, i com cada dia, s'havia aixecat tard del llit, entresuat i amb mal ale de boca. De cap a la dutxa, per treure's aquells efluvis de la nit anterior. Es renta les dents i prengue el primer cafe del dia. Mentre, escoltava la radio, la matiexa brossa de cada mati. Feia temps que havia perdut l'interes pel que aquella colleta de carallots li poguessin explicar de bon mati, pero no era capac, de passar sense el soroll de les seves converses ridicules mentre esmorzava.
Tenia la tassa a frec de la boca quan senti el ring de la porta. "Qui cony deu ser ara!?", va exclamar, amb signes evidents d'emprenyamenta. "Es aixecar-te i que et comencin a emprenyar!". No hi va fer cas. Li tocaven sobiranament els bemols haver de respondre a cap missiva mentre menjava. Pero el ring es va fer pesat, repetint-se un i altre cop. Ring! Riiing! Riiiiiiiiiiiing!!!!!!!!!!. "Redeu!!! ja vinc!!!". S'aixeca d'una revolada, cau la cadira per terra, i d'un bot es planta davant de la porta.
En aquell moment tenia l'adrenalina a la sang i pensava que podria fotre escales avall a qualsevol que estigues a fora tocant-li la pera de bon mati. Tenia per costum mirar per forat de la porta, no fos que hi hagues algu amb una Biblia a la ma, disposat a salvar-lo per la resta de l'eternitat. "Us imagineu viure tota l'eternitat amb aquesta mena de genteta? resant i llegint aquest panflet mil.lenari per sempre mes? Abans em faig animista!", pensava.
En mirar pel forat no hi veie res ni ningu, pero el timbre continuava sonant. "Com es aixo?". Obrir la porta i, efectivament, no hi havia ningu, pero el timbre no parava; ring! ring! riiiing!!!. Al principi no savia que pensar. Era un fanasma? un esperit? un curtcircuit? No en sabia treure l'aigua clara. Va sortir de l'apartament i s'ho va mirar des de fora. On era el timbre? No el sabia trobar!
Ara si que estava asturat; era incapac, de situar on era el timbre de la porta. No hi era, pero be el sentia. S'estava tornat ximple? Algu li havia pres el timbre i li havia deixar el ring? Va reflexionar uns moments i finalment ho va veure clar. Se li havia penjat la porta! Per aixo sonava i sonava com una boja. Era la primera vegada que li passava, pero ho havia sentit a dir. Aquelles portes tenien aquest problema; no podia dir que no li haguessin avisat, ni que el venedor l'hagues enganyat, pero ell, tossut com sempre, i veient el preu, va pensar que no seria tant, i que si algun dia es penjava, doncs, que ja la despenjaria.
En principi semblava senzill: despenjar una porta? No en tenia cap experiencia, i les uniques coses que en sa vida havia despenjat, a part d'un parell de quadres i a un amic seu, doncs, eren ben poques. Corregue cap al dormitor, recordava haver guardat el llibre d'instruccions de la porta a la tauleta de nit. Hi buscar al capitol de "Despenjamentes" el procediment per la seva porta. Model PU-2008. En 5 linies s'ho pulien:
1) obrir la porta
2) sortir-ne
3) tancar la porta
4) obrir la porta
5) entrar-hi
Ara ho tenia clar! Tornar corrents a la porta i hi aplicar el procediment, mentre la porta encara cridava i cridava, com si l'estiguessin violentant. Per aleshores, un cop aplicades les instruccions, la porta va callar de sobte. Semblava que funciones! "Ho veieu? no era tant difici!", pensa. Es aixi com la porta emprenyadora, que s'havia passat mig mati rondinant, calla per sempre. Tant va funcionar que el timbre no va sonar mai mes. Pero estava content, ja que ara podria esmorzar, dinar i sopar sense que ningu el molestes mes, mai mes.
dijous, de juliol 31, 2008
dimecres, de juliol 30, 2008
Embolica, que fa fort!!!!!!
Vaig portar unes galetes d'omiyage comprades a l'aeroport a l'ultim moment. No es que no penses en els meus amics a l'hora de portar-los-hi algun detallet, va ser que simplement no vaig tenir temps material per a fer-ho, a banda que no se mai que dur!
El que els va sorprendre mes, fins i tot mes que la marcianada d'estar-se menjant unes galetetes que teniren nom de personatge de dibuixos animats (o es al reves?) que veiem tots de petits i que tinguessing gust de pop (unes galetes?), es que cadascuna d'elles estiguessin embolcallades per separat. Es com si en anar a prendre l'hostia a misa (suposant que us agradin les galetes que alla reparteixen) us en donguessin una dins d'un sobret individual. Oi que fliparieu? doncs, els meus amics, en veure que anaven per separat van que dar parats!
5min al Japo es suficient per adonar-se'n del que vol dir embolcallar les coses. Aqui tot va embolcallat, i es molt usual que fins i tot les galetes hi vagin per separat. Es una completa bestiesa i malbaratament de material? Des de la nostra perspectiva materialista, si, es una autentica animalada. Les caixes van embolicades, i dins i torna haver una altra celofana separant els pisos, i cada pis te les galetetes dins de bossetes individuals. De vegades hi ha mes embolcall que galeta, per dir-ho d'alguna manera; i si en mengesssis gaires, et trobaries envoltat per una muntanya de paperines com si fossin clofolles buides.
Pero aixo es nomes la nostra percepcio, entre mercantil.lista de posar-hi el minim per obtenir el maxim, i la nova onada represora del dogma ecologista, que entre els seus manaments hi ha el de reduir la generacio de residus al minim. Pels japonesos es, senzillament, una questio gairebe inquestionable. Per que, doncs, tanta bosseta?
Jo ho he preguntat innombrables vegades i, fins i tot. he estat apunt de saltar a sobre d'alguna noieta que s'entossudeix en embolicar-me el que acabo de comprar en un infinit bucle de paperines. Una de les raons es la climatologia. Com el temps es molt humit, una solucio per evitar que els aliments es facin malbe es embolicar-los per separat de manera que els que no s'han consumit encara no quedin exposats a l'atmosfera.
Una altra rao es que les galetetes poden ser per elles soles un omiyage (record) que es porta a algu quan has anat de viatge. Per la ment japonesa el que compte son les formes i no pas la substancia, es per aixo que a l'hora de fer un regal, el que compta es fer el regal, no pas el regal. Per aixo solen portar llepolies per menjar com a regal, no pas postaletes o figuretes. Obren la caixa i cadascu de la feina en pren una. Per aixo es important tres coses, que totes vagin embolcallades per separat, que totes siguin iguals i que totes portin el nom del lloc d'on son originaries, de manera que en sigui facil la identificacio.
Pero la rao mes genuinament japonesa, crec jo, que soluciona l'enigma de tanta bossa per a tant poca cosa es que senten que s'es descortes donant un objecte que no va cobert d'alguna manera. En un programa de tele vaig sentir la resposta d'una botiguera quan li van preguntar que en pensava de que s'intentes reduir el nombre de bosses de plastic utilitzades per embolicar els productes que els clients compren; ella pensava que seria de mala educacio donar al client el que ha comprat sense bossa, nomes a la ma directament. Aixo em va fer pensar.
Als comerc,os japonesos et tornen el canvi amb una exquisitesa extrema, ordenat i classificat, al contrari que la resta del mon, on senzillament te'l donen i de vegades, te'l llencen. Es de mala educacio donar un objecte que no va embolicat? Sembla que es el que inconcientment pensen, i no nomes dels regals, sino del que s'ha comprat tambe. Suposo que vindra d'aquest terror per mostrar o assumir com son les coses realment, que els porta a amagar-ho tot dins de capes i capes de roba, d'amabilitat, de falses rialles, de parets, de portes, de llenguatge vacuu, etc.
El Japo es un pais embolicat, molt embolicat, i quan has tres una capa, descobreixes que a sota n'hi ha una altra, i una altra, i una altra, i una altra, i....be, no se pas on s'acaba. Suposo que cadascu s'atura a la capa que mes li agrada, fins i tot els mateixos japoseso estan recoberts per diferents capes, tots embolcallats per les seves bossetes invisibles que els separa uns dels altres, per a que tanta proximitat no els transtorni. Hi viuen a dins isolats dels que tenen fisicament al costat, abstrets, abduits, amb la percepcio capturada dins de les seves petites bossetes, dins d'una immensa capsa, amb milers de pisos i compartiments. Per saber com son, has de trencar la bossa, ja que ells mai en surten. Que vagi de gust!
El que els va sorprendre mes, fins i tot mes que la marcianada d'estar-se menjant unes galetetes que teniren nom de personatge de dibuixos animats (o es al reves?) que veiem tots de petits i que tinguessing gust de pop (unes galetes?), es que cadascuna d'elles estiguessin embolcallades per separat. Es com si en anar a prendre l'hostia a misa (suposant que us agradin les galetes que alla reparteixen) us en donguessin una dins d'un sobret individual. Oi que fliparieu? doncs, els meus amics, en veure que anaven per separat van que dar parats!
5min al Japo es suficient per adonar-se'n del que vol dir embolcallar les coses. Aqui tot va embolcallat, i es molt usual que fins i tot les galetes hi vagin per separat. Es una completa bestiesa i malbaratament de material? Des de la nostra perspectiva materialista, si, es una autentica animalada. Les caixes van embolicades, i dins i torna haver una altra celofana separant els pisos, i cada pis te les galetetes dins de bossetes individuals. De vegades hi ha mes embolcall que galeta, per dir-ho d'alguna manera; i si en mengesssis gaires, et trobaries envoltat per una muntanya de paperines com si fossin clofolles buides.
Pero aixo es nomes la nostra percepcio, entre mercantil.lista de posar-hi el minim per obtenir el maxim, i la nova onada represora del dogma ecologista, que entre els seus manaments hi ha el de reduir la generacio de residus al minim. Pels japonesos es, senzillament, una questio gairebe inquestionable. Per que, doncs, tanta bosseta?
Jo ho he preguntat innombrables vegades i, fins i tot. he estat apunt de saltar a sobre d'alguna noieta que s'entossudeix en embolicar-me el que acabo de comprar en un infinit bucle de paperines. Una de les raons es la climatologia. Com el temps es molt humit, una solucio per evitar que els aliments es facin malbe es embolicar-los per separat de manera que els que no s'han consumit encara no quedin exposats a l'atmosfera.
Una altra rao es que les galetetes poden ser per elles soles un omiyage (record) que es porta a algu quan has anat de viatge. Per la ment japonesa el que compte son les formes i no pas la substancia, es per aixo que a l'hora de fer un regal, el que compta es fer el regal, no pas el regal. Per aixo solen portar llepolies per menjar com a regal, no pas postaletes o figuretes. Obren la caixa i cadascu de la feina en pren una. Per aixo es important tres coses, que totes vagin embolcallades per separat, que totes siguin iguals i que totes portin el nom del lloc d'on son originaries, de manera que en sigui facil la identificacio.
Pero la rao mes genuinament japonesa, crec jo, que soluciona l'enigma de tanta bossa per a tant poca cosa es que senten que s'es descortes donant un objecte que no va cobert d'alguna manera. En un programa de tele vaig sentir la resposta d'una botiguera quan li van preguntar que en pensava de que s'intentes reduir el nombre de bosses de plastic utilitzades per embolicar els productes que els clients compren; ella pensava que seria de mala educacio donar al client el que ha comprat sense bossa, nomes a la ma directament. Aixo em va fer pensar.
Als comerc,os japonesos et tornen el canvi amb una exquisitesa extrema, ordenat i classificat, al contrari que la resta del mon, on senzillament te'l donen i de vegades, te'l llencen. Es de mala educacio donar un objecte que no va embolicat? Sembla que es el que inconcientment pensen, i no nomes dels regals, sino del que s'ha comprat tambe. Suposo que vindra d'aquest terror per mostrar o assumir com son les coses realment, que els porta a amagar-ho tot dins de capes i capes de roba, d'amabilitat, de falses rialles, de parets, de portes, de llenguatge vacuu, etc.
El Japo es un pais embolicat, molt embolicat, i quan has tres una capa, descobreixes que a sota n'hi ha una altra, i una altra, i una altra, i una altra, i....be, no se pas on s'acaba. Suposo que cadascu s'atura a la capa que mes li agrada, fins i tot els mateixos japoseso estan recoberts per diferents capes, tots embolcallats per les seves bossetes invisibles que els separa uns dels altres, per a que tanta proximitat no els transtorni. Hi viuen a dins isolats dels que tenen fisicament al costat, abstrets, abduits, amb la percepcio capturada dins de les seves petites bossetes, dins d'una immensa capsa, amb milers de pisos i compartiments. Per saber com son, has de trencar la bossa, ja que ells mai en surten. Que vagi de gust!
dimarts, de juliol 29, 2008
Ehpein is difereng!
Atencio, Barrufetes i Barrufets, a la noticia que acabo de llegir a "el Pais":
Casi la mitad de los españoles no conoce idiomas extranjeros
EL PAÍS - Madrid - 29/07/2008
Casi la mitad de los españoles (49,7%) no sabe hablar otra lengua que el castellano, según un estudio publicado ayer por la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas). A pesar de ello, la mayoría de los españoles considera que saber idiomas es muy importante, incluso una necesidad, en un mundo globalizado.
El conocimiento de lenguas es desigual entre comunidades. En algunas, como Castilla-La Mancha, Andalucía o Cantabria, los que sólo conocen el castellano rondan los dos tercios del total. Los datos provienen de una encuesta realizada a 2.489 personas mayores de 18 años. En el tro lado, en Cataluña y Baleares, menos del 25% de la población declara desconocer lenguas extranjeras, aunque Funcas avisa que en estas comunidades bilingües puede haber un efecto de mala interpretación de la pregunta.
Sólo el 13% de los obreros conoce algo de inglés, frente al 48% de ciudadanos de clase alta y media alta, mientras que más de la mitad de los jóvenes de entre 18 y 24 años considera difícil aprenderlo. Sólo el 5% de los mayores de 25 años reconoce tener un nivel avanzado. Un 55% de los mayores de 54 no manifiesta interés en aprender otras lenguas.
Según el documento, la renta per cápita, la coexistencia de dos lenguas oficiales y la mayor apertura cultural parecen influir en el desigual conocimiento de lenguas. "El sistema educativo no ha corregido, ni a tiempo ni con eficacia, las barreras de la enseñanza insuficiente y poco eficaz con relación a los idiomas extranjeros", según el estudio.
Be, jo diria que ni "extranjeras ni nacionales", nomes cal veure algun/a tontillo/a del Govern. El curios es que sempre ens toca a nosaltres passar per tancats, tossuts i gairebe per cretins per voler parlar la nostra llengua a casa nostra (on, sino?), pero mireu les dades. Res de nou, per altra banda: Espanya es un pais de garruleitors que, malgrat dedicar-se en una part important al turisme, son incapac,os d'emetre un sol so en res mes que el seu patois particular.Segons ells, per anar pel mon cal saber castella, la llengua universal de fabrica de tot deu. Per la meva experiencia, per anar pel mon el que cal es saber entendre's, sigui amb la llengua que sigui, la que toqui al lloc que toqui. Pero no deuen pensar aixi la immensa majoria d'espanyols, o be no es mouen gaire. A mi, sincerament, que fotin el que vulguin, pero que no m'emprenyin gaire: Jo a casa, nomes la meva, i a fora, la que toqui, si la se. Salut i calor!
dimecres, de juliol 23, 2008
Catalunya des de fora
Torno a ser al Japo despres d'uns dies passats a casa. Encara duc a sobre els efectes del jet-lag i em sento desorientat i apatic. Be, crec que es el jet-lag, tot i que no n'estic segur. L'efecte que mes percebeixo, a part de la descoordinacio de les hores de son amb les del dia, es la desorientacio, sobretot, temporal. No tinc una sensacio correcte del temps. O potser es que ja soc aixi de natural!?
Es molt estrany tornar de casa d'un havent-hi estat tan sols uns dies i nomes com a turista. Provoca una sensacio estranya veure a la gent fent el que feies tu cada dia i que et sembli una cosa exotica, pero a la vegada natural i coneguda. Anar a passejar o prendre's un granitzat en una terrassa, xerrar amb la familia o els amics, fer un cafe i llegir el diari, anar a la platja o muntar del no res un dinar campestre.
Una altra sensacio diferent es la que suposa moure's per un pais que esta bastant buit, sense grans barreres arquitectoniques (que obviament existeixen), amb una mancanc,a palesa de rotulacio, cartells, i informacio, amb espais encara oberts, lliures, on pots veure el cel com des d'una finestra de bat a bat. Poder travessar el carrer per on un vol, sigui o no permes, es un exercici de llibertat personal que s'acaba per enyorar visquent en un pais completament deliniat, marcat i pautat.
Com sempre, l'aparenc,a de la gent tambe s'evidencia diferent; no nomes en la obvietat de la cara, sino en el vestir, moure's, parlar i comportar-se. A Catalunya sembla que a l'estiu tothom vagi vestit de cooperant d'ONG a la jungla africana. No es nomes la moda made in Decathlon, mes o menys adient, es la quantitat d'accessoris de dificil exportacio com son la ferralla facial que molta gent porta, els tatuatges o els pentinats 'grunge', a un pas dels dels homeless, pero distingint-s'hi per les marques.
La gent, sobretot el jovent, sembla moure's com si estiguessin en un programa de tele, amb una mena de simpatia de coleguita que pot arribar a ratllar de vegades. Obvio els modelatges palanganeros de barriada chunga, amb cotxes de serie amb tunejats tambe de serie, musica canyi, posat de porter de discoteca, i llengua..., be, com definir com parlen? mes aviat son grunyits. N'hi ha d'autentics, pero ni ha molts d'imitacio. Suposo que es l'estetica que s'ha anar imposant en aquests ultims 10 anys des dels medis de masses i que la gent simplement s'hi adapta. Es una llastima, sincerament, que el model que la canalla d'ara imita sigui el d'un garrulator amb exces de substancies prohibides a la sang.
Despres hi ha tot el mon dels benevolents, una mena de supra-rac,a humana de gent bona que nomes treballen per la resta. Son aquests que no van de turisme sino que viatgen per aprendre i creixer com a persona, no compren roba sino que ajuden adquirint roba solidaria de paisos en vies de desenvolupament. Abans hi havia el Domund i els negritos de l'Africa tropical, i ara tenim el paroxisme solidari i ecologic, amb bestieses com el casc budista per reduir els accidents de carreters, les festes solidaries, o la fruita ecologica. Tot aquest papanatisme vacu es veu en la mena d'anuncis que he hagut de suportar durant les estones d'immersio televisiva que he practicat per posar-me al dia amb la ronya nacional.
Suposo que son els dos pols mes contraposats de la nostra societat, i pel mig hi trobem la resta de mortals, els micro burgesos, els que de jovens son com els nengs pero de grans volen ser dels solidaris amb visa or. Com en tot, pel cami se'n queden molts, i els Carrefours n'estan plens a vessar. A mi, personalment, tot plegat em sobta i em diverteix una mica, ja que el canvi fa que ressaltin mes les veritats locals comunament acceptades. A casa ens sembla la ultima anar a fer un viatge de creixement al raco mes perdut del Tadjikistan o estrenar un 4x4 ecologic per anar a trinxar margens pel Pirineu. Pero aixo, barrufets, aixo nomes ens ho sembla a nosaltres.
De la mateixa manera que quan torno al Japo i els vec de nou, no puc deixar de sorprendrem per l'immensa lletjor arquitectonica del pais, l'encongiment general de les personalitats, l'exces de maquillatge de les dones, tant a la cara com a les formes, o el posat esqualid i pussilanime dels homes, voldria coneixer quines son les coses que sobten als que venen de fora a visitar Catalunya. Sera l'exces de fums dels cotxes i dels que els condueixen? Massa teca a taula i panxes en creixement constant? Massa cordialitat? Massa efusivitat? Massa crits? Massa energia? Massa...? Massa de tot, en general? Si, som un pel excessius.
Les nostres converses, per exemple, solen ser inacabables estira-i-arronses de veure qui la diu mes grossa o be qui te o no rao, tothom hi posa collerada i s'enraona la major part de les vegades sense massa coneixement, en canvi, al Japo solen ser una mena de bany maria d'explicacions de experiencies en torns, sense posar-se massa fort en res i no venir ni anar a enlloc. Ningu no sol questionar el que l'altre diu, si mes no, davant seu i es solen acceptar habitualment els arguments d'autoritat. De la mateixa manera que els llenguatge estructura el pensament i ens defineix fins a cert punt com a individus que pensen, les converses i la seva dinamica descriuen, per mi, com les societats s'estructuren, i s'hi evidencia com es desenvolupen les relacions entre els seus membres.
Descobrir Catalunya des de fora provoca la mateixa sensacio que un te quan un dia descobreixes qui es la teva familia vista per algu que en parla, i que potser no la veu com tu creies. Es com mirar-se un mati al mirall i entendre que les petites mentides que ens expliquem tots nosaltres sobre com som son nomes aixo, mentides; petites, pero mentides al cap d'avall. Tothom en te, i no passen de ser pedac,os per anar fent. Es aixi com la veig ara, un pais apedac,at que va fent.
Es molt estrany tornar de casa d'un havent-hi estat tan sols uns dies i nomes com a turista. Provoca una sensacio estranya veure a la gent fent el que feies tu cada dia i que et sembli una cosa exotica, pero a la vegada natural i coneguda. Anar a passejar o prendre's un granitzat en una terrassa, xerrar amb la familia o els amics, fer un cafe i llegir el diari, anar a la platja o muntar del no res un dinar campestre.
Una altra sensacio diferent es la que suposa moure's per un pais que esta bastant buit, sense grans barreres arquitectoniques (que obviament existeixen), amb una mancanc,a palesa de rotulacio, cartells, i informacio, amb espais encara oberts, lliures, on pots veure el cel com des d'una finestra de bat a bat. Poder travessar el carrer per on un vol, sigui o no permes, es un exercici de llibertat personal que s'acaba per enyorar visquent en un pais completament deliniat, marcat i pautat.
Com sempre, l'aparenc,a de la gent tambe s'evidencia diferent; no nomes en la obvietat de la cara, sino en el vestir, moure's, parlar i comportar-se. A Catalunya sembla que a l'estiu tothom vagi vestit de cooperant d'ONG a la jungla africana. No es nomes la moda made in Decathlon, mes o menys adient, es la quantitat d'accessoris de dificil exportacio com son la ferralla facial que molta gent porta, els tatuatges o els pentinats 'grunge', a un pas dels dels homeless, pero distingint-s'hi per les marques.
La gent, sobretot el jovent, sembla moure's com si estiguessin en un programa de tele, amb una mena de simpatia de coleguita que pot arribar a ratllar de vegades. Obvio els modelatges palanganeros de barriada chunga, amb cotxes de serie amb tunejats tambe de serie, musica canyi, posat de porter de discoteca, i llengua..., be, com definir com parlen? mes aviat son grunyits. N'hi ha d'autentics, pero ni ha molts d'imitacio. Suposo que es l'estetica que s'ha anar imposant en aquests ultims 10 anys des dels medis de masses i que la gent simplement s'hi adapta. Es una llastima, sincerament, que el model que la canalla d'ara imita sigui el d'un garrulator amb exces de substancies prohibides a la sang.
Despres hi ha tot el mon dels benevolents, una mena de supra-rac,a humana de gent bona que nomes treballen per la resta. Son aquests que no van de turisme sino que viatgen per aprendre i creixer com a persona, no compren roba sino que ajuden adquirint roba solidaria de paisos en vies de desenvolupament. Abans hi havia el Domund i els negritos de l'Africa tropical, i ara tenim el paroxisme solidari i ecologic, amb bestieses com el casc budista per reduir els accidents de carreters, les festes solidaries, o la fruita ecologica. Tot aquest papanatisme vacu es veu en la mena d'anuncis que he hagut de suportar durant les estones d'immersio televisiva que he practicat per posar-me al dia amb la ronya nacional.
Suposo que son els dos pols mes contraposats de la nostra societat, i pel mig hi trobem la resta de mortals, els micro burgesos, els que de jovens son com els nengs pero de grans volen ser dels solidaris amb visa or. Com en tot, pel cami se'n queden molts, i els Carrefours n'estan plens a vessar. A mi, personalment, tot plegat em sobta i em diverteix una mica, ja que el canvi fa que ressaltin mes les veritats locals comunament acceptades. A casa ens sembla la ultima anar a fer un viatge de creixement al raco mes perdut del Tadjikistan o estrenar un 4x4 ecologic per anar a trinxar margens pel Pirineu. Pero aixo, barrufets, aixo nomes ens ho sembla a nosaltres.
De la mateixa manera que quan torno al Japo i els vec de nou, no puc deixar de sorprendrem per l'immensa lletjor arquitectonica del pais, l'encongiment general de les personalitats, l'exces de maquillatge de les dones, tant a la cara com a les formes, o el posat esqualid i pussilanime dels homes, voldria coneixer quines son les coses que sobten als que venen de fora a visitar Catalunya. Sera l'exces de fums dels cotxes i dels que els condueixen? Massa teca a taula i panxes en creixement constant? Massa cordialitat? Massa efusivitat? Massa crits? Massa energia? Massa...? Massa de tot, en general? Si, som un pel excessius.
Les nostres converses, per exemple, solen ser inacabables estira-i-arronses de veure qui la diu mes grossa o be qui te o no rao, tothom hi posa collerada i s'enraona la major part de les vegades sense massa coneixement, en canvi, al Japo solen ser una mena de bany maria d'explicacions de experiencies en torns, sense posar-se massa fort en res i no venir ni anar a enlloc. Ningu no sol questionar el que l'altre diu, si mes no, davant seu i es solen acceptar habitualment els arguments d'autoritat. De la mateixa manera que els llenguatge estructura el pensament i ens defineix fins a cert punt com a individus que pensen, les converses i la seva dinamica descriuen, per mi, com les societats s'estructuren, i s'hi evidencia com es desenvolupen les relacions entre els seus membres.
Descobrir Catalunya des de fora provoca la mateixa sensacio que un te quan un dia descobreixes qui es la teva familia vista per algu que en parla, i que potser no la veu com tu creies. Es com mirar-se un mati al mirall i entendre que les petites mentides que ens expliquem tots nosaltres sobre com som son nomes aixo, mentides; petites, pero mentides al cap d'avall. Tothom en te, i no passen de ser pedac,os per anar fent. Es aixi com la veig ara, un pais apedac,at que va fent.
dimecres, de juliol 02, 2008
Tsuki-mi Bukkake o que t'esquitxin els fideus mentre mires la lluna
Soc un complet fracas! avui no se que m'ha passat, pero tots els planetes s'han confabulat en contra meu per a que perdes l'avio. Se que direu que quina excusa mes barata aixo de carregar les culpes als astres i no reconeixer que es meva i solament meva. Be, mea culpa, mea culpa, mea grandisima culpa, ego confeso. Que m'ha passat? no ho se pas! En general, solc ser un paranoic dels horaris i de no arribat tard enlloc, i menys a prendre un avio. Be, aixo era abans. Des que soc aqui al Japo, sembla que m'estic quedant curt amb aixo d'arribar a l'hora als llocs.
Havia d'agafar l'avio a les dues de la tarda. Era un experiment; volar via Helsinki amb Finnair, fent-hi parada i fonda una sola nit. Ara encara soc a l'aeroport de Kansai, menjant tsumetai katsudon-zaru-teishoku al costat d'un paio que fot una sorollada tremenda mentres xarrupa del seu tassot sopa i fideus i li fa fotografies als menus i al que s'esta menjant. L'aeroport te wi-fi ober i gratuit, aixi que aprofito l'estona per escriure la meva historia i, aixi, treure-me-la del damunt i tranquil.litzar-me una mica.
Per que he arribat tard i he perdut l'avio? Doncs, excuses a part, cal dir que he sortit de casa amb temps, o almenys aixo es el que em pensava, tot i que el meu jet-lag m'ha trait. Primer he perdut per 2min el tren cap a Osaka, despres el metro del Osaka Loop m'ha tancat la porta literalment als nasssos. Despres, tot i haver corregut amb una maleta de considerables dimensions fins arribar a l'andana del tren que porta a l'aeroport, el conductor, molt amable, m'ha dit que ho sentia pero no hi podia pujar, i ha marxat deixant-me a l'andana amb una sensacio d'impotencia i incomprensio considerables; aixo si, al conductor tambe li deu haver sabut greu, si hem de creure el to de la seva disculpa.
Pero no s'acaba aqui encara l'aventura. Parlo amb la meva Barrufeta i em diu que hi ha un altre tren, mes car i mes rapid, que em porta a l'aeroport amb la meitat de temps. Eureka!, penso i vaig a parlar amb el servei de l'estacio que molt amablement m'indiquen que haig de sortir a fora i comprar un bitllet a la maquina. Ho faig, em claven, tinc temps, arribare igual que el tren que no m'havia deixat pujar! Content. Compro un bento per menjar pel cami. Pujo al tren, m'assec al lloc reservat. Estic cofoi i dino!
5min abans d'arribar a l'estacio de l'aeroport, just abans que la linia que va a Wakayama es bifurqui, a la ultima estacio de nom curios, Himeno, el tren s'atura. Panic! Que passa? Una veu destil.la un comunicat pels altaveus del tren. Em fa pudor. No ho he plegat tot, pero si he entes unes quantes paraules claus i no m'agrada la noticia. Per la senyalitzacio electronica passen kanjis a la velocitat de la llum, mes dificils encara de desxifrar que no pas l'altaveu. Angoixa. Finalment, en angles...un accident, la circulacio s'atura. Un altre cop? Algu s'ha llenc,at a la via? Aixo sol ser el que encobreixen la majoria dels 'accidents'. O potser es el tren anterior, que obcecat per cumplir amb l'horari escrupulosament, ha arrencat i s'ha emportat una velleta per endavant quan pretenia pujar-hi. No seria el primer accident del JR per complir amb els horaris.
Passen els minuts i l'angoixa creix. Es dificil de copsar l'ambient, ja que els japonesos no s'esveren mai. Pero el seguent comunicat es abasagador i els arrenca un suspir de sorpresa: el tren romandra parat fins a les dues i despres encara tardara uns 20min mes per arribar a l'aeroport. Tanta puntualitat per aixo? Com sempre, han demanat moltes disculpes i han obert les portes, i uns quants han sortit corrents. Que passava? No ho se, no sabia que fer. He preguntat i m'han dit que havia un autobus que ens portaria...pero, a on? on era? quan vindria?
Estava enmig del carrer esperant un autobus desconegut que em portaria a no se pas on, mentre estava perdent literlament el meu avio; la gent semblava molt tranquil.la, pero jo treia foc pels queixals. Pero no hi podia fer res, res de res, i feia molta calor. He parlat amb la meva Barrufeta, que ha parlat amb el de l'agencia, que ha parlat amb la companyia. Res a fer, ja que no es culpa seva. Em diuen que continui fins a l'aeroport i que ja ho intentarem arreglar alla. Continuo sense saber on coi soc, pero no soc l'unic. Segueixo el ramat, l'unic que se'm permet de fer per aqui.
Despres de l'autobus, arribem a una estacio de la que nomes havia desxifrat dos kanjis, suficients per a que la meva Barrufeta endevines el meu paratge. Estava a una altra linia de trens, molt a prop de l'aeroport. De fet, erem tant a prop de l'aeroport que podia veure la carretera-pont que dur fins a l'illa artificial de l'aeroport des de l'estacio de trens estant. Un transbord mes, un parell de parades, i finalment arribo a l'aeroport. La companyia JR s'ha fet carrec de les despeses.
Vaig tant rapid com puc fins al mostrador de HIS, el monopoli dels viatges al Japo, que tenen una filial que se'n carrega de donar assistencia a millor preu i per estrangers. De les noies del mostrador, nomes una parla angles. Com es possible? Estem a un aeroport internacional i nomes una noia parla angles; com es mes jove no gosa interrompre a l'altra mentre ametralla l'angles en parlant-me. No aclarim res de res, truco a l'agencia, i em diuen que no hi ha res a pelar. Emprenyat com una mona, em trobo en una situacio complicada.
Els japonesos no solen donar solucions, nomes donen un servei suberbi un cop has escollit, pero per coneixer les possibilitats, o be vas a un professional que te les expliqui (tal com sona) o be has de fer-te molt pesat per a que t'ho expliquin. Pensen que si suggereixen, si prenen massa la iniciativa, estaran interferint amb la teva decisio i aixo implica una responsabilitat en cas d'error que no volen acceptar. Al Japo es tol.lera molt poc l'error, amb el que la consequencia sol ser la inaccio. A mi m'importa un pesol! Vull coneixer el que cal fer, ara i aqui.
Al final, aconseguim arribar a una entesa, em retornen part del bitllet i taxes, i compro un altre bitllet per una altra companyia (KLM, la millor). La broma surt per un pico, pero no es tant considerant les dates i les circumstancies. Al final em calmo, m'arriba el bitllet electronic al correu, el reenvio per a que la meva Barrufeta me l'imprimexi, desfaig la reserva d'hotel a Helsinki (on em cobren com si hi hagues anat!) i tot aixo al lobby de la 4ta planta de l'aeroport de Kansai, amb un portatil a la falda i un mobil a la ma. Sort que aquest aeroport te connexio oberta i gratuita d'Internet.
I ara, estic dinant tsumetai katsudon-zaru teishoku, que son fideus gruixuts japonesos (udon) freds, sucats en soja i negi, i un bol d'arros amb carn de porc arrebossada i un ou mig cuit, rodejat per un tou de gent que fa una sorollada espantosa mentre es menja la sopa. Podria haver estat pitjor, podria haver estat tsuki-mi bukkake teishoku. Encara no tinc gaire clar si son fideus gruixuts escorreguts saccejant-los amb un ou mig cuit a l'estil 'mirant la lluna' o que m'esquitxin la cara amb els ous i el fideu gruixut d'algu mentre miro cap a la Lluna de Valencia, tot i que la fotografia del menu sembla indicar la primera opcio. Segur que hi ha llocs a Osaka on tenen la segona opcio al menu.
Per fi, el senyor que xarrupava i feia fotos als menus del restaurant ha marxat, portava una capsa escrita en corea. Jo dema me n'anire a Holanda. La setmana passada estava a Portugal. Avui al Japo. I he perdut un avio avui perque no he copsat el temps i que feia tard. Ja sabia que no sabia on era, pero ara descobreixo que tampoc ser quan estic vivint. Espai i temps son la mateixa cosa, si no coneixes l'espai i tampoc el temps, no saps on ets. Jo soc a l'aeroport de Kansai, prenent fideus gruixuts freds i una cervesa, mentre els veins xarrupen i xarrupen. On-quan soc? Salut!
Havia d'agafar l'avio a les dues de la tarda. Era un experiment; volar via Helsinki amb Finnair, fent-hi parada i fonda una sola nit. Ara encara soc a l'aeroport de Kansai, menjant tsumetai katsudon-zaru-teishoku al costat d'un paio que fot una sorollada tremenda mentres xarrupa del seu tassot sopa i fideus i li fa fotografies als menus i al que s'esta menjant. L'aeroport te wi-fi ober i gratuit, aixi que aprofito l'estona per escriure la meva historia i, aixi, treure-me-la del damunt i tranquil.litzar-me una mica.
Per que he arribat tard i he perdut l'avio? Doncs, excuses a part, cal dir que he sortit de casa amb temps, o almenys aixo es el que em pensava, tot i que el meu jet-lag m'ha trait. Primer he perdut per 2min el tren cap a Osaka, despres el metro del Osaka Loop m'ha tancat la porta literalment als nasssos. Despres, tot i haver corregut amb una maleta de considerables dimensions fins arribar a l'andana del tren que porta a l'aeroport, el conductor, molt amable, m'ha dit que ho sentia pero no hi podia pujar, i ha marxat deixant-me a l'andana amb una sensacio d'impotencia i incomprensio considerables; aixo si, al conductor tambe li deu haver sabut greu, si hem de creure el to de la seva disculpa.
Pero no s'acaba aqui encara l'aventura. Parlo amb la meva Barrufeta i em diu que hi ha un altre tren, mes car i mes rapid, que em porta a l'aeroport amb la meitat de temps. Eureka!, penso i vaig a parlar amb el servei de l'estacio que molt amablement m'indiquen que haig de sortir a fora i comprar un bitllet a la maquina. Ho faig, em claven, tinc temps, arribare igual que el tren que no m'havia deixat pujar! Content. Compro un bento per menjar pel cami. Pujo al tren, m'assec al lloc reservat. Estic cofoi i dino!
5min abans d'arribar a l'estacio de l'aeroport, just abans que la linia que va a Wakayama es bifurqui, a la ultima estacio de nom curios, Himeno, el tren s'atura. Panic! Que passa? Una veu destil.la un comunicat pels altaveus del tren. Em fa pudor. No ho he plegat tot, pero si he entes unes quantes paraules claus i no m'agrada la noticia. Per la senyalitzacio electronica passen kanjis a la velocitat de la llum, mes dificils encara de desxifrar que no pas l'altaveu. Angoixa. Finalment, en angles...un accident, la circulacio s'atura. Un altre cop? Algu s'ha llenc,at a la via? Aixo sol ser el que encobreixen la majoria dels 'accidents'. O potser es el tren anterior, que obcecat per cumplir amb l'horari escrupulosament, ha arrencat i s'ha emportat una velleta per endavant quan pretenia pujar-hi. No seria el primer accident del JR per complir amb els horaris.
Passen els minuts i l'angoixa creix. Es dificil de copsar l'ambient, ja que els japonesos no s'esveren mai. Pero el seguent comunicat es abasagador i els arrenca un suspir de sorpresa: el tren romandra parat fins a les dues i despres encara tardara uns 20min mes per arribar a l'aeroport. Tanta puntualitat per aixo? Com sempre, han demanat moltes disculpes i han obert les portes, i uns quants han sortit corrents. Que passava? No ho se, no sabia que fer. He preguntat i m'han dit que havia un autobus que ens portaria...pero, a on? on era? quan vindria?
Estava enmig del carrer esperant un autobus desconegut que em portaria a no se pas on, mentre estava perdent literlament el meu avio; la gent semblava molt tranquil.la, pero jo treia foc pels queixals. Pero no hi podia fer res, res de res, i feia molta calor. He parlat amb la meva Barrufeta, que ha parlat amb el de l'agencia, que ha parlat amb la companyia. Res a fer, ja que no es culpa seva. Em diuen que continui fins a l'aeroport i que ja ho intentarem arreglar alla. Continuo sense saber on coi soc, pero no soc l'unic. Segueixo el ramat, l'unic que se'm permet de fer per aqui.
Despres de l'autobus, arribem a una estacio de la que nomes havia desxifrat dos kanjis, suficients per a que la meva Barrufeta endevines el meu paratge. Estava a una altra linia de trens, molt a prop de l'aeroport. De fet, erem tant a prop de l'aeroport que podia veure la carretera-pont que dur fins a l'illa artificial de l'aeroport des de l'estacio de trens estant. Un transbord mes, un parell de parades, i finalment arribo a l'aeroport. La companyia JR s'ha fet carrec de les despeses.
Vaig tant rapid com puc fins al mostrador de HIS, el monopoli dels viatges al Japo, que tenen una filial que se'n carrega de donar assistencia a millor preu i per estrangers. De les noies del mostrador, nomes una parla angles. Com es possible? Estem a un aeroport internacional i nomes una noia parla angles; com es mes jove no gosa interrompre a l'altra mentre ametralla l'angles en parlant-me. No aclarim res de res, truco a l'agencia, i em diuen que no hi ha res a pelar. Emprenyat com una mona, em trobo en una situacio complicada.
Els japonesos no solen donar solucions, nomes donen un servei suberbi un cop has escollit, pero per coneixer les possibilitats, o be vas a un professional que te les expliqui (tal com sona) o be has de fer-te molt pesat per a que t'ho expliquin. Pensen que si suggereixen, si prenen massa la iniciativa, estaran interferint amb la teva decisio i aixo implica una responsabilitat en cas d'error que no volen acceptar. Al Japo es tol.lera molt poc l'error, amb el que la consequencia sol ser la inaccio. A mi m'importa un pesol! Vull coneixer el que cal fer, ara i aqui.
Al final, aconseguim arribar a una entesa, em retornen part del bitllet i taxes, i compro un altre bitllet per una altra companyia (KLM, la millor). La broma surt per un pico, pero no es tant considerant les dates i les circumstancies. Al final em calmo, m'arriba el bitllet electronic al correu, el reenvio per a que la meva Barrufeta me l'imprimexi, desfaig la reserva d'hotel a Helsinki (on em cobren com si hi hagues anat!) i tot aixo al lobby de la 4ta planta de l'aeroport de Kansai, amb un portatil a la falda i un mobil a la ma. Sort que aquest aeroport te connexio oberta i gratuita d'Internet.
I ara, estic dinant tsumetai katsudon-zaru teishoku, que son fideus gruixuts japonesos (udon) freds, sucats en soja i negi, i un bol d'arros amb carn de porc arrebossada i un ou mig cuit, rodejat per un tou de gent que fa una sorollada espantosa mentre es menja la sopa. Podria haver estat pitjor, podria haver estat tsuki-mi bukkake teishoku. Encara no tinc gaire clar si son fideus gruixuts escorreguts saccejant-los amb un ou mig cuit a l'estil 'mirant la lluna' o que m'esquitxin la cara amb els ous i el fideu gruixut d'algu mentre miro cap a la Lluna de Valencia, tot i que la fotografia del menu sembla indicar la primera opcio. Segur que hi ha llocs a Osaka on tenen la segona opcio al menu.
Per fi, el senyor que xarrupava i feia fotos als menus del restaurant ha marxat, portava una capsa escrita en corea. Jo dema me n'anire a Holanda. La setmana passada estava a Portugal. Avui al Japo. I he perdut un avio avui perque no he copsat el temps i que feia tard. Ja sabia que no sabia on era, pero ara descobreixo que tampoc ser quan estic vivint. Espai i temps son la mateixa cosa, si no coneixes l'espai i tampoc el temps, no saps on ets. Jo soc a l'aeroport de Kansai, prenent fideus gruixuts freds i una cervesa, mentre els veins xarrupen i xarrupen. On-quan soc? Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
