Anar xino-xano o caminar els fa mandra

Cada dia al mati, per anar a treballar, haig d'empalmar un viatget en tren d'una sola estacio i un d'autobus. La distancia total recorregudes possiblement triplica la distancia en linia recta sobre el mapa des de casa meva fins a la feina i, a peu, tardo exactament el mateix temps. Es un viatge que enlloc d'apropar-me a la feina, m'hi allunya. La rao d'aquest periple es doble; pel mati em fa una mandra terribla caminar fins a la feina 40 min i mes si hi arribo tot suat.

Aquest mati, mentre estava intentant encabir les cames en els seients de l'autobus, que estan a 20 cm del terra gairebe, he presenciat un parell d'escenes tipiques de la vida quotidiana japonesa. Primer, una obachan tota emperifollada li ha preguntat si l'autobus parava on ella devia voler anar. El conductor, amb gorra de plat i guants blancs immaculats, li ha dit que no era aquell l'autobus que havia d'agafar, sino el que parava just davant, a la parada no.1 (hi ha 2 parades) i que acabava de marxar. La senyora ha li ha demanat al conductor si el seu autobus parava a la vora, i els conductor li ha respost que si, pero que estava molt lluny i que seria millor que s'esperes al seguent (15min).

Despres ha pujat la tipica tropa de salesmen vestits de tratge negre de tergal, sense corbata des que el Koizumi fara uns 3 anys els va dir que si tenien calor se la podien treure i poder rebaixar l'aire acondicionat i estalviar. Aquests 'pelotons' sempre porten un caporal (el mes vell) que els indica on han d'anar i que han de fer. Caminen sempre plegats a pas lleuger, carregant maletots i son els esquadrons mes baixos d'atac dels exercits de les companyies japoneses. Aquests estaven perduts i venien de l'autobus del davant amb indicacions i un mapa. El conductor del meu autobus els ha dit que ell passava a la vora d'on volien anar, pero que alla haurien de caminar.

Be, explicat aixi, sembla que estegui parlant de fer la travessa pel desert del Gobi, pero si us donc un parell de pistes mes entendreu el que vull explicar. Primer, he de dir que tots els autobusos que surten d'aquesta parada van a parar al mateix lloc, una altra parada de trens. L'unica diferencia es que en un petit tram fan camins paral.lels per drespres ajuntar-se un rera l'altre, fins arribar a destinacio. Surten simultaniament. La distancia maxima de separacio deuen ser uns 350 m.

L'obachan hauria arribat alla on volia anar, segurament l'hospital per l'arreglada que anava, parant a la vora i caminant 5 min. Els venedors deuen ser molt dolents interpretant mapes perque a la zona on anaven hi ha nomes 5 o 4 empreses i amb 10 min caminant creues el 'poligon' sense cap problema. Per que, doncs, tanta pregunta i tanta indicacio?

Els conceptes d'espai i temps al Japo no son exactament iguals als que tenim nosaltres, si mes no, la percepcio que se'n te. Obviament un metre a Catalunya es igual que un metre a Osaka, pero caminar 100 a casa nostra es una ridiculesa mentre que al Japo es tota una heroicitat. A mes, gairebe la majoria de mapes japonesos son ficticis i no indiquen la mida real de les coses, ni l'orientacio ni la posicio, nomes una idea global idealitzada i molt esquematica del terreny.

Pel que he anat veient des que soc aqui, als japonesos prefereixen esperar a que el seguent autobus els deixi 100 m mes a prop que estalviar-se l'espera i fer-los caminant. No toleren els retards, pero no els importen els trajectes llargs, les velocitats ridicules o les esperes eternes si no son sobtades En canvi, estigueu al cas perque quan us diguin que alguna cosa esta lluny es possible que acabi per estar nomes a 200m de distancia. A mi, el que em toca mes la moral es haver-me d'esperar en si, tant si es per un retard com per si es culpa d'un funcionament perfectament milimetrat pero de pas de tortuga. Ells s'adormen a qualsevol lloc, mentre que a mi em bull la sang.

Al principi em van erredar un parell de cops a Kyoto, fins que vaig descobrir la mida real de la ciutat i que a peu es creua amb tranquil.litat molt mes rapidament que amb autobus. Per que em recomanaven 3 canvis d'autobus-tren-metro si es pot fer tot el trajecte amb tren i a peu 5 min? Per que quan demanes un itinerari te'n donen 5 i enlloc de donar-te el mes curt i directe? Pel panic que els japonesos tenen a caminar, a pujar escales a peu, a moure's per ells mateixos. Jo crec que si poguessin posarien terres lliscants com els dels aeroports de porta a porta per evitar haver de caminar. Aixo si, a pas de cargol!

Som massa assertius els catalans?

Els catalans tenim una manera molt curiosa, vist des de la distancia, d’enfrontar-nos als reptes que suposa entendre un pel de que va el Japó. Va per endavant que jo en soc encara un complet ignorant sobre gairebé tot el concernent a aquest país tant complex i intricat, però el que si que us puc descriure son les impressions que en tinc jo, tant del que he anat veient, descobrint, entenent i de com, de vegades, els nou vinguts o nomes turistes de casa nostra tenen per costum de pensar sobre el Japó.

Depèn de l’edat de l’interlocutor, que farà que la seva percepció sobre el Japó variï d’una manera important. Si la persona amb la que s’està parlant esta sobre la seixantena, doncs, parlarà del seu records de petit, i de l’opinió creada pels EEUU arran de la 2GM. Si esta sobre la quarantena, et parlarà sobre la seva potencia econòmica/tecnològica mítiques. Per sota d’aquesta edat, la cosa es va diluint envers una mena d’adoració incomprensible sobre nomes un grupet molt petit de aspectes parcials de la immensitat que suposa la cultura japonesa, ja siguin els videojocs, els manga o la seva cuina.

Es curiós que tothom a Catalunya coneix moltes mes coses que jo sobre el Japó. Coneixen noms de plats que mai han tastat in-situ, o el nom de monuments que mai han visitat, o el nom d’artistes que mai han vist ni per la televisió. Actualment, amb l’Internet, aprendre coses noves sobre els temes mes diversos, fins i tot els mes allunyats, resultat un mer passatemps i joc de nens. Abans, nomes tenim les 4 biblioteques arnades per fer un cop d’ull a els 4 llibres que hi podien haver sobre els temes que ens poguessin interessar. Ara, ara, ara, ara es una autentica passada el que es pot arribar a trobar buscant 5 min des de casa estant.

Estic començant a notar un fenomen que jo no havia experimentat mai que es la pressió de la generació mes jove que jo. Suposo que passa sempre a cada nova generació, però no m’hi havia fixat mai. Son els que ara estan a la universitat. Aquesta generació començava a aprendre a llegir i a escriure quan jo ja estava a la universitat, tot i que ara potser saben mes coses que no pas jo. Es curiós: jo he sigut la primera generació que ha tingut un ordinador personal i ha vist el desenvolupament d’Internet. A mes, per una banda, jo encara he vist llaurar amb animal, he anat en 600 i Simca1200, i per l’altra, he programat robots. Es curiós.

La generació anterior a la meva també comparteixen les noves tecnologies com jo, però ja els va agafar mes grandets; mentre que la següent gairebé nomes saben del Neolític tecnològic del país per referències i fotografies, i s’han fet grans davant d’una pantalla d’ordinador i amb un mòbil a la butxaca. Suposo que ells, d’aquí uns anys, sentiran la mateixa pressió que jo sento ara, quan la nova generació, la que encara ara menja petitsuisse, els comencin a explicar coses que ells han vist aparèixer, com si fossin el mes natural del mon. Suposo que es llei de vida.

Respecte del Japó, sembla que tota aquesta generació hagi sortit de fabrica amb un petit xip nipó que els porta a adorar tot el que ells creuen que ve del Japó, país que mitifiquen. Creixen amb una sèrie d’idees preconcebudes i mites, que contrasten amb el que ells creuen entendre de les guies, llibres i revistes que parlen sobre el Japó. Be, doncs, jo us puc assegurar que estic bastant vacunat respecte aquests deliris.

Conec una noieta d’uns 17 anys que es una fan incondicional del Japó. Tot el que ve del Japó l’enamora. Que us esperàveu, te 17 anys! D’on surt tota aquesta passió? ja us ho podeu imaginar, dels dibuixets animats. Per que? suposo que deu ser perque hi han crescut, com la generació dels 60s obsessionats amb Franc,a, la dels 70s amb el UK i la dels 80s amb els USA...sempre hi ha alguna cosa per adorar, si es això el que es busca. Jo no soc d’adorar res, però, amb el que sempre m’ha tirat coses mes aviat curioses i completament diacròniques.

El curiós, com deia, es que les idees preconcebudes solen portar a veure les coses sota aquest prisma nomes. Jo vaig venir al Japó amb molt poques idees preconcebudes, ni desitjos ni aspiracions, nomes volia una cosa, viure una experiència única i fora del normal. Ni vaig llegir cap guia, ni res de res. Va ser com tirar-me a una piscina de la qual no en sabia ni la profunditat ni la mida. Volia que fos un viatge de descobriment. Hi certament que ho ha sigut.

Venir al Japó, o anar on sigui, per confirmar els estereotips o idees preconcebudes que tots tenim ho trobava un pel pobre. Malgrat tot, ho he vist infinitat de vegades: tothom llegeix les 4 guies de sempre, i va als 4 llocs de sempre i veu/fa/menja les 4 coses de sempre. Intenten confirmar els 4 estereotips de sempre i se’n tornen a casa amb l’esperit ple d’haver invertit la calerada que costa el viatge en allò que volien veure. El que es fort es que després et volen convèncer a tu d’això.

Doncs, be, potser si o potser no, però el que mes em desespera de molts catalans es com de vegades ens quedem amb el que volem veure i volem fer quadrar la realitat amb les nostres idees preconcebudes, peti qui peti. Suposo que tothom n’és una mica culpable d’això, però els catalanets en som un pel mes exagerats, sobretot els de la nova generació, que amb el rotllo aquest igualitari, multicultural, ecològic, i reciclable, donen per fer molts criteris i punts de vistes que creuen universals però que, sincerament, pel que he vist nomes comparteixen ells i una petita franja de població d’uns quants països occidentals. Jo estic amb ells, però que sàpiguen que som nomes 4 gats!

Honraras la Teva Mascota Sobre Totes les Coses

Una de les caracteristiques mes visualment palpables quan un fa un cert temps que ronda per aquests verals es la proliferacio descontrolada de 'caracters' que hi ha arreu. Suposo que dins de la psique nippona hi deu haver alguna mena de mencanisme que els fa desitjables, tenint, segons ho veig jo, una estreta relacio tambe amb l'abundancia de literatura manga que hi ha al pais. A que em refereixo amb el terme 'caracter'?

Abans en deiem 'mascotes', com el Naranjito o el Cobi, el que passa que aquesta paraula porta actualment a equivocs al referir-se tambe als animans companyia com ara gossos o gats. Al Japo tot te una mascota associada; de fet, moltes vegades en tenen fins i tot dues, i si hi ha mes cales, una familia sencera. No es nomes que, per exemple, els productes que van dirigits a la canalla en duguin una, es que fins i tot es possible que t'arribi una factura de l'electra amb un dibuixet d'un animalo que riu.

Com son aquestes mascotes? Hi ha de tot, pero solen ser una barreja entre animalets molt 'kawaii' i nadons de l'especie que sigui. Solen tenir una forma molt arrodonida, amb ulls molt grossos i una textura tirant a flonja. Tots viuen en una mena d'Olimp de les nyonyades, de l'estil dels Teletubies, amb prats verds i pujolets arrodonits, floretes disperses i molta papallona flotant. Fins i tot hi sol haver-hi plujes de bombolles de sabo, un fenomen meteorologic que encara se m'escapa.

No se pas de que viuen aquestes mascotes ni quina dieta mantenen. Malgrat tot, sempre fan una cara somrient i mostren una bona salut. Fins i tot, els brilla el somriure o els ullets. No se com s'ho fan pero solen volar o be es que es desplacen per sobre l'herba sense arribar a tocar-la mai. Viuen en una continua infancia que s'exten fins a la vellesa, i no n'he vist mai que cap hi arribi mai ni que palmi. Un velatori de mascotes seria per riure! Segurament el taut seria rosa. El rosa, color no pas gaire natural tret de per les flors del mateix nom, sol ser el color de tota aquesta rac,a d'essers mitologics. Es possible que els vingui del que mengen, si es que mengen res, i no els fa passar gaire desapercebuts, amb el que intueixo que alla a on son no hi ha depredadors que se'ls mengin. Us imagineu un documental d'aquests de la National Society on un guepard saltes al coll d'una d'aquestes indefenses bestioletes roses, amb llacets i bombolletes de sabo al seu voltant?

El mes curios es, i aixo s'hauria d'estudiar amb mes profunditat, que a part de les formes arrodonides, flaccides, amb orelles llarges, ulls grans, llargues pestanyes i llacets, hi ha tambe un altre tipus de mascotes que retiren mes a animals de companyies. Solen semblar-se a gatets, gossets o porquets gairebe acabats de neixer. No se si us hi heu fixat, pero molts dels caracters manga solen tenir una cara bastant felina: ulls grans i cristal.lins, nassarro petit, i cara triangular. Per que? suposo que es pel sentiment kawaii que desperten els gatolins.

Una de les coses mes curioses que he vist aqui al Japo son les revistes de fotografies de gats. Fins i tot n'hi ha un gat blanc i negre que es molt famos, amb una revista exclusiva per ell i que te muntat un negoci milionari. Les fotografies, totes molt semblants, i solen ser de gatets o gossets fetes a la cara i molt d'aprop, de manera que hi surten un pel deformades radialment, fent el nas, que queda al centre, mes petit, i els ulls a la periferia, molt mes grossos. Les mascotes (les irreals) tendeixen a tenir aquesta pinta, per aixo veureu que els ulls solen estar bastant allunyats del que seria la posicio normal i apareixen mes aviat on anirien les orelles.

Com he dit, les mascotes son arreu. El Japo ja es de per si un pais on tot esta literament escrirt i etiquetat. Et pots trobar amb un cartellet enganxat a un vidre d'una porta que hi digui 'atencio, porta', per exemple. D'entre tots aquests missatges, la majoria completament redundants, hi ha els que et suggereixen fer o no fer alguna cosa. Son aquests els que solen estar amanits amb mascotes, suposo que per suavitzar el missatge. Tambe les campanyes informatives de companyies, o de ciutas, o carrers, o tendes o milers i milers d'altres productes, serveis, o llocs estan indefectiblement acompanyats de la seva mascoteta. Juntament amb les etiquetes i cartells, les mascotes donen al Japo una aparenc,a de pais que viu immers en un gran historieta manga.

On treballo, per exemple, hi ha un grup que estudien con fer mascotes robotizades que captin mes eficac,ment l'atencio de les persones, per tal d'establir-hi una comunicacio mes efectiva. No passen de ser ninotets de peluix que mouen el cap i parlen per captar la teva atencio o per informat-te d'alguna cosa. Jo, sincerament, no li veig el que. La informacio podria venir d'alguna altra mena d'interficie mes natural i/o humana que no pas d'una mascota que xerra. Es com si a casa tinguessiu un osset de peluix rosa al menjador que us digues amb veu de dibuixos animats, "t'has donat compte que t'has deixat el llum ences? eeeee...que bonic que seria un mon on no es malgastes l'energia i tot fos mes ecologic, oi? eeee...les floretes sortirien arreu i els ocellets cantarien lliurement. T'enrecordaras la propera vegada de tancar el llum? Moltissimes gracies!!!", tot aixo amanit amb tota mena de sons, rialletes i musiqueta de pardalets.

Des del meu punt de vista es bastant discutible que calgui naturalitzar la comunicacio home-maquina per fer-la mes eficac,, i en el cas que calgui, que s'hagi de fer d'una manera artificiosa, buscant sempre l'infantilisme. Es una questio psicologica bastant interessant que no tractare ara pero, com he dit algun cop, no veig que sigui necessari que un microones em parli com un nen per dir-me que ja m'ha escalfat la llet. No m'hi haig de fer amic del microones ni tampoc crec que m'hagi de despertar cap sentiment paral.lel al que ho podria fer un esser viu.

Tanmateix, potser aquesta percepcio de realitat arribara a canviar algun dia, i tots viurem en una mena de gran farsa on no farem cap mena de distincio entre el que es biologicament natural o viu i el que es artificial, de la mateixa manera que actualment no volem fer cap diferencia entre cap mena de categoria humana o racial. Es dificil de dir ara per ara, pero si el cami per assolir-ho es la mascotitzacio de l'existencia humana, pareu el carro, que jo baixo aqui!!!!.

Media Manga, Mangotero, Adivina lo que Tengo en el Puchero!

Apart de la tecnologia, el Japo es mundialment conegut per un altre fenomen, el manga. Jo no en soc cap entes ni es una questio que m'interessi el mes minim. Molt lluny queden les tardes berenant davant de la tele mentres mirava l'Arare o quan era encara molt mes petit i jugava ser el Mazinger-Z. Tot d'una vaig creixer i aixo va passar a l'historia. Tot i aixo, mentre estudiava tenia un company que era un veritable malalt de manga, que ja en aquella epoca es dedicava a comprar d'importacio originals del Japo o traduccions a l'angles, molts anys abans que el Manga passes a ser un fenomen main-stream de la generacio posterior a la meva, que ara ronda la vintena.

D'un ve i on va el fenomen manga? no ho se ni m'interessa. Des del meu punt de vista, es una completa perdua de temps que no aporta res ni va enlloc. Les histories no m'interessen, son simplones, repetitives, i la cualitat dels dibuixos es discutible. Obviament sento ferir la sensibilitat dels entesos que possiblement passin per aqui i tinguin a be de llegir aquestes linies. Els Simpson, Futurama o SouthPark son diversos ordres de mangitud molt millors que qualsevol de les trivialitats ensucrades o les txorrades de superherois voladors del manga japones, per no parlar de la qualitat de l'animacio. Per mi, es com comparar Star Wars amb les pel.licules d'Ultraman, tot i que Star Wars sigui una de samurais.

Per que es el manga un fenomen tan extes a Catalunya? Be, la meva teoria es perque els mangues eren mes barats que els bons productes d'animacio americans (Warner Bros., Disney, etc.). Quan jo era petit, alla als 70s, les series que veiem a l'unic canal de TV que hi havia, eren gairebe totes americanes. Tembe n'hi havia d'angleses de la BBC i d'europees (Abeja Maya, Erase una vez el hombre), i alguna de japonesa (Comando-G, Mazinger-Z, Candy-Candy).

Per que? jo crec que era una questio economica: les series es compren en packs que de les distribuidores, i tot aixo es negocia amb acords entre productores, distribuidores i televisions. En aquesta epoca, el mercat estava controlat per l'estat i aquest debia tenir els seus xanxullos amb les productores americanes. Es curios que de petit es passaven per la tele cents de pel.licules molt millors que les que escadusseres pel.licules trinxades d'anuncis que es passen a l'actualitat. Suposo que d'aquelles mitiques 'Sesion de Tarde' i 'Sesion de Noche' dels dissabtes i dels cicles de pel.licules que es feien en horaris decents al segon canal es d'on ha nascut la meva aficio pel cinema.

Els anys van passar, es va acabar el monopoli de RTVE, els pressupostos van baixar i les noves televisions van haver de buscar nous sistemes per omplir les hores de la suposada programacio infantil. Al principi, TV3 va comenc,ar emetent series desquiciades de la BBC, com 'Hi ha que neixen estrellats', 'Els Joves' o 'L'escurc,o Negre'. Respecte als dibuixos, segurament mai van tenir capacitat per competir important dibuixos americans de qualitat i van optar durant un temps per intentar fer-ne ells mateixos, amb resultats esperpentics com 'Els Bobobobs' o coses pitjors que ja ni vaig veure.

Com la cosa no devia xutar i es perdia quota i el Dr. Slump havia funcionat molt be i, despres, Dragon Ball va ser un autentic exit, devien pensar, 'xecs, hem de col.lar manga japones, que es baratot i la penya sembla que se'ls traga!', i mira, encara dura. Es una autentica col.lonitzacio nippona de les pantalles juvenils. Com la canalla es molt influenciable, gregaria, i els encanta les collonades d'aquestes series, doncs, el manga a Catalunya s'ha convertit en una veritable fenomen social. A mi se m'escapa bastant, pero si parlo amb jovent, tots dibuixen de la mateixa manera, les mateixes coses, i tots pensen que el Japo es un pais que viu immers en una mena de gran pel.licula manga.

En certa manera tenen rao. Si vas pel carrer, gairebe el 100% dels pentinats dels nois adolescents semblen trets d'un manga, per no dir la indumentaria d'algun d'ells. Si mires la cartellera dels cinemes, el 75% de les pel.licules japoneses son bodrios manga, que van des de les nyonyades de personatges amb ulls grossos, pestanyes llargues i controns rodons, fins a les parides mes passades de voltes amb superherois, mega-transformers, i d'altres conyes amb robots. La historia sempre es la mateixa, salvar alguna cosa o algu, indefectiblement. Totes les histores o son 'challanges' o 'quests', o les dues a l'hora.

Per no parlar dels manga en llibre, els comics, patufets, tbo's d'abans. Jo soc de Mortadelo&Filemon, Rompetechos, i dels altres de la Bruguera. Despres d'una infancia on nomes llegia aixo, fins i tot a classe, vaig passar a El Jueves. El rollo Superman, Spiderman, Batman o Bunyol-man, doncs, no em diu res, com tampoc hem diu res el Dragon Ball, on no mai passa res. I un cop al Japo descubreixo que aqui els manga, uns llibres gruixudissims d'una qualitat infima, els llegeixen apart de la canalla, tambe el homes fets i drets? HOOOOO!!! Barrufets!!! Aixo no pot ser bo!!!

Com es possible que algu d'una edat entre 25 a 45 anys mentalment equilibrat, amb una personalitat desenvolupada i adulta perdi el temps llegint historietes xorres amb l'interes literari de la propaganda d'un supermercat? Suposo que alguna de les hipotesis que la frase anterior contenia no es certa. Jo diria que es la de "personalitat desenvolupada i adulta", pero no n'estic segur.

En definitiva, el manga es un negoci formidable que mou veritables fortunes i multituds, en especial, a casa nostra. Per mi, no passa de ser McDonalds. Salut!

PD: la foto es la del Mazinger-Z. Dues coses: Es pronuncia 'magingaa-zetto' i pel que he vist i sentit, em sembla que aquesta es la pronunciacio japonesa de la paraula 'machine'. El lloc, per si el voleu anar a veure, es a l'Urb. Mas del Plata, al terme del Pla de Sta. Maria, vora la carretera del Pla al Pont d'Armentera, a l'Alt Camp. Val a dir que, en certa manera, em vaig fer gran a l'altre costat de la carretera, on jugava a cac,ar llagostes de seca.